Capítol 18

—Donador —va preguntar en Jonàs l’endemà a la tarda—, vostè pensa alguna vegada en l’Alliberament?

—Et refereixes al meu propi Alliberament o sols al tema de l’Alliberament en general?

—A totes dues coses, suposo. Demano discul…, vull dir, hauria d’haver estat més precís. Però no sé exactament a què em referia.

—Seu. No cal que t’estiguis estirat mentre parlem.

En Jonàs, que ja estava ajagut al llit quan se li va ocórrer fer la pregunta, es va asseure.

—Crec que sí que hi penso, de tant en tant —va confessar el Donador—. Penso en el meu propi Alliberament cada cop que sento un dolor espantós. A vegades m’agradaria sol·licitar-lo. Però no m’és permès mentre estigui formant el nou Receptor.

—O sigui jo —va dir el noi amb veu abatuda.

En Jonàs no volia que arribés el final de la formació perquè aleshores hauria de ser el nou Receptor. S’adonava perfectament que ser Receptor comportava un tipus de vida terriblement difícil i solitari, malgrat l’honor.

—Jo tampoc no el puc sol·licitar —va continuar dient—. Les meves normes ho deien.

El Donador va riure secament.

—Ho sé. Aquestes normes les van inventar després del fracàs de fa deu anys.

Aquestes al·lusions al fracàs anterior, en Jonàs ja les havia sentit una pila de vegades. Però continuava sense saber què havia passat exactament deu anys enrere.

—Donador —va dir—, expliqui’m què va passar. Si us plau.

El Donador va arronsar les espatlles.

—És molt senzill. Es va seleccionar un futur Receptor, talment com ara tu. La selecció es va dur a terme sense problemes. Es va fer la Cerimònia i es va anunciar la persona seleccionada. La gent la va aclamar, igual que en el teu cas. Aquesta persona va rebre la missió de receptor amb perplexitat i un xic de por, també com tu.

—Els meus pares m’han explicat que era una noia.

El Donador va fer que sí amb el cap.

En Jonàs va pensar en la seva noia favorita, la Fiona, i es va estremir. De cap de les maneres no hauria volgut que la seva apreciada amiga patís com ell havia patit per tal d’adquirir els records.

—I com era? —va preguntar al Donador.

El Donador es va entristir en pensar-ho.

—Era una noia fora del normal. Molt serena i amb un gran domini de si mateixa. Intel·ligent, àvida d’aprendre —va bellugar el cap i va respirar fondo—. Saps, Jonàs, el dia que va entrar en aquesta cambra, quan se’m va presentar per començar la seva formació…

En Jonàs el va interrompre amb una pregunta:

—Em pot dir com es deia? Els meus pares em van dir que el seu nom no s’havia de tornar a pronunciar a la Comunitat. Però vostè no me’l podria dir, tan sols a mi?

El Donador va vacil·lar, afligit, com si només l’efecte de proferir-lo hagués de resultar molt penós.

—Es deia Rosemary —va revelar per fi.

—Rosemary. M’agrada aquest nom.

El Donador va continuar:

—Quan se’m va presentar per primera vegada, es va asseure justament allà, a la butaca on tu vas seure el primer dia. Estava neguitosa i excitada, i també una mica espantada. Vam parlar. Vaig mirar d’explicar-li les coses tan bé com vaig poder.

—Igual que a mi.

El Donador va riure entre dents, amb amargor.

—Les explicacions són difícils. Tot és tan lluny de l’experiència! Però ho vaig intentar. I ella m’escoltava atentament. Recordo que tenia una mirada molt lluminosa.

Tot d’un plegat va alçar els ulls.

—Jonàs, et vaig cedir un record que et vaig dir que era el meu preferit. Encara me’n queda un vestigi. L’habitació amb la família i els avis.

En Jonàs va assentir; és clar que se’n recordava.

—Sí —va fer—. Aquell que tenia aquella sensació meravellosa, que vostè em va dir que era amor.

—Aleshores pots entendre que això és el que jo sentia per la Rosemary —va explicar el Donador—. Amor. El mateix que ara sento per tu —va afegir.

—Què li va passar? —va requerir en Jonàs.

—Vam començar la formació. L’encaixava bé, com tu. Estava molt entusiasmada; li encantava experimentar coses noves. Recordo com reia…

La veu de l’home va tremolar i es va apagar.

—Què va passar? —va fer de nou en Jonàs al cap d’un instant—. Expliqui-m’ho, per favor.

El Donador va aclucar els ulls.

—A mi em partia el cor haver-li de transmetre dolor, Jonàs. Però era la meva obligació. Ho havia de fer, igual que ho he hagut de fer amb tu.

El silenci va envair la cambra. En Jonàs va esperar. Finalment, el Donador va prosseguir.

—Cinc setmanes. No va durar més. Li vaig cedir records feliços: una pujada als cavallets, un gatet per jugar-hi, una sortida a la muntanya. A voltes li escollia els records que sabia que la farien riure, i així jo atresorava el so de la seva meravellosa rialla en aquesta habitació, sempre tan silenciosa.

»Però ella era igual que tu, Jonàs. Volia provar-ho tot. Sabia que la seva responsabilitat era aquesta. I per això em demanava records més i més difícils.

En Jonàs es va quedar sense alè per uns instants.

—No li va donar pas la guerra, oi? Només amb cinc setmanes!

El Donador va fer que no amb el cap i va sospirar.

—No. Ni tampoc no li vaig transmetre dolor físic. Però li vaig donar desolació. I també pèrdua. Li vaig passar el record d’un nen arrencat dels seus pares. Aquest va ser el primer. Al final estava trasbalsada.

En Jonàs va empassar-se la saliva. La Rosemary i la seva rialla havien començat a fer-se-li reals; s’imaginava la noia aixecant la mirada des del llit dels records, aterrida.

El Donador va continuar.

—Jo aleshores em vaig fer enrere i li vaig transmetre petits plaers. Però després d’haver conegut el dolor, tot va canviar. Se li veia als ulls.

—Que potser no era valenta? —va insinuar en Jonàs.

El Donador no va respondre la pregunta.

—Va insistir que continuéssim, que no li planyés res. Deia que era el seu deure. I jo sabia, és clar, que tenia raó.

»No gosava transmetre-li cap dolor físic. Però li vaig donar moltes classes d’angoixa: pobresa, fam, terror.

»Ho havia de fer, Jonàs; era la meva obligació. L’havien elegit a ella.

El Donador li va adreçar una mirada suplicant. En Jonàs va allargar una mà per trobar la del Donador i la va acariciar.

—Fins que una tarda, al final d’una sessió bastant dura, ella es va aixecar, callada, amb el posat molt seriós, talment com si estigués prenent una decisió. Se’m va acostar i em va abraçar. Em va fer un petó a la galta. Prou que jo havia intentat d’acabar la sessió com faig amb tu, transmetent algun record feliç i alegre. Però per a la Rosemary ja havia passat el temps de riure.

Sota la mirada d’en Jonàs, el Donador es va tocar la galta amb la mà, com tractant de recordar el tacte dels llavis de la Rosemary deu anys abans.

—Aquella tarda va sortir d’aquí, se’n va anar d’aquesta habitació, però no va tornar a casa. A mi se’m va comunicar per l’altaveu que havia anat directament al President dels Ancians i que havia sol·licitat ser alliberada.

—Però si ho prohibeixen les normes…! El Receptor en formació no pot sol·licitar l’A…

—Això diuen les teves normes, Jonàs, però no les que li van donar, a ella. Ella va demanar l’Alliberament i li van haver de concedir. Ja no la vaig veure mai més.

De manera que així havia anat, va pensar en Jonàs. Era evident que per al Donador havia estat molt dolorós; però no li semblava pas una cosa tan terrible. I ell, en Jonàs, no ho hauria fet mai; ell mai no hauria sol·licitat l’Alliberament per més difícil que fos la seva formació. El Donador necessitava un successor i l’havien escollit a ell.

Llavors se li va acudir una idea. La Rosemary havia estat alliberada poc després de començar la formació. I si li passava res, a ell? Ara ja tenia tot un any de records.

—Donador —va preguntar—, jo no puc sol·licitar l’Alliberament, ja ho sé. Però, i si em passés alguna cosa, un accident? I si caigués al riu com aquell Quatre, el petit Caleb? Bé, això és absurd, perquè jo sóc un bon nedador. Però, i si no sabés nedar, caigués al riu i desaparegués? Llavors no hi hauria nou Receptor, i en canvi vostè ja hauria cedit una quantitat enorme de records importants, de manera que encara que se seleccionés un nou Receptor, els records haurien desaparegut, llevat dels vestigis que a vostè li poguessin quedar. I què passaria aleshores si…

Tot d’una li va venir el riure.

—Ja faig com ma germana, la Lily —va dir, burlant-se d’ell mateix.

El Donador el va mirar amb gest greu.

—Tu fes el favor de no apropar-te al riu, amic —va dir—. La Comunitat va perdre la Rosemary a les cinc setmanes i va ser un daltabaix. No sé què faria, la Comunitat, si ara et perdés a tu.

—Per què va ser un desastre?

—Crec que ja t’ho he dit alguna vegada —li va recordar el Donador—, que quan ella va marxar els records van tornar a la gent. Si tu desapareguessis, Jonàs, els teus records no desapareixerien amb tu. Els records són per sempre.

»La Rosemary solament tenia els d’aquelles cinc setmanes, i la major part eren bons. Però n’hi havia uns quants de terribles, que eren els que l’havien ensorrada. Doncs bé, durant un temps els records van ensorrar també la Comunitat; amb tota aquella allau de sentiments que no havien experimentat mai a la vida!

»Jo em vaig quedar tan destrossat per haver-la perdut i pel meu sentiment de fracàs, que ni tan sols no vaig intentar d’ajudar-los perquè ho poguessin suportar. A més, estava enfurit.

El Donador va callar un moment. Estava rumiant.

—Saps? —va dir a la fi—, si et perdessin a tu, amb tota la formació que ja has rebut, tots aquests records els tornarien a tenir ells.

En Jonàs va arrufar el nas.

—Se’ls posarien molt malament.

—Ja ho pots ben dir. No ho sabrien suportar.

—Jo únicament ho suporto perquè el tinc a vostè per a ajudar-me —va dir en Jonàs sospirant.

El Donador va assentir.

—M’afiguro —va dir a poc a poc— que jo podria…

—Què?

El Donador seguia sumit en la meditació. Van transcórrer uns segons fins que va dir:

—Si tu marxessis flotant pel riu, m’afiguro que jo podria ajudar tota la Comunitat com t’he ajudat a tu. És una idea interessant. Hi haig de pensar una mica més. Potser en tornarem a parlar, d’això. Però ara no. M’alegro que siguis un bon nedador, Jonàs. Però no t’hi acostis, al riu.

I al Donador se li va escapar una rialleta, però no era una rialleta alegre. Semblava que tingués el cap en una altra banda i els seus ulls encomanaven tristor.