Capítol 22

El paisatge anava variant. Es tractava d’un canvi subtil, que al principi gairebé no es notava. La carretera s’estretia i era plena de sots, com si els equips viaris ja no la reparessin. Tot d’un plegat, es va fer més difícil mantenir l’equilibri de la bici, perquè la roda del davant no parava d’ensopegar amb pedres i còdols.

Una nit en Jonàs va caure; la bicicleta havia topat amb una roca. Instintivament els seus braços van protegir en Gabriel. Aquest, que anava ben agafat al selló, no es va fer gens de mal, tan sols l’ensurt en caure la bici de costat. Però en Jonàs es va torçar el turmell i es va pelar els genolls. La sang li xopava els pantalons estripats. Adolorit i tot, es va aixecar i va dreçar la bicicleta, alhora que tranquil·litzava en Gabi.

Es va començar a atrevir a viatjar de dia. Ja no es recordava de la por als avions de recerca, que semblaven haver-se esfumat en el passat. Ara apareixien altres pors; el paisatge estrany encloïa perills ocults, desconeguts.

Els arbres eren més abundosos i la carretera vorejava boscos ombrívols i espessos, misteriosos. Era més freqüent veure rierols, on s’aturaven sovint per beure. En Jonàs s’hi rentava amb cura les ferides dels genolls, fent ganyotes cada vegada que es fregava la carn pelada. El dolor continu del turmell inflat s’alleujava en submergir-lo en l’aigua freda que s’estimbava torrent avall a tocar de la carretera.

Aquells dies li va revifar la consciència que la seguretat d’en Gabriel depenia completament del fet que a ell no se li esgotessin les forces.

Van veure el primer salt d’aigua i, per primer cop, animals.

—Vió! Vió! —va xisclar en Gabriel. En Jonàs es va desviar a corre-cuita per ficar-se entre els arbres, si bé feia dies que no veia avions, ni en aquell moment no havia sentit cap brogit de motors.

Quan va aixoplugar la bici dins els matolls i se’n va tornar per agafar el Gabi, va veure que el seu bracet assenyalava cap amunt.

Espantat, en Jonàs va guaitar cap al cel, però no es tractava de cap avió. Encara que era la primera vegada que el veia, el va identificar gràcies als seus records afeblits, perquè el Donador l’hi havia donat una pila de vegades. En Gabriel havia vist un ocell.

Aviat en van trobar molts pel camí, que planaven xerrotejant. També van veure cérvols i, en una ocasió, al costat de la carretera, mirant-los encuriosit i sense por, un animaló de color marró rogenc amb una cua gruixuda, el nom del qual en Jonàs no coneixia. Va frenar la bici i tant l’un com l’altre es van quedar mirant-se fit a fit, fins que l’animal va fer mitja volta i va desaparèixer bosc endins.

Tot això era nou per a en Jonàs. Després d’una vida on tot havia estat igual i previsible, l’impressionaven les sorpreses que amagava cada tombant del camí. Frenava la bici una vegada i una altra per contemplar embadalit les flors silvestres, per gaudir del refilet gutural d’un ocell que no coneixia, o senzillament per mirar com el vent gronxava les fulles dels arbres. Durant els seus dotze anys a la Comunitat, mai no havia sentit aquells moments simples de felicitat exquisida.

Però ara també li anaven creixent dintre seu unes pors angoixants. El més continuat dels seus nous temors era que es morissin de fam. D’ençà que havien deixat enrere els camps conreats era gairebé impossible trobar res per a menjar. L’escassa provisió de patates i pastanagues recollida a la darrera zona agrícola s’havia esgotat i començaven a estar famolencs.

En Jonàs es va agenollar al costat d’un rierol i va intentar, sense èxit, atrapar un peix amb les mans. Frustrat, va tirar pedres a l’aigua, tot i sabent que era inútil. Finalment, dominat per la desesperació, va improvisar una xarxa lligant filagarses de la manta d’en Gabriel al voltant d’un pal encorbat.

Després d’innombrables intents, la xarxa li va proporcionar un parell de peixos platejats, que cuetejaven. En Jonàs els va partir metòdicament a trossets amb una pedra esmolada i en Gabriel i ell se’ls van empassar crus. Van menjar també algunes baies i van provar de caçar un ocell, sense aconseguir-ho.

De nit, mentre en Gabriel dormia al seu costat, en Jonàs romania despert, turmentat per la fam, i recordava la seva vida a la Comunitat, on cada dia portaven el menjar a les cases.

Tractava d’emprar el poder afeblit de la seva memòria per recrear tiberis, i assolia breus fragments meravellosos: banquets amb rostits enormes, festes d’aniversari amb pastissos exquisits i fruites apetitoses agafades directament de l’arbre, sucoses i tèbies del sol.

Però quan desapareixien els fragments de record li quedaven aquells recargolaments dolorosos que venien de les tripes buides. Un bon dia va recordar amb desconsol aquella vegada que, quan encara era una criatura, l’havien renyat per emprar indegudament una paraula, la paraula «famolenc». «Tu no has estat mai famolenc», li havien dit. «Tu mai no estaràs famolenc», havien afegit.

Doncs bé, ara ho estava. Si s’hagués quedat a la Comunitat no ho estaria. Era així de senzill. Una vegada havia desitjat poder elegir. I quan ho havia pogut fer, havia elegit malament: havia elegit anar-se’n. I ara es moria de fam.

Però si s’hi hagués quedat…

El seu pensament va seguir endavant. Si s’hi hagués quedat, hauria mort de fam en altres sentits. Hauria viscut una existència famolenca de sentiments, de color, d’amor.

I en Gabriel? Per a en Gabriel no hi hauria hagut vida de cap mena. Així que realment no havia pogut triar.

Pedalejar va esdevenir una lluita, en el seu estat; sense a penes menjar, com més passaven els dies més feble se sentia. Fins que un dia es va adonar que estaven arribant a una cosa que durant molt de temps havia desitjat veure: muntanyes. El turmell trencat li fiblava cada cop que empenyia el pedal cap avall, amb un esforç que era gairebé superior a ell.

I el vent també estava canviant. Va ploure dos dies seguits. En Jonàs no havia vist mai ploure, per bé que sovint havia experimentat la pluja en els records.

Les pluges dels records li havien agradat, havia fruït d’aquella sensació nova, però ara era diferent. En Gabriel i ell es mullaven i agafaven fred, i els costava eixugar-se, fins i tot quan després sortia el sol.

En Gabriel no havia plorat en tot el llarg i penós viatge. Però ara sí. Plorava perquè tenia gana i fred i perquè estava extremadament feble. També en Jonàs plorava per les mateixes raons, i per alguna més. Plorava perquè ara sí que tenia por de no poder salvar en Gabriel. En ell mateix ja ni hi pensava.