Capítol 23

Cada vegada estava més segur que faltava poc per a la meta, que ja devia ser molt a prop, en aquella nit que s’acostava. De fet, cap dels seus sentits no confirmava aquesta impressió. Davant seu no veia sinó la carretera sense fi, desplegada en revolts tancats i recargolats, del final de la qual no arribava cap soroll.

Tanmateix, ho pressentia: sentia que el Fora no era lluny. Però li quedaven poques esperances de poder-hi arribar. I aquestes van minvar encara més quan l’aire fred, tallant, va començar a formar núvols i a espessir-se formant remolins blancs.

En Gabriel, embolicat en aquella petita manta, anava encongit al selló, tremolant de fred i en silenci. En Jonàs va aturar lentament la bicicleta, va fer baixar la criatura i es va adonar ple de dolor que tenia el cos molt fred i dèbil.

Dret en aquell turó, que s’anava espessint i congelant al voltant dels seus peus insensibles, en Jonàs va obrir la túnica, va posar en Gabriel contra el seu pit nu i va lligar la flassada esfilagarsada i bruta embolcallant-los a tots dos. En Gabriel es va bellugar sense forces i se li va escapar un gemec curt enmig del silenci que els envoltava.

Vagament, a partir d’una percepció tan oblidada i tan borrosa com la substància mateixa, en Jonàs va recordar el que era aquella blancor.

—Es diu neu, Gabi —va dir en veu baixa—. Flocs de neu. Cauen del cel i són molt bonics.

No hi va haver resposta d’aquell nen, abans tan curiós i despert. En Jonàs, a la llum del crepuscle, va mirar cap al caparró repenjat al seu pit. Els rínxols d’en Gabriel estaven embullats i llardosos, i per les galtes pàl·lides li queien llàgrimes pels regalims de brutícia. Tenia els ulls clucs. Mentre en Jonàs el mirava, un floc va descendir lentament i va anar a aterrar damunt aquelles pestanyes menudes, que es van estremir, com cremades per una guspira fugaç.

Extenuat, en Jonàs va tornar a muntar a la bicicleta. Davant seu s’alçava un pic abrupte. En les millors condicions, l’ascensió ja hauria estat difícil i treballosa. Però ara la neu, que s’espessia per moments, enfosquia el camí estret i feia impossible la pujada. Va empènyer els pedals amb les cames entumides i exhaustes; la roda davantera amb prou feines va avançar fins a encallar-se del tot al cap de poc. No hi havia manera de moure-la.

En Jonàs va baixar de la bicicleta i la va deixar caure damunt la neu. Per un instant va pensar com seria de fàcil deixar-se caure també al seu costat, deixar-se embolcallar sense lluita, en Gabriel i ell, per la flonjor de la neu, la foscor de la nit i el càlid consol del son.

Però havia arribat fins allà i havia de continuar.

Els records ja els havia perduts, havien fugit de la seva protecció per tornar a la gent de la Comunitat. Li’n quedarien alguns? Retenia potser un darrer bri de calor? Tenia encara força per a Donar? I en Gabriel encara podia Rebre?

Va estrènyer les mans contra l’esquena de la criatura i va intentar recordar l’escalfor del sol. Per un moment li va fer l’efecte que no li venia res, que el seu poder s’havia exhaurit del tot. Però de sobte va reviscolar i va sentir com corrien unes llengües minúscules de calor que li entraven pels peus i les cames congelats. Va notar que se li començava a il·luminar la cara i que la pell freda i tensa de braços i mans es relaxava. Durant un segon fugaç va sentir que volia conservar aquella sensació per a ell, fer-se un bany de sol, sense la càrrega de res ni de ningú.

Però l’instant va passar i va anar seguit d’una urgència, una necessitat, una ànsia de compartir aquella escalfor amb l’única persona que li quedava per a estimar. Fent un esforç dolorós, va empènyer el record de l’escalfor envers el cos magre i aterrit que tenia als braços.

En Gabriel es va bellugar altre cop. Per un moment tots dos es van omplir d’escalfor i de força renovada, abraçats enmig de la neu encegadora.

En Jonàs va començar a pujar la muntanya.

El record va ser terriblement breu. No havia avançat sinó uns pocs metres en l’espessa nit quan aquest se’n va anar i el fred va tornar a envair-los.

Però ara el cap d’en Jonàs estava despert. N’hi havia hagut prou amb aquella espurna d’escalfor per a espavilar-lo de l’endormiscament i la resignació, i tornar-li la voluntat de sobreviure. Va començar a caminar més de pressa, amb uns peus que ja no sentia. Però la pujada era costeruda i traïdora; la neu i la seva pròpia falta de forces li impedien d’avançar. Al cap de poc va ensopegar i va caure de bocaterrosa.

Agenollat, li semblava que ja no es podria aixecar, però ho va intentar per segon cop. La seva consciència es va aferrar a les resquícies d’un altre record càlid, i va tractar desesperadament d’afermar-les, eixamplar-les i passar-les a en Gabriel. El seu ànim i les seves forces van reviscolar amb la calor momentània i es va posar dret. Novament en Gabriel es movia contra el seu cos quan va reprendre l’ascensió.

Però un cop més el record es va esvair i en Jonàs es va quedar més fred que abans.

Tant de bo hagués tingut temps de rebre més escalfor del Donador abans de fugir! Potser ara li’n quedaria més. Però de res no servien els potsers. Ara havia d’esmerçar tota la concentració a moure els peus, escalfar-se tots dos i seguir endavant.

Es va enfilar, es va aturar un moment i de nou breument es va escalfar i va escalfar en Gabriel amb la minúscula resta d’un record que, evidentment, devia ser l’últim que li quedava.

El cim semblava que estigués molt lluny i no sabia què hi havia a l’altre vessant. Però ja no podia fer res més que seguir, i arrossegant-se van continuar recte amunt.

Quan per fi hi van ser a la vora, va començar a passar alguna cosa. No sentia més calor; més aviat sentia més entumiment i més fred. No estava pas menys exhaust; al contrari, els peus li pesaven talment fossin de plom, i les cames estaven tan cansades i congelades que amb prou feines les podia bellugar.

Però, de cop i volta, va començar a sentir-se feliç. Va començar a recordar temps feliços. Va recordar els seus pares i la seva germana. Va recordar els seus amics, l’Asher i la Fiona. Va recordar el Donador.

De sobte els records de plaer el van inundar.

Va arribar al cim i, a sota dels peus colgats de neu, va notar que el terreny era pla. Ja no havia de pujar més.

—Ja gairebé hem arribat, Gabriel —va murmurar, tot sentint-se molt segur sense saber per què—. Aquest lloc el recordo, Gabi.

I ho deia de veres. Però no era un aferrar-se a una reminiscència fràgil i treballosa; es tractava d’una cosa diferent. Això era quelcom que podia conservar. Era un record propi.

Va abraçar fortament en Gabriel i el va fregar amb energia per mantenir-lo viu. Bufava un vent terriblement fred. La neu s’arremolinava i no deixava veure-hi amb claredat. Però ell sabia que allà davant, a l’altra banda d’aquell torb encegador, hi havia escalfor i llum.

Emprant les seves darreres forces i un coneixement especial que hi havia al dedins del seu ésser, en Jonàs va trobar el trineu que els estava esperant al cim. Les seves mans insensibles van cercar la corda.

S’hi va col·locar al damunt i va abraçar fortament en Gabi. La baixada era pronunciada, però la neu era flonja, com pols, i sabia que aquest cop no hi hauria glaç ni caiguda, ni tampoc dolor. Dintre el seu cos congelat, el seu cor es va dilatar d’esperança.

Van començar a baixar.

En Jonàs va sentir com si anés a desmaiar-se, i va maldar amb totes les forces per mantenir-se dret damunt el trineu, subjectant bé en Gabriel a fi de protegir-lo. Els patins lliscaven sobre la neu i el vent li fuetejava la cara mentre davallaven vertiginosament en línia recta per un solc que semblava que menés al destí final, al lloc que sempre havia sentit que l’estava esperant, a aquell Fora que contenia el futur i el passat de tots dos.

Va obligar els seus ulls a restar oberts mentre seguien davallant sense parar i, tot d’un plegat, va distingir llums; i aleshores les va reconèixer. Va suposar que resplendien a través de les finestres d’habitacions, que eren llums vermelles, blaves i grogues, que pampalluguejaven des d’arbres en indrets on les famílies creaven i mantenien records, on celebraven l’amor.

Baixaven i baixaven cada cop més de pressa. Tot d’una va tenir la seguretat i la joia de saber que allà a baix l’estaven esperant, i que també esperaven el petit Gabriel. Per primera vegada va sentir una cosa que va saber que era música. Va sentir cantar.

Darrere seu, a distàncies abismals d’espai i temps, d’allà on venia, li va semblar també sentir música. Però potser només n’era l’eco.