2

1863

Tres mesos després, el 5 d’agost i sense més ensurts, el seu primogènit va néixer al 50 de Lee Street i el van batejar amb el nom de Joseph, com el seu pare. El nen va arribar a aquest món sa, i tant ell com els seus pares van ser respectats per l’epidèmia de verola que va entristir tot Leicester l’any següent.

Els primers records que el petit Joseph conservà de la seva mare van ser els dits petits i prims que l’amoixaven tendrament i que li posaven talc als bolquers perquè no se li encetés la pell, la seva galta suau i càlida, els seus llavis tendres i molsuts i els seus petons flonjos a l’hora i a deshora.

El naixement d’un nou nadó no era notícia a Lee Street, però a les veïnes els agradava veure’l i fer conjectures sobre si tenia les celles del pare, els llavis de la mare i mil foteses més. Dues comares veïnes van començar llavors a sovintejar la casa dels Merrick amb qualsevol excusa. Una era l’Eleonora Bowles, que vivia al pis de dalt, i l’altra, la Sandra Perkins, que ho feia dos portals més enllà.

En silenci però amb la mirada afilada de la guatlla, comparaven els seus fills amb els dels altres i sempre en sortien satisfetes perquè ho feien convençudes que els seus creixien més sans i més robusts. Cap de les dues, però, cantava les cançons de bressol com la Mary Jane mentre el gronxava a la falda:

Els dies i les setmanes van passar, i quan va fer l’any i mig i les primeres paraules es van començar a embarbussar a la boqueta del petit Joseph, la Mary Jane es va adonar que alguna cosa no rutllava. Va ser un dia després de banyar-lo en un cossi d’aigua calenta que va aprimar els ulls per endevinar què no li acabava de fer el pes.

—Què és això, reiet? —li va dir mentre l’eixugava amb la tovallola—. T’ha sortit una taqueta a la boca?

El nadó no va respondre.

Ella va arrufar el nas.

Quinze dies més tard allò no havia desaparegut i s’adonà que la mà dreta del nen estava una mica inflada i que la pell es començava a esquerdar al voltant dels ditets rosadencs.

Al mes següent va comprovar que la pell se li escamava com si tingués una petita erupció. No hi havia dubte, allò era una ulceració. No era una rascada ni una ferida sinó una cosa més estranya i, per desconeguda, preocupant, com es van afanyar a assenyalar-li l’Eleonora Bowles i la Sandra Perkins, que van ensumar la ferideta com si disposessin de l’experiència d’un cirurgià de l’Hospital de Londres.

Aquella mateixa tarda, mentre el pare del nen es netejava el sutge a la pica de la cuina, la Mary Jane se li va acostar amb en Joseph en braços i l’hi va mostrar.

—Mira, li ha sortit això.

En Joseph Rockley se’l va mirar un instant i va continuar ensabonant-se com si tingués pressa.

—No serà re, dona —va fer per treure-hi importància.

Poc després va marxar a la taverna, d’on va retornar mig begut a quarts de vuit bramant pel seu sopar. Però que el pare d’en Joseph no en volgués saber res no significava que la seva mare no passés les nits següents amoïnada.

Allò li tragué la son.

Allò no la deixà viure.

Allò va créixer.

Uns mesos després la ulceració havia duplicat la seva mida. Ni els liniments de l’Eleonora Bowles, ni els emplastres de la Sandra Perkins, ni l’oli que els va recomanar l’herbolari del carrer Morledge van servir per a res i aquella mena de taca rugosa anava escampant-se per la mà dreta del petit Joseph. El seu llavi superior s’havia eixamplat i el bracet havia augmentat de mida com si quelcom monstruós pugnés per sortir-ne.

Tant i tant va insistir la Mary Jane que, malgrat que amb cada visita del metge la capsa de llautó de l’ampit de la xemeneia es buidava de xílings, finalment van avisar el doctor Goldenberg.

—O el nen o la ginebra —se n’afartà la Mary Jane quan en Joseph Rockley li digué que potser n’estava fent un gra massa.

El doctor Archibald Goldenberg era un home avesat a tractar amb els camperols, els obrers de les fàbriques i els pobres en general. Era gras i arrossegava els peus en caminar. Feia olor de sidra i del tabac que mastegava sense cap mena de pudor. Tenia més del doble de feina de la que volia i cobrava menys de la meitat del que necessitava. Potser per això els seus diagnòstics consistien sovint a moure el cap a banda i banda, donar uns copets a l’esquena dels familiars si no hi veia remei i, amb sort, receptar qualsevol infusió d’herbes que la inestable i malmesa economia dels seus clients pogués permetre’s. Als Merrick els va tocar uns copets a l’esquena i desembutxacar dos xílings de la capseta de llautó.

—Hi ha poc a fer —els va dir el doctor Goldenberg encongint-se d’espatlles.

—Però què és? —remugà la Mary Jane, insatisfeta de l’incert diagnòstic.

—Sembla una dallò, com es diu?

Mentre l’home procurava trobar el tecnicisme dins el seu cap emboirat, ella va gosar preguntar-li:

—No hi tindrà a veure que quan estava embarassada vaig caure davant les potes d’un elefant i em va encomanar alguna cosa?

—I és clar, dona! —va replicar el doctor Goldenberg observant-la amb ulls envermellits—. Sens dubte es tracta d’això.

I «l’això» que la Mary Jane havia copsat quan en Joseph havia fet l’any i mig es va anar estenent com una plaga que res de bo i de sa deixa en el món. En fer els dos anys van començar a sortir-li deformacions al cap. Primer va ser un bony, després un altre, més tard el llavi superior es va endurir i va créixer de manera desmesurada. La mà dreta es va encartonar i cadascun dels seus ditets va agafar la forma d’un petit botifarró.

Pocs mesos després li va aparèixer una altra massa òssia al crani que també va començar a créixer de forma alarmant i la seva pell es va tornar més aspra. El pitjor de tot era el llavi superior, que no es podia dissimular de cap manera, i llavors la Mary Jane ja no va tenir cap dubte que tot plegat era la maledicció de l’elefant de l’avinguda Humberstonegate. Això l’hi asseguraven també l’Eleonora Bowles i la Sandra Perkins quan els dissabtes l’anaven a visitar per tafanejar, perquè la mitja o el ganxet es quedaven sempre dins els cistellets de vímet.

La reacció d’en Joseph Rockley no es va fer esperar i una nit engegà a la Mary Jane:

—Si hem d’alimentar un monstre, millor que el regalem a l’hospici.

Un monstre?

El petit Joseph, un monstre?

La Mary Jane no va replicar. Va tapar les orelles al nen, que encara que no comprengués què li deien podia captar el to furibund i odiós del seu pare. No tenia ganes de discutir. Era el Nadal de 1865, acabava de retallar amb en Joseph les estrelletes de paper que havien penjat damunt la xemeneia i estava embarassada de vuit mesos.