30

1888

L’experiència del teatre va omplir en Joseph i en parlà a bastament amb l’Emma Gertrud, amb el seu amic Charles Taylor, amb el doctor Treves i amb totes les dames que el visitaven, que sortien tan trasbalsades com felices d’haver estat autoritzades a esmerçar una hora en la seva companyia.

I així van passar els mesos, i poc abans de fer la seva segona estada al camp, com l’any anterior, una nit calorosa d’agost que dormia amb la finestra oberta es va desvetllar a causa d’uns xiulets que ompliren els barris de terror. Al matí següent s’assabentà que a trenc d’alba la policia havia portat a l’hospital una dona atacada salvatgement en un dels carrers del darrere, Buck’s Row. Segons deien els diaris a la primera pàgina, es tractava d’una meuca anomenada Mary Ann Nichols i l’havien trobat morta a ganivetades.

Una setmana més tard l’assassí conegut com Jack l’Esbudellador va tornar a atacar i la policia va trobar el cos d’una altra dona, l’Annie Chapmann, a Hanbury Street. Els dies següents els diaris n’anaven plens, i les descripcions de The Times i els gravats de la Pall Mall Gazette eren horrorosos. A més, la policia havia trobat un davantal de cuir tot tacat de sang.

El pitjor era que certs mitjans reproduïen les cartes que el tal Jack enviava a la policia o als diaris per fer advertiments de les bestieses que preparava. Desgraciadament, no era notícia que es cometessin assassinats a Whitechapel, però sí amb aquell grau de crueltat, i allò va afectar molt en Joseph. Per a ell totes les dones eren àngels que caminaven pel món per premiar els nens bons i no entenia com una cosa així podia haver ocorregut.

—No me’n sé avenir —li comentà una tarda a en Charles Taylor durant un dels assajos de violí—. Aquestes pobres dones… Com hi pot haver tanta maldat al món? I ha passat aquí a la cantonada.

També el doctor Treves va notar que hi havia alguna cosa que no rutllava. Aquells primers dies de setembre en Joseph estava apagat i no tenia ganes de parlar.

—Què et passa? —li va preguntar un matí.

—Estic trist.

—Trist? No estàs content, aquí?

—Sí, doctor, molt. Però no és per mi que estic trist sinó per les pobres dones. M’han explicat això d’aquest home que els fa mal. Pobres dones. Que no pateixen prou estant al carrer? No saben què és estar al carrer? Jo sí. Com hi pot haver gent així en aquest món, doctor?

En Frederick Treves es quedà sense saber com reaccionar. També ell havia llegit allò que havia passat un parell de cops als carrers de Whitechapel, a poca distància de l’hospital. La Pall Mall Gazette aquell mateix dia hi havia dedicat cinc o sis pàgines. I va pensar que vivia en un món curiós si en el mateix barri hi podien conviure l’ànima més tendra que ell mai havia conegut i la més tenebrosa que ningú coneixeria mai. El que no s’esperava era que a en Joseph l’afectés tant, però no va tenir gaire temps per pensar-hi perquè dues setmanes més tard va marxar a la mateixa finca on havia passat aquells meravellosos dies l’any anterior.

Però els Bird ja no vivien allà i la dona del granger no estava preparada per a la seva arribada. Desgraciadament no l’havien avisat del seu aspecte, o si ho havien fet no havien sigut prou precisos. La dona es va espantar tant en veure’l arribar que va tirar-li el davantal pel cap i va fugir pels camps cridant que allò anava més enllà de les seves obligacions.

Així que finalment es va acordar que en Joseph passaria aquells dies en una altra petita propietat, a la casa dels guardaboscos, els Goldbye, que no van tenir cap inconvenient a fer lloc a casa seva per a aquella visita tan inesperada. La caseta estava situada al marge dels boscos i hi passaria del tot desapercebut.

Com havia fet el setembre anterior, en Joseph va poder seure sota els arbres, sentir el brunzit de les abelles i trenar una corona de violetes sense que ningú l’observés, i igual que l’any anterior va escriure en repetides ocasions al doctor Treves per explicar-li les seves aventures quan passejava pels camins de la propietat, i tot eren descobriments nous i excitants. Havia observat curiosos ocells, s’havia fet amic d’un gos i havia vist una truita de riu saltant sobre les pedres. En una de les cartes li enviava entre el plec de fulls de diari el que ell anomenava «flors curioses», que el doctor Treves va reconèixer com a margarides i roselles però que per a ell eren els espècimens més rars que havia vist mai.

Durant tot aquell estiu i aquella tardor Londres anava plena del que els investigadors esbrinaven arran de les morts de les meretrius al voltant de l’hospital, i quan en Joseph va retornar de les seves vacances semblava que el malson s’havia acabat, però al novembre Jack l’Esbudellador va cometre l’assassinat més esgarrifós de tots. Una dona anomenada Mary Jane Kelly va ser trobada damunt el seu llit al carrer Dorset amb ferides al coll i amb els budells arrencats d’arrel.

Durant la seva absència el doctor Treves havia donat instruccions precises a la gent que el tractava que estalviessin a en Joseph els detalls sobre els crims de Whitechapel, perquè tot allò l’afectava molt i tenia malsons. Així que quan va tornar de les vacances, l’Emma Gertrud amagava els diaris que en parlaven, i si ell l’hi preguntava li deia que ja no havia tornat a passar.

A més, en Joseph aviat va tenir altres temes de conversa, perquè una d’aquelles tardes va tenir la sort de rebre per tercera vegada Sa Altesa Reial Alexandra, princesa de Gal·les, que aquesta vegada va anar-hi sola, trencant tota mena de protocols i normes de seguretat.

Va entrar a l’habitació d’en Joseph acompanyada pel doctor Treves i després de saludar-lo va desembolicar un altre preciós retrat d’ella en un marc de plata repujada.

—Tenia una mica de gelosia que altres senyores tinguessin més d’un retrat a la xemeneia i que de meus només en tinguessis un.

En Joseph se li va apropar i l’hi agafà de les mans. Després va posar el retrat al bell mig de la xemeneia al davant de l’altra dotzena i va dir:

—Ja està. Arreglat. Al davant de tot.

Després ella es va asseure a la butaqueta i ell al llit com acostumava a fer. La princesa va passejar la vista per la petita habitació i els seus ulls es van aturar damunt la taula on en Joseph tenia a mig fer la maqueta d’una església gòtica.

—És preciosa.

—Me la va enviar la senyora Kendal des d’Alemanya.

—L’actriu?

—Sí. L’hi regalaré quan l’acabi. També és molt amiga meva. No tant com tu, però. El seu marit va venir a veure’m però ella encara no ha vingut. Està molt enfeinada.

La princesa va callar durant uns instants i després es va atrevir a fer-li una pregunta molt personal.

—No et sents una mica sol a vegades?

En sentir allò en Joseph va titubejar durant uns instants sense saber què respondre i ella va prosseguir:

—Jo sí que me’n sento de tant en tant. El meu marit Eduard i jo estem envoltats de tots els luxes i comoditats, però a vegades costa trobar algú amb qui sincerar-se de veritat. Amb tu tot és més senzill.

Com que en Joseph no va respondre res, l’Alix es va eixugar els ulls i va canviar de conversa. Ell li explicà les vacances de les quals havia gaudit setmanes abans i ella l’escoltà atenta fins que es va fer l’hora de marxar i en Frederick Treves la va avisar.

Aquella tarda, un cop la princesa va tancar la porta, en Joseph va pensar que vivia en un país ben estrany. Un parell d’anys abans s’arrossegava per les clavegueres i la gent xisclava en veure’l, i en aquells moments el visitava d’incògnit la futura reina d’Anglaterra i li feia unes confidències tan personals que ni el seu confessor devia conèixer.

Ella li havia preguntat si se sentia sol i llavors en Joseph s’ho va plantejar. Sol? No, mai s’havia sentit sol del tot, o no més que tants d’altres. Sempre havia estat ple d’amor, ple de l’amor que la seva mare li havia donat fins a vessar i el de tots els que l’havien acompanyat des que l’havia perdut.

El Nadal de 1888 va ser bonic per a en Joseph i no només pels regals, per les estrelletes de paper que va retallar amb l’Emma Gertrud i que van penjar a l’ampit de la xemeneia com havia fet amb la seva mare, o pel bonic arbre, o pel capó del dinar del dia de Nadal, sinó perquè pocs dies abans de l’assenyalada festivitat va arribar l’acostumada felicitació de la princesa Alix. Aquesta vegada també anava signada per la reina Victòria, i amb la felicitació van arribar unes quantes peces de cacera que li enviava el seu marit, el príncep Eduard.

—Semblem de la família —va somriure ell en veure tot el que li enviaven.

Sense saber exactament per què, les nits després del Nadal i abans de la Pasqua de 1890 en Joseph pressentia que els seus dies arribaven al final. Tenia l’estranya sensació que ja havia fet tot el que havia vingut a fer en aquest món. Hi pensava sovint i en el fons estava content perquè mai havia faltat a la promesa que havia fet a la seva mare la tarda que va morir.

Potser per això un d’aquells matins va dir al doctor Treves que havia de complir una altra promesa. El metge va escoltar un cop més en què consistia amb posat de fada padrina, disposat a fer-ho tot possible.

—Si no hi té inconvenient —li explicà en Joseph—, m’agradaria anar a visitar la tomba del duc de Wellington.

—A la catedral de Sant Pau?

En Joseph va inclinar el cap.

—Ho vaig prometre fa uns anys a un bon amic meu.

—No hi haurà cap problema —va somriure el metge veient que li demanava una cosa ben senzilla—, no és gaire lluny.

Aquella nit en Joseph va adormir-se com sempre fet un nus, entortolligant els braços amb les cames, però feliç perquè finalment satisfaria el desig del vell Pebblethorn de la Casa de Treball. Aniria a presentar els seus respectes al vencedor de Waterloo en nom seu, i va recordar altre cop les darreres paraules de la seva mare: que en aquesta vida hi trobaria tota mena de gent però que la majoria era bona, i en això tampoc no s’havia equivocat. Mai no li havia dit res que no fos important o que no fos veritat.

Alguns havien sentit pena per ell. A molts dels que havia entretingut en els escenaris els havia fet fàstic, i no sabia per què però Déu ho havia permès. D’altres havien fugit i molts, els que l’havien conegut de veritat, l’havien estimat i s’havien preocupat sincerament per ell. Entre els primers hi havia la gent que l’havia escarnit i vilipendiat, paladins de la ignorància, éssers anònims que no tenien ni nom ni rostre. En canvi entre els segons hi havia tots els que tenien nom i un lloc al seu cor, que s’havien preocupat per ell i havien procurat fer-li la vida més amable; li havien fet conèixer la bellesa d’aquest món.

Per sort aquesta llista era molt llarga: el seu tiet Charles, que l’havia tingut a casa quan havia fugit de la del seu pare, la Susan de cal Freeman, el vell Pebblethorn, la geganta Mary, en Geoffrey i la Daisy Lil·liput, i en recordar-los rigué. Recordà la gent de l’espectacle: en Sam Torr, en Tom Norman, és clar, i en Sam Roper i els seus nans, en Bertram i en Harry, que l’havien defensat a Northampton d’aquella colla de brètols. Va pensar en les dames de l’aristocràcia i en especial en la princesa Alix, i per damunt de tots en el doctor Treves. Era conscient que les primeres vegades que s’havien trobat li havia semblat un home interessat en ell des del punt de vista mèdic, però sense saber com o per què tot havia canviat un dia i el metge havia estat qui ho havia fet possible. Va recordar l’Eva Lückes i l’Emma Gertrud, que eren com la mare que havia perdut molts anys abans. Sí. El món estava ple de bona gent. Onsevulla que fos, la Mary Jane Potterton estaria orgullosa d’ell perquè sempre havia portat el cap ben alt i la rancúnia mai havia fet un niu dins el seu cor.