7
ECOS DEL PASSAT

L’últim dia de classe era el divendres 21 de desembre. Un atemptat que havia tingut lloc el dia anterior a Madrid encara era el centre de converses i comentaris, però el meu desfici tenia una causa ben diferent. Molts dels interns se’n anirien aquella mateixa vesprada a casa, i la resta ho farien l’endemà de bon matí. Jo encara no havia rebut cap notícia i em sentia un poc trist. Daniel Folques m’havia convidat a anar a casa seua si no tenia plans millors, però jo vaig refusar aquella invitació de manera amable. Es tractava d’una festa familiar, i cadascú l’havia de viure amb els seus. A més a més, no volia que pensara que tenia un interès especial per Laura, ni tampoc aguantar les bromes que hauria fet Víctor sobre el tema si hi haguera acceptat. De qualsevol manera, em vaig sentir ben agraït pel seu oferiment.

Durant les hores del migdia a les habitacions hi havia molt de rebombori. Tots feien l’equipatge per deixar l’escola i es palpava a l’ambient aquella felicitat pròpia de l’inici de les vacances. L’última classe al laboratori va ser fins i tot més curta del que era habitual i, quan va finalitzar, Udo es va estranyar de veure’m encara allí.

—No cal que m’ajudes… Deus tenir moltes coses a fer… La maleta i tot això… Imagine que ja no ens trobarem fins a l’any que ve…

Un estrany sentiment de vergonya féu que no li explicara la veritat. No volia que sabera que no tenia cap pla per a les vacances. Vaig aparençar un somriure i me’n vaig anar cap a l’habitació. No tenia ganes d’acomiadar-me dels meus amics, ni tampoc de veure ningú que em recordara que s’acostaven les festes.

A les escales vaig coincidir amb la senyora Torres. Portava una cistella a les mans i tan prompte com es va adonar de la meua presència em demanà per la senyora Arquimbau.

—No l’has vista? No l’he poguda trobar en tota la vesprada…

Li vaig prometre que li passaria l’avís que la buscava en cas que la trobara, i vaig reprendre tot seguit el pas. La senyora Torres tenia fama de romancera, però era molt servicial.

Un llibre d’historietes va absorbir la meua atenció durant més d’una hora, el temps suficient per a llevar-me del cap aquella sensació depriment que m’havia acompanyat durant la vesprada. Devien ser ja vora les huit quan vaig eixir al corredor sense rumb fix i de nou la senyora Torres es va creuar en el meu camí.

—Encara no l’he trobada, i mira que he fet voltes! Podries anar a l’habitació de la roba blanca i mirar si està allí? Jo crec que és l’únic lloc on pot estar… I no tinc les cames per a pujar més escales…

No m’importava fer-ho, perquè no tenia res que m’ocupara el temps fins a l’hora del sopar. No hi havia massa moviment a aquelles hores per l’escola, i ningú no va interrompre el meu caminar pausat. El llum del laboratori estava encés, i això segurament devia significar que Udo encara hi treballava. No volia que s’adonara de la meua presència, i els meus passos es feren encara més lents i discrets. L’habitació de la roba blanca estava oberta i, tot i que pareixia deserta, vaig entrar-hi per comprovar-ho. Era ja dins, però encara no havia trobat la clau del llum quan vaig sentir unes veus que provenien d’un racó. Allí no hi havia ningú, però en acostar-me vaig endevinar de seguida quin n’era l’origen. Hi havia una reixeta a la paret que comunicava amb el laboratori, i aquell minúscul orifici era la causa que poguérem sentir les governantes quan cantussejaven mentre plegaven la roba. De manera inversa, la reixeta feia el mateix paper, i ara estava jo sentint de manera ben audible una veu que identificava fàcilment. Era la d’Udo, i en pocs segons vaig decidir que no encendria cap llum ni faria evident la meua presència per res del món. Aquelles paraules tenien un significat molt especial.

—Bosch era qui manava allà quan jo vaig arribar al Centre. Havia anat a estudiar a Kònigsberg i em va reclutar un professor al primer curs. Al Centre treballaven els millors investigadors, gent de Leipzig, de Frankfurt i de Viena, en un laboratori equipat amb tots els mitjans imaginables. Era una oportunitat única i la vaig aprofitar. —Udo parlava lentament, com si volguera donar un relleu especial al que deia—. Al començament era un simple ajudant, que feia tasques auxiliars, però vaig aprendre moltes coses durant aquells primers mesos. Allí s’havia reunit un grup excepcional de gent, en tots els terrenys.

—M’ho puc imaginar —aquella veu corresponia a un home major amb una veu lletja i rogallosa, sense cap accent, que assentia clarament a tot el que Udo havia dit—. Foren anys bons. Els descobriments i les teories se succeïen sense descans… Ací esperàvem les publicacions plens d’ansietat. Era l’únic contacte que teníem amb el món.

—Bosch no era només molt intel·ligent. També sabia manar i organitzar, no escatimava res —féu Udo prosseguint el seu relat—. Teníem al nostre abast tot el que volíem… Aparells, espècimens, frigorífics. Va aconseguir una companyia de soldats que obeïa les seues ordres. I pagava bé, molt bé… No em vaig penedir ni una sola vegada d’haver anat al Centre. Tampoc podia saber que Bosch ens deixaria tirats…

—Al bell mig d’una guerra com aquella no es pot pensar racionalment en el futur —va respondre l’home major.

—Com més dolent és el present, cal més que mai mirar endavant —replicà Udo—. Bosch n’era ben conscient i ho deixà tot ben preparat. No estic parlant de sous miserables… Parle d’una fortuna dipositada en lloc segur. Alemanya ja s’havia esfondrat una vegada, i els diners no valien res. Bosch coneixia bé aquella lliçó… La seua fe en Hitler tenia un límit, i va optar per desviar cap a Suïssa el gros dels beneficis. Ell era un dels màxims responsables, però se’n va eixir de tot sense esguitar-se el més mínim. Després de la guerra passà tots els exàmens i els controls dels americans… Cap testimoni l’incriminà i se’n pogué anar sense problemes… Jo no ho vaig tenir tan fàcil… i no parlem dels altres. La fugida a Suècia em va costar una bona suma, però ho done tot per ben pagat… Jo no hauria resistit una depuració…

El món em va caure a sobre en sentir tot allò. Superant la por vaig parar l’orella a la reixeta per concentrar-me a sentir el contingut d’aquell diàleg.

—Bé, però han passat molts anys… Ara tot ha canviat… Les coses són molt diferents de quan Bosch va venir ací —va afirmar l’altre.

—No veig per què han de ser tan diferents… Ell trobà la vostra ajuda, i sé que pagà de manera generosa —hauria jurat que aquella resposta d’Udo anava acompanyada d’un dels seus somriures irònics.

—Mort Bosch, és impossible saber on anaren a parar els diners… Fins i tot és possible que en disposara de la major part per facilitar la seua fugida o per comprar el silenci dels que el podien incriminar.

Aquella interrupció del seu interlocutor va esperonar Udo a expressar-se de manera més explícita.

—No resultà senzill localitzar Bosch, i encara menys indagar qui li va donar un colp de mà per a amagar-se i començar una nova vida… Ens va costar anys, però al final ho vam aconseguir. Gràcies a la vostra ajuda ho tenia tot molt ben disposat… Quan estàvem a punt de passar comptes, es va produir l’error que jo temia. Bosch va morir, i amb ell el seu secret. Altres haurien abandonat, però jo sabia que els diners existien, i també podia imaginar quin era el camí per a arribar-hi… Bosch no era tan intel·ligent com jo em pensava… S’havia casat i tenia un fill. Només calia vigilar la seua família per seguir el rastre dels diners.

—Voleu dir que ja els teniu? —l’interès d’aquell home anava en augment, si havia de jutjar pel seu to de veu.

—No… encara no. Sabem on estan, però no tenim la clau per a accedir-hi. Bosch acabà confessant-ho tot… El seu fill la rebria quan arribara a certa edat, i sabem que la tenia quan va morir. L’aconseguirem, però encara necessitem temps i potser alguns diners…

Ara tot semblava més clar. Udo conspirava per apoderar-se d’una fortuna que el pare de Tobies amagava. Ell i els seus eren la causa dels temors del meu company d’habitació, i potser també els causants de la seua mort. Pel que anava deduint, encara no havien trobat el que buscaven. Vaig recordar l’interès d’Udo per les coses de Tobies i també l’atenció que em dispensava. Les nostres converses, les confidències o els moments que compartíem al laboratori… tot tenia la seua explicació a la llum d’aquelles revelacions. Jo era el company d’habitació de Tobies, l’última persona que l’havia vist amb vida, i això em deixava també en una posició sospitosa davant dels seus ulls.

—Han passat molts anys… prop de trenta. No som tan poderosos com abans. Les coses han canviat… Els de dalt ens deixen de costat, i cada vegada som menys… i més vells —jo em pensava que l’home major volia bastir una excusa, però aquelles frases eren el preàmbul d’unes paraules que revelaren les seues intencions—. No podem arriscar-nos per qualsevol preu… Ja heu vist el que passà ahir a Madrid. No podem estar segurs de res. Necessitem garanties i també hauríem de saber l’abast del patrimoni de Bosch… El que fa trenta anys podia ser una fortuna ara ja deu tenir un valor relatiu… Ha plogut molt…

Udo es mostrà reticent a donar xifres concretes, però va haver de donar algunes pistes sobre la magnitud del seu objectiu.

—Bosch va ser bastant hàbil per a negociar amb el producte de les nostres investigacions… Sabia que tot el que estiguera relacionat amb l’Alemanya del Reich seria sospitós. Hi havia una empresa suïssa que controlava i que era la titular d’algunes patents farmacèutiques que van ser venudes a una gran firma americana… La base de medecines que es troben en qualsevol farmàcia i que segurament haureu pres… Una de les nostres línies d’investigació preferent abans de la caiguda era la lluita contra el dolor físic… Al Centre es va experimentar amb un analgèsic bastant eficaç i amb uns efectes secundaris mínims. Bosch donava prioritat a aquella recerca, i tots els mitjans materials i humans es dedicaren a sintetitzar aquella substància miraculosa. Podeu tenir la seguretat que la quantitat que va rebre per la patent era enorme. I no parle de xifres de fa trenta anys… El pagament es va fer en part en accions, i el preu es multiplicà en pocs anys. El que Bosch pagà perquè l’ajudàreu a començar una nova vida no era més que una quantitat menor… El gros continua intacte. Hi ha recursos suficients per a tots… Només cal esperar un poc més i vigilar bé. Algú farà un pas en fals i acabarà mostrant el seu joc… En aquell moment caurem sobre ell i els diners seran nostres.

Aquelles paraules d’Udo em van gelar la sang a les venes. Jo podia ser el destinatari del comentari que acabava de sentir, i hauria de redoblar les meues precaucions. Però això no era suficient. En compartir el meu secret havia multiplicat les possibilitats de caure en alguna trampa. Rafael Soler i Irene Catarineu podien delatar el seu interès, i era molt fàcil relacionar-los amb mi. Era necessari que els advertira del que teníem davant.

Volia eixir d’aquella habitació, però al mateix temps no deixava de tenir por per si notaven la meua presència. Per sort un truc a la porta va interrompre la conversa dels dos homes, i algú els va donar una mena d’avís que no vaig poder sentir bé. Al moment abandonaren el laboratori i se n’anaren pel corredor. En passar uns minuts, vaig decidir que ja podia deixar l’habitació de la roba blanca i anar cap al menjador a sopar. Els corredors i les escales estaven buits i aquell silenci que impregnava l’ambient començava a resultar angoixant.

El sopar, per alguna raó inexplicable, em recordà bastant el primer que havia fet a l’escola. Els interns que encara no havien marxat de vacances s’agrupaven en una taula, i només tres persones ocupaven la dels professors. Hi havia canvis, naturalment. Tobies ja no estava entre els alumnes, i Udo s’havia incorporat a la dels professors. Ara podia establir clarament la connexió entre ambdós fets, i no podia evitar sentir una esgarrifança cada vegada que els meus ulls trobaven els del professor de ciències. Ni que ho haguera intentat hauria pogut empassar-me res d’aquell sopar.

Entre els alumnes que tenia al meu costat estaven també Alícia i Rosa. Havien d’esperar l’endemà per a anar a Alcoi, i es van interessar per la meua salut. Aquell comentari em va deixar ben preocupat. En recordava un de molt semblant, en un altre sopar, quan Tobies estava nerviós i més pàl·lid del que era habitual en ell, i Rosa li havia preguntat per la causa de la seua desgana. Fent un esforç vaig esbossar un somriure i vaig menjar després un poc del peix amb salsa que omplia el plat. No volia donar peu a cap sospita ni vaig adoptar actituds que cridaren l’atenció de ningú. Udo estava a uns pocs passos, i només la discreció i la cautela podien protegir-me’n.

Era urgent que Rafael Soler ho sabera tot, i per això, en eixir del menjador, vaig anar cap al telèfon que hi havia a la sala de xics per comunicar amb ell. No sabia què dir-li, ni tampoc si era segur parlar des d’allà. Es tractava d’un vetust aparell de paret de ferro i baquelita que potser funcionava ja abans de la guerra, però podia estar intervingut per Udo o per algun dels seus còmplices. Els dubtes creixien mentre marcava al dial les xifres del número de l’advocat. Havia decidit que només li diria que tenia ganes de veure’l i que m’agradaria que passara a buscar-me. Per a algú que em sentirà, seria lògic que un intern avorrit sense lloc on anar durant les vacances fera una telefonada com aquella.

Les precaucions no foren necessàries. Ningú no va agafar l’auricular a casa de Rafael Soler. Potser devia estar fora de casa, en qualsevol d’aquells tuguris que freqüentava, o fins i tot no podia descartar que haguera anat a Santa Gràcia a passar-hi les festes. Aquell fet em va deixar ben contrariat, i vaig decidir que li trucaria l’endemà de bon matí.

Em trobava tot sol en aquell moment a la sala quan algú hi va entrar. Era Selfa, l’intern de primer a qui havia tractat durant el meu primer cap de setmana a l’escola. Semblava content de tenir a la mà algú per a enraonar, i jo també vaig sentir-me millor en advertir la seua presència. Xarrant amb ell podria distraure’m fins a l’hora d’anar a dormir i evitar la solitud de la meua habitació. Selfa estava content amb els resultats dels exàmens que havia fet i no podia contenir les ganes de comentar-ho.

—La Urtàriz ens havia fet molta por, però al final s’ha portat bé… I Lubet ha obert la màniga i hem aprovat tots… I a tu, com t’ha anat? Diuen que el Rus no se n’ha passat massa.

Aquella referència em donava peu a guiar la conversa cap a Udo. Selfa era molt despert, tenia els ulls ben oberts i podia haver vist alguna cosa estranya que jo encara ignorava. No em costà molt encoratjar-lo per a fer que seguirà aquell camí, i gràcies a això vaig obtenir una revelació important.

—… Tu no deus tenir problemes per a aprovar… Es veu que heu congeniat…

Selfa no es referia a la col·laboració que jo prestava a Udo al laboratori, perquè ell no en sabia res. Ho havia deduït d’un fet que jo desconeixia.

—L’altre dia eixia de la teua habitació… i va dir que hi havia anat a deixar-te un llibre que li havies demanat. Em va estranyar que t’hagueres deixat la porta oberta, però és possible que li haguera obert la senyora Arquimbau…

El comentari de Selfa em deixà espaterrat. Udo havia estat regirant la meua habitació en secret, i si no havia trobat la llibreteta de Tobies o la foto escapçada es devia simplement al fet que estaven en poder de Rafael Soler. De totes maneres, jo era part de la llista de sospitosos que Udo, de segur, tenia entre mans, i era urgent que entrara en comunicació amb Soler per dir-li tot el que havia descobert.

Desafortunadament, ningú no va agafar el seu telèfon durant tot el matí de dissabte. Jo estava cada vegada més nerviós, i només l’arribada de la meua tia em va traure d’aquell estat d’ànim. Venia per mi perquè passara les festes amb la seua família, i el que dos dies abans m’hauria paregut una perspectiva poc abellidora, ara resultava ser una bona oportunitat per a deixar l’escola i fugir de la proximitat inquietant d’Udo.