10

Algunes setmanes després de començar a anar al llit junts vaig convidar la Natàlia al nostre hotel. Era una nit de dissabte; ja havia arribat el mes de febrer amb el seu temps més tebi: tot de dies confusos amb llum clara, el bramul encoixinat del mar sota el cel esbandit. El seu marit no era a Mallorca; un viatge de negocis a Israel o Istanbul. Jo aquell gener ja havia complert els trenta-quatre; la Natàlia m’havia regalat un rellotge de polsera i una tarda de disbauxa sexual olímpica al veler. Em sentia en deute amb ella, llavors; volia mostrar-li l’hotel amb calma, servir-li un bon sopar, passar tota una nit al seu costat en una de les millors estances. D’alguna manera, l’hotel era meu, o això era el que li volia dir amb el meu posat presumptuós; sentia que davant d’ella havia de ser alguna cosa més que un recepcionista o un escriptor que encara no havia fet res de memorable. Per ella, havia de ser més del que era; havia de competir, estar alegre, ser sempre deliciós i fidel.

En Rigo em va preparar uns quants plats exquisits —«i unes postres delicades, Nicki»—; em va ajudar a seleccionar els vins i em va explicar com ho havia de servir tot. Volia estar sol amb ella, sense cap cambrer ni destorb —sabia què en pensava en Rigo de la meva relació amb aquella dona casada. Vaig preparar un pom de flors del jardí per a posar sobre la taula, una rosa per a clavar-me al trau. I aquella nit l’hotel estava pràcticament desert —mitja dotzena d’habitacions ocupades—; i jo que em vaig posar un vestit negre, amb americana de viscosa i una de les camises angleses que havia comprat per Internet.

Em mirava ufanós al mirall de l’entrada i em veia elegant; m’havia deixat una lleu barbeta de tres dies i m’havia tallat els cabells com els models publicitaris. Fins i tot semblava un triomfador. Sí, esperava la meva amant, tenia un regal per a ella. L’endemà diumenge ella podria passar tot el dia amb mi; la nena estava amb la seva àvia materna. Jo havia tornat a escriure, tímidament, i estava convençut que la Natàlia deixaria el seu marit ben aviat, viuríem junts i tindríem un fill, un nen —Adam, Frederic, Iago…—, i jo i ella aniríem pel món a parlar dels nostres llibres, dels nostres quadres. Envelliríem, guanyaríem fama, tindríem amics interessants; el soroll i l’escuma dels anys als cabells. Déu meu si tot hagués anat així, estimada…

L’esperava dret davant de la porta, i al cel la lluna semblava ornamental. Tot estava quiet, pel passeig només s’hi veien ombres en fuga; la foscor donava a tot una elegància arbitrària i dins el cor hi sentia un goig que em feia flaquejar. Abans que arribés ja la veia; i quan la vaig veure per fi —per fi!— va ser com si jo mateix l’estigués creant amb la meva fantasia febril. Vaig baixar fins al passeig, li vaig obrir la barrera.

—Bona nit, guapa —li vaig dir, allargant-li les mans.

No caldria dir que estava encisadora. S’havia maquillat una mica, les seves galtes semblaven les d’un nen. Portava un vestit fosc, amb una faldilla curta amb brodats negres sobre un fons blanc, un xal morat sobre les espatlles. La vaig portar fins al focus de la llum d’un fanal i me la vaig mirar bé. Guapa com una fotografia.

—Estàs increïble —vaig dir, fixant-me en el seu perfil, en les seves altes sabates de taló.

—Tu també fas molt de goig —va dir abans de posar-se a riure. De la seva boca en sorgia vapor.

—Anem a l’hotel. —La meva veu tremolosa; dos desconeguts en una cita a cegues. Encisadorament neguitosos.

—Mira, aquí treballo jo —li vaig dir assenyalant-li el taulell de recepció—. Aquí em passo les nits pensant en tu, i allà hi ha la cafeteria, vine. —I el cor que em feia saltirons, la seva mà petita entre els meus dits—. I més enllà el gran saló, amb lloc per a més de tres-centes persones.

Sembla que no m’escoltava, o que tanmateix li era indiferent. Vam sortir al jardí; li vaig ensenyar les flors que havia sembrat, que ja despuntaven, els estanys, en un dels quals hi havia tornat a posar peixets de colors, la piscina que semblava gelada de tan quieta, amb la llum encesa i setinada, la dolça crepitació dels margallons. Caminàvem a poc a poc, el so dels seus talons en les rajoles ben netes.

—Tot és molt agradable, Nico. —La seva veu ronca.

—I jo mateix he sembrat aquests arbusts —vaig dir còmicament orgullós—. Allà hi creixeran les begònies.

Havia posat taula dins la cuina; se m’havia acudit que era l’única manera d’estar definitivament sols. Així podria anar fins a les neveres, servir jo mateix els plats i escalfar-los sense l’ajut de ningú. La vaig besar al jardí abans de portar-la a la cuina.

—Oh! Quina taula més ben parada! —va dir traient-se el xal.

Li vaig acomodar la cadira i s’hi va asseure dolçament. Havia posat unes tovalles noves, de color albercoc; les flors en un pitxer, les copes relluïen amb la llum vellutada. Li vaig servir xampany rosat; jo era tan feliç que tremolava.

—Tranquil, Nico —em va dir, endevinant el meu nerviosisme—. Tenim tota la nit per a nosaltres. Seu.

Era un d’aquells moments en la vida en què hom desitja empassar-s’ho tot —la golafreria—; sí, sabia que la nit era per a nosaltres, però jo no sabia administrar-la. Hauria volgut sopar i fer-li l’amor; besar-la i emborratxar-me; ballar amb ella i alhora explicar-li històries hilarants; fer-la riure i oblidar la seva frisança —entre nosaltres mai podia deixar de sentir la presència del seu marit inesborrable—. En ella sempre hi havia alguna cosa que se m’esmunyia.

—¿Havies treballat mai a l’hotel, abans de tornar a Mallorca? —em va demanar amb la copa entre els dits.

—No, mai. Abans, quan el pare i la mare estaven junts, hi veníem a passar uns dies durant els estius, però res més. La resta de les vacances les passàvem fora de Mallorca. El meu pare tenia una fixació per Formentera, li encantava aquella illa; llogava una caseta a la platja de Migjorn i allà tots tres hi passàvem el mes d’agost.

—Mai no em parles del teu pare.

—Bah.

—¿Hi has tornat a Formentera, des de llavors?

—Un cop, amb la meva…

—¿Amb qui, Nico?

—Amb la Teresa, la noia amb qui vivia abans.

—¿Per què has dubtat, a l’hora de dir-ho?

—No m’agrada que parlem de les nostres parelles passades. Dels nostres ex.

—¿I per què no t’agrada?

—No m’agrada que estiguis casada, Natàlia. M’enrabio cada vegada que hi penso. Sovint la gelosia no em deixa dormir, salto del llit i estic a punt de posar-me a xisclar.

—Avui parla’m de Formentera, Nico. Parla’m del que recordis. Els estius de la infantesa.

Vaig respirar fondo.

—¿Et serveixo el primer plat?

—¿Què tenim?

En Rigo havia deixat unes amanides de mongetes verdes, amb navalles, granada i pernil d’ànec. Només ho havia de servir. Vaig obrir una ampolla de vi negre. Recordo que llavors la Natàlia va parlar-me dels seus estius, del seu germà mort, del seu pare i d’un viatge a Roma quan tenia catorze anys, de la impressió que li va produir l’escultura de Paulina Bonaparte, en marbre blanc feta per Canova; la va veure a la Galleria Borghese.

—Va ser llavors —em va dir—: vaig descobrir què volia ser quan fos gran.

—¿Una estàtua de marbre? ¿O una dona amb molts amants?

Es va posar a riure. El vi li havia fet envermellir la cara, les seves galtes ara semblaven pintades amb licor de granadina. Els ulls li brillaven com robins, amb més força que la llum en l’acer de les campanes extractores. En aquell moment, hauria saltat sobre de la taula i me l’hauria menjat. Va començar a parlar-me de les cartes de Van Gogh, de Maria Antonieta i Madame de Staël.

—¿No hi ha res més, per sopar? —em va dir, divertida—. ¿Em faràs passar gana?

Dins el forn, en Rigo hi havia deixat uns talls de garrí amb maduixes i cebeta tendra. Vaig anar-ho a servir en dos plats de pissarra, vaig portar-ho a la taula, vaig abocar-nos més vi.

Una sobtada alegria.

—Aquí ho tens…

I llavors vaig sentir com algú baixava l’escala. A l’altre extrem de la cuina va aparèixer el vell Xaus, que aquell dia havia de fer el torn de nit.

—Nico? —va demanar alçant el cap de manera extravagant. Li hauria saltat al coll i li hauria tallat la jugular amb el ganivet de la carn.

La Natàlia em mirava amb els ulls esllanguits. Vaig deixar l’ampolla a la taula i m’hi vaig acostar.

—¿Què vols? —vaig dir-li a en Xaus, tirant-m’hi a sobre—. ¿No veus que estic sopant?

—Hi ha un senyor que demana per tu. A recepció. Diu que et vol veure, t’ha de dir unes paraules.

—Com? Ara? ¿Saps quina hora és, Xaus?

—M’ha insistit… Ha demanat explícitament per tu.

Un mareig em va fer tancar els ulls; se’m van estovar les cames. Vaig alenar fondo; en Xaus em mirava com una llebre a qui estigués a punt d’atropellar. Va dir-me:

—Em sembla que ja el coneixes… És un client.

Vaig dir-li a la Natàlia que tornava de seguida i vaig pujar a recepció. Allà hi havia en Jofre, l’home del Voltor, el sequaç de l’Eduard, recolzat al taulell de l’entrada, girava nerviós les pàgines d’una revista.

Des del pati, només de veure’l, vaig estar a punt de fer-me enrere. ¿Que potser ho sabia tot? ¿Potser havia seguit la dona de l’amo fins allà, com feia uns mesos ens havia seguit a mi i a en Burak? Al coll hi vaig sentir un nus; un calfred em va pinçar l’espinada. Llavors vaig pensar absurdament que només en Burak em podria salvar. ¿On era? Aquell matí havíem parlat una estona. Però ara estava sol; en Xaus em va passar a davant i, en obrir-se la porta de vidre del pati, en Jofre es va girar cap a mi i em va veure; ja era impossible fer-me enrere. Vaig avançar cap a ell i vaig intentar dibuixar un somriure contrariat.

—Bona nit —em va dir, allargant-me la mà. No em vaig poder estar de fixar-me en la berruga rosada sobre el seu llavi superior.

—Bona nit —vaig respondre, dubtós. Estava convençut que em parlaria de la Natàlia; estava segur que alçaria les mans, em portaria d’una estrebada fora de l’hotel i m’apallissaria com havia fet amb en Burak, i tot de part de l’Eduard Vadell. Ningú havia de follar-se la seva dona. Podia quedar-hi agraït si em deixaven viure després de destrossar-me la dentadura. En Vadell potser no era a Istanbul, doncs; potser era allà fora, esperant dins el seu Chrysler de llantes platejades que es fes justícia. Els cabells rossos d’en Jofre llavors em van semblar blancs, com fils de plata o pèls de terrier. En Xaus ens espiava des del recambró. Vaig estrènyer els punys, disposat a enfrontar-m’hi amb el cor culpable.

—Com sabràs… —va començar dient, i a mi em xiulaven les orelles— hi ha una reserva feta aquí per a seixanta persones per al pròxim cap de setmana.

—Sí… —vaig empassar saliva. ¿A on volia arribar?

—Treballo per a l’organitzador de la trobada. Ell ha convocat aquí els nostres clients.

—Com?

—Paradisus. El Grup.

—¿Eduard Vadell? —vaig aconseguir articular.

—Es faran diverses xerrades i conferències. —Es va ficar una mà a la butxaca de la gavardina i va treure un bloc de notes—. Hi ha contractats diversos àpats. ¿Em podries ensenyar el saló? ¿Disposeu d’un atri, d’alguna mena d’escenari i de megafonia? Necessitaria assegurar-me…

Però en aquells moments no encaixava el que m’estava dient. Paradisus? ¿En Vadell? ¿Al nostre hotel? Llavors en Xaus va intervenir, traient-me de l’atorrollament.

—Sí —va dir, sortint del racó—. Acompanya’m.

I va ser llavors quan tot va quadrar dins la meva ment angoixada.

—Necessito que algú de direcció m’asseguri que tot estarà a punt —va dir en Jofre—. Entesos?

Vaig acompanyar-lo nerviosament al saló. Ell es va treure el telèfon de la butxaca i va començar a fer fotografies.

—Aquí necessitarem més cadires —va dir-li a en Xaus—. I potser un equip amb una pantalla gran. ¿En teniu?

Així que en Vadell era el responsable de la reserva de l’hotel… El tiet feia dos mesos que me’n parlava. No me’n sabia avenir. ¿Però per què? ¿Que potser no tenia altres hotels a Mallorca, el seu Grup? Començava a entendre què volia. D’alguna manera, allò formava part del seu pla d’atac. Vaig assegurar a en Jofre que tot estaria del seu gust. Li vaig dir que expliqués a en Xaus en detall com desitjava ordenar l’entorn; em comprometia personalment a fer que tot estigués perfecte. En Jofre i en Xaus van adreçar-se a l’altre extrem de la sala, gran com una pista de bàsquet; parlaven d’altres detalls nimis, però just en el moment en què volia dirigir-me a la sortida vaig veure que la Natàlia guaitava, des de la cafeteria.

—Nico? —vaig sentir que deia.

Vaig córrer cap a ella, esperitat.

—Anem —vaig dir-li, tot tirant-m’hi a sobre.

—¿Què passa?

—Anem! —I estirant-la pel braç de mala manera vam creuar la cafeteria i vam sortir al vestíbul.

—¿Què et passa? ¿Per què m’has deixat sola?

—Que no et vegi. ¿És possible que ja t’hagi vist?

—¿De qui em parles, Nico?

—Jofre… Ros, gruixut i amb cara de porc.

—Com? ¿El xofer del meu marit? —Llavors ja érem de nou al jardí—. ¿És aquí? —De sobte la veu li tremolava; va posar-se la mà al front.

—Té —li vaig dir, donant-li la targeta d’obertura de la millor habitació doble—. Vés a l’habitació 23 i espera-m’hi.

—¿Creus que m’ha vist? —Em va semblar que tenia els llavis blaus.

—Aniré a esbrinar-ho.

Vaig tornar cap al saló; però en Jofre s’acabava d’asseure a la cafeteria; havia demanat a en Xaus que li servís un gintònic. Vaig apropar-me a la barra i vaig demanar un cafè doble. En Jofre seguia prenent notes al bloc d’anelles; de tant en tant donava un cop d’ull al seu mòbil. M’hi vaig fixar bé; tot el seu cos semblava mal encaixat, fet a cops de martell, angulós sota la caçadora; des d’on estava podia veure que xatejava amb en Vadell. Tota la petita pantalla de la seva BlackBerry estava farcida de franges de coloraines amb els missatges que es remetien; en Vadell, des de l’altre extrem de la Mediterrània (¿Israel, Istanbul?), controlava que tot es fes segons els seus desigs.

En Jofre es va girar cap a mi i em va fer un senyal perquè m’hi acostés.

—Seu —em va dir, assenyalant-me una cadira.

Jo no deixava de mirar-lo amb estupor.

—¿Et vas divertir aquella nit, eh, amb la meva targeta de crèdit…? Saps? Només perquè el meu quefe així ho ha volgut que no t’ha caigut una denúncia. Ell mateix es va posar a riure quan se’n va assabentar. L’ús fraudulent de targetes de crèdit dóna molt mala fama a un negoci, jove; podríem fer que perdessis la llicència…

—No sé de què em parles.

—Alerta amb qui et fiques, noi.

En Xaus em va deixar el cafè sobre la taula i se’n va tornar a recepció.

—¿M’has de dir res més? —vaig aconseguir articular, envalentint-me.

—¿Com està el teu amic turc? Es va emportar una bona pallissa. Encara no he entès per què em va atacar. Li agrada la gresca.

—Escolta…

—En aquest antre hi passen coses molt estranyes, noi… —I va tirar-se al fons de la gola dos glops del gintònic—. Aquí tothom amaga alguna cosa. El teu tiet i tu en teniu muntada una de ben grossa, aquí dins… —I dient això va alçar les mans cap al sostre—. Aneu molt amb compte. Més us valdria vendre la paradeta, abans que sigui massa tard.

—¿De què m’estàs parlant?

—No et facis l’idiota.

—Bona nit —vaig dir després de xarrupar dos glops de cafè. En Xaus estava posant ordre en la tauleta baixa del vestíbul i em va mirar com si tingués premonicions de desastre. El vaig tranquil·litzar amb un gest i vaig pujar tot d’una a l’habitació 23.

—¿Què passa? —em va demanar la Natàlia, només de veure’m.

—El teu marit —vaig dir jo, asseient-me enravenat al caire del llit—, que vindrà aquí el pròxim cap de setmana…

I li vaig explicar el que sabia amb un grumoll calent a la gargamella. Ella s’havia assegut a la butaca, sota el llum de peu, al costat del balcó. Tenia les cames creuades; l’habitació estava molt caldejada; jo parlava i suava i ella que em mirava amb els ulls molt oberts. Vaig callar. I llavors ella que va esclatar a riure.

—Això és tan propi d’ell! —va dir finalment, posant-se dreta—. ¿Que potser no t’ho esperaves, que faria una jugada com aquesta, Nico? Les seves argúcies.

—¿Però què passa si ens descobreix?

I llavors va tornar a riure, encara més fort, com si no es pogués contenir, les parpelles li aletejaven. Ella es movia per la vida així, com un peix dins l’aigua; no patia per res; no prenia precaucions, la seva felicitat distreta, imprudent i sense altre propòsit que sentir-se viva en cada instant. La seva rialla com el so de l’or, com monedes que cauen.

—Nico…

I ella que s’asseu al meu costat, dins del llit, comença a desfer-me la camisa. Perquè som amants, i això és un fet, i els podíem vèncer. Em fa avançar pesadament cap a la llum.

Més tard vaig baixar a buscar l’ampolla de vi; teníem gana i vam atacar el foie i les confitures. L’ensurt s’havia oblidat —bevíem vi en gots de dents—; tornàvem a ser forts. Durant la matinada, ella ja estava adormida, mig destapada, i un dels pits li brillava en la penombra com una flor dels tròpics —passioneres—, però jo que no podia tranquil·litzar-me la ment… Volia un futur; em passaven pel cap mil imatges del que podria viure amb ella —nits perfectes, dies de glòria, una vida que passa com qui sura—; m’enrabiava i m’excitava i tot plegat em paralitzava i no podia dormir.

¿Què era jo per a ella? ¿Què volia ella de mi? ¿Per què una dona com ella estava amb un home com en Vadell? La seva vida secreta.

En algun punt de l’hotel algú va tancar una porta, una canonada va xiuxiuejar dins la paret. Sentia el rugit flàccid del mar rere els vidres, l’olor del seu sexe a la punta dels dits, una felicitat tan estranya que em fatigava i feria i m’impedia de posar ordre en els meus pensaments. Una fosca exultació, un silenci que enerva.

L’endemà al matí va ser ella qui em va despertar; em va portar al llit, em va fer estirar al seu costat, i amb les cortines obertes vam tornar a fer l’amor. Va besar-me la cintura, em va explorar de cent maneres diferents, uns llavis anèl·lids, que adoptaven totes les formes. Arquejo l’esquena, ella que ho fa, una vegada i una altra, no em mosseguis, absorbeix i perd l’alè i s’extravia i s’atura i hi torna, devotament i sense presses. Després es va posar sobre meu, i així vam arribar-hi els dos, en un balanceig dolç d’onades que s’allarguen, d’aigües que es desborden sobre murs.

—Tinc un regal per a tu —li dic, després d’unes hores de somieig—. Obre l’armari.

I allà hi tenia el vestit vermell, que havia comprat a Palma feia un parell de dies. M’havia costat una bona picossada; era bonic, sense mànigues, de cotó, feia una mena de llaçada al coll, la faldilla llarga fins als peus. La Natàlia se’l va mirar sorpresa, fascinada. Anava nua i el sostenia com si fos una relíquia, la bandera d’un imperi desaparegut.

—Ets un encant, Nico.

I jo que la miro al reflex del mirall, els meus ulls vaguen i es recreen. Veig com se’l posa, la suavitat de les seves natges sota la tela, els malucs i el seu embalum lleuger. Em parla d’alguna cosa, però sóc incapaç d’escoltar-la. Es pentina i es recull els cabells sobre la clepsa, somriu i cantusseja i giravolta, fent que onegin els faldons. Sembla tan feliç; em demana on l’he comprat, regira la seva bossa i comença a maquillar-se. S’alça els pits sota l’escot, es posa les sabates de taló negres. Tot allò m’afecta, al cervell se m’activa un joc de llums, és com si de viu en viu m’estiguessin fent cirurgia toràcica.

—Estàs irresistible… —li dic, salivejant.

I ella que obre la finestra i surt divertida al balcó, i de sobte el fred que m’arriba, i el ventet que li infla el vestit i sé que està nua —i és una certesa que m’espanta—, des del llit veig com la seva pell resplendeix. Alça els braços i respira fondo, i el sol que només brilla per a nosaltres en aquell cel que es nega a escalfar-se. Migdia. Surto nu al seu costat i li alço el vestit, li beso les natges tèbies, la faig inclinar i m’agenollo i passo la punta de la llengua pel seu anus, amb voracitat eròtica, un regust de sal i terra feraç, la petita flor d’un món sense ombres.

—M’agradaria que em fessis un favor —li dic poc després, embriagat pels seus sucs—. Vull que baixis, que surtis a fora, i que caminis pel passeig, vull mirar-te des d’aquí. Després entra a l’hotel, fes una volta pel jardí, i torna a pujar. Et desitjo tant que follar-te ara seria com perdre l’oportunitat de desitjar-te encara més.

—El que tu diguis.

La Natàlia va sortir de l’estança; jo vaig posar-me un barnús i vaig tornar al balcó. De seguida la vaig veure sorgir de l’entrada principal, descendia lleugera pel caminoi, fins al passeig. Ella sabia que la mirava; es recreava en cada pas, caminava lenta i sensual i jo que no podia deixar de pensar que anava nua sota el vestit, això bastava per a accelerar-me el cor. Vaig veure com arribava al passeig i saltava a la platja, es treia les sabates i començava a córrer per la vorera, escapava de les onades sedoses que volien mullar-li els peus. L’aire era més blau, amb ella, el mar xiuxiuejava. En tot el passeig només vaig veure dos ciclistes, que van frenar per contemplar-la. Ella em va alçar la mà; jo hauria volgut tenir una càmera de fotos per retratar-la. La meva Afrodita.

Poc després va posar-se les sabates i va tornar cap a l’hotel. I llavors jo vaig sortir de l’habitació, i des de la terrassa interior vaig guaitar al pati, i ella era allà, olorant les flors, acostant-se a la piscina i mullant-hi la punta d’un peu nu; alçant-se la faldilla m’ensenyava la cuixa, el tou de la cama. Reia, em provocava. I llavors em vaig adonar que ho havia aconseguit: sí, el tiet havia baixat de casa seva i se la mirava des de l’altre costat de la balconada.

Perquè aquest era el meu pla: portar la Natàlia, vestir-la de vermell i fer-la entrar a l’hotel amb tota la seva festiva sensualitat a flor de pell, i que el tiet s’adonés que ella era meva, i que d’alguna manera m’envegés. Jo tenia la meva pròpia princesa.

Vaig sentir com la Natàlia reia, com si estigués borratxa. Li vaig fer un senyal perquè pugés. La meva princesa italiana havia tornat. El tiet se la mirava embadalit, quiet, com si hagués vist un fantasma. Portava l’americana de fumar, i un cigarret a la boca, el fum extàtic ara s’elevava del puny sobre el pit, les seves ulleres em van semblar més grosses.

La Natàlia va aparèixer al meu costat, portava una flor d’hibisc a l’orella.

—És el teu tiet, oi? —Va agafar-me la mà.

Vaig assentir.

—¿Què li passa? —em va demanar ella.

El tiet Gaspar no es movia; va tirar el cigarret al jardí, com si no li preocupés que alguna cosa es pogués cremar, i per fi va venir cap a nosaltres.

—Tiet, la Natàlia… —vaig dir. I ella va allargar-li la mà amb un punt d’irreverència.

Però la cara del tiet continuava immòbil, anava sense afaitar, cosa estranya; em va semblar més vell; els seus ulls estaven molt oberts, com absorts en algun abisme interior, i tenien una brillantor de bogeria estupefacta. Va entreobrir la boca com si volgués dir alguna cosa, però just en aquell moment la Natàlia va esclatar en una altra riallada aguda. Aquell home la sorprenia.

I llavors el tiet va alçar la mà lentament… i li va clavar una bufetada. Va ser com una fuetada; i va sonar així, com un espetec trencat, jo ni vaig ser capaç de veure com movia la mà. La Natàlia va girar la cara, el pentinat se li va desfer sobre les espatlles, va deixar anar un xisclet ofegat. Jo vaig quedar inert, de pedra, no aconseguia moure’m ni articular cap paraula. ¿Què havia passat? ¿Acabava el tiet de colpejar-la, en veritat? ¿Era possible?

La Natàlia va mirar-lo i jo vaig mirar-los a tots dos, desconcertat.

—Però… —vaig balbucejar.

La Natàlia va córrer cap a la nostra habitació.

—¿Què et passa, imbècil? —vaig dir jo per fi, empentant el tiet amb una força que gairebé el tira a terra. L’home va fer dos passos enrere, es va recolzar a la barana, em va mirar amb els ulls alienats.

—¿Per què li has pegat, fill de…?

Llavors va girar-se i va començar a caminar ràpid, ensopegant cap al forat de l’escala que menava al seu apartament. De sobte em sentia frenètic, la mandíbula tensa. El que acabava de passar era absurd i profundament desagradable; era una mostra més de la bogeria que habitava a l’hotel, que ens feia fer coses sense cap mena de sentit, com si estant allà dins tots ens convertíssim en titelles de passions desfermades. Llavors, encara rabiós, vaig veure sortir la Rita d’una de les habitacions de l’esquerra, amb un embolic de llençols sobre els braços. Se’m volia acostar, em va somriure ingènuament, feia dies que no parlàvem. Vaig girar cua i em vaig tancar a la nostra suite.