14

Aquella primavera va ser el període més feliç de la meva vida. La veritat és que jo i la Natàlia no paràvem de discutir —discussions sísmiques—, però també de reconciliar-nos. Jo reia la seva pena; ella plorava la meva felicitat. I hi havia dies que eren un infern, sobretot quan jo la feia cridar, mogut per la gelosia, els retrets i les ganes d’obligar-la a decidir-se. Quan més ens estimàvem, més sofríem. Sovint, tot el temps que estàvem junts es transformava en un caos tràgic, enmig del qual ens amenaçàvem amb matar-nos. Jo li deia que em tiraria al mar, allà a Formentor, i ella que s’estamparia amb el cotxe, però poc després podíem acaba rient-nos de tot, rebolcant-nos per terra com dos gats en zel. Passàvem de l’odi a la rendició absoluta; de xisclar-nos a besar-nos fins a perdre el sentit. Jo vivia dins una mena de núvol excitat, de somni lluminós i inintel·ligible. I no feia res més que pensar en ella. Feinejava tot el dia a l’hotel, amunt i avall sense descans, i li parlava mentalment, anticipant ansiós el moment del seu retorn. Dins la meva imaginació també hi discutia, li xisclava, fins i tot la bufetejava, llavors em sentia culpable i brut i m’entendria, i ella em perdonava i tot tornava a començar. No hi havia res més que la Natàlia amb tot el seu misteri, la seva fugissera sensualitat entregada, embogida però alhora esmunyedissa, i la incapacitat d’acabar d’entendre què es coïa dins el seu pensament. Com més incomprensible se’m feia, més m’atreia, menys podia deixar de pensar en ella. Li agafava el cap entre les mans i clavava els meus ulls dins els seus ulls verds i vidriosos, i ni mirant el fons de totes les galàxies hauria pogut arribar a sentir com de vast i inconcebible era el misteri de tot plegat.

Ja no m’avisava de quan tornaria a s’Enroc. Em deia que pintava més que mai. I jo podia passar-me dos dies esperant-la, i ella que acabava per no venir. I tanmateix això se’m feia desitjable, i alhora dolorós —m’engelosia i tramava presentar-me a casa seva!

Anticipava sucosament el moment en què tornaria a veure-la i a fer-la meva. Al món l’envoltaven els seus braços, d’això m’adonava quan fitava l’horitzó. Habitava el seu regne; i vivia en un estat en què el record, l’anticipació i el present es confonien en una sola substància malaltissa. Vaig ser incapaç de desar una manta a l’armari durant uns dies, només perquè havia vist com l’estirava a terra. Ella era un pensament intrusiu.

—O marxem junts el pròxim mes de juny o ho deixem córrer —em vaig atrevir de dir-li una d’aquelles tardes caloroses de maig.

—¿I a on vols anar, beneitó? —em va dir, vestint-se.

—Ja no ho suporto. No puc viure així. M’estic tornant boig. Només penso en tu. Sóc incapaç de fer res més que pensar en tu.

—L’home que volia una dona per deixar de pensar en ella —i es va posar a riure—. Aquest ets tu.

—¿Per què ets tan cruel?

—¿Per què ets tan ximple? ¿Vols tornar a discutir-ho?

—Vull que et divorciïs i et casis amb mi.

—Nico…

—Què?

—¿No t’adones que ja ho tens tot? ¿No ho veus, que això nostre és perfecte? És en aquests moments quan em fas por… Una passió com aquesta, bullent i inacabable, és el que no poden fer perdurar les altres parelles d’aquest món. ¿Per què vols matar-ho?

—No puc viure així. M’estic tornant imbècil.

—¿Per què no escrius? Escriu i no seràs tan insuportable.

—Ja hi tornem! ¿No et dic que sóc incapaç de fer res més que pensar en tu? ¿Com vols que escrigui alguna cosa que no sigui el teu nom?

—Això nostre és el que tothom vol viure, ¿que no ho saps?

—… Natàlia, Natàlia, Natàlia, Natàlia, i així quatre-centes pàgines, senyor tipògraf.

—Acabaríem amargats, Nico.

—¿Com ho saps?

—Acabaríem destrossant-nos la vida. ¿De què t’ha servit llegir tantes novel·les, ximplet? ¿Què no ho saps, com acabaria, tot això?

—Digues, ¿com acabaria? ¿Amb tu sota les vies d’un tren? ¿Amb tu prenent arsènic? ¿Amb jo clavant-me un tret?

—Dos peixos al mar no són més lliures que nosaltres.

—Això només són versos.

—¿Em diràs que no són veritat?

—No són tota la veritat, Natàlia.

—Vols ser expulsat del paradís.

—Escolta’m.

Havia anat a parlar amb un director general de Lluna Blava. Havia remenat els papers del tiet, i, com ja sabia, havia vist que aquell grup hoteler també s’havia interessat en els últims anys a comprar-nos el negoci. Havien deixat al tiet un munt de gràfics amb xifres i pressupostos amb l’oferta final, i una targeta perquè sabés amb qui contactar en cas de repensar-se la negativa. Vaig escriure un correu electrònic a aquell director general econòmic, i dos dies després em va respondre. Vam concertar una trobada.

Un d’aquells matins havia anat a Palma, doncs; aquell senyor em va citar en un vell palau de pedra blanca del centre de la ciutat, no gaire lluny del passeig del Born. Jo m’havia tallat els cabells, estrenava sabates noves i estava tan nerviós que vaig començar a tenir mal de cap.

—L’escolto —em va dir. Estàvem en un despatx de parets ocre, amb sofàs i cortines de tela de color gris pissarra. Ell s’estava rere un escriptori negre, amb els braços plegats davant d’un petit quadre de Joan Miró.

Es tractava d’un home que devia tenir més de seixanta anys, perquè tenia tots els cabells blancs, encara que els portava despentinats i curts com un adolescent. Tenia la pell molt morena, gentilment arrugada, i lluïa unes ulleretes a la moda, de carei lleuger de color verd; vestia una camisa blanca molt vistosa, de quadrets, sense corbata sota una americana que li anava petita.

—Miri, Gabriel —vaig dir, llegint el seu nom d’un suport de plàstic; la sang em bategava als polsos—. Durant els últims anys vostès han intentat convèncer el meu tiet perquè els vengui el nostre hotel, ¿no és així? Jo em comprometo a negociar la venda d’aquí, diguem-ne, tres anys… Vostès seran els primers a saber que el posem a la venda. Li garanteixo un tracte prioritari.

—¿I per què no parlo amb el seu tiet, ara mateix? —va respondre, sense titubejar, amb un mig somriure acollidor.

Li vaig explicar que el tiet es negava a vendre, ara com ara, però que em comprometia a convence’l a curt termini; vaig deixar entendre que, d’aquí no gaires anys, l’hotel seria meu.

—¿Vol perdre alguna cosa?

Degué notar-me molt nerviós. Vaig demanar una aigua amb gas, que va portar una secretària menuda que em va semblar xinesa.

—No entenc què vol de nosaltres —em va dir amb veu seca i aguda, aixecant-se de la seva cadira giratòria.

—Feina. Vostès tenen hotels a tot el món.

—¿Vol treballar per a Lluna Blava? —I un cop va haver dit això es va posar a riure.

—Sé que tenen un hotel a Venècia. Doni’m feina allà, sisplau.

—¿Què vol, dirigir-lo?

—Dirigir-lo? —I llavors va ser a mi a qui se’m va escapar una rialla nerviosa—. No, no, jo només desitjo treballar a recepció durant una temporada, fins que pugui tornar aquí i llavors…

—¿Això és tot? ¿Vol fer de recepcionista en un dels nostres hotels, allà a Venècia?

—Sí. Això és tot el que vull. —I em vaig treure un sobre de la butxaca de l’americana, dins el qual hi havia el meu currículum. El vaig deixar al caire de la taula.

—Hauria estat més senzill que el seu tiet m’hagués trucat. Som vells coneguts. No hi hauria hagut cap problema…

—Però ell no ha de saber que hem parlat. Ara com ara, s’enrabiaria molt si sabés que faig aquesta mena de tractes d’amagat. ¿Oi que m’entén?

—Vostè és un jove ben curiós.

—¿Per què ho diu, això?

—Perquè m’ho sembla. Digui’m: ¿què hi fa un escriptor com vostè treballant en un hotel? Perquè vostè és en Nic Serch, el del cèlebre vídeo…

Em va deixar aclaparat.

—Dins el nostre ram vostè és una mena de celebritat, ¿no ho sabia? —I va treure de sota la carpeta d’escriptori el retall del diari que parlava de la meva diatriba contra l’Eduard Vadell—. M’hauria agradat veure-ho en directe. El conec. —I va assenyalar la foto de l’Eduard—. Sí, és agressiu. Un dels millors, he sentit alguna de les seves xerrades… Però, expliqui’m, expliqui’m, ¿què hi ha de veritat en el que va denunciar en aquell discurs? ¿És cert això dels boicots als proveïdors?

—Sí, ben cert.

I em vaig passar gairebé una hora fent-lo riure amb la història de l’Indira durant els últims mesos. L’hi vaig explicar tot, fil per randa. I ell m’escoltava somrient, creuant les mans sobre la nuca, allà assegut amb les cames estirades al sofà gris, tan divertit que semblava que escoltava un monòleg còmic, la història d’un safari per la jungla.

—Tu tens traça per explicar les coses, noi —em va dir, ara tutejant-me i ensenyant-me unes dents blanques com daus—. Explica-m’ho una altra vegada.

Vaig tornar a començar. I en acabar ell continuava immòbil, les celles alçades, la boca oberta. Em mirava tan fixament que semblava que m’havia de traspassar.

—¿Senyor Gabriel? —vaig demanar mig minut després, inclinant el cap.

De sobte va saltar del sofà, es va col·locar bé la cintura dels pantalons i va fer venir la seva secretària oriental. D’una estirada li va dictar un escrit, que la noia va començar a transcriure allà mateix, amb un petit ordinador portàtil sobre els genolls. Uns minuts després, el document havia sortit d’una impressora.

—Té, noi, signa això —em va dir, posant-me un feixuc bolígraf a les mans.

—¿Em donarà feina? —vaig preguntar.

—Pots pujar-hi de peus; faré les trucades que calguin. Encara que t’he de dir que el millor que podries fer tu és dedicar-te a explicar històries…

Així que ja li podia dir a la meva estimada:

—Natàlia, podem partir. He aconseguit feina en un hotel de Venècia.

—Venècia?

—¿No et fa il·lusió?

—¿Què vols que hi faci, jo, a Venècia?

—Pintar aquella llum…

—M’agrada més aquesta llum nostra.

—Ja no ho suporto més, Natàlia.

I llavors tornàvem a discutir. I poc després ella marxava plorant cap a casa seva, i jo acabava rient com un pertorbat, rebolcant-me i estirant-me els cabells al llit de l’apartament d’en Rigo. Deixàvem passar un o dos dies sense veure’ns —jo potser m’emborratxava, còctels dolços al bar de l’hotel—, i llavors ella tornava, riallera, radiant, i arribaven després tres o quatre dies d’immensa felicitat oblidadissa, fins que a mi em tornava a cremar el desig de possessió, la gelosia i les ganes de partir al seu costat.

Tanmateix, amb ella a la vora jo em sentia sovint molt poca cosa —un estúpid, un pelacanyes— i al mateix temps la seva proximitat era l’única manera de sentir-me viu: ¿què havia fet jo que s’apropés a la sacralitat que es desprenia d’aquelles dues pintures? El seu enginy, el seu humor, la seva alegria, la manera que tenia de mirar-me i d’escoltar-me, dedicant-me tota la seva atenció, i el seu talent immens per a viure i apassionar-se en qualsevol fotesa, la seva vida secreta i interior… Tot això per mi era una forma d’aprendre; sentia que deixava enrere la meva petitesa —la vanitat, les temences— i m’apropava a una força dolça que m’elevava i em feia ser millor del que sóc, i que intuïa que un dia podria copsar totalment, i que llavors l’estimaria més, sabria qui era jo en veritat i potser podria tornar a escriure alguna cosa que s’assemblés al seu geni. Amb ella tot era una aventura, una exploració invasiva en els límits de la sensualitat i del coneixement, un viatge entorn del que podíem pensar o expressar o del que podríem arribar a viure l’un al costat de l’altre. Ella, sí, o el vertader cor del paradís… Per ella, marxar fora, doncs, abandonar el marit i la nena, no tenia gaire sentit, perquè vivíem dins les nostres ments.

—Tot és aquí dins —em deia, besant-me el front.

Era allà on tot s’esdevenia; i era allà on ella se m’oferia sense condicions, vastament, i només a mi, amb molta més rendició i vulnerabilitat que al llit. Potser no vivíem junts, però estàvem més que units, estàvem confosos en una sola veu, en una sola ànima i en una sola ment que pensava i expressava, en un sol cos que haurà de morir.

—No vull que tornis, Natàlia —li vaig dir una nit, interrompent el que m’estava explicant sobre el cinema de Bergman.

—¿Què dius?

—Que no et vull tornar a veure mai més. No et suporto.

—¿Per què em dius això?

—O el deixes o no tornis a veure’m. Ara t’ho dic de veritat. No tornis si no és per dir-me que el penses abandonar.

—Nico…

I vaig saltar del llit, em vaig vestir, vaig agafar les claus de l’apartament i vaig sortir al carrer, ben convençut del que acabava de fer. Vaig passar quatre dies horrorosos, esllanguint-me, però en el fons del meu ésser també em sentia alliberat. El dolor que em devorava tenia més sentit que no la vida al seu costat, almenys si m’havia de conformar amb aquella mena de vida a l’espera del que pogués oferir-me. Sabia que l’oblidaria com sabia que ella seria incapaç d’abandonar-me, i gaudia del punt de llum que brillava en el fons de la meva desesperació. Ho anticipava, ho temia i em temptava la idea d’arrossegar-me als seus peus. Vivia hores volubles, angoixades, un intolerable interludi: m’aterria la idea de no tornar a veure-la mai més tant com temia que tornés amb mi, gaudia amb l’esperança que abandonés el marit per sempre i que es presentés a l’hotel amb les maletes fetes. Acabava d’arribar el mes de juny.

Feia cada dia més calor, l’hotel estava gairebé ple, sobretot els caps de setmana. El mar brillava encegador, caigut davant de l’hotel com plata silenciosa, el cel era robat d’un quadre italià, la gent em semblava angoixada i buida. Tota l’illa surava enmig d’un núvol de calitja baixa. Hi havia nous treballadors, a l’hotel, a més del mateix personal que el tiet contractava cada estiu. Dos recepcionistes més, vuit cambreres, cinc cambrers, un cap de cuina —un català, que coixejava— i sis ajudants, un altre mosso per al jardí i la piscina i les feines de bugaderia, un grum, a més de mi, que em passava tot el dia amunt i avall fent tota mena de coses per mantenir-me ocupat, esbravar-me i no pensar en ella.

I una nit estava al veler, allargat a proa sobre els matalassos inflables. Mirava el cel, alt i negre i amb estrelletes com esquitxos de llum breu i estroboscòpica, i potser pensava en ella, o potser pensava a matar-me, o a fer-me soldat o a tornar a estudiar alguna cosa útil. Segurament se m’escapava alguna rialleta nerviosa, i alguna llàgrima, i algun cop de puny a l’aire buit. Em sentia perdut en un desert; em vaig condormir enmig de calfreds espasmòdics.

Em van despertar uns cops foscos a la portella.

—Burak? —vaig dir, desvetllant-me i posant-me dempeus. Moltes nits passava a veure’m i es fumava un cigarret al meu costat mentre em parlava de la feina o, últimament, de comprar-li el veler al tiet—. Burak? ¿Ets tu?

—Sóc jo… —I vaig sentir la seva veu, allà en la penombra vermellosa.

—Natàlia?

Vaig acostar-m’hi, tentinejant, a punt de caure per la borda.

—¿Què hi fas, aquí?

—El deixo. Ja n’estic farta.

—¿El deixes?

—¿Quan partim, Nico?

Vaig posar-me a plorar. Em vaig tirar als seus peus i els dos anàrem per terra. Ja no vam dir res més en tota la nit.

Partiríem a finals d’aquell mes de juny. Aquells van ser dies d’eufòria. Jo ja tenia la feina assegurada, m’esperaven a Venècia, en un hotel del Lido; Lluna Blava m’havia escrit dient-me que tot estava lligat, i poc després jo ja havia intercanviat dos correus electrònics amb el director que em contractaria. Vam comprar els bitllets d’avió, escala Barcelona. Vam contactar amb el propietari d’un apartament generosament modest de setanta metres quadrats, a Giudecca, per llogar-l’hi per set-cents euros al mes. I jo que practicava el meu italià; recitava Leopardi a la Natàlia entre rialles nervioses:

—Silvia, rimembri ancora, quel tempo della tua vita mortale, quando beltà splendea, negli occhi tuoi ridenti e fuggitivi…

—T’hauries de veure la cara, Nico.

I ella que després em responia amb àries d’òpera, amb cançonetes de la ràdio italiana que escoltava amb el telèfon mòbil. Planificava les hores que es passaria als museus. Volia visitar la tomba de Stravinsky, la de Diàguilev, la dels gossos de Peggy Guggenheim. Jo tornaria a escriure ben aviat, de seguida que la ment deixés de bullir-me (és impossible fer res més, quan s’estima tant). La visió d’aquell objectiu ens feia feliços; el temps passava volant ara que sabíem a on es dirigia la nostra vida.

—Els dies s’acaben —deia jo—, els fars s’il·luminen…

—Les gòndoles entre les cases —cantava ella.

—Alegria.

Em vaig acomiadar del tiet:

—Marxaré d’aquí dues setmanes —li vaig dir una d’aquelles nits. Vaig anar a veure’l al seu despatx, on ell s’estava teclejant xifres al seu ordinador de sobretaula—. ¿Podries deixar-me diners?

—¿A on vas? —em va dir, alçant les celles i deixant de feinejar.

—A Itàlia. Hi passaré una bona temporada.

—¿Tot l’estiu?

—Sí, i potser també la tardor.

—¿Quant necessites?

Jo tenia estalvis, encara que el que havia guanyat els primers sis mesos a l’hotel ho havia dedicat a eixugar el deute amb la meva antiga xicota, la Teresa, i algun altre excés que devia encara al meu amic Rigo. Tanmateix, des que feia doble torn, tant a recepció com a manteniment i jardineria, que ingressava una bona mesada, la qual podia estalviar gairebé completament; no havia de pagar ni el menjar ni el lloguer i les meves despeses personals eren més aviat discretes. Aquella mena de vida tenia els seus avantatges; l’estancament és barat, sobretot quan algú altre es fa càrrec de les borratxeres. Tot i així, necessitava un préstec, alguna cosa per als imprevistos dels primers mesos italians.

—M’anirien bé uns sis mil euros.

—¿Sis mil euros? —I va deixar anar un alè d’ofec—. Tant?

Em va sorprendre la seva garreperia.

—Marxes… ¿Amb ella? —va demanar.

—Sí.

I ell va capcinejar, component amb els llavis un gest pensarós, de tastavins.

—¿Quants diners m’has dit? —va mastegar de sobte, sortint de l’embadaliment.

Li vaig repetir la quantitat. I vaig afegir:

—Fa gairebé un any que sóc aquí, esllomant-me. Crec que m’ho mereixo.

—D’acord… —va dir, defugint-me la mirada—. Ja en parlarem. T’ho diré quan ho tingui preparat.

—Se’t veu molt feliç, Nico —em deia la Rita, empaitant-me per l’hotel—. ¿Què et passa?

—Oh, Rita, me’n vaig! —i dient això la feia giravoltar, com un ballarí, en el fons content de perdre-la de vista.

La Rita s’havia tret el títol de governanta; gràcies a mi havia aprovat el seu examen i ara regnava a l’hotel sobre tot un equip de cambreres diligents. Això semblava que la feia feliç.

—¿Quan et tornarem a veure, Nico? —Aquest era en Xaus, incapaç de parlar amb mi sense emocionar-se—. ¿Faràs bondat, noi? ¿M’assegures que no perdràs la compostura?

—No sé, Xaus…

—Et conec, Nico, i ets com el teu avi, xaval. Perdona’m la confiança, però t’ho he de dir: tu i el teu avi teniu la mateixa mirada.

—¿Quina mirada és aquesta?

—Una ànsia… Sovint mires com si tinguessis febre.

És clar que tenia febre! ¿Com no n’havia de tenir si en ma vida no havia estat tan feliç? Amb la Natàlia ens passàvem els dies parlant del que faríem, del que ens esperava allà, encara que jo temia que el seu pensament derivés cap a la nena, a qui semblava que estava decidida a abandonar.

—¿Per què no la portem amb nosaltres? —li deia jo—. Jo també l’estimo.

—Millor deixar-la una temporada amb el seu pare, a qui gairebé no veu mai —em deia, de sobte molt freda, com indecisa—. Serà la meva mare qui en tingui cura. L’Eduard sempre s’ha cansat massa ràpid, de la nena.

—¿No et fa res abandonar-la? —vaig demanar-li, estremit—. ¿Què farà sense tu?

—Ja és grandeta… Té deu anys. Jo a la seva edat vaig viure la mort del meu germà. La meva mare se n’encarregarà. Quan haguem marxat parlaré amb ella, i segur que les dues ens vindran a veure ben aviat… No haurà de patir molta estona sense mi.

Aquesta perspectiva va fer-me encara més content. Es tractava només de fer aquell primer pas: abandonar-lo, deixar el marit, i a partir d’aquí tot aniria rodat. En Vadell hauria d’admetre la situació —els fets consumats—, signar el divorci, i la mare de la Natàlia m’acabaria acceptant en aquell paper, encara que em preocupava més què podria arribar a dir la mare que no la Dèlia, a qui ja comptava entre els meus aliats. De la mare, però, es podia esperar qualsevol cosa: ¿censuraria que hagués trencat un matrimoni, la meva fugida amb una dona casada? ¿No és veritat que el meu pare havia marxat de casa amb la seva infermera, tal com la Natàlia ara fugiria amb mi?

Les meves cabòries:

—Almenys al teu marit li deixaràs una carta, oi? —vaig demanar-li, uns dies abans de la partença—. ¿I li diràs amb qui has marxat? ¿Li parlaràs de mi?

—¿Vols que l’hi digui? —em va dir, amb un punt d’amargor—. ¿Vols que li parli de tu?

—No.

Però secretament anticipava el moment en què ell —el Voltor— hagués d’admetre la seva derrota.

—Demà, abans que surti el sol.

—D’acord.

Ens havíem de veure a l’aeroport a les sis del matí. El nostre avió sortia a les set, i a Barcelona el vol de connexió ho feia a les nou. A migdia ja seríem a Venècia. Quina felicitat! Feia les maletes, xiulava, ensopegava amb les coses. Havia preparat una sola maleta grossa, i una gran bossa de mà: el meu ordinador portàtil, quatre llibres. La resta no m’importava: anava cap al meu renaixement. Al seu costat tot seria senzill, tindria la força, tindria la voluntat, la tindria a ella. I ella que pintaria encara més, i jo que per fi escriuria el meu llibre, era qüestió de temps que pogués deixar de fer feina a qualsevol hotel. Aquella confiança de la qual tot depenia. Promeses simples, estimada. Abans de cinc anys tindríem un fill junts. Venècia seria sempre jove; nosaltres que en un no res compliríem quaranta anys.

La nit abans no vaig dormir gens. El cor em bategava arreu del cos, que semblava la caixa de ressonàncies d’una palpitació subterrània. No deixava d’alenar fondo, de sospirar. Els ulls em cremaven per l’emoció. Em tremolaven les cames. El temps tenia electricitat. A la taula del menjador hi vaig trobar un sobre amb diners, de part del tiet, que s’havia acomiadat de mi a mitja tarda.

Vaig donar un cop d’ull dins el sobre. No hi havia ni la meitat dels diners que li havia demanat. Allò em va saber greu. Eren les dues del matí. En poc més de dues hores vindria un taxi a buscar-me. Em vaig enrabiar. ¿Què havia de fer, despertar-lo? Jo sabia on guardava l’efectiu. Rere el quadre de Mati Klarwein del rebedor hi havia una altra caixa forta encastada, a més de la que el tiet tenia al seu despatx; l’havia sorprès algunes nits ficant-hi diners. La caixa secreta: antiga, de rodeta, grisa, una portella de quaranta centímetres. I sabia la manera d’obrir-la; només havia de posar l’any en què el meu avi havia inaugurat l’hotel: 1959.

I ho vaig fer —i no me’n sento orgullós—: vaig despenjar el quadre i vaig obrir la caixa després de girar-ne la rodeta —el seu cri-cri—, i ho vaig veure: allà hi havia molts feixos de diners, qui sap quants, munts i munts de bitllets col·locats com dolços en un mostrador, entre llibres i quaderns de tapes dures. Vaig comptar uns quants milers en un instant; vaig tornar a tancar la porta, vaig rodar el tancament i tot d’una tornava a penjar el quadre. Necessitaria aquells diners, i tanmateix no entenia per què el tiet me’ls regatejava. Me’ls vaig amagar a la cartera i vaig baixar les maletes al carrer. Encara era fosc; vaig fer que de recepció truquessin un taxi.

Vaig creuar tota l’illa en un viatge que se’m va fer llarg; m’anava acomiadant del paisatge colgat encara per la fosca. Volia estar una bona temporada a tornar veure aquell racó de món. Quan tornéssim a Mallorca ja seríem uns altres. Aquella idea em reconfortava; a la ràdio del taxi sonava una pavana, jazz amb piano; el taxista tamborinejava amb els dits sobre el cuir del volant. Tot era perfecte; arribava a Palma. Els fanals il·luminaven les rotondes, el pas sobre els ponts, els bulevards ràpids, les banderes de l’aeroport que oscil·laven en la penombra quieta. ¿Què existia? ¿Què no existia? ¿Què estava bé i què estava malament?

—Bon viatge! —em va dir el taxista, després de cobrar.

Vaig carregar les maletes fins a un banc de la secció de sortides. Ella encara no havia arribat. El cor em bombava la sang amb tanta força que em xiulaven les orelles. A l’aeroport ja s’hi veia gent que s’adreçava als mostradors de facturació, parelles amb nens adormits que pujaven les escales mecàniques, grups de joves alemanys amb el cervell endurit després d’una setmana de sol. Vaig mirar el rellotge que ella m’havia regalat: acabaven de tocar les sis del matí. Devia estar a punt d’arribar. I sentia un plaer gairebé eròtic, la seva veu em borbollejava dins el cap amb tot el seu ressò daurat; em mirava fixament la porta de l’aeroport, que s’obria automàtica per deixar entrar els que també partien amb els primers avions.

Aquells potser van ser els minuts més estranys de la meva vida, almenys fins llavors. Vaig trucar-li, ja trigava; tenia el telèfon apagat.

Vaig veure com començava a clarejar, com el cel anava agafant color d’albergínia rere els vitralls alts, i després més nitidesa, un blau fred de gel que es fon sota aquell sol que compareixia a l’horitzó ample, al mateix temps que m’il·luminava dolorosament el cervell i m’adonava que no vindria.

—No vindrà… —vaig repetir, de sobte lúcid, com un nen que comprèn que un dia ha de morir—. No, no vindrà…

I no va venir. I jo d’alguna manera ja sabia que no es tractava de cap incident, de cap imprevist o contratemps: un taxi que punxa una roda, la nena malalta, el marit que la sorprèn i la retén a la força o la convenç o qualsevol altra cosa… Ho vaig entendre de seguida. Havia estat incapaç d’abandonar-lo. I no m’havia mentit, durant aquelles setmanes: ni ella mateixa devia saber si seria capaç de fer-ho fins que va arribar el moment de decidir-se. No havia estat prou valenta, era així de senzill. Ho vaig comprendre tot d’una, a mesura que sortia el sol, deixava passar les hores i perdia el nostre vol, que tanmateix encara hauria pogut agafar i començar així, sense ella, una nova vida.

Però no ho vaig fer. Vaig plorar una estona entre rialles desfermades. Un agent de seguretat se’m va acostar i em va demanar si em trobava bé. Li hauria volgut contar tot. Vaig esqueixar davant seu els bitllets d’avió, els vaig llençar a la paperera i vaig agafar la maleta i la bossa i arrossegant-me furiosament em vaig dirigir a la zona de taxis.

A les deu del matí tornava a ser a l’hotel. Al cel hi brillava un sol gran, que estamordia. El primer que vaig fer va ser restituir aquells diners a la caixa forta.