16

Les dues setmanes següents van ser de molta confusió. Els diaris parlaven cada dia de l’operació policial, del desmantellament d’una xarxa de blanqueig de diners i corrupció política. Detallaven tot un entramat d’empreses que generaven i movien diners negres, i el nostre hotel que els netejava i els retornava impol·luts, tot fingint despeses, adquisicions, habitacions falsament ocupades i pagaments al comptat. Tot plegat era enrevessat, per a mi, no entenia el mecanisme, el tripijoc se m’escapava en massa detalls; entenia només que era il·legal, que s’havien distret molts diners bruts, i que potser alguns d’aquests diners, pel que insinuaven els diaris, provenien de la droga, i —potser— també havien servit per a finançar un partit polític.

La veritat és que els ets i uts m’importaven més aviat poc; el tiet —no en tenia cap dubte— havia participat en aquella maquinació repulsiva, amb complicitat amb altres empresaris —tres constructors, el propietari d’una agència de viatges i un banquer, alguns d’ells estaven també detinguts—, al costat de polítics de pa sucat amb oli i vés a saber quins altres pinxos, per als quals el tiet semblava que feia de ‘legitimador de capitals’. Ara entenia els moviments d’en Burak durant tot aquell hivern —encara que tot venia de més enrere—; les seves absències i els seus viatges amunt i avall, la seva motxilla i el seu quadernet enigmàtic. ¿I en Burak, on era? Feia setmanes que no el veia per l’hotel. Volia encarregar-li una feina.

Ben bé no volia entendre l’engranatge del delicte —tot allò em provocava esgarrifances, mal de cap, cremor d’estómac—. Durant les nits era incapaç d’adormir-me a la meva habitació; era com si veiés aquells homes remenant-me l’armari, movent-se en les penombres; els objectes em semblaven tòtems amenaçadors. Però si anava al vaixell era pitjor; allà tot em remetia a la Natàlia! Anava a dormir a l’apartament d’en Rigo.

Els diaris es referien a tot plegat com l’Operació Voltor.

Ningú explicava com havia començat la recerca, però aquell nom era tota una pista. N’estava segur: era un atac encobert de l’Eduard Vadell, la seva manera de tornar-me el cop després del que havia passat durant la primavera, quan jo l’havia ridiculitzat durant aquelles jornades. A més, el partit polític del seu pare en sortia beneficiat, de tot això. El tiet se suposava que havia mogut diners per a l’altre partit conservador, més regionalista, que aleshores donava suport al partit d’esquerres en el govern, el qual, per culpa d’aquell escàndol, trontollava. Els Vadell ho devien tenir fàcil; amb quatre trucades la fiscalia treballava al seu compàs; l’advocat del tiet em va parlar de denúncies anònimes.

El tiet Gaspar va passar a disposició judicial dos dies després de ser detingut; ja tenia un advocat, el seu advocat —en Sagrà—, un home que parlava amb mi cada dia per telèfon. Després de fer-lo declarar, el jutge va decretar per al tiet «presó provisional», mesura contra la qual l’advocat va recórrer.

L’administrador judicial —un senyor molt enraonat i esponjós que es deia Florenci Morau— venia cada matí a l’hotel des de l’altra punta de l’illa, i era ell qui s’encarregava de tenir cura de tot: autoritzava despeses, pagava els salaris i els proveïdors, portava els comptes i «salvaguardava els interessos de tercers»: els hostes que des de feia mesos tenien la reserva feta i els treballadors, a qui s’havia de mantenir en el lloc de feina.

No vaig veure el tiet mentre estava ‘entre reixes’. La mare va ser l’única que el va visitar, i ella em va demanar que no hi anés, que tanmateix el tiet no volia veure ningú. La mare estava desolada, tot allò li anava massa gran, la superava per totes bandes. Jo provava de fer-li costat, però també a mi la confiança em traïa; tot m’era més aviat indiferent.

—Estic desesperada, Nico —em deia ella, aparatosament—. ¿Per què el tiet ens ha emmerdat en tot això? ¿Què farem, digues?

El tiet parlava gairebé cada dia amb el seu advocat, i aquest em trucava a mi; unes quantes vegades, en Sagrà va venir a veure’m a l’hotel per explicar-me l’estat del problema.

—Tot anirà bé —em deia, com si m’importés que les coses es poguessin tòrcer encara més—. El teu tiet està trist però amb ànims.

En Sagrà era un homenàs més aviat desagradable. Un tipus galtaplè, de cap gran en forma d’ou i front tirat enrere; era mig calb, amb cabells que li envoltaven la closca com si portés clavada sobre les orelles una gran ferradura de pèl. Tenia els llavis gruixuts, com de dona, i una doble papada blanca i tan tova que venien ganes de passar-hi la punta dels dits.

—No et preocupis —em repetia, movent molt els ulls i les mans, com si arruixés mosques—. No tenen proves. Ara busquen i remenen, però no tenen res, de moment… Res de massa sòlid, vull dir. Posaré un recurs i el tiet sortirà amb llibertat sota fiança. És tot el que, per ara, podem fer.

Però va arribar el mes d’agost, i amb ell les vacances judicials, així que el recurs va quedar pendent, i el tiet va estar-se tancat tot aquell mes de calor. Durant les últimes setmanes de juliol, jo havia après, al costat de l’administrador Morau, tot el necessari per a fer girar l’invent, així que em vaig convertir en director a l’ombra de l’Hotel Indira.

M’havia guanyat la confiança d’en Morau; ell em va fiar l’administració, almenys algunes coses; aquell home semblava apreciar-me. Es refiava de mi i no s’assabentava de res; jo el respectava, l’afalagava i li feia preguntes ingènues; parlàvem entre nosaltres com conspiradors. En cap cas podia sospitar res del nebot del delinqüent.

—¿Per què no fas que la russa ens pugi una mica d’esmorzar? —em deia en Morau, enrogallat i fascinat per la Rita—. Quina donassa! Si el jutge ho sabés la imputaria per guapa.

L’administrador Morau era un home ja en la seixantena; tenia sobrepès, galtes vermelles, celles molt espesses i patilles blanques com el cotó. Portava unes ulleretes de plàstic, de les que venen a les farmàcies, sostingudes per un fil groc que li penjava del coll. Vestia camises fosques i esportives, americanes de color de civada i pantalons de jugador de golf, i l’alè sempre li feia una olor estranya, com de tovalloles humides.

No s’havien emportat la caixa forta del vestíbul. Els policies no podien sospitar-ho; l’envà que dividia el rebedor de la resta de la sala era tan prim —quatre polzades— que no podien imaginar que ocultava una altra caixa de cabals. Rere el quadre de Mati Klarwein hi havia l’accés a la caixa secreta, la qual amagava el seu fons en un moble bar que s’obria des de l’altre costat de la paret, sobre del televisor. Quan els policies van obrir aquell moble només hi degueren veure ampolles de licor, i no el fons gris i feixuc de la caixa. I era allà dins on hi havia les proves del crim: molts diners i llibres de comptes, discs compactes i altres elements inculpatoris.

Una d’aquelles primeres nits d’agost em vaig atrevir a obrir la caixa. Ho vaig fer amb les mans tremoloses, de matinada, més nerviós que quan l’havia obert —el seu cri-cri sec, la rodeta: 1959— per emportar-me diners per marxar cap a Itàlia. Vaig treure un d’aquells feixos de bitllets, i alguns d’aquells llibres, i vaig anar al despatx del tiet a donar-hi un cop d’ull. Vaig trigar un parell d’hores a entendre les anotacions —la lletra era seva—; i allà hi constava tot: qui havia pagat quant, noms sistematitzats i xifres creuades, signatures i rebuts i codis d’accés a comptes numerats en bancs d’Andorra, Suïssa i Hamburg. Tot allò em divertia, em fastiguejava, em posava rabiós, frenètic. ¿Què havia de fer amb tots aquells diners i amb aquella informació?

Quan vaig sortir del despatx, disposat a tornar els llibres de comptes a la caixa forta, vaig veure algú, allà en la fosca de la sala. Estava assegut al sofà, la seva figura retallada contra l’escassa claror que entrava pel finestral gran. Vaig xisclar, de sobte horroritzat. D’una manotada nerviosa vaig encendre els llums, i allà vaig trobar-hi en Burak, tapant-se els ulls encegats.

—¿Què et passa, doctor? —em va dir, posant-se a riure—. ¿Potser t’he espantat?

—Burak, fill de…! —vaig bramar—. Burak! ¿Com has entrat?

—Tinc la meva clau, jo. ¿No ho sabies?

Encara exaltat em vaig asseure a la butaca, davant seu.

—¿On eres? —li vaig demanar.

—¿Quan deixaran anar el tiet?

—No en tinc ni idea. ¿Què hi pintes tu en tot aquest assumpte? Explica-m’ho.

—A mi no em busca la policia.

—Tu t’encarregaves de tot, oi? Tu anaves i venies amb els diners, amb els documents, les factures falses.

—Fa una nit ben calorosa, doctor. La humitat no em deixa alenar.

—¿I com t’ho feies, per treure els diners de Mallorca? Conta-m’ho. Per això deixava de veure’t durant dies i dies, oi?

—La mula. Burak el burro.

—¿A on anaves, amb els diners?

—¿Per què no em fas un cafè, doctor?

—T’has quedat sense feina, Burak.

—I sense prestació d’atur.

—Per cada cosa que m’expliquis et donaré un bitllet —vaig dir-li, traient-me el feix de diners de la butxaca dels pantalons.

—Fes-me un cafè ben fort i t’ho contaré tot.

Li vaig fer aquell cafè, sí, i allà a la cuina vam estar parlant fins que va sortir el sol. Cada quart d’hora em feia un senyal, rascava la taula amb la mà obscura i restava en silenci fins que jo feia lliscar un altre bitllet.

Em va explicar en què consistia la seva feina. En Burak només era el noi dels encàrrecs. Ell movia els diners, feia signar els papers que li deien, portava missatges i arreglava trobades entre tots els bandits. Cada parell de mesos agafava un vaixell amb un maletí ple de diners, cap a Barcelona, i allà feia més cobraments, corretatges, llogava un cotxe i anava a Andorra, a ingressar els diners en diversos comptes numerats. Em va parlar d’aquells homes —va citar-me noms, cognoms, detalls reveladors—, va relatar-me com funcionaven les reunions que mantenien amb el tiet als reservats d’uns quants restaurants de Palma, Andratx i Santa Ponça.

—¿Recordes la nit de la partida de pòquer, aquí a l’hotel, Nico?

—Sí.

—Doncs allà hi havia un dels empresaris implicats. Un tipus gras amb una corbata horrorosa, ¿te’n recordes, ara?

—Vagament.

—Ell demanava al tiet que li muntés aquelles timbes. Jo m’encarregava de buscar altres jugadors.

—Entenc.

—Ja ho saps tot, doncs. ¿Què més vols que t’expliqui? —I va rascar la taula amb la punta dels dits, demanant-me més calés.

Vaig treure’m un altre bitllet i un bolígraf del butxacó de la camisa. Vaig començar a escriure al caire del bitllet.

—¿Veus aquesta adreça? —li vaig dir—. És d’una galeria d’art de Palma. A dins hi ha dos quadres que m’interessen. Vull que els robis i que me’ls portis aquí. Et pagaré bé.

—¿Vols que robi dos quadres? —Va acariciar-se una cella amb l’ungla trencada del dit gros.

—Els compraria, els quadres, Burak, però no estan a la venda.

—¿I quina mena de quadres són, doctor?

Els hi vaig descriure amb molta cura.

—¿Me’ls portaràs?

—Hauré de buscar algú que m’ajudi —va dir després d’escurar el cafè fins al pòsit—. Però te’ls aconseguiré, doctor, no en tinguis cap dubte. Tu pagues. Jo obeeixo.

L’endemà vaig presentar-me a la seu d’una empresa encarregada del manteniment de vaixells.

—¿Quant trigarien a posar un veler a punt per navegar? —els vaig demanar.

Un jove amb aspecte de surfista em va acompanyar fins al nostre amarrador. Mastegava xiclet, portava una gorra vermella i un tauró tatuat al panxell de la cama dreta. Feia olor de goma sintètica. Necessitava veure el vaixell per poder fer-me un pressupost.

—Hi ha molta feina, aquí, mestre —em va dir, passant la mà per la coberta, de genolls. Es mirava el vaixell com qui observa una ferida a la pròpia cama—. Hem de treure el veler de l’aigua i netejar-ne la quilla, a més d’arreglar els motors i posar a punt tot l’aparell elèctric.

—¿Quant trigaran?

—Crec que hi ha un mes de feina. I molts diners per gastar-s’hi.

—¿Com et dius? —li vaig demanar.

—Marvin —em va dir.

—Doncs molt bé, Marvin. Ho necessito en menys d’una setmana.

—Això és impossible! —em va dir, tot posant-se a riure i tirant-se enrere la visera de la gorra—. No es pot fer, tot això, en una setmana.

—¿N’estàs segur, Marvin? —i dient això em vaig treure un feix de bitllets i vaig començar a ventar-me la cara.

Certament, feia molta calor.

Cada nit de dissabte, al nostre hotel vaig celebrar-hi una gran festa. L’administrador Morau —aquell bonifaci— no semblava assabentar-se de res, perquè entre la feina i la Rita jo havia après a mantenir-lo entretingut. A més, marxava a mitja tarda i deixava l’hotel a les meves mans. Amb els diners bruts del tiet volia tornar a fer brillar el negoci, així que vaig contractar una orquestra de dotze membres i vaig fer preparar al cuiner uns sopars fenomenals, cinc plats i postres i que ragi el xampany a dojo.

Volia ressuscitar l’esperit de l’avi Víctor; i en el fons ho feia tot com si la Natàlia m’estigués veient, com si d’alguna manera, fent fulgurar el nostre hotel com una foguera, ella hagués de tornar. Joguinejava amb aquella fantasia; somnis que eren un desfogament; el buit oníric en què giren les ments pertorbades. A l’altre costat de la badia hi havia la casa on havíem fet l’amor durant l’hivern, la casa familiar dels Vadell, i des de la meva porxada, a mitjanit, creia entreveure-la en la distància boirosa.

No sabia què em movia a fer tot allò; potser era la ràbia, la fosca alegria del fracàs, la soledat i el furor de pensar en el que havia fet el tiet durant els últims anys i en l’origen de tots aquells diners, que a mi em venia de gust gastar amb tanta prodigalitat i espargiment.

Per això vaig agenciar-me un frac de lli, i vaig fer-me un trajo a mida, blanc, i un altre del color dels ous dels pit-roigs. Em vaig comprar sis parells de sabates de xarol negre i una gàbia enorme amb periquitos, que vaig col·locar al vestíbul, sota les aspes d’un gran ventilador. Vaig comprar camises de seda, mocassins eivissencs fets a mà, corbates de llaç i més roba interior italiana. Vaig visitar una quiromàntica negra que em va dir que la Natàlia tornaria per estar amb mi per sempre. Em vaig fer la manicura.

Llavors, tan alegre com un nuvi, vaig fer imprimir programes i menús i vaig enviar la Rita, ben mudada i escotada, a tots els pobles de la badia, a captar convidats entre la gent de bon to.

Després, no satisfet amb un simple sopar amb ball orquestrat, vaig contractar ballarines mig nues dins enormes copes de cristall, dos nois musculosos que escopien foc al jardí d’enfront, entre els baladres, i malabaristes i trapezistes tatuats. Volia fotos, així que vaig fer venir un fotògraf professional, que anava giravoltant entre les taules.

Vaig contractar un mag italià que també cantava àries d’òpera, un hipnotitzador d’ànecs i gallines, una contorsionista amb la seva serp fosforescent, un bàrman que feia còctels acrobàtics, tres estàtues humanes disfressades de l’oest americà, un caricaturista moro, tres massatgistes vestides d’àngel que passaven per les taules a amanyagar les cervicals dels comensals, un faquir que s’empassava espases i caminava sobre vidres trencats i una discoteca mòbil. La bogeria.

—Aquí, Nico, ja hem perdut la compostura… —em va dir en Xaus, incapaç d’aguantar el soroll i la disbauxa.

—No passis pena, Xaus, no passis pena —li deia jo, vestit amb el meu trajo i acariciant-li l’espatlla—. Tot això és inofensiu!

Perquè cada dissabte l’hotel estava tan ple que la gent s’apinyava al passeig; acudien atrets pel tumult, la música i les enormes flamarades rodones que sortien de la boca dels empassafocs. Les fileres de cotxes arribaven fins a la carretera principal, fins a la rotonda d’accés al poble. Jo abraçava els desconeguts, deia a tots els homes «company, company», com si fos el gran Gatsby, però sense els seus problemes.

Els agents de seguretat que havia hagut de contractar miraven de posar ordre enmig del desgavell. Els cambrers no donaven l’abast. El terreny d’enfront de l’hotel, amb la seva gespa regada de fresc, semblava un arbre de Nadal, el tauler de comandaments d’un avió ultrasònic. Tres fileres de badocs s’estaven parats a la platja. Tothom hi volia accedir, remolins i correnties i carrassos de persones que ho volien veure, noies molt joves i de cares tendres i homenots famolencs, tots obligats a vestir d’etiqueta. Jo em mirava totes les dones belles, imaginant que eren la Natàlia Trèmol.

I tothom deia que hi estava convidat, allà al meu hotel, esgrimien targetes falsificades, bitllets de cent, citaven velles amistats, inventaven excuses incomprensibles. I jo que em passejava pertot, pels jardins i entre les taules, vestit de blanc, ben perfumat i rialler, m’acostava a una cascada de xocolata i hi sucava una maduixa o un tall gruixut de gall dindi.

Interpel·lava tothom amb aclucades d’ull, alçava una copa, la gent em victorejava, Nico, Nico, encenia un gran cigar i feia dolces anelles de fum. Em sentia eufòric, vehement, gairebé immortal; aquella festa era la meva obra, com si fos una novel·la que jo hagués escrit, tot allò s’esdevenia perquè jo ho havia volgut així, aquella dona cantava perquè jo l’hi havia dit, el saxo brillava sobre l’escenari perquè era el meu caprici:

—I a mitjanit —ordenava amb suavitat als músics— ha de sonar «My favorite things» tal com ho tocava John Coltrane.

I llavors les dones m’abraçaven melindroses, els homes em donaven la mà.

—¿Estàs solter? —em demanaven les més joves i més atrevides.

—Estic compromès amb el Sol —era la meva resposta.

I havia comprat a la Rita un vestit blau, i ella es movia pertot escotada i fulgurant, exquisida com un tall de síndria fresca.

Rere l’orquestra, una pantalla anava projectant fotos. Imatges del meu avi, de la Natàlia durant la primavera passada, de la princesa italiana que havia abandonat el tiet.

Jo pujava a l’escenari, agafava el micròfon i deia a la multitud:

—Bona nit, estimats!

I tothom reia, aplaudia, alçaven les copes i els telèfons i ho fotografiaven tot.

—Sabeu que en tinc, d’amor, per a donar-vos! La felicitat no és res més que l’amor a allò que som, estimades senyores.

I llavors prosseguia:

—Nosaltres imitem, horror!, la bola i la baldufa en balls i saltirons; i fins i tot en somnis la Curiositat ens burxa i ens turmenta, com un Àngel cruel que fuetegés els sols.

I la gent aplaudia encara més fort, reia amb gestos nerviosos. Deia:

—¿Sabeu l’acudit del mico encadenat?

Quan el sol sortia, només restaven els últims acròbates. Arribaven després els jardiners, la gent de la neteja. Tot havia de quedar com nou. Llavors jo mateix, tan entusiasmat que no podia deixar de ballotejar, em preparava un cafè doble i anava cap al moll, xino-xano, la camisa descordada, el pas xalest, on ja m’esperava en Marvin, amb el veler a punt de salpar cap a Menorca.

—¿Partim ja, mestre? —em deia mentre jo guimbava a coberta.

—¿Quan arribarem?

—A l’hora de dinar.

I a la cabina de proa, al llit triangular, hi trobava la Rita, adormida i nua. M’allargava al seu costat i m’adormia també jo, bressolat per les onades flonges.

Això vaig fer-ho tres vegades, durant aquell mes d’agost.

Vaig gastar un fotimer de diners, però no només en ximpleries. Donava propines als cambrers; gratificava el personal de la cuina; vaig comprar un ordinador a la Rita. Vaig fer arreglar molts petits desperfectes de l’hotel, vaig fer polir els marbres i canviar alguns enfustats i el taulell de recepció; vaig fer que sobre cada taula hi hagués un bol amb pinyes i plàtans. Vaig renovar els sofàs, les cadires d’exterior, el motor de la piscina, els cortinatges. Vaig fer esculpir una placa en pedra viva amb el nom de l’avi i la vaig posar al jardí interior, vora de les buguenvíl·lies, sobre d’un pedestal de pòrfir.

Estava decidit a fer que l’hotel recuperés la quarta estrella. Quan el tiet sortís de la presó, no l’havia de reconèixer.

I quinze dies després d’encarregar-li aquella feina, de matinada, en Burak va presentar-se de nou a l’hotel.

—Et porto l’encàrrec —em va dir, jocós, apareixent de sobte al despatx del tiet, on jo m’estava preparant la festa del dissabte.

—¿On són els quadres, Burak?

I allà els tenia: la Lena i el figurí misteriós.

—¿Què són aquestes pintures, doctor?

—Els teus diners —li vaig donar un sobre—. Deixa’m sol.

Vaig recolzar els quadres al sofà i me’ls vaig estar mirant, atarantat, una bona estona. Eren dues pintures excel·lents; observava la nena i era com si la tingués allà, els ullassos espantats, melangiosos i alhora burletes i plens de confiança.

I aquell homenetxo de cabells rojos i ulls clucs, que ara veia ben certament que era jo. Sí, la Natàlia m’havia retratat, i amb tant d’encert i precisió com havia fet amb la seva filla. Aquell tipus petit i grotesc era jo mateix, el quadre em definia, m’expressava, em reflectia millor que qualsevol confessió. ¿Era per això que ella m’havia deixat? Perquè en la pintura ho veia: aquell ésser, amb el mirallet a la mà i amb aquella ploma d’au i el rellotge sense agulles al canell, vivia esclavitzat per la introspecció, s’odiava a si mateix, sentia vergonya i por i estava incòmode dins la seva pell, com si volgués no només sortir del quadre sinó traspassar els seus propis límits físics i interiors, rebentar per dins com una bomba. ¿Era per això que ella no m’estimaria mai? Aquesta era la seva manera de dir-m’ho, perquè ella no ho hauria pogut explicar més que pintant-me així, entre simbolismes.

¿O tot m’ho estava imaginant? Potser no era res més que una simple pintura, i qui sap si gaire bona. M’estava tornant encara més boig, boig com el mar o les fogueres. Els quadres em parlaven en veu baixa.

Vaig retornar davant de l’ordinador, obnubilat; havia de fer més recerques i trucades al matí; volia que a la festa de dissabte hi hagués elefants, lleons i papallones blanques.