En Macià va tornar entrar a la cambra fosca. Va cercar a les palpentes el caixó de l’electricitat i va separar la porteta amb violència. Va ficar la mà, tot dient, maleït Adrià! Havia de guanyar-lo. Sí, maleït! En Macià va ferir el cable de l’electricitat i s enrampà de tal manera que perdé la noció de la seva desgràcia. Va creure que novament s’havia amistat amb el petit geni i que aquest li contava la història del fru-fru irresistible de la tia Dorotea, per tal que la inclogués al seu llibre «Abracadabra». Va creure que el geni li deia: «T’has de posar tot d’una a escriure». S’havia fet una mica cap a un racó i recostat a la paret. Llenegava lentament, tot palpant-se, com comprovant que encara era viu, o que no somiava. No sabé mai quants de dies va trigar n’Adrià a manifestar-se. Tampoc no podria assegurar que no estava dormint i somiava tot allò. El geni es presentà en forma d’un gran núvol negre, sens que l’acompanyàs na Raquel, la musa. Era un núvol que venia de l’infinit, que era la ficció d’un descampat surrealista que es perdia en el gris del cel i en una planura groguenca. La planura es feia grisa, amb el pas del núvol, que es posà per damunt la cambra fosca i va deixar caure un paraigües, una capsa de bombons i un moix negre amb una veta blava fermada al coll. Llavors sonà la veu del fantasma: «Som aquí, cap d’ase, no saps lo bé que m’ho pas amb na Raquel!».

—Per què no em vas dir que el cable enrampava? —demanà en Macià—. Per què em vas desacreditar injustament?

—No demanis —va contestar la veu de n’Adrià—. Te contaré la història del fru-fru irresistible de na Dorotea.

El núvol negre es féu rosat. Les rajoles es varen engrandir, i eren molt brillants i luxoses. Es trobava en un ric saló de ball, on les notes de l’orquestra llenegaven alegrement entre la concurrència. Les dones vestien formoses robes carregades de llentissons i lluïen escots amples, amb una rosa vermella als millors suggeriments acanalats de bust olorós i perfecte. Els homes donaven la nota dels seus fracs austers, dels seus colls emmidonats i dels faldons oscil·lants dels seus jaqués que, només molt de tant en tant, es dreçaven com les orelles d’un xiuaua i el digníssim representant d’una noblesa que no existia en realitat es posava vermell. A en Macià, allò li semblà tan irreal que va començar a creure que n’Adrià li prenia el pèl. Però el geni burleta li assenyalà una parella de les que ballaven i li va fer que callàs i que esperàs. La pista es va anar quedant buida, les ballarines es van retirar i només restaren al centre na Dorotea i en Ricard, que constituïen la parella més plantosa de la reunió. Ella tenia els ulls grossos i molt blaus, i emocionaven amb la seva transparència i amb l’halo reverberant que semblaven emanar. Els seus llavis eren carnosos com maduixots dels grans. El seu cos… Els seductors més agosarats desistien davant la idea d’imaginar-se el cos de na Dorotea, tot tement una precoç ejaculació. Na Dorotea vestia sempre les millors sedes i a qualsevol hora del dia i a qualsevol lloc de la vila els homes queien enamorats sota la fascinació del fru-fru irresistible dels seus malucs. Els que li declararen el seu amor foren incomptables i, en ésser rebutjats, prometien llançar-se des del mirador, que no era un periòdic local, sinó un parapet que quedava molt per damunt les casetes del «matadero», per damunt la murada, quasi davant del pont de ferro. Cap dels amants, tanmateix, no va complir la seva promesa. Na Dorotea estimava en Ricard des del dia que el veié besar-li la mà després que l’oncle Eulali li havia presentat tot dient-li: «Aquest és s’homo més gat del món».

—Els seus no són ulls de borratxo —digué na Dorotea.

Es va enamorar tot duna dels ulls d’aquell galindoi. Era un jove alt i es pentinava a l’estil de Rodolfo Valentino, i sabia posar una estranya súplica als ulls, que eren molt brillants i nets al blanc i molt verds i lúcids a les pupil·les, que paralitzaven el cor de les dones menopàusiques i de les velletes repapiejants. Sí, l’enamorament de la tia Dorotea fou instantani, com també el d’en Ricard, tot just ella començà a remenar-se perquè sonàs entre les sedes el fru-fru irresistible dels seus malucs. Tres dies més tard en Ricard es declarà i na Dorotea l’acceptà amb llàgrimes als ulls. Aquell va ser el més sonat festeig de tota tina època. Els amants bescanviaven inacabables converses telefòniques, plenes de llaments d’amor, telefonades que començaven en sortir el sol i acabaven amb les primeres ombres de la tardor, quan arribava l’hora del diari festeig. En Ricard la cridava des del despatx i na Dorotea sempre tenia ocupada la línia a l’«Hostal de la Bolla». També es passaven la nit parlant per telèfon, i l’oncle Eulali va tallar inútilment els cables unes quantes vegades, inútilment perquè na Dorotea tenia amagades al mirinyac les eines necessàries per arreglar-lo. Els amants no treballaven, no menjaven, no dormien; sols s’estimaven, i platònicament. Els diumenges anaven al cine o a la funció de teatre del Born, on tenien llogada una llotja. Els acompanyava na Maria Riquelme, que s’engalanava i s’engallava tota. I quan venien les companyies de sarsuela tothom tenia els ulls fits en la parella d’enamorats, tot mentre es desenvolupaven les escenes més romàntiques. Ells se miraven i se besaven amb les mans enllaçades.

Un amor meravellós, certament. El més acarnissat i arravatador dels enamoraments. No tenien ulls més que per a ells, encara que na Dorotea seguís prodigant el seu fru-fru irresistible i en Ricard les seves mirades lànguides que, juntament amb la seva gallardia i la seva ànima de poeta, encenien el cor de les vídues, casades i fadrines i, encara, els cussets i els moixats. Però sempre es foren fidels, encara que el seu somni daurat, el seu viure en aquell núvol rosat que n’Adrià féu veure a en Macià va acabar tan bruscament com havia començat, va acabar la mateixa nit de la boda. Perquè fou un casori com de conte de fades. Hi hagué cavalls blancs carregats de picarols i que cavalcaven l’aire. Els nuvis sortiren de l’església entre els víctors de la població amuntegada a la plaça de la catedral. Dedins, moltes dones, joves i velles, s’havien desmaiat i foren nombrosos els galindois que hagueren d’ésser trets en civera, mentre es va poder, i després burdament agafats de les cames i dels braços. Qualcú ventava els desgraciats amb la mà, quan els treien, i anava dient que no n’hi havia per menos. I el banquet de noces fou colossal i semblava que mai no havia d’acabar-se. Se celebrà al palau del comte de Torre Saura, que havia cedit gentilment els seus salons. Hi hagué balls i aplaudiments que havien de prolongar-se fins al matí, quan ja la meitat de la vila ploràs de felicitat i d’angúnia. Però tot acabà de la manera més insospitada i espectacular. Quan na Dorotea es tragué les sedes, quan en Ricard es tragué el postís, aparegué la trista realitat, la veritat oculta. Era el fru-fru sedós, la mà sàvia del petit geni el que propiciava la il·lusió de la bellesa de na Dorotea, que en realitat era llargaruda i geperuda, terriblement homenenca. I en Ricard, per la seva part, sense el postís, sens la màscara que amaga la veritat del que som, era com un ninot ridícul, un hom baixet i de mirada enfosquida, com la d’un comediant amb els ulls excessivament maquillats. I per més dissort encara l’oncle Eulali tenia raó: el Ricardet era l’home més gat i perdut del món. Quan ambdós, na Dorotea i en Ricard es veieren com eren cridaren espantats, però el més tràgic fou que dotzenes de persones havien seguit la parella fins al llit nupcial, i els espiaven cent parells dulls. Damunt la nit illenca ressonà un «ah!», entre decebut i enfurit. Hagueren d’intervenir els guardes i els serenos —que es reduïen a l’oncle Jaume i l’oncle Rafel—, per a evitar l’homicidi-parellicidi. Na Dorotea es va posar acceleradament les sedes, però ja no li tornaren ni la bellesa ni l’encant, per molt que va remenar el cul, cercant la fascinació del seu fru-fru. I en Ricard es posà el postís, però no hi hagué res a fer: ni va créixer ni fou menys poca-cosa. L’únic que no s’immutà gens ni mica fou l’oncle Eulali, i va dir: jo ja vaig dir que era un borratxo i que estava ben pelat. I va dir també:

I aquesta lletra es féu popular.

L’endemà na Dorotea es precipità avall des del mirador i tota la gent que hi havia al moll o voltava per la plaça del Born pogué veure com, lletja i geperuda com era, se li inflaven les sedes del fru-fru fals i anava planant suaument. No es produí ni una ferida. I ja no volgué tornar intentar el suïcidi.

Acceptà estoicament el seu destí i va treballar durant tota la seva vida com a modista, intentant oblidar la tragèdia de la bellesa perduda, de les il·lusions ofegades dins un pou, de l’enamorat més plantós i elegant que Rodolfo Valentino, fill d’immillorable família, que havia instal·lat un despatx i que va resultar ser un estafador. El Ricardet havia venut i cobrat quantitats astronòmiques d’un gènere que mai no arribà a servir, perquè havia planejat anar-se’n tot duna que es descobrís la veritat. Però va caure en el seu propi parany, perquè s’enamorà del fru-fru fals de na Dorotea, que va ser qui hagué de pagar el deute amb el fruit del seu treball. Quan na Maria Riquelme conegué la veritat digué:

—Així ja s’explica que pogués telefonar tot es dia.

Fou l’oncle Eulali qui primer conegué el Ricard, i corregueren junts bauxes sonades. Llavors l’oncle treballava com a comptable en una oficina, i, com que la seva ment era més precisa i ordenada que una calculadora, en un segon posava al dia la comptabilitat i les factures, i se posava tot duna a dormir. L’oncle Eulali era fill de na Maria Riquelme, i aquest era el seu do, perquè tots els fills de na Maria Riquelme foren il·lusionistes i posseïdors d’un o altre do. La seva testa enorme queia lentament sobre la taula, i quan ja contactava amb el vidre que la cobria, un núvol de lletres Z l’envoltava. Llavors l’oncle Eulali musitava entre somnis les millors solucions comercials i augurava dèficits i crisis mundials. El Ricard, que tenia fama de Rodolfo Valentino, havia entrat una vegada de sobte al despatx i l’havia despertat. L’oncle Eulali el fità i digué que això era el que a ell li faltava, que si ell fos així de plantós segur que arribaria a primer ministre. El Ricard va riure estrepitosament. L abraçà i es tragué el postís, i aparegué tan calb com una bolla de billar i estranyament rodanxó. I n’Eulali també rigué i l’abraçà, i se n’anaren junts al cafè del Molí i al bar Aurora i a cal Quinto i a tots els petits cafès de la plaça del mercat i del moll, i a totes les tavernes de la vila. Aquell dia n’Eulali no tornà a l’«Hostal de la Bolla» fins entrada la nit, i despertà tots els hostes amb la seva veu estentòria, tot cantant que ell es pensava que era en Ricardo, amb aquell trajo tan elegant i va resultar ser un torero, un xinxarraine, un esquinxapintes i un mort de fam.

De sobte en Macià es despertà molt confós. Es trobava al seu dormitori de la casa del costat, i això augmentava la seva confusió, perquè feia molts d’anys que no hi dormia. Va prendre un got de sifó, va cercar a les palpentes l’orinal i es va allitar de nou i tornà a adormir-se i somià el somni d’en Riquelme, el cosí, un somni que li semblava haver somiat ja abans. Tot mentre s’adormia es demanava si era sifó el que havia pres o si era simplement aigua mineral.