I en Macià continuava somiant. Bé que no s’havia despertat allò devia ser un somni, perquè de sobte l’al·lot tornava veure l’oncle Dumbo conduint el cotxe «Albiñana», malgrat que abans l’havia desmuntat, i l’homenet tenia ara una espessa cabellera dalt el cap, malgrat que abans hi tenia una clepsa que es podia gratar. En Macià havia treballat intensament en el seu llibre «Abracadabra»; sota la mirada encoratjadora de na Raquel s’estava remuntant, lentament, però es remuntava, a la fi, del seu abatiment. I l’oncle Dumbo conduïa l’automòbil, que llavors era molt envejat, pels carrers i places de la vila, placeta de ses Palmeres, carrer del Carme, plaça de la Catedral, carrer Major, fins arribar a la plaça del Born, aturar-se davant el teatre i baixar per obrir la portella a en Ricard i na Dorotea i na Maria Riquelme. Sí, tot devia ser un somni, perquè de sobte na Raquel, la musa, ballava davant en Macià i se descenyia la casaca per afartar-lo amb la sabia de les històries que s’amagava als pits. Na Raquel, la musa, li acaronava el cabell i li mussitava a l’orella contarelles renovades per a omplir el llibre. I no tots els temps havien estat favorables per als Janer-Riquelme. Aviat es produí l’intent de suïcidi de la tia Dorotea, i se va sebre que en Ricard era lleig, mal fet, calb i que no tenia un ral. L’oncle Eulali s’embriagava totes les nits i dormia després a qualsevol cantonada o al racó de la plaça de les Senyores, juntament amb l’oncle Bendito i l’oncle Jaume, el sereno. En Bernat s’havia enamorat de na Catalina i una tarda l’avi Janer l’havia demanada sense avisar, i li havia dit, en tornar, que ja podia deixar la feina i entrar a casa de l’al·lota, i que la família de la seva al·lota era una família molt distingida. I en Bernat va córrer a casa de l’al·lota, perquè estava molt enamorat, i cada nit l’havia de cridar amb un xiulet, des de la cantonada. I el fotògraf Arnau, que era fill del fotògraf Arnau que havia retratat el rebesavi Janer vestit de baronessa, els deia que eren una parella excel·lent i els demanava permís per a fotografiar-los als balls de Carnaval i a les matinades de Sant Joan. I després en Bernat se’n va anar a Melilla per a fer el servei militar, i allí el sorprengué la guerra civil. I l’oncle Bendito es passava les nits fora, jugant al pòquer, i una vegada havia venut la caldera de coure de la crema, per tal de poder continuar jugant. I l’oncle Eulali es va rompre la tíbia i el peroné, tot patinant completament ebri i sense saber fer-ho, i reia a cridets ofegats, tot mentre una muntanya de cirurgians li estiraven la cama, estès damunt la taula llarga. I rera la mort de n’Ignasi els esdeveniments adversos se succeïren amb increïble rapidesa. Esclatà la guerra civil i els milicians omplien l’«Hostal de la Bolla». I una vegada van tancar l’oncle Dumbo, acusant-lo de complicitat en la fuga d’un oficial. L empresonaren i el pobre home, que tenia el cor d’or i era incapaç de matar una mosca, es va quedar calb en una nit, encara que potser ja ho era, segons l’entremaliat del somni d’en Macià. I rera la guerra van resultar falsos els diners que na Maria Riquelme guardava, i els milicians se n’havien anat sense pagar i tampoc pagaren els nobles i els sacerdots que estaven presos. I l’oncle Eulali era tancat al Mercadal i l’alliberà en Bernat, quan va tornar, vestit de caporal de Regulars. I aquest mateix fill de na Maria Riquelme li envià plats i coberts, llençols i sabó, des de Sevilla, perquè després de la guerra 1’«Hostal de la Bolla», que fou com un ric palau, s’havia quedat amb només les parets.

Quan en Bernat feia el nus de la corbata a son pare mort va tenir la impressió que es movia. Volgué fugir, però no ho pogué fer, perquè les cames no el van obeir. N’Ignasi obrí els ulls i li va dir, parlant amb veu ofegosa, que la desgràcia cauria damunt aquella casa i que un dia, quan ja tothom l’hagués abandonada, seria la casa dels esperits i dels fantasmes. En Bernat seria el més dissortat, malgrat que havia trobat l’amor. Es posaria malalt i la seva vida seria com la d’un estaferm, que era la imatge palpable del que també havien estat els altres membres de la família: estaferms, éssers-ninot que es ferien i ferien els altres, involuntàriament, sens bategar-se, només girant al seu entorn. Estaferms eren tots els habitants de Filla, i ho era Filla mateixa, com un estaferm, tota voltada d’aigua però immòbil enmig del Mediterrani. I, quan li fou possible, en Bernat es féu enfora i plorà, atacat d’histerisme, fins que el feren beure conyac i li digueren que allò era impossible, que els morts, ni que fossin els morts més estimats, no podien parlar. Però en Bernat no havia acabat de fer el nus a la corbata del difunt, ni tampoc l’acabà cap altre parent o amic, no l’acabà ningú i si l’enterraren amb un nus tan perfecte és que l’havia acabat ell mateix.

Na Raquel, la musa, parlava a en Macià i li pintava escenaris desconeguts, tot fent-lo viure experiències i experiències. L’oncle Dumbo duia el menjar als sacerdots i nobles presos, dins una senalla geganta, i una vegada quedà tancat a la presó. Els milicians l’acusaren de complicitat en la fuga d’un oficial que vivia a l’«Hostal de la Bolla» perquè coneixia de les peces artilleres. L’oncle era ben innocent de l’acusació. El van amenaçar amb la mort, si no parlava. Però no varen passar de les amenaces, encara que en Dumbo va tenir tanta por que va fer pixo i caca i es va tornar calb en poques hores. L’oncle no va parlar, no va dir res, perquè en realitat no tenia res a dir. L’alliberaren a la nit, davant les amenaces de l’àvia Maria, que colpejava la taula de la cuina amb el ganivet més gros que tenia i que deia que si no alliberaven el seu fill no soparia ningú, perquè el seu fill era qui anava a cercar la llet, les verdures i la cam que li venien el pagesos i que si qualcú s atrevia a apropar-se-li per fer-li mal el tallaria en dos trossos amb aquell ganivet. Perquè na Maria Riquelme era una poderosa i valerosa dona i no coneixia la por. I colpejava la taula amb el ganivetot, amb tots els colors a la cara, proferint insults i reclamant el fill als milicians, que estaven ebris i anaven armats fins a les dents, perquè ells eren els dolents. Fins que un va avançar i va dir que matarien en Dumbo a la presó, si no els revelava el camí que havia seguit l’oficial i on s amagava. No degué acabar la frase, però, perquè na Maria s’incorporà i li tallà el coll només amb una ganivetada. El cap del milicià va rodar per damunt la taula, tot mormolant una maledicció que li faltà aire per a fer audible, una maledicció banyada en sang. Un dels homes havia empunyat la pistola i na Maria Riquelme li va tallar la mà. El tret va sortir desviat i la mà va rodar també damunt la taula. L’àvia Maria semblava enfurida. Li tremolaven les galtes i els seus ullets blaus li espurnejaven. Un escamot de milicians havien inundat la cuina i no donaven crèdit al macabre espectacle. Tots a una es van fer a un costat i tots a una dispararen i tornaren a disparar damunt na Maria Riquelme, emplenant-li el cos de plom i de forats sagnants. Cap veí ni cap hoste no s’atreví a apropar-se al lloc de l’incident, malgrat que els trets es devien sentir des de molt lluny. Els milicians i algunes prostitutes que tenien van llepar la sang de na Maria Riquelme, que formava una bassa en terra, i es lliuraren després a una orgia sinistra. I així hauria acabat l’àvia Maria si no hagués comparegut altra vegada l’extraordinari poder que tenia l’avi Ignasi, el domini fantàstic que havia deixat d’exercir des del dia de la seva mort. Per una vegada va tornar la força de l’absurd i el cap de l’oficial va tornar al seu cos i la mà tallada al seu amo. I a na Maria se li netejà el cos de plom, se li guariren les ferides i va reviure. Els milicians ebris quedaren tan perplexos que interromperen l’orgia i amollaren les prostitutes, atemorits pel que creien la presència de Déu. Els homes voltaren na Maria Riquelme, que continuava cridant i colpejant la taula, com si res no hagués passat. Deia, que es meu fill surti de sa presó, que es meu fill és qui se’n cuida de dur es menjar, que si no mel treuen li tallaré es coll an es caporal!…

I així fou com l’oncle Dumbo pogué ser alliberat. Quan na Maria Riquelme l’abraçà entre plors ell digué que res no havia dit i que li preparàs una muda, perquè s’havia fet pipí… I si no ho era abans, en aquella sola nit s’havia quedat calb, i si ja ho era, o si no s’hi va tornar, seria un somni, que els somnis de calvície tenen el seu sentit i el seu significat. A la fi, gràcies a una denúncia l’autor de la qual mai no es va sebre, van agafar l’home que s’havia fugat, que esperava amagat dins un porxo que sortís el sol per fer-se a la mar en un bot ridícul que tenia un pal on posar la bandera negra de la seva camiseta. El perseguiren per salons i estances, a la noble mansió on s’havia refugiat, i li descarregaren quinze punyalades amb les baionetes quan intentava fugir escales avall. S’arrapava al pom de l’arrambador, que era com una magrana tallada de vidre de color, i arribà a arrabassar-lo, i no l’hi van poder treure quan els milicians se n’anaren, deixant-lo per mort. Tanmateix l’oficial espanyol era de l’estirp dels conquistadors i encara vivia. El tornaren a ficar al porxo i, a poc a poc, l’anaren guarint amagat, sempre atès per una monja disfressada de pagesa. Quan va ser fora de perill, l’oficial pogué tornar del món dels morts, pogué comparèixer davant els milicians, quan s’embriagaven en un altre banquet, per dir-los que era una ànima i que si no li deixaven lliure el camí cap a Mallorca els enverinaria en una nit de lluna plena, una nit que els envairien els habitants de la mort. Els milicians es trobaven en aquella hora prou ebris com per a creure en els esperits, i facilitaren a l’oficial una barca per a anar-se’n amb tota la seva família, abans que sortís el sol. Aquest oficial s’incorporà a les tropes de Franco i va arribar molt alt en la seva carrera.

Mai se va sebre qui fou l’autor de la denúncia, encara que s’aventuraren molts de supòsits. Fins arribà a dir-se que torturaren tots els presoners i que quan els demanaven qui havia ajudat al traïdor, tots responien,

encara que això també podia no ésser veritat. A la presó hi havia també don Gustavo, que era un salesià diminut i de cap rapat que moltes vegades va demanar des de la trona que li pagassin el compte a na Maria Riquelme. En Macià va conèixer don Gustavo quan era petit, quan al col·legi els parlava de Tintem, durant els sermons de Setmana Santa. Així fou com el nostre petit heroi va aprendre a somiar, tot escoltant don Gustavo i les seves fabuloses descripcions del cel i de Tintem. En Macià també va somiar don Gustavo i el col·legi salesià, incendiant-se amb el sacerdot a dins, sens que l’home pogués sortir per molt que creuava passadissos i travessava fogueres i se li formaven a les mans les nafres de Jesucrist, de manera que no podia tapar-se els ulls sense veure l’altra banda. El col·legi salesià s’havia convertit en un laberint de Creta en flames i don Gustavo demanava confessió sens saber per on sortir-ne, demanava, confessió!, i la seva veu es feia eixordadora, molt més alta que el mormol encuriosit i alarmat que voltava l’edifici incendiat, tot destapant bòtils de xampany i iniciant balls agitanats com si res no s’esdevingués, com si no sabessin que el col·legi es cremava i que don Gustavo hi era dins. Allò sí que semblava l’infern! I els veïns orgiàstics, i els dimonis es burlaven de la seva desesperació i del seu dolor, dels seus crits de confessió! Però ¿per què cridava confessió? Per què crides confessió, digué un dimoniet burleta, vestit de verd, un dimoniet que s’assemblava a en Riquelme, el cosí; ¿per què demanes confessió si tu ets un ministre de Déu i els ministres de Déu s’asseuen a la seva dreta al tron del Paradís? Va dir «el Paraíso», no va dir «el galliner del cel».

I tot d’una en Macià va despertar-se de nit, va despertar-se assegut en una de les butaques vermelles que havien estat seients d’«Albiñana», al menjador de la casa del costat, davant la cisterna. En terra hi havia la llàntia màgica i no es veia na Raquel ni el petit geni, encara que potser en Macià no s’havia despertat i, com en Segismundo, continuava dormint, perquè, al cap i a la fi, ¿no s’havia allitat a la seva habitació de la casa del costat?