7

Amb el temps que feia que era allí, la Nora ja coneixia prou bé el seu personal domèstic per adonar-se de seguida que entre els negres passava alguna cosa. A la cuina es xiuxiuejava molt més que abans i, sobretot, les serventes i els criats callaven de sobte tan bon punt veien la senyora. La Nora no els prohibia cantar i xerrar mentre treballaven, així que no hi havia cap raó per dissimular. Al final va decidir estirar de la llengua Máanu. Potser es tractava dels cimarrons i de l’expedició de càstig que els hisendats havien planificat.

—Us preocupen els negres lliures? —va preguntar.

Com era característic en ella, Máanu va arronsar les espatlles.

—Ja tenim els nostres propis problemes —va respondre, reservada—. Per què ens hauríem de preocupar d’una gent que viu lluny i amb la qual no tenim res a veure?

La Nora es va sorprendre.

—Però ells… ells intercedeixen en favor vostre. Crec que l’Àvia Nanny allibera esclaus.

Máanu va deixar anar un riure rogallós.

—Missis, diuen que ha alliberat vuit-cents esclaus. Tal vegada és cert, però potser no ho és. Fins i tot si ho fos, només en aquesta plantació hi ha dos-cents setanta esclaus, en la dels Hollister i els Keensley, més o menys els mateixos. Amb tres assalts ja n’hauria alliberat vuit-cents. I n’agafen molts més…

—Què vols dir? —va preguntar la Nora, perplexa.

Máanu tenia raó! Fins al moment no ho havia pensat a fons, però per a la quantitat d’assalts que s’atribuïa als cimarrons de l’illa de Sobrevent, vuit-cents esclaus lliures era una quantitat ridícula.

Máanu va tornar a fer el seu gest de «no ho sé» o «no ho vull saber».

—Molts no se’n refien. Tenen més por dels cimarrons que dels backras. I als esclaus domèstics ni els pregunten res, se’ls carreguen amb els senyors, Missis. Es queden un parell de negres de camp. Però quan els negres entenen que es troben davant de l’oportunitat de la seva vida, els cimarrons ja han marxat. Com a molt, poden anar corrents rere seu, però segur que els capturen.

Amb aquests nous coneixements sobre els cimarrons, la Nora gairebé es va oblidar dels xiuxiuejos i els secrets de la cuina. Dissabte al matí va treure el tema a l’hora d’esmorzar amb l’esperança que en Doug i l’Elias estiguessin d’acord almenys aquesta vegada o que fossin capaços com a mínim de mantenir una conversa sensata.

—Es pensa crear realment una mena de… mmm… milícia civil contra els negres lliures? —va preguntar la Nora—. I vosaltres voleu participar-hi?

—Jo, és evident que no! —va grunyir l’Elias—. Ja tinc prou feina per conservar els meus propis negres on són. No em dedicaré a perseguir els dels altres. Però ell —va assenyalar en Doug—, ell podria fer d’una vegada alguna cosa de profit.

En Doug es va gratar el front, un gest característic d’ell i que a la Nora a vegades li recordava el seu pare. Thomas Reed solia agafar-se les temples quan pensava. El jove feia aquell gest per tranquil·litzar-se. El que ara amb prou feines aconseguia.

—M’ofereixo gustosament com a mediador —va respondre—. En general, la gent no és reticent a les negociacions, i jo, com a advocat…

—Advocat! —va esbufegar l’Elias.

—Els cimarrons no sol·licitaran el diploma, però sí algú que pugui confeccionar un contracte que satisfaci totes les parts.

En Doug va posar sucre i llet al te. Havia après a apreciar aquella beguda gràcies a la Nora. Sobretot el seu efecte relaxant quan es feia prou dolça.

—Contractes! —va exclamar l’Elias, colèric—. Negociacions amb lladres i assassins! S’hauria de matar tota aquesta gent, en això tenen raó els hisendats de la costa nord. Si no fos tan difícil… Però espero que et comportis com un valent, Doug! Hauràs de ser capaç de disparar un fusell… O et fan pena aquella colla de negres?

La Nora va sospirar. La resta del sopar la conversa entre pare i fill es va desenvolupar com de costum. Però almenys l’Elias semblava haver trobat una missió per al descastat del seu fill. La Nora, tanmateix, sentia pànic només de pensar-hi. No volia que en Doug participés en la contesa i que el ferissin o el matessin.

—I vols… vols realment anar a les Blue Mountains a disparar trets contra els cimarrons? —va preguntar vacil·lant, quan es va trobar després amb el jove als estables.

En Doug estava carregant l’Amigo amb unes alforges addicionals, així que pensava estar absent durant un temps més llarg. El jove va arquejar les celles.

—Sí i no. És a dir, no podré evitar arribar a les Blue Mountains (d’altra banda deu ser bonic, també a tu t’agradaria), tret que els altres hisendats siguin més raonables que el meu pare. Però és probable que s’emborratxin junts i acabin somiant assolir una gran victòria. I si no els hi acompanyo, diran que sóc un covard i sempre més seré un covard.

—Però… però…

La Nora no sabia exactament què dir, però la seva cara ho expressava tot. En qualsevol cas, en Doug va somriure de manera audaç quan es va adonar de la seva pal·lidesa i dels seus ulls oberts de bat a bat. Estava irresistible, allí parada i sense saber què dir. El que més li hauria agradat hauria estat emportar-se-la amb ell. Ja anava vestida de la forma adequada. La Nora portava vestit de muntar i acabava de demanar al cavallerís que ensellés l’euga. Sens dubte aprofitaria l’absència de l’Elias per cavalcar fins a la platja. El pare d’en Doug havia partit cap a Kingston just després de l’esmorzar, havia de solucionar un parell d’assumptes abans de la reunió.

—No tindràs por per mi? —va preguntar, complagut.

La Nora es va mossegar els llavis.

—És clar que no…

—Sí, sí, no ho neguis, és totalment natural. —Els seus ulls brillaven amb una expressió divertida—. En certa manera ets la meva mare i…

—No diguis bestieses! —se li va escapar a la Nora—. Em refereixo… que… —joguinejava torbada amb la fusta de muntar—… que és perillós.

En Doug es va posar seriós, encara que els seus trets es van suavitzar a causa de la sincera preocupació de la noia.

—No és tan perillós —la va tranquil·litzar—. Per això t’he contestat que sí i no. Cavalcarem per la muntanya, però la possibilitat que matem un cimarró és molt petita. Em sorprendria fins i tot que en veiéssim algun. Si n’hi ha algun que es deixi veure serà només perquè voldrà. Aquesta gent coneix cada pedra de la zona, Nora, mentre que nosaltres vagarem sense un objectiu precís. —Va repassar la cingla de l’Amigo.

—Llavors encara és més gran el risc de caure en una emboscada, oi?

La Nora no les tenia totes. Havia abandonat la seva actitud reservada. D’acord, sentia por per ell, però allò no significava res. Ell tenia raó, era el seu fillastre, el seu parent. Estava permès que patís per ell.

En Doug va assentir, de nou amb un lleu somriure. Era evident que li agradava que la Nora es preocupés per ell; al final havia sortit d’aquella contenció que de vegades l’havia fet dubtar de la seva virilitat. Fins ara no havia hagut d’anar mai al darrere de cap dona tant de temps. D’altra banda, poques vegades ho havia intentat amb dones casades i, naturalment, mai amb una madrastra…

—Els cimarrons podrien preparar-nos en qualsevol moment una emboscada i matar-nos a ganivetades —va respondre—. Però no ho faran. Seria excessivament maldestre.

—Maldestre? —va repetir la Nora, irritada.

En Doug va riure.

—Alguna vegada has sentit a parlar del pensament estratègic, preciosa madrastra? Mira, Nora, el meu pare i els altres hisendats descriuen els cimarrons com si fossin bèsties salvatges i assassines, però si es mira de manera desapassionada, la seva intenció no és anar matant blancs i alliberant esclaus. Quan assalten les plantacions, el que volen abans que res és el botí. D’acord, assassinen els propietaris, no hi ha cap dubte que senten odi cap als hisendats. Però per a ells és molt més important saquejar les cases i robar el bestiar que cometre un bany de sang.

—Cosa que tampoc no és gaire amable —va mussitar la Nora.

—L’Àvia Nanny segurament diria que no els queda, simplement, cap altre remei —va observar en Doug—. Nora, segons tot el que expliquen, allí a dalt tenen una comunitat que funciona. Treballen els seus camps i estarien disposats a vendre els seus productes. Amb els diners, podrien adquirir eines, animals de cria, roba… el que necessitin. Però no poden. Si apareguessin a la ciutat amb els seus articles, els agafarien, els empresonarien, els esclavitzarien o els linxarien de seguida. Així, doncs, es dediquen al pillatge i roben el que necessiten, per al descontentament general, si t’interessa la meva opinió. És cert que hi haurà algun antic esclau que clami venjança, però la majoria d’aquesta gent preferiria viure del treball de les seves mans. Són pagesos, Nora, no guerrers. Als comerciants de la ciutat els és igual amb qui negociar, i alguna permuta s’ha de fer per força, en algun lloc canvien els diners i els objectes de valor que han robat en els assalts. I els encobridors són brivalls blancs! Jo m’ocuparia abans d’aquests, que dels cimarrons!

—Creus que estarien disposats a pactar? —va preguntar la Nora. No li interessaven gaire els encobridors blancs de Kingston, aquests no representaven una amenaça per a la vida d’en Doug—. No ho hauràs dit sense recapacitar?

El noi va fer que no amb el cap.

—Sempre s’han fet intents de negociar amb els cimarrons. Fins i tot reeixits. Per exemple, durant molt temps no acollien els esclaus fugitius sinó que els tornaven.

La Nora va començar a comprendre per què Máanu i els altres esclaus no tenien els cimarrons en tan bona consideració.

De totes maneres, la situació ha canviat des que Nanny i els seus germans són els que manen a les muntanyes —va puntualitzar en Doug—. Amb ells mai no s’ha negociat. Entre altres causes també perquè al principi els assalts van ser molt cruels i perquè era obvi que el que els interessava era augmentar la seva població; van admetre negres de les plantacions. Però això no significa que no sigui possible arribar a un acord de pau. I estic segur que Cudjoe i Accompong no rebutgen per principi les negociacions. Per això eviten fer cap emboscada als blancs que arriben a les seves muntanyes i tallar-los a trossos. Al contrari, si són llestos, no es deixaran veure. No hi ha res més descoratjador per a un pseudoexèrcit com el nostre que estar vagant per les muntanyes durant dies i dies sense saber què fer i després tornar sense haver obtingut cap resultat. Fes-me cas, Nora, no em passarà res. Però, malgrat això… podries donar-me una espècie de… de petó de comiat. Només per si de cas. Perquè senti la dolçor dels teus llavis si em moro.

La Nora volia retrocedir, però en Doug ja l’havia atret cap a ell i havia posat els seus llavis sobre els d’ella.

—Pensa en mi fins que tornem a veure’ns! —va exclamar rient, va muntar d’un salt i va sortir amb el cavall.

La Nora es va quedar desconcertada.

La jove també va ordenar ensellar el seu cavall i es va alegrar que en Peter no fes cap gest per posar-li un acompanyant. El vell cavallerís no semblava estar gaire concentrat aquell matí i la Nora va haver d’agafar ella mateixa les últimes sivelles dels arreus de l’Aurora. En realitat hauria d’haver censurat l’home per això, però estava massa agitada per pensar en res més que no fos el petó d’en Doug, en els seus llavis ferms però tendres alhora, i en el riure murri quan es va separar d’ella. Déu del cel, què estava succeint? Què li passava a ella? Què estava fent ell amb ella?

La Nora va galopar cap a la platja, es va assegurar que estava deserta com gairebé sempre i va lliscar per les onades com tantes altres vegades. L’aigua del mar rentaria el petó i l’estranya sensació que el jove havia despertat dins seu. Quan s’estirés a la sorra, tornaria a pensar en en Simon…

Però, de fet, en capbussar-se a l’aigua, va aparèixer davant seu la imatge de la seva última visita a la platja. Havia estat allí amb en Doug, havien fet una carrera i, a continuació, mentre la Nora treia el berenar, en Doug s’havia tret sense el més petit pudor les botes i la camisa i s’havia llançat al mar amb els pantalons de muntar. Acte que, a més, havia acompanyat amb un crit salvatge, com si fos un capità pirata prenent un vaixell a l’abordatge. La Nora havia rigut i l’havia envejat una mica. Una dama tenia prohibit treure’s ni tan sols les mitges en presència d’un cavaller per xipollejar a l’aigua. Però després es va abandonar al plaer de contemplar el cos flexible d’en Doug, el joc de la seva musculatura, la baralla acarnissada amb el mar, realment agitat aquell dia… Havia estat bonic observar-lo. I en aquell moment el va recordar, mentre flotava a l’aigua, i anhelava notar el cos d’ell al costat del seu després de nedar junts, després de jugar junts amb l’aigua i la sorra.

La Nora s’havia sentit inquieta en dirigir-se a la platja, però el seu cor encara bategava més veloçment en tornar a casa. No sabia quin qualificatiu posar a aquells sentiments que l’agitaven. D’una banda se sentia més jove, més desperta i veia el món amb ulls més nítids. De l’altra, en el seu interior bategava una mena de sentiment de culpa. Com si hagués traït en Simon…