10

Tim va prendre possessió del seu nou despatx. Era una mica més petit que el del seu pare, encara que només per salvar les aparences: oficialment, Marvin Lambert seguia al capdavant de la seva mina. Tim disposava de més espai que el seu ajudant Matt Gawain, i els dos despatxos eren a tocar. Estaven a la planta baixa, eren lluminosos i oferien una vista panoràmica sobre les instal·lacions més importants de la mina. Tim veia el castellet d’extracció i l’arribada dels homes als torns, i aviat veuria els rails sobre els quals el carbó extret s’enviaria directament a la parada del ferrocarril. Ja hi havia un tràfec intens: es rebien nous llums de miner, cascos més moderns i vagonetes per al transport subterrani del carbó. Matt Gawain parlava en aquell moment amb un grup de nous miners. Alguns arribaven directament de les regions mineres d’Anglaterra i Gal·les. George Greenwood reclutava als ports de Lyttelton i Dunedin immigrants amb coneixements de mineria.

Tim va aspirar una profunda glopada d’aire, però no va tenir temps de més, ja que va aparèixer Lester Harding, el secretari del seu pare, per donar-li la benvinguda. L’afectat servilisme d’aquell home el va exasperar.

—He de portar-li una butaca, senyor Lambert? Potser se sentiria més còmode. Desitja un got d’aigua?

L’únic que Tim volia era no enfadar-se, però si aquell subjecte no es moderava, el trauria de polleguera cada dia. Així que es va limitar a llançar una mirada desdenyosa a la butaca de pell, còmoda però massa baixa, que formava un conjunt amb una tauleta i un petit moble bar en un racó.

—No sé com s’ho farà vostè, però jo acostumo a treballar millor al meu escriptori que gairebé tocant el terra —va respondre Tim en to glacial—. I atès que la meva mida és la normal, la cadira de l’escriptori és perfectament adequada. I… —va consultar el seu rellotge— quan encara no he passat dos minuts en aquest despatx, no necessito cap refresc. Quan el senyor Gawain torni serveixi’ns un te. —I va somriure per treure aspror a les seves paraules—. Fins llavors només necessito els balanços dels últims dos mesos i el catàleg dels nostres proveïdors de materials de construcció més importants.

Harding va marxar encarcarat.

Tim va sospirar. Amb el temps es demostraria si podien treballar junts. Si no era així, es buscaria un altre secretari. Organitzaria el seu despatx i la seva mina segons el seu propi criteri.

Florence Weber va entrar en el seu nou despatx. Per guardar les formes era més petit que el del seu marit, del qual era contigu. I molt més petit que el del seu sogre, encara que aquest ja havia expressat la seva intenció d’anar-se retirant gradualment del comandament de l’empresa. Ara per fi hi havia el seu fill i treballava diligentment. Aquell dia, Caleb també feia gairebé dues hores que era assegut al seu escriptori. En passar, Florence va mirar gairebé amb tendresa el ros tupè del seu marit, que estava inclinat sobre uns llibres i altres documents que no tenien res a veure amb la mineria o el carbó. Caleb treballava en un assaig sobre la relació geològica de la pedra verda maori —o pounamu— amb el jade xinès i sud-americà, així com el seu significat mitològic en les civilitzacions maori i asteca. El tema el fascinava. La nit anterior havia endossat un llarg discurs a Florence sobre la proporció de jadeïta i pedra nefrítica continguda en els diferents jaciments. Com una esposa devota, ella l’havia escoltat amb atenció, però a la feina ell no la importunaria amb aquelles coses. Florence va tancar silenciosament la porta que separava els dos despatxos.

Per fi tenia un despatx propi! Era clar, confortable i oferia un panorama fantàstic sobre les instal·lacions de la mina. Les oficines de la mina Biller es trobaven al segon pis d’un magatzem i des de la finestra de Florence s’albirava el castellet d’extracció, els accessos a la mina i els rails que garantien el transport ràpid del carbó al ferrocarril. Les instal·lacions més modernes de la regió… Florence no es cansava d’admirar-Ies, però en aquell moment la va interrompre un secretari.

Bill Holland, va recordar la noia. Un home encara jove però que treballava des de feia molt temps amb Biller.

—És tot del seu gust, madame? —va preguntar servicial.

Florence va contemplar el mobiliari del seu despatx. Prestatgeries, un escriptori, un tresillo en un racó… i estris per preparar el te. Va arrufar el nas.

—Està molt bé, senyor HoIIand. Però, li faria res desar la tetera i les tasses en un altre lloc? Em desconcentra que vagi amunt i avall amb això per aquí. Pot fer-ho al descans del migdia… O no, millor faci-ho ara.

Calia marcar els límits a aquell home. Florence va pensar en Caleb, que segurament s’havia oblidat d’esmorzar aquell dia. Va somriure.

—Després porti al meu marit una tassa de te i un parell d’entrepans. I a mi porti’m els balanços dels últims dos mesos i el catàleg amb els nostres proveïdors més importants de materials de construcció.

Holland es va retirar una mica trasbalsat. Florence se’l va quedar mirant. Amb el temps es veuria si podia treballar amb ell. Seria una pena haver d’acomiadar-lo. No semblava babau i era extraordinàriament atractiu. Si també era discret, podria entrar en una selecció més restringida. En algun moment hauria de decidir quin dels seus col·laboradors més pròxims era digne d’engendrar l’hereu de Caleb Biller…

Va allisar la seva faldilla fosca i de tall sobri i va ajustar l’escot de la brusa prisada de color blanc. Necessitaria un mirall! Al cap i a la fi no havia d’avergonyir-se de la seva feminitat; i anys a venir segur que hi hauria algú que se sorprendria de qui dirigia la mina Biller. Florence tenia temps. Organitzaria el seu despatx i la seva mina segons el seu propi criteri.

Emere va recórrer les habitacions de Lionel Station. La dona maori anava a poc a poc i agafava la flauta putorino com si necessités un suport. Lionel Station. Casa seva i la dels seus fills. La casa a la qual John l’havia portat molt, molt temps enrere, quan ella encara era una princesa, filla d’un cap tribal i una nena tutelada per la fetillera de la tribu. Llavors havia estimat Sideblossom, prou per deixar la seva tribu després que ell fes l’amor amb ella a l’habitació de la seva família. Emere s’havia considerat la seva dona, fins que ell va aparèixer amb una noia, una pakeha rossa. Quan Emere li ho va retreure, ell es va burlar d’ella. La seva unió no comptava, com tampoc el nen que portava al seu ventre. Sideblossom volia hereus blancs…

Emere va passar els dits pels mobles de marqueteria que Zoé havia portat una vegada casada. La segona noia blanca. Més de vint anys després que la primera morís, no del tot sense la intervenció d’Emere: era una hàbil llevadora i hauria pogut salvar la vida de la primera esposa de John. Però llavors encara esperava que tot tornés a ser com abans.

I ara l’hereva era Zoé, o almenys aconseguiria ser-ho. Emere sentia cert respecte per Zoé. Semblava dolça i fràgil, però havia sobreviscut a allò que John entenia per «amor» i fins i tot els parts fallits, en els quals la mateixa Emere l’havia assistit.

Amb el temps s’havia reconciliat amb ella. Que conservés els beneficis de la granja, si això és el que volia! Arama s’encarregaria de gestionar fins a l’últim cèntim. Emere no volia diners. Volia la casa i la terra, i Zoé no hi estava interessada.

Emere va entrar en una altra habitació i va córrer les cortines. Ningú no havia d’impedir el pas del sol! Va inspirar fondo després d’obrir la finestra. Els seus fills eren lliures, i John Sideblossom, que primer s’havia desempallegat d’ells i després els havia esclavitzat, ja no tornaria mai més. Esperava, impacient, que Pai tornés amb l’últim nen. Havia enviat la noia a Dunedin per treure al seu fill petit de l’orfenat. El nen que havia nascut mesos després de la partida de la noia dels cabells flamejants. La noia a través de la qual s’havia consumat la maledicció que Emere havia llançat aquell mateix dia sobre l’hereu de John Sideblossom. Quan per primera vegada ella havia demanat alguna cosa per als seus fills —una mica de terra per als seus descendents—, Sideblossom havia rigut de nou, i aquell dia Emere havia après a odiar el seu riure. Sideblossom havia dit que Emere ja podia donar-se per satisfeta amb el fet que deixés viure els seus bastards. D’ell, és clar, no n’heretarien res!

Aquella nit va haver d’obligar per primera vegada Emere perquè jagués amb ell. I va semblar gaudir-ne prou. Des d’aleshores ella ho odiava tot de Sideblossom i ni tan sols ara sabia per què s’hi havia quedat. S’havia maleït mil vegades per aquella fascinació que ell havia exercit fins al final sobre ella, per la seva vida indigna entre el desig i l’odi. I fins i tot encara es maleïa més per haver deixat amb vida aquell fill de la primera dona blanca. Però llavors encara tenia escrúpols per matar un nen indefens. Els que ja no va tenir amb els successius fills de Zoé.

Havia portat el seu primogènit a la seva tribu. Tamati, l’únic dels seus fills que no s’assemblava a John Sideblossom, i que ara havia complert el seu destí protegint la noia dels cabells flamejants.

Emere va aixecar la flauta putorino i va honrar els esperits. Tenia temps. Zoé Sideblossom era jove. Mentre visqués i Lionel Station donés beneficis, Emere estaria segura. Ningú no intentaria arrabassar-li la casa i la terra. I més tard? Rewi, el seu tercer fill, era intel·ligent. John l’havia reclutat feia poc per a la granja, però Emere només pensava a enviar-lo de tornada a Dunedin. Podria anar a l’escola, potser seguir la professió d’aquell home que recentment havia parlat amb Zoé. Advocat… Emere va deixar que la paraula se li escolés entre les dents. Algú que advoca pels drets dels altres. Potser Rewi reclamaria la seva herència en algun moment. Emere va somriure. Els esperits ho arreglarien.