XVIII

Morella!

(tardor del 1314)

El cor d’en Belibasta salta en veure Morella. Les muralles daurades fan volar la seva memòria a les de Carcassona, murs de l’infern. Però aquí, en aquest sud de frontera amb l’islam, la pedra s’eleva com un esglaó cap al cel. Respira fondo. L’aparició del sorprenent perfil de Morella li fa sentir que les penes i les contrarietats del passat queden ja molt enrere. Aquestes noves muralles ara han de custodiar el seu paradís.

La ciutat es retalla altiva a l’horitzó, amb el seu perfil de con truncat, talment un melic del món. Té un aire de tron, una aura de lloc assenyalat per la terra i el cel. En Belibasta tremola. És una tardor freda, comença a fosquejar molt d’hora, i alguns flocs imprevistos refreden el morro de la seva burra. Cal arribar-hi i recollir-se.

Mentre s’acosta a Morella, intueix que és un lloc on els homes han acudit a refugiar-se des de la nit dels temps, atrets per la seva imponent mola pètria, recognoscible a distància, fàcil de defensar des de dalt i senyora d’una infinitat de moles, congostos i barrancs que s’estenen als quatre vents.

Morella està molt lluny del Regne de França, i prou distant dels camins de la plana que condueixen a València per no ser sorprès per incòmodes aparicions de clergues catòlics occitans. En Belibasta somia viure tranquil aquí com a Perfecte; reconstituir algun dia una pròspera comunitat de bons creients. El perfil d’altar de Morella el sedueix: l’ajuda a convèncer-se que aquest lloc serà el seu tabernacle.

El castell roquer sembla tot just acabat de baixar dels núvols, i les cases de pedra s’arraïmen en ventall a les seves costerudes faldes, com sentint-se protegides, mirant al migdia, cenyides per un perímetre de velles muralles que ara són reforçades.

Es delecta mentre s’hi aproxima. Contempla els dos costats del camí, vessants entapissats de carrasques i boix, llentiscles i ametllers, de fresques pinedes, espessos alzinars i senyorials roures. Escruta amb la mirada el fons dels barrancs, entre bardisses i algun àlber, per localitzar els joncs que recollirà a fi d’elaborar les cistelles, que vendrà per al seu manteniment. Un Perfecte ha de tenir sempre un ofici! I el Perfecte Belibasta vol ser cisteller a Morella.

—Aquí viurem, senyor? —pregunta la Raimona.

La Raimona Martí de Junac, viuda del ferrer Arnau Piquier de Tarascon, ha seguit en Belibasta. Amb ella va pecar en Belibasta, per la seva causa va haver de ser reconsolat pel Perfecte Ramon de Castelnau. Ja mort el seu company Perfecte a Granadella, en Belibasta ha volgut allunyar-se cap al sud, perdre’s. Ha volgut marxar sense companya, ser a la fi un Perfecte irreprotxable, i que els seus nous fidels el respectin i el venerin. Però ella, la fidel i càlida Raimona Martí, l’ha seguit. Ella ha triat. I ell no sap apartar-la del seu costat, no pot negar-s’hi. Tremola davant la bellesa del seu cos de dona.

—Sí, aquí hi haurà l’Església.

Quan en Belibasta parla de l’Església, parla de si mateix. Ell és ara el pilar viu de l’Església, no aquestes esglésies que construeixen els clergues corruptes per atraure i enganyar la gent! Desfilen amb la seva burra al costat de l’aqüeducte d’arcs ogivals, que proveeix d’aigua la ciutat des d’una de les diverses fonts que la circumden. En Belibasta veu un leprós de la propera leproseria i s’estremeix. Sap que els inquisidors del seu país detenen també els leprosos com a sospitosos d’heretgies nefandes: la malaltia és signe inequívoc del seu greu pecat! Igual que ho era a la Palestina dels temps de Jesucrist…

En Belibasta, la Raimona i la seva filla Guillemina entren a Morella a través de la porta de la Nevera, flanquejada per dues torres almohades. No fa ni un segle que aquesta ciutat fortificada era l’estrella del nord de les taifes d’Al Àndalus, inexpugnable, d’esplendorosa mesquita. En Belibasta veu que a penes queden moriscos a Morella, i a penes jueria als carrerons per sota del mercat, encara que sí que hi descobreix algun segell de Salomó sobre aquest o aquell portal.

Pugen per un carrer de les rodalies de la basílica arxiprestal i han d’apartar-se: una comitiva baixa des de la fa poc consagrada basílica. És la comitiva del bisbe Paholac, que acaba de beneir-la sota l’advocació de Santa Maria. En Francesc de Paholac és natural de Morella i bisbe de l’enorme diòcesi de Tortosa: ha estat uns dies a la seva ciutat natal en visita pastoral, vetllant per la recta conducta de clergues i laics. Després dels interrogatoris de rigor, en Paholac imposa correctius a catorze clergues concubinaris: l’Arnau Vilar, per viure amistançat amb la Berengària i tenir dues filles amb ella; en Pere Vives, per freqüentar dues meuques del bordell de Morella; el rector Arnau Raimundi, per jeure amb la Marieta…

Altres clergues els castiga per jugar i blasfemar: en Guillem Timoneda, en Berenguer Barberà, que, a més, ha ferit amb espasa el seu veí Monsorium… O, també, un clergue per vestir com un laic: en Domènec d’Almenara. O per dedicar-se a altres oficis: sis clergues fan de sastres, un altre de tintorer de teles… En Paholac també ha castigat laics adúlters o que conviuen amb dona sense estar-hi casats. I uns altres vint-i-cinc veïns per usura i frau en la compravenda de blat, ovelles, llanes tintades i cera. I uns altres per consultar endevins i sortilegis, bruixes i mags, conjuradores i curanderos.

Poc sospita el bisbe Paholac que acaba de travessar-se en un carrer de Morella amb un heretge nouvingut! En Belibasta sent un calfred en veure passar el bisbe. Però sap que aquí la seva heretgia no desperta l’atenció de ningú, i ell s’encarregarà de preservar-la i engrandir-la en secret, per ara. No vol aquest bisbe per enemic: que s’entretingui amb els seus clergues fornicadors, blasfems i jugadors.

El bisbe Paholac surt de Morella satisfet per la seva tasca. Fa tres anys va transportar el sagrari des de l’antiga mesquita de Morella, cristianitzada en els dies de Jaume I, a prop d’on ara s’alça la basílica. I ara s’enorgulleix d’haver beneït al flamant temple cristià la impressionant porta de fusteria almohade, amb filigranes que dibuixen estrelles de vuit puntes, arrencada de la mesquita ja abandonada. Encara queden als voltants de la basílica de Morella vestigis de les obres a penes acabades: carreus de pedra a mig cisellar, runa, enderrocs, fustes de bastides, argamasses endurides…

Dels clergues d’aquest temple, se’n guardarà molt en Belibasta, a costa de fingir amb refinada mestria: en Belibasta assistirà aquí a missa, i fins i tot combregarà amb l’hòstia consagrada! Per mantenir les aparences:

—Molt desganat hauria d’estar un per no menjar-se tan deliciós pastisset, oi? —argumenta en Belibasta, maliciós i trapella—. L’hòstia és només una mica de farina aixafada, no té res de diví, malgrat que els capellans ho facin creure als babaus. Us penseu que Déu acceptaria circular per les vostres brutes entranyes i ser expel·lit entre pets i merda pel vostre cul? És clar que no! Jo no m’enganyo amb l’hòstia: només em menjo un pastisset.

Per un carreró baixen al mercat, un espai en què els botiguers venen a recer de pluja i neu gràcies a la successió de porxos i porxades. Belibasta admira la bona disposició de l’espai, i pensa que aquest mercat de Morella serà un lloc grat on vendre les seves cistelles. Localitza l’almodí, la llotja del mercat, per informar-se l’endemà i tancar acords. Ara toca descansar.

En un dels costeruts carrers que descendeixen des del mercat, troben posada. Deixa a fora la Raimona i la Guillemina, amb la burra. A dins fa olor de vi i de carn salada fumada, i de la llenya que crema en el foc d’una gran llar, al fons de la planta.

—Quants són? —pregunta l’hostaler.

—Tres. A fora esperen la meva dona i la meva filla.

En Belibasta fingeix no tan sols en qüestions de fe: també en les mundanes. No fa res en públic que aixequi cap sospita i el comprometi. Ningú no ha de saber a Morella que és un heretge, un «barba», un «sotana», un «bon cristià», un Perfecte que dejuna tres dies per setmana, que no menja carn ni tasta femella. No, ningú no ho sabrà a Morella. Excepte els bons cristians que congregui…

En aquesta nova vida a la vila de Morella, es fa dir Pere Pentiner, es fa passar per catoliquíssim i laboriós pare de família, casat amb la Raimona Martí, fidelíssima i treballadora esposa, i amb una filla. Perfecta disfressa per a un Perfecte que s’oculta!

Aquesta primera nit de tardor a Morella, confortat l’ànim i fatigat el cos, en una posada en què hi ha mil ulls d’insospitades procedències, el Perfecte Belibasta jeu en el mateix llit que la Raimona. Que vegin que té esposa! Els engonals s’enardeixen. El Perfecte Belibasta, imperfecte Belibasta, segella el seu culpable pacte carnal amb la seva cònjuge terrenal.