CAPÍTOL 5

Com que he llegit moltes confessions, i tinc al cap els comentaris que ha fet vostè sobre el que he confessat fins ara, sospito, benvolgut comandant, que aquesta confessió no és el que probablement està acostumat a llegir. No el puc culpar de les inusuals qualitats de la meva confessió, ja que només jo en sóc responsable. Sóc culpable de ser honest, cosa que no podria dir també de la meva etapa adulta. Per què començo ara, en aquestes circumstàncies, en una cambra solitària de tres per cinc metres? Potser perquè no entenc per quin motiu sóc aquí. Com a mínim, quan era un agent dorment, entenia per què havia de viure una vida en codi. Però ara no. Si m’han de condemnar —si ja estic condemnat, tal com sospito—, aleshores no faré altra cosa que explicar-me en un estil triat per mi, independentment del que pensi vostè dels meus actes.

Crec que se m’hauria de valorar que he passat perills reals i certes molèsties. He viscut com un criat que treballa per saldar deutes, un refugiat que l’únic benefici laboral que ha obtingut ha estat l’oportunitat de rebre prestacions. Amb prou feines he tingut l’oportunitat de dormir, ja que un agent dorment gairebé sempre té insomni. Potser James Bond dormia plàcidament al llit de claus que era la vida d’un espia, però jo no. Paradoxalment, la feina que sempre em feia agafar son era la més semblant a l’espionatge que havia fet fins aleshores: la descodificació dels missatges d’en Man i la codificació dels meus en tinta invisible. Com que cada informe es codificava minuciosament mot a mot, emissor i receptor es veien obligats a ser al més breus possibles, i el que vaig desxifrar d’en Man el vespre següent deia només: Bona feina, Evita cridar l’atenció… Tots els subversors ja retinguts.

Em vaig esperar a codificar la meva resposta fins que se celebrés la inauguració de la botiga de begudes alcohòliques del General, a la qual, segons el General, assistiria en Claude. Havíem parlat algunes vegades per telèfon, però no havia vist en Claude des de Saigon. Hi havia un altre motiu, però, pel qual el General em volia veure en persona, o això és el que em va dir en Bon uns dies després quan tornàvem de la botiga. L’acabava de contractar com a dependent, una feina que podia combinar amb la mitja jornada que feia netejant l’església del reverend. Havia estat jo qui havia insistit al General que llogués en Bon, i ara m’alegrava que pogués estar més hores dret que ajagut. Per a què em vol veure?, vaig preguntar. En Bon va obrir l’artrítica porta de la nevera i en va treure l’objecte decoratiu més bonic que teníem: una centellejant llauna platejada de Schlitz. Hi ha un informant entre les files. Cervesa?

En prendré dues.

La inauguració seria a final d’abril, ja que s’havia programat perquè coincidís amb l’aniversari de la caiguda, o l’alliberament, o totes dues coses, de Saigon. Va caure en divendres, i vaig haver de demanar a la senyora Mori, dona de calçat pràctic i còmode, si podia plegar aviat. Així com no li hauria demanat el favor al setembre, a l’abril la nostra relació havia fet un tomb inesperat. Els mesos després de començar a treballar amb ella, ens havíem anat observant en les pauses per fumar, en les converses que sorgeixen espontàniament entre companys de despatx i en anar a prendre una copa després de la feina fora del campus. La senyora Mori no era tan hostil amb mi com m’havia imaginat. De fet, havíem esdevingut força amics, si aquesta era la paraula per descriure els coits sense preservatiu que realitzàvem una o dues vegades la setmana al seu pis, al barri de Crenshaw, la fornicació furtiva que cometíem una o dues vegades la setmana al despatx del director del departament i les relacions nocturnes que portàvem a terme al xerricaire seient posterior del meu Ford.

Tal com va explicar ella després del nostre primer interludi romàntic, va ser la meva actitud bondadosa, amable i assenyada el que finalment l’havia fet decidir a convidar-me a prendre alguna cosa «quan fos». Vaig acceptar la invitació uns dies després en un bar exòtic que hi havia a Silver Lake, freqüentat per homes grassos vestits amb camises hawaianes i dones abillades amb unes faldilles texanes que amb prou feines els arreaven els generosos quarters. Torxes enceses en forma de tiki flanquejaven l’entrada, mentre que, a dins, a les parets de taulons de fusta hi havia penjades malastrugues màscares d’alguna illa del Pacífic d’origen desconegut i que semblaven dir: Unga bunga. La llum ambiental la projectaven uns llums de taula en forma de noies de pell bronzejada i nues de cintura en amunt ballant el hula-hula amb faldilles de gespa. La cambrera també duia una faldilla de gespa d’un color palla descolorit que li feia joc amb els cabells i amb la part de dalt del biquini en forma de cocos. En un moment després de la tercera ronda, la senyora Mori es va aguantar la barbeta amb la mà dreta, amb el colze damunt la barra, i em va permetre que li encengués el cigarret, cosa que, a parer meu, era un dels actes estimuladors previs més eròtics que un home pot practicar a una dona. Va beure i fumar com una actriu d’una comèdia negra d’embolics, una d’aquelles tigresses amb farciment als sostenidors i muscleres que parlaven l’idioma de les insinuacions i el doble sentit. Mirant-me directament als ulls, va dir: He de confessar una cosa. Vaig somriure, amb l’esperança que la impressionessin els meus clotets. M’agraden les confessions, vaig contestar. T’envolta una mena de misteri, a tu, va dir. No em mal interpretis, no és que siguis alt, moreno i atractiu. Només ets moreno i una mica guapet. Al principi, quan vaig sentir parlar de tu i et vaig conèixer, vaig pensar: «Genial, vet aquí un Oncle Tom-a-san, un autèntic venut, un pseudoblanc total. No és un blanquet; però s’hi acosta, per l’arròs que menja». O sigui, allò que es diu dels gaijin! Els blancs t’adoren, oi? Jo només els caic bé. Pensen que sóc una delicada nineta xinesa amb els peus embolcallats, una geisha delerosa de complaure. Però no parlo prou per agradar-los, o com a mínim no parlo bé. No puc representar la comèdia aquesta de sukiyaki i sayonara que tant els agrada, l’absurditat aquella dels bastonets als cabells, tota la bestiesa estil Suzie Wong, com si tots els homes blancs que se’m plantessin al davant fossin un William Holden o un Marlon Brando, encara que s’assemblin a Mickey Rooney. En el teu cas no és així. Saps parlar, i això compta molt. Però no és només això. Saps escoltar molt bé. Has arribat a dominar l’inescrutable somriure oriental, quan et limites a quedar-te assegut, assentint amb el cap i arrufant el front amb empatia, deixant que la gent continuï pensant-se que estàs totalment d’acord amb el que diuen, sense pronunciar una sola paraula. Què me’n dius, de tot això?

Senyora Mori, vaig dir, em sorprèn el que estic sentint. Ja m’ho penso, va contestar. Digue’m Sofia, per Déu. Que no sóc la mare madureta de la teva nòvia. Demana’m una altra beguda i encén-me un altre cigarret. Tinc quaranta-sis anys i tant me fa qui ho sàpiga, però el que et diré és que quan una dona en té quaranta-sis i ha viscut la vida com ha volgut, ho sap tot del que es pot fer al catre. No té res a veure amb el Kama Sutra o La catifa de les pregàries i els gaudis ni cap de les enganyifes orientals del nostre estimat director del departament. Fa sis anys que treballa per a ell, vaig dir. Com si no ho sabés, va contestar. M’ho he imaginat o cada vegada que obre la porta del despatx sona un gong en algun lloc? I fuma tabac al seu despatx, o és l’encens que té en un bol? No puc evitar pensar que està una mica decebut de mi perquè no acoto el cap cada vegada que el veig. Quan em va entrevistar, volia saber si parlava japonès. Li vaig explicar que havia nascut a Gardena. Llavors va dir: Ah, és una nisei, com si per saber aquella paraula signifiqués que em coneix una mica. Ha oblidat la seva cultura, senyora Mori, encara que només sigui filla de segona generació. Els seus pares, que són issei, no s’han separat gens de la seva cultura. Que no vol aprendre japonès? Que no vol visitar el Japó? Durant molt de temps em vaig sentir malament. Em qüestionava per què no volia aprendre japonès, per què ja no volia parlar japonès, per què m’estimava més anar a París, Istanbul o Barcelona que a Tòquio. Però aleshores vaig pensar: «I què?». Que potser algú va preguntar a John F. Kennedy si parlava gaèlic i anava a Dublín o si menjava patates cada vespre o si col·leccionava quadres de follets, de leprechauns? Llavors per què representa que «nosaltres» no hem d’oblidar la «nostra» cultura? No és aquesta la meva cultura, ja que he nascut aquí? Evidentment no li vaig preguntar res d’això, a ell. Em vaig limitar a somriure i a dir: Quanta raó que té, senyor. Va deixar escapar un sospir, ella. Quina feinada. Però et diré una altra cosa. Des que m’he ficat al cap que no hem oblidat res de res, que conec prou bé la meva cultura, que és l’americana, i la meva llengua, que és l’anglès, em sento com una espia al despatx d’aquell home. Per fora, sóc només la senyora Mori, vella, la pobrissoneta que ha perdut les arrels, però per dins sóc la Sofia i serà millor que no em toqueu els nassos.

Em vaig aclarir la gargamella. Senyora Mori?

Hmmm?

Em sembla que m’estic enamorant de vostè.

Em dic Sofia, va contestar. I deixem una cosa clara, playboy. Si ens emboliquem, que ja és suposar molt, no hi ha lligams. Tu no t’enamores de mi i jo no m’enamoro de tu. Va exhalar dos torterols de fum. Només perquè ho sàpigues, no crec en el matrimoni però sí en l’amor lliure.

Quina coincidència, vaig dir. Com jo.

Segons Benjamin Franklin, com em va ensenyar el professor Hammer fa una dècada, tenir una amant més gran era una cosa fantàstica, o això era el que va aconsellar el pare fundador dels Estats Units a un home més jove. No recordo el contingut global de la carta del savi americà, només dos aspectes. Primer: les amants més grans eren «molt agraïdes!». Potser era cert per a moltes d’elles, però no pas per a la senyora Mori. Si de cas, ella esperava que l’agraït fos jo, i jo n’era. M’havia resignat a la consolació del millor amic de l’home, és a dir, a l’autoplaer, i no disposava en absolut dels mitjans per confraternitzar amb prostitutes. Ara tenia amor de franc, i la seva sola existència era una ofensa no només per a un capitalisme encotillat —o potser contingut amb un cinturó de castedat— per les seves justificacions ètniques protestants, sinó que també era aliè a un comunisme amb caràcter confucià. Vet aquí un dels inconvenients del comunisme que espero que s’acabi extingint: la creença que tot camarada actua com un camperol noble a qui l’eina dura només li serveix per llaurar. En el comunisme asiàtic, tot llevat del sexe és gratuït, ja que la revolució sexual encara no s’ha produït a Orient. L’argumentació és que si es té prou sexe per engendrar sis o vuit o una dotzena de fills, com acostuma a passar en les famílies de països asiàtics (segons Richard Hedd), tampoc és que calgui una revolució per tenir més sexe. Per contra, els americans, vacunats contra una revolució i per tant resistents a una altra, només estan interessats en la guspira tropical de l’amor lliure, no pas en la seva espoleta política. Sota la pacient tutela de la senyora Mori, però, em vaig començar a adonar que l’autèntica revolució també implicava alliberament sexual.

Aquesta percepció no estava tan allunyada de la del senyor Franklin. Aquell vell murri sibarita era ben conscient de la importància de l’erotisme en la política, ja que va rondar tant les senyores com els polítics en l’intent d’aconseguir l’ajuda francesa en la Revolució Americana. Per tant, la tesi de la carta del Primer Americà al seu jove amic era correcta: hauríem de tenir tots amants més grans. No és pas tan sexista com pot semblar, ja que la implicació era que les dones grans també s’haurien d’emportar al llit sementals més joves. I si la subtilesa no sempre era present en la missiva del Faldiller, sí que ho era la tòrrida veritat. D’aquí sorgeix el segon argument del nostre respectable home, a saber, que la gravetat de l’edat anava avançant de dalt a baix amb el pas dels anys. S’iniciava amb els trets facials, després s’esmunyia en direcció sud cap al coll, els pits, la panxa, etc., de manera que una amant gran era molsuda i sucosa allà on calia força després de tenir la cara eixuta i demacrada, tot i que en aquest cas se li podia posar un cistell al cap i ja està.

Però no va caldre en el cas de la senyora Mori, ja que tenia uns trets agradables per als quals no passaven els anys. L’únic que m’hauria fet més feliç hauria estat una companya per a en Bon, que em feia l’efecte que també practicava l’estil del solo. Sempre tan tímid, s’empassava la pastilla del catolicisme seriosament. Se sentia més incòmode i era més discret amb el sexe que no pas amb coses que a mi em semblaven més difícils, com ara matar gent; aquesta visió definia més o menys la història del catolicisme, en què el sexe en les varietats homo, hetero o pederasta representa que no es van donar mai, amagades sota les sotanes del Vaticà. Papes, cardenals, bisbes, capellans i monjos amb dones, noies, nois i entre ells? Amb prou feines se n’ha parlat mai! No és que hi hagués res de dolent a embolicar-se; el que és horrorós és la hipocresia, no pas el sexe. Però i l’Església, amb la tortura, l’assassinat, les croades o el contagi de malalties a milions de persones en nom de Nostre Senyor el Salvador, des de l’Aràbia fins a les Amèriques? Ho ha reconegut amb un inútil penediment pietós, i encara.

En el meu cas era el contrari. Des de la meva ardorosa adolescència, havia gaudit amb diligència atlètica fent servir la mateixa mà amb què em senyava fent veure que pregava. Un dia aquesta llavor de rebel·lió sexual mutaria cap a la meva revolució política, ignorant tots els sermons a través dels quals el meu pare alertava que l’onanisme causava irremeiablement ceguesa, aparició de pèls als palmells i impotència (es va descuidar d’esmentar la subversió). Si havia d’anar a raure a l’infern, doncs que fos el que havia de ser! Un cop reconciliat amb el fet de pecar amb mi mateix, de vegades al cap d’una hora, només era qüestió de temps que pequés amb altres. I va ser així com vaig cometre el meu primer acte contra natura a tretze anys amb un calamar esbudellat que vaig furtar de la cuina de la meva mare, on esperava el destí adequat amb altres companys. Ai, pobre calamar mut i innocent de tu! Eres igual de llarg que la meva mà, i, un cop estripats el cap, els tentacles i els budells, tenies la bonica forma d’un condó, que no és que jo sabés què era, aleshores. A l’interior hi tenies la suau i viscosa consistència de com m’imaginava jo que era una vagina, que no és que jo hagués vist tal meravella a part de les que exhibien les nenes petites i els nadons en passejar-se amunt i avall nues del tot o nues de cintura en avall pels camins i jardins del meu poble. Aquesta escena escandalitzava els nostres cacics francesos, que veien aquesta nuesa infantil com una prova de la nostra barbàrie, cosa que aleshores justificava que violessin, saquegessin i robessin, tot sancionat amb el sagrat objectiu d’aconseguir que els nostres infants duguessin algunes peces de roba perquè no fossin temptadors a cristians decents que tenien tant l’esperit com la carn sota sospita. Però estic divagant! Torno a tu, calamar, que aviat series forçat: quan et vaig ficar els dits índex i mitjà a dins de l’estret orifici, només per curiositat, la succió va ser tal que la meva agitada imaginació no va poder evitar establir la relació amb la prohibidíssima part del cos femení que m’havia obsessionat els darrers mesos. Sense invitació prèvia, i totalment descontrolada, la meva maníaca virilitat es va posar en posició de ferms de cop, i em va empènyer cap a tu, calamar incitant, captivador i insinuant! Tot i que ma mare tornaria aviat de l’encàrrec que havia anat a fer, i que en qualsevol moment podia passar un veí pel davant del rafal de la nostra cuina i enxampar-me amb la meva núvia cefalopòdica, no em vaig estar d’abaixar-me els pantalons. Hipnotitzat pel reclam del meu calamar i la resposta de la meva erecció, vaig introduir l’última en el primer, que malauradament hi va encaixar a la perfecció. I dic malauradament perquè a partir d’aleshores cap calamar va estar sa i estalvi, cosa que no significa que aquesta forma de bestialitat més atenuada —al capdavall, desventurats calamars, ja éreu morts, tot i que ara veig que això planteja altres qüestions morals—, cosa que no significa que aquesta transgressió s’esdevingués sovint, ja que els calamars eren un caprici poc comú al nostre poble, que no tenia costa. El pare havia regalat els calamars a la mare, ja que ell menjava bé. Els capellans sempre rebien manta atenció dels admiradors encaterinats, aquelles devotes mestresses de casa i feligresos acabalats que els tractaven com si fossin custodis de la corda de vellut que impedia el pas en el sempre exclusiu club nocturn: el cel. Els admiradors els convidaven a sopar, els netejaven les cambres, cuinaven per a ells i els subornaven amb obsequis de tota mena, incloent-hi l’exquisit i costós marisc no destinat a una dona pobra com la meva mare. Mentre que no vaig sentir gens de vergonya per la meva ejaculació batzegosa, vaig experimentar una feixuga llosa de culpabilitat de seguida que vaig tornar en mi, no per haver infringit cap moral, sinó perquè no podia suportar privar la meva mare ni que fos del suculent mos d’un calamar. Només en teníem mitja dotzena, i s’hauria adonat que en faltava un. Què havia de fer? Què havia de fer? Tot d’un plegat, la meva ment astuciosa va ordir un pla mentre tenia l’atordit i desflorat calamar a la mà, del qual regalimava la meva blasfèmia per la vulva agredida. Primer, esbandir la prova del crim del calamar inert i abusat. Segon, practicar-li talls profunds a la pell per identificar la víctima de la resta. Després esperar el sopar. La meva innocent mare va tornar al nostre tuguri, va farcir els calamars amb carn de porc picada, fideus de mongeta, daus de bolet i gingebre trinxat, seguidament els va fregir i els va servir amb una salsa per sucar de llima i gingebre. A la plata hi havia reclinada la meva estimada i trista odalisca, marcada per la meva mà, i quan la mare em va dir que em servís jo mateix, la vaig agafar de seguida amb els bastonets per esquivar tota possibilitat que l’agafés ella. Em vaig aturar, amb la mare que em mirava expectant i amb afecte, i a continuació vaig sucar el calamar a la salsa de llima i gingebre i en vaig fer el primer mos. I doncs?, va preguntar ella. De-de-deliciós, vaig quequejar. Molt bé, però l’hauries de mastegar en comptes d’empassar-te’l sencer, fill. No corris. Tindrà més bon gust. Sí, mama, vaig contestar. I, somrient amb valentia, aquest fill obedient va mastegar a poc a poc i va assaborir la resta del seu calamar deshonrat, en què el gust salat es barrejava amb la dolçor de l’amor maternal.

N’hi haurà que segur que trobaran aquest episodi obscè. No pas jo! Les massacres són obscenes. La tortura és obscena. Tres milions de morts és obscè. Però la masturbació, encara que no es pot negar que fos sense el consentiment del calamar? No tant. Sóc una persona, jo, que considera que el món seria un lloc millor si la paraula «assassinat» ens fes quequejar tant com la paraula «masturbació». De tota manera, mentre que era més amant que lluitador, les meves preferències polítiques i el servei de policia finalment em van empènyer a cultivar una part meva que només havia exercit una vegada de petit: la part violenta. Ni com a policia secret, però, no vaig fer mai ús de la violència amb la intensitat que permetia als altres exercir-la davant meu. Només quan les condicions desfavorables em ficaven en situacions de les quals no em podia salvar la meva intel·ligència, permetia que es produís aquesta violència. Les situacions van ser tan desagradables que el record d’aquells a qui havia vist sotmesos a interrogatori em continuava segrestant amb una persistència extrema: el nerviüt montagnard amb un cable enrotllat al voltant del coll i una ganyota contrafeta; el tossut terrorista a la seva habitació blanca i amb la cara porpra, immune a tot menys a una cosa; l’agent comunista amb la prova de paper maixé del seu espionatge entaforada a la boca i els nostres amargs noms literalment a la punta de la llengua. Aquests subversors capturats només tenien una destinació, però hi havia moltes carreteres secundàries gens agradables per arribar-hi. Quan em vaig presentar a la botiga de begudes alcohòliques per a la inauguració, sentia, igual que aquests presoners, la mateixa certesa aterridora que riallejava sota les taules de jugar a cartes de les llars d’avis. Algú es moriria. Potser jo.

La botiga de begudes alcohòliques era a l’extrem est de Hollywood Boulevard, lluny del glamur envoltat de càmeres dels cinemes Egyptian i Chinese, on s’estrenaven les últimes pel·lícules. Aquest barri especialment poc elegant era ombriu malgrat l’absència d’arbres, de manera que l’altra funció d’en Bon, a més de despatxar, era intimidar els aspirants a atracador i pispa. Sense immutar-se, em va fer un gest amb el cap des de la caixa registradora, plantat davant d’una paret amb prestatges que mostraven ampolles de mig litre de marques atractives per al furt i, en un racó discret, revistes per a homes amb Lolites retocades a la portada. En Claude és al magatzem amb el General, va dir en Bon. El magatzem era al fons, i a dins se sentia el brunzit dels fluorescents del sostre i la pudor de desinfectant i cartró vell. En Claude es va aixecar de la cadira de vinil i ens vam abraçar. S’havia engreixat uns quilos però, a banda d’això, estava igual, i fins i tot portava una jaqueta d’esport arrugada que de vegades es posava a Saigon.

Segui, va dir el General des de darrere l’escriptori. Les cadires de vinil xerricaven obscenament quan ens movíem. Estàvem envoltats, en tres dels costats, per envasos i capses. L’escriptori del General estava ocupat amb un telèfon de dial giratori prou feixuc per utilitzar-lo en defensa pròpia, un tampó d’on sagnava tinta vermella, un talonari de rebuts amb un full blau de paper carbó intercalat entre les pàgines i un llum d’escriptori amb el coll trencat i el cap que es negava a dreçar-se. Quan el General va obrir el calaix de l’escriptori, se’m va glaçar la sang. Ja havia arribat! El moment en què la rata es trobaria amb un martell al cap, un ganivet al coll, una bala a la templa, o probablement tot l’anterior només per diversió. Com a mínim seria ràpid, parlant en termes relatius. A Europa, durant l’edat mitjana, segons havia après al curs per fer interrogatoris que en Claude havia impartit als policies de la secreta a Saigon, m’haurien arrossegat i esquarterat uns cavalls i haurien clavat el meu cap en un pal perquè el veiés tothom. Un graciós de primera va escorxar el seu enemic de viu en viu i després va farcir-ne la pell amb palla i la va muntar en un cavall per fer-la desfilar per tot el poble. Quin tip de riure! Vaig deixar de respirar i vaig esperar que el General tragués la pistola amb què m’extrauria el cervell d’una manera poc quirúrgica, però l’únic que en va treure va ser una ampolla de whisky escocès i un paquet de cigarrets.

Bé, va dir en Claude, m’agradaria que ens poguéssim reunir en millors circumstàncies, senyors. M’he assabentat que li va costar molt sortir de Dodge. Això, va contestar el General, és dir-ho de manera suau. I tu?, vaig preguntar jo. Segur que en vas sortir amb l’últim helicòpter.

No siguem massa dramàtics, va dir en Claude. Va acceptar el cigarret i el got de whisky que li oferia el General. En vaig sortir unes hores abans amb l’helicòpter de l’ambaixador. Va deixar escapar un sospir. No oblidaré mai aquell dia. Vam trigar massa a organitzar-nos. Vosaltres vau ser els últims a sortir amb avió. Els marines van arribar en helicòpters per agafar la resta de gent de l’aeroport i l’ambaixada. Air America també feia volar helicòpters, però el problema va ser que tota la ciutat coneixia els nostres heliports suposadament secrets. Resulta que havíem reclutat senyoretes vietnamites per pintar els números de les zones d’aterratge als terrats. Enginyós, oi? Arribat el moment de la veritat, tots aquests edificis estaven envoltats. La gent que representava que havia de pujar als helicòpters no hi podia pujar. I la mateixa història a l’aeroport: impossible entrar-hi. Els molls, totalment intransitables. Ni tan sols els autocars que anaven a l’ambaixada hi van poder entrar, ja que estava assetjada per milers de persones. Brandaven tota mena de papers. Certificats de matrimoni, contractes de treball, cartes, fins i tot passaports dels Estats Units. Tothom xisclava. Conec en Tal, en Tal pot respondre per mi, estic casada amb un ciutadà nord-americà. Res de tot això no valia. Els marines eren al mur i clavaven cops a tot aquell que s’hi volgués enfilar. T’hi havies d’acostar prou per donar a un marine mil dòlars abans que t’aixequés amunt. Ens enfilàvem al mur o al reixat cada dos per tres per buscar les persones que treballaven per a nosaltres i els assenyalàvem. Si s’acostaven, els marines els estiraven amunt o obrien una mica les portes per deixar entrar només aquella persona. Però de vegades vèiem coneguts enmig de la gentada o més apartats, i els fèiem senyals perquè s’acostessin al mur, però no podien. Els vietnamites que hi havia davant de tot impedien que cap dels vietnamites del darrere pogués avançar. O sigui que observàvem i fèiem senyals, i ells observaven i feien senyals, i aleshores, al cap d’una estona, simplement vam deixar d’observar i ens en vam anar. Gràcies a Déu que no els podia sentir xisclar, amb tot aquell enrenou. Me’n vaig tornar a dins a prendre un trago, però no em va ajudar pas. Hauríeu d’haver sentit la xerradissa de la ràdio. Ajudeu-me, sóc traductor, tenim setanta traductors en aquesta adreça, traieu-nos d’aquí. Ajudeu-me, tenim cinc-centes persones en aquest recinte, traieu-nos d’aquí. Ajudeu-me, en tenim dues-centes a logística, traieu-nos d’aquí. Ajudeu-me, en tenim un centenar a l’hotel de la CIA, traieu-nos d’aquí. Sabeu què? Cap d’aquestes persones va aconseguir marxar. Els havíem dit que anessin a aquells llocs i que ens esperessin. Teníem homes en aquelles adreces i els vam trucar per dir-los: No vindrà ningú. Marxeu vosaltres sols i aneu a l’ambaixada. Abandoneu la gent. I també hi havia les persones de fora la ciutat. Els agents que es trobaven a les zones rurals ens trucaven. Ajudeu-me, sóc a Can Tho, el Viet Cong s’acosta. Ajudeu-me, em vau deixar a la selva d’U Minh, què he de fer, i la meva família, què? Ajudeu-me, traieu-me d’aquí. No tenien cap possibilitat a l’infern. Fins i tot no en tenien cap alguns dels que eren a l’ambaixada. En vam evacuar milers, però quan es va enlairar l’últim helicòpter, encara hi havia quatre-centes persones a l’esplanada, totes ben col·locades, esperant els helicòpters que els vam dir que ara venien. Cap d’elles no va aconseguir sortir.

Mare meva, necessito un altre trago fins i tot per parlar de tot això. Gràcies, General. Es va fregar els ulls. L’únic que puc dir és que em va afectar. Després de deixar-lo a vostè a l’aeroport, vaig tornar a la meva vil·la a dormir una mica. Havia dit a la Kim de trobar-nos a trenc d’alba. Ella havia d’anar a buscar la seva família. Van tocar les sis, un quart de set, dos quarts, les set. El meu superior em fa un truc per saber on sóc. Jugo a despistar. Un quart de vuit, dos quarts, les vuit. El meu superior em torna a trucar i em diu: Que vinguis a l’ambaixada ara, collons, i que tothom estigui preparat. A la merda el meu superior, aquell cabró d’hongarès. Agafo les pistoles i recorro la ciutat amb cotxe buscant la Kim. Ni cas del toc de queda diürn, tothom era al carrer, corrent amunt i avall, buscant la manera de marxar. Les zones residencials estaven més tranquil·les, però. La vida era normal. Fins i tot vaig veure com els veïns de la Kim desplegaven la bandera dels rojos. La setmana anterior aquella mateixa gent feien onejar la bandera de vostès. Els vaig preguntar on era la Kim. Em van dir que no sabien on era la puta ianqui. Em van agafar ganes de clavar-los un tret allà mateix, però tota la gent que hi havia al carrer s’havia tombat per mirar-me. Tampoc em podia quedar perquè els del Viet Cong d’allà vinguessin a segrestar-me. Vaig tornar a la vil·la. Les deu en punt. No hi era. No podia esperar més, jo. Em vaig asseure al cotxe i vaig plorar. Feia trenta anys que no plorava per una noia, però coi, ves quina cosa. Llavors vaig anar a l’ambaixada i vaig veure que no hi podia entrar. Com li he dit, milers de persones. Vaig deixar les claus al contacte com vostè, General, i espero que algun fill de puta comunista gaudeixi amb el meu Bel Air. Aleshores vaig avançar entre la gentada a empentes i rodolons. Aquells vietnamites que no deixaven passar els seus compatriotes vietnamites, es van apartar per deixar-me passar a mi. Evidentment, vaig empènyer a tort i a dret, em vaig esgargamellar, i molts d’ells van empènyer a tort i a dret i es van esgargamellar per tornar-s’hi, però m’hi vaig acostar més, tot i que com més m’hi acostava més difícil era tot plegat. Havia establert contacte visual amb els marines del mur, i sabia que, si m’hi podia acostar prou, estaria salvat. Suava com un porc, duia la camisa estripada i m’esclafaven tots aquells cossos. La gent que tenia davant no podia veure que jo era americà i ningú no es tombava només perquè li donés uns copets a l’espatlla, o sigui que els vaig estirar els cabells, o l’orella, o els vaig engrapar pel coll de la camisa per apartar-los del pas. No havia fet una cosa com aquella en ma vida. De primer tenia massa orgull per xisclar, però no vaig trigar gaire a cridar, també. Deixeu-me passar, sóc americà, coi. Per fi vaig arribar a aquell mur, i quan els marines es van inclinar, em van agafar la mà i em van alçar, per poc no em torno a posar a plorar. En Claude es va acabar la beguda i va deixar el got a la taula amb una trompada. No m’havia sentit tan avergonyit en la vida, però tampoc m’havia sentit tan refotudament content de ser americà.

Ens vam quedar en silenci, asseguts, mentre el General ens servia a tots un altre doble.

Per tu, Claude, vaig dir, alçant el got cap a ell. L’enhorabona.

Per què?, va preguntar, alçant el seu got.

Ara ja saps què és això de ser un de nosaltres.

Va deixar anar una rialla curta i amarga.

Estava pensant exactament el mateix.

El senyal per a la fase final de l’evacuació era que sonés «White Christmas» a l’American Radio Service, però ni tan sols això va seguir el pla previst. Primer, com que la cançó era informació supersecreta, destinada només als americans i els seus aliats, a la ciutat tothom sabia també què havia d’escoltar. I què penseu que passa, llavors?, va dir en Claude. Doncs que el punxadiscos no troba la cançó. La de Bing Crosby. Regira la cabina buscant la cinta, i, és clar, no hi és. I llavors què?, va preguntar el General. En troba una versió de Tennessee Ernie Ford i la posa. Qui és, aquest?, faig. I jo què sé. Com a mínim la música i la lletra eren iguals. O sigui, vaig dir, el que era previsible. En Claude va fer que sí amb el cap. Un merder que t’hi cagues. Només ens queda esperar que la història oblidi les cagades.

Aquesta era l’oració que molts generals i polítics recitaven abans d’anar-se’n a dormir, però algunes cagades eren més justificables que d’altres. Pensem en el nom de l’operació, Vent Freqüent, una cagada que anunciava una cagada. Hi vaig estar donant voltes durant un any, preguntant-me si podia demandar el govern dels Estats Units per negligència, o com a mínim per omissió criminal d’imaginació literària. Qui va ser el geni militar que va expulsar Vent Freqüent fent força amb les natges? No se li va acudir a ningú que Vent Freqüent podia fer pensar en el Vent Diví que va inspirar els kamikazes, o, que en els ambients juvenils i desentesos de la història molt probablement podia fer pensar en el fenomen de les ventositats, que, com és ben sabut, pot provocar una reacció en cadena, cosa que n’explica la freqüència? O és que jo no valorava prou la ironia soterrada del geni militar, que potser també havia triat «White Christmas» per burxar tots els meus compatriotes, que ni celebraven el Nadal ni n’havien vist cap de blanc? Aquest irònic desconegut no podia preveure que tot l’aire viciat provocat pels helicòpters americans era l’equivalent a una immensa ventositat expulsada a la cara d’aquells que abandonaven? Sospesant entre estupidesa i ironia, em vaig quedar amb la segona, ja que la ironia atorgava als americans un últim bri de dignitat. Era l’únic salvable de la tragèdia que ens havia caigut al damunt, o que ens havíem buscat nosaltres mateixos, segons el punt de vista. El problema amb aquesta tragèdia és que no havia acabat de manera clara, a diferència de les comèdies. Això encara ens amoïnava, principalment al General, que ara va anar per feina.

M’alegra que sigui aquí, Claude. No podia ser més oportú.

En Claude va arronsar les espatlles. Sempre he tingut el do de l’oportunitat, General.

Tenim un problema, tal com em va avisar abans de marxar.

Quin problema? En teníem més d’un, que recordi.

Tenim un informant. Un espia.

Em van mirar tots dos, com buscant-ne la confirmació. Vaig mantenir un posat impassible, tot i que l’estómac em va començar a girar en direcció contrària a les busques del rellotge. Quan el General va citar un nom, va ser el del major fartaner. L’estómac em va girar en l’altra direcció. No el conec, aquest, va dir en Claude.

No és pas conegut. No és cap oficial destacat. El nostre jove amic, aquí present, va ser qui va escollir el major perquè vingués amb nosaltres.

Si ho recorda, senyor, el major…

Tampoc és tan important. El que importa és que jo estava cansat i em vaig equivocar en adjudicar-li aquesta feina. No li’n culpo. La culpa la tinc jo. Ara cal esmenar l’error.

Per què creu que és ell?

Número u, és xinès. Número dos, els meus contactes de Saigon diuen que a la seva família les coses els van molt i molt bé. Número tres, està gras. No m’agraden els homes grassos.

Només perquè sigui xinès no vol dir que hagi de ser un espia, General.

No sóc racista, Claude. Tracto tots els meus homes igual, independentment del seu origen, com el nostre jove amic, aquí present. Però en el cas d’aquest major, és sospitós que a la seva família els vagi tan bé a Saigon. Per què els va bé? Qui els permet prosperar? Els comunistes coneixen tots els nostres oficials i les seves famílies. Al nostre país no se’n surt la família de cap oficial. Per què la seva sí?

És una prova circumstancial, General.

Això no l’havia aturat mai abans, Claude.

Aquí les coses són diferents. Cal jugar amb normes noves.

Però puc fer excepcions a les normes, oi?

Fins i tot les pot incomplir, si sap com.

Vaig fer una llista del que m’havia assabentat. Primer, havia fet la gran jugada, per més que em dolgués i de manera accidental, culpant un innocent. Segon, el General tenia contactes a Saigon, cosa que implicava que hi havia alguna mena de resistència. Tercer, el General es podia posar en contacte amb la seva gent, tot i que no hi havia cap mena de comunicació directa disponible. Quart, el General tornava a ser el de sempre, un conspirador perpetu amb un pla a cada butxaca i un altre al mitjó, pel cap baix. Movent els braços per indicar l’espai que ens envoltava, va dir: Els semblo un simple botiguer, senyors? Faig la impressió que m’agrada vendre alcohol a borratxos, negres, mexicans, sense sostre i addictes? Deixin-me que els digui una cosa. Només espero el moment oportú. Aquesta guerra no s’ha acabat. Aquells malparits de comunistes… Sí, ens han fet molt de mal, ho hem d’admetre. Però conec la meva gent. Conec els meus soldats, els meus homes. No han llançat la tovallola. Estan disposats a lluitar i morir, si en tenen l’oportunitat. Vet aquí el que ens cal, Claude. Una oportunitat.

Bravo, General, va dir en Claude. Sabia que no estaria abatut gaire temps.

Li faig costat, senyor, vaig dir. Fins al final.

Bé. Perquè vostè va triar el major. Està d’acord que ha d’esmenar l’error? He pensat que sí. No ho ha de fer pas sol. Ja he parlat del problema del major amb en Bon. S’encarregaran d’aquest problema tots dos junts. Deixo a la seva infinita imaginació i destresa trobar-hi la solució. No m’ha decebut mai, excepte en la selecció del major. Ara es pot redimir. Ens entenem? Perfecte. Ara vagi-se’n. En Claude i jo hem de tractar algunes qüestions.

A la botiga només hi havia en Bon, que mirava la hipnòtica imatge fosforescent d’un partit de beisbol en un minúscul televisor en blanc i negre al costat de la caixa registradora. Vaig cobrar el xec que duia a la butxaca, corresponent a la devolució d’impostos de l’agència tributària. No era una suma gaire alta però sí important des d’un punt de vista simbòlic, ja que al meu país l’estret de mires del govern no tornaria mai als seus frustrats ciutadans res que els hagués pres prèviament. Tot plegat era absurd. La nostra societat havia estat una cleptocràcia de primer ordre, en què el govern feia tots els possibles per robar als americans, la gent del carrer feia tots els possibles per robar al govern, i tothom feia l’impossible per robar a l’altre. Però malgrat el companyerisme que sentia vers els meus compatriotes exiliats, tampoc no podia evitar de pensar que el nostre país tornava a néixer, que les flames revolucionàries netejaven les acumulacions de corrupció estrangera. En comptes de tornar impostos, la revolució redistribuiria la riquesa il·lícita, seguint la filosofia de més per als pobres. El que els pobres fessin amb l’ajuda socialista era cosa seva. En el meu cas, jo feia servir la meva devolució capitalista per comprar prou mam perquè en Bon i jo ens submergíssim en una amnèsia desassossegada fins a la setmana següent, cosa que, si no demostrava una gran previsió, sí que era el que havia triat jo, i l’elecció era el meu dret americà sagrat.

Creus de debò que el major és un espia?, vaig preguntar, mentre en Bon ficava les ampolles en una bossa.

I jo què sé. Només sóc un subordinat, jo.

Fas el que et diuen que facis.

Com tu, setciències. Com que ets tan llest, ho planifiques tu. Et coneixes el terreny millor que jo. Però la feina bruta me la deixes a mi. Vine i fes un cop d’ull al que t’ensenyaré. Darrere el taulell, en una lleixa sota la caixa, hi havia una escopeta retallada de doble canó. T’agrada?

D’on l’has tret?

Aquí és més fàcil aconseguir una arma que votar o conduir. No cal ni que parlis gens d’anglès. El més curiós és que va ser el major qui ens va trobar el contacte. Parla xinès. Les bandes xineses campen per Chinatown.

Amb una escopeta serà un merder.

No farem servir una escopeta, llumenera. Va obrir una capsa de cigars que hi havia en un prestatge a sota del taulell. A dins hi havia un Special del calibre 38, un revòlver curt, idèntic al que duia jo com a arma reglamentària. El trobes prou delicat?

Una vegada més em vaig veure atrapat per les circumstàncies, i una vegada més veuria ben aviat un altre home atrapat per les circumstàncies. L’únic que em va compensar la tristesa que sentia va ser l’expressió d’en Bon. Era la primera vegada en un any que se’l veia feliç.