CAPÍTOL 8

El dia és nostre, però la nit és de CHARLIE. No ho oblidis mai. Aquestes són les paraules que sent el sergent JAY BELLAMY, ros i de vint-i-un anys, el primer dia que arriba a l’abrusador tròpic del Vietnam de boca del seu nou cap, el capità WILL SHAMUS. En Shamus es va batejar amb la sang dels seus companys a les platges de Normandia, va sobreviure esquivant la mort per poc en un atac xinès amb la tàctica de la marea humana a Corea i després va anar pujant de grau en una politja greixada amb Jack Daniel’s. Sap que no arribarà més amunt, no pas amb l’estil del Bronx que gasta i uns artells grossos i ossuts que li impedeixen posar-se guants de vellut. Aquesta és una guerra política, informa al seu acòlit, des de darrere una cortina de fum creada per un cigar cubà. Però jo només conec les guerres on es mata. La seva funció: salvar els prelapsaris montagnard d’un idíl·lic llogaret penjat a la frontera del salvatge Laos. El que els amenaça és el Viet Cong, i no qualsevol Viet Cong. En aquest cas és el pitjor entre els pitjors: el King Cong. El King Cong morirà pel seu país, que és més del que es pot dir de la majoria d’americans. Més important encara, el King Cong matarà pel seu país, i no hi ha res que al King Cong li faci venir més salivera que l’aroma fèrrica de la sang de l’home blanc. El King Cong ha omplert l’espessa jungla que envolta el llogaret amb guerrillers veterans, homes (i dones) marcits per la batalla que han matat francesos des de l’Altiplà central fins a la Rue Sans Joie. I a més, el King Cong ha infiltrat al llogaret elements subversius i simpatitzants, cares amables que són només màscares per a voluntats calculadores. Com a oponents tenen les Forces Populars del llogaret, un heterogeni grup de camperols i adolescents que són com una milícia sempre predisposada, entrenada pels dotze Boines Verdes de l’Equip A de les Forces Especials de l’Exèrcit dels Estats Units. Amb això n’hi ha prou, pensa el sergent Bellamy, sol a la torre de guaita a mitjanit. Ha penjat els estudis a Harvard i ha fugit de casa, de Saint Louis, d’un papa milionari i d’una mama recoberta de pells. Amb això n’hi ha prou, amb aquesta jungla absolutament preciosa i aquesta gent, senzilla i humil. Aquí és on jo, Jay Bellamy, faig la meva primera i potser última guàrdia: a EL LLOGARET.

Això, en tot cas, va ser la interpretació que vaig fer jo del guió que em va enviar per correu la secretària del director en un sobre de paper manila no gaire gruixut, que va arribar amb el meu nom mal escrit en una preciosa lletra cursiva. Aquest va ser el primer indici que les coses es torçarien; el segon va ser que la secretària, la Violet, ni tan sols es va molestar a dir ni hola ni adéu quan em va trucar per demanar-me l’adreça d’enviament i concertar una reunió amb el director a casa seva, a Hollywood Hills. Quan la Violet va obrir la porta, va reprendre en persona la seva desconcertant manera d’expressar-se. Perfecte que sigui aquí, quantes coses que m’arriben de vostè, genials els comentaris sobre El llogaret. I així era exactament com parlava, estalviant-se paraules i punts, com si la puntuació i la gramàtica fossin un malbaratament amb mi. Aleshores, sense dignar-se a mirar-me a la cara, va inclinar el cap en un gest de condescendència i desdeny, per indicar-me que entrés.

Potser aquelles formes brusques eren simplement part de la seva personalitat, ja que tenia l’aspecte del pitjor tipus de buròcrata, el que té aspiracions, amb aquell contundent tall de cabells recte, les ungles contundentment curtes i netes, les contundents i eficients sabates de saló. Però potser era cosa meva, ja que encara tenia la moral desorientada per la mort del major fartaner i l’aparició del seu cap amputat al banquet de noces. El residu emocional d’aquell vespre era com una gota d’arsènic caient a les aigües tranquil·les de la meva ànima, que no n’havia modificat el gust però que ho havia contaminat tot. O sigui que tal vegada va ser per això que quan vaig travessar el llindar i vaig entrar al vestíbul de marbre, de seguida vaig sospitar que la causa del comportament de la dona era la meva raça. El que veia quan em mirava devia ser la meva grogor, uns ulls lleugerament més petits i l’ombra projectada per la mala fama dels genitals orientals, aquelles parts íntimes presumptament minúscules que els semianalfabets menystenien a moltes parets de lavabos públics. Potser sí que només era mig asiàtic, però als Estats Units pel que feia a la raça era o tot o res. O eres blanc o no ho eres. Encara que sembli estrany, no m’havia sentit mai inferior a causa de la meva raça quan era un estudiant estranger. Era estranger per definició i per tant se’m tractava com a un hoste. Però ara, per més que fos un nord-americà oficial amb carnet de conduir, targeta de la seguretat social i permís de residència, la Violet encara em considerava estranger, i aquesta consideració esbiaixada em punxava la pell fina de la meva seguretat. Que potser estava actuant com un paranoic, aquest tret típicament americà? Potser la Violet patia daltonisme, una incapacitat deliberada que no diferencia entre el blanc i cap dels altres colors, l’únic trastorn que els americans desitjaven per a si mateixos. Però mentre la dona avançava per aquell terra tan polit de bambú, evitant la serventa de pell fosca que passava l’aspiradora a una catifa turca, vaig saber que no era pas això. El meu anglès impecable no servia per a res. Per més que em pogués sentir, encara veia més enllà de mi, o potser veia algú altre en comptes de veure’m a mi, amb les retines cremades per les imatges de tots els castrati ideats per Hollywood per robar el lloc d’homes asiàtics reals. Aquí parlo d’aquelles caricatures anomenades Fu Manchu, Charlie Chan, Fill Número U, Hop Sing —Hop Sing!— i el Jap de dents sortides i ulleretes interpretat, o més aviat ridiculitzat, per Mickey Rooney a Esmorzar amb diamants. La interpretació era tan ofensiva que fins i tot va desinflar l’obsessió que sentia per Audrey Hepburn, en entendre com vaig entendre el seu vistiplau implícit a tanta ignomínia.

Quan em vaig asseure davant del director, al seu despatx, estava encès per culpa dels records de totes aquelles ferides prèvies, tot i que no ho vaig demostrar. D’una banda, m’havia reunit amb el cèlebre Cineasta, quan en una altra època jo només era un fanàtic del cinema que es passava les tardes de dissabte en la felicitat cinematogràfica de sessions matinals de les quals sortia, parpellejant i un pèl atordit, a la llum del dia, que em semblava tan brillant com els fluorescents de la sala de parts d’un hospital. D’altra banda, em sentia desconcertat per haver llegit un guió que el màxim efecte especial que presentava no era l’explosió de diversos objectes ni l’evisceració de diversos cossos, sinó la fita de relatar una pel·lícula sobre el nostre país en què ni un dels nostres compatriotes deia una paraula intel·ligible. La Violet m’havia esgratinyat encara més la meva ja irritada sensibilitat ètnica, però com que no convenia fer evident la irritació que sentia, em vaig obligar a somriure i a fer el que feia millor, mantenir-me tan indesxifrable com un paquet embolicat amb paper i cordill.

El Cineasta em va examinar con si jo fos un extra que s’hagués esquitllat enmig de la seva mise-en-scène perfecta. L’estatueta daurada d’un Oscar s’exhibia al costat del telèfon, i servia tant com a ceptre propi d’un rei que com a maça per esberlar el cap a guionistes impertinents. Pels avantbraços i de dins el coll de la camisa, al Cineasta se li despentinava una hirsuta demostració de virilitat que per a mi era el recordatori de la meva relativa manca de pèl, ja que tenia el pit (i l’estómac i les natges) tan aerodinàmic i glabre com el nino Ken. Aquell home era el guionista i director més popular arran de l’èxit dels seus dos últims films, començant per Hard Knock, una pel·lícula lloada per la crítica sobre les penalitats dels joves grecoamericans als exacerbats carrers de Detroit. Era remotament autobiogràfica, ja que el Cineasta havia nascut amb un cognom que tenia un matís grec oliva que s’havia blanquejat amb el típic estil de Hollywood. El seu film més recent manifestava que ja n’havia tingut prou amb l’ètnia blanca destenyida, i com a contrapartida explorava l’ètnia d’un blanc cocaïna. Venice Beach versava sobre el fracàs del somni americà, i els protagonistes eren un periodista dipsòman i la seva dona depressiva que escrivien versions rivals de la Gran Novel·la Americana. A mesura que els folis augmentaven interminablement, els seus diners i les seves vides s’anaven eixugant a poc a poc, i el públic es quedava amb una última imatge de la ruïnosa caseta de la parella ofegada per una buguenvíl·lea i amb una preciosa llum del sol ponent-se més enllà del Pacífic. Era Didion encreuat amb Chandler tal com va vaticinar Faulkner i rodat per Welles. Era molt bo. Tenia talent, l’home, per més que a mi em costés de dir-ho.

Encantat de coneixe’l, va començar el Cineasta. Uns comentaris genials. Què me’n diu d’alguna cosa per beure. Cafè, te, aigua, soda, whisky. Mai és massa d’hora per a un whisky. Violet, una mica de whisky. Gel. Vaig dir gel. Sense gel, doncs. Jo tampoc. Per a mi sempre sol. Miri la vista. No, al jardiner no. José! José! He de donar un cop al got perquè se n’adoni. És mig sord. José! Aparta’t! Que tapes la vista. Bé. Miri la vista. Em refereixo al rètol aquell de Hollywood. No me’n canso mai. Com la Paraula de Déu acabada de caure, plantada als turons, i la Paraula era Hollywood. Oi que Déu va dir que existeixi la llum. Què és una pel·lícula si no llum. Impossible fer una pel·lícula sense llum. I aleshores les paraules. Quan veig aquest rètol recordo que he d’escriure cada matí. Què. D’acord, o sigui que no hi diu Hollywood. M’ha enxampat. Bona vista. La cosa cau a trossos. Una O està mig caiguda i l’altra O ha caigut del tot. La paraula se n’ha anat al carall. I què. Se’n conserva el significat. Gràcies, Violet. Salut. Com ho diuen al seu país. Vaig dir com ho diuen. Yo, yo, yo, oi. M’agrada. Fàcil de recordar. Yo, yo, yo, llavors. I aquesta, pel Congressista, per fer que els nostres camins coincideixin. És el primer vietnamita que conec. No n’hi ha gaires a Hollywood. Coi, no n’hi ha cap a Hollywood. I l’autenticitat és important. No és que l’autenticitat superi la imaginació. El primer sempre és la història. La universalitat de la història hi ha de ser. Però no costa res afinar en els detalls. Vaig demanar a un Boina Verda que de fet havia lluitat amb els montagnard que revisés el guió. Em va trobar ell. Tenia un guió. Tothom té un guió. No sap escriure però és un autèntic heroi americà. Dos períodes de servei, va matar vietcongs amb les mans. Una Estrella de Plata i un Cor Porpra amb distinció de fulles de roure. Hauria d’haver vist les polaroids que em va ensenyar. Quin regirament d’estómac. Però em va donar idees per rodar la pel·lícula. Gairebé no va corregir res. Què en pensa.

Vaig trigar uns segons a adonar-me que m’estava fent una pregunta. Em sentia desorientat, com si jo fos un parlant d’anglès com a segona llengua i escoltés un parlant també estranger d’un altre país. És genial, vaig dir.

I tant que és genial. I vostè, en canvi, vostè m’ha escrit un altre guió als marges. No havia llegit mai un guió, vostè.

Vaig trigar uns altres segons a adonar-me que era una altra pregunta. Com la Violet, tenia un problema amb les normes de puntuació. No…

No ho crec. Llavors per què creu…

Però no ha afinat en els detalls.

No he afinat en els detalls. Violet, ho has sentit. He investigat el seu país, amic meu. He llegit Joseph Buttinger i Frances FitzGerald. Ha llegit Joseph Buttinger i Frances FitzGerald, vostè. És la màxima historiadora especialista en el seu racó de món. I va guanyar el premi Pulitzer. Va analitzar detalladament la seva psicologia. Em sembla que alguna cosa en sé, de vostès.

La seva agressivitat em va atabalar, i el meu atabalament, al qual no estava acostumat, encara em va atabalar més, cosa que és l’única explicació que puc donar per justificar com vaig actuar a continuació. Ni tan sols ha afinat en els crits, vaig dir.

Perdoni.

Vaig esperar una exclamació fins que em vaig adonar que m’estava interrompent amb una pregunta. Molt bé, vaig dir, començant a deixar anar corda. Si no recordo malament, a les pàgines 26, 42, 58, 77, 91, 103 i 118, en aquelles parts del guió en què un dels meus té diàleg, bàsicament només crida. Cap paraula, només xiscles. Com a mínim hauria d’encertar-la en els crits, llavors.

Els crits són universals. Oi que sí, Violet.

Sí, va contestar ella, asseguda al meu costat. Els crits no són universals, vaig dir. Si agafés el cable d’aquest telèfon, l’hi lligués al coll i l’estirés fort fins que li sobresortissin els ulls i la llengua se li tornés negra, el xiscle de la Violet sonaria molt diferent del xiscle que intentaria deixar anar vostè. Són dos tipus molt diferents de terror, provinents d’un home i d’una dona. L’home sap que s’està morint. La dona té por de morir després ella. Les seves situacions i els seus cossos produeixen un timbre de veu qualitativament diferent. Cal escoltar-los amb atenció per entendre que mentre que el dolor és universal, també és extremament personal. No podem saber si el nostre dolor és igual que el dels altres fins que en parlem. Un cop n’hem parlat, ens expressem i pensem segons els trets culturals i individuals. En aquest país, per exemple, algú que fugi per salvar la vida pensarà que hauria de trucar a la policia. És una manera raonable d’entomar l’amenaça del dolor. Però al meu país, ningú truca a la policia, perquè és la policia qui sovint infligeix el dolor. Oi, Violet?

La Violet va assentir en silenci amb el cap.

Deixi’m assenyalar, doncs, que al seu guió fa que la meva gent cridi així: AIIIEEEEE!!! Per exemple, quan el VILATÀ número 3 queda empalat per una trampa punji del Viet Cong, és així com crida. O quan la NENA sacrifica la vida per alertar els Boines Verdes que el Viet Cong s’esmuny al poble, és així com crida abans que la degollin. Però després de sentir cridar de dolor molts dels meus compatriotes, li puc assegurar que no criden així. Vol sentir com criden?

Se li bellugava la nou del coll quan empassava saliva. D’acord.

Em vaig aixecar i em vaig inclinar a l’escriptori per mirar-lo directament als ulls. Però no el vaig veure, a ell. El que vaig veure va ser el rostre de l’eixut montagnard, un home gran de la minoria bru que vivia en un llogaret real no pas lluny d’on estava ambientada aquesta ficció. Havia corregut el rumor que havia fet d’agent d’enllaç per al Viet Cong. Jo complia la meva primera missió com a tinent i no vaig saber trobar la manera d’evitar que el meu capità enrotllés un filferro espinós rovellat a la gargamella de l’home i el nués prou fort perquè, cada vegada que empassés saliva, el filferro li fes pessigolles a la nou del coll. No va ser pas això el que va fer cridar l’home, però. Això va ser només un aperitiu. Mentre presenciava l’escena, vaig cridar mentalment per ell.

És així com sona, vaig dir, inclinant-me més per agafar la ploma Montblanc del Cineasta. Vaig escriure una onomatopeia amb unes immenses lletres negres que ocupaven tota la portada del guió: AIEIAAHHH!!! Tot seguit vaig posar el tap a la ploma, la vaig tornar al protector d’escriptori de pell i vaig dir: És així com cridem al meu país.

Després de baixar de casa del Cineasta fins a la del General, a trenta illes de cases i turó avall fins a la plana de Hollywood, vaig informar el General i la Madame d’aquella primera experiència meva amb la indústria cinematogràfica, i tots dos es van mostrar empipats i em van fer costat. La meva reunió amb el Cineasta i la Violet havia durat una estona més, majoritàriament d’una manera més continguda, en què jo li vaig fer notar que la manca de diàlegs dels vietnamites en una pel·lícula ambientada al Vietnam es podia interpretar com una falta de sensibilitat cultural. Cert, va intervenir la Violet, però la cosa es redueix a qui compra les entrades i va al cinema. I sincerament, el públic vietnamita no anirà a veure aquesta pel·lícula, no? Em vaig reprimir la indignació. Tot i així, vaig dir, no creu que seria una mica més creïble, una mica més realista, una mica més versemblant que en una pel·lícula ambientada en un país concret la gent d’aquest país tingués alguna cosa a dir, en comptes que el guió indiqui, tal com indica ara: Mostrar vilatans parlant en la seva llengua? Creu que no seria decent permetre’ls dir alguna cosa en comptes de donar a entendre només que de les boques els en surt algun so? No podria ni tan sols fer que parlessin un anglès amb molt d’accent, ja sap a què em refereixo, un anglès txing-txong, només per fer veure que parlen una llengua asiàtica que per alguna estranya raó entén el públic nord-americà? I no creu que seria més convincent si el seu Boina Verda tingués una subtrama romàntica? Que potser aquests homes només s’estimen entre ells i moren per ells? Això és el que se’n desprèn sense que hi hagi una dona pel mig.

El Cineasta va fer una ganyota i va dir: Molt interessant. Grans idees. M’encanta, però tenia una pregunta. Quina era. Ah, sí. Quantes pel·lícules ha fet, vostè. Cap. Oi. Cap ni una, zero, res de res, nada, i com se’n digui en la seva llengua. O sigui que gràcies per dir-me com he de fer la meva feina. Ara foti el camp de casa meva i torni quan hagi fet una o dues pel·lícules. Llavors potser m’escoltaré una o dues de les seves idees barates.

Per què ha estat tan mal educat?, va preguntar la Madame. Que no li havia demanat que li comentés el guió?

Buscava algú que li donés el vistiplau en tot. Es pensava que li estamparia un segell de vist i aprovat.

Es pensava que l’ensabonaria.

I com que no ho he fet, s’ha sentit dolgut. És un artista, té la pell fina.

Fins aquí ha arribat la seva carrera a Hollywood, va dir el General.

No vull fer carrera a Hollywood, vaig contestar, que era cert només perquè Hollywood no em volia a mi. Confesso que em vaig empipar amb el Cineasta, però em vaig equivocar a enfadar-m’hi? Sobretot va ser quan va reconèixer que ni tan sols sabia que montagnard només era el nom genèric amb què els francesos denominaven les desenes de minories que habitaven l’Altiplà central. I si jo, li vaig dir, escrivís un guió sobre l’Oest americà i em limités a anomenar tots els nadius com a indis? Voldria saber si la cavalleria lluitava contra els navahos, els apatxes o els comanxes, oi? De la mateixa manera, jo voldria saber, quan diu que aquesta gent són montagnards, si parlem dels bru, els nung o els tay.

Deixi’m que li expliqui un secret, va dir el Cineasta. Preparat. Aquí el té. A ningú li importa una merda.

Li va fer gràcia que em quedés sense paraules. Veure’m sense paraules és com veure un d’aquells felins egipcis sense pèl, un esdeveniment estrany i no necessàriament desitjable. No va ser fins més tard, quan m’allunyava en cotxe de casa seva, que vaig poder riure amb amargor a propòsit de com m’havia forçat a quedar-me en silenci amb la meva arma preferida. Com és que vaig ser tan ruc? Per què em va poder entabanar tan bé? Com l’alumne sempre aplicat, m’havia llegit el guió en poques hores i després me l’havia rellegit i hi havia escrit notes durant unes quantes hores més, tot amb la idea equivocada que la meva feina era important. Vaig creure ingènuament que podia desviar la institució de Hollywood del seu objectiu: lobotomitzar i alhora robar la cartera al públic de tot el món. El benefici col·lateral era minar la història de significat, deixar la història real als túnels amb els morts i repartir minúsculs diamants centellejants als espectadors per embadalir-los. Hollywood no només creava monstres de pel·lícula de terror; era com el seu propi monstre de pel·lícula de terror, que m’esclafava amb el peu. Jo no me n’havia sortit i el Cineasta faria El llogaret com volia, amb els meus compatriotes convertits simplement en matèria primera per a una superproducció en què els blancs salvaven la bona gent groga de la mala gent groga. Vaig plànyer els francesos per ser tan ingenus de creure que calia visitar un país per explotar-lo. Hollywood era molt més eficient, imaginant-se els països que volia explotar. Estava enfurismat per la impotència que havia sentit davant la imaginació i maquinacions del Cineasta. La seva arrogància era el senyal d’una cosa nova al món, ja que aquesta era la primera guerra en què la història l’escriurien els perdedors i no pas el vencedors, gràcies a la màquina de propaganda més eficient que s’ha creat mai (amb el degut respecte a Joseph Goebbels i els nazis, que no van aconseguir mai la dominació global). Els summes sacerdots de Hollywood entenien de manera innata l’observança del Satan de Milton, que era millor governar a l’Infern que servir al Cel, era millor ser el dolent, el fracassat o l’antiheroi que un extra virtuós, sempre que es controlessin els focus del centre de l’escenari. En aquest trompe l’oeil de Hollywood de pròxima aparició, es mostraria erròniament tots els vietnamites de qualsevol bàndol, adotzenats en els papers del pobre, l’innocent, el malvat o el corrupte. El nostre destí no era només ser muts; ens havíem de quedar sense paraules.

Mengi una mica més de pho, va dir la Madame. Li farà bé.

La dona havia estat cuinant i la casa feia olor de sentiment, una exquisida aroma de brou de vedella i anís estrellat que només podia descriure com el buquet de l’amor i la tendresa, cosa molt sorprenent perquè la Madame no havia cuinat mai abans de venir a aquest país. Per a les dones de l’exclusiva classe de la Madame, la cuina era una de les funcions per a les quals contractaven altres dones, juntament amb la neteja, la cura dels fills, l’ensenyament, la costura i altres; tot, llevat de les funcions biològiques estrictament necessàries, que no em podia imaginar la Madame practicant-les, llevat, potser, de respirar. Però les exigències de l’exili havien fet necessari que la Madame cuinés, ja que ningú més de la casa era capaç de fer altra cosa que no fos bullir aigua. Pel que fa al General, fins i tot això el depassava. Sabia desmuntar i tornar a muntar un M16 amb els ulls embenats, però una cuina de gas li era tan desconcertant com una equació de càlcul, o si més no això era el que feia veure. Com la majoria d’homes vietnamites, senzillament no volia tenir res a veure amb el món domèstic. Les úniques coses domèstiques que feia eren dormir i menjar, i en totes dues era millor que jo. Es va acabar el pho cinc minuts ben bons abans que jo, tot i que la meva baixa velocitat en el consum no es devia a la manca de voluntat, sinó que el pho de la Madame m’havia dissolt i m’havia transportat al passat, a l’època en què vivia amb la meva mare, que preparava el brou amb els ossos grisos de vedella de les sobralles del meu pare. En general ens menjàvem el pho sense les llesques fines de vedella que en constituïen la proteïna, ja que érem massa pobres per permetre’ns el tall, llevat de les escasses ocasions en què la meva mortificada mare aconseguia aplegar prou recursos. Però encara que fos pobra, la mare preparava la sopa més aromàtica i deliciosa, i jo l’hi ajudava socarrimant el gingebre i la ceba que afegiria a l’olla de ferro per donar-hi gust. També era feina meva retirar l’escumeta que borbollejava a la superfície del brou quan bullien els ossos, perquè el líquid quedés clarificat i gustós. Mentre els ossos feien xup-xup durant hores, jo m’autotorturava fent els deures al costat de l’olla, amb la flaire que em provocava i em temptava. El pho de la Madame m’evocava l’escalfor de la cuina de la mare, que segurament no era tan càlida com la recordava, però tant se val; de tant en tant m’havia d’aturar per assaborir no només la meva sopa, sinó també el moll dels meus records.

Deliciós, vaig dir. Feia anys que no en menjava, d’això.

Oi que és increïble? No hauria sospitat mai que hi tenia tanta traça, ella.

Hauria d’obrir un restaurant, vaig afegir.

I ara, què diu? Era evident que se sentia complaguda.

Que ho ha vist, això? El General va agafar un diari de la pila que hi havia damunt el marbre de la cuina; era l’última edició del diari bisetmanal d’en Sonny. Encara no l’havia vist. El que inquietava el General era l’article d’en Sonny sobre el funeral del major, que ara ja feia unes setmanes que s’havia celebrat, i el tractament del casament. Sobre el traspàs del major, en Sonny escrivia que «la policia ho ha anomenat robatori amb homicidi, però podem estar segurs que un oficial de la policia secreta no tenia enemics que el volguessin veure mort?». I pel que fa al casament, en Sonny resumia els parlaments i acabava dient que «potser ha arribat l’hora que s’acabin els rumors de guerra. Que no s’ha acabat, la guerra?».

Fa el que se suposa que ha de fer, vaig dir, tot i que sabia que havia anat massa lluny, ell. Però estic d’acord que potser és una mica ingenu.

És ingenuïtat? Quina interpretació més generosa. Representa que és periodista. Això vol dir informar de fets, no pas inventar-se coses o interpretar-les ni ficar idees al cap de la gent.

No s’equivoca en això del major, oi?

En quin bàndol està, vostè?, va dir la Madame, desempallegant-se del tot del paper de cuinera. Els periodistes necessiten directors i els directors necessiten allisades. Vet aquí la millor política d’un diari. El problema d’en Son és que és el seu propi director i no el marca ningú.

Té tota la raó, Madame. L’embat del Cineasta m’havia posat nerviós, m’havia estabornit fins fer-me ser qui no era. Massa llibertat de premsa és perjudicial per a la democràcia, vaig assegurar. Mentre que jo no ho creia, això, el meu personatge, el bon capità, sí que ho creia, i com l’actor que interpreta un paper, havia de sentir empatia, de simpatitzar amb aquest home. Però molts actors passen més temps amb les màscares tretes que posades, mentre que en el meu cas era a la inversa. No és estrany, doncs, que de vegades somiés que intentava treure’m una màscara de la cara, i aleshores m’adonava que la màscara era la meva cara. Ara, amb la cara del capità reajustada perquè m’encaixés bé, vaig dir: La ciutadania no pot destriar el que és profitós i bo, si hi ha tanta opinió pel mig.

No hi hauria d’haver més de dues opinions o idees de cada tema, va dir el General. Fixi’s en el sistema electoral. El mateix concepte. Nosaltres teníem molts partits i candidats i miri quin caos hem tingut. Aquí es tria l’esquerra o la dreta i ja n’hi ha més que suficient. Dues opcions i miri quin drama en cada elecció presidencial. Fins i tot dues opcions potser ja en són una de més. Amb una opció n’hi ha prou, i cap opció encara seria millor. Menys és més, oi? Vostè el coneix, en aquell, capità. A vostè se l’escoltarà. Recordi-li com fèiem les coses al nostre país. Encara que siguem aquí, hem de recordar com fèiem les coses.

En els vells temps, en Sonny ja estaria suant en un calabós. En veu alta, vaig dir: Parlant dels vells temps, senyor, estem fent cap progrés a reconquerir-los?

S’està progressant, va dir el General, reclinant-se al seient. En Claude i el Congressista ens són amics i aliats, i em diuen que no estan sols. Però és una mala època per aconseguir suport de manera pública, ja que els americans no volen lluitar en una altra guerra. O sigui que ens hem d’ajuntar de mica en mica.

Necessitem una xarxa aquí i allà, vaig suggerir.

He fet una llista d’oficials per a la primera reunió. Hi he parlat amb tots en persona i es moren de ganes de tenir l’oportunitat de lluitar. Aquí no hi fan res. L’única manera que tenen de recuperar l’honor i tornar a ser homes és reclamar el nostre país.

Ens farà falta més que una avantguarda.

Avantguarda?, va fer la Madame. Això és vocabulari comunista.

Potser sí. Però els comunistes van guanyar, Madame. No va ser bona sort. Potser hauríem d’aprendre algunes de les seves estratègies. Una avantguarda pot dur la resta de la gent allà on ni tan sols saben que volen anar però que és on haurien d’anar.

Té raó, va dir el General.

L’avantguarda funciona clandestinament però de vegades mostra una cara diferent. Organitzacions voluntàries i similars esdevenen la façana per a l’avantguarda.

Exacte, va dir el General. Miri en Son. Hem de fer que el seu diari sigui una d’aquestes organitzacions façana. I necessitem un grup de joves, un grup de dones, fins i tot un grup d’intel·lectuals.

També ens calen cèl·lules. Algunes parts de l’organització s’han d’aïllar, de manera que si es perd una cèl·lula, les altres puguin sobreviure. Aquí mateix hi ha una cèl·lula. I llavors hi ha les cèl·lules que integren en Claude i el Congressista, de les quals no sé res.

Pas a pas, capità. Cada cosa al seu temps. El Congressista està treballant amb certs contactes perquè puguem enviar homes a Tailàndia.

Serà la zona d’acantonament.

Exacte. Una tornada per mar és massa difícil. Hi hem de tornar per terra, al país. Mentrestant, en Claude ens està buscant diners. Els diners ens poden proporcionar la resta de coses que necessitem. Podem aconseguir els homes, però necessitaran armes, entrenament, un lloc on entrenar-se. Necessitaran arribar a Tailàndia. Hem de pensar com comunistes, tal com diu vostè. Hem de fer plans a dècades vista. Hem de viure i treballar amagats, de manera subterrània, tal com van fer ells.

Com a mínim nosaltres ja estem familiaritzats amb la foscor.

I tant, oi? No teníem cap altra opció. No hem tingut mai cap altra opció, i tant que no, no pas en moments clau. El comunisme ens ha obligat a fer tot el que hem fet per lluitar-hi en contra. La història ens ha mogut. No tenim cap altre remei que lluitar, per oposar resistència al mal i evitar ser oblidats. És per això —i aquí el General va agafar el diari d’en Sonny— que fins i tot és perillós dir que la guerra s’ha acabat. No hem de permetre que els nostres acabin sent conformistes.

I tampoc hem de permetre que oblidin el seu ressentiment, vaig afegir jo. Aquí és on els diaris hi poden ajudar, en el front de la cultura.

Però només si els periodistes fan la feina com cal. El General va tornar a deixar caure el diari a la taula. «Ressentiment». Una bona paraula. Sempre ressentits, mai rendits. Potser hauria de ser el nostre lema.

Sona bé, vaig dir.