El casament de Bellcaire (primavera del 1199)

La comitiva reial dels Plantagenet avançava a pas tranquil de palafrè per les amables planes de Provença. La primavera havia esclatat en una bigarrada gamma de verds que entapissava valls i turons, i delimitava el territori amb mil i una formes geomètriques. Incomptables rierols d’aigua cristal·lina s’escolaven d’entre les boscúries i s’escampaven serpentejant pels camps amarats de flors multicolors. Les cantarelles fluvials anaven confluint fins a fondre’s en el bramul del gran riu Roine que, poderós i decidit, travessava de dalt a baix el comtat occità de Provença.

Una host de cavallers amb els estendards reials anglesos flanquejaven la marxa del seu sobirà. Les armadures lluentejaven fins a encegar, com si fossin d’argent. Ricard Cor de Lleó i la seva germana Joana encapçalaven la comitiva.

Un genet avançat que tornava cavalcant en direcció contrària trencà l’encanteri que fins aleshores cap membre del seguici reial no havia gosat interrompre. El nouvingut s’adreçà al rei Ricard amb una excitació mal dissimulada.

—Majestat, la host catalana, amb el rei Pere al davant, és a menys d’una llegua d’aquí…, i a punt d’arribar al pont!

La notícia provocà el retorn immediat a la realitat del fins aleshores absort monarca.

—Què? Aquest brètol!

El rei esperonà amb vigor el seu cavall blanc, que tot seguit emprengué una impetuosa cursa en solitari. Estranyament, però, cap dels seus cavallers, ni tampoc de l’escorta, no féu el més mínim gest de seguir-lo.

Prop d’allí, una altra comitiva reial igual de fastuosa —la catalanoaragonesa— també anava badant, mentre avançava plàcidament, fascinada per l’esclat primaveral occità. Els estendards reials —els quatre pals vermells damunt camp d’or de la Casa de Barcelona— seguien el jove monarca que, amb vint-i-dos anys fornits i altius, encapçalava la marxa.

D’entre els portaestendards s’avançà un cavaller que, esperonant la muntura, s’atansà al rei Pere amb un somriure mal dissimulat.

—Majestat, us faig saber que la comitiva reial anglesa és aquí al costat, i que el rei Ricard s’ha desmarcat al galop en direcció al pont que travessa el riu.

La reacció del jove monarca va ser similar a la que, poc abans, havia protagonitzat el rei anglès.

—La mare que el va parir…, i que em perdoni Elionor d’Aquitània!

El rei Pere esperonà amb violència el seu cavall i emprengué una cavalcada trepidant.

Les curses desfermades dels dos monarques seguien camins diferents que, tanmateix, anaven convergint fins a confluir en un de sol, just davant del pont de fusta que travessava el Roine.

En aquell moment, un traginer mig endormiscat era a punt d’entrar en el pont. Conduïa un carro ple a vessar d’hortalisses que dos bous lents arrossegaven. Quan el bon home, paralitzat per l’esglai, s’adonà de l’arribada desbocada dels dos cavallers, ja els tenia literalment al damunt.

El rei Pere entrà el primer al pont, amb l’anglès a tocar al seu darrere. En un darrer i inútil esforç, el rei Ricard castigà furiós, amb els esperons de plata, els flancs del seu cavall. La bèstia, però, no pogué evitar la topada de gairell contra el carro, que bolcà aparatosament. Totes les hortalisses s’escamparen pel terra, i una bona part s’escolà rodolant pel pont riu avall. La topada també desestabilitzà l’animal, que, per no caure, es redreçà bruscament tot provocant la pèrdua de l’equilibri de la seva càrrega reial. L’estrepitosa caiguda al terra de l’anglès restà en part esmorteïda per la verdura que encatifava el pont.

Ricard s’alçà furibund i amb dificultat, atès el pes de l’armadura, s’espolsà les quatre cols i cebes aixafades que li havien empastifat els arnesos lluents i, lentament, desembeinà l’espasa. L’esfereït traginer que encara no entenia el que havia succeït, es deixà caure de genolls a terra i, amb veu tremolosa, començà a implorar clemència.

—Per Déu totpoderós, tingueu pietat de mi, gran cavaller!

El monarca, però, passà impassible pel seu costat, com si el traginer no existís, i s’adreçà de dret cap al rei Pere, que romania victoriós dalt de la seva muntura al bell mig del pont, immòbil com una altiva i arrogant estàtua eqüestre. Cada passa decidida i pesant de Ricard anava seguida del dring d’esperons i del cruixir sec de la fusta vella i corcada del pont.

Quan ja era només a quatre passes del sobirà catalanoaragonès, aquest, amb tota parsimònia, es tragué l’elm, descavalcà i, sense desembeinar l’espasa, avançà al seu torn, desafiant, cap a Ricard.

—Maleït català —barbotejà l’anglès en dialecte gascó, la seva parla materna occitana.

—Miserable anglès —mormolà el rei Pere, la llengua catalana del qual era gairebé com un dialecte occità més.

Els dos reis s’aturaren a una sola passa de distància, amb els ulls espurnejants, clavats l’un davant de l’altre. Tot d’un plegat esclafiren a riure, obriren els braços de bat a bat i s’abraçaren tan efusivament com ho permetien les armadures. El traginer, encara agenollat i amb llàgrimes als ulls, esbossà amb la boca esdentegada un somriure ximple d’incomprensió.

—Amic Ricard —el català va ser el primer de parlar—. Avui la Casa de Barcelona s’ha desempallegat d’un petit greuge que el meu pare encara tenia pendent amb vós.

L’anglès posà l’espasa amb la fulla plana damunt l’espatlla de Pere i respongué emfàtic:

—Amic Pere, us concedeixo l’honor d’haver guanyat una cursa a Ricard Cor de Lleó, gesta que el vostre pare Alfons mai no havia aconseguit!

Les dues comitives reials s’havien aplegat i ara marxaven juntes. Els dos monarques cavalcaven exultants al capdavant, enduts per un esperit festiu i faceciós.

—D’acord. És la vostra sang més jove qui m’ha guanyat al pont —deia Ricard al catalanoaragonès—, però el meu consol és gran. Amb el casament d’avui de la meva germana amb el comte Ramon…, jo guanyo Tolosa!

—No us feu il·lusions! El comte Ramon canvia d’esposa com qui canvia de camisa! —Tot d’una el rei Pere s’adonà de la seva grolleria, es tombà i, amb un gest reverencial, saludà Joana, que cavalcava impassible al darrere—. I amb això no vull pas menysprear la vostra bella i gentil germana, amb qui tot gran monarca es voldria maridar. —Després d’un breu silenci, Pere continuà, ara amb posat seriós—: A ningú se li escapa, però, que amb aquest enllaç, Ramon vol utilitzar els Plantagenet de contrapès a la creixent influència de Barcelona sobre els comtats occitans.

L’anglès protestà negant amb el cap:

—No us feu la víctima vós, que no us escau gens! Sabeu tan bé com jo que, amb aquestes esposalles, el comte Ramon no pretén aturar tant les ambicions de Barcelona com les de França, esperonades per Roma i, per tant, molt més perilloses.

El castell de Bellcaire de Provença lluïa les millors gales. Comitives empolainades i escamots de genets amb estendards hi anaven arribant sense interrupció, i eren rebuts al so festiu de trompetes i timbals.

Un formiguer de gent avançava lentament fora muralles, des dels primers accessos al castell fins a arribar al pont llevadís abaixat sobre el fossat. Dalt de les muntures, els cavallers serpentejaven amb destresa entre els vianants. Burgesos i pagesos, artesans i firaires, mercaders, joglars i saltimbanquis formaven una multitud bellugadissa que acollia amb expectació i alegria cada una de les arribades dels convidats més rellevants.

Jo acompanyava la discreta comitiva dels meus pares —els senyors de Mirapeis— i, amb l’excitació dels meus impressionables dotze anys, cridava i aplaudia més que ningú la desfilada dels nobles genets enmig de la polseguera.

El rebombori, però, assolí el punt culminant amb l’arribada conjunta de les dues comitives més esperades: la del rei d’Anglaterra i la del sobirà de Catalunya-Aragó.

Els guarniments de cavalleria i els arnesos dels cavallers marcaven la diferència de l’imponent doble seguici reial. Fins i tot el ressò de les ferradures dels cavalls dels monarques, en desfilar sobre els taulons de fusta del pont llevadís, em va semblar més greu i solemne que el dels altres estols.

A l’interior del castell, en l’àmplia sala de cavallers, un servent plantat sota un arc de mig punt anunciava als presents l’entrada dels nouvinguts. L’estança, engalanada amb tapissos i domassos, ja era plena a vessar.

Senyors, prínceps, dames i trobadors lluïen vestits de clara influència oriental, amb predomini de sedes i teixits brodats d’or, com també joies, plomes, vori, corall i ambre. Alguns homes anaven afaitats com els actors, moda que començava a estendre’s pels comtats occitans i, per contra, era blasmada i ridiculitzada pels pobles del nord, de costums més conservadors.

Les dames lluïen unes llargues i esponeroses trenes entrellaçades amb fils d’or i argent que em captivaven. Encara puc flairar el perfum d’aquelles cues i cabells damunt les espatlles, i recordo com em fascinava i m’enterbolia tanta sensualitat.

El servent s’apressava a anunciar l’entrada de l’amfitrió i protagonista de la festa, un home d’uns quaranta anys, afaitat i vestit amb elegància.

—Sa Excel·lència Ramon VI de Tolosa, comte de Tolosa i marquès de Provença!

La recepció dels convidats continuà amb cerimoniosa lentitud fins que arribà el torn dels dos monarques. L’entrada simultània dels dos il·lustres personatges al saló, costat per costat, plantejà de cop i volta un enutjós dilema de protocol al desconcertat servent.

—Sa Majestat… Sa Majestat… —balbucejava i s’encallava l’atabalat funcionari, mentre mirava de reüll i consternat ara l’un monarca ara l’altre.

En copsar la situació, el rei Pere féu una reverència i cedí cortès el pas a Ricard, que, satisfet, avançà primer.

—El vostre gest us honora —féu Ricard, sorneguer—. No debades heu estat educat amb les bones maneres del vostre avi Ramon Berenguer, que les va aprendre del seu tutor Enric, el meu pare.

La rèplica de Pere fou immediata, acompanyada d’un somriure maliciós.

—En efecte. Ja de nen m’ensenyaren que, entre aliats i a igualtat de rang…, cal cedir sempre el pas als més vells!

La ganyota d’enuig de Ricard fou seguida de rialles ofegades dels senyors més propers, mentre el servent, recuperades les bones formes, reprenia les presentacions.

—Sa Majestat Ricard Plantagenet, dit també Ricard Cor de Lleó, rei d’Anglaterra i duc d’Aquitània, Normandia, Bretanya i Gascunya… —l’anunciant continuà gairebé sense un respir de descans—, i Sa Majestat Pere de Barcelona, rei d’Aragó i comte de Barcelona, senyor del Rosselló, Provença, Bearn, Carcassona i Besiers.

El comte de Tolosa s’atansà al rei Pere, afable i amb els braços oberts.

—Acapareu massa títols, Majestat. Deixeu-ne algun per als pobres. Provença, per exemple… No l’havia deixada el vostre pare al vostre germà Alfons? I pel que fa a Carcassona, amic meu… —el punt de despit de Ramon restà en suspens en anunciar-se l’arribada d’uns altres importants nouvinguts.

Una dama ja gran i elegant, que conservava les empremtes d’una bellesa no gaire allunyada en el temps, entrà acompanyada d’un jove ben plantat d’uns catorze anys.

—Sa digníssima i nobilíssima Adelaida de Tolosa, vescomtessa de Carcassona, Besiers i Albí, amb el seu fill, el noble Ramon Roger Trencavell —el servent no pogué acabar, tallat per la dama que s’adreçava decidida cap a la rotllana que envoltava el comte Ramon.

—Tal vegada Carcassona és massa bella per a conformar-se amb un sol amant. I si Barcelona i Tolosa se’n disputen la possessió, haurem de convocar una nova cort d’amor per a jutjar el litigi. —Aixecà un dit amenaçador i afegí—: Això si abans Carcassona no es cansa del joc, i es busca un altre amant! —La dama, sorneguera, s’encarà directa i sense embuts a Ramon de Tolosa—. I si el que vol el meu estimat germà és competir per títols, ja li’n deixaré els meus, jo. Però li vull pregar que avui no ens espatlli la seva pròpia festa!

Mentre Adelaida mirava de fit a fit el seu germà —ningú no donava la més mínima importància a les habituals i cordials discussions entre germà i germana—, el seu fill, el jove Ramon Roger Trencavell, flectava el genoll i s’abraçava després al seu admirat rei Pere.

—Valga’m Déu! Com has crescut, petit Trencavell! —exclamà afectuós el monarca, mentre resseguia el jove amb la mirada—. Aviat tindràs alçada de rei!

El rei Ricard, que havia seguit l’escena amb un somriure commiseratiu, s’adreçà a la dama, antiga admirada seva, impedint-li prosternar-se i agafant-li les mans que ella s’havia apressat a oferir-li.

—Bella Adelaida. Els anys no passen per a vós, i cada vegada que us veig, em retorna el foll afany de raptar-vos i de fugir lluny d’aquí i de tots.

L’al·ludida amollà una fresca riallada i no pogué evitar envermellir una mica mentre dedicava al Plantagenet una mirada tendra.

—Sou un adorable mentider, Ricard. Tot i així, aquest sac vell d’ossos us continua estimant tant com havia estimat el vostre digne rival, el nostre plorat Alfons de Barcelona —els ulls d’Adelaida reflectiren un deix de tristor—. Ara, amb qui competireu vós, en cortesia, sense el nostre gran Alfons «el Trobador»?

El rei Pere s’hi interposà fent una ampul·losa reverència a la dama:

—Quin millor rival, per a Ricard, que el propi fill del rei Alfons, un servidor, disposat a derrotar el pas del temps…, en l’adoració a la bella i misteriosa flor occitana que mai no es marceix?

Després d’una exclamació col·lectiva d’admiració, els convidats més propers aplaudiren fent crits d’aprovació. Jo veia els meus pares participar-hi de cor, i malgrat no copsar del tot aquella retòrica florida, també em vaig afegir a la celebració amb ovacions multiplicades.

Adelaida, però, amb els ulls encara aigualits i brillants de felicitat, s’adonà de l’arribada de dos altres nouvinguts, que tot just entraven al saló.

Es tractava del ferreny i pèl-roig comte Ramon Roger de Foix i la seva germana Esclarmonda, la madura bellesa de la qual féu alçar un murmuri d’admiració per tota la sala. Un vestit llarg i cenyit de vellut blau marí posava en relleu una esvelta figura, l’elegància de la qual s’arrodonia amb una esponerosa cabellera negra que, trenada pels costats amb vetes daurades, restava fixada al front per una diadema d’or.

—Deixem-nos de reials romanços —féu Adelaida, pletòrica d’orgull—, i saludem l’autèntica reina occitana: la nostra Esclarmonda de Foix.

Mentre els nouvinguts saludaven els parents i coneguts més propers, el rei Ricard s’atansà discretament al rei Pere, sense deixar de mirar la refinada i distingida dama de Foix.

—Si la bellesa d’Adelaida va embriagar reis i trobadors, la d’Esclarmonda encara fa estralls, fins i tot entre savis i papes.

—Quina meravellosa barreja d’encís, intel·ligència i caràcter, valga’m Déu! —corroborà Pere—. Difícil de pair per a la majoria de mortals.

Els de Foix s’havien apropat als monarques, i mentre Ricard i el comte Ramon Roger s’agafaven i s’estrenyien els braços amb la vehemència pròpia d’una vella amistat, Adelaida es fonia en una abraçada amb Esclarmonda, la seva adorada neboda i deixebla.

Ramon Roger de Foix cregué arribat el moment oportú per a amollar el parlament que tantes vegades havia assajat passejant pels passadissos del seu castell. Un home d’acció com ell no podia perdre una ocasió com aquella de fer sentir la seva veu en favor d’una causa comuna, i menys davant d’un auditori tan privilegiat.

—Molt nobles dames i cavallers! Deixeu-me que us expressi la meva satisfacció per participar en una trobada que aplega tan dignes i poderosos senyors! —Se sentia escoltat i, per una vegada, el centre d’atenció. Estossegà nerviós i continuà—: Unes esposalles com aquestes bé mereixien enterrar velles disputes territorials entre amics i familiars que…

—Ah, però…, qui es casa?

L’estirabot de Ramon de Tolosa provocà una sonora riallada que sabotejà de forma irreversible el parlament del comte de Foix, el qual amb prou feines dissimulà el seu enuig. Amb tot això, la somrient Esclarmonda ja havia saludat tothom —l’humit i càlid petó que em féu a la galta em faria somiar moltes nits—, i seguidament s’excusà:

—M’haureu de disculpar. Vull anar a saludar la núvia, i a veure si la puc ajudar.

Aleshores Ricard s’adreçà al trobador que, amb un llaüt a les mans i irradiant benaurança, havia seguit i celebrat totes les facècies dels altres senyors. El monarca anglès alçà una cella i, assenyalant un grup de joves dames que no havien parat ni un moment de riure, li digué:

—Amic Miraval, crec que aquestes floretes occitanes es deleixen perquè les afalagueu amb els vostres versos malèvols i galants alhora.

Raimon de Miraval no s’ho féu dir dues vegades. Va fer una lleu reverència al Plantagenet i començà a tocar una alegre melodia. Tot seguit, un parell de joglars convidaren les dames a iniciar una vigorosa dansa, que, a ritme d’estampida, aviat derivà en un ball en el qual els més joves començàrem a confegir rotllanes.

Val a dir que ho vaig agrair de cor. Ja en començava a estar fart, jo, de tanta comèdia protocol·lària dels adults! Aquella interminable xerrameca, a més, estava farcida de subtileses i significats massa rebuscats per a la meva edat.

L’esbarjo, però, fou breu i el que era pitjor: ara venia la part feixuga de la festa. En efecte, Esclarmonda de Foix aparegué de nou, somrient, i s’adreçà a tothom:

—Ja és hora de passar a la capella, senyors! La princesa Joana de Plantagenet està a punt!

El rei Pere, que mantenia conversa amb el seu amic Ramon Roger de Foix, es quedà mirant Esclarmonda durant uns instants. Després, amb posat capficat, posà una mà a l’espatlla del comte i, mentre començava la desfilada cap a l’oratori, li digué en veu intencionadament alta:

—Amic Foix… Us he de confessar un enigma que m’aclapara de fa temps, i que més d’una nit m’ha llevat la son. Escolteu: com pot ser possible que la vostra meravellosa mare, Cecília de Tolosa, abans d’engendrar una joia tan excelsa com la vostra germana Esclarmonda, hagi pogut parir, del mateix ventre…, un senglar tan pèl-roig com vós!

Ramon Roger simulà restar colpit per una gran ofensa i gesticulà com si tingués la intenció d’envestir Pere. Tots dos, però, s’integraren a la darrera riallada general que havia provocat el rei català i, agafats amicalment per les espatlles, s’adreçaren cap a la capella amb tots els altres convidats.

Després de la cerimònia de casament entre Joana i Ramon, tothom s’havia dispersat en petits grups escampats per les diverses estances del castell.

El nuvi, però, s’esmunyí aviat de la festa, fent-se acompanyar pel comte de Foix i pels dos desconcertats monarques. Després de fer-los baixar per l’escala de cargol d’una de les torres, la fortor de most revelà als desertors que arribaven al celler de palau.

Cofoi, el comte Ramon els ensenyà les fileres de bótes ben arrenglerades. Els seus ulls, esmorteïts durant el llarg ritu religiós, reviscolaven ara amb espurnes de picardia.

—I per refer-nos d’aquest insuportable cerimonial, res millor, abans del gran àpat, que un tast del nostre vi de Provença, el de la darrera collita, abans que el reboster el malmeti amb mel o altres conservants! Seieu aquí, senyors —assenyalà tres escambells—, i fruïu de la sang natural de la nostra terra.

Agafà una gerra d’esmalts i l’abocà sense interrupció dins quatre copes d’argent que algú, previsor, havia apariat amb antelació damunt una tauleta de fusta.

Unes quantes gerres després, els quatre senyors conversaven relaxats dels seus temes preferits.

—Senyors —Ricard Cor de Lleó tenia les galtes vermelles i mirava la seva copa—, reconec que, si a Anglaterra disposéssim d’aquest vi, aviat deixaríem de beure cervesa —s’adreçà al de Foix alçant una cella—, i si n’haguéssim disposat a Jerusalem, potser les coses ens haurien anat millor. Oi, amic meu?

—Ja ho podeu ben dir! —exclamà convençut el noble pèl-roig, mentre buidava l’enèsima copa—. Fins i tot en Saladí s’hi hauria rendit, a aquest vi!

Aquest darrer comentari deixà el rei Pere pensarós. Mirà l’anglès fixament una estona abans de parlar:

—Se n’ha parlat molt, Ricard, de la vostra amistat i admiració mútua amb el kurd Saladí… —el català deixà la frase inacabada, pendent de la reacció de l’anglès.

Aquest no es féu pregar. Era un tema que, per recent, encara l’obsedia.

—En la persona de Saladí, hi vaig trobar un esperit més noble i digne que no pas en la catèrvola de cavallers cristians que ens acompanyaven en aquella dissortada croada. —Ricard assenyalà Ramon Roger, que s’omplia de nou la copa, i afegí—: En Foix n’és testimoni.

—Ben cert —corroborà l’al·ludit—. Va arribar un moment que no sabies qui era l’enemic, si Saladí…, o bé els nostres pretesos aliats, el rei Felip August de França i l’emperador Frederic Barba-roja.

El Plantagenet es tombà amb vehemència cap al rei catalanoaragonès:

—Com jutjaríeu vós un amic de joventut i aliat en la croada, com ho era Felip August, que féu avançar el seu retorn a Europa…, per mirar d’arrabassar-nos l’Aquitània? —Inspirà a fons i afegí—: I com qualificaríeu, en canvi, un enemic com Saladí que, a més d’ordenar als seus capitans que s’abstinguessin de vessar la sang dels vençuts, en veure’m perdre el cavall en plena batalla…, me’n brinda un del seus de recanvi? —Ricard espetegà la llengua i es colpejà el genoll amb el palmell de la mà—: Sí, senyor. Hi vaig fer amistat, amb Saladí. No me n’amago pas… —l’anglès tenia la mirada perduda, mentre rememorava amb nostàlgia—, i fins i tot vam arribar a parlar de casar la meva germana Joana amb el seu germà —alçà la copa i acabà—, amb l’objectiu de fundar el regne cristianomusulmà de Jerusalem.

El nuvi i amfitrió simulà llavors un gran enuig davant la revelació.

—Ho sospitava! O sigui que la femella que Saladí va refusar, l’heu encolomat, finalment, al beneit del cabàs de Ramon de Tolosa!

Després d’uns instants de perplexitat, el rei Pere esclafí a riure.

—La gentil Joana no s’ho mereix pas, això! A fe que si no fos pel meu compromís amb Maria de Montpeller, la pretendria jo, aquesta joia anglesa!

Ricard, però, encara absort pels records i emboirat pel vi de Provença, s’havia pres seriosament el retret del de Tolosa, i s’hi adreçà conciliador.

—Bé sabeu, amic Ramon, que no va ser Saladí qui va rebutjar Joana, sinó que París i Roma s’hi van interposar, amb greus amenaces si es consumava l’enllaç! —Tornà a deixar la mirada perduda, reprimí un rot sense gaire èxit, i afegí—: La creació d’un regne de Jerusalem, tolerant i obert a cristians, jueus i musulmans, hauria estat la solució d’un conflicte històric que encara s’arrossegarà anys… —Es mirà el fons de la copa, la buidà d’un glop, i acabà—: i potser segles.

Una fressa provinent de les escales els féu alçar la vista. Al replà aparegueren Adelaida de Tolosa amb el seu fill i Esclarmonda de Foix. El noi, amb una expressió divertida en el rostre, l’agafaven de les mans les dues dames. Els quatre senyors s’aixecaren simultàniament i el rei Pere alçà la copa cap al jove Trencavell.

—Tu sí que arribaràs lluny, petit Trencavell! Si aconsegueixes anar sempre escortat per aquestes dues insignes dames, fins i tot el papa de Roma t’haurà de retre vassallatge!

Adelaida, amb el rostre enfurrunyat, se’ls adreçà com si renyés uns infants entremaliats:

—Us venim a demanar, nobles senyors, que vulgueu acompanyar-nos al refectori! A taula, ja no hi falta ningú més, i, malauradament, la festa no pot començar sense el nuvi!

Al rei Ricard, els budells ja feia estona que li rondinaven de gana. Feliç, convidà els companys de vi i tertúlia a anar escales amunt.

—Afanyem-nos, doncs. El brètol del meu pare sempre etzibava a la meva mare, l’estimada reina Elionor, que dones i àpats no s’han de deixar refredar mai!

El terra i les parets del refectori havien estat engalanats amb catifes i tapissos per al solemne àpat. Enmig del rebombori i de l’expectació general, el comte Ramon es dirigí directament a la seva flamant muller, Joana, i li besà la mà amb delicadesa, conscient de ser el centre d’atenció. Després se’ns adreçà a tots els convidats asseguts a taula i donà per inaugurat el banquet. Ho recordo com si fos ahir. L’eufòria i l’emoció m’embargaven. No debades era la primera festa solemne d’una gran cort, i amb presència de dos monarques, en què jo, Pere Roger de Mirapeis, participava com un adult més. I com feia tothom, jo també aplaudia i picava amb les mans damunt les llargues taules de fusta que els servents ja començaven a omplir de viandes, moltes de les quals descobria per primera vegada.

Meravellat, vaig assistir a una fastuosa desfilada de safates amb tot tipus de carns, peixos i fruita. Senglar, cérvol, conill i pollastre rostits s’alternaven amb coloms, perdius, cignes, xais i vedella cuits a la brasa. Les carns venien embotides amb espècies que, en passar pel foc, perfumaven l’ambient, com el pebre, el safrà, la canyella, el clau d’espècia i el gingebre. Grans truites de riu fumades i farcides, i tonyines guisades amb all, ceba i julivert, s’acompanyaven de dàtils, formatges empebrats i figues seques.

Finalment, i per a reblar el clau, una llarga mostra de pastissos i de menges confitades, que era un nou mètode de conservació importat d’Orient, acabarien d’omplir unes taules del tot atapeïdes de menjar.

El vi, amb mel i farigola, era servit amb generositat i sense interrupció, mentre trobadors i joglars entretenien els comensals amb sirventesos rítmics i maliciosos que, a mesura que l’ambient s’escalfava, guanyaven en procacitat.

D’entre tots els convidats, recordo com m’impressionà la voracitat dels tres clergues catòlics que havien oficiat el culte religiós. La cerimònia havia estat una concessió al papa que Ramon de Tolosa havia concebut intencionadament com un gest conciliador cap a Roma. No debades la cúria vaticana s’havia queixat sovint, i recelava cada vegada més de la tolerància de Tolosa envers la puixant heretgia càtara que s’anava estenent per les terres d’oc.

El batibull a la sala seguia una progressió ascendent. Semblava com si cada gerra que es buidava provoqués una crescuda immediata de l’enrenou de crits i riallades que, sense aturador, saturaven l’ampli refectori.

Jo mirava, divertit i aguantant-me el riure, com el rei Ricard s’havia decidit prendre la forqueta que li havien posat al costat de la seva fusta. L’anglès arrufava les celles mentre examinava l’estri, alhora que observava, incòmode, com la majoria dels convidats l’utilitzàvem amb desimboltura. Després d’intentar usar-la, inútilment, amb un enorme tall de vedella, Ricard, en una controlada explosió d’enuig i impaciència, llançà la forqueta enlaire, per darrere la seva espatlla.

«Efeminats…», vaig endevinar que remugava el Plantagenet, despectiu i amb veu rogallosa, mentre desembeinava el seu punyal i s’abraonava amb satisfacció renovada damunt la peça de carn.

Tot d’un plegat, un servent anuncià en veu alta una visita inesperada. La nova féu minvar de cop el brogit que omplia la sala:

L’enviat especial de Sa Santedat el papa Innocenci III, l’il·lustríssim Folquet de Marsella, amb un missatge públic per al comte de Tolosa…

La taula presidencial restà astorada durant uns instants, els suficients perquè jo sentís un desassossec i alhora intuís que aquella visita ens duria malastrugança.

El rei Pere, assegut dos seients a la dreta del comte Ramon, es tombà cap al nou maridat allargant el coll:

—És tot un detall que el papa us enviï la seva felicitació —i afegí—: No us sembla?

El rei Ricard, mofeta, també volgué dir la seva:

—Després us queixareu que Roma no us estima!

Una figura escardalenca aparegué sota el llindar del gran arc d’entrada al refectori. Anava abillada amb els guarniments d’or propis d’un alt prelat. Folquet de Marsella, conscient que tots els convidats —tret del rei Ricard— havíem deixat de menjar per mirar-lo, esbossà un somriure mordaç. Amb molta parsimònia, i sense pressa, anà identificant visualment, un per un, la major part dels senyors i les dames que tenia allí al davant. Finalment, i aconseguida l’expectació que buscava, trencà el silenci i obrí els braços.

—Déu us guardi de tot mal, nobilíssims senyors…! —recità amb grandiloqüència—. En veritat us haig de dir que m’infon un gran respecte aital concentració de poderosos i molt nobles senyors al voltant d’una mateixa taula!

Adelaida de Tolosa s’inclinà cap a la seva neboda Esclarmonda, al seu costat, i li xiuxiuejà a cau d’orella:

—Què hi fa, aquí, aquest, parlant en nom del papa? Si fa anys el van fer fora de no sé quantes corts, per conducta immoral amb les dames!

—Jo mateixa vaig haver de parar-li els peus més d’una vegada —mormolà Esclarmonda. I afegí—: Com que amb el mester de trobar no se’n sortia, ho va deixar, i ara, pel que sembla, ha canviat de feina.

—Doncs si ara ja és missatger de la cúria romana, aviat prendrà la tiara al papa, si el seu amo no vigila! —mussità, burleta, Adelaida.

Folquet no podia sentir els comentaris de les dames, però en copsava l’animadversió que en destil·laven. Les fulminà amb una mirada de ressentiment que, tot seguit, desvià, un pèl suavitzada, cap al comte Ramon.

—Sa Santedat el papa Innocenci III vol felicitar públicament el molt noble comte de Tolosa per la decisió d’unir-se en sant matrimoni, tot i ser la quarta vegada… —la seva entonació arrogant havia adquirit un deix maliciós—, sota els oficis de la Santa Mare Església.

Dos dels tres clergues oficiants de la cerimònia nupcial se sentiren al·ludits i, diligents, es mig alçaren de la taula en un gest imprecís que volia ser una reverència. El tercer, en canvi, no s’assabentava de res, prou ocupat com estava, d’una banda, de devorar un llom sencer de porc, i, de l’altra i amb els ulls esbatanats, mirant el pitram que una lasciva dama feia sobreeixir al seu costat, premut i rotund, d’un escot generós.

Des de la taula d’honor —llevat del rei Ricard— se seguia en silenci i amb una serietat glacial la intervenció de Folquet.

L’enviat papal continuà, ara elevant la veu i endurint l’expressió:

—Tanmateix, el Sant Pare també vol aprofitar aquesta avinentesa per a transmetre el seu neguit per la falta de respecte de molts senyors occitans, la majoria aquí presents, vers l’única i veritable Església…, i, sobretot, per la paorosa expansió de la contaminació herètica per terres tolosanes.

Folquet concedí als presents uns moments de treva per tal que poguessin assimilar bé el seu missatge, abans de començar-ne un de nou per a un altre destinatari:

—I, finalment, coneixedor Sa Santedat de la presència aquí de Sa Majestat Ricard de Plantagenet —inflà el pit, dedicà una lleugera reverència a l’al·ludit, i continuà—, l’encoratja públicament a tornar a Terra Santa, per tal que ajudi a foragitar una vegada per totes l’infidel Saladí de Jerusalem, amb el qual males veus afirmen que, fins i tot, hi establí una sacrílega amistat.

El rei Pere considerà que l’emissari pontifici estava tibant massa la corda. Volia evitar que aquella incòmoda situació enverinés la festa. Es posà lentament dempeus, fent avinent a Folquet la seva extraordinària alçada, i parlà amb veu greu i en to conciliador:

—Potser no és el lloc ni el moment més adients per a transmetre un missatge com aquest del Sant Pare al rei d’Anglaterra. I, d’altra banda…

L’enviat papal el tallà sense miraments:

—Precisament els Plantagenet en podrien prendre exemple, de la Casa de Barcelona, sempre fidel i compromesa en la lluita contra els infidels regnes sarraïns d’Al-Andalus. —Folquet, desafiant, es quedà mirant el rei anglès—. Tal vegada voleu que transmeti alguna resposta a Roma, Majestat?

Les darreres paraules del prelat foren seguides d’un silenci feixuc.

Ricard, que no havia parat de servir-se i beure vi, havia evolucionat d’una actitud displicent a un posat insolent i burleta. Aclofat i escarxofat grollerament al seu seient, i després de fitar l’emissari papal de dalt a baix com qui contempla un objecte exòtic, amollà, finalment, un rot descomunal que esbotzà el sepulcral silenci i retrunyi com un tro sota els arcs de la gran sala.

El rot reial deixà els convidats garratibats, mentre l’anglès, impassible, continuà menjant en solitari. Alguns s’esforçaven per contenir el riure, mentre el meu pare estroncà, amb una plantofada, la meva aïllada i espontània riallada infantil.

El comte Ramon, sense alçar-se de la cadira, es tombà cap al rei Pere simulant preocupació i mussità:

—Em pregunto si Folquet sabrà transmetre al papa la resposta de Ricard amb tots els seus matisos.

Lívid i tremolós, el missatger pontifici va prémer els llavis amb ràbia i assenyalà Ricard amenaçadorament:

—Prenc nota de la vostra irreverent actitud, Majestat, però no vull marxar sense advertir-vos… —la inspiració li il·luminà el rostre—, que faríeu bé de casar ràpidament les vostres tres filles!

—Les meves tres filles? No en tinc pas cap, jo, de filla —observà sorprès, Ricard.

—Oh, i tant! —féu Folquet, aspre i amb un somriure despectiu—. En teniu tres, de filles, vós, per si no ho sabíeu…, que es diuen Supèrbia, Cobdícia i Luxúria!

Tots els presents romaníem muts i petrificats. Jo em preguntava com podia acabar tot allò, mentre escrutava els rostres dels principals senyors.

—Molt bé, Folquet. —Ricard s’alçà amb parsimònia i s’encarà al prelat—: Doncs aleshores heu de saber que, com a bon cristià, lliuro la Supèrbia als templers, la Cobdícia…, als monjos del Cister, i pel que fa a la Luxúria…

Assenyalà els tres clergues asseguts a la taula. El més rústec continuava menjant amb golafreria sense deixar, però, de clavar els ulls en les pletòriques mamelles de la seva veïna. La maliciosa dama, cada vegada més estovada i desinhibida pel vi, fruïa d’allò més escalfant aquell sac de greix que s’anava fonent al seu costat.

—… la Luxúria —repetí Ricard amb un somriure maliciós— la lliuro als reverends de l’Església Catòlica!

Mentre el comte de Foix i altres senyors esclafien a riure i aplaudien, els altres dos clergues s’aixecaren ofesos i, arrossegant el tercer que, embriagat i amb la boca plena, no entenia res del que estava passant, marxaren indignats de la sala amb el furibund Folquet al capdavant.

Esclarmonda, preocupada, es dirigí al rei anglès:

—Sospito que al papa no li agradaran gaire les vostres respostes.

—Els Plantagenet ja estem avesats a aquest diàleg subtil amb Roma! —féu Ricard, sorneguer.

El rei Pere es tombà, amoïnat, cap a Esclarmonda i Adelaida:

—Ja en el seu discurs d’investidura, el papa Innocenci va definir la vostra església com «la font del mal». I des d’aleshores us acusa d’entabanar la gent amb el mite del Sant Grial, que, segons Roma, els càtars reteniu i amagueu en algun indret secret. Amb tots els meus respectes… —el rostre enfurrunyat de Pere reflectia el seu neguit—, crec que hauríeu de reflexionar sobre el risc a què us esteu exposant.

—És natural que la bona acollida per terres occitanes de l’autèntic missatge cristià tregui el papa de polleguera —respongué Esclarmonda amb fermesa—. Com també és lògic el pànic de Roma quan algun dia es divulgui el secret i l’autèntic significat del Sant Grial.

Aleshores jo no entenia les terribles acusacions amb què l’Església de Roma incriminava els qui, com la meva àvia i la meva mare, professaven una fe cristiana animada per la bondat i la caritat, fins al punt que els seus predicadors eren anomenats «bons homes» i «bones dones»». Val a dir, també, que aleshores la qüestió no em llevava la son. En canvi, aquell secretisme i les enigmàtiques mencions al Sant Grial —les primeres que sentia a la meva vida— em desvetllaren un interès i una curiositat que amb els anys no deixarien de créixer.

—Romanços del Sant Grial a banda, Pere té raó —intervingué Ricard, sense embuts—. Cap cancelleria reial no ignora que el papa no para de burxar el rei francès perquè l’ajudi a combatre l’heretgia càtara dels vostres territoris.

El comte Ramon s’aixecà. Com a amfitrió i protagonista de la festa, tenia l’obligació de treure ferro a la situació. Somrigué als dos monarques.

—Amics meus: no em fareu creure que hem de témer els francesos!

La resposta del rei Pere anava carregada de verí:

—Si la memòria no em falla, comte Ramon, vós sou vassall del rei de França. Si més no, testimonialment.

—Vós ho heu dit!… —féu Ramon, amb un somriure burleta—, testimonialment! On s’és vist que les possessions i les riqueses d’un vassall siguin superiors a les del seu rei? Prou feina té ara Felip August a defensar París i els seus entorns! Amb qualsevol dels nostres exèrcits per separat, anglesos, tolosans o catalanoaragonesos, podríem ocupar i cruspir-nos el regne de França en menys d’una setmana!

—Doncs ara imagineu-vos que, a més, apleguéssim els nostres cavallers i totes les nostres hosts en un sol exèrcit —digué Ricard, amb els ulls espurnejants.

Amb els braços oberts damunt la taula, el rei Pere s’adreçà a tots amb gravetat:

—El problema és Roma, senyors, i no pas França. Massa sovint oblidem que el papa continua gaudint de la potestat divina, que tots li reconeixem, de posar i treure reis a voluntat seva —prengué la seva copa i la buidà d’un glop—, i de posar en marxa, en qualsevol moment i amb qualsevol excusa, un exèrcit croat disposat a morir per Déu. —El sobirà de la Corona d’Aragó semblà recordar una dada important i es tombà cap a Adelaida de Tolosa—: Ja heu oblidat, estimada Adelaida, que fa vint anys vau haver de jurar obediència a l’Església Catòlica a fi que Roma aixequés el setge d’un grapat de mercenaris sobre Carcassona? —El catalanoaragonès es girà ara cap al rei anglès i el comte de Foix—: I vós mateix, Ricard, i vós, amic Foix, què diantre hi vau anar a fer, a Terra Santa, sinó a obeir les consignes del papa?

El darrer dels actes festius d’aquell casament, i el més esperat pels joves, era una justa entre cavallers a la plaça d’armes del castell de Bellcaire.

Una parella de nobles genets anglesos eren a punt d’enfrontar-se a una altra formada per un cavaller tolosà i un altre de català. La multitud s’apilonava darrere les tanques de fusta, mentre els convidats més importants, asseguts als setials del cadafal, reprenien la conversa que la inesperada visita de l’enviat papal havia provocat.

L’estrèpit freqüent de la trompeteria i els crits de la gent feien que el diàleg a diverses bandes avancés amb dificultat i ple d’interrupcions.

El jove Trencavell argumentava amb vehemència, ara girant-se al rei Pere ara al seu oncle Ramon:

—Per més que s’estengui l’església dels bons homes, avui el papa no gosaria atiar una croada contra uns cristians que, a més, són vassalls dels poderosos i molt nobles senyors de Barcelona i de Tolosa.

—El meu fill té raó —corroborà Adelaida al rei Pere, que seia al seu costat—. La vostra lluita contra els sarraïns us confereix un prestigi que us fa immune a les conxorxes del Vaticà.

Sense deixar de mirar la cavalcada dels quatre cavallers, que ja eren a prop de l’envestida, el comte Ramon replicà, mordaç, a la seva germana:

—Els nostres avantpassats hi van deixar els cabals i la pell, a Terra Santa, lluitant contra els infidels! I no és que això immunitzés gaire la família! —Ramon donà una ràpida llambregada a la vescomtessa Adelaida i afegí—: Si la memòria no em falla, a la Casa de Tolosa ara tots estem excomunicats!

El fragor creixent de la multitud i el retruny dels cascos dels cavalls feien ara impossible prosseguir la conversa. Dos dels cavallers en lliça toparen amb un soroll sec i metàl·lic. Un dels dos anglesos caigué espectacularment del cavall, mentre que el seu contrincant, el tolosà, aconseguia recuperar l’equilibri després d’uns moments de dramàtica incertesa. Els dos genets restants, per la seva banda, havien desviat amb els escuts les escomeses de les llances, i ara cavalcaven rabent cap al punt de partida, per reemprendre la cursa que els havia d’enfrontar de nou.

Esclarmonda aprofità que la cridòria semblava minvar una mica.

—Roma sap que el fons del problema no rau en l’església dels bons cristians, sinó en el desprestigi creixent de la pròpia Església i el seu clergat. I això els lleva autoritat a l’hora de recaptar els delmes i altres tributs abusius que s’empesquen. —La nova i enfollida carrera dels dos cavallers acabà en una violenta escomesa de la qual sortí malparat l’anglès, que caigué sota l’embranzida del català, amb el rerefons dels crits d’aprovació d’un públic entusiasta i dels xiscles dels qui, com jo, romaníem a primera fila—. A més, el papa segueix la seva pròpia estratègia de poder terrenal, com qualsevol altre senyor influent i poderós —raonava la dama de Foix, com si ho fes per a ella mateixa—. I avui per avui, Roma encara comparteix amb París l’enemic comú anglès i alemany. I d’ençà de Carlemany, s’estima més que sigui França, i no una temible aliança entre Barcelona i Tolosa, qui senyoregi les terres occitanes.

Els cavallers vencedors del torneig s’havien acostat, dalt dels seus corsers i amb els elms a la mà, a la tribuna dels il·lustres convidats. Amb una reverència saludaren dames i senyors. Esclarmonda fou l’única que s’aixecà, amb cortesia, per correspondre a la salutació, però alhora es tombà cap als seus dos veïns de setial, el rei Pere i el comte Ramon. I sentencià:

—L’heretgia càtara, senyors, esdevindrà el gran pretext de Roma per a impedir, al preu que sigui, aquesta temuda aliança natural occitanocatalana. No ho oblideu.

La dama prengué un calze als servents que els oferien beguda, l’alçà i, somrient, canvià radicalment el seu discurs:

—I ara brindo perquè l’enllaç entre el comte Ramon i la princesa Joana ompli de joia els seus comtats i els dels veïns i amics occitans, catalans, aragonesos i anglesos!

Desconcertats pel breu, però punyent, discurs d’Esclarmonda, els senyors s’anaren aixecant a poc a poc dels seus setials. Finalment tots respongueren als brindis sense gaire convicció.

El rei Ricard cregué obligat posar un punt final que, a més d’honrar els nuvis, respongués als temors de la dama de Foix:

—Llarga vida i salut als nuvis! —exclamà, i afegí—: I perquè algun dia, creences religioses a banda, les cases de Tolosa, Barcelona i la dels Plantagenet aturin les ambicions i les intrigues de Roma i França!

Tots brindaren, ara sí, amb fortes exclamacions d’aprovació.

Els convidats havien començat a desfilar. El rei Pere feia estona que buscava Esclarmonda. Tenia necessitat, abans de marxar, de parlar a soles amb aquella dona d’elegància i saviesa torbadores. La localitzà, finalment, enmig d’una rotllana entre la qual m’hi trobava. Érem una bona colla els qui, fascinats, encerclàvem la dama de Foix i Raimon de Miraval. El trobador puntejava una nostàlgica melodia amb el llaüt, i ella amb la seva veu vellutada i sensual arrodonia una trista cançó que encongia el meu cor adolescent.

El monarca s’esmunyí amb discreció dins el cercle fins a fer-se un lloc al meu costat. M’amoixà els cabells amb una mà que, després, posà protectora damunt la meva espatlla. El seu gest em commogué fins al moll de l’os, i fou aleshores —recordo— que vaig parar esment, per primera vegada, que aquell home jove, alt i fornit era el meu rei.

Vaig gosar mirar-lo als ulls: m’adonava que la cançó d’Esclarmonda també l’afectava, i això em féu sentir-lo més a prop. És probable que aquella música el retornés als temps d’infantesa, quan el seu pare, Alfons, organitzava certàmens trobadorescos en els quals participava el mateix monarca. Devia recordar amb melangia aquells debats literaris on el seu progenitor defensava l’estil poètic senzill i clar del trobar leu, enfront de les subtileses i hermetismes del trobar clus. I potser també evocava la imatge d’aquelles esplèndides dames de la cort, les quals, mentre feien veure que escoltaven, amanyagaven amb fruïció el petit Pere, tot desvetllant la voluptuositat i el gaudi cortesà del futur rei.

Acabada la cançó, Esclarmonda, que ja havia notat la presència del rei, se’ns atansà amb un somriure. Els llavis molsuts i la profunda lluentor dels seus ulls negres feren trontollar encara més la seguretat del monarca, ja prou ferida per la cançó i els records nostàlgics.

—Ja marxeu, Majestat…? —rondinà ella, melosa, mentre amb un braç m’envoltava les espatlles amb familiaritat—, ja veig que us heu fet amic del jove Pere Roger de Mirapeis. No us feu pas il·lusions, però, perquè aquest ha de ser cavaller meu!

Mentre jo era a punt d’esclatar de satisfacció, el rei prengué el braç de la dama amb gest amistós i suaument se l’endugué, apartant-la de mi i de la rotllana. Molts anys després, ella mateixa em faria la confidència —com moltes d’altres— de la conversa que hi mantingué.

—Sí, malauradament haig de partir —li digué el rei, i afegí—: però…, no puc marxar a Barcelona sense haver-vos fet una pregunta que em neguiteja.

—Compte amb la pregunta, Majestat! —respongué ella, jovial—. Aquí no som gens discrets, i als trobadors els entusiasma divulgar les preguntes que els cavallers neguitosos fan a les dames —dels seus ulls sortien guspires de malícia—, sobretot quan el cavaller és un rei!

Pere es degué sentir arrossegat, sens dubte, per la seducció natural d’Esclarmonda i, mirant al terra, continuà:

—M’adono que compreneu, més que tots els senyors occitans plegats, l’ús que Roma fa del catarisme com a pretext per a la seva estratègia de poder —s’aturà i mirà fixament aquells grans ulls de foc negre—, i tanmateix sou una abrandada defensora d’aquesta heretgia, o com li vulgueu dir. Per què, doncs, doneu ales al discurs de Roma deixant que l’església càtara continuï creixent? Per què alimenteu el mite del Sant Grial entre la gent?

La dama de Foix li retornà una mirada afable i serena.

—Per una raó molt simple, Majestat. —S’agafà amb familiaritat de bracet del monarca i aturà per uns moments el lent passeig—. Perquè crec en aquesta heretgia que vós mal anomeneu, i que no és més que un retorn a l’esperit del pur i vertader cristianisme. I això converteix la lluita pel domini dels pobles, dels territoris i les coses en un joc banal entre infants. —I afegí—: I pel que fa al Sant Grial, Majestat —el semblant d’Esclarmonda perdé el darrer rastre d’alegria i ara reflectia una expressió absent, de pensaments llunyans—, tan sols us puc dir que no es tracta d’un mite, com vós dieu, sinó del tresor i del secret més transcendent que dóna vida, sentit i continuïtat a l’església dels bons cristians.