X

Aquell diumenge 13 d’agost va començar la insurrecció. Treballadors del port i de les fàbriques es van reunir a la Rambla per protestar. Raonaven que no havien ajudat a fer fora Espartero per ser governats pels moderats acabats d’arribar de l’exili. El general Serrano i el diputat González Bravo, en nom del govern, els havien promès una Junta Central, i aquelles promeses no s’havien acomplert. Aviat es van escalfar els ànims, els incontrolats de sempre van trencar els primers vidres a la Rambla i un conegut incendiari anomenat Joan Gibert el Peixater va aixecar una bandera vermella i va reunir una multitud d’exaltats al seu voltant abans de ser detingut. L’alcalde de Barcelona no era a la ciutat, i el seu substitut, un advocat anomenat Josep Soler i Matas, el va fer empresonar. Però això només va encendre encara més els revoltats, que marxaven pels carrers sorollosament.

—Allibereu el Peixater! —cridaven.

Quan en Llampades tornava aquell migdia a la caserna, davant de les reixes de l’església de Santa Mònica es va topar amb un teatret de titelles. No hi havia cap infant entre els presents, només un grup de revoltats que miraven embadalits com una princesa de fusta recitava uns versos.

—A la rica Barcelona, / on viuen tants fabricants, / el treballador ja no cobra / i tots passen fred i fam.

Els homes aplaudien i picaven de peus, molts d’ells amb barrets estrafolaris, d’altres amb velles perruques enfarinades i uniformes napoleònics esparracats, o amb sotanes requisades a la parròquia. Feien ostentació d’aquella confiança absurda que dóna la massa, quan els homes s’agrupen i pensen que això els fa forts. Poques hores més tard es va veure desfilar els primers jamàncios per la Rambla. Els deien així a tall de broma, perquè en la parla dels gitanos de l’acció de menjar en diuen jamar. Ells afirmaven que era perquè quan els comminaven a rendir-se sempre responien en castellà: ¡Jamás! En realitat, la jamància era el terme que feia servir la milícia per designar el sobresou de cinc rals diaris que percebien aquestes tropes en concepte de manutenció, perquè no tenien dret a ranxo. Eren els aturats i els morts de gana, que s’havien allistat a la infanteria per alimentar les seves famílies. Servien al primer i al sisè batallons del regiment de Voluntaris de Catalunya, i sobretot al dotzè batalló, més conegut com el Batalló de la Brusa. A aquests se’ls reconeixia fàcilment per l’anomenada barba a la Luchana que lluïen, un gran mostatxo de puntes caigudes amb masclet. Calçaven espardenyes i vestien un aiguabarreig d’uniformes d’infanteria, artilleria o cavalleria procedents dels excedents dels magatzems militars, amb pantalons grisos o vermells, bruses de treballador, mocador negre o roig al coll i barret de mariner o barretina guarnida amb una calavera de llautó. Eren una mena de sans-culottes a la catalana, equipats amb una gran varietat d’armes.

Aquella tarda van rebentar i saquejar moltes botigues, i aviat es van aixecar les primeres barricades. Els voluntaris van iniciar una cacera d’enemics de la revolució, i en poques hores les presons es van omplir de gent. Pels carrers passaven grups de revoltats, que amenaçaven els rics. La tropa bigarrada havia ocupat ja la majoria de les esglésies, i els soldats s’asseien als altars i als sarcòfags a jugar a cartes. Aquella nit una comissió es va entrevistar amb l’alcalde interí, i el van convèncer de deixar lliure el Peixater, que es va convertir en l’heroi de la jornada. De matinada, la poca gent d’ordre que quedava dins de les muralles va fer l’equipatge i va fugir. Molts carreters van fer l’agost en aquell gran pànic, cobrant grans sumes per portar persones i pertinences a Gràcia o Sarrià. D’altres van provar d’escapar-se pel portal de l’Àngel, on es va congregar una gran gentada. Els milicians escorcollaven els homes que sortien, a qui aleatòriament tirotejaven quan ja eren fora, a tall de broma. A les dones les duien a l’interior del cos de guàrdia, i allà unes prostitutes les feien despullar. Les reconeixien palpant-les impúdicament per tot el cos, buscant joies amagades en els orificis femenins o monedes cosides al folre dels abrics.

Sobre la muralla ja onejava una bandera negra, i quan van obrir la porta un sergent jamàncio amb cara de pomes agres va ordenar inspeccionar els documents i regirar els carros. A la cua hi havia mossèn Jaume Gener i un sacerdot amic seu, que provaven de fugir disfressats de seglars, amb un mocador vermell al coll. Vestits d’aquella manera tan ridícula es van apropar al cos de guàrdia i els van donar l’alto.

—On aneu, ciutadans?

—Som veïns de Martorell —va respondre el mossèn—. Tornem cap a casa.

—Artesans, amb aquest tuf de sagristia? —va dir el sergent, acostant-se a en Gener.

—No som clergues, som terrissers.

—Terrissers? —va riure aquell murri—. Però si encara feu pudor d’encens!

—Us juro que només hem vingut a vendre els nostres càntirs —va protestar el sacerdot—, no estem en contra de la vostra revolta.

—A veure, ensenyeu-me les mans…

En el darrer instant, dins d’una tartana van trobar amagat el propietari d’una fàbrica de cordes. I amb el rebombori que això va provocar, els dos capellans van creure que es podrien esmunyir de la ciutat. Però una puta del bordell que freqüentava mossèn Gener el va reconèixer, i va denunciar-lo al sergent de guàrdia.

—Tu, rosegaaltars, vine cap aquí!

Els dos clergues van ser arrestats i conduïts fins al fossat de la muralla, sota el pont que anava a parar al portal de l’Àngel. Allà els esperava un matrimoni benestant, dos capitalistes i una senyora que encara duia posats tots els seus anells; eren al caire d’una rasa que havien excavat aquella mateixa nit. Immediatament es va formar un piquet d’afusellament, el sotsoficial va donar les ordres oportunes i els voluntaris van disparar als detinguts sense gaire punteria. Tots van sobreviure menys en Gener, que va morir de l’ensurt. Sense cap compliment ni cerimònia, va ser enterrat allà mateix. Els altres van haver de passar per davant d’aquella tomba, com una advertència per als enemics de la revolució.