Guàrdia Urbana

Una preciosa tarda de primavera, cent guàrdies urbans van encabir-se en una de les sales del Museu d’Història de Catalunya, a tocar del Port Vell de Barcelona. El 14 de maig de 2014 els policies eren al pis de dalt, el que té vistes aèries. N’havien reservat la sala perquè era el dia en què es constituïen els Guàrdies Urbans per la Independència, la sectorial de l’ANC que agrupava els policies municipals de Catalunya socis de l’ANC.

Un ambient franc i molta alegria circulava per la sala. Majoritàriament homes, tots els policies anaven vestits de carrer i molts duien peces esportives: pantalons de xandall, vambes esportives, samarretes de màniga curta, dessuadores, gorres de beisbol i cares netes. Però també n’hi havia molts que anaven mudats. Jaquetes, camises planxades, sabates enllustrades i fins i tot botons de camisa donaven a la reunió un cert aire de comunió. I aquella polsera, aquella cadena, aquell rellotge tan ben travat, aquelles vambes gastades de córrer, aquelles ulleres fosques dalt del cap, tots aquells detalls que fan que, fins i tot vestits de carrer, molts guàrdies urbans, i els policies en general, segueixin semblant policies. La majoria duia els cabells curts i molts d’ells eren joves, forts i musculosos. S’evidenciaven hores de gimnàs, però també es veia gent gran, amb una mica de panxa, i ulleres, i bosses als ulls, perduts entre un mar de parelles, criatures, cunyats i càmeres de vídeo.

L’acte, sobri i formal, consistia tan sols en tres discursos. El discurs d’un jutge, el discurs d’un policia i el discurs de la Carme Forcadell, la presidenta. La Carme Forcadell, la dona que havia fet plorar d’emoció més d’un d’aquells homenassos que tenia al davant. Molts d’ells, quan va acabar l’acte, es van fotografiar al seu costat, o fins i tot li demanaven autògrafs que ella atenia amablement.

Tot d’una, però, un silenci sepulcral va regnar a la sala. Disciplinats, amatents, els policies escoltaven atentament el discurs de la presidenta. Forcadell no és només funcionària. També ha estat professora d’adolescents i d’adults i està més que acostumada a parlar en públic. Li agrada fer-ho, i la gent que la coneix diu que des que és a l’Assemblea ha crescut dalt de l’escenari. Forcadell no llegeix mai els discursos, que li acostumen a durar entre vint i quaranta minuts, i sempre és l’autora de les seves paraules. Va vestida amb pantalons i rarament porta faldilles, i fa els discursos a peu dret, agafant el micro amb la mà esquerra i gesticulant amb la dreta. Amb intensitat si cal.

«Intentaran explicar-nos que no ens en sortirem, que la independència és impossible. Ja ho sabem. Ho fan cada dia, no? Cada dia ens posen més pals a les rodes. Tranquils. No passa res, és la seva estratègia. És la seva estratègia, no n’hem de fer cas. Nosaltres no n’hem de fer cas. Ens diran que és impossible: ni cas». La Carme Forcadell marca una pausa, es mira l’audiència i envia un missatge d’optimisme a través de fets consumats: «Què és “impossible” per a nosaltres? No sabem el que és, no ho sabem. Nosaltres som aquella gent que fem possible allò que és impossible. Perquè si jo hagués vingut aquí fa dos anys i us hagués dit que l’Onze de Setembre faríem la manifestació més important de la nostra història; que el Govern de Catalunya convocaria unes eleccions i tindríem un Govern sobiranista, i que faria una declaració de sobirania dient que Catalunya és lliure i sobirana, què m’hauríeu dit? I si, a més a més, us hagués dit que faríem la Via Catalana, quatre-cents quilòmetres, des d’Alcanar fins al Pertús i, a més a més —a més a més—, resulta que tindrem data i pregunta per a la consulta, vosaltres què m’hauríeu dit? Això és impossible; això és impossible, m’hauríeu dit. Però nosaltres ho hem fet possible. Nosaltres som aquella gent que fem possible allò que semblava impossible. I això és el que hem de tenir clar: si nosaltres ho volem, tot és possible. Si nosaltres estem decidits, tot és possible!».

Els aplaudiments van retronar a la sala. Tots els policies aplaudien amb fervor el discurs de la presidenta, que demanava silenci amb la mà. A banda del centenar de presents, moltes més persones seguien el discurs en directe per Internet. Potser cinc o sis sales més com aquella però formada per individus solitaris que miraven l’acte des de casa, davant l’ordinador gràcies a l’streaming que la central de l’ANC havia cedit a la sectorial de Guàrdies Urbans.

Entre els guàrdies urbans presents hi havia l’agent Clotes. El simpàtic agent Clotes. Per sobre dels cinquanta anys, el Clotes porta ulleres i té una mica de papada. Pot portar tranquil·lament els dos botons de la camisa de dalt oberts, ensenyant una mica de pit. És un dels veterans, ara l’han destinat al barri de Gràcia de Barcelona. És un autèntic fan de la Carme Forcadell. Encara avui recorda amb emoció el discurs que va fer a la Via Catalana, l’any 2013. «Em va posar la pell de gallina. Directament. A mi m’arriba molt aquesta dona. Molt. M’enganxa, és una dona que m’enganxa». Tot energia positiva, el Clotes estava molt content de com anava l’acte i de la gran presència de companys. De l’extraordinària presència de companys. Ho diu ell mateix. A la Guàrdia Urbana els independentistes són minoria creixent. Cada vegada més. «Un dels de Zona Franca, on tenim els antiavalots, em va dir: “Os meteremos la brigada de información para saber qué hacéis en la sectorial”. Ha, ha! Quin catxondo! Saps qui hi havia avui aquí? Comandants de la brigada d’informació. Home, és clar, gent dels nostres. A la Guàrdia Urbana hi ha molts unionistes, sí, però també hi ha molts “indepes”. Com a tot arreu. I, escolta, no passa res, eh? Que tots som companys, escolta». Quin paio, el Clotes.

Per fer-vos una idea de qui és l’agent Clotes hi ha una anècdota que el perfila força bé. Destinat a Gràcia, molts dels companys del Clotes són exguàrdies civils. Fa anys van entrar a la Urbana, però encara mantenen amistat amb antics companys. Per això aquests guàrdies urbans tot sovint baixen al bar del barri, on es troben amb guàrdies civils, antics amics, i esmorzen plegats. El Clotes, en canvi, el simpàtic Clotes, no baixa a esmorzar. Ell és un guàrdia urbà de tota la vida i prefereix quedar-se al menjador que tenen a la comissaria de Gràcia. A vegades s’hi està tot sol. Taules, cadires, un televisor. «Amb la tele, ni t’ho imagines! Jo poso TVE1, a la 1. TVE2, a la 2. TV3, a la 3. I així anar fent. Lògic, oi? Doncs així que bado, em trobo 13TV al primer canal! 13TV, la tele aquella tan espanyolista, al número 1. No poden suportar veure les altres. Només el discurs propi. Que fort. I pel que fa a cartells, ni t’ho explico. Els cartells que jo penjo no em duren ni un dia. Me’ls arrenquen».

Entre els assistents a la conferència, a primera fila hi havia el Jordi Salvador. Poques files més enrere, el Josep Colomer, l’home que a l’ANC s’encarrega de coordinar les sectorials, les curiosíssimes sectorials de l’ANC. El Colomer ha de parlar amb representants dels Guàrdies Urbans, psicòlegs, cantaires, francmaçons, transcriptors, gais i lesbianes, meteoròlegs o radioaficionats per la independència. Un dia aquest home hauria de publicar un dietari.

L’agent Clotes, fa molts anys, va ser professor de molts dels seus companys a la Foixarda de Montjuïc. «Jo era un professor molt fill de puta. Però s’havia de ser fill de puta. Ha, ha!». Te’l mires, i costa de creure que ho arribés a ser. Veterà, ha fet de tot, des de professor a l’escola de policia fins a patrullar pel carrer. «Les millors, les dones. Amb el company que m’he sentit més segur fent patrulles ha estat amb la Isabel. Aquella dona despertava respecte amb la mirada. Anaves molt segur al seu costat». Però ara el Clotes treballa a oficines.

La Carme Forcadell continuava el seu discurs a peu dret, recolzada al faristol. Darrere d’ella, una bandera nacional presidia l’acte. També s’hi veia, més discretament, el logo de la sectorial Guàrdies Urbans per la Independència. És una placa de guàrdia urbà, amb la seva forma ovalada característica, però en el cor de la petxina, en lloc d’haver-hi l’escut de Barcelona, hi ha una estelada. Triangle blau, evidentment, perquè el blau, juntament amb el blanc, són els colors del cos. La Carme Forcadell vestia com de costum amb uns texans, que avui havia escollit de color blau clar.

«Nosaltres tenim el millor recurs que qualsevol poble pot tenir, que és la seva gent, som nosaltres mateixos. I, per tant, són els recursos que hem d’utilitzar. Segurament tenim veïns, tenim amics, tenim coneguts, que alguns sí que sabem com pensen, i els hem de convèncer. I fins i tot n’hi ha que no sabem com pensen, perquè no hi hem parlat mai. Doncs apropem-nos-hi. Ara és el moment, preguntem-los. Preguntem-los què n’opinen, i donem-los els nostres arguments, per convèncer-los. Perquè és veritat que hi ha molts ciutadans d’aquest país a qui no arriba el nostre missatge. No els arriba perquè no veuen mitjans de comunicació catalans». Una cella es va alçar entre el públic, i endevinar de qui és, no costa.

«I com que no els arriba som nosaltres, els independentistes, els qui els ho hem d’explicar. És molt important que ho fem, perquè el “de tu a tu” arriba més. Arriba la nostra veu, les nostres aspiracions, la nostra il·lusió, la nostra esperança. Perquè estem vivint un moment il·lusionant, possiblement el moment més il·lusionant de la nostra història. Estem vivint amb l’esperança i això és el que hem d’explicar».

Si t’hi fixaves bé, ho notaves. Hi havia homes a la porta d’entrada a la sala, homes a la porta d’entrada al museu i homes que et guiaven des del començament fins al final. Res angoixant, però sí que es notava que hi havia un cert servei d’ordre. Un control per saber qui hi entrava i qui no. «Aviam, hem de tenir en compte —igualment jo ho dic tranquil·lament— que si jo fos de l’altra banda intentaria saber què és el que es mou. I segurament estan pendents. El que passa, la clau, és que nosaltres no fem res de què ens haguem d’amagar. Som ciutadans que ens manifestem amb una opció política. Nosaltres no utilitzem ni els uniformes, ni el servei, sinó que ens manifestem com a ciutadans —que, hi insistim, som ciutadans— independentistes i, circumstancialment, treballem de guàrdies urbans», diu el José Luis Herrera, coordinador de la sectorial de Guàrdies Urbans.

En aquella sala hi havia una presència que cridava poderosament l’atenció per sobre de les altres. Rere l’escenari, una dona alta, tota vestida de blanc, treia de tant en tant el cap per darrere d’una porta. Portava els cabells curts, era esvelta i duia un pom de flors a la mà. Comprovava si la Carme Forcadell havia acabat o encara no. Emanava una intensa llum corporal; es va tornar a amagar rere la porta sense deixar de cridar l’atenció.

«Nosaltres aconseguirem la independència, és veritat, però ho podem fer perquè hi ha hagut molta gent, moltes generacions de catalans i catalanes que abans que nosaltres han treballat perquè avui siguem aquí. Els ho devem perquè ells ho han fet d’una manera absolutament generosa. Perquè no ens coneixien. Moltes d’aquests persones van viure i van morir sense poder dir que tenien un himne ni una bandera. És a dir, amagant la seva identitat. Amagant la seva llengua. Però van resistir, perquè ells sabien que del seu esforç i de la seva resistència depenia que en el futur hi hagués una generació de catalans que recuperés una dignitat i la llibertat d’aquest país. I aquesta generació som nosaltres. Els ho devem? Sí, ho farem possible perquè els ho devem, però sobretot, perquè volem. I perquè ara en tenim l’oportunitat històrica, que no deixarem passar, perquè tenim clar que el futur és a les nostres mans, que només depèn de nosaltres. I perquè per a nosaltres no hi ha res impossible. Visca Catalunya».

«Lliure!», va respondre l’auditori de policies a la professora de català. L’agent Clotes va arrencar a aplaudir, com la resta de la sala. Uns quants es van posar drets i van enfilar eufòrics cap al final de l’acte, cantant a capella l’himne dels Segadors, i amb tot l’auditori dempeus. Entre aplaudiments, al final del discurs, la senyora de blanc va sortir de la seva porta, va atansar-se fins a la Carme Forcadell i li va donar el pom de flors.

Aquella dona del vestit blanc preciós era una dona agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona molt implicada en la sectorial, perquè diuen que una de les millors maneres de lluitar contra el mal lleig és viure intensament. I això ho fa des de fa mesos. Contra la mort, vida; contra la fosca, flors, i que la lluita sigui en companyia. Per pudor amagarem el nom de l’àngel de la guarda, però apuntarem l’anècdota, admirats de la seva energia lluminosa i el seu pom de flors a les mans, uns magnífics lliris blancs.

* * *

El Whatsapp. Tot va començar amb el Whatsapp. Va ser a través del mòbil que tres agents de la Guàrdia Urbana van decidir constituir-se com a sectorial de l’ANC. En ambients on ets minoria no pots crear grans grups, però una discreta llista de tres membres de Whatsapp, sí. I així va començar tot. «Dintre la Guàrdia Urbana és difícil. En l’espai on jo estic potser n’hi havia un o dos que a vegades comentàvem “escolta he vist no sé què, no sé quantos”. Érem independentistes, saps? I allà s’ajuntaven els guàrdies independentistes i fèiem la xerrada, la petada. A través de Whatsapp enviàvem articles, comentàvem coses… I, aleshores, aquell grupet, amb el boca orella, va anar creixent. I, llavors, en un moment determinat que ja érem uns vint o trenta, o així, jo que estava a l’Assemblea i que veia com funcionaven les sectorials, vaig pensar en els mossos i vaig dir-me “per què no guàrdies urbans?”».

El José Luis Herrera és un home gran, d’uns seixanta anys, i és un dels tres agents, juntament amb el Clotes, que van crear la sectorial. L’Herrera n’és el coordinador. Més aviat llargarut, té una barba que recorda la del capità Ahab, sense la part de dalt. Força ossut, l’Herrera és un agent que treballa de nits a la central de comandament. «Entro a les deu de la nit i plego a les sis del matí. I sóc allà, a la central de ràdio. Escolto i parlo, contacto les patrulles, coses així. Que ens arriba la trucada d’incendi? Doncs jo activo bombers, ambulàncies. Hi ha dies molt estressants». L’Herrera va entrar l’any 1977 a la Guàrdia Urbana de Barcelona. Trenta-sis anys són moltes nits. Nits com aquella en què un marine nord-americà es va quedar a terra, oblidat pels seus companys. Aquella nit desenes de guàrdies urbans de Barcelona es van mobilitzar a la recerca d’un vaixell mar enllà per retornar-los un tripulant borratxo. Nits d’aiguats terribles, nits d’accidents mortals que ell retransmet pels equips d’ajuda.

L’Herrera va néixer a Colòmbia per accident, però als dos anys ja tornava a ser aquí. La família, que viatjava amunt i avall. Té trenta-cinc cosins, tots mallorquins. «Érem d’una família, diguéssim, aristocràtica de Mallorca. Terratinents mallorquins. Després de l’opulència vam tocar fons». Aquest policia està casat amb una dona de Sòria i té tota la família política castellana. «Molt bona gent, però més que independentistes són anti. Convisc amb això», diu arronsant-se d’espatlles. «Ara, la meva dona és de les que avui votaria “Sí-Sí”, i tinc tres filles apolítiques. Són d’aquest tipus de jovent, que sí, ho entenen i tot plegat, però estan per la seva vida i per la seva història».

El dia de la presentació de la sectorial que ell, el Clotes i un tercer agent havien creat pel Whatsapp, el José Luis Herrera, com cada dia, es va llevar a la una del migdia. Amb els seus horaris és comprensible. L’acte era a les set de la tarda i va tenir temps de preparar-se el discurs i baixar en metro al barri de la Barceloneta des d’Horta, el barri on viu. Va polir serrells del discurs, el va imprimir i es va assegurar que tenia les cites correctes de Luther King i Martí i Pol. Sempre legalista, l’Herrera va obrir el discurs d’una manera rigorosa: «Evidentment, com a membres que som de l’Assemblea Nacional Catalana, agraïm molt especialment la presència ni més ni menys que de la seva presidenta —o potser hem de dir en funcions, encara—, igual que la dels membres significats del Secretariat Nacional que ens acompanyen avui».

I tenia raó. Hauríem de dir en funcions. L’ANC, nascuda del pànic de no cometre els mateixos errors que els partits polítics, obliga la presidenta a presentar-se a eleccions cada any. Res de poltrones. Això vol dir que la Carme Forcadell ha hagut de guanyar eleccions cada any. Alguns, després, han cregut que la mesura fa més nosa que servei i que seria millor que els presidents tinguessin temps per bastir la seva obra. D’altres, però, creuen que aquesta actitud permet fer net cada any i que els membres que no funcionen la gent no els vota més. I t’estalvies quists no desitjats i incrustats durant quatre anys.

Sigui com vulgui la norma seguia vigent i la Carme Forcadell, al cap de poques setmanes, tornaria a viure un procés electoral.

«Nosaltres som partícips d’un somni», seguia l’Herrera. «Un somni com el que en el seu dia va fer públic Martin Luther King. Tot i que de característiques molt diferents, compartim el somni de la llibertat. Aquest és el moment actual, un moment històric en el qual estem immersos tots els que som ara i aquí; i aquesta, una gran oportunitat d’aconseguir allò que se’ns va arrabassar fa justament tres-cents anys».

Un guàrdia urbà citant Luther King també forma part de la revolució tranquil·la que estem vivint. De fet, si demanes a l’Herrera quin és el seu model de societat, entens per què el cita. «És millor aquest model piramidal amb un poder en el qual es decideix tot, i són pocs els que decideixen? Jo crec en el model aquell que s’organitza des de sota a través de societats petites. Jo no crec en el model piramidal, on hi ha una cúpula que mana. I per això crec que un país petit té moltes més possibilitats de viure justament».

L’Herrera, com el Clotes, són guàrdies urbans polititzats. I orgullosos de ser-ho. Reclamen el dret a ser com qualsevol altre ciutadà. I no està sol en la seva demanda. De fet, el tros del discurs més aplaudit el dia de la presentació va ser el que començava dient «Nosaltres som simples ciutadans»: «Nosaltres, com sap tothom, som simplement ciutadans. Ciutadans i ciutadanes com qualsevol altre, amb els seus ets i uts, amb somnis i esperances, però també amb una il·lusió comuna: aixecar un nou país. Però som també professionals, professionals que ens hem constituït en una sectorial dins de l’Assemblea Nacional Catalana, igual que qualsevol altre col·lectiu de treballadors d’un sector. Exemples com mossos o bombers són dignes de la nostra admiració, i com ells complim amb les nostres obligacions vers la ciutadania. El nostre deure és estar en tot moment al seu servei, vetllant per la seguretat i la defensa dels seus drets a totes les ciutats catalanes i cadascun dels pobles del nostre territori, sempre amb la professionalitat com a premissa. Aquests som nosaltres». La sala va esclatar en un aplaudiment enorme i tothom va entendre el que s’acabava de dir sense dir-se.

El policia José Luis Herrera va militar al partit Reagrupament, del doctor Carretero. Provenia d’ERC, però l’aposta rupturista de l’alcalde de Puigcerdà el va seduir. Amb ell, la independència semblava més fàcil. Policia i militant alhora, a l’Assemblea hi és des del començament. Des que es va crear, bàsicament. «Vaig veure clar que era un camí transversal i m’hi vaig apuntar. A mi el que em va agradar molt de l’Assemblea, aquí, a Horta-Guinardó també, perquè jo vaig estar de coordinador del districte de l’Assemblea Nacional, el que emocionava era veure asseguts a la taula gent de Solidaritat, gent d’Esquerra, gent de Convergència, gent socialista… tots a la mateixa taula. I vaig pensar: “Hòstia, això és impressionant, no? Aquí no compten els partits, aquí compta el país, oi?”. I llavors va ser quan vaig entendre que anava de debò, que tenia potència. De fet, n’estic convençut, si no canvia la cosa, aquesta és l’eina que ens portarà a la independència».

L’Herrera, en les seves nits de guàrdia, també ha tingut temps de reflexionar; ell, que no sempre havia estat independentista: «Jo ho sóc per raons de passat, perquè som un poble conquerit per la força, perquè som un poble al qual se’ns han volgut imposar i perquè són tres-cents anys de generacions morint per aconseguir un objectiu que ja ens toca a nosaltres d’aconseguir. I ho farem en pau. Però també hi ha les raons del present, perquè les circumstàncies actuals, de submissió, d’espoli fiscal i tot plegat, són tan enormes que és evident. Però sobretot jo sóc independentista pel futur. Pel futur dels meus i de tothom. Perquè la gent visqui millor». I per això l’Herrera va voler acabar el seu discurs citant Martí i Pol. «Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible».

* * *

La tercera persona que va intervenir en l’acte va ser un jutge amb el telèfon punxat, el Santiago Vidal, el jutge de la cueta, com se’l va conèixer durant un temps, perquè en duia una. Jutge més aviat esquerranós i rara avis, Vidal explicava l’incident minuts abans de començar l’acte. Era dins el despatx del director del Museu d’Història de Catalunya, el senyor Alcoberro, amic de l’ANC, que havia cedit les instal·lacions del museu en multitud d’ocasions a l’organització. Mentre la Carme Forcadell examinava un dels llibres que l’Alcoberro li ensenyava sobre el 1714 («ho veus, per a la portada hem escollit una dona»), el jutge Santiago Vidal ho detallava. «Estem bastant convençuts que tenim el telèfon fix de casa punxat». Amb un punt d’ironia, la Carme Forcadell va aixecar els ulls del llibre. «Home, i el mòbil també, no?», va preguntar mentre seguia fullejant. «No tinc telèfon mòbil. No en gasto. Tothom que vol, sap que em pot trobar a telèfons fixos. Als jutjats, a la Universitat o a casa. Per això dic que sabem que és el fix. Concretament, el fix de casa». Feia pocs dies que el diari El Mundo havia publicat a primera plana que ell, el jutge Santiago Vidal, juntament amb altres juristes, debatien i escrivien sobre una hipotètica Constitució Catalana en una Catalunya independent. «Només era a través del fix, que ho parlàvem i en trobades cara a cara. Ni correus ni res».

Després de la publicació de la notícia va haver-hi un gran escàndol a la premsa espanyola. Es demanava que es prohibís l’assistència del jutge a actes polítics. I el primer que va fer va ser assistir en aquest acte de l’ANC. «Jo penso anar a tot arreu. Que vinguin, si volen. Què faran? Detenir-me per fer ús del meu dret de lliure expressió».

A fe de Déu que el va fer servir. Allà davant, enfront d’un grup d’homes que treballen armats, molts dels quals tenen un gran sentit de l’honor, la justícia i la jerarquia, el jutge Vidal no va fer un discurs per quedar bé davant l’audiència.

«Primer, permeteu-me que agraeixi molt sincerament a l’ANC el fet d’haver comptat amb mi per fer una presentació del que segurament serà una de les claus de volta del nou estat. Les forces de seguretat. Les forces de seguretat són cabdals, sobretot en un estat que, si es compleix el que jo desitjo, no ha de tenir exèrcit». Silenci. Un silenci sepulcral va recórrer la sala. Es temien el pitjor. «Les forces de seguretat són cabdals perquè hauran de complir una de les funcions bàsiques d’una veritable democràcia: garantir els drets i les llibertats de totes les persones». Efectivament, si guanyen les tesis dels que no volen exèrcit, aleshores als policies i mossos se’ls gira feina perquè tota la seguretat recaurà en ells.

«No hi ha dubte que, en els últims anys —i en aquest sentit molts de vostès estaran d’acord amb mi amb aquesta apreciació—, dissortadament, des del poder legislatiu de l’Estat espanyol, i des del poder executiu, cada vegada es demana més que aquests garants dels drets dels ciutadans es converteixin en controladors d’aquests ciutadans. I això evidentment serveix per a les policies estatals, per a les policies municipals i també per al sistema judicial. Jo crec que ens hi hem de negar rotundament, a això». El silenci es va omplir d’imatges d’antiavalots en plena vaga de braços caiguts. El jutge anava embalat.

«Evidentment, no podem tornar a l’època de la Grècia clàssica on a l’àgora es feia una assemblea i entre tots els ciutadans es discutia tot. Això és impossible, avui dia. Però sí que podem tornar a una situació d’equilibri entre els representants dels partits polítics, a través de les eleccions, i els representants directes de la ciutadania».

La revolució tranquil·la que vivim també inclou jutges citant l’assemblea com a eina política, policies citant King i l’agent Clotes envoltant el Palau de Pedralbes mesos enrere. Ho recordeu? El president espanyol Rajoy va rebre líders europeus a Barcelona i es va negar a tractar protocol·làriament el president Artur Mas, que no fou convidat a la reunió. Espontàniament la gent va envoltar el Palau Reial on se celebrava la reunió i quan van sortir els cotxes amb els líders europeus van fer onejar les seves banderes, reclamant ser escoltats. L’agent Clotes, fora de servei, era un d’ells. Aquí ho tenim, un policia exercint el seu dret a la manifestació, escoltant un jutge amb el telèfon punxat.

«A vegades molta gent es pensa —n’he sentit comentaris— que som l’exèrcit del poble, exèrcit de Catalunya que ens salvarà i que… hòstia no fotem! Nosaltres som conillets d’Índies, tenim la nostra feina, i nosaltres ens devem a una Constitució, a unes ordenances, som un cos jeràrquicament organitzat. Nosaltres no podem fer altra cosa que obeir les ordres de qui ens mana i en qualsevol circumstància farem el mateix. El que ens digui el nostre comandament serà el que farem», diu l’Herrera. Tots els homes que han de fer complir les lleis, al mateix temps que saben que les lleis canvien lleis. Un fràgil equilibri. Però, en aquella sala, tots es desfeien d’una cotilla que entre uns i altres els posem al damunt. A vegades sembla que els policies ni tan sols puguin opinar. I són molts els que no veuen que aquella polsera, aquella cadena, aquell rellotge tan ben travat, aquelles vambes gastades de córrer, aquelles ulleres fosques dalt del cap, tots aquells detalls fan que fins i tot vestits d’uniforme els guàrdies urbans i els jutges no deixin de ser persones com la resta.

«Som a l’any 2014, som a l’any realment transcendental. Jo estic convençut i segur que no us descobreixo res de nou, que el dia 10 de novembre, doncs, la situació serà diferent. Serà la que els ciutadans vulguin, però serà diferent. I el que sobretot hem de procurar és anar treballant, hi insisteixo, de manera pacífica, serena, tranquil·la, però sense aturar-nos ni un mil·límetre, perquè quan comenci el gener del 2015 ja tinguem totes les eines necessàries a la mà per decidir com construïm, no ja quin estat construïm, sinó com el construïm. I en aquest sentit, de veritat que estic molt satisfet de veure que la Guàrdia Urbana, aquest col·lectiu tan important, tan transcendental, és amb nosaltres. Gràcies!», va ser la darrera sentència del jutge.

* * *

Era el torn del moderador de l’acte, l’actor i còmic famós Toni Albà. Com de costum, va fer les bromes habituals imitant el rei, que aleshores encara no havia abdicat. Una audiència de guàrdies urbans donava joc. «Solo decirle que yo ya he pagao mis ITV. Cuatro mil… Cuarenta mil… Cuatrocientos vehículos… No sé cuántos tengo… Y también tengo un avión…». I vinga riures fàcils. En el moment de presentar el jutge també va posar-hi una mica de pompa: «L’Il·lustríssim Senyor Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, professor de Dret i Criminologia, membre de Jutges per a la Democràcia i signant del manifest de Jutges pel Dret a Decidir, té la paraula». Però va ser en el moment de cloure l’acte que l’Albà es va posar seriós. Alumne a París, noi de casa bona, el Toni Albà es coneix Shakespeare de cor, i fins i tot en té versos adaptats a la seva manera. Aquest home recità Hamlet a la manera d’Albà. I va embolcallar el moment recitant uns versos escrits fa quatre-cents anys i que ell havia versionat.

«Ser o no ser, aquest és el problema, saber si a l’esperit li és més noble escopir els cops i els dards de la ultratjant fortuna, o alçar-se en armes contra un mar de friccions i eliminar-les combatent. Morir, dormir, res més que això. I amb un son aturar els sofriments del cor i els mil dolors connaturals heretats per la carn, això fóra un final de desitjar devotament, morir, dormir».

L’audiència, formada bàsicament per policies, escoltava seduïda els versos del poeta: «Si pogués ell mateix saltar el seu propi compte amb una simple daga, qui en portaria el pes amb queixes i suors durant tota una vida extenuada? Si no fos per la por d’alguna cosa més enllà de la mort, l’amor, aquest país no descobert que no permet tornar a les seves fronteres a cap dels viatgers i que confon la voluntat i fa que suportem els mals presents més que anar cap a uns altres que ens són desconeguts, així la consciència ens fa covards a tots, i el bon color natiu de la decisió queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament i les altes empreses importants per aquesta raó desvien llurs corrents i perden el nom, d’acció, silenci, la vella Ofèlia, nimfa, que siguin recordats els meus pecats en les teves pregàries».

Després d’una hora llarga d’acte, i forts aplaudiments, la gent va anar trencant files, per dir-ho d’alguna manera. Els homes de les portes, les obrien, i la Carme Forcadell es deixava fotografiar amb tota la calma per la gent. Ara una parella, ara un guàrdia urbà, ara una noia sola. La presidenta signava autògrafs, saludava i s’abraçava vigilant de no perdre mai el pom de flors.

L’agent Clotes demanava si els diaris ja deien coses per Internet. «Aquest matí, no vegis. La de coses que ens deien al fòrum de La Vanguardia. Nazionalistes, així amb zeta. Tu creus?», mentre el Jordi Salvador departia amb el Josep Colomer i l’agent Herrera contemplava la fi de l’acte amb il·lusió. «Primer pas fet. Ja hem agafat tota la gent independentista dintre els cossos, els tenim aquí i no amagats en una llista de Whatsapp. Ara hem de créixer amb la segona fase. Hem de convèncer aquells que encara dubten. Això farem a partir d’ara. Tenim un nucli de dos-cents seguidors. Ara ens toca ampliar. I ja hem començat a contactar per videoconferències de Skype amb altres companys. Potser en altres llocs salta de la xarxa al carrer com ens ha passat a nosaltres».

Quan van baixar a peu de carrer, la comitiva es va anar animant i van anar a sopar plegats a un restaurant de la Barceloneta que ja tenien reservat. La Carme Forcadell també va decidir acompanyar-los a última hora, mentre el Jordi Salvador enfilava cap al Vallès.

El moment italià de la nit va ser quan el grup de guàrdies urbans es van perdre camí del restaurant. Els hauríeu d’haver vist, aquells guàrdies urbans. Ben perduts dins els seus mòbils i sense trobar el carrer. Ha, ha! «Home, és que jo no sóc del barri. Què et penses? Que en els coneixem tots, els carrers? Això és impossible, escolta», deia el simpàtic del Clotes.

El Clotes, en un segon plat molt animat, explicava emprenyat quan ell es va fer independentista: «Jo abans era catalanista. Però no independentista. Però quan vaig veure els del PP recollint firmes contra l’Estatut… Va ser allò. Allò em va revoltar. Ho fèiem bé, segons la llei, i signatures en contra? Va home, va!». Quan els partidaris de la llei s’ensumen trampa, quan els agents de l’ordre descobreixen gat amagat, és aleshores quan se senten estafats. Les lleis canvien lleis, diuen. I aquesta ordre algun agent l’haurà de fer complir ben tranquil·lament.