I. LA PENYA

Mig matí de desembre. M’estic a la sala de professors, corregint. Tinc guàrdia de substitució, però no falta ningú. Com que és època d’exàmens trimestrals, la majoria de cursos i profes són a les aules. No hi ha gaire soroll i tot sembla tranquil, per això he aprofitat per treure els exercicis que m’han donat fa una estona i he començat a corregir.

Fins que sento cridòria enllà del passadís. Ve de l’anomenada sala de guàrdia, l’aula on s’han de presentar els alumnes que arriben tard o que són expulsats de classe amb una comunicació del seu professor. Trobo el company que té assignada la vigilància allí, discutint amb dos alumnes que sembla que es neguen a donar-li el nom i a asseure’s. Es nou d’aquest curs i no coneix els nois. Es tracta de dos d’aquells de qui eufemísticament es diu que tenen «problemes conductuals», que se li insolenten i esvaloten el galliner. Són el David i la Maria del Mar, un noi i una noia de tercer, assidus a la sala de guàrdia, que segurament en veure un professor inexpert han volgut fer allò que en diuen «posar-lo a prova» per saber fins on aguanta.

Quan arribo, trobo el meu company una mica alterat, cridant-los que facin el favor d’asseure’s i ells negant-s’hi, cínicament divertits, fent com si no el sentissin, passejant-se d’una banda a l’altra de l’aula, amb l’evident intenció de provocar un sarau i exaltar els ànims dels altres tres castigats, de cursos inferiors i més joves, perquè vegin que ells, experts veterans, dominen la situació i se’ls ajuntin a fer gresca.

Després d’un breu estira-i-arronsa, com que ja ens coneixem, mig rient i amb brometes els convido a acompanyar-me, per separar-los dels altres alumnes més joves i demostrar-los que no sempre se surten del tot amb la seva, i també per evitar que la facècia derivi en xou generalitzat. De passada, el meu jove company descansarà i es tranquil·litzarà.

M’ha costat, allunyar-los del seu escenari teatral predilecte. I ho he aconseguit no pas amb amenaces, sinó amb l’esquer estúpid de dir-los «vingueu amb mi a asseure-us als sofàs de la sala de profes, que són molt còmodes». Es més que probable que la paraula «sofà» exerceixi sobre aquesta jovenalla una atracció hipnòtica. El cas és que, rient, rient, satisfets del seu numeret i d’haver mobilitzat dos profes en un no res, i molt probablement perquè saben que s’acosta l’hora del pati, han acceptat la meva proposta com una treva, i puc considerar que he triomfat.

Un cop ens trobem tots tres sols a la sala de profes, conscient que com que no tenen espectadors ja no els interessa representar cap comèdia, m’assec al sofà al seu costat amb els exercicis a la mà, disposat a fer veure que treballo, perquè penso que és molt probable que no hagin vist mai ningú treballant. I els ho dic:

—Podeu xerrar fluixet, que jo treballaré… Si no és que voleu ajudar-me a corregir…

La proposició els sorprèn molt i els provoca una riallada. Sé per què. No són pas rucs, i deuen ser conscients que qui no sap res no pot corregir res. Però semblen encuriosits per aquesta proposta insòlita.

—Què és això? —demana ella.

—Exàmens de llengua de quart… —responc. No penso pas mostrar-los-els, ni ells tenen cap interès per veure’ls, com jo ja suposava, perquè conec la seva aversió a la lletra escrita.

—Això no és treballar… —exclama ell, divertit i probablement informat per l’opinió pública generalitzada, que també pensa això de la meva professió.

—És la meva feina… —dic jo—. Ensenyar és una bona feina, important i necessària. I a mi m’agrada, fer-la.

Estic intentant, com és evident, sembrar idees amb intenció civilitzadora i educativa en el camp dels seus cervells verges, convençut que no deuen haver sentit mai a ningú dir que la seva feina li agrada.

Segurament per això, somriuen obertament. I quan penso que no m’han entès i que val més deixar-ho córrer, el noi, el David, diu la frase més sensacional, clara i sincerament demolidora que es deu haver sentit dins d’aquell recinte en els últims vint anys:

—¡Pero profe: si la peña no quié aprendé!

Ho ha dit com qui comenta una obvietat a un infant, com si hagués sentit pena del fet que una persona d’edat visqui a la inòpia, inconscient del món que trepitja i, per tant, abocat a un fracàs ridícul. M’adono que, als seus ulls, jo i la meva manera d’entendre la vida resultem patètics. Em queda definitivament clar que ell i jo habitem galàxies distants, que vivim en èpoques allunyades, que pertanyem a espècies vives completament diferents i transitem per camins que mai dels mais no podran coincidir en una inexistent cruïlla.

Tot i el cop de maça que m’acaba de clavar a la consciència, se m’escapa el riure perquè penso que si això ho hagués dit a un dels especialistes en psicopedagogia que corren pels centres potser li hauria trasbalsat la carrera, produït un xoc i destrossat la vida. A mi, però, l’admirable aforisme lapidari del xicot no ha fet més que confirmar-me que potser sí que, com diuen alguns, totes les persones som iguals, però que n’hi ha que s’assemblen més als seus iguals que altres, que hi ha una variada i diversa corrua d’igualtats, només coincidents en el temps i l’espai per un atzar humorístic o malintencionat de la naturalesa, no sempre ben afinada.

En resum: que el David i jo, com el psicopedagog i jo, amb els nostres mons respectius, no ens assemblem de res, gens ni mica, cosa que em provoca un instintiu esbufec d’alleujament.

Toca el timbre que anuncia el pati. El David i la Maria del Mar, sense dir-me res més ni mirar-me, s’alcen d’una revolada i se’n van per ajuntar-se als seus col·legues, a la penya, per aprofitar el temps d’esbarjo oficial de cada dia.

Aquella conversa, però, em desvetllà la curiositat i em vaig dedicar a observar amb atenció a l’entorn per identificar alguns dels integrants de la inefable penya.

Interessant «diversitat» de la penya

El Jefferson-Damian repeteix tercer. És un noi d’una presència corpòria impressionant, que cultiva entrenant-se amb un equip de rugbi de categoria infantil, encara que en veure’l sembli mentida. Té un caràcter que la mare considera «difícil», segons explica cada vegada que rep un avís perquè l’han trobat embolicat en algun enfrontament, cosa que succeeix un parell o tres de vegades cada mes.

La mare del Jefferson-Damian afirma que està desesperada i que ja ha demanat repetides vegades al pare, que viu a Sud-amèrica, que se l’emporti amb ell, perquè ella no sap què fer-ne. La idea que el noi se’n torni amb el seu pare és una escletxa d’esperança que anima el professorat de tercer i tots els companys de guàrdia que se’l troben cada dos per tres als llocs més impensats i en els moments més estranys. Tothom vol que el pare recuperi la custòdia del noi a Sud-amèrica, menys la Carlota.

La Carlota és una noieta autòctona, de pares catalaníssims, que curiosament sol expressar-se en castellà (potser per raons sentimentals), repetidora de segon, que omple totes les pàgines de l’agenda escolar i els quaderns d’exercicis amb el nom del Jefferson-Damian guixat amb tots els colors que li permeten els retoladors del seu generós estoig. I la Carlota és, naturalment, aquesta noia que ara, quan jo passo, es troba literalment encastada al Jefferson-Damian, tot demostrant-li una apassionada estimació, en un racó del passadís.

No tinc res contra les efusions amoroses —naturalment, les prefereixo a les mostres d’odi—, però tant el J-D com la Carlota, de setze i quinze anys respectivament, que habitualment estan enganxats com lapes l’un a l’altra, són dos dels integrants d’una de les penyes més influents de l’institut, que reuneix cada dia, en entrar i sortir del centre, un bon grup de gent que semblen uniformats.

Les noies duen els llavis i les ungles pintats, es maquillen i vesteixen uns pantalons arrapats que les fan semblar més grans del que són.

Ells van vestits amb xandalls i samarretes blanques, duen unes gorres de visera posades de gairell i un dels camals del pantaló alçat fins al genoll com un símbol per a mi inintel·ligible. Alguns fan acrobàcies damunt d’unes bicicletes esquifides i se saluden, cadenciosos i somrients, com a les pel·lis del Bronx. Les cadenes daurades i els medallons brillants que els pengen al coll completen una estètica estrepitosa, que no es correspon en absolut amb les possibilitats econòmiques que la mare del J-D diu tenir quan demana la beca de llibres i de menjador.

Però ni ella ni ningú fa més preguntes del compte, perquè el minyó té dues cares: tot el que amb la Carlota són carícies i demostracions amoroses, es transforma en violència, cops, crits i insults quan les coses no van com ell vol. I amb la còrpora mastodòntica que tragina, sempre sol aconseguir el que es proposa.

No la gaire, una professora va sortir plorant de classe perquè, dut d’una sobtada inspiració, el noi es dedicà a insultar la a crits al mig de l’aula, tot assegurant-li amb rialles fastigoses que en sortir la violaria.

Va costar que el professor de guàrdia aconseguís fer-lo baixar a direcció, on ja és més que conegut pels rampells d’aquesta mena. La professora plorava, el company de guàrdia cridava, quan hi van entrar tots tres.

—Tot el que diguin aquests és mentida! —va bramar el J-D en veure el director, convençut que estarien hores o dies a posar-se d’acord per valorar els fets. El company de guàrdia em va comentar després, en calmar-se, que no comprèn qui hi deu haver, a les presons…

Però tot va anar com de costum: es va repetir per milionèsima vegada la telefonada a casa i l’advertència escrita, que no semblaven haver afectat en absolut l’enamorat que ara tenia rendida la Carlota, una altra integrant de la penya amb una història familiar que no cal detallar, per no cansar els lectors.

Evidentment, després de l’incident, la vida al centre va continuar com abans, com si no hagués passat res. Excepte que els integrants uniformats de la penya i tota la resta d’alumnes saben que és possible posar els adults al límit i que fer plorar una professora no té cap conseqüència important.

Vaig recordar aquell afer escandalós en topar amb la parella feliç tot baixant cap al pati, un dels llocs, juntament amb la sortida de l’institut, ideals per identificar els integrants tipus que formen F anomenada penya, refractaria a l’aprenentatge.

I no tant corn a conscient professional, sinó més aviat com a ciutadà interessat, vaig dedicar uns dies a l’observació i catalogació aproximada dels espècimens que agrupava aquell col·lectiu tan variat, que un dels conspicus integrants havia batejat amb el graciós nom de penya.

La penya al pati

Voltar pel pati és una gran lliçó, que tot professor hauria de tenir en compte. Allí s’hi troben, reunits per tendències i/o interessos, els nois i noies que se suposa que assisteixen als centres per formar-se adquirint cultura.

La primera cosa que s’aprèn és que la cultura interessa més aviat poc o gens a la majoria, perquè ja vénen formats en el que els interessa, i ells mateixos —i no pas els adults— són els que procuren formació als novells que no ho estan.

Evidentment, pel pati, els nois més joves juguen, s’atrapen, es persegueixen, es prenen els esmorzars per fer-se la murga, s’empenyen per fer topar els despistats i tirar-los a sobre de les noies que passen o, els més despreocupats, corren darrere una pilota que xuten o encistellen. Elles, les noies, majoritàriament passegen i mantenen converses apassionades, formant diverses penyes de rialles i xerrameca. Hi ha uns pocs solitaris escampats en actitud absent o misteriosament meditativa, aliens a tot, però abunden els grups mixtos, de nois i noies, esparsos arreu i asseguts pels racons, esmorzant, que parlen a crits i es llencen el paper de plata que embolcalla els entrepans, que quedarà sembrat al pati com a mostra d’una deixadesa que ells troben normal. De tant en tant es veuen, aquí i allà, parelles molt juntes, juntíssimes, l’un assegut sobre l’altre, aïllades de la resta, lliurades als primers o segons tempteigs amorosos. Aquests, aleshores, no formen part de cap penya. Però quan toqui el timbre i es vegin forçats a acabar els seus assaigs fisico-sentimentals, es reincorporaran a les penyes respectives.

Descartats els escassos aprenents d’anacoreta que vaguen entotsolats, la immensa majoria, formada pels i les esportistes, comares, enamorats contorsionistes o infants cridaners, comparteixen una característica evident: tots riuen.

Donen mostres de ser autènticament feliços, i això és així perquè es troben en el moment àlgid més important de la jornada, l’estona en què comparteixen el que de debò els interessa de l’institut: el joc, la gresca despreocupada amb els amics, la intensa pràctica de la relació corporal que els ha d’obrir les portes del món adult (a vegades massa aviat i tot…).

Aquesta alegria és un detall importantíssim que cal retenir, perquè quan torni a tocar el timbre i hagin d’entrar a les aules, la majoria passaran les hores del dia que queden intentant allargar aquells instants de lúdica relació que acaben de viure a l’exterior, continuant-los dins de l’aula, en una actitud que consolidarà i enfortirà el sentiment de penya. I per fer-ho, és clar, hauran d’esquivar o suportar la presència de l’adult, del profe que insisteix a distreure’ls de la finalitat amb què la majoria han vingut al centre: trobar-se, conviure, riure, jugar, relacionar-se i passar l’estona de la manera més divertida possible.

Perquè, segons la definició magistral, la peña no quié aprendé, i el profe que insisteix a fer-los aprendre esdevé una nosa que cal evitar, en alguns casos, fins i tot, un enemic a qui cal combatre, o encara millor: un pobre titella que es pot utilitzar per divertir-se!

Al cap i a la fi, si demaneu una resposta sincera als alumnes i els pregunteu, com jo he fet sovint, quan es neguen a fer feina o a seguir mínimament una explicació: «I dones, tu, per què véns a l’institut?». La resposta automàtica, innocentment sincera i directa, és sempre la mateixa: «Perquè a casa em fan venir».

I de fet deu ser cert, perquè alguns d’ells, a la que poden, formen una «penya fugitiva» i salten la tanca del centre per llocs estudiats, amb gran habilitat, per esfumar-se carrer enllà, on s’ajunten amb companys que els hi esperen, alguns dels quals, molt probablement, formen altres penyes fugitives dels respectius instituts, que han abandonat amb la mateixa habilitat i astúcia.

Queda, doncs, clara, la funció «relacional», «socialitzadora» —com dirien els creadors del nou llenguatge pedagògic— de l’institut, que a parer dels penyistes és gairebé exclusiva.

Però el pati té altres racons i espais curiosos que mereixen ser observats.

La penya, a una banda i l’altra de la reixa

El perímetre que envolta el pati està enreixat, i a l’hora de l’esbarjo sempre hi ha algú que rep visites d’amics, col·legues, companyons i fins enamorats, els quals, situats a l’altra banda de la tanca, proporcionen un simulacre de llibertat, al mateix temps que alimenten el cuquet orgullós d’una certa transgressió.

Al llarg de la reixa hi ha espais «discrets», difícils de controlar durant la ronda per al professor que fa la guàrdia de pati. Són racons on s’hi produeixen relacions i «intercanvis» potser no convenients, ni saludables, ni, a vegades, legals. I encara menys, exemplars.

És un dels progressos aconseguits per la perspicaç LOGSE (la reforma amb què s’inaugurà el modern desori als anys noranta), que va forçar a compartir el mateix espai i centre a minyons de dotze anys i ganàpies de disset o fins divuit, si han repetit algun curs. Com és fàcil deduir, aquesta «convivència» d’edats propicia que els adolescents acabats d’estrenar rebin determinades lliçons magistrals i pràctiques dels joves que ja s’afaiten…

Però d’aquest tema ja en parlarem més endavant.

Sobre aquelles habituals operacions d’intercanvi a través del filat que es produeixen durant l’esbarjo, semblaria lògic que el professor (ara guardià) maldés per fer complir la llei i privés que es produïssin fets delictuosos o perillosos. Però cal saber que el professor guardià només té la meitat de jurisdicció sobre la realitat i que, encara que sigui testimoni privilegiat de més d’un acte il·legal o fins antieducatiu, no hi pot fer gaire res. Es a dir: s’ha de limitar a prohibir que el cometin els de la penya que són a la part de dins de la reixa, ja que, com recorden amb desafiant i eficaç cantarella els assidus visitants de l’altra banda, «el carrer és de tots i no ens pots fer fora», sigui el que sigui el que facin o fumin els forans arran de reixa (invitant a compartir-ho als de dins a la que poden). I llavors s’inicia el bonic joc tradicional del gat i la rata, amb el guardià (que ja no és profe, a efectes pràctics) que, a la que es gira o es dirigeix a altres llocs on també cal vigilància, és burlat pels de dins i els de fora, que formen, com es veu, una penya espavilada, àgil i divertida.

Un fet curiós, a més, per reiterat, és que la part forana de la penya, que es troba a l’exterior de la reixa, està majoritàriament formada per exalumnes del centre, que es van passar quatre anys intentant escapar-se de l’institut (eren integrants de les abans esmentades penyes fugitives), i ara que ja podrien voltar pel carrer lliurement no troben millor ocupació que venir a amorrar-se al filat. Però l’atracció que té l’institut sobre determinats exalumnes penyistes és indubtable. Potser és que no tenen on anar i, enyoradissos dels que probablement foren i seran els millors anys de la seva vida, te’ls trobes a l’exterior, arrapats a la reixa, a vegades cridant els de dins i tot amb desaforar fervor, tant a l’hora del pati com a les sortides.

La penya s’amplia a la sortida

La vorera d’un institut a l’hora de plegar és plena de gom a gom. Hi ha, entre els joves, una actitud difícilment explicable que fa que tan bon punt els ramats multitudinaris abandonen les aules, s’aturin tots al llindar de la sortida, provocant un embús colossal que propicia un ambient festiu i alegre d’empentes, rialles, crits selvàtics i algun clatellot fugisser i anònim que sobrevola motxilles i caps.

En ser fora del recinte, un cop a la vorera, es produeix un altre fenomen curiós: en grups i a vegades en filera, tots es desplacen pel mig del carrer, amos de la calçada, desafiants del trànsit, ignorant cotxes i motos. Hom diria que estan ben convençuts que el món s’atura cada vegada que ells apareixen. Una idea inconscient que hauria de demostrar que hi ha detalls que l’«ensenyament comprensiu» ha passat per alt.

(I ara que he escrit això ja m’agafa por, perquè potser he donat alguna idea i algun savi pedagog comença a planejar una nova assignatura, una cosa així com: «Sortim amb alegre llibertat de l’institut sense fer-nos atropellar», amb un dens programa de xerrades, jocs de rol i de pista i programes informàtics interactius).

Però seguim observant. Un tros enllà de la porta, preferiblement a la cantonada, en algun racó fix de la vorera, en un banc pròxim o en un portal, la penya es va esgranant en subpenyes, segons la procedència geogràfica, els gustos estètics o la tribu a què es pertany. A vegades, aquestes tres condicions coincideixen, però no sempre.

Classificar les subpenyes resulta pràcticament impossible sense caure en l’excés d’estereotips que poden semblar de mal gust o il·legals. Diré només que es poden distingir pel llenguatge utilitzat i, molt sovint, pels «penyistes de l’exterior» que els esperen, amb els quals se saluden amb efusió estentòria i gestos rituals adaptats del cinema americà, amb la finalitat de demostrar que com que són penyistes ja són algú. Es el sentit gregari propi de l’edat jove, que tothom, en un moment o altre, ha d’admetre haver practicat.

I també és interessant, portes enfora, a l’hora de plegar, fixar-se en els familiars que esperen els nois i noies.

N’hi ha que, dissimuladament, els esperen dins del cotxe, un tros enllà de la porta: són els que viuen lluny o no es refien de la massa amb qui es pot relacionar el seu fil, filla o germà. Si es queden dins del cotxe, a vegades una mica lluny i tot de la sortida, és perquè els nois que pleguen no volen que es noti que encara els van a buscar, quan la majoria se’n tornen sols. Aquests nois i noies, normalment aliens a les penyes, són els que formen el gruix del que més endavant anomenaré estudiants, ja que, amb més o menys interès, capacitat o esforç, són els que assisteixen als centres a aprendre i no rebutgen ser ensenyats. És evident, doncs, que no formen part dels que no quié aprendé, sinó al contrari.

Altres progenitors s’estan a peu dret a l’altra vorera, agiten la mà o mouen el cap quan veuen sortir els seus fills o néts, tot indicant-los que deixin els companys i els segueixin. N’hi ha que es posen a tocar de la porta, al bell mig de l’aglomeració juvenil i de les empentes, com si vinguessin a rescatar d’una allau els nois. També es tracta de pares o familiars de probables estudiants, potser amb menys tacte que els anteriors, però moguts per la mateixa necessitat de salvar els joves de qui són responsables. El que és possible, però, és que es refiïn menys dels seus plançons o que, simplement, estiguin escarmentats per alguna experiència que ha posat en perill l’estudiant de qui tenen cura, que pel motiu que fos en algun moment es decantava cap a penyista.

I val la pena, també, entretenir-se a observar alguns pares dels penyistes, que alguna vegada apareixen per allí, casualment o bé perquè ha coincidit que els han cridat de l’institut. En moltes d’aquestes persones, a través de la indumentària, l’aspecte, l’actitud i la mirada es descobreixen molt sovint els motius del que ha succeït o succeirà dins de les aules.

Se’m pot objectar, naturalment, que sóc parcial, tendenciós, carca i fins incorrecte, en aquests judicis externs, ja que, com sovint hem sentit dir als adolescents, tothom té dret a anar vestit com vulgui i a dur els pírcings, tatuatges, barrets o bigotis que vulgui. I és cert. O, més ben dit, seria cert, podria ser cert, si no fos que, en cas que un servidor o qualsevol company es presentés a treballar vestit segons com i amb segons quin aspecte extern, molt probablement seria criticat i bescantat fins a l’insult o comminat a canviar d’hàbits per la població que ara reivindica el dret a assistir a classe amb xancletes i banyador o altres vestimentes menys adequades encara.

Però del vestir també en parlarem més endavant.

El que sí que cal dir és que, amb els anys, la proliferació de tatuatges, pírcings, indumentàries curioses, pentinats imaginatius i diversos «complements» corporals ha anat augmentant de manera que no pot resultar gens estrany que els fills reprodueixin el sentit de l’ordre, la higiene i l’estètica dels seus progenitors.

Vist així, s’entén que tractar temes d’art o d’estètica pugui arribar a considerar-se una forma elitista de conspiració ofensiva per a algunes famílies.

En tot cas, l’exercici de l’observació, practicat amb una certa assiduïtat i mètode, ha donat peu que un amic —psiquiatre, per més concreció— elabori una complicada i potser discutible teoria que ell defineix amb la conclusió «La cara és el mirall del coeficient intel·lectual», a la qual assegura haver dedicat hores d’hilarant demostració.

Hi ha dies, pocs, per sort, que aquesta riuada de gent a la sortida es remou entre una nerviosa remor. Un ambient electritzat es respira en l’aire i es fa evident perquè la multitud no es mou de les voreres, i s’hi amuntega amb una actitud expectant. Fins que arriba el moment que algú, mig ocult, crida «Pelea! Pelea!», i apareixen un reguitzell de ganàpies amb posat xulesc que envolten algú i comencen a empènyer.

Es tracta dels famosos primos, que han vingut de fora a venjar alguna ofensa feta al pati o a l’aula —generalment insults, malediccions o insinuacions malèvoles— o, simplement, a deixar clar quina penya mana.

Quan es produeix una situació així, com que és al carrer i no al centre, si s’hi intervé s’ha de fer com a ciutadà, no pas com a professor. I aleshores les coses ja no formen part de la matèria que tractem en aquestes pàgines. (Només faltaria que, després de fer guàrdia a l’interior dels centres, haguéssim de tenir cura de l’ordre públic a les voreres!).

La penya a l’aula (noli me tangere)

Però tornem a dins, a les aules i als passadissos del centre.

Pot fer la impressió que relacionar-se cada dia amb els integrants d’aquestes penyes és una professió senzilla, una activitat divertida i tot; com un retorn als temps escolars en edat adulta, amb tots els avantatges de l’experiència, que a sobre encara es veu recompensada amb un sou. I és cert que d’aquesta visió esbiaixada en neixen moltes enveges disfressades d’actituds falsament justicieres.

Distreta, la feina, ho és, sí. Però no hi ha res més allunyat de la realitat que creure que és senzilla i fàcil. Només els autèntics ignorants poden atrevir-se a bramar les barbaritats que massa sovint se senten al respecte. Es ben bé allò que la Bíblia diu i el Quixot repeteix: «El nombre dels estúpids és infinit!».

Per tenir una idea real del que és treballar cada dia amb adolescents, convé conèixer al detall algunes de les activitats que les diverses penyes desenvolupen en l’espai educatiu. I l’espai educatiu més habitual és, o era, fins fa poc, l’aula. Sempre —alerta!— tenint en compte que als instituts s’hi assisteix, en teoria, per aprendre, per instruir-se i esdevenir ciutadans correctes i capacitats per a la convivència.

Aleshores, els nois i noies que integren aquella penya que no quié aprendé, què hi fan, en un lloc on s’ensenya?

Aquesta és la pregunta fonamental, bàsica, que hauria de saber respondre algú dels qui han fet possibles les diverses lleis i normes educatives que avui regeixen.

Evidentment, els esmentats penyistes no aprenen pas, car, com la màxima estableix, no volen. I doncs, insisteixo, què hi fan?

Per aquesta pregunta, existeixen dues respostes.

Una , l’oficial, políticament correcta, lirona i psicopedagògica, és rotundament mentida i afirmaria, somrient, coses com ara que «s’integren», es «socialitzen» o fins i tot, al límit de la barra institucional, assegurarien que «aprenen segons les seves capacitats i interessos».

L’altra resposta, la real, la constatable diàriament, la que qualsevol professor o professora pot corroborar, si parla sense por de ser represaliat per la guàrdia pretoriana, és la que contestaria que el que hi fan és nosa.

Deixaré de banda la resposta d’etèria música celestial pedagògica, que parla de la «motivació», perquè encararé aquest mite fantasmagòric més endavant. Ara em dedicaré a il·lustrar la resposta real, la que defineix què passa en tots els centres d’ensenyament que estan obligats a acollir tota mena de joves entre els dotze i els setze anys, com a mínim, i fins als divuit si a ells els plau.

I ho faré amb exemples reals, cenyint-me al que he viscut en primera persona, directament, o que he observat des de primera línia.

Classe de llengua, segon d’ESO. Quarts de quatre de la tarda d’un dimarts. Estic explicant els exercicis que tot seguit practicarem. Fa un quart d’hora que ha començat la classe i m’entra la Sara. No ha trucat, ha obert la porta, s’ha dirigit a una taula desocupada al darrere de tot, al costat de la finestra, hi ha llançat, un tros abans d’arribar, la motxilla, amb gran terrabastall, s’ha assegut fent un gran enrenou per enretirar la cadira, i ha estirat els braços damunt la taula abans de deixar-hi anar el cap al damunt, disposada a fer la migdiada.

El problema és que la penyista, coneguda star del xou escolar, ha fet tot aquest cerimonial amb evident sentit de l’espectacle, desafiant el lloc i el moment, com dient «aquí estic jo». I aquest és un dels previsibles numerets de l’ampli repertori amb què sol amenitzar les classes.

El més còmode per a mi seria continuar explicant als altres —la majoria dels quals són allò que anomenem estudiants—, per poder treballar i deixar-la a ella amb la seva «opció» de fer un cop de cap després de dinar.

Però hi ha més d’un problema: jo no sóc cec, tinc una certa dignitat per ser tractat amb un mínim de respecte i, sobretot, els companys de classe no poden creure que aquí, amb mi a l’aula, és possible comportar-se així, deixant lliure l’energúmena que porta dins. Per aquests motius, aturo l’explicació i dic:

—Hola, Sara. Bona tarda. Et vols posar bé, si et plau?

El meu to no és violent, sinó més aviat humorístic, distès, una mica burleta, si es vol, perquè davant aquesta actitud el que de debò el cor em demana és anar allà i clavar-li una esbroncada a crits, sacsejant-la unes quantes vegades, que és, per cert, el que hauria fet amb un fill meu si mai s’hagués comportat així.

Però la Sara no contesta. I jo torno a repetir la salutació, la demanda i el to.

Llavors la seva resposta és contundent:

—Deixa’m estar!

No s’ha mogut per mirar-me, ni ha alçat el cap, però ha aixecat lentament la mà, tot mostrant-me el dit del mig dret com un ciri.

El gest provoca una riallada nerviosa general. És evident que tothom espera amb interès la meva reacció. I jo no puc fer altra cosa que el que faig.

—Fes el favor d’aixecar-te… —M’hi acosto a poc a poc per simular una calma que voldria tenir de debò.

—Que em deixis! —crida de nou, però ara almenys no em mostra el dit insultant.

En ser al seu davant, amb tots els parells d ulls clavats a l’esquena, li toco el braç i torno a dir-li que s’alci. I llavors em sorprèn amb un crit i una mirada furiosa.

—No em toquis! No em toquis, tu, a mi!

No l’he pas agredida. Per sort meva ho han vist tots els seus companys. Em refaig de la sorpresa, ara ja empipat del tot, perquè, com diu la frase popular mai no desdita pels tractats didàctics moderns, «la paciència té un límit». I crido:

—Ara mateix m’acompanyes a direcció! —L’agafo pel braç sense fer cas dels seus brams enfollits.

I amb forassenyada obsessió repeteix el mantra evangèlic —noli me tangere—, que és consigna habitual dels penyistes quan amenacen de convertir-se d’acusats en perilloses víctimes acusadores:

—No em toquis! No em toquis! Et denunciaré!

—Vine amb mi! —crido encara més, furiós.

—Deixa’m estar! No vull anar enlloc! No em toquis!

Li deixo anar el braç. Surto com un coet de l’aula i baixo les escales fins a direcció.

—A dalt tinc la Sara G… amb un atac de bogeria! —crido, alterat, davant del director, que em mira esverat—. Que pugi algú i la tregui de l’aula per poder continuar fent la classe! I truqueu als seus pares que la vinguin a buscar…

Acabo demanant que se l’enduguin del centre, que l’expulsin, que ja fa massa dies que em munta numerets i que no fa res, que distorsiona a l’aula fent sorollets o bé s’insolenta i parla a crits amb el primer que li pica.

Al cap d’una estona, quan el director ha fet sortir la noia de l’aula, torno a fer classe, tot i que em costa de concentrar-me i reprendre el fil.

Quan toca el timbre, baixo a veure si algú em dóna raó de com ha acabat tot, de quin càstig se li posarà i, sobretot, si a partir d’aquell dia podré fer classe normalment amb aquell grup. (Endevinen què passarà? No, no pateixin: es complirà la llei al peu de la lletra).

La meva sorpresa és que el director, bon amic, em pregunta si ja estic més tranquil i em demana que escrigui què ha passat fent un informe detallat dels fets, per tal que en la propera reunió del Consell Escolar es pugui estudiar l’expedient disciplinari de la noia per aplicar-li la sanció corresponent.

Se m’escapa un renec abans de preguntar:

—Però, això vol dir que hauré de tenir-la a classe, demà?

Ell em mira sense dir res i entenc la resposta: es compleix la llei.

Ajupo el cap, vençut. Hauria d’haver-ho pensat: les coses són així. L’expedient disciplinari s’allargarà setmanes i al final la sanció que la llei preveu per aquests casos probablement consistirà a deixar que la Sara es quedi a casa tres dies sense venir a l’institut, per tornar després com si res. I si segueix igual, farem un nou expedient. I si després cal, un altre. I un altre… Es la llei. I no m’ho invento.

És, penso, una sanció ridícula, irrisòria, que, a més, possiblement els pares recorreran, com fan sovint, perquè no sabran què fer, amb la noia, sola a casa. I que significarà més feina per a nosaltres, els profes, que estarem obligats, sempre seguint la llei, a preparar-li uns treballs de cada assignatura per fer a casa que, sense voler ser negatiu ni determinista, tots sabem que no portarà mai fets. (I quan els hi demanem es limitarà a riure, si no torna a cridar que la deixem en pau).

Fi de l’heroica aventura d’una de les integrants de la penya. No pas la pitjor, ni la més «problemàtica». Una de les moltes que hauran d’estar a l’institut encara dos anys més, sense fer res de res: ni respondre un exercici, ni aprovar un examen, ni presentar cap treball mai.

Per sort, però, la Sara no és de les que t’espera al carrer per escridassar-te, o no se li ha acudit, ni té prou ànsia per ratllar-me el cotxe o atiar la seva penya a fer-ho.

El seu cas, com m’ha recordat el director en la conversa, és un d’aquells de «família desestructurada», que no tenen solució… I es veu que la culpa és meva i dels seus companys d’aula, que avui només han tingut un quart d’hora de classe i tres quarts més de batalla perduda per qui se suposa que els ha d’ensenyar i educar, que sóc jo…

I al final de curs, si s’ha de fer un xic de justícia i perquè la resta de la classe no s’adoni que això és una presa de pèl multitudinària i colossal, la suspendrem i li farem repetir curs, amb la qual cosa ens guanyarem el premi de tenir-la dins de l’aula un any més!

Així doncs: visca la penya!

Podria afegir-hi el cas del Paquito, de primer A, que mai no duia llapis ni llibreta ni llibre de cap mena. De fet, l’únic estri escolar que se li coneixia era un tub de típex amb que empastifava de ninots obscens totes les taules i que servia per organitzar un petit joc dels disbarats ben carregós: jo ei renyava, li demanava el tub del delicte; ell negava haver fet res; jo insistia; ell seguia negant-ho… i així fins que em cansava i, per evitar perdre més temps o deixar-me vèncer pels desitjós inconfessables que m’anaven creixent per dins, ho deixava estar.

Al Paquito, cada vegada que li donava un full per treballar o llegir, en feia una pilota i me’l tirava. Jo no en feia cas: agafava el paper de terra, el llançava a la paperera i deixava que s’ajagués a dormir, perquè el noi semblava molt cansat.

Un dia em van dir que estava «en tractament» i que anava molt «empastillat». Ignoro de què el tractaven exactament, però sé que quan vaig decidir que no li donaria més fulls ell es va considerar discriminat i no feia altra cosa que passar-se la classe rondinant, fins que, tip i amb impossibilitat de fer res, jo acabava demanant-li que sortís de Faula i se n’anés a la sala de guàrdia, cosa que feia sense queixar-se gens, amb cara de felicitat, segurament perquè allà hi trobava una bona colla de penyistes, tan interessats com ell per la convivència, ja que no per l’estudi.

Des d’aquí vull tornar a demanar disculpes al company que feia guàrdia aquell curs, que va haver d’aguantar-lo tantes hores per culpa meva i per la mania que tinc de voler fer classe per als que volen aprendre…

Per cloure aquest potser excessiu apartat, i donar una certa visió limitadament «optimista», aclariré que, en els dos darrers cursos, d’ençà la genial, progressista i impagable idea de dotar d’un ordinador tots els individus matriculats als centres, cal admetre que la distorsió era mínima perquè, excepte en casos patològics com el de la Sara, els penyistes sembradors del caos que impossibilitaven el treball, si se’ls deixava tranquils, es dedicaven a entretenir-se amb l’ordinador pel seu compte, aneu a saber com: jo sóc incapaç de veure-hi a través de la matèria i de controlar tots els ordinadors dels meus trenta alumnes alhora… No feien res del que es feia a l’aula, d’acord, però, abduïts per la pantalleta, vivien la seva realitat virtual de fantasmes allunyats dels humans normals. I no empipaven, si els deixaves fer!

Per què es comporten així els penyistes?

Per a aquesta pregunta, hi ha una resposta ben senzilla i directa: perquè els és permès i poden. I la llei els empara. No hi ha més secret.

Ara bé, si se cerquen les causes d’aquesta vocació distorsionadora, i realment es vol saber algun dels motius que els empenyen a l’exercici de l’estupidesa col·lectiva, hi ha una causa evident i explicable.

Tot parteix del fet que els subjectes en qüestió desconeixen la possibilitat de ser feliços compartint, convivint i participant del món amb els altres, perquè no han adquirit el costum de fer-ho. Podríem dir que han crescut sense que ningú els hagi fet entendre —no pas amb paraules, sinó amb actitud i fets— que la millor manera de ser feliç és fent que els altres ho siguin. Una activitat, aquesta, que exigeix indefectiblement esforçar-se, treballant i fins renunciant a les comoditats. I no ho han entès perquè no ho han vist mai practicar al seu entorn. Perquè podríem dir que són uns mal educats.

Sobre qui els hauria d’haver educat i quin ha estat l’ambient en què han anat obrint els ulls a la vida, n’hi haurà prou amb la lliçó que va donar el pare del Jonathan, un noi de primer d’ESO sempre amb posat sorrut i violent, que es negava sistemàticament a fer res de res: es limitava a estomacar-se amb tothom qui podia, amb una assiduïtat digna d’un campió olímpic.

Amb aquesta bel·ligerant actitud, va crear no pocs problemes i queixes de les famílies dels agredits. Resultava, però, extremament difícil aconseguir que el pare del Jonathan vingués a veure el tutor, que no parava d’enviar-li avisos i de telefonar-li, amb la finalitat de fer-li entendre que aquella actitud violenta només podia portar conseqüències greus en la vida del xicot.

Finalment, un matí, inesperadament, es va presentar al centre. Aquesta actitud de fer les coses quan un vol, imprevisiblement, comptant que tothom està al seu servei, és altament significativa i sembla hereditària. El tutor, però, va deixar-ho tot per mantenir una entrevista amb l’home. Ara bé, s’hi va estar ben poca estona, ja que el pare només havia vingut a donar un consell pràctic al professor:

—Cada vegada que els molesti, clavin-li un bon clatellot, i si cal, una pallissa…

Era una alternativa que, evidentment, tots els professors ja s’havien plantejat més d’una vegada, però que no havien posat en pràctica perquè a tots els calia seguir cobrant el sou que cobraven.

Però aquell consell tan contundent tenia una segona part que anava carregada amb bala:

—… De fet, el meu fill és igual que jo era de petit. Pensi que un dia vaig tirar-li una màquina d’escriure pel cap, al mestre! Ha, ha, ha!

La conversa es va acabar tan ràpidament com el tutor va poder treure’s de sobre el visitant: no hi havia res a raonar; en tot cas, calia mirar quins objectes es posaven a l’abast de pare i fill, a partir d’aleshores.

Convivint i formant-se amb aquest «sentit de l’humor» neandertalesc, doncs, no es podia esperar del pobre Jonathan altra cosa que problemes. I per més que alguns innocents van provar de raonar-hi —sempre asseguts al voltant d’una taula sense ni un sol objecte llancívol a prop—, el màxim èxit que van aconseguir va ser un silenci misteriós, només interromput per monosíl·labs incomprensibles, acompanyats de moviments d’espatlles amb els mots «no sé» dits amb la mirada baixa, que no deixaven pas entreveure què li passava pel cap al minyó.

I aquest és un exemple senzill i lamentable (el noi no va acabar l’escolaritat al centre i no sabem si la va acabar enlloc) de persona a qui no han deixat ser feliç des de petitó, perquè mai ningú no li ha raonat ni donat exemple del que cal fer per ser feliç, ja que la infelicitat s’encomana.

Qui crea i fomenta la penya

Tots els casos que vaig exposant en aquestes pàgines no són fets aïllats produïts en instituts o llocs especialment conflictius. Estic relatant el que s’esdevé en centres normals, en barris i zones no pas marginals, d’una ciutat catalana com n’hi ha tantes. I no són excepcions, com sovint se’ns vol fer creure quan es parla de tot això: cada setmana se’n produeixen, ocults o coneguts, uns set o vuit de mitjana.

Es així, doncs, com una gran quantitat de nois i noies —després de l’ensenyament primari, on a molts se’ls ha fet creure que «progressaven adequadament» sense dir-los mai cap a on…— arriben als instituts i se’ls confirma la sospita que tothom ha procurat ocultar en nom de la bondat i la comprensió, per evitar problemes i no traumatitzar-los: no saben què és esforçar-se, desconeixen el goig del sacrifici, de la lluita intel·lectual per assolir una idea, de la curiositat que posa a l’abast un coneixement o un raonament; ignoren, perquè no en tenen costum, què és seguir una explicació o encarar una feina per a la qual sigui necessari un cert sentit de l’ordre o l’ús de la reflexió.

I als dotze anys, després de sis d’una escolarització que no ha entrenat els nens i nenes en aquests hàbits, amb el convenciment general que no calia fer-ho, ara comencen a ser joves adolescents, i gairebé tothom deu saber que a segons quina edat ja és tard, ja resulta impossible començar de nou, com si res, a fer el que s’havia d’haver fet abans. Que obligar, de sobte, a fer el que no han vist fer ni a casa ni a l’escola probablement els «traumatitza» per excés d’exigència, si no és que els pares, com succeeix en alguns lloables casos, han pujat el jove en l’ambient distès, feliç i agradable en el qual treballar bé forma part de la vida en comú i és un valor positiu, estimable.

Molts, però, educats en una societat en què el murri té premi, i el pacient i bondadós és ridícul, quan s’adonen que hi ha gent que s’ho passa bé fent el que cal fer, prenen consciència aproximada d’aquesta seva incapacitat, se senten malament, s’enrabien i a vegades responen llançant màquines d’escriure sobre qui pretén fer-los raonar i adaptar-se a unes normes humanes de convivència i de treball normals. Però més sovint, enfadats amb la seva mancança, molestos per l’evidència de la seva ineptitud, exploten perquè odien profundament que els altres segueixin explicacions, pensin i elaborin idees i que, a més, se’n sentin feliços.

És aquesta felicitat dels altres, aquesta alegria de conèixer, aquesta curiositat humana lògica que no comprenen, el que els fa ràbia, com sol passar-los a tots els mediocres, que no són capaços de suportar el benestar al seu voltant i es veuen impulsats a distorsionar, a fer insuportable la vida dels altres. I d’aquí la «moda» que circula per les aules de menysprear i burlar-se dels estudiants que treuen bones notes, tot celebrant els suspensos com un desafiament social, com una arma contra la seva frustració.

En realitat, doncs, no és que la peña no quié aprendé, sinó que la penya acomplexada, disminuïda, infradotada, maleducada, deixada de la mà dels déus, no sap aprendre i no quié deixar que ningú aprengui, seguint els principis més elementals d’establir la igualtat entre tots per defecte. Es el regne dels mediocres, el trist domini dels ases, que arriben, rient, al poder.

Un domini que, per cert, s’escampa com una taca d’oli cínica en tants àmbits de l’activitat social…

I el més greu és que les lleis, les teories, totes les actuacions de l’autoritat educativa i dels especialistes miops avalen aquesta situació. Perquè ells també són gent perversa —i probablement mediocre— que no volen un ensenyament i una educació que avancin i forcin a canviar la realitat, sinó que només els preocupa que tot sembli una bassa d’oli. Són, doncs, conservadors repatanis, carques retrògrads disfressats que practiquen la doctrina hipòcrita segons la qual allò que no es diu no succeeix, perquè són seguidors —potser sense saber-ho: no tenen cap cultura!— de Joseph Goebbels i, com ell, creuen que «una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat».

Una penya de taps de xampany

Vaig conèixer el Ramon quan va entrar a fer primer d’ESO. Era un noi senzill i afable, a qui li costava un xic seguir les classes. Ell mateix afirmava que tenia dificultats —«no m’agrada estudiar», deia—, probablement adquirides al llarg dels anys d’estada a l’escola, on admetia que no s’havia esforçat mai. A més presentava el quadre típic de noi d’ambient poc favorable a la valoració dels coneixements i de la cultura (a vegades és gairebé impossible, definir determinades situacions, però em sembla que m’he acostat bastant a la realitat…).

El fet és que era de tracte fàcil i era agradable, parlar amb ell, perquè tenia una virtut que destacava sobre molts altres: se’l veia un nano net, directe, sense cap doble intenció. Fou per això que de seguida vam ser «amics» —donant a aquesta paraula el matís indispensable: mai no hi ha profes autènticament amics— i no va trigar a dir-me una cosa molt important:

—Jo vull ser paleta.

Aquesta frase, que el Ramon repetí al llarg de quatre anys cada vegada que algú li parlava del futur o de les sortides professionals, era pronunciada amb una convicció tan rotunda que no crec que ningú s’atrevís a posar-la en dubte: el Ramon volia ser paleta.

Més d’una vegada, al llarg del temps que parlàrem durant els seus quatre infinits anys a l’institut, m’havia explicat els motius d’aquella vocació. Li agradava estar a l’aire lliure, admirava el funcionament d’algunes eines que ja coneixia, s’havia entretingut moltes vegades a parlar amb els paletes que esmorzaven fent un foc a les obres… jo diria que fins i tot, per com s’expressava amb el seu vocabulari limitat, que sempre subratllava amb els seus ulls brillants, fins estimava l’olor del guix fresc a les parets i el tacte rugós de la sorra amb què es prepara el morter.

Doncs bé, el Ramon, bon jan i excel·lent persona, amb un criteri de la justícia admirable, es va anar fent gran i fort, i era qui, molt sovint, tenia cura de fer callar els tabalots de la classe quan costava posar-se a treballar —tot i que llavors ell es veia perdut, escrivint o resolent preguntes sobre un text!—; el Ramon, amb qui sempre podies comptar i que saludava cada dia somrient, quan va arribar a la ratlla dels quinze anys, es va anar esmorteint, entristint; va perdre la brillantor dels ulls, les ganes de col·laborar, l’amabilitat espontània del «bon dia», tip i cansat perquè des dels dotze fins als setze anys es va haver de conformar de mala gana a assistir cada dia a l’institut, on només hi havia una classe que li interessés i en la qual pogués mostrar les seves habilitats i el seu interès: la tecnologia (i no sempre, ja que depenia de si tenia més o menys «marxa», el professor que li tocava).

El que els teòrics van establir, suposo que amb indubtable bona fe i amb ganes, també, de fer baixar les estadístiques de l’atur, i considerant que l’ensenyament obligatori fins als setze anys era un avenç social, per al Ramon i molts altres era una condemna. Jo mirava d’animar-lo fent-li broma i dient-li que estava comprimit com un tap de xampany, que espera que l’alliberin per fer una explosió.

Per sort, el bo del Ramon es conformava i va saber esperar, i un dia em va confessar confidencialment que algunes tardes i caps de setmana ajudava un paleta que havia conegut visitant obres i que es guanyava alguns diners que a casa seva anaven de primera.

El Ramon era, ja ho he dit, un xicot singular, i sé que va acabar fent de paleta. Però la majoria d’integrants de les diverses penyes no sempre tenen la mateixa paciència, ni practiquen amb naturalitat la seva bondat. I els instituts són plens de «taps de xampany», també comprimits, que a vegades exploten malament, potser perquè no tenen tan clara la vocació o perquè uns amb altres s’animen i es decanten per fer activitats menys aconsellables, encara que a vegades siguin aparentment més lucratives.

S’hauria de permetre treballar abans dels setze anys? No ho sé… Un servidor va començar a treballar abans, i la majoria dels meus amics també. En tot cas, sé que obligar a estudiar (l’ESO és obligatòria!) és una tasca impossible. Com que hi ha activitats que no poden ser fetes de debò obligatòriament i per força (estimar, llegir, estudiar…), no queda altre remei que acceptar l’existència de nois i noies que, encara que compleixin aparentment (a-pa-rent-ment, sí) aquesta obligació, no tenen cap intenció de realitzar-la i no la fan.

1 ells ho saben, i nosaltres ho sabem i ells saben que ho sabem, per la qual cosa podem dir que mantenim una situació social de falsedat hipòcrita, que no em sembla precisament educativa…

Heus ací, doncs, el triomf incontestable de l’ensenyament comprensiu, la pedagogia fal·laç de l’igualitarisme, la mentida de la motivació i totes les barbaritats explicades amb vocabulari florit esotericopatètic. Tot va bé i qui ho nega és titllat de malvat reaccionari. I punt.

Però ja és hora de dir que el rei va despullat i que, en realitat, una de les diferències evidents que hi ha entre els penyistes i els nois i noies normals, els estudiants, que no es deixen vèncer per les circumstàncies adverses que crea la penya, és que els nois i noies són capaços de reflexionar, com tots els humans, mentre que els altres han estat criats i ensinistrats per reaccionar, com els animalons més silvestres, destinats a esdevenir mà d’obra barata no qualificada, pobres i desgraciats esclaus sense futur a qui s’ha fet creure que quan un fa el que li dóna la gana és lliure.

I la proliferació d’aquests penyistes, criats en un medi natural també procliu a la «penyització» de la societat, és el que evita que el món prosperi, amb actituds pitecantròpiques convertides en norma, si més no en llei no escrita però vigent, dins del recinte escolar. Ja que si la Sara, el Paquito, el Jonathan i les altres dotzenes de penyistes no poden ser apartats, sancionats, reconduïts perquè entenguin que tots estem obligats a respectar la convivència, és perquè la llei no ho permet. Perquè la llei protegeix el seu comportament —al mateix temps que els estigmatitza com a ciutadans—, en detriment de la majoria d’estudiants. Així doncs, és la llei qui crea el caos que fa possibles aquestes i les altres distorsions que anirem veient.

La llei, les normes, les teories delirants que les fan possibles, les disposicions i ordres basades en la imaginació malalta d’exèrcits de psicopedagogs, savis i predicadors de tota mena, són les que propicien el caos. Un caos que serveix per fabricar ciutadans servils que rebutgen la cultura, mal formats, sense sentit crític, espectadors de televisió cutre, incapaços de reflexionar sobre com canviar les coses, abocats al fracàs, limitats a ser mà d’obra barata; peces, en resum, de la maquinària social que uns pocs —els que exerceixen el poder i decideixen les normes— dirigeixen amb insultant alegria.