ESTROFA SEGONA

El primer dels tres esperits

Quan Scrooge es va despertar era tot tan fosc, que per molt que mirés al seu voltant des del llit, amb prou feines podia distingir la finestra transparent de les opaques parets del dormitori. Mentre intentava traspassar la foscor amb els seus ullets de fura, les campanes d’una església propera van tocar els tres quarts. Així que va esmolar les orelles ben amatent, per veure quina hora sonaria.

Amb gran sorpresa va adonar-se que la feixuga campana tocava primer les sis i que, a les sis, van seguir inesperadament les set i, després, les vuit i totes les hores seguides de tal manera fins que van arribar a sonar les dotze. Llavors va aturar-se. Les dotze! Eren més de les dues quan s’havia colgat al llit. El rellotge s’havia espatllat. Un caramell de gel deuria haver caigut dins del seu mecanisme. Les dotze!

Aleshores va prémer el ressort del seu despertador per comprovar la marxa d’aquell rellotge tan absurd. El pols menut i ràpid també sonà les dotze i es va aturar.

—I ara! Serà possible —es va dir Scrooge— que hagi dormit tot un dia i quasi mitja nit més? És possible que al sol n’hi hagi passat alguna i ara siguin les dotze del migdia?

Considerant que aquesta darrera idea era del tot alarmant, va saltar amb rapidesa del llit, per dirigir-se, a les palpentes, cap a la finestra. Amb la mànega de la bata va haver de fregar el gebre abans de poder veure alguna cosa; però ni així no va poder distingir gairebé res. Tot el que va deduir, doncs, va ser que el temps seguia ben emboirat, que el fred era intens i que no li arribava cap remor de gent que transités pel carrer fent cap aldarull, cosa que indubtablement hauria passat si la nit hagués vençut el dia lluminós i hagués pres possessió de l’univers. Això el va tranquil·litzar força, ja que una fórmula com aquella bancària de «a tres dies vista d’aquesta primera Lletra de Canvi pagueu a l’ordre del senyor Ebenezer Scrooge…» i així de renglera, mancant la successió dels dies, s’hauria pogut transformar en una disposició sense eficàcia, talment com si vingués imposada d’un país foraster, ja que haurien faltat els dies pel venciment.

Scrooge va tornar-se’n al llit de nou, però encaboriat com estava, va començar a donar-hi voltes una i altra vegada, sense que pogués treure res en clar de tot aquell entrellat. Com més ho rumiava, més gran era la seva perplexitat; com més s’afanyava en no pensar-hi, més li venia a la ment.

L’espectre de Marley li havia produït un gran desassossec. Cada vegada que, després d’una madura reflexió, decidia mentalment que tot plegat havia estat un somni, el cervell tornava cap el punt de partida com aquells ressorts que, un cop posats en llibertat, recuperen la seva posició d’origen. I tornava a començar: «Ha estat o no ha estat un somni?».

Scrooge s’havia mantingut d’aquesta manera fins que les campanades tocaren els tres quarts; llavors, sobtadament, va recordar que l’espectre li havia anunciat una visita per quan el rellotge sonés la una. Va resoldre’s, doncs, a romandre despert fins que arribés l’hora fatídica. I si tenim en compte que dormir en aquells moments li hauria estat tan impossible com anar al cel, cal dir que la seva resolució havia estat la més encertada.

Aquell quart d’hora s’havia allargat tant que més d’una vegada se li va ocórrer que s’havia abaltit, inconscientment, distraient-se del rellotge. Però, al final, aquest va ressonar en la seva orella atenta.

«Ning, nang!».

—Un quart —es va dir Scrooge, comptant.

«Ning, nang!».

—Dos quarts —es va dir Scrooge.

«Ning, nang!».

—Tres quarts —es va dir Scrooge.

«Ning, nang!».

—Ja és l’hora! —es va dir Scrooge, triomfalment—. És l’hora i no passa res.

Es parlava així abans que no hagués sonat la campana de les hores, cosa que va fer en aquell precís moment; va sentir-se l’únic toc profund, opac, buit i malenconiós de la UNA. En aquell mateix instant una intensa claror va il·luminar la seva cambra i les cortines del llit van ser descorregudes.

Les cortines del llit van ser descorregudes, dic, per una mà. Però no aquella part de cortines que tenia als seus peus ni les que eren a les seves espatlles, sinó les que s’esqueien davant del seu rostre. Les cortines s’apartaren i Scrooge, mig incorporant-se en una actitud reverencial, es va trobar cara a cara amb el promès visitant espectral, el qual les havia enretirat: tant a la vora d’ell com jo ho pugui estar de vosaltres en aquest moment; vull dir que, en esperit, estic a l’abast de la vostra mà.

Era una estranya figura, gairebé com la d’un infant; però no és que s’assemblés a una criatura, sinó més aviat a un vell que, per algun mitjà sobrenatural, hagués adquirit l’aparença d’un que ha retrocedit a les proporcions d’un minyonet. El cabell, que penjava, més avall del seu coll, cap a l’esquena, era blanc com si fos conseqüència de l’edat; i, tanmateix, la cara no presentava cap arruga i la seva pell exhibia la més esplèndida frescor. Els seus braços eren llargs i musculosos, així com les mans, que semblaven dotades d’una gran força per engrapar. Cames i peus, delicadament formats, estaven tan nus com els membres superiors. Vestia una túnica d’immaculada blancor i al voltant de la cintura duia un cinyell que refulgia amb una gran bellesa. Amb la mà sostenia una branca de grèvol verd i fresc, però com una singular contradicció amb aquest símbol hivernenc, duia el vestit guarnit amb flors estivals. El més estrany de tot plegat era que, de la corona del seu cap, en brollava un raig de claror resplendent que il·luminava tota cosa; això, sense dubte, justificava que en els seus moments de malenconia utilitzés un apagallums que li servia de gorra i que ara duia sota el braç.

Però ni tan sols aquest detall, i a fe que Scrooge el mirava amb tota l’atenció possible, constituïa la seva més estranya característica. Ja que, de la mateixa manera que el seu cinyell resplendia i guspirejava, ara en un indret, ara en un altre, de manera que allò que ara semblava aclarit es tornava fosc de cop i volta, la seva figura sencera també fluctuava en les seves formes i contorns: ara era alguna cosa amb un braç, adés amb una cama, tot d’una un conjunt amb vint peus, de cop i volta en un parell de cames sense testa o encara en un cap sense cos; d’aquestes parts que es feien fonedís no se’n veia cap contorn dins de la profunda obscuritat en què anaven a dissoldre’s. De cop, sense que ningú s’hagués pogut refer de l’astorament que tot allò produïa, el cos es revestia novament de la seva forma sencera, amb clara i precisa aparença.

—Sou vós, tal vegada, l’Esperit del qual em va ser anunciada la visita? —preguntà Scrooge.

—El sóc!

La veu era suau i gentil i sonava molt baixa, com si en lloc de venir del seu costat mateix es trobés a una bona distància.

—Qui sou i què sou? —va demanar-li Scrooge.

—Sóc l’espectre dels Nadals passats.

—Passats de fa molt temps? —va inquirir Scrooge, fixant-se en aquella diminuta estatura.

—No: els del vostre passat.

És possible que si algú li hagués preguntat, Scrooge no hauria pas sabut donar raó del perquè tenia un desig tan especial de veure l’espectre amb la gorra posada; el cas és que li va demanar que es cobrís.

—Què dieu, ara! —va exclamar l’esperit—. Tan aviat seríeu capaç d’extingir amb les vostres mans terrenals la llum que expandeixo? No us basta ser un d’aquells que amb les seves passions em van compondre aquesta gorra i em van forçar a portar-la, a través d’una colla d’anys, enfonsada fins a les celles?

Scrooge va negar, amb respecte, que tingués cap intenció d’ofendre’l ni d’haver volgut «encasquetar-li» la gorra, intencionadament, en cap període de la seva vida. Acte seguit va voler indagar quin era l’afer que l’havia conduït fins allí.

—El vostre benestar! —va respondre l’esperit.

Scrooge li va expressar el seu agraïment, però no podia evitar el pensament que una nit de descans, lliure d’interrupcions, potser l’hauria menat dreturerament a aquell fi. L’espectre deuria poder percebre els pensaments, ja que va dir immediatament:

—Encara em sortiu amb reclamacions? Aneu en compte!

Mentre parlava va estendre la seva forta mà i el va agafar gentilment pel braç:

—Alceu-vos i camineu al costat meu.

A Scrooge li hauria resultat ben inútil argüir que el temps i l’hora no eren pas els més adequats per a aquelles deambulatòries activitats; que el llit estava calent i el termòmetre per sota de la temperatura del gel; que ell mateix no anava sinó lleugerament vestit amb les sabatilles, la bata i l’estrenyecaps i que, en aquells moments, estava passant un bon cadarn. La pressió d’aquella mà no era, per bé que gentil com la d’una dama, d’aquelles a les quals es pot oferir resistència. Així, doncs, es va alçar, però adonant-se que l’espectre feia via cap a la finestra, s’aferrava a la seva túnica bo i suplicant:

—Sóc un mortal amb possibilitats de caure.

—Amb la sola pressió de la meva mà aquí —va explicar-li l’espectre, posant-la-hi damunt del seu cor—, us mantindreu enlaire tot allò que calgui.

Mentre deia aquelles paraules van passar d’una banda a l’altra de la paret i van sortir a un camí rural, que tenia camps a tots dos costats. La ciutat s’havia esvaït del tot. No se’n podia veure ni un sol vestigi. La foscor i la boira també s’havien diluït amb ella, ja que feia un dia clar, fred i d’hivern, amb una bona capa de neu cobrint el sòl.

—Cel venturós! —s’exclamava Scrooge, refregant-se les mans i mirant al seu voltant—. Jo vaig ser criat en aquest lloc! Ací va passar la meva infantesa!

L’espectre el mirava amb dolcesa. La suau pressió de la seva mà, per bé que lleugera i instantània, encara es feia present en la sensibilitat del vell Scrooge. S’adonava que hi havia mil perfums embaumant l’aire, cada un d’ells associat a un miler de pensaments i esperances i alegries i problemes, per molt, molt de temps oblidats.

—El vostre llavi tremola —va dir-li el fantasma—. I què es això que us noto damunt de la galta?

Scrooge, amb una emoció ben poc usual en ell, va murmurar que deuria tractar-se d’un granet; i va demanar a l’esperit que el conduís allà on volgués.

—Recordeu aquest camí? —li preguntava l’esperit.

—Que si el recordo! —exclamà Scrooge, amb vehemència—. Podria caminar-hi amb els ulls embenats.

—Doncs és estrany que l’hàgiu tingut oblidat durant tantes anyades! —li va observar l’espectre—. Tirem endavant!

A mesura que avançaven al llarg del camí, Scrooge reconeixia portes i cledes i arbres, fins que, en la llunyania, va aparèixer una petita ciutat amb el seu mercat, el seu pont, la seva església i el seu riu sinuós. Acte seguit van veure uns ponis peluts que trotaven cap a ells, portant al llom uns vailets que cridaven d’altres nois, aquests viatjant en tartanes i carros de pagès, menats per camperols. Tots aquests vailets estaven de molt bon humor i es cridaven els uns als altres, de tal manera que els camps dilatats s’ompliren d’una música tan alegre que l’aire fred s’enjoiava de sentir-la.

—Tot plegat, no són sinó ombres de les coses ja passades —deia l’espectre—. No tenen esment de la nostra presència.

Els alegres viatgers s’anaven acostant i, a mesura que ho feien, Scrooge els reconeixia i els cridava pel seu nom. La seva alegria en veure’ls no tenia límits! La lluïssor de la seva freda mirada i els batecs del seu cor mentre els veia passar no es poden contar! Per què es veia posseït per tanta joia quan sentia que l’un a l’altre es desitjaven un Bon Nadal a l’hora de separar-se en les cruïlles i en els senderols per emprendre el camí de la llar? Quin significat podia tenir per a Scrooge allò de «Bon Nadal»? Ja se’n podia anar al botavant el Nadal! En què l’havia mai beneficiat?

—L’escola no està pas deserta del tot —va comentar el fantasma—. Encara hi podríem trobar un infant solitari, que ha estat abandonat pels seus amics.

Scrooge va respondre que el coneixia. I es va posar a plorar.

Van deixar la carretera per seguir un camí secundari que Scrooge recordava prou bé; aviat van acostar-se a una casa feta de rajols, amb una petita torre al teulat, la qual tenia una campana en el seu interior i un penell al cim. Era una gran mansió, però que deuria haver conegut millors èpoques, ja que les espaioses dependències es veien en desús, les parets eren humides i plenes de floridura, les finestres rompudes i les portes que donaven a l’exterior deteriorades. Les gallines cloquejaven i escatainaven pels estables i les cotxeres i els coberts estaven envaïts per l’herba. No podia pas afirmar-se que la casa i conservés en el seu interior senyals més aparents d’una antiga esplendor: tot entrant per l’ombrívol rebedor i després de clavar unes quantes llambregades per les portes obertes de les moltes habitacions, les trobaren totes pobrament disposades, fredes i inhòspites. Hi havia en l’ambient com una mena d’estrany regust de terra, un gèlid despullament que se sol associar al fet de llevar-se massa sovint a la llum de l’espelma, sumat a una alimentació deficient.

L’esperit i Scrooge, després d’haver creuat el vestíbul, van arribar a una porta situada al darrera de la casa. Es va obrir davant d’ells i va deixar al descobert una cambra llarga, nua i melangiosa, coses, totes aquestes, que venien accentuades per la tosca presència d’uns bancs de fusta i uns pupitres. En un d’aquests hi havia un noi, tot sol, que estava llegint a la vora d’un foc esmorteït. Scrooge va asseure’s en un dels bancs i es va posar a plorar en veure’s ell mateix, tal com havia estat molt temps enrere.

No hi havia en tota la casa ni un sol eco que hi perdurés; ni el rautar dels ratolins furgant pel teginat, ni un degotis del brollador mig glaçat en el pati ombrívol, ni un sospir que vingués dels branquillons esfullats d’un pollancre desalenat, ni el batre desmenjat d’una porta del buit magatzem, ni tan sols el crepitar d’una fogaina, que no anessin a parar al cor de Scrooge produint-li una influència benefactora i proporcionant-li una sortida per a les seves llàgrimes.

El fantasma li va tocar un braç mentre li indicava el minyonet que havia estat en altre temps, obstinat encara en la lectura. De sobte va aparèixer davant de la finestra un home vestit d’estranya manera, amb una aparença notablement real a la vista, que portava una destral penjada del cinturó i arrossegava per una brida un ase carregat de fusta.

—I ara! Si és Alí Babà! —va exclamar Scrooge, tot sorprès—. És el bo, l’estimat, l’honrat Alí Babà! És clar que el conec! Una vegada, per Nadal, quan aquell noi solitari es va quedar aquí, abandonat, va venir per primera vegada, talment com el veig ara mateix. Pobre noi! I Valentina —afegí Scrooge— i Orson, el seu entremaliat germà: ací els tenim! I com es deia aquell que, mentre dormia, el van deixar en calçotets a les portes de Damasc? El veieu? I el palafrener del Soldà, a qui capgiraven els Genis? Ací el teniu, amb la testa cap a terra! I prou bé que li està! Com se li va ocórrer que podia casar-se amb una princesa?

Això de sentir Scrooge posant tota la seriositat del seu caràcter al servei d’aquells temes, emprant una veu tan rara i càlida que oscil·lava entre rialles i ploralles hauria constituït, sens dubte, admirant la seva cara enardida i excitada, una sorpresa per totes les seves relacions comercials de la ciutat.

—Aquí hi ha el Lloro! —va cridar Scrooge—. Cos verd, cua groga i amb una mena d’escarola que li surt de la closca, heus-lo ací! «Pobre Robin Crusoe!» li cridava, quan tornava a casa després d’haver navegat al voltant de l’illa. «Pobre Robin Crusoe! On heu estat, Robin Crusoe?». L’home es pensava talment que estava somniant. Però no: era el lloro, figureu-vos! I ací tenim l’arribada d’en Divendres, corrent cap a la petita cala per salvar la vida! Hola! Ei! Hola!

Llavors, amb una ràpida transició que no era corrent en la seva conducta normal, digué, compadint-se del minyó que ell mateix havia estat en altre temps: «Pobre noi!». I va plorar de bell nou.

—Voldria… —va començar Scrooge posant-se la mà a la butxaca i mirant al seu voltant després d’haver-se eixugat els ulls amb el puny de la camisa—… Però ja és massa tard, ara.

—De què es tracta? —va preguntar l’espectre.

—No és res —va respondre Scrooge—; no és res. Ahir a la nit un nen va venir a la porta de casa per cantar-me una nadala. M’hauria agradat poder-li donar alguna cosa: només era això.

El fantasma va somriure, pensarós, i, tot movent la mà, va dir:

—Anem a contemplar uns altres Nadals.

La forma primitiva d’Scrooge va augmentar de mida en ser dites aquestes paraules i l’habitació es va tornar un xic més obscura i més bruta. Els plafons de fusta es van contraure i les finestres van cruixir; del sostre van caure trossos d’estuc els quals van deixar les llates al descobert; però saber com s’havia produït aquell canvi era cosa tan fora de la comprensió de Scrooge com ho podia estar de la vostra. Només sabia que allò que veia era exacte, que tot havia anat d’aquella manera i que ell tornava a trobar-se ben sol a l’hora en què els altres nois ja se n’havien anat a casa seva per fruir d’unes joioses vacances.

Ara no estava llegint, sinó que es passejava amunt i avall de l’estança, ben desesperat. Scrooge va mirar l’espectre i amb un lúgubre moviment del seu cap va dirigir una mirada ansiosa cap a la porta.

La porta s’anava obrint i una nena, molt més criatura que el vailet, va entrar precipitadament i, passant-li els braços pel coll i besant-lo més d’una vegada, li va dirigir aquestes paraules: «Germà! Germanet estimat!».

—He vingut per portar-te a casa, estimat germà! —va fer la nena, aplaudint amb les seves manetes i ajupint-se de tant riure—. Per portar-te a casa, a casa, a casa!

—A casa, petita Fan? —exclamà el minyó.

—Sí! —deia la nena, amb un devessall de joia—. A casa, de veritat i per sempre, per sempre, per sempre. El pare és més bondadós del que era i ara la llar sembla un paradís. L’altre nit em va parlar amb tanta dolcesa, quan ja me n’anava cap a dormir, que no vaig témer de preguntar-li una vegada més si tu podries tornar a casa; i em va contestar que sí, que podies; i m’envia en un carruatge per a dur-t’hi. I ara has de ser un home —va afegir la nena, obrint molt els ulls— per no haver de tornar mai més aquí! Però primer hem de passar junts tot el temps de Nadal i passar les hores més alegres del món!

—Ja ets tota una doneta, petita Fan! —va exclamar el noi.

Ella va picar de mans, va riure i va intentar de tocar-li el cap; però, com que era massa menuda, es va posar de puntetes per abraçar-lo. Llavors el va començar a empènyer, amb infantil vehemència, cap a la porta; ell, sense oferir resistència, la va acompanyar.

Des del vestíbul arribava una veu terrible que cridava: «Porteu aquí el bagul del senyoret Scrooge d’una vegada!». I apareixia en el rebedor el propi mestre de l’escola, que li donava una mirada de ferotge condescendència i el submergia en gran confusió quan es dignava encaixar-li la mà en aquell acomiadament. Llavors els guiava, a ell i a la seva germana, cap a l’interior de la més gèlida saleta que pugueu imaginar-vos, ja que els mapes que penjaven de les parets i els globus celestes i terraqüis de les finestres semblava com si el fred els hagués tornat de cera. Treia de qui sap on una ampolla de vi massa lleuger i un tros de pastís massa pesant i servia sengles racions d’aquestes llaminadures als dos joves; al mateix temps enviava un criat desnerit a oferir un got d’allò al sagal de la diligència, el qual responia dient que agraïa en gran manera l’oferta del senyor, però que si es tractava del mateix beuratge que ja havia degustat en una altra ocasió, més aviat preferia no reincidir. Mentrestant, el bagul del senyoret Scrooge ja havia estat col·locat i fortament subjectat a la baca de la diligència, de manera que les criatures s’acomiadaven de bona gana del mestre i pujaven al carruatge, que emprenia joiosament la marxa, rodant pel senderol del jardí; les rodes, amb el seu veloç giravoltar, feien que la neu i el gel, arrabassats dels arbres de fulla perenne, saltessin com bromera.

—Sempre va ser una criatura tan delicada que un sospir l’hauria pogut abatre —va fer l’espectre—. Però tenia un gran cor.

—Ben cert —accedia Scrooge—. Teniu tota la raó. No seré pas jo qui us dugui la contrària. Déu no ho vulgui!

—Era ja tota una dona quan va morir —prosseguia l’esperit—. I em sembla que va tenir fills, oi?

—Un fill —va aclarir Scrooge.

—Cert —va accedir l’espectre—. El vostre nebot.

Scrooge no semblava complaure’s massa amb el tema i tan sols va deixar anar:

—Sí.

Encara que feia un instant, només, que havien deixat l’escola, es trobaven ja en els barris més populosos de la ciutat, carrers per on s’atrafegaven desdibuixats vianants i ombres de carros i de diligències que maldaven per obrir-se pas, amb tota la lluita i avalot d’una ciutat veritable. I a jutjar per l’agençament de les botigues i els preparatius generals, era fàcil deduir que allí també era Nadal, però la vigília de Nadal, amb tots el carrers il·luminats.

L’espectre es va deturar davant de la porta d’un magatzem i va preguntar a Scrooge si el coneixia.

—Que si el conec? —va dir Scrooge—. Si jo hi vaig estar d’aprenent!

Hi van entrar. I així que Scrooge va veure un ancià, que duia una perruca gal·lesa i s’estava assegut darrera d’un pupitre tan alt que d’haver tingut ell un parell de polzades més ja hauria tocat el sostre amb el cap, va cridar, ple d’excitació:

—I ara! Si és el vell Fezziwig! Que Déu el beneeixi! És el propi Fezziwig, retornat a la vida!

El vell Fezziwig va deixar la ploma a un costat i va dirigir la seva mirada cap un rellotge de pared que assenyalava les set. Es va fregar les mans, es va ajustar el folgat gec, va amollar una sonora riallada que el va sacsejar des de les sabates fins al niu de bondat que tenia per clepsa i amb una veu amistosa, suau, rica, voluminosa i jovial va exclamar:

—Apa, veniu! Ebenezer! Dick!

El noi que fins ara havia estat Scrooge compareixia, però convertit en un home jove, acompanyat del seu company d’aprenentatge.

—És en Dick Wilkins, ben segur! —va dir Scrooge a l’espectre—. Que Déu el beneeixi! I tant si l’és! Heus ací un minyó que m’estimava força. Pobre Dick! Estimat, estimat Dick!

—Apa, minyons! —deia Fezziwig—. Prou de treballar, per avui. És la vigília de Nadal, Dick! Nadal, Ebenezer! Tanquem els porticons —afegia el vell Fezziwig, amb un picament de mans—, abans no ens hi hàgim repensat.

Costaria de creure amb quina rapidesa aquells dos minyons van voler complir l’encàrrec.

Van sortir al carrer carregats amb els porticons —a la una, a les dues, a les tres— i ja els tenien situats al seu lloc —a les quatre, a les cinc, a les sis— i ja quedaven barrotats amb passadors i cargols —a les set, a les vuit, a les nou— i ja tornaven al magatzem abans d’haver pogut arribar a dotze, panteixant com si fossin cavalls de carrera.

—Apa, nois! —exclamava el vell Fezziwig, saltant de dalt d’aquell pupitre amb una agilitat sorprenent—. Traieu les noses d’ací el mig, minyons, per disposar del millor espai possible! Vinga, Dick! Estreny, Ebenezer!

Desembarassar el magatzem! No hi havia cosa que ells no poguessin desocupar si el vell Fezziwig els estava mirant. Va ser qüestió d’un minut. Tot allò que era transportable anava a parar en un munt, com si ho acomiadessin definitivament de la vida pública; el terra va ser escombrat i regat; es van endegar els llums d’oli; es va apilonar llenya a frec de la llar de foc i el magatzem es va convertir en el lloc més ben arranjat, calent, confortable i brillant que es podia anhelar en una nit d’hivern quan calia tenir a mà una sala de festes.

Arribava un violinista, que duia uns quaderns de música, va anar-se’n a asseure’s davant de l’alt pupitre, del que se’n servia com si fos un faristol i va començar d’afinar l’instrument com si, de veritat, pretengués rascar unes tripes. Després va arribar la senyora Fezziwig, amb un ample somriure en el seu rostre. Van entrar també les tres senyoretes Fezziwig, radiants i encantadores. Van arribar tot seguit els sis joves pretendents, als quals elles havien trossejat el cor. Van entrar, a més, els joves i les noies que treballaven en el negoci. Va entrar, encara, la cambrera acompanyada d’un seu cosí forner. I la cuinera amb el lleter, que era amic íntim dels seu germà. I el meritori del comerç del davant, del qual es deia que el seu patró les hi feia passar magres, i que intentava d’amagar-se darrera de la noia que treballava un parell de portals més avall, qui al seu torn, palesava haver rebut una bona estirada d’orelles de la seva mestressa. Van entrar tots, un darrera l’altre: uns temoregament, altres decidits; uns airosos, altres desmanyotats; els uns empenyent i els altres sentint-se empesos. Però d’una manera o altra, van reunir-s’hi tots. Vint parelles de dansaires es posaren, de cop, en moviment: ara s’agafaven per la cintura i donaven mitja volta cap endavant o bé al revés; ara formaven un passadís fent que hi circulessin les altres parelles; ara giraven i tornaven a girar per agrupar-se en amoroses actituds. La parella dels grans, que era la que havia de donar exemple, sempre apareixia en el lloc on no havia d’estar; la parella jove pretenia recompondre les figures, però no ho aconseguia pas, fins que la cadena es trencava i ja no hi havia ningú que pogués recompondre-la. Quan la dansa va arribar a aquest punt, el vell Fezziwig, picant de mans per aturar-la, va exclamar: «No està pas malament del tot, això!». I el violinista va enfonsar el seu rostre acalorat en un bol de cervesa negra, ja preparat per a ell. Però com si volgués mofar-se del repòs, tan bon punt va haver aixecat el cap de la beguda, va tornar a atacar de nou, abans que els dansaires no estiguessin preparats, de forma que semblava com si al violinista d’abans se l’haguessin endut a casa, esgotat, damunt de la post d’un finestró, i el que reapareixia fos un individu d’una altra casta, decidit a triomfar, encara que hi hagués de deixar la vida.

Hi va haver més danses i jocs de penyores i danses de nou; i se serviren dolços i aquella beguda dita negus, que és una barreja de vi i aigua ensucrada, i un bon tros de rostit fred i un altre de carn bullida i empanades de carn picada i cervesa abundant. Però la gran sensació de la vetllada es va produir després del rostit i del bullit, quan el violinista (ben astut, a fe!; d’aquells que saben el seu ofici millor del que vós i jo li poguéssim ensenyar) va començar la tonada de «Sir Roger de Coverley». El vell Fezziwig es va aixecar per ballar amb la senyora Fezziwig, disposats a menar la dansa, cosa que era una tasca fora de tota ponderació: eren vint-i-tres o vint-i-quatre les parelles que havien de ser guiades, gent que no estava per gaires brocs, ja que volien ballar i no tenien cap noció dels passos.

Però, encara que el nombre de parelles hagués estat el doble —i, fins i tot, el quàdruple—, el vell Fezziwig hauria estat ben capaç de sortir-se’n, com també ho hauria fet la senyora Fezziwig. I és que ella era una digna parella d’ell en tots els aspectes. I si aquesta lloança no us sembla prou elevada, digueu-me’n una de millor, que me’n serviré. Quasi es podria dir que del tou de les cames de Fezziwig n’eixia resplendor. En cada una de les figures del ball fulgien com estels. Predir quina cosa farien en un moment donat o què s’esdevindria tot seguit feia de mal dir. D’aquesta manera, quan el vell Fezziwig i la senyora Fezziwig van haver fet totes les passades de la dansa —avançar, enretirar-se, donar les mans al company de parella, fer la reverència, giravoltar, puntejar amb el peu, fer i desfer la trena—, van tornar al lloc inicial de sortida i Fezziwig va «tallar»; i ho va fer amb tanta destresa que, quan va agenollar-se, el moviment semblava més voladís que un parpelleig; després, es va aixecar de nou i no hi va haver en el canvi ni la més lleu tentina de vacil·lació.

Quan el rellotge va sonar les onze el ball familiar es va dissoldre. El senyor i la senyora Fezziwig es col·locaren, com a bons amfitrions, a banda i banda de la porta i anaren encaixant les mans de tots els que sortien desitjant-los un feliç Nadal. Quan tothom se’n va haver anat, menys els dos aprenents, també els felicitaren i les veus joioses s’anaren extingint i els minyons anaren a ocupar els seus llits, que estaven situats sota un taulell de la rebotiga.

Durant tota aquesta estona, Scrooge havia actuat com un que li faltés un bull. El seu cor i la seva ànima s’havien identificat amb l’escena i amb el minyó que havia estat en altre temps. Ho corroborava tot, es recordava de tot, fruïa en tot i passava per la més gran agitació. I quan va arribar el moment en què les cares radiants de Dick i del minyó que ell havia estat s’apartaren d’ells, va recordar-se de l’espectre i es va adonar que aquest el mirava fit a fit i que aquell halo de llum que duia damunt del cap resplendia més que mai.

—Sembla cosa de poca importància —va dir el fantasma— fer que aquests beneitons se sentin tan plens de gratitud.

—De poca importància! —va repetir Scrooge, com si fos un eco.

L’esperit li va indicar, amb un gest, que escoltés la conversa dels dos aprenents, ara desfets en elogis de Fezziwig, els quals brollaven instintivament dels seus cors. Després va seguir dient:

—Què em direu? Que tenen raó? No ha fet sinó desprendre’s d’un xic de la vostra moneda mortal; unes poques lliures esterlines, només; tres o quatre, tal vegada. Voleu dir que això ja el fa mereixedor de tants elogis?

—No és pas així! —va replicar Scrooge, exaltat davant d’aquesta observació i parlant, sense adonar-se’n, amb la vehemència de quan era jove i no pas amb la del seu ésser present—. No és pas així, esperit! Passa que ell té el poder de fer-nos feliços o dissortats, de convertir el nostre treball en una tasca lleugera o feixuga, en una feina agradable o fatigosa. Direu que el seu poder resideix en les paraules i en les mirades, coses lleugeres i insignificants que no val la pena d’enumerar per passar-ne el compte. I què? La felicitat que amb tot això ens proporcionava era tan gran com si li costés un fortuna.

Scrooge va sentir damunt d’ell la mirada de l’esperit i es va deturar.

—Què us passa? —va preguntar l’espectre.

—Res de particular —va respondre Scrooge.

—Alguna cosa hi deu haver! —insistia l’espectre.

—No —va dir Scrooge—; no. Només que m’agradaria dir un parell de coses al meu company, ara mateix. Cap altra cosa.

En el moment en què manifestava aquest desig el noi que havia estat abans va apagar el llum i Scrooge i l’espectre es trobaren de nou a l’aire lliure.

—El meu temps s’està acabant —va observar l’esperit—. De pressa!

Això no anava dirigit a Scrooge ni a cap altre ésser que ell pogués veure, però va produir un efecte immediat. De nou Scrooge es va tornar a veure a si mateix. Ara havia posat uns quants anys més i era un home en el ple de la vida. El seu rostre no posseïa encara els traços endurits i rígids dels darrers anys, però ja començava a delatar mostres de preocupació i d’avarícia. Tenia una mirada ansiosa, cobdiciosa i inquieta, que reflectia la passió ja arrelada en ell, mirada que ja deia cap a quin costat s’inclinaria l’ombra de l’arbre en creixement.

No estava pas tot sol, sinó que al seu costat hi havia, asseguda, una formosa noia, vestida de dol; tenia els ulls plens de llàgrimes, llàgrimes que guspirejaven sota la resplendor que venia de l’espectre dels Nadals passats.

—Té poca importància —deia ella, amb dolcesa—. Molt poca per a tu. M’ha substituït un altre ídol i si pot alegrar-te i reconfortar-te en el futur, tal com jo hauria procurat fer-ho, no hi ha cap raó per sentir-me dolguda.

—I quin és l’ídol que t’ha substituït? —demanava ell.

—Un ídol d’or.

—Heus ací l’equanimitat amb la qual el món judica els nostres actes! —va exclamar ell—. Per una banda, amb res no es mostra tan despietat com amb la pobresa; per l’altra, encara condemna amb més severitat aquell que vol enriquir-se.

—Li tens massa respecte al món —replicava ella, amb dolcesa—. Totes les esperances que havies tingut s’han fos ara en una sola: la d’estar fora de l’abast de les seves sòrdides crítiques. He vist com queien, una darrera l’altra, les teves més nobles aspiracions, fins que una passió dominant, el lucre avariciós, t’ha posseït. No és així?

—I què, si és així? —reargüia ell—. I què, si m’he tornat més assenyat? Pel que a tu pertoca, no he canviat pas.

Ella va moure el cap.

—He canviat?

—El nostre prometatge ve de massa antic. Ens el vàrem fer quan tots dos érem pobres i ens resignàvem a ser-ho fins que vinguessin millors temps, fins que gràcies a un treball pacient poguéssim millorar de fortuna. Tu has canviat, Ebenezer. Quan el prometatge, eres un altre home.

—Un noi, era —va dir ell, amb impaciència.

—Els teus propis sentiments indiquen que no eres el que ara ets —va insistir ella—. Jo sí que sóc la mateixa! Tot allò que ens era un avenç de felicitat, quan semblava que tinguéssim un sol cor, ara no és sinó font de dissort, ja que tenim aquest cor dividit. No sabria dir-te pas amb quanta freqüència i profunditat he pensat en tot això. Però hi he pensat a bastament com per tornar-te la paraula donada.

—És que mai he buscat lliurar-me de tu, potser?

—De paraula, no; mai.

—I, doncs, de quina manera?

—Canviant de forma de ser, allotjant dins teu un esperit que no és el que era. Ara menes una altra vida molt diferent, amb una ambició distinta per objectiu. I tot allò que jo estimava, per tu ha deixat de tenir valor. Si entre nosaltres no hi hagués hagut mai res —deia la noia, mirant-lo amb tendresa i intensitat al mateix temps—, digues: fores capaç de venir a cercar-me, ara, sense altra pretensió que la de guanyar el meu afecte? Ah, no!

Semblava com si ell, a desgrat seu, hagués de suportar la justesa d’aquella suposició. Però fent una gran violència encara va replicar:

—No penses en el que dius.

—M’agradaria pensar d’altra manera, si fos capaç de fer-ho —li va contestar ella—. El Cel n’és testimoni! Quan he arribat a una conclusió com aquesta, sé prou bé que és definitiva. Però, si tu fossis un home lliure, avui, demà, ahir, ¿podria arribar a creure que triaries una noia sense dot com jo, tu, que quan parles amb sinceritat, saps que tot ho consideres segons el benefici que comporta? I si elegissis una noia així, pensant que per un moment poguessis ser infidel a aquesta única taleia de fer diners que et domina, ¿et penses que no me n’adono que ben aviat vindrien el penediment i la recança? I com que sé que fóra així, et deixo en llibertat. I ho faig de tot cor, per l’amor que encara sento per aquell que un dia vares ser.

Ell estava a punt de parlar, però ella, apartant el cap, encara va afegir:

—És possible, i el record del que ens vam estimar en altre temps m’ho fa pensar així, que tot això et produeixi una mica de pena. Però en molt poc temps, en molt poc, ja ho veuràs, aquest record s’esvairà i ho consideraràs tot plegat com un somni inútil del qual saberes despertar-te a temps. Tant de bo que siguis feliç en la vida que has escollit!

Ella el va deixar i se separaren.

—Espectre! —digué Scrooge—. No m’ensenyeu res més! Porteu-me a casa! Per què us delecteu torturant-me?

—Només una altra visió! —va exclamar el fantasma.

—Cap més! —va cridar Scrooge—. Cap més! No la vull veure. No vull veure res més!

Però l’implacable espectre el va subjectar per tots dos braços i el va obligar a veure allò que estava a punt d’esdevenir-se.

Ara es trobaven presents en una altra escena i en un altre indret: era una estança no pas massa gran ni molt bonica, però plena de comoditats. Vora el foc de la llar d’hivern hi havia, asseguda, una noia molt bonica, tan semblant a la que acabava de veure, que Scrooge va pensar si no seria la mateixa; però en contemplar-la detingudament va descobrir que ella era una dona madura, amb la seva filla asseguda al davant. L’avalot que hi havia en aquella cambra era, certament, tumultuós: en ella s’hi havien congregat més minyons dels que Scrooge, en la seva agitació mental, era capaç de comptar. I al revés del que succeïa amb el famós estol del poema, no eren quaranta comportant-se tots ells com si només n’hi hagués un, sinó que cada vailet es comportava com si ell tot sol valgués per quaranta. En conseqüència, la cridòria era increïble, per bé que no semblava importar a ningú; mare i filla reien de bona gana i fruïen amb l’espectacle; fins que la darrera, havent-se unit als jocs, es veia objecte dels més violents i afrosos atacs d’aquella petita xusma de bandits.

(Què no hauria donat jo per convertir-me en un d’ells! Val a dir, però, que jo mai no hauria arribat a aquells extrems de rudesa. No, mai! Ni per tots els tresors del món hauria gosat estiregassar aquella trena de cabells; i pel que fa a la seva gentil sabateta, no hauria pas gosat arrancar-la, que Déu em beneeixi!, ni que m’hi hagués anat la vida. I quant a prendre la mida de la seva cintura com si fos per joc, tal com ho feia aquella partida d’audaços jovenets, jo no hauria pas pogut ni intentar-ho, temerós que el meu braç em quedés, ja per sempre, immobilitzat fent aquella corba. I, no obstant, m’hauria agradat en gran manera mantenir-me a frec dels seus llavis; haver-li fet preguntes per obligar-la a moure’ls; haver-li mirat les pestanyes dels seus ulls mig closos sense provocar-li rubor; haver-li deixat lliures les onades dels seus cabells, una polzada dels quals hauria estat per a mi com una relíquia. En resum, ho confesso: m’hauria agradat posseir les petites llibertats que es concedeixen a un infant i, al mateix temps, ser ja com un home per comprendre’n tot el valor).

Passat un moment es va sentir com trucaven a la porta; això va provocar una tumultuosa envestida en la qual es va trobar involucrada la noia del vestit malmès i cara somrient, situada en el centre mateix del grup arborat i cridaire, la qual va arribar a temps, malgrat tot, de donar la benvinguda al pare. Aquest venia acompanyat d’un home que anava carregat de joguines i de presents nadalencs. Aleshores, quina cridòria i quin maldar i quin envestir contra aquell indefens bastaix! Enfilats a una cadira, com si fos una escala, furgaven per les seves butxaques, li arrabassaven els paquets embolicats amb paper de regal, se li penjaven de la corbata, l’abraçaven pel coll, li aporrinaven l’esquena i li omplien les cames de puntades de peu en un rapte d’irrefrenable entusiasme. Quins crits d’admiració i de felicitat coronaven el desembolicament de cada paquet! I no parlem de l’angoixa soferta quan hi van haver serioses sospites que el menut de la colla s’havia posat a la boca la paella de fira d’una nina i, encara pitjor, s’havia empassat un gall dindi, també de fira, que havia estat encastat a una cassola. I quin immens consol quan s’adonaren que tot plegat havia estat una falsa alarma! Quina alegria, quina gratitud i quin èxtasi! Sentiments tots ells igualment indescriptibles. N’hi haurà prou a dir que, de mica en mica, tota aquella jovenalla i les seves emocions van sortir de la sala i es van dirigir, escales amunt, cap a les seves cambres, per acabar calmant-se del tot en el repòs del llit.

A partir d’aquell moment, Scrooge va mirar amb més atenció que mai al senyor de la casa, assegut en el lloc de costum, al costat de la llar, amb la muller a un costat i la filla amorosament inclinada cap a ell; i quan va pensar que una criatura així, igualment graciosa i prometedora, hauria pogut anomenar-lo pare i ser com una primavera en l’inhòspit hivern de la seva vida, va sentir que la mirada se li enterbolia.

—Bel·la —va dir el marit, dirigint-se a la muller amb un somriure—; aquesta tarda he vist un antic amic teu.

—Qui era?

—A veure si ho endevines!

—Com vols que ho endevini? Ei… ja m’ho penso! —va afegir acte seguit, rient com ell reia—. El senyor Scrooge.

—El senyor Scrooge, ben cert. Passava pel davant de la finestra de la seva oficina i, com que no estava tancada i tenia una espelma encesa, l’havia de veure vulgues que no. He sentit dir que el seu soci està a les portes de la mort i ell s’estava allí, tot sol, sol en tot aquest món, si no m’equivoco.

—Esperit! —digué Scrooge amb la veu vacil·lant—. Allunyeu-me d’aquest indret!

—Ja us vaig dir que eren les ombres de les coses que han passat —replicava l’esperit—. No és a mi a qui heu de culpar d’allò que ha estat.

—Allunyeu-me’n! —va tornar a exclamar Scrooge—. No ho puc suportar!

Es va girar cap a l’espectre i, veient que aquest el contemplava amb una cara en la qual, de prodigiosa manera, s’hi reflectien fragments de tots els rostres que li havia mostrat, es va posar a lluitar amb ell.

—Deixeu-me! Torneu-me on era! No em vulgueu atracallar per més temps!

Durant la lluita —si se’n pot dir lluita d’una batussa, en la qual l’espectre, sense cap resistència aparent, es mantenia impertorbable davant de tots els esforços del seu adversari— Scrooge va observar que la llum que irradiava el seu adversari lluïa cada vegada amb més resplendor i relacionant confusament aquell fet amb la influència que exercia l’espectre, va agafar el seu estrenyecaps i amb un ràpid moviment el va col·locar a la testa de l’adversari, com si fos un apagallums.

L’espectre va semblar que cedia sota la força de Scrooge, de manera que l’estrenyecaps va acabar per cobrir totalment la seva figura; però per molt que Scrooge seguia prement amb totes les seves forces, no podia pas extingir aquella claror que sortia de sota aquella estranya gorra i que il·luminava el terra amb un prodigiós devessall de llum.

Scrooge va adonar-se que ja no podia més, que estava cedint a un ensonyament irresistible i que, cosa prodigiosa, l’atacava en la seva mateixa alcova. Va prémer encara una vegada més l’estrenyecaps, abans que la seva mà no se sentís més relaxada darrera els esforços que havia dut a terme. I amb prou feines va tenir temps d’arribar fins al seu llit, abans de submergir-se en el més profund dels sons.