EL POLICIA

L’Hèctor és mosso d’esquadra des de fa vuit anys. Està especialitzat en homicidis i en delictes informàtics. Quan va detenir David Donet tenia trenta-un anys i dos fills.

Amb llàgrimes als ulls és molt difícil investigar.

Guardem les denúncies per delictes informàtics en un armari metàl·lic. El tanquem amb clau perquè dins hi tenim material delicat, fotos de menors d’assumptes pendents de judici. A Lleida som dos mossos els que ens ocupem de delictes informàtics, el Quique i jo. Ell es dedica als que tenen a veure amb el patrimoni i jo investigo els que poden afectar persones: mòbing, grooming (assetjament sexual a menors mitjançant internet). En una comissaria petita com la de Lleida tots fem una mica de tot, això de la informàtica és secundari, la meva feina principal són els homicidis. Quan tinc una estona obro l’armari i agafo la pila de paperassa, en diem diligències. No saps mai quin paper amaga una cosa grossa o, senzillament, quina denúncia és seriosa o una pèrdua de temps. Tenim per costum llegir-les pensant quina d’aquelles denúncies podem resoldre. No tenim temps per ocupar-nos de totes i hem d’optimitzar. N’hi ha moltes que comencen o acaben a l’estranger i ja tenim clar que serà gairebé inútil dedicar-hi temps.

Últimament he estat embolicat amb els homicidis i no he pogut dedicar temps als delictes informàtics. La pila de papers ha anat creixent. Em fa una certa mandra, però ho he de fer. Ho llegeixo tot transversalment. Vaig passant papers i no n’hi ha cap que em cridi l’atenció. Ara tinc a les mans unes diligències informatives de la comissaria de les Borges Blanques, un poble de sis mil habitants. Serà poca cosa si són «informatives», vol dir que no hi ha denúncia contra ningú ni per cap fet concret. La gent va a explicar problemes als Mossos com si nosaltres ho poguéssim arreglar tot. Llegeixo i em fixo en aquesta cadena de paraules: «Menor, Facebook, fotos eròtiques o insinuants». Ep! Això m’ho he de llegir a poc a poc. Una mare s’ha presentat a comissaria amb el seu fill de quinze anys per denunciar que algú li ha demanat fotos «eròtiques o insinuants» al seu nen. Aquest fil l’hem d’estirar. Segons la denúncia, des del perfil de Facebook d’un tal David Donet és des d’on es demanen les fotos. He de mirar si surt al nostre arxiu. Introdueixo el nom a la base de dades i… coi, surt unes quantes vegades. Ostres! Surt com a tutor de nens conflictius en acollida. Aquest home ha hagut de donar la cara pels nens que acull: petits robatoris, destrosses en mobiliari urbà… Té quaranta-nou anys i com a domicili consta Castelldans. Allí deu tenir la casa d’acollida. Me’n vaig a l’ordinador que tinc fora de xarxa i amb un perfil que tinc inventat, de noia, entro al Facebook i miro el perfil de David Donet. No hi veig res estrany. És com el de molta gent, amb algun comentari més o menys polític relacionat amb l’actualitat, però no hi ha res que em cridi l’atenció. Ni rastre de nens o temes sexuals. Faig recerca i em surt un altre perfil: Serveis Fotogràfics David Donet. No té gaire activitat. Al perfil personal en té més. Veig que també està relacionat amb una empresa de coses de vigilància, antiincendis i sistemes contra robatoris. Deu ser amb això que es guanya la vida, i això altre de l’acollida deu ser un complement. Que estrany, algú que té una casa d’acollida no faria servir la seva adreça de Facebook per demanar fotos a un nen, i menys d’una manera tan descarada. Alguna cosa grinyola.

L’ENDEMÀ, LES BORGES BLANQUES

Sóc a la comissaria de les Borges. La sala on rebré els denunciants és molt petita: una taula pelada, un ordinador per escriure les declaracions i quatre cadires. No podem caminar perquè no hi ha lloc per a res més. Confio que no sigui una tonteria i que no perdi tota la tarda. Ui! Em pensava que només vindrien la mare i el nen i ara han vingut cinc persones. Doncs no sé com ens ho farem. «Ei, company», li dic al de la porta, «em pots ajudar? Tens alguna cadira per aquí fora? Jo no puc sortir a buscar-la». Han vingut el nen afectat i els seus pares, una amiga i la seva mare. El nen és primot, però normal, com desenes de nois de la seva edat. La nena, grassoneta i amb cara de decidida. Parla la mare del nen, que és la que talla el bacallà entre els grans.

—Aquest! —diu la mare assenyalant el seu fill, en to indignat—, que sempre potineja per internet. L’altre dia es va deixar l’ordinador obert i… No és que m’agradi tafanejar la vida del meu fill però… Com que sempre diuen a la tele que els hem de controlar… Últimament té males companyies. Jo ja li deia que fes el favor de no anar amb aquell fulano més gran… Bueno, és igual. El cas és que tenia això del físbuc obert i algú li havia enviat un missatge. I no em vaig poder resistir i vaig veure una conversa que parlaven de fotos. No teniu internet en aquest ordinador? —em diu la mare, observada per tots els presents.

—Sí, segurament sí, ara ho miro —li contesto mentre agafo el ratolí i intento buscar les icones adients per entrar a internet.

El nen no aixeca la mirada de la taula i, de tant en tant, mira la seva amiga, que té si fa no fa la mateixa edat, uns quinze o setze anys. El pare del nen i la mare de la nena no diuen res, només assenteixen a totes les paraules de la mare alfa. Entro a internet. Confio que la connexió funcioni correctament.

—Ja està, ja estic connectat. Vol que anem al Facebook? —li pregunto.

—Sí. Va, Víctor, entra al teu físbuc i ensenya la conversa —ordena la mare al seu fill.

Ell està mort de vergonya. Fa l’intent d’aixecar-se per venir al meu costat de taula però de seguida veu que és impossible que es mogui. Li giro la pantalla cap a ell i li apropo el teclat i el ratolí. Tecleja les seves dades, entra i obre la conversa. Veig que és una conversa amb el tal David Donet.

La conversa:

Víctor: olaa, eres el padre del Cristian?

David Donet: Sí, sí… el mismo.

V: si kieres te paso una foto mia por eso de las fotos

DD: ah, ok ok como quieras

En aquest punt el Víctor adjunta un enllaç de la seva foto del perfil de Facebook, on surt sense samarreta, mig bandejant el coll, potser en un intent d’imitar els models professionals.

DD: ah! Las del Face ya las he mirado

V: aa perfecto

DD: pues estarà bien… si te gusta posar saldra un buen Trabajo

V: sisi

DD: pero subiras tu a Castelldans (o te venimos a buscar)???

V: manyana le diré al cristian però seguramente ke mi padre me subira

En aquest punt, la mare clava una mirada de reprovació al pare del nen, que acota el cap i mira a terra.

DD: voy un momento a cenar… vuelvo en seguida osti… però tu padre se va a quedar???

V: buen provexo nono solo me llevara a castelldansx i despues se ira

DD: okok hasta ahora… i charlamos

V: deacuerdo buen provexo

La conversa de Facebook va tenir lloc en dos dies, el que he llegit fins ara va ser un dilluns, el que llegiré després, el divendres. Abans de continuar llegint aprofito per preguntar qui és el Cristian de qui parlen. I llavors salta la noia, la Nerea, tota decidida:

—Ell és qui ens va demanar les fotos. És un xulet que es pensa que se les pot lligar totes. És guapo, però s’ho creu massa. Ell ens va dir que serà model i que el seu tutor li fa books de fotos. Ens va dir si volíem que ens fes un book a nosaltres. A mi em va preguntar si volia que em fes fotos despullada i li vaig dir que «ni hablar» —explica la noia, mostrant-se orgullosa de la seva resposta.

—Però qui fa les fotos, el Cristian o el seu tutor?

—Ell deia que el seu tutor, però no ho sé —torna a respondre la noia.

—On la vau tenir, la conversa?

—Al camp de futbol sala de les Borges.

La conversa de Facebook va començar l’1 de maig i continua dos dies després, però amb sorpresa amagada. La mare allarga el braç i, amb el dit, assenyala el punt de la pantalla on la conversa canvia de dia, 3 de maig.

—Aquí va ser quan jo vaig veure la conversa —diu la mare— i em vaig fer passar pel nen.

—O sigui que les respostes del Víctor, a partir d’aquí, les ha escrit vostè?

—Sí —diu, tota orgullosa.

La conversa continua així:

DD: hola nanit

V: i com an de ser les fotos

DD: com tu vulguis

V: però perqe les vols

DD: perquè soc fotògraf, i m’agrada fer fotos així però no trobo models… llavors el cristian me va dir que tu si voldries

V: però com an de ser

DD: això ja depèn de tu… si les vols mes tapat o mes destapat… si les vols eròtiques o nomes insinuants…

V: mon pare esqedara aqi amb jo

DD: ah, ok

V: es pot qdar

DD: home, si tu vols

V: lo qe digos tu faré

DD: home això ho has de triar tu… segons quines fotos et vulguis fer si vols que estigui o no. A mi no me fa res

V: ja mo pensaré

DD: ok el cristian també i serà, no??

V: nse

DD: ok, doncs tu t’ho penses i ja me diràs algo…

V: okss Ke cobraré

DD: jejejejje

V: jejeje si o que tio

DD: no se. No m’ho he plantejat

V: okss

I la conversa s’acaba. L’endemà van fer la compareixença a comissaria. Mirada amb detall, la conversa no és determinant, però alguna cosa dins meu em diu que hi he de ficar el nas. Ara que hi sóc, necessito més informació. La noia té més ganes de parlar. Li faig preguntes a ella. Per l’accent, no és de les Garrigues, ve de la zona de Barcelona.

—El Cristian és el nòvio de l’Anaïs. Jo no el coneixia, fins aquell dia. Estàvem xerrant i ens va dir si volíem sortir en una revista tipus Playboy, que el seu tutor era fotògraf i feia fotos per a una revista.

—Quants anys té el Cristian? —pregunto.

—Vint-i-un. M’ho va dir l’Anaïs. Ella en té setze, un més que jo.

—I vosaltres coneixeu el seu tutor?

—No.

—Continua amb això de la revista, si us plau.

—Doncs va dir que el seu tutor feia fotos i necessitava models i al Víctor li va dir si es volia fer fotos sense samarreta, i a mi em va dir que jo quedaria molt bé despullada del tot. «¡Ni hablar! Tú, a mí, no me haces fotos ni nada!», li vaig dir, què s’ha cregut! Vam continuar xerrant i ens vam passar els mòbils i el perfil de Facebook per estar en contacte. Ens va preguntar si érem menors. A la nit, em va demanar amistat i vaig veure que tenia el perfil «Kristian licantropo», i després he sabut que també té un perfil que es diu «Kristian loko amor», loco amb k.

Mentre la noia parla, introdueixo les dades que em dóna i surt el perfil del «Kristian licantropo». L’hi ensenyo.

—És aquest?

—Sí, és aquest —responen tots dos.

—Aquest és un espavilat i al poble no el pot veure ningú —intervé, per primera vegada, el pare del nen—. És conflictiu i planta cara a tothom.

—I el seu tutor, el coneixeu? —pregunto i, mentre veig que diuen que no amb el cap, afegeixo—: Víctor, com vas contactar amb ell?

—Per Facebook, primer em va demanar amistat el Cristian i em va passar el contacte del seu tutor —explica el nen, mirant a terra i, de reüll, sa mare.

—Jo, del seu tutor no en sé res —intervé la nena, mentre els pares escolten.

—Jo tampoc —diu el nen.

Escolto i pregunto una mica més, però la conversa ja no dóna cap altra novetat. El pare renya el nen dient-li que ell ja l’advertia que no anés amb nois més grans i la mare s’aguanta les ganes de fotre-li un clatellot. El nen també s’aguanta les ganes d’engegar-nos a tots a la merda i se li veu clarament a la cara que està convençut que ningú dels presents el comprèn.

Tornant cap a Lleida intento fer un repàs de tot plegat i analitzar la situació: el major d’edat Cristian ha proposat fer fotos, nus, a dos menors amb l’excusa de fer una revista tipus Playboy. Ho fa el mateix dia que els coneix. I sap que són menors perquè els ho ha preguntat expressament. Veu que el nen s’hi mostra disposat i el contacta per Facebook. La nena diu que no, la deixa en pau i no la molesta més. El nen encaixa en el model de l’adolescent que voldria presumir de guapo i fa esforços amb la roba i el pentinat. És evident que es va sentir afalagat quan un tio més gran, ni que sigui de poble, li va dir si volia ser model. Accepta de seguida la petició d’amistat del Cristian i, al cap de molt poc, rep una sol·licitud d’amistat del David Donet, el tutor del Cristian, i tenen la conversa on intenta quedar amb ell per fer-li fotos a Castelldans. Els pares del nen m’han dit que, si no se n’arriben a adonar, el seu fill hauria anat a Castelldans a fer-se fotos, que està tonto de creure’s que pot ser model i està tot el dia davant del mirall.

Caldria escoltar la versió del Cristian, a veure com explica la conversa, però si realment va ser així queda demostrat que el tal Cristian podria estar cometent un delicte de corrupció de menors. I també pot ser una collonada. Però la petició de fotos per escrit està feta des del perfil de David Donet, el tutor. Podria ser que el noi tutelat estigués utilitzant el perfil del tutor per demanar fotos, però la mare del nen desconfia totalment del tutor, i més tenint nens acollits. I problemàtics. Als pobles, ni enlloc, ningú vol nens problemàtics a prop. Quan arribi a comissaria m’ho he de mirar amb calma. Alguna cosa no quadra.

Continuo conduint i, arribant a Lleida i mirant la figura de la Seu Vella, penso en els meus fills: la nena té vuit anys, i el nen, quatre. Aquests que han denunciat en tenen quinze i setze. Jo ja m’ocuparé de vigilar els Facebooks dels meus fills. La gran encara no sap ni que existeix. Va, prou! No té cap sentit que ara pensi en ells.

A COMISSARIA, A LLEIDA

A veure. Fent un cop d’ull als perfils de Facebook del Donet, el tutor, i del Kristian licantropo, el tutelat, es veu clarament que són diferents. El del tutor té publicacions polítiques i està tot ben escrit. El del Kristian està ple de rucades típiques d’un adolescent però, espera’t, van dir que tenia vint-i-un anys. Amb vint-i-un anys encara s’està en una casa d’acollida? Que estrany! El Cristian és major d’edat i demana a un nen fotos despullat. És un delicte de corrupció de menors, però no les hi demana per a ell, li diu: «Si vols, el meu tutor et fa fotos despullat i et fa un book». Al Facebook, la conversa no és determinant, el Donet l’únic que diu és «despullat, eròtiques o insinuants», però no és ell qui l’hi demana expressament, i tot en el context de fer un book. Això és una merda. No tinc res definitiu però un neguit interior m’empeny a continuar furgant. L’experiència ens diu que tot adult que demana fotos a un menor despullat fa temps que consumeix fotos de menors. Però com saber si és el tutor o el Cristian qui promou el tema? Si aconsegueixo entrar a casa d’aquest tio, segur que trobo pornografia infantil. A un pedòfil, l’única manera de trincar-lo és entrant a casa seva, perquè de paranys no en podem parar. L’ideal seria que em fes passar per menor, que em fes passar per un nen. Però estaria provocant el delicte i… no puc. En parlo amb el company i ens ensumem que aquí hi ha un pedòfil. Un adult normal no demana a un nen de quinze anys que es faci un book «eròtic o insinuant». Això, un adult no ho fa.

Per experiència sabem que hem d’anar ràpids, el primer pas s’ha de fer de pressa. A veure, si demano a Facebook les dades associades als perfils de l’un i de l’altre em puc trobar que tots dos tinguin la mateixa IP, perquè se suposa que viuen al mateix domicili. Almenys això és el que els va dir el Cristian als menors de les Borges. I Facebook trigarà tres o quatre mesos a contestar. Merda. A veure, la manera d’escriure del Cristian és típica de jove, amb frases mal fetes, menjant-se lletres i un munt de faltes. Les frases del Donet són d’adult. Hi ha totes les lletres i gairebé no hi ha ni faltes d’ortografia. I els missatges enviats al Víctor són de l’estil d’escriptura del Donet. I el Donet és el tutor, o sigui que hi ha la possibilitat que sigui el tutor qui realment hagi demanat les fotos. Però per fer-li un favor al Cristian? Realment vol fer una revista amb joves despullats? Menors? Collons. Aquest paio té una casa d’acollida de nens problemàtics. Si s’atreveix a demanar fotos per internet, què no deu fer en la intimitat! Segur? Uf! No et precipitis, tio, no treguis conclusions tan de pressa. Però… si no actuo, aquest paio potser està demanant fotos a altres nens, potser té altres perfils. I segur que té altres nens acollits i segur que són menors d’edat. Ho he de preguntar a la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Una casa d’acollida deu estar molt controlada per inspectors, psicòlegs, pedagogs i jo què sé. He de demanar l’historial d’aquest Donet. Però passaran els dies i els de la Generalitat potser no em volen donar les dades si no ho demana el jutge. No seria la primera vegada que em passa. Les sospites només les podem confirmar si entrem al domicili. Els pedòfils guarden material, i segur que, si ho és, li trobarem material i ja el tindrem. Prepararé una petició d’entrada i escorcoll perquè el jutge ho autoritzi. Però què i com li explico al jutge perquè m’autoritzi una entrada i escorcoll en un domicili. I ràpid. Ni jo mateix tinc clar que tingui prou elements i prou sòlids. Però prefereixo jugar-me-la i quedar malament que deixar passar el temps i quedar-me amb el dubte. Se’m fot un nus a la panxa de pensar que pugui demanar fotos a altres nens de la zona. Com ho podem preguntar? Si anem a l’escola o als ajuntaments es muntarà un merder innecessari. El Víctor i la Nerea no van dir res d’altres amics. Potser és millor que esperem, no sigui que s’escampi que els Mossos investiguem i li arribi al denunciat.

És clar que, si m’equivoco i a l’entrada i escorcoll no trobem res, al Donet aquest el marcarem davant del poble i jo quedaré fatal davant dels jefes i davant de tothom. Més val que ho expliqui als meus caps i ho decidim entre tots.

El sotsinspector i el caporal tenen clar que hem de demanar l’entrada i escorcoll. Tots tenim clar que costarà convèncer el jutge. Això dels jutges és una mica una loteria. Hi ha dies que tot els entra bé i hi ha dies que no els entra res.

—Però vols dir que un paio de cinquanta anys escriuria tan clarament un missatge parlant de fotos despullat amb un nen? —recorda el Sergi, el sotsinspector.

—Potser no, podria ser que fos el Cristian que usurpa el perfil de l’adult, però els textos són els que són —dic jo, intentant fer-li veure que tinc els mateixos dubtes.

—Aquí, més que pensar en el possible pederasta, hem de pensar sobretot en les víctimes —s’hi afegeix el Carlos, el caporal, un home veterà i precís en els diagnòstics.

—Pot ser que fotem la pota i el dolent sigui el noi tutelat o que tot sigui una parida, però jo no dormo tranquil pensant en els nens —dic, neguitós.

—Tens raó, hem de posar l’èmfasi de la petició al jutge en les víctimes —remarca el sotsinspector—, que el jutge percebi que allí hi ha nens en perill i que l’única manera de saber-ho i evitar-ho és entrar al domicili, encara que la caguem.

Entre una cosa i una altra ja ha passat un mes des de la denúncia. Començo a estar neguitós perquè, si em crec de veritat que algú pot estar col·leccionant fotos de nens despullats a les Garrigues, estem anant a poc a poc. Però tampoc podem córrer més. Espero que el jutge reaccioni aviat.

L’endemà d’enviar la petició al jutge, el primer que faig en arribar a comissaria és anar a veure el sotsinspector, que és qui té el contacte amb els jutges.

—No tinc resposta, noi, encara han de decidir —diu el sotsinspector, acostumat als tempos dels jutges.

Els homicidis i altres delictes em tenen entretingut i, quan puc, vaig al gimnàs o a córrer. Em relaxa i em descarrega, anar a córrer. Avui, a més, he discutit amb la dona. Diu que estic insuportable. Uff. El petit és un neguit i no para mai quiet i m’ha fet sortir de polleguera. I ho ha pagat la dona. Potser sí que estic massa nerviós.

Ja han passat dies. Aquest no és com qualsevol altre cas, hi ha nens pel mig, coi!

—Sergi —el sotsinspector es diu Sergi—, què passa al jutjat?

—No ho sé, noi, s’ho miren amb calma. Ja he insistit i m’han dit que en uns dies em diran alguna cosa. Fiscalia ho té clar i està amb nosaltres, però la jutgessa és molt garantista, no sé com anirà, no puc forçar més.

Sí, ja sé que tenen molta feina i que en aquest cas les proves no són absolutament concloents, però em sembla que l’escrit que hem fet és prou clar. No costa tant llegir-lo i decidir, no? Saps què? Per guanyar temps, anirem a fer una vigilància per confirmar el domicili i assegurar-nos que dins hi ha qui busquem, així quan arribi el permís del jutge podrem actuar immediatament.

CASTELLDANS. AVINGUDA FRANCESC MACIÀ

Estem dins d’un Fiat Bravo de color blanc. He buscat l’adreça al Google Maps. No vull trucar a l’Ajuntament ni preguntar si estan empadronats, no sé si tenen relació directa amb el Donet i no em vull arriscar. Hem aparcat en una cantonada, a la punta del carrer. El poble és petit, no arriba als mil habitants. Hem d’anar amb compte perquè si algú s’adona que som policies pot córrer la veu.

—Saps? —li dic al company—. Jo vaig jugar a futbol en aquest poble quan tenia setze anys. Era el porter de l’equip.

—Ha, ha, ha! Ja fas cara de porter —riu, el cabronàs—. Tots els porters estan bojos.

—No te’n fotis. Mira, jo aniré caminant pel carrer principal i si em reconeix algú diré que vaig al bar. I tu vas per darrere, em sembla que la casa també té sortida per darrere, a veure què veus. Dissimula bé, eh!

—Molt bé, no tocaré cap pilota amb les mans! Ha, ha, ha!

—Capullo!

No he caminat ni cinquanta metres que veig una furgoneta aparcada damunt de la vorera, just davant la casa que vigilem. Truco a comissaria i passo la matrícula per telèfon. I veig que a la porta de la furgo hi ha el nom de l’empresa d’instal·lació de càmeres de vigilància i de reposició d’extintors. Bingo! L’adreça que consta és bona. A la porta també veig una placa on diu «Serveis Fotogràfics David Donet». Viuen aquí. És una casa bastant nova, de tres pisos. Les finestres estan tancades. Les de dalt de tot semblen tancades i barrades, com si el pis de dalt no estigués habitat. No puc aturar-m’hi davant per mirar detalls, continuo caminant. Són les vuit del vespre, s’està fent fosc; millor, és més fàcil que no ens vegi ningú. Em truquen de comissaria. La matrícula de la furgoneta consta a nom de David Donet. Perfecte! Mira!, un noi amb un gosset. Hòstia! És el Cristian, té la mateixa cara que al Facebook. I ara recordo que el gosset també sortia en alguna foto. Bingo total! Confirmat. Si arriba l’ordre del jutge, podem entrar immediatament. Torno al cotxe, espero que el company hagi vist coses interessants al darrere.

—La seva casa és l’última del carrer —diu el company—. No he vist ningú ni res peculiar. Hi ha una entrada per a cotxes. Després de la seva casa es talla el carrer.

Tornem. Ja és negra nit i just al passar per davant de la casa els fars del nostre cotxe provoquen un reflex que ens fa adonar que hi ha una videocàmera en un racó de la façana controlant la porta. El dia que fem l’escorcoll ens veurà abans que entrem. Aquí no podem tirar la porta a terra, haurem de trucar, i poden tenir temps d’amagar proves. El meu neguit augmenta. Que arribi l’ordre ja!

Ja som a mig juliol. Normalment, quan vaig a córrer penso en mil coses, que és el mateix que no pensar en res. Tot em passa molt de pressa. Però ara fa dies que estic obsessionat per aquest tema. Això no és bo. Arribo a comissaria i vaig directe a veure el meu cap, el Sergi.

—Tenim novetats del jutjat? —pregunto des de la porta del seu despatx.

—La de l’1 ha dit que no ho veu clar i el del 4 ha dit que «a reparto», que no li toca —em diu el sotsinspector, emprenyat.

—Com? —responc, entre la sorpresa i la indignació.

—Sí, noi, la de l’1, que és la que estava de guàrdia aquests dies i la que ens hauria d’admetre la urgència de la mesura, diu que no veu clar donar l’entrada i escorcoll i el del 4 diu que, si bé estava de guàrdia el dia que va rebre les diligències informatives, la data del delicte correspon al número 2. S’ha inhibit. Es veu que prenen com a dia el moment en què es va produir el correu electrònic i no la data de la denúncia. Un embolic burocràtic habitual.

—Mecàgon la puta! I ha tardat tants dies per dir això? I ara què hem de fer? —crido.

—He preguntat i esperarem que entri de guàrdia el 2. Aniré a parlar amb ell, a veure què…

—Hòstia p…, però passaran quinze dies més! Quina merda és aquesta?

—Tranquil, noi. A veure si tenim sort i el del 2 s’ho agafa amb ganes. Tu prepara-ho tot.

Travesso la sala on hi ha tots els companys i em miren estranyats. La meva cara i els meus gestos ho diuen tot. Fotria un cop de porta, però sé que són de fullola i vidres dèbils i ho trencaria tot. No sé on vaig. Marxo. Això és increïble. Mentre camino amunt i avall de la comissaria, sense rumb, em ve al cap si hem fet bé la petició d’entrada i escorcoll. Si ens la deneguen, em moro. D’acord, es tracta d’una vulneració de la intimitat, cap jutge no signarà això si no hi està d’acord. És com una intervenció telefònica, s’ha de motivar molt i molt bé. Amb sospites i prou no entres. Però per això en el plantejament vaig passar de la criminalització a la victimització. Per a un pedòfil, les seves fotos són el seu tresor. Si entrem a la casa i trobem fotos dels nens… No hi pot haver nens acollits. Si m’equivoco m’és igual, em vull assegurar que allà dins no hi passa res, hòstia!

Enviem una altra patrulla de paisà a fer vigilància, només ens falta veure el Donet. Però al cap d’una estona truquen que tenen por d’aixecar sospites. En aquell carrer no hi passa ni Déu i ells dos canten molt. Ens estem arriscant massa. Que tornin. Deixem-ho estar. Ja sabem que és casa seva i hem vist el Cristian, no cal que ens cremem.

Ja fa dos dies que vam presentar la petició d’entrada i escorcoll al jutjat número 2. Són les vuit del matí. Entro a comissaria i vaig directe al despatx del Sergi. No hi és. Tornaré més tard. Em moc com un gos engabiat. Els nervis se’m mengen. Vols dir que no m’estic obsedint per aquest tema? I si n’he fet una bola massa grossa? He contagiat els meus caps i els companys amb aquest cas. Tots estem neguitosos i volem actuar. Em sento responsable d’haver-los contaminat. Si punxem, em caurà el pèl. Suposo que el fet que hi pugui haver nens implicats ens ha motivat a tots, a mi el primer. Quan vam començar als Mossos érem molt joves i no teníem canalla, però ara qui més qui menys ja té fills i a tots ens afecten els casos on hi ha nens pel mig. El Sergi és qui dóna la cara davant dels jutges, no ho té fàcil. Els ha de convèncer. No l’envejo pas.

Mentre llegeixo uns papers veig el Sergi entrant al seu despatx, i em mira i somriu. Surto disparat cap allà i no em deixa ni obrir la boca.

—Ja tenim entrada! Demà al matí, a les set. Vindrà la secretària judicial!

—Bravo!

El meu crit s’ha sentit a tota la planta primera de la comissaria i s’aixeca una remor de satisfacció i… se’m fa un nus a l’estómac. Ara no em puc posar a dubtar.

Fa dies que penso en l’equip que m’he d’endur per fer l’escorcoll. Agafo la motxilla gegant i hi poso bosses policials de precintes (blaves, grosses), tornavisos per obrir els ordinadors, guants de làtex, potes de cabra per rebentar les portes si no ens obren. Vull que tot estigui bé. El més important serà anar directe a l’ordinador o ordinadors que hi hagi. Li diré a l’Eva que ens acompanyi, ella és experta a petar contrasenyes. Normalment treballa a Sabadell però ara està de permís per lactància i la deixen treballar des de Lleida. Genial, ens anirà molt bé.

—Però jo no he participat mai en una entrada i escorcoll —em diu ella, preocupada.

—No pateixis, jo coordino. Hi anirem uns quants. Tu i el Quique us ocupeu de seguida dels ordinadors i dels discos durs que trobem. Jo m’ocuparé dels CD i USB. Es tracta de mirar-los i buscar pornografia infantil. A la que trobis alguna foto, l’hi ensenyem a la secretària judicial perquè en pugui prendre nota. Al disc dur li posem un número d’indici i que la secretària doni fe que l’hem trobat allí. Si tenen impressora, en farem impressions allí mateix i ho adjuntarem a l’expedient.

—I si no trobem res?

—Alguna cosa hi haurà. Ho sé.

Torno a repassar la motxilla amb les eines. És una pregunta totalment pertinent. Se’m nota que estic content, expectant, però és veritat: i si m’estic equivocant? I si «eròtiques o insinuants» només és una frase i no trobem res? Estic cagat. Per treure’m aquest dubte, em torno a llegir les meves paraules, el que he escrit a la petició al jutge. I torno a entrar a internet per confirmar que tot està igual. «Està bé, està bé. No t’has equivocat», em dic, i m’ho repeteixo una vegada i una altra. Entrem ja!

Els companys em noten el neguit i em diuen: «Tranquil, Hèctor, no t’estàs equivocant». I torno a mirar la motxilla grossa. Ep! La càmera de fotos, molt important! Hem de fer fotos de les habitacions perquè on hi ha delictes de pornografia infantil hem de documentar si les fotos s’han fet en aquell mateix domicili, i això ho sabrem si comparem les parets, les taules, els llits, els detalls de la casa amb els que surtin a les fotos. Ok, tot està ok. M’enduc cedés per fer còpies per a la secretària judicial. Abans de marxar, poso piles noves a tots els aparells, i mentre surto de comissaria tinc clara una cosa: tot dependrà de l’entrada i escorcoll. Si no trobem res, estem venuts i jo quedaré com l’idiota més gran de la comissaria.

Arribo a casa i tot i que hi ha els nens i reclamen la meva atenció, tinc el cap a una altra banda. Jugo amb ells com un autòmat mentre repasso mentalment dubtes i procediments. Els pedòfils guarden les fotos com un tresor, i més si les han fet ells. I els encanta compartir-les amb altres. Són grans trofeus i, fins i tot, material d’intercanvi molt valuós. Però el poden tenir amagat a qualsevol lloc. Hem de mirar molt i molt bé per cada racó. Pel cap em passa aquell dia que vam entrar a casa d’un camell i no vam trobar res. Encara recordo la rialla d’aquell malparit. I la nostra ràbia i frustració. Havíem arribat massa tard.

No dormo gens. Em desperto, estic nerviós. Molt nerviós. Convençut que hi ha alguna cosa i que la trobarem, però tinc por de no trobar-la. Normalment em desperto mitja hora abans que soni el despertador, sigui dissabte o diumenge, és igual. Dormo poc. Avui, però, no puc aclucar l’ull i a les cinc ja agafo la moto i me’n vaig a comissaria. Hi ha els companys del torn de nit. Em miren estranyats. Per a ells i per a la resta de l’equip, fins i tot per a la secretària judicial, és una entrada més, rutina. Però dins meu hi ha alguna cosa que em fa bullir la sang. No sé si és la por.

Arriba l’hora, hi anirem tres cotxes camuflats. Encara no són les set del matí. Els primers marxen cap a Castelldans amb ordres de no deixar sortir ningú de la casa. Jo recullo la secretària a casa seva i faig veure que controlo totalment la situació. No és la meva feina habitual, parlar amb el personal del jutjat, però què hi farem, s’ha de fer. És una dona de bon veure, de mitjana edat, ben vestida i amb una bossa de mà que no deixa anar per a res. Suposo que s’ha llegit el meu informe. Per trencar el gel li explico el primer que em passa pel cap. «Viene con nosotros una de la central de informática forense. Es experta en captar datos, ella se ocupará de los discos duros. No sabemos si acabaremos con detenidos». Ella va dient que sí i es mostra receptiva, però em sembla poc o gens entusiasmada. I parla en català. Llavors m’adono que jo he estat parlant-li en castellà. Buf, que ruc!, deu ser perquè la majoria de funcionaris són de Saragossa. En fi, seguim. Els companys confirmen que la furgoneta és al davant de casa i que tots els llums estan apagats. Arribem i em fixo en la càmera de seguretat que controla la porta principal. Si ens veuen arribar estem perduts, perquè poden destruir proves. Som-hi. Miro si tots estan a punt i toco el timbre, fort. No se sent res. Miro la càmera. Els segons se’m fan eterns. No puc mostrar més nerviosisme del compte o la secretària pensarà coses estranyes. Donaré un temps prudencial abans de forçar la porta. Estan dormint i s’han de despertar. De sobte:

—Qui hi ha? —pregunten des de l’intèrfon.

—Mossos d’Esquadra. Pot baixar, si us plau?

Silenci. Quant temps li dono abans de rebentar la porta? Si triga massa és que està destruint proves. Tinc els punys tancats i engoleixo saliva. O obres immediatament o et quedes sense porta…

I al cap d’uns minuts eterns s’obre la porta. És el mateix de la foto de Facebook: David Donet. Pantalons de pijama amb ratlles, samarreta blanca de màniga curta. Ulleres. Cara de son. Li ensenyem les plaques:

—Policia, Mossos d’Esquadra. Com es diu, vostè?

—David Donet.

—Vostè viu aquí?

—Sí.

—Doncs que sàpiga que anem a fer una entrada i escorcoll al seu domicili signada pel jutjat número 2. I aquesta senyoreta d’aquí és la senyora secretària del jutjat número 2. Té cap inconvenient que entrem?

Fa el gest d’apartar-se per deixar-nos passar. El veig molt tranquil. O és que està adormit? I, mentre els companys van entrant, va i diu:

—Ja ho sabia, que m’han denunciat!

Hòstia puta! Estem venuts. Em giro i, fent veure que no m’impressiona, li pregunto:

—Ah, sí? Com ho sabia?

—M’ho va dir la pastissera… que un noi de les Borges m’havia denunciat.

Ell badalla. Jo estrenyo fort la mandíbula. Els companys em miren. Tots sabem que quan algú sap que ha estat denunciat esborra totes les proves que creu que el poden incriminar. Hem begut oli.

L’entrada de la casa està plena de capses i trastots, tot molt desordenat. Caminant uns metres, a la planta baixa hi ha una cuina i un menjador. El Quique i l’Eva veuen que hi ha ordinadors i se n’hi van. Tres companys pugen al pis de dalt. Suposem que hi haurà els nens acollits i cal despertar-los. Jo em quedo amb ell mentre la secretària li llegeix la interlocutòria d’entrada, on se li expliquen les motivacions per fer-la. La lectura és llarga, ell es va despertant. Del pis de dalt baixen tres nens petits i un noi jove, d’uns vint anys. La secretària continua llegint i el paio està sorprenentment tranquil. Això m’incomoda, perquè l’experiència em diu que quan algú amaga alguna cosa està nerviós. Creix en mi la sospita que l’he cagat o que arribem tard i ha tingut temps d’amagar o destruir les fotos. Ai!

L’habitació on som ell, jo i la secretària, que està acabant de llegir la interlocutòria del jutge, és una entrada gran d’una casa de poble, com un vestíbul. A mà dreta hi ha taules d’escriptori; a mà esquerra, una mena de taulell, com d’una botiga. Predomina un desordre molt gran. Ordinadors per terra, armaris mal col·locats, estanteries mal col·locades. És un lloc molt desordenat i brut. Per accedir a l’interior de la casa s’ha de passar per un corredor que queda entre els trastos. Damunt de les taules d’escriptori hi ha material de videovigilància i material d’oficina. Agafem les primeres coses que ens semblen d’interès: un llapis de memòria de color negre i plata, diversos DVD esbarriats, un paquet de trenta-dos DVD en un suport blanc. No crec que aquí hi hagi res del que busquem, però ho hem d’agafar, no se sap mai. Així que pugui posar-m’hi, obro el meu portàtil i em miro tot això.

Li dic al Donet que s’estigui quiet a l’entrada. Mira com ens movem per tota la casa i continua sense immutar-se. No ho entenc. «Ara s’ha d’esperar aquí», li dic, i no hi posa cap inconvenient. Amb la secretària judicial passem a la següent habitació, un menjador gran amb dues zones: en una part hi ha diversos sofàs formant una U i l’altra meitat de sala està ocupada per quatre taules amb ordinadors separades per estanteries amb llibres. Ens fixem en els ordinadors sense parar atenció als sofàs. Els companys han posat els nens acollits a la cuina, que també és a la planta baixa. Fan cara d’espantats. L’Eva i el Quique es posen a mirar ordinadors. Hi ha contrasenya. Vaig al Donet i no em cal ni dir-l’hi, entén el que vull demanar-li, ve i la tecleja. Ui, si ens ajuda tant és que aquí tampoc no hi trobarem res. Els companys entren als discos durs i comencen a mirar.

—Busqueu fotos, sobretot, busqueu fotos! —els dic en veu baixa, nerviós.

Jo trec el meu portàtil i em poso en un costat d’una taula. He de mirar els pens i els CD/DVD, no se’ns pot escapar res. L’Eva em fa notar amb la mirada que hi ha diversos discos durs damunt de les taules. Em miro la secretària judicial i em diu que sí amb el cap, ens els endurem. Anotem el número de sèrie i la marca de tots. Uf, quina feinada tindrem a mirar tot això! Però ho hem de fer. També hi ha més llapis de memòria. Fan pinta de ser coses que utilitzen els nois per fer deures, però no ens en podem fiar. Ja s’ha engegat el meu portàtil. Tinc un programa especial que em permet visualitzar molt de pressa els arxius fotogràfics de diferents formats. Em poso guants de làtex, em fa fàstic tocar les coses d’aquesta casa, i agafo el primer DVD/CD, encara no sé ben bé què és. Noto que la secretària judicial m’observa. El programa comença a cercar i… res. Miro l’Eva, la tinc al costat buscant fotos en un dels ordinadors. No troba res. El Quique, al davant, també ha entrat al disc dur d’un altre ordinador, tampoc no hi ha res. Em giro i veig el Donet observant-nos des de l’entrada. No mou ni un múscul. Almenys no somriu.

—Vingui! —li ordeno, sense cridar—. Vingui al meu costat. Vostè hi ha de ser present i ha de veure tot el que jo faci.

Per dins estic cagat. No puc descriure-ho de cap altra manera. Tinc quatre o cinc llapis de memòria i una quarantena de cedés per mirar. No els puc mirar tots, la secretària no em deixarà, m’hi puc passar hores. He d’escollir-ne alguns a l’atzar. Els començo a girar i veig que molts no estan gravats. Va, provem-ho amb aquest. Merda, imatges d’extintors i material antiincendis. Això és de la feina. No hi haurà res. Canviem. Merda, aquí hi ha una pel·lícula. No sé quina és. Vull fotos de nens. On tens les fotos de nens, cabró. Miro els meus companys i tampoc no troben res. A la porta de la cuina, amb els nens petits i l’altre adult, hi ha els altres mossos que em miren i noto que estem perdent el partit. Ha passat una hora i no tenim res. Res de res.

—Mireu pels calaixos, a veure què hi ha.

Els companys es posen a regirar calaixos. Un obre un armariet i troba una càmera de fotos de professional, en treu la targeta de memòria i me la dóna. Tinc l’adaptador preparat, la miro i està buida. Ell no pot notar que jo estic tan nerviós. Faig veure que estic tranquil i l’hi dono a la secretària dient-li que la revisarem a comissaria. Em miro el Quique i em fa que «no» amb el cap. A l’Eva ja ni l’hi pregunto. A ells els està ajudant amb les paraules de pas el noi jove que hi havia dormint a la casa. Què deu tenir, vint-i-cinc anys? Es diu Santi. Qui coi és, aquest? Ja he posat set o vuit cedés i no surt res de res. Poso aquest i després miraré els llapis de memòria. Ep! Una foto! Una foto d’un nen d’uns sis anys despullat.

—Senyora secretària! —la crido perquè és a l’altra banda de l’habitació—. Una foto de pedofília.

—D’internet? —em pregunta ella, que no és tonta.

Ella no ha fet cara de gran cosa. Jo, tampoc. Tota aquesta moguda per una foto d’internet. Si no trobem res més tindré problemes. Els companys no han trobat res. L’Eva em mira i fa mala cara.

—He mirat dos ordinadors i no hi ha res.

—Aquí tampoc —diu el Quique, que ha mirat els altres dos.

Jo tinc un altre CD, el miro i veig pornografia. Ep! Però és d’adults. Això no em serveix de res. Ja ha passat una hora i mitja llarga des que hem entrat. No puc més. El cap em bull. Hi ha d’haver alguna cosa més. Jo no tinc fotos d’aquestes a casa meva. Sí que de vegades se’t cola merda per internet, porno, d’acord, però no fotos de nens, i ho esborres de seguida. No ho guardes en un CD en un armari. I la càmera de fotos encaixa amb la denúncia. Aquest paio ha de tenir fotos de nens despullats en alguna banda, cony! Estic convençut que el missatge el va escriure ell, ara més que mai n’estic convençut.

M’aixeco i, sense mirar-me’l, li ordeno:

—Vingui amb mi!

No sé què estic fent. Em dirigeixo al vestíbul d’entrada. Tots m’han mirat, la secretària inclosa, però jo no els he tornat la mirada. No penso, només actuo. Vaig davant i ell em segueix. Quan som a la meitat del vestíbul m’aturo i em giro. Ell és més alt que jo. Em passa mig pam. Ell té la porta d’entrada a la seva cara i jo tinc el menjador a la meva cara i veig com els companys i la secretària judicial m’estan mirant. Espero uns segons i tots van tornant a la feina d’escorcoll. Ell està pendent de mi. El miro als ulls i, amb serenitat però que en qualsevol moment es pot convertir en ràbia, li dic:

—Ja saps què estem buscant. Ens passarem aquí els dies que faci falta, però ho trobarem.

No m’aguanta la mirada. Ha abaixat el cap. Silenci. «Parla, cabró!», penso. Si em pogués llegir el pensament ara mateix sabria que m’encantaria donar-li un cop de puny i xafar-li la cara. Però per què no diu ni fa res? Si continua així, estic mort. Fracassat. On va, ara? S’ha girat, sense aixecar el cap, i va al menjador. Si li diu res a la secretària judicial li trenco el cap.

Va cap a un dels escriptoris. Obre un calaix i en treu unes claus. Ja les havíem vist, però no ens han interessat. No busquem claus, busquem llapis de memòria. Si el calaix hagués estat tancat potser ens hauria cridat l’atenció, però com que era obert no li hem fet cas. Ara fa servir una clau per obrir un calaix que encara no havíem mirat, i en treu unes altres claus. Continua sense mirar-me, es posa al meu costat i…

—Anem a dalt.

M’ho diu amb un fil de veu. Els altres que també són al menjador ben just l’han sentit, estan concentrats regirant calaixos o mirant ordinadors. La secretària tampoc no està atenta. A dalt, on hi deu haver els dormitoris. Ell va davant i no vull deixar-lo dubtar. La secretària ha de venir i també ho demano a dos companys. Estic nerviós, tinc un nus a l’estómac. On ens porta? Què veurem? Els companys ja han anat a dalt i han fet baixar tothom. Anem pujant les escales i es percep una barreja d’olors, en alguna zona de la casa han pintat fa poc i de les habitacions ve olor d’humanitat. Normal, aquí dormien, fins fa una estona, els nens que ara són a la cuina, i ningú ha obert les finestres. Pugem dalt de tot, s’atura davant d’una porta, obre amb una de les claus, em mira i em diu:

—Aquí teniu el que busqueu.

No aixeca la mirada de terra. Entrem a l’habitació, és petita, quadrada, amb una finestra lateral. Un armari ocupa tota la paret fins a la finestra. Les parets estan plenes d’estanteries a diferents altures. Al mig de l’habitació, una tele de catorze polzades vella, de tub, i un vídeo VHS, roba per terra i una bossa de brossa negra de mida gran plena d’alguna cosa. En una de les parets, desenes de fotos d’un nen, del mateix nen. És com un mural d’homenatge on es veu el mateix nen en diferents etapes de la seva vida i durant molts anys. A les fotos de gran veig que és el mateix noi, d’uns vint-i-cinc anys, que també dorm a la casa i que ens ha dit a l’entrar que es diu Santi. Són fotos normals, no està despullat ni en cap posició estranya. A les fotos se’l veu feliç. El Donet entra a l’habitació i es dirigeix a l’armari, tancat amb clau. L’obre i veig el que hi ha dins: un munt de cintes VHS i d’altres formats. Beta i Hi8. N’hi ha dotzenes. Es queda plantat al costat, mirant a terra, i si fins ara em tremolaven les cames per una angoixa davant del desconcert i perquè pensava que ens donaria una col·lecció de fotos, ara em quedo sense sang.

—Aquí ho tens tot —em diu, amb un fil de veu.

—Tot? Què és tot? —pregunto, acollonit mirant la munió de cintes de vídeo.

—Això és el que estaves buscant.

He d’engolir saliva.

—Són imatges teves amb els nens?

—Sí.

—Vídeos teus amb els nens?

—Sí.

La secretària i els companys són a la porta i no gosen entrar. La tensió en la simplicitat de la conversa ens deixa a tots clavats. Tinc la boca seca. Què m’està dient aquest home, que té dotzenes de cintes de vídeo amb filmacions amb nens? Despullats? La ràbia que portava i la frustració que arrossegava es transformen en buidor. No sento cap victòria, em sento com marejat. Intueixo que allò ens sobrepassa. No pot ser veritat.

—Surti a fora, si us plau —li dic, en un to entre d’amabilitat i fàstic.

Entren els companys, el Xavi i el Joel, i ens dividim l’habitació, una paret cadascun. No ens podem deixar res. I comencem a regirar i a ficar-ho tot a les bosses policials. Tot ens interessa. Miro si funciona el vídeo i no me’n surto. És igual, ens enduem les cintes a comissaria i ja les mirarem a poc a poc, ell ja ha confessat i ja en tenim prou. Truco al sotsinspector i al caporal perquè vinguin de pressa. Aquest paio s’ha de detenir. Un dels companys m’ensenya la bossa de brossa. És plena de cintes VHS sense carcassa. S’estava desfent dels materials. Vés a saber quantes cintes hi ha aquí. Si volem saber què hi havia, les haurem de tornar a posar en carcasses. I segur que són les proves més importants, si no no les hauria intentat destruir. Mentre vaig pensant tot això, se li escapa una expressió de fàstic a un company.

—Aaaagh! Mecàgon… —intenta reprimir el renec ajupit a terra, davant una caixa blanca, de fusta, mentre fa el gest d’apartar-se perquè no vol tocar el que hi ha a dins.

—Què passa? —pregunto, acollonit.

—Hèctor, mira!

—Hòstia puta! —se m’escapa.

Ens mirem. Mirem la secretària judicial, que tampoc no diu res. És una caixa de la mida de dues capses de sabates i és plena de condons usats. Aquesta és la primera impressió que tenim només obrir la caixa. Passada la primera sorpresa veiem que també hi ha molts preservatius sense usar i ens fixem en uns sobres blancs, d’enviar cartes. En el primer sobre que agafem hi ha una inscripció —«Primera vegada del Santi»— i una data. I, a dins, un condó usat dins de la seva bosseta de plàstic.

—L’hòstia, aquest tio està tarat! —dic jo en veu baixa, veient com ell ens mira de reüll des del passadís i s’amaga per no aguantar-me la mirada.

A la caixa hi ha molts més sobres blancs amb inscripcions semblants, algunes amb noms de dona. I més condons usats dins de la seva bosseta. Què collons és això? Qui és aquest paio? Què hem trobat aquí?

La secretària judicial ho anota a l’acta: «Indici 25: una caixa de fusta plena de preservatius, sense usar i altres usats». Jo miro a la paret i veig les fotos de diferents instants de la vida d’un nen que ara és un home, i veig que hi diu «Santi» arreu. Deu ser el mateix Santi que es menciona a la majoria de sobres amb els condons usats, a les carcasses de les cintes de vídeo. És el noi que hi ha a baix, a la cuina, amb els nens petits. No sé què pensar. M’envaeix un sentiment de pena molt gran. Estic desconcertat. Buscava fotos de nens, algunes, però tot això m’està sobrepassant. I això que no hem vist el que hi ha gravat a les cintes. Aquest cabró, a més de fer fotos als nens despullats, els filmava en vídeo.

A la mateixa habitació, en una prestatgeria a mitja altura, hi ha una videocàmera Sony CCD-TR501D i, al costat, una llibreta de la mida d’un foli amb tapes negres. L’agafo i veig que hi ha anotacions de tota mena amb lletra d’adult. «Vull saber què escriu aquest home». També ens la quedem. A sota de la llibreta hi ha dues revistes amb pornografia infantil. També hi ha tres receptors de vídeo sense fils.

—Heu comptat les cintes de vídeo? —pregunto.

—Dotze bosses de negatius fotogràfics, tres caixes de CD, n’hi deu haver dotzenes —contesta la secretària judicial, que ha anat comptant i indexant les coses—, quinze cintes de vídeo que semblen enregistrades i trenta-sis per enregistrar, dotze cintes Hi8, onze cintes VHS, onze de Súper8 i una de Beta. Si no m’he descomptat.

Amb el que ens estem enduent estic segur que ja en tenim prou perquè a aquest home li caiguin uns quants anys de presó, però ho hem de remenar tot, tinc la sensació que encara no s’han acabat les sorpreses. Continuem per les altres habitacions del primer pis. L’habitació dels nens, amb lliteres, està bruta i desordenada, molt desordenada, sense armaris, amb roba per terra. Un muntet més ordenat sembla que sigui roba neta; al costat, es fa evident que els altres munts són de roba bruta. L’habitació i tota la planta fa olor de cos brut i em ve al cap la flaire de les cel·les de comissaria. Aquí no hi ha res que ens interessi. També mirem una altra habitació que està una mica més endreçada. Un dels companys em diu: «És l’habitació del jove, del Santi». Hi dono una ullada i no veig res que em cridi l’atenció. Finalment, al fons del passadís hi ha una habitació amb la porta tancada i un dispositiu per obrir-la amb codi de seguretat. Miro el Donet, que m’entén de seguida i ens l’obre.

—És la meva habitació —diu, mirant a terra.

L’habitació està amb el llit desfet, lògic, però la resta també és un desastre, tot damunt davall. Bé, si la comparem amb la dels nens, aquesta està de conya. En una cantonada, un munt amb centenars de negatius fotogràfics. El caporal, que s’acaba d’incorporar a les feines d’escorcoll, n’aixeca algun a contrallum per veure què hi ha a les imatges i se li escapa un «collons» rere l’altre que fa que de seguida torni a posar els negatius als sobres de plàstic. Fotos eròtiques de menors de diferents edats. Hi ha quatre àlbums amb contingut semblant més un munt de negatius sense indexar encara. Quan estem a punt de marxar, el caporal, gat vell, furga una mica més en un calaix i troba una microcàmera amb antena wifi. Desmuntada.

—Hem de buscar càmeres amagades —diu, mentre ens l’ensenya—. Mirem-ho a tot arreu, especialment als lavabos.

Ens apressem a mirar i no trobem res. Ell, el Donet, mira i no mira. Té cara de prunes agres i està dòcil, molt dòcil. Tots ens el mirem de reüll un moment o altre, és inevitable, però poc, molt poc. Tenim ganes d’acabar, ja fa tres hores llargues que remenem per casa seva. És veritat que els sentiments de frustració que teníem a primera hora han desaparegut i cada vegada que trobem alguna prova ens carreguem d’energia, però ara sembla com si ens haguéssim sobrecarregat i tenim una baixada d’adrenalina. Noto que hi ha ganes d’acabar.

—Voleu dir que trobarem res més? —diu un company, mentre guarda la microcàmera desmuntada en una bossa policial i la precinta.

—Ens queda el pis de dalt —dic jo, amb poca confiança i pensant que és cert, que què coi més podem trobar.

Pugem a l’últim pis de la casa, el segon. Ell ens ha d’obrir la porta que hi dóna accés i hi ha dues habitacions. Una és plena de trastos. Em sembla inútil entrar aquí, es veu plena de pols i es nota que fa temps que no hi entra ningú. Li faig obrir l’altra.

—Redéu!

No sé si ho he dit en veu alta. Ho he pensat en veure una habitació que sembla d’un hotel de luxe. Ben decorada, impecable. Res a veure amb tota la casa. Amb un llit de matrimoni ben fet, tot net i polit, i una gran tele presidint la paret dels peus del llit. Els armaris estan tancats amb clau. Em miro el Donet i ell solet ja els obre. La cara de la secretària és per pixar-se de riure. Aquesta dona està flipant. Jo no em veig la meva, és clar. Segur que la meva cara és molt pitjor. No sé què coi pensar. El que trobem en aquell armari ja és de traca i mocador: manilles i plaques policials d’escorta privat, de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional; vint-i-cinc cartutxos de 9 mil·límetres; diverses capses de cartutxos de diferents calibres i una, dues, tres, quatre… nou! pistoles de diferents models. Què collons és això? Estem en una casa de Castelldans! Un poble de mil habitants de les Garrigues on jo jugava a futbol quan tenia setze anys! I no n’hem tingut prou de trobar desenes i desenes de fotos i vídeos amb nens despullats que ara trobem armes? No pot ser veritat.

—Són detonadores —diu el caporal.

D’acord, si són de fogueig és menys greu, però no deixa de ser molt més que surrealista. Si em punxen no em troben sang. Ni en el pitjor dels meus malsons hauria imaginat que l’entrada i escorcoll en aquella casa acabaria així. Però s’ha acabat? Faig fotos de l’habitació, mirem tots els racons i veiem que damunt de l’armari, just al costat del llit, hi ha una capsa amb un forat que molt bé podria haver amagat la microcàmera que hem vist a l’habitació del Donet. Segur que l’ha desmuntat abans que arribéssim nosaltres. Au, va, marxem.

A baix de tot, dels tres nens dos són menors i un, tot i que no ho sembla, ja té divuit anys. Als petits se’ls enduen a un centre de menors, els altres es poden quedar on vulguin, són majors d’edat. Un és el Santi, el que surt a les fotos que he vist. No m’hi fixo gaire perquè estic portant les bosses policials carregades d’indicis cap al cotxe. El caporal i el sotsinspector s’encarreguen de dir-li al David Donet que queda detingut, l’emmanillen i fan l’acció d’endur-se’l quan, de sobte, el Santi es posa a cridar: «Nooo! Nooo, si us plau!». Però què fa aquest paio? I els altres nois també criden i ploren! No entenc res. Surto a fora pel darrere mentre s’enduen el Donet, detingut, cap al davant. Sento com marxa el nostre cotxe i un cop de porta molt fort. Entro. El Santi ha trencat la porta de la cuina, està rabiós i plorant. Faig una repassada ràpida per comprovar que no ens deixem cap bossa i dic adéu. Ara veig que mentre escorcollàvem els pisos de dalt ha vingut més gent: un altre noi, també de poc més de vint anys, i una noia. Estan tots abraçats i plorant. Tinc la sensació que aquí passa alguna cosa molt estranya. No veig pas que se sentin alliberats. En fi, m’he de mirar el material i els cridaré a declarar. Ara deuen estar espantats. Pujo al cotxe amb l’Eva, per a ella era la seva primera entrada i escorcoll. La veig contenta però amb dubtes.

—Als ordinadors no hem trobat res. Haurem de mirar amb molta cura els discos durs que ens enduem —em diu, mentre em mira.

Jo estic conduint i, fent un cop d’ull al retrovisor mentre marxem del poble, em sorprenc amb una rialla de satisfacció: no m’he equivocat.

A LA COMISSARIA DELS MOSSOS A LLEIDA

He dinat al menjador de comissaria. Tothom em felicita. La comissaria és petita i de seguida se sap que hem detingut un paio carregat de material pedòfil. Ens felicitem tots. L’operació ha sortit bé. Mentre menjo penso que hi ha centenars de cintes de vídeo i potser milers de fotos que no hem vist. Ell ens ha dit que hi ha imatges dels nens. Tenim setanta-dues hores abans de portar-lo al jutjat i hem de mirar les cintes per explicar-li al jutge què hem trobat.

Reunits a primera hora de la tarda amb tots els companys de la unitat, ens distribuïm la feina. L’Eva s’ocuparà del material digital. El Quique, de les fotos, i jo, dels vídeos. Ho hem guardat tot en un quartet petit que tenim en el qual hi ha només una taula i un armari. Les bosses policials són blaves, d’un plàstic dur. Més que bosses, semblen sacs. Per treure els precintes i que es vegi bé que no hem afegit ni tret cap prova, la Lourdes enregistra en vídeo tota l’operació de desprecintar les bosses. Mentre traiem el material, l’anem dipositant a l’armari. Recoi! Quin munt de vídeos! Els col·loco per data (els que en tenen). Amb la resta, ja m’espavilaré. Els poso a la banda esquerra de l’armari, i a mesura que els visioni els posaré a la dreta. Així, amb un cop d’ull veuré què he fet i què em queda per fer. Tenim menys de setanta-dues hores. Hem de fer una recopilació breu del contingut de les cintes de vídeo. Però com?

—Algú sap si tenim un VHS a comissaria? —pregunto.

—Em sembla que a científica en tenen un —diu un company.

Ui, no crec que me’l deixin emportar. Hauré d’anar a visionar les imatges allà. Tenen una tele molt gran i ho veurà tothom. I no vull que ningú més vegi les imatges dels nens despullats.

—No em serveix. Hem de poder mirar-ho aquí —dic, sabent que no serà fàcil trobar un reproductor d’un format ja obsolet.

—Jo en tinc un a casa. Era dels meus pares i encara el guardo —em sorprèn un altre company.

Bingo! Ja tinc reproductor de vídeo, en una estona me’l portarà. Però, ep! Una cosa, com ho faré per enregistrar imatges? El sotsinspector ha deixat molt clar que al jutge no li podem portar cintes senceres. Li hem de portar un vídeo de cinc o sis minuts, màxim, i en format digital. Imaginació al poder. Ja sé què faré; la càmera de fotos que tenim a comissaria també grava vídeo. He de trobar una tele, i amb el reproductor que em deixarà el company visionaré les cintes. Quan vegi alguna imatge que sigui important, la gravaré amb la càmera de fotos mentre es veu a la tele. No se m’acut res més.

Encara tenim un altre problema. Com ho farem per visionar les cintes desenrotllades? No tenen carcassa, només tenim la cinta i està tot fet un manyoc. L’única solució que se’ns acut és aprofitar les carcasses de les cintes verges. Les desmuntarem, traurem la cinta verge i hi col·locarem les que ell volia destruir. A veure si funciona. Mentrestant, em toca fer tota la burocràcia i he d’escriure tot el que hem trobat per enviar-ho al jutjat. Trigaré hores. En fi. S’ha de fer.

M’he passat la tarda escrivint. Gairebé són les set. Ja fa hores que ha acabat la meva jornada laboral però no puc, no vull marxar cap a casa sense haver vist algunes cintes. Agafo una cinta que hi diu «Santi». Veig que està gairebé al final, la poso al reproductor i la rebobino una mica. Play. Veig el Santi, el noi que hem vist a la casa, de quatre potes, de cara a la càmera que el filma. En les imatges té uns disset o divuit anys, no ho sé precisar. Sí que veig que era bastant més jove de com l’he vist al matí. Està despullat, mirant alguna cosa. No mira directament a càmera, però sap perfectament que la càmera el filma. És un primer pla molt tancat, ben just veig què hi ha al seu darrere fins que, hòstia!, es mou i veig que darrere d’ell hi ha el Donet, i es veu clarament com l’està penetrant. El noi ni s’immuta, està mirant… una tele? Sí, mira una tele. I l’altre fa cara de morir-se de plaer. Que fort! Ja en tinc prou. No en necessito més. Ja tinc el Donet en una cinta de contingut sexual. I això és molt més que pornografia infantil. Ara, que no sé l’edat que té el noi aquí. Potser ja té divuit anys. Rebobino encara més, fins al principi de la cinta. Prou. Play. No es veu res. Negre. Avanço. Res, només neu. Em crema el neguit. Trec la cinta i n’agafo una altra, no miro ni la inscripció de la carcassa. Rebobino sense fer play. Vaig a l’inici. Ara sí, play. Es veu l’habitació «de luxe» en penombra. La càmera està situada en algun lloc alt, segurament damunt de l’armari. Sí, recordo perfectament la capsa foradada que hem trobat. Aquell és l’angle des d’on estan gravades les imatges, des de dalt de l’armari i des del lateral del llit. Es veu tot el llit i una part de l’habitació. Al davant del llit, una taula alta amb tele petita, de catorze polzades, la que hem vist a l’habitació on hi havia les cintes. I al costat del televisor, una càmera de vídeo al descobert. Em serveix per imaginar-me que és la mateixa situació dels elements de la cinta anterior i per confirmar que el Santi mirava la tele. Avanço la cinta en fast forward, però a mitja velocitat, veient una mica la imatge. S’encén el llum de l’habitació. Paro i faig play. Entren dos nens a l’habitació. Riuen. Riuen? Sí, riuen. No els reconec. A primer cop d’ull i des de la càmera amagada dalt de l’armari no puc dir que sigui cap dels nens que hi havia aquest matí a la casa. S’asseuen al llit, davant de la tele. Han posat un vídeo. Des d’aquí dalt no es veu bé què és. Tiro endavant la cinta a mitja velocitat fins que veig gestos. Paro. Poso play i… un d’ells s’està tocant. Un moment! Hi ha algú més a l’habitació. A l’extrem inferior esquerre… és ell! El David. I porta la càmera a les mans. Està filmant els nens. Com? Té la càmera amagada engegada i, a més a més, els filma directament? Tots riuen. Un dels nens s’està masturbant i riu. L’altre, assegut al seu costat, mira a la seva dreta, el nen que es masturba, i a l’esquerra, el Donet filmant-ho tot. El cor em va a dos-cents per hora. Què coi és això? Avanço la cinta uns minuts i veig que els nens es despullen, pugen damunt del llit i comencen a fer l’acte sexual. I l’altre, gravant-los amb la camereta. Aquests crios no tenen més de tretze o catorze anys. El que trobo més fort és que riuen. No veig violència, és com si allò fos el més normal del món. Tots dos miren la tele. És una pel·li porno. Ara veig que reprodueixen les postures que veuen a la tele, primer l’un i després l’altre. Acollonant! Ara un surt del llit i va corrents on és el David. Li vol agafar la càmera, el Donet li diu que s’esperi, què fa? Toca els botonets de la pantalla i ara li ensenya el que ha gravat al nen. S’està petant de riure. Li està ensenyant el que han fet els dos. I l’altre està tan tranquil damunt del llit. Uf, no puc més. Això no m’ho esperava. Jo buscava fotos o imatges de nens despullats, això ja és massa. Paro. Em quedo una estona sense reaccionar. Premo de nou el fast forward, uns minuts, i faig play. No! No m’ho puc creure! Estan tots tres al llit. Un dels nens està tocant el David, que està despullat damunt del llit, gros, gras com un porc. L’escena em fa un fàstic enorme. Paro. No puc més. La ràbia m’encén. Surto disparat de l’habitació petita i enfilo les escales que porten al soterrani. Baixo a les garjoles. Noto que tinc ganes de matar-lo amb les meves pròpies mans. Ni policia ni hòsties. Jo mato aquest fill de puta fastigós. Per sort, he de baixar dos pisos i a cada esglaó descarrego ràbia. No em calmo, però m’assereno una mica. Necessito dir-li alguna cosa a la cara. El vull veure cara a cara. Travesso el pàrquing subterrani. Toco el timbre de la sala de les cel·les. El company em veu per la videocàmera i m’obre.

—El Donet, on és?

El company em mira estranyat, i per la cara que li veig m’imagino la meva.

—A la 3 —em diu, fent el gest d’acompanyar-me.

Amb la mà li faig el gest que no cal que s’aixequi de la taula des de la qual controla els monitors on es veuen totes les cel·les. Entro al passadís, on hi ha garjoles a banda i banda. La 3 és la del final. Amb dues passes llargues hi sóc. Ell és allí dins, assegut al banc de ciment que hi ha al fons. El veig pels barrots perquè la porta és de barrots quadrats. Ell s’adona de la meva presència però no vol mirar.

—David! —ordeno, sec i fred—. Vine aquí!

Ell s’aixeca i, a poc a poc, ve fins a la porta, però no s’apropa del tot, em té por.

—Tu saps lo que estic veient a dalt?

Abaixa encara més la mirada.

—Tu saps lo que estic veient a dalt? —li dic, més fort i sense cridar, però amb tota la fermesa de què sóc capaç. Li tiro les meves paraules a la cara—: Ets un monstre!

Ell fa un instant de silenci i, sense aixecar la mirada de terra, em diu:

—Estic molt penedit.

Dins meu hi ha una batalla enorme. Una part de mi vol escanyar-lo, dir-li de fill de puta en amunt. Però una altra part ho frena tot. He vist desenes d’assassins, fins i tot violadors, i fins ara mai havia tingut aquesta sensació tan bèstia dins meu. No puc dir-li res més. No em surt cap paraula. Marxo. Torno a dalt. El company em veu passar, m’obre la porta i surto esperitat. Pujo les escales de tres en tres. Arribo esbufegant al despatx on hi ha els vídeos. M’assec i… no puc continuar. No puc. No m’hi atreveixo. M’imagino el que veuré i no puc. Passen de les deu de la nit. Marxo cap a casa.

Els nens ja són a dormir. La meva dona també, crec recordar que m’ha dit que demà s’aixeca a les sis per anar a córrer i entra a treballar a les set. És entrenadora en un gimnàs. Estic sol al menjador de casa. No goso fer res. No vull fer soroll. M’assec al sofà. No m’atreveixo a engegar la tele. M’adono que em tremolen les mans i… esclato a plorar.

No sé quanta estona fa que ploro. No puc parar. M’aixeco i vaig a l’habitació dels meus fills. Dormen. Primer la nena. No s’adona de la meva presència. Que bonica que és. Li faig un petó, i un altre, i un altre. I es gira com dient-me «Deixa’m dormir en pau!». I després vaig a l’habitació del nen. Fa poc que ha fet quatre anys. M’és igual si es desperta. L’abraço molt i molt fort. Mare meva, com us estimo!

Tota l’estona no he parat de plorar.

POCAHONTAS I POPEYE

No he dormit. La meva dona és una santa, perquè ella tampoc no ha dormit aguantant el meu neguit, en silenci. Ja torno a ser a la comissaria. Fa estona que miro cintes. L’espectacle és cada vegada més increïble. El porc té sexe sense contemplacions amb nens constantment. Els nens amb ell i ell amb els nens. No he vist cap nen plorant ni cap situació de violència. No entenc res. El sotsinspector ha insistit que el vídeo resum que hem d’entregar al jutge no pot passar de cinc minuts. Ja en tinc de sobres. M’he de posar a escriure perquè tot ha d’anar per escrit.

Al costat de la taula tinc la bossa amb les cintes desmuntades. No hem tingut suficients carcasses i n’hem hagut de comprar. Un company ha tingut la idea d’anar al Cash & Converters perquè allí havia vist VHS. Ja torna. Porta una capsa amb una desena de cintes.

—No n’he trobat més. M’he quedat totes les que tenien —diu, mig somrient.

—De què rius? —pregunto.

—És que no he trobat res més —diu, sorneguer, mentre obre la capsa.

—No fotis!

Són cintes de dibuixos animats del Popeye i unes quantes de Pocahontas, repetides. I ja ens tens desmuntant les cintes de Disney i posant-hi dins les imatges del pederasta i les seves víctimes. Haurem d’arrencar les etiquetes i posar-hi adhesius blancs. No vull que es vegin logotips de Disney ni dibuixets de princeses en aquesta estanteria.

Mirant tot el que tenim m’adono que és la primera vegada que aconseguim tant de material en una entrada i escorcoll. És ben cert que per a un pederasta el seu material és un tresor. He de parlar amb l’Eva a veure què troba en els discos durs i si pot dir-me si aquest paio ha compartit material per internet. Això seria un altre delicte. Ha d’anar a la presó un munt d’anys, no se’n pot sortir. I a les diligències m’estalviaré tant com pugui de posar-li presumpte. Amb les imatges que he vist, de presumpte, res de res. Està més clar que l’aigua. I no penso posar-li «Sr.» enlloc, David Donet a seques i va que es mata. Però com és que, sabent que l’havien denunciat, no va destruir-ho tot? O, com a mínim, amagar-ho en un altre lloc. No ho entenc. Potser no s’ho va creure. O potser es creia protegit per algú?

La Lu escolta cintes d’àudio. No hi ha res, només converses telefòniques. Per què volia aquestes converses, aquest paio? Ni idea. El Quique està mirant negatius. Tot són fotos de nens, molts d’ells despullats. N’hi ha de molt petits.

—Estan fetes en diferents llocs —diu el Quique—. Algunes sí que són a les habitacions de Castelldans, però altres estan fetes en espais que no hem vist.

—Haurem d’identificar els nens i cridar-los a declarar —dic jo, molt conscient del que això significarà.

El primer nen que em ve al cap és el Santi, que ja és adult. Suposo que ell, que surt en un munt de vídeos i està retratat en aquella paret en totes les etapes de la seva vida, és qui més ens podrà parlar del David Donet i de tots aquells vídeos. Primer hem de solucionar la posada a disposició judicial, preparar bé les proves perquè l’engarjolin, i després ja continuarem amb la investigació.

Toca agafar-li declaració. No en tinc cap ganes. No el voldria tornar a veure mai més. Amb les imatges que he vist ja en tenim prou perquè el tanquin a la presó i llencin la clau. Està a punt d’arribar l’advocada. No voldria ser pas a la seva pell. Vaig cap a baix, a les cel·les, una altra vegada. No recordo les meves sensacions d’ahir, quan hi vaig baixar, i m’adono que vaig estar una bona estona com catatònic. Podia haver fet qualsevol bestiesa amb aquell paio. Ara només sento fàstic. El company m’obre la porta. Li dic que he d’agafar declaració al Donet i m’acompanya a treure’l de la cel·la i portar-lo al quartet que tenim per a aquest tràmit, allí mateix.

—David, t’agafo declaració, entesos?

S’aixeca del banc i, sempre mirant a terra, camina darrere meu, i el company mosso, darrere seu. Entrem a la saleta. Hi ha tres cadires. En faltarà una. El company se n’adona i no cal dir-li res, de seguida la porta. Jo m’assec davant de l’ordinador i començo a obrir-lo i a posar contrasenyes per anar saltant els tràmits. Ell s’asseu al meu davant. No li dic res, ni el miro. L’advocada encara no ha arribat. Passen pocs minuts i sona el timbre de la sala de les cel·les. Arriben l’advocada i el meu company caporal.

—Ella és la teva advocada —li dic.

Es miren. Ella, amb poques ganes, i ell, amb un gest molt ràpid, i torna de seguida a abaixar el cap i mirar a la taula.

—No pots parlar amb la teva advocada fins que acabem la declaració.

Diu que sí amb el cap. Començo a fer preguntes tècniques, per omplir l’expedient. Són les 17.05 h del 28 de juny de 2013. David Donet Coll, nascut el 13 d’agost de 1962 a Barcelona. No té fills. Empresari —diu— i acollidor de nens. L’any 96-97 va començar a treballar d’administratiu al centre de menors de Torre Vicens, el 1999-2000 va passar a ser educador i el 2001 comença a acollir nens per a la Fundació Concepció Juvanteny. Solter. No té fills. No ha estat mai processat. Sap llegir i escriure, sap el motiu pel qual ha sigut detingut, se li han llegit els drets, els ha entès, no vol declarar davant nostre. I no sap com me n’alegro. A les 17.15 h dono per finalitzada l’acta de declaració. La imprimeixo perquè la firmem tots i sento un gran descans.

—Ara ja pots parlar amb la teva advocada.

El caporal i jo sortim i els deixem sols. Poca estona. No tenen gran cosa a dir-se. Mentre esperem que surti l’advocada em fixo que a l’acta on se l’informa dels drets, on diu a qui vol que s’avisi de la seva detenció, ell mateix ha escrit: A NINGÚ.

Demà ja el poden portar al jutge. I nosaltres, a continuar investigant.

PRIMERES DECLARACIONS

El Donet va passar ahir a disposició judicial. El sotsinspector ens va enviar un Whatsapp a tots dient que l’enviaven a presó. Jo no hi vaig anar, al jutjat, ni ganes. Tinc massa feina a comissaria. Hi ha cintes que les hem muntat al revés i les hem hagut de treure de nou de la carcassa i tornar-les a rebobinar. Hi ha un munt de material per revisar i avui hem citat el Santi perquè vingui a declarar. Sóc al quartet on tinc tot el material. El rebré aquí.

Arriba. Ha vingut amb la nòvia però ella es queda a baix. Em pregunto si aquesta noia que l’acompanya sap el que jo sé. Li dono la mà i no em sembla excessivament preocupat. El veig tranquil. Mentre me’l miro em vénen al cap les imatges que he vist d’ell, quan tenia setze o divuit anys, sent penetrat per aquell home que pesava el doble que ell. El recordo submís, sent sodomitzat per l’altre. L’un, com si fos un ninot, deixant-s’ho fer tot. L’altre, amb cara de plaer. Fastigós. Però m’imagino que aquest noiet que tinc ara al davant no sap que jo he vist aquestes imatges. En fi, és igual. M’explica que va entrar a viure amb el Donet quan tenia onze anys, en un pis del carrer Unió de Lleida. Que llavors hi havia un altre nen que es deia Manel, que era una miqueta disminuït. I que al llarg dels anys han passat molts nens per la casa de Castelldans. Parlem de coses quotidianes. Em diu que allí tot era normal. Normal? Es deu referir a la relació fora d’aquella habitació, però en fi… Li sona el mòbil. Se’l treu de la butxaca i em diu:

—És ell, des de la presó. El puc agafar?

Jo em quedo sorprès i penso: coi, l’hem detingut per pederasta. L’he vist abusant de tu quan eres jove, i em dius amb tota la naturalitat del món si pots agafar el telèfon? A més, si és a la presó i has reconegut el número és que ja has parlat amb ell abans. Una mica increïble, no?

—Jo no sóc ningú per dir-te amb qui pots parlar i amb qui no. Tu mateix.

L’hi he dit pensant que no l’agafaria. Que lluny que estic de la realitat. Agafa el telèfon i la seva resposta em ressonarà al cap tota la vida:

—Hola, pare!

Jo no sento l’altra part, només sento el nen (ara home) que he vist a les imatges. A l’altra banda hi ha el… «pare» que abusava d’ell. I escolto atònit: «Tranquil, pare, estem amb tu. Estigues tranquil». La conversa no és gaire llarga i no es mou d’aquestes respostes per part del Santi. Sembla la conversa d’un fill amb un pare a qui han detingut per robar un cotxe. El fill calma el pare. S’acomiaden fredament i el noi em mira.

—Continuem?

Quantes coses he de veure i viure en aquesta feina? Sí, continuem, però ara ja no vull parlar de coses quotidianes. Vull anar al gra.

—Veus aquestes prestatgeries? —li dic, assenyalant a la seva dreta.

—Sí.

—Doncs són les cintes que vam trobar a Castelldans i en moltes hi surts tu.

—…

—Surts de nen. Suposo que no tenies divuit anys. No les he vist totes encara.

—…

—I també surts, ja més gran, mantenint relacions sexuals amb noies. A l’habitació de dalt.

No em mira però tampoc fa cap reacció de sorpresa. Ho sabia? O no ho sé interpretar. Continuo.

—També hi ha vídeos on surten altres nens.

—Altres? —diu, per primera vegada amb sorpresa.

—Sí, altres. Avui no puc perquè no ho he pogut preparar, però m’agradaria que un dia d’aquests em diguis si en reconeixes algun. M’ajudaràs?

—Vale.

—M’ho pots explicar, tot això?

No aixeca la mirada de la taula. Jo faig anotacions a mà perquè a l’ordinador ho trobo molt fred i no m’agrada. I ell, a poc a poc, al seu ritme, va relatant:

—Vaig entrar a viure amb ell als onze anys. En un pis del carrer Unió. Quan portava tres o quatre setmanes amb ell, va començar a tocar-me. Venia a la nit a la meva habitació. Jo no deia res. No preguntava res. Feia veure que dormia, que no me n’adonava. Pensava que era el preu per tenir una família. Que era normal. Va continuar fins que tenia divuit o dinou anys. Llavors jo ja tenia nòvies i li vaig dir que no volia anar més amb ell.

—Vas anar amb ell dels onze als dinou anys?

—Sí.

—Però ara en tens… vint-i…?

—Vint-i-cinc.

—I continuaves vivint amb ell?

—Sí. Ell és la meva família. I tenim negocis junts i allí estic bé.

No tinc collons de preguntar res més. No sé com continuar. Dono per acabada la conversa. Li recordo que d’aquí a uns dies li demanaré que torni a venir per veure si em pot ajudar a identificar cares. Em torna a dir que sí. S’aixeca i l’acompanyo a la sortida. Mentre caminem, ell mira a tot arreu, no sé si per veure si l’estan observant o per curiositat. Quan som al passadís, no me’n puc estar:

—Busca’t ajuda psicològica. T’anirà bé.

Em mira, fa un intent de somriure i ja se’n va amb la seva nòvia, que l’està esperant. Ara m’adono que ella és una de les noies amb les quals ha mantingut relacions sexuals a l’habitació de luxe de Castelldans mentre el seu «pare» el gravava d’amagat. Acollonant. Aquest noi em fa molta pena. Com ha hagut de ser la seva vida per callar d’aquesta manera? Amb onze anyets el prenen de la seva família perquè vés a saber com el tractaven i va a parar a mans d’un fill de puta que a les tres setmanes se li fot al llit. Què coi havia de dir una criatura d’onze anys que pensava que tenia una nova família? I com l’ha hagut de manipular perquè no hagi dit mai res. Buf!, i deu haver fet el mateix amb tots els que surten als vídeos. Mare meva! Avui plego. Me’n vaig a córrer, necessito no pensar.

El sotsinspector m’insisteix que identifiqui totes les persones que surten a les imatges. El jutge i la fiscal volen saber els noms de cada nen, qui va patir abusos i si volen denunciar. Ho necessiten per calcular la condemna que han de demanar. Tinc moltes cintes per mirar. M’he de fer una plantilla per relacionar cada cinta amb el número d’indici i el nom dels nens que hi surtin. El caporal m’ajuda a organitzar-me i a reflexionar.

—Si són nens tutelats, la Generalitat hauria de tenir la llista de qui són, no? —diu el caporal.

—Vols dir que ens la donaran a nosaltres? Jo crec que no.

—Intentem-ho. Però per guanyar temps ja li direm al jutge que prepari una ordre.

Faig un escrit a la Generalitat, a la DGAIA, perquè ens enviï la llista de nens que ha tingut acollits el Donet. M’hi jugo un pèsol —com diria el Puyal— que no me la donen. Mentrestant començo a mirar ordenadament les cintes. Les imatges es van repetint. El procediment que veig sempre és el mateix: primer un nen, gairebé sempre el Santi, mirant una pel·li porno a la tele, i després entra ell i, uf!, tornem-hi! Ara veig una cinta amb dos nens, és la que ja em va esgarrifar l’altre dia. Congelo la imatge i, amb la càmera, faig fotos a les cares dels menors que hi surten. Li diré al Santi que em digui qui són. Continuo. Avanço a velocitat mitjana, m’esgarrifa aturar-me en els detalls. No vull. La descripció que poso a l’informe és fàcil: «Manté relacions sexuals completes amb el nen “a” i “b”, amb fel·lació i penetració mútues». Les imatges ja m’impacten menys, el que em sorprèn més és que no veig mai ni un gest de violència. Alguns nens fins i tot riuen. De debò que això és real?

Continuo mirant cintes. Van passant els dies. Arriba la resposta de la DGAIA. És evident, no ens volen donar els noms si no ho demana el jutge, diuen que han de protegir la privacitat dels nens. Se m’escapa un somriure maliciós. Ara? No els sembla que ja és massa tard? On eren vostès tot aquest temps? Estic segur que deuen estar flipant: com pot ser que els hagi passat per alt una cosa així durant quinze anys? En fi, truco al sotsinspector perquè acceleri la petició a través del jutge. Necessitem saber quants nens han passat per aquella casa, qui són i on són ara. A les imatges surten quan eren petits, ara ja han crescut i molts, la majoria, ja deuen passar dels vint anys. No en tinc ganes, però hauré de parlar amb tots.

SEGON DIA QUE VEIG EL SANTI

Ja tinc una bona col·lecció de fotos de nens i de les noies que van ser filmades a l’habitació de luxe amb les càmeres amagades. En les filmacions amb noies, en totes les cintes menys en una hi surt el Santi. Són filmacions d’anys diferents i va canviant de noies. Tenia èxit, el xaval. Elles també són força joves. Mirant les cintes pensava en els seus pares i… en la meva filla. Que difícil que és això de ser pare. Com ho he de fer per no veure la meva filla així? Però, ben pensat, tampoc és que facin res de dolent. Els que surten a les imatges no. Però reconec que no m’agrada pensar en la meva… va, fora. El que més m’ha sorprès és una cinta on fan un trio. Només em faltava això! Són els dos noiets que ja havia vist junts, i en aquesta filmació, que ja deuen tenir disset o divuit anys, s’ho fan amb una noia i el cabró també els va gravar. Segur que la noia no en tenia ni idea. Segur que les noies no ho sabien. Els nens, no ho sé. Fixant-me en les imatges no he vist que mirin mai a la càmera, ni de reüll.

Avui el Santi també ha vingut a la comissaria amb la novieta i un altre noiet, que també es diu Santi. És molt escanyolit. Recordo que era a la casa el dia que vam fer l’entrada i escorcoll. Ens pensàvem que era menor pel seu aspecte físic però té divuit anys. Només deixo entrar el Santi a l’habitació on tinc tot el material. En diem «el zulo». Ell em parla de l’altre Santi.

—Té divuit anys però sembla que en tingui deu.

—Té alguna disminució? —pregunto.

—No. Ell és així.

Trec les fotos que he fet als nens de les imatges. A ell ja el tinc, per tant, no cal que torni a preguntar-li res. Avui el veig abatut. Ha canviat d’actitud. Li ensenyo les fotos dels dos nois que he vist moltes vegades junts, i mentre les poso damunt la taula penso que són els únics que he vist junts fent sexe entre ells i amb el Donet. Els altres sempre apareixen sols a les gravacions. Sols i amb el monstre, és clar.

—Són el Xavi i l’Ismael —em diu sense dubtar.

També reconeix les noies.

—Tu sabies que hi havia càmeres amagades?

—No, què va!

El silenci, moltes vegades, facilita millors respostes que una pregunta. Callo.

—Una vegada, amb la meva nòvia vam descobrir una microcàmera en un calaix. Li vaig dir al David que què coi era allò i em va dir que ho tenia per seguretat, perquè els altres nens li robaven diners i així els tenia vigilats.

—I a tu et va semblar una explicació coherent.

—Sí. Jo m’ho vaig creure. Els nens petits eren conflictius i sí, era fàcil pensar que de vegades robaven al David.

No ha abandonat en tota l’estona una actitud i un to estranys, no sé si enfadat, trist, decebut, o tot una mica. El deixo marxar. Jo no estic gens còmode i dubto de si la causa del seu mal moment sóc jo, però vull creure que no. Les fotos que li he ensenyat només són de cares, i amb les expressions més neutres que he trobat. He hagut de fer filigranes tècniques per aconseguir fotos tan neutres, però no vull que ningú, ni ells mateixos, vegin imatges que els puguin molestar o fer mal. Però crec que al Santi n’hi passa alguna. Potser ja es comença a adonar de tot el que ha viscut i de tot el que això significa o significarà. La veritat és que em fa molta pena.

Ara parlo amb l’altre noi, el Santi. Realment té l’aspecte d’un nenet de deu anys, i la mirada plena de por. No tinc fotos d’ell. No l’he vist en cap vídeo. Li he d’arrencar les paraules i em diu que ell no ha patit mai abusos. Encara em falten cintes per mirar, però si ell ho diu, me l’hauré de creure.

Amb la nòvia vaig molt de pressa. No la vull marejar ni incomodar. Li ensenyo la seva foto, es reconeix. Reconeix que va estar amb el Santi en aquella habitació i ja està, no necessito preguntar-li res més. El sotsinspector m’ha dit que el jutge vol citar tothom quan els tinguem identificats i els demanarà personalment si volen denunciar. Ja li dirà al jutge tot el que li vulgui dir, si és que vol dir més coses.

Un dels nois ha vingut avui voluntàriament. Vol parlar amb mi. Es diu Esteban. Diu que ell ha viscut molts anys amb el David i que vol explicacions de per què l’hem detingut. Diu que està llegint coses molt lletges a la premsa i que res de tot això pot ser veritat.

—Ha sigut com un pare per a mi. No em crec res del que diuen els diaris. D’on collons ho treuen, tot això?

És un noi d’uns vint-i-cinc anys, de complexió forta, tirant a gras. S’ha quedat una mica calb i això el fa semblar més gran. Parla amb exigències. El freno amb una pregunta.

—Has patit mai abusos del David, tu?

S’ha quedat clavat. Reacciona de nou accelerant.

—Eh? No. No. Jo, mai. Ja t’he dit que m’ha fet de pare. Ha sigut un bon pare per a mi. Gràcies a ell sóc persona. M’ha donat una carrera, m’entens? Li dec molt, jo, a aquest home. Pensa que jo he sortit de llocs de merda, ell em va acollir a casa seva i em va donar una educació. Li estic molt agraït, m’entens?

—Sí, home, sí, és clar que t’entenc, i me n’alegro, però tu sabies que abusava dels nois?

—No… No és veritat. Això és mentida! Ell no feia res dolent! No pot ser!

M’ho ha dit mirant a la taula i sense aixecar la veu. Callo una estona més. Ell també calla. No s’ho creu o, més ben dit, no s’ho vol creure.

—Tu vas notar mai res estrany? Algun incident?

—…

—Res?

—Un dia, el Santi i el Manel estaven mirant una pel·li porno que els havia posat el David. Estaven asseguts al sofà i s’estaven masturbant.

—I el David?

—No ho sé, no ho recordo. Potser no hi era. A mi allò no em va agradar i me’n vaig anar a l’habitació. Sempre que passava allò, jo me n’anava a l’habitació.

Ell continua amb la mirada clavada a la taula. Suposo que per això a aquest noi mai li va fer proposicions, perquè no va entrar mai al joc. El sistema de fer-los mirar primer una pel·li porno i després passar als tocaments, amb l’Esteban no va funcionar i el va deixar en pau. Però en tot el temps que hi va ser, no es va adonar mai de res?

—No vas pujar mai, tu, a l’habitació de dalt?

—No. A dalt no hi podíem pujar. Estava prohibit.

—…

—Bé, un dia em vaig enfadar perquè el Xavi i l’Ismael sí que hi van pujar, amb una noia, i jo no tenia aquests privilegis. Em vaig emprenyar.

Em vénen al cap les imatges del trio. Sí, el Xavi i l’Ismael ho devien fer tot sempre junts.

—Privilegis?

—Sí, jo era el més pringat, ara ho veig clar. Ells tenien alguns privilegis, sobretot el Santi, ell era el preferit. El Santi ho tenia tot.

—Quins privilegis?

—Tenia la millor roba, tenia una moto, anava a totes les excursions i feia tot el que volia.

—I els altres?

—Tabac, roba, diners per a excursions… Però no sempre, eh. Bé, no ho sé. No m’hi fixava.

O no s’hi volia fixar. El deixo en pau. Ara li podria ensenyar imatges i li tiraria la figura del David completament per terra. En un minut ha entès tot el que va viure durant un munt d’anys, sobretot això dels privilegis que tenien els altres. Però aquest noi venia convençut que el seu «pare» no havia fet res i ara té un dubte que li ha gelat el cor. I a mi també.

GIGOLÓ

El caporal em crida i, com sempre, té una sortida que em fa ballar el cap.

—Encara no hem interrogat el que ho va iniciar tot!

—Hòstia, és veritat, el Cristian! El cito immediatament.

El localitzem de seguida i està disponible. En poques hores el tinc al davant. Aquest ja és un adolescent madur, una mica pinxo i aparentment bastant segur d’ell mateix.

—¡Mentira! Yo no le pedí fotos desnudo a nadie. Vaya liantes. ¡Mentira podrida!

—¿Y qué pasó, pues?

—Yo les conté que a mí me hacían fotos desnudo porque yo quería ser gigoló y el David me ayudaba.

—¿Te ayudaba?

—Sí, me hacía un book con fotos. David me decía que yo tenía muy buen físico y me hacía fotos para el book, y cuando lo tuviese acabado podría comenzar a trabajar. Y el niñato ese dijo que él también quería fotos. Y ya está.

Està acusat i, per tant, té dret a mentir. Ell assegura, a més, que el David no ha abusat d’ell. Ja m’imagino que, amb aquest caràcter, potser ho va intentar i aquest se li va rebotar. El cas és que ell diu que no. Pel que fa a la versió que ell dóna, pot ser, però això ja ho decidirà el jutge. Quan declarin el noi i la noia de les Borges, els que ho van iniciar tot, ja ho confrontaran. El que està clar és que la pornografia infantil no l’hi hem trobat a aquest xaval, no surt a cap vídeo i serà difícil demostrar la corrupció de menors quan no es va acabar produint. No ho sé. Aquest noi no em sembla prioritari. Ja veurem què diuen el jutge i la fiscal.

Ha arribat la llista dels menors que han passat per les mans del David Donet. Sempre nens, ni una nena. El febrer del 96 és la data del primer informe favorable de la conselleria de Benestar Social perquè pugui acollir nens. A l’abril del 96 ja cuida, en un pis del carrer Unió de Lleida, el Manel, un nen que llavors tenia catorze anys, però el devia tenir a estones, perquè no li donen permís com a família acollidora fins a l’octubre del 98. I al desembre ja té el primer acollit: el Santi, un nen que acabava de complir onze anys.

Demano informació sobre el tal Manel i em surt que consta que està complint condemna per tràfic de drogues a l’estranger. No podrem parlar amb ell. Seguint la llista, ja he parlat amb els dos Santis i l’Esteban. Em toca el Xavi. Veig que quan va marxar de Castelldans va anar a parar a Galícia. Tinc el telèfon. No goso trucar-li. Ja han passat molts anys, aquest noi potser ja ha refet la seva vida i ara li trucarà un policia preguntant-li si van abusar d’ell quan era petit. Recoi, quin merder! Ja li trucaré un altre dia. Avui ja en tinc prou. Me’n vaig al gimnàs.

Fa dos dies que hauria d’haver trucat al Xavi. No m’hi atreveixo. Surt a un munt de cintes, moltes, la majoria amb l’Ismael. També hauria de parlar amb l’Ismael. He vist que l’Ismael, el Cristian i el Santi són germans i van entrar junts a la casa del Donet. El Santi diu que no va patir abusos; el Cristian, tampoc. L’Ismael està claríssim que sí, l’he vist en un munt de cintes. Bé, ja li trucaré. Ara vull canviar de matèria, agafaré la llibreta i l’informe que han fet els companys. A veure si m’ajuda a entendre què coi passava pel cap d’aquest individu.

És una llibreta negra d’espiral, mida foli, marca Unipapel. No totes les pàgines estan escrites. Vaig directe a les que estan marcades pels companys. Està tot escrit a mà, bona cal·ligrafia, frases inconnexes. La pàgina 2 és curiosa:

A la pàgina 4 hi ha diverses signatures de David Donet, com si l’estigués assajant. També hi ha diversos dissenys del que sembla una targeta personal.

A la pàgina 6 hi ha una mena d’anunci de cerca de nois joves per fer de models en fotografies artístiques. Ell es presenta com a fotògraf del diari Segre.

A la pàgina 7 hi ha diferents noms i grafies per a una agència de models: PRO-MODELS-DONET.

A la pàgina 10 i les següents hi ha fitxes de nois. Menors. És com si els fes un examen. Hi ha dades físiques (alçada, pes), familiars, estudiantils, antecedents delictius i sexuals. I al revers de la pàgina els fa tres proves:

Al final hi consta «CONCLUSIÓ: Individu equilibrat».

I jo suposo que era el primer pas per saber a quin nen podia atacar i a quin no. La pàgina 11 també és curiosa, hi ha l’esborrany d’una carta al director d’una revista gai, vés a saber si la va enviar. Defensa les preferències sexuals amb menors, sense usar la violència, però, si cal, gratificant-los econòmicament. En el text menysprea les organitzacions en defensa dels drets i la integritat dels menors, afirma que són les normes socials les que els esclavitzen, i reivindica que els menors tinguin total llibertat sexual. Jo crec que no la devia enviar mai.

A la pàgina 12 hi ha un esborrany de carta adreçada al doctor Corbella on diu «em preocupa i em provoca angoixa el fet de ser pedòfil» i afirma que «de ben jove vaig saber les meves inclinacions sexuals dirigides al mateix sexe». Buf! No crec pas que acabés enviant mai aquesta carta, tampoc, i, òbviament, als de la Generalitat que li van donar el permís per acollir menors no els ho devia dir, això.

És evident que encara no he flipat prou amb aquest cas. Com m’ho he de prendre? Hi poso més fredor que de costum? Prefereixo mil vegades un homicidi; el meu cervell es pot centrar molt més en la feina. Aquí estic totalment desconcertat i la part humana se m’està desintegrant. Quan torno a casa no paro d’abraçar-me als meus fills i la dona em diu que em veu molt malament. A l’acadèmia no t’expliquen mai res d’aquestes coses. Ara tinc a les mans una mena de carta amb dues fotos, una del David amb el Santi quan era un nen i devia tenir dotze anys, i una de la cara del Santi, ja d’adult. Llegeixo la carta:

Collons! Se m’ha quedat la gola seca. Aquest tio estava absolutament enamorat del Santi, però… era fill seu, el tenia adoptat! La mare que em va parir! Això no passa ni a les novel·les ni a les pel·lícules.

Veig que també feia gravacions de so. Els companys han fet un resum de cada cinta. Em fixo que són converses de telèfon; ell s’havia autopunxat el telèfon, segurament per controlar els nens, o el Santi. Llegeixo que el David parla amb algú d’un «crio moro» que té ara acollit i que es diu Hassan però vol canviar de nom i dir-se Víctor perquè no vol saber res del Marroc. Recordo que aquest devia ser un dels que vam trobar el dia de l’entrada i escorcoll. Com que és menor l’hauran d’interrogar els especialistes del jutjat.

Hi ha diverses trucades entre el Santi i una tal Bel. Ella es queixa que ell només vol estar amb ella els caps de setmana i per tenir sexe, que sempre vol «pujar a dalt». En una altra conversa, el Donet parla amb la seva mare i li explica que el Santi ha tallat amb la Bel perquè, tot i que ella té catorze anys, «li han fotut massa i ja estan cansats de sexe». També hi ha diverses converses sobre armes, parla com si fos un col·leccionista, diu que té la Kimar Lady cromada i està buscant una Colt Government 1911 i la PPK. Són armes de fogueig de les que vam trobar a casa seva. Vés a saber per què tenia aquesta afició a les armes.

De tant en tant miro a les prestatgeries on tinc el material ordenat i em fixo en les cintes. Al llom hi ha anotacions que ara prenen més sentit: «Santi i jo (21-09-2003)», «Santi a mi», «Jo a Santi», «Últim Santi a mi», «Port Aventura, David-Fredy-Manel», «Santi —privat 8-07-02», «Santi —2002 palla ell a mi (4)», «Festa fi de curs Santi».

Vaig a buscar la cinta on diu «Santi primera visita a casa». Apareix el Santi per primera vegada al pis del carrer Unió de Lleida. Per la data fa pinta de ser el primer dia que aquell nenet d’onze anys (i que sembla que en tingui nou) entra al pis del Donet. L’acaba d’adoptar i el nen fa una cara d’il·lusió increïble. S’ho mira tot amb uns ulls com plats. El David el grava i el nen està en un núvol, sobretot quan entra a la que serà la seva habitació i es troba un paquet de regal damunt del llit. Quina il·lusió que mostra. Mentre ho veig se’m posa la pell de gallina. Prou, no puc mirar més. No ho puc suportar.

Surto esperitat del zulo i a les escales em creuo amb el sotsinspector. El Sergi m’agafa del braç, perquè jo ben just l’havia vist i no li hauria dit ni adéu.

—Estàs bé, noi? —em pregunta.

—Sí, és clar. Per què ho dius?

—Fas mala cara.

—Estic cansat… i fart.

—Escolta, recorda que tenim el servei de psicòlegs…

—Ja ho sé, coi! El que vull és acabar d’una puta vegada amb aquest cas.

Baixo les escales de tres en tres i noto com el sotsinspector em segueix amb la mirada. No vull girar-me i veure els seus ulls. No vull que vegi els meus. Humits i rabiosos. Me’n vaig a córrer. Correré fins a rebentar.

SENSE CONTROLS

Fa dies que havia d’haver trucat al noi que viu a Galícia. No he trobat forces per fer-ho. Avui ho faré, no vull allargar-ho més. He vist la gran majoria de cintes i han sortit més nens dels que tenia acollits. Ensenyant les fotos al Santi m’ha dit que eren nens que la Fundació deixava al David per cuidar-los durant el cap de setmana. I jo els he vist a les gravacions masturbant-se en grup, amb alguns dels habituals. Aquí no apareix el Donet. Reconstruint les passes en les adopcions veiem que, després de la Generalitat, apareixien altres noms d’empreses, entitats, i tot porta a la Fundació Juvanteny. Aquests eren els responsables directes de controlar el Donet, ells i la Generalitat.

—Ens estem posant en un terreny minat —diu el sotsinspector.

—I què fem? Ho deixem estar perquè nosaltres també som Generalitat? —pregunto, mentre el caporal somriu.

—De cap manera! —diu, contundent, el sotsinspector—. Hem de ser molt professionals i hem d’arribar fins al final. Si a algú li cou, ja ens ho faran saber. Mentre el jutge ens empari, la nostra feina és estar al costat de les víctimes.

—T’ha quedat molt bé aquest al·legat —diu el cabró del caporal, somrient.

La veritat és que m’ha anat bé, perquè em sentia una miqueta sol i ja començava a estar fart de pensar com és possible que aquest cabró hagi pogut fer això amb tanta impunitat durant tants anys.

GALÍCIA

No puc endarrerir-ho més. Truco a Galícia.

—Hola, ets el Xavi?

—Sí. Qui ets?

—Mira, em dic Hèctor, sóc policia. Et truco per parlar del David Donet.

No dono mai el meu nom, sempre dic Jordi o Txema, però en aquest cas sento l’obligació interior de dir-los el meu nom de veritat. A aquests xavals ja els ha enganyat prou la vida. Jo no vull mentir-los, ni per un instant.

—Per parlar del David? Li ha passat alguna cosa?

Per telèfon és un desastre interrogar algú. No li veus la cara i et perds molta informació. La veu em diu que és jove i molt tímid i, a més, insegur. Jo tinc un nus a l’estómac. Aquest noi, que ara deu tenir uns vint-i-tres anys, potser ja ha refet la seva vida i ara vinc jo i l’arrossegaré a l’infern. Dubto. Per uns instants estic a punt de fer-li preguntes genèriques, a veure si ell m’ho explica tot per si mateix, però no puc fer-ho. He vist les cintes, ell és un dels que més hi surt, necessito el seu testimoni perquè al Donet li caiguin la major quantitat d’anys possibles. Uf, que difícil!, però no puc allargar-ho més.

—Escolta, estem fent una investigació i hem detingut el David… i hem trobat uns vídeos a casa seva, on tu vas estar acollit, a Castelldans, on surts tu.

—…

—Els vídeos només els he vist jo i no els veurà ningú més.

El silenci que noto a l’altre costat de l’aparell encara m’estreny més el nus de l’estómac. Jo no estic fet per a això. Què coi deu estar pensant aquest noi? On l’he fotut? Què li dec remoure? He de continuar.

—Als vídeos hi sortiu tu i l’Ismael tenint relacions sexuals amb el David. Era quan teníeu dotze o tretze anys…

El silenci com a resposta fa molt de mal quan saps que no és indiferència. En el silenci d’aquest noi puc notar dolor. Jo ja no sé què dir-li més. Ara és ell qui trenca la buidor.

—I què vols què faci, jo?

—Necessito parlar amb tu, que em facis una declaració oficial; si fa falta vindré a Galícia, però necessito la teva declaració perquè el David pagui tot el que us ha fet a tu i als altres.

—Ja… però és que jo ja ho he oblidat. I no ho vull recordar.

Ara sóc jo qui no sap què dir. Però no ho puc deixar així, he de reaccionar.

—Uf!, sí, t’entenc, t’entenc molt bé, però perquè això no torni a passar us hi heu d’implicar tots.

—Tots?

—Sí, els altres nois de la casa, l’Ismael, el Santi i els altres. Us hi heu d’implicar tots perquè si no el denuncieu s’escaparà, i si no compleix condemna tornarà a fer-ho.

Més silenci.

—Vols pensar-t’ho i et truco demà?

—Sí, m’ho penso. Truca’m demà.

M’ha penjat molt de pressa. Ara mateix tinc la sensació que aquest noi llençarà el telèfon al mar i no el localitzaré més.

L’ENDEMÀ

Torno a trucar al Xavi a Galícia. Va, amb fermesa, que el pitjor va ser ahir. Si no agafa el telèfon, amén, però va, som-hi.

—Hola, ets el policia?

—Sí, sóc jo. Què tal?

—Bé, i tu?

—Bé, bé, content de tornar a parlar amb tu.

—D’acord, vindré a Lleida a declarar, però no sé on dormir.

—No pots trucar al Santi o a l’Esteban?

—No ho sé, fa molts anys que no parlem.

Ara mateix no sé com arreglar-ho, però li dic que ja ho arreglarem. He d’aconseguir que aquest noi vingui a declarar i ja buscaré una solució, ni que l’hagi de deixar dormir a casa meva. Ara que el veig més disposat, aprofito per treure-li alguna cosa més.

—No recordo com va començar tot. Sí, jo anava molt amb l’Ismael, fèiem moltes coses junts. Ell potser ja hi era quan jo vaig arribar, no me’n recordo. El David ens donava premis… si ho fèiem ens donava premis: vint euros per anar d’excursió amb el col·le, tabac, i ens deixava pujar a dalt a fumar. No sé si ho feia amb els altres nois, amb l’Ismael sí perquè jo també hi era, però amb els altres no ho sé.

Hem quedat que vindrà i jo miraré de coordinar amb el jutge que el mateix dia ja declari al jutjat. És curiós com, tot i els nens, tot i viure a la mateixa casa, entre ells no s’expliquessin mai res. Aquest només en devia parlar amb l’Ismael perquè anaven junts, però el Santi es va sorprendre una barbaritat quan va saber que el David s’ho feia amb altres nens, diria que es va indignar i tot. I l’Esteban, que hi va viure molts anys i va veure com es masturbaven al sofà, no s’imaginava el que passava a l’habitació de dalt. Increïble.

TESTIMONI PROTEGIT

Ha vingut a declarar un noi que diu que a ell ja li feia tocaments a Fulleda, fa anys. Diu que allà tot el poble sabia que al Donet li agradaven els nens petits i tothom el vigilava i que a ell el portava en cotxe, se l’asseia a la falda per deixar-lo conduir i aprofitava per tocar-li les cuixes i els genitals, fins que el nen va dir prou. Ens demana que l’identifiquem com a testimoni protegit, i així ho fem. Mirant les dates de quan diu que va passar això tenim un problema, perquè fa massa anys i el delicte ha prescrit. L’endemà de venir a comissaria i demanar ser considerat testimoni protegit, apareix en un programa d’Antena 3, d’esquena i a les fosques, però jo el reconec perfectament. Espero que li hagin pagat bé, pobre carallot.

Ja tinc el 80 per cent dels que surten a les imatges identificats i resulta que a les fotos també surt un noi que és nebot del David i viu a Fulleda. Potser sí que al poble ho sabia tothom. I per què coi no va denunciar mai ningú res? El crido a declarar i ve amb la mare, germana del David, i la seva germana, que resulta que és l’alcaldessa del poble. Es reconeix a la foto perquè és impossible no fer-ho, però no vol denunciar el Donet i no em vol explicar res. La mare fa cara de destrossada, i la germana… tinc la sensació que ha vingut més per vigilar que per una altra cosa. No els dic res, tenen tot el dret del món a no denunciar i segur que el cas farà molt de mal a la família, i més si hi ha una política pel mig, però penso que si sabien que el David tenia tendències pedòfiles podien haver advertit algú quan va muntar una casa d’acollida de nens. Molt bé, fem veure que no en sabien res i dormim tranquils. Així ens va.

He anat cridant les noies que apareixen als vídeos mantenint relacions sexuals amb el Santi a l’habitació de dalt. Quatre? Cinc? Ara mateix no ho recordo, i m’adono que he de fer un bon llistat per aclarir bé la gent que tinc identificada, les dates que consten a les cintes, si volen denunciar, quina mena de delicte li podem imputar al detingut i tot el que faci entenedor aquest puzle en què em trobo fotut. Les noies queden bastant sorpreses, però com que les imatges són molt evidents es reconeixen i diuen que volen denunciar. Les informo que és un delicte contra la seva intimitat. Alguna m’ha preguntat si pot demanar diners i li dic que això ja és cosa dels advocats, fiscals i jutges, que a mi se m’escapa.

—No, no sóc jo! —em diu la noia que tinc al davant i que jo reconec perquè l’he vist al vídeo sense cap dubte.

—Segur? —li insisteixo, estranyat.

—Seguríssim. No sóc jo. M’hi assemblo, però no sóc jo.

Què li dic jo, ara, a aquesta noia? He vist un vídeo de més de mitja hora de durada. He hagut de parar-lo diverses vegades per triar el millor moment per fer una foto on es vegi només la seva cara, vull dir que jo tinc claríssim que és ella. I m’ha donat el seu nom el Santi mateix.

—Però… tu vas tenir relacions amb el Santi?

—Sí, però no sóc jo.

—Bé, bé, el que tu diguis. A mi em semblava que sí, per això t’he demanat que vinguessis. Les imatges són d’un vídeo gravat a la casa de Castelldans i…

—Jo no vaig estar mai en aquella casa —em diu, tallant-me i mostrant-me una actitud propera a l’enfadament.

—Molt bé, doncs deixem-ho aquí. No cal perdre més el temps.

S’aixeca d’una revolada i marxa sense dir-me ni adéu. I al cap d’un instant torna a entrar al zulo.

—Això no sortirà enlloc, oi?

—El què?

—El meu nom. Les imatges, res… tot això.

—No, per part meva no, és clar.

Aprofito per acompanyar-la a les escales i donar-li les gràcies per haver vingut fins a comissaria. Ara que sóc al passadís me’n vaig a veure l’Eva, l’especialista en informàtica. No hem coincidit d’horaris, jo he estat molt tancat mirant cintes i agafant declaracions i fa dies que no hi parlo.

—No he trobat cap vídeo fet per ell als discos durs, ho sento —em diu, com si fos culpa seva—. Hi ha un disc dur esborrat.

—Esborrat? Ho pots certificar, això?

—Sí, puc certificar que està esborrat i puc certificar que s’ha fet servir un programa que matxaca el disc dur de tal manera que no pots recuperar mai les imatges. I també puc certificar que hi ha una recerca de Google de com esborrar vídeos VHS amb imants.

—És clar, vam trigar gairebé dos mesos entre la denúncia i l’entrada i escorcoll, devia tenir temps d’esborrar-ho tot.

—Segurament.

—Mecàgon la p… Sort que no es va desfer de les cintes de vídeo. Es nota que a aquest personal els costa desfer-se del seu tresor.

—Tinc molta pedofília d’internet. Es descarregava molta cosa, sabia on buscar. També hi ha moltes fotos fetes per ell, però això ja ho sabies.

—I ell, ha pujat res a la xarxa?

—No. No que jo sàpiga.

—O sigui que no trobarem mai imatges d’aquests nens a internet?

—Crec que no.

—Creus?

—Jo no he detectat cap intercanvi d’arxius ni res que s’hi assembli procedent dels ordinadors del Donet. Ell descarregava però no pujava imatges de les seves.

Em queda un bon descans que redueix el cabreig per no tenir més material contra ell.

—Tenia contactes amb un pederasta mexicà.

—Ah, sí?

—Sí, mira, he fet tota la recerca, t’ho volia escriure en un informe…

—Ja ho faràs, explica’m què has trobat.

—Aquest paio —diu, mentre m’ensenya fotos d’un home gran fent sexe anal amb una criatura de… set anys?— s’ho fa amb el seu fill i ho puja a la xarxa.

—És el seu fill?

—Això és el que diu ell mateix. Mira, he rastrejat i sé com es diu i on viu.

—Hòstia, ho passarem a la Interpol immediatament. Com es diu?

—Wenceslao Zenteno Bravo, i li dóna l’adreça i tot: calle Vesalio 135, San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic.

—Però per què coi li dona l’adreça?

—Perquè el Donet, a canvi de les fotos, li va prometre enviar-li una càmera digital perquè pogués enregistrar els abusos.

—La mare que els va parir!

—Això va ser el 2004, no sé si aquest paio encara deu viure allí.

Repassant les anotacions de l’Eva i dels altres membres de l’equip ens surt que li hem trobat 13.620 imatges amb contingut pedòfil; 306 vídeos als discos, baixats d’internet, i 81 converses de xat amb contingut pedòfil, ja sigui pel contingut de la conversa, per l’intercanvi d’arxius o perquè es tractava de proposicions a algun menor per realitzar actes sexuals.

—Aquest paio estava obsessionat amb el Santi, ho tens clar, oi? —em diu l’Eva.

—Sí, molt clar. Per què ho dius, tu?

—Perquè he trobat arxius .doc on relata actes sexuals amb ell, fins i tot una mena de diari. També em queda clar que el noi no li corresponia.

—Això sembla. O no s’adonava de lo malaltís de la relació.

—Has vist això? Són dos fulls de càlcul .xls. En aquest, anomenat «planosex.xls», sembla que hi ha totes les trobades sexuals que ha tingut el Santi des del 2005 fins al 2011. És brutal perquè hi diu amb qui i, fins i tot, el tipus d’acte sexual realitzat.

—És flipant.

—I en aquest altre arxiu anomenat «polvos santi.xls» consten els actes sexuals del Santi tan sols amb nois des del 2008 al 2010. Tu creus que això és normal?

—No. No ho és gens, de normal, però si aquest paio és boig o malalt ja ho diran els especialistes. Això que em dius em fa pensar en la caixa que vam trobar plena de preservatius. Si apuntar en un Excel totes les relacions, detallades, ja té tela, imagina’t guardar-ne els condons.

Després de la conversa amb l’Eva vaig a buscar la caixa i em miro l’informe detallat que ha fet un dels companys. Hi ha quaranta sobres amb preservatius usats i em fixo en algunes de les anotacions que hi ha als sobres:

Llegir això em fa pensar coses. Com ho sap el David que han follat a casa de la Bel? I, damunt, té el preservatiu? O s’ho ha inventat? El paper del Santi en aquesta història és molt i molt estrany. Hi ha moltes coses que no entenc i no sé si les vull entendre. Si sóc malpensat puc creure que el Santi estava al corrent de tot això, però no he vist ni una imatge que em permeti pensar que el Santi sabia que el filmaven a l’habitació de dalt. I tampoc he vist ni una imatge on surti el Santi amb algun altre nen. No ho sé, veient-lo i parlant amb ell el veig bon noi. Els ulls, aquests ullets blaus que té, deuen enamorar per com de bonics són, però també perquè estan plens d’una tristesa i transmeten una enorme sensació de feblesa. Potser ja li anava bé aquest excés de carinyo, aquesta obsessió per part del David. Aquest noi va anar d’un extrem a l’altre, d’una família que passava totalment d’ell a un «pare» obsessionat fins al màxim extrem.

Uf, ja en tinc prou! Veig també el nom de Sonia, va intercalant la Bel i la Lola, i hi ha una Ana; quan apareix la Martina (26-04-08), ja no hi ha comentaris i només hi consta el nom d’ella i el nombre de polvos. Algun dia tres i tot. L’última anotació és del 2009.

En un informe a part es parla de més sobres on consten altres preservatius, són datats el 2003 i les anotacions parlen de «Santi, primera rasurada». Tenia setze anys. Acollonant. Ho passem tot al jutge i a la fiscal i així ens maregem tots, perquè jo no vull ser l’únic que estigui marejat.

LA CIRERETA

He anat comentant tots els passos amb el caporal i el sotsinspector. El cas està molt ben encarrilat i ja es fan més coses des del jutjat que no pas a comissaria. Allà s’ocupen dels testimonis de la Generalitat, forenses i tècnics de la Fundació que enviava nens al Donet. Jo no m’entero de res, i ni ganes, ja tinc prou feina a completar el puzle. Em queden algunes peces. La noia del trio, per citar-la, a veure si es reconeix i preguntar-li si vol denunciar. I un noiet que surt a les imatges i que no consta a la llista de menors que ens va facilitar la Generalitat. Ho he preguntat als acollits i no el coneixen. Bé, alguns m’han dit que els sona del poble i que era un noi marroquí, que potser es diu Wasim. A les imatges té dotze o tretze anys, ara ja en deu tenir uns quants més. Un altre que deu tenir una vida encarada i a qui traslladaré a una època que segur que no voldrà recordar.

Anem amb un company al bar del poble. Preguntarem, a veure si algú el coneix. Va, l’hi preguntem a la guapa cambrera.

—Disculpa, coneixes un noi que es diu Wasim?

—Per què? Qui ets?

—Som policies i volem parlar amb ell.

—Per què voleu parlar amb ell?

Coi de noia. Què li pica? Vols dir-nos si el coneixes i ja està?

—Escolta, tu dis-nos si el coneixes, i ja està.

—És que sóc la seva germana.

—Ah! Doncs si no estem equivocats, és major d’edat, no? I l’hi hem de dir directament a ell. On el podem trobar?

—És al Marroc.

—I quan tornarà?

—No ho sé. El voleu detenir?

—No, no. És una tonteria, res greu, però ho hem de parlar personalment amb ell.

—Ah! Si voleu us puc donar el mail i el Facebook. Allà no li va el telèfon.

Li he escrit diverses vegades però no m’ha contestat mai. Han passat setmanes i no em dóna la gana que em toregin. Enviem una patrulla per sorpresa a Castelldans i la germana no pot amagar que ja és al poble. El troben i li expliquen que ha de venir a declarar, que no pateixi, que no el detindrem, almenys no ara ni per aquesta qüestió. Ve a declarar.

—Saps per què ets aquí? —li dic.

—No. Ni idea. Jo no he fet res dolent.

Fa cara d’espantat. He mirat els arxius i és una mica peça, però res greu. Als companys els han dit al poble que els seus pares són molt religiosos. La germana no semblava magrebina i tenia un accent català perfecte. No sé si s’imagina tot el que li ve a sobre. No el faig patir més i vaig al gra. Li ensenyo una foto seva, només de la cara, que puc haver tret de qualsevol lloc, però que he tret d’un dels vídeos sexuals amb el Donet.

—Sí, sóc jo. D’on has tret aquesta foto? Per què me l’ensenyes?

—L’he tret d’una càmera oculta que tenia el David Donet a la seva habitació, i en quatre cintes et veig practicant sexe amb ell.

Es posa les mans a la cara i al cap. L’he enfonsat. Bufa i rebufa i no para de moure el cap en senyal de dir que no i d’enfonsament, o desesperació.

—M’ho vols explicar?

—Em feia les fotos despullat i em donava deu euros i un cigarro.

—I va anar a més?

—No t’ho puc dir.

—M’ho hauries de dir.

—No ho puc dir perquè com se n’enterin els de casa serà un desastre.

—Ja intentarem que no se n’assabentin els de casa teva.

El Donet quedava amb ell fins a tres vegades per setmana i li donava vint o trenta euros per contacte sexual. Un dineral cada setmana per a un menor d’edat. Al final diu que sí que vol denunciar, m’explica que vol marxar al Marroc i li demano que declari davant del jutge abans de marxar. Li he hagut d’explicar que ell, com que era menor quan va passar tot, no té cap culpa de res, i que si es busca un advocat potser podrà demanar una indemnització i tot. Al final demana la màxima discreció i declara davant del jutge. I desapareix cap al Marroc, esperitat.

Ja només em queda trobar la noia del trio. El Xavi i l’Ismael em van dir que la noia es diu Paula. Que no la coneixien gaire. Preguntant als altres nois, em diuen que l’única Paula que coneixen podria ser la filla de la dona de la neteja. La busco i les trobo les dues, mare i filla, a Alcarràs. Ara tenen un bar i en aquella època, entre juny del 2008 i febrer del 2012, la mare feia la neteja de la casa i alguna vegada s’emportava la filla, que llavors tenia catorze anys. Enviem una patrulla a Alcarràs i efectivament comproven que la mare feia la neteja a Castelldans. Els companys de la patrulla em truquen.

—La noia es diu Jenny Paola, però diu que hi ha gent que li diu Paula.

—Perfecte, digueu-li si vol venir a declarar i la porteu.

—Haurà de venir la mare.

—Per què?

—Perquè la nena és menor.

—Menor? No pot ser. Hauria de tenir vint anys o més.

—No, encara és menor.

—Bé, és igual, que vingui amb la mare, si netejava aquella casa potser ens explica alguna cosa.

Quan arriben, em frustro una mica, la filla no s’assembla gens a la noia de les imatges. Perdrem l’estona, però aprofito per parlar amb la mare.

—Aquella casa estaba muy sucia y desordenada. Allí había muchos hombres y eran muy guarros. Aquello no era manera de tener a niños, y mucho menos de educarlos —em diu la senyora, colombiana, que m’especifica que ella treballava amb nens al seu país.

—¿Y con qué frecuencia iban ustedes?

—Nosotras íbamos una vez por semana, pero no era suficiente. Estoy segura de que lo que nosotras limpiábamos quedaba sucio al día siguiente, eso era un desastre. Solo nos hacía limpiar a fondo cuando le avisaban.

—¿Le avisaban?

—Al señor Donet le avisaban de que vendría una inspección y él nos llamaba y me decía: «La semana que viene tengo inspección, quiero que lo dejéis todo estupendo y reluciente».

—Y ustedes, ¿coincidieron alguna vez con los inspectores?

—Sí, alguna vez. Se llamaban Ruth y Xavi, creo. Eran muy majos. Yo les decía que en Colombia había sido educadora y charlábamos sobre hábitos de convivencia. Un día les dije que esos niños de la casa no tenían buenos hábitos y se rieron un poco. Me dijeron que eran muy jóvenes y que se les tenía que educar poco a poco.

—Siempre que venían, ¿avisaban antes?

—No lo sé. A nosotras sí que nos avisaba antes siempre David.

—¿Y no vieron nunca nada relacionado con los niños? Ya sabe a lo que me refiero.

Mare i filla es miren mútuament i la nena abaixa el cap. Ui. Què m’explicaran ara? La noia no és la de les imatges, n’estic completament segur, i per això no n’hi he parlat. Espera’t, deixa’m preguntar.

—¿Ustedes vieron alguna cosa rara en la habitación de arriba? ¿No les parecía raro que estuviese tan limpia y ordenada en relación con el resto de la casa?

—El señor Donet no nos dejaba subir nunca arriba. Solo la planta baja y el primer piso, donde había las habitaciones. Nosotras, arriba, no subimos nunca.

Aquestes dues dones callen alguna cosa, especialment la filla, que no m’ha mirat ni un instant als ulls.

—¿Me quieren contar algo?

—…

Aguanto el silenci i me les miro. La mare mira la filla, la filla mira la mare i em mira a mi i, al final, la mare m’ho explica.

—Le diremos algo, pero que no salga de aquí, ¡eh! Una vez, sería a principios de 2009, a mi hija se le rompió el celular, el móvil. Y como en esa casa había siempre muchos teléfonos por todas partes, y Playstation y tabaco, esos críos tenían de todo, ella le pidió uno a un niño que se llamaba Andrés. «Déjamelo una semana, hasta que me llegue el nuevo aparato que hemos comprado por puntos», le dijo, y el niño se lo dejó. Los niños eran amables con nosotras.

La nena no aixeca la mirada. La mare fa una pausa com demanant permís a la noia, però continua explicant.

—Pues un día, en casa, la niña se puso a cotillear en el móvil y se puso a mirar fotos y vídeos que estaban allí grabados y, de golpe, se puso a chillar. «¡Mamá!, mamá, mira lo que hay aquí». Y vino corriendo y me lo enseñó. Eso fue horroroso.

—¿Y qué había?

—Un vídeo que no me puedo quitar de la cabeza.

—¿Me lo cuentan, por favor?

—En el vídeo se veían los niños pequeños, Diego, que tenía ocho años, y los otros, Víctor, Andrés, Lucas, que creo que también tenía ocho añitos, y Santi, que era el mayor, creo que catorce años. El Santi, que parece muy jovencito, que le ves y dirías que tiene diez años. Pues ese le hacía una felación a Andrés, que tenía once. Y luego se penetraban unos a otros y se masturbaban. Había dos vídeos. Era asqueroso.

—¿Y usted qué hizo?

—Pues lo que tenía que hacer. Le llevé inmediatamente el teléfono al Señor Donet y le dije que mirase los vídeos y vigilase más a los críos, que se estaban desmadrando.

Les dues dones em miren amb por perquè m’he posat les mans al cap i m’estic estirant els cabells. Crec que em llegeixen a la cara que, ara mateix, les escanyaria a totes dues, però, pensat fredament, què podien fer?

—Nosotras no nos podíamos imaginar que el abusador era el señor Donet. Era tan amable con nosotras y su labor con los niños era muy admirable. Yo sospechaba que Andrés abusaba de Diego, que era más pequeño, pero no me imaginé nunca que era el señor Donet. Eso nunca. Y él era el tutor, ¿no? ¿Qué quería que hiciese?

—¿Y qué les dijo él cuando vio los vídeos?

—Dijo que tomaría cartas en el asunto, que eran chicos que venían de familias desestructuradas, con antecedentes muy complicados, y que él se ocuparía de educarles y poner las cosas en su sitio.

I no ho van dir mai a ningú més, és clar. Ni tampoc van venir voluntàriament quan va sortir a la premsa que l’havíem detingut. En aquells vídeos no sortia el Donet. És clar, i elles confiaven en el tutor. Com tothom durant disset anys.

Amb el Santi ja hi vaig parlar i diu que ell no va rebre abusos. No m’ho crec, perquè, si fos així, per què havia de fer ell fel·lacions a nens petits; algú n’hi devia haver ensenyat! Però ell ja és major d’edat i diu que no. I no apareix en cap vídeo. Doncs jo, a callar. I als petits no els puc interrogar perquè són menors, ho faran els especialistes del jutjat.

He demanat una nova entrada i escorcoll perquè vull agafar tots els telèfons. Ho fem i, tot i que trobem una desena de telèfons, no hi ha res enregistrat. O ho van esborrar, igual que els discos durs. I només ens podrem centrar en els casos que surten a les cintes de vídeo que, vés a saber per què, no va tenir temps de destruir. Vam tenir sort? No. Ara que he vist tot el que he vist, hauria preferit mil vegades que res de tot això hagués sigut veritat.