NUS I AMB ELS BRAÇOS ALÇATS
La Nora em vingué a buscar amb el seu tot terreny. Em portaria fins a la missió per un camí alternatiu al que solia fer jo, que havia quedat finalment intransitable.
Ambdues miràvem fixament endavant, deixant els cultius bantus enrere, així com algun pigmeu que hi pogués estar treballant, massa baix per treure el cap ni tan sols per sobre de les plantacions menys ufanoses.
—Àngela, així doncs, ¿quin dia marxes exactament?
—Demà passat agafo el vol!
—Vaja… això és ja mateix!
—Sí, correcte. Ja no queda res…
D’un tros lluny, vaig veure l’Antoine esperant-nos a l’entrada. Aquell home era com un far que il·luminava el mar de nens i nenes en el que romania sempre submergit.
—Àngela, fixa’t! —m’alertà la Nora—. En Wasse està amb ell! És en Wasse!
—¿En Wasse? ¿N’estàs segura? —vaig preguntar quan ni jo mateixa ja en tenia cap dubte—. ¿Què hi fa en Wasse aquí? ¿Qui l’ha convocat?
L’Antoine, abans que haguéssim saltat de jeep, ens ho feu saber:
—En Wasse fa uns dies que ve per aquí! Diu que mentre duri la missió, ell hi vindrà per intentar aprendre tot el que pugui.
—Wasse! —vaig cridar mentre em llançava als seus braços—. Wasse! Fill…
—Àngela, Àngela! —bramà el noiet.
L’Antoine ens havia dit de venir amb gana, ell es cuidaria de preparar un bon dinar. La missió comptava amb un cuiner excepcional així com una colla de petits aprenents, entusiastes, que s’havien convertit, des de ja feia temps, en col·laboradors imprescindibles, sobretot en aquells dies, tristament passats, en els que la missió funcionava a ple rendiment.
De seguida tinguérem el plat a taula.
—És llom d’antílop —digué en Wasse mentre tornava de la cuina amb una cassola de carn fumejant.
De primer plat havíem menjat un combinat excels de fruites tropicals de collita pròpia.
—La fruita era de la missió, però això és una delícia de la selva: l’he caçat jo mateix. L’he perseguit per la malesa, saltant matolls i sotabosc fins ben bé tocar la xarxa que li tenia parada des de primera hora d’aquest matí. ¿No està malament, oi?
Tots vam aplaudir la proesa. L’Antoine fins i tot s’aixecà per abraçar-lo.
—¿Ha pres alguna decisió el teu poble, Wasse, sobre què fer en els propers dies? —vaig preguntar per així entrar ja en la qüestió.
—No encara, Àngela. Però em temo que no oposarem resistència.
—Vaja… —sospirà l’Antoine— de moment, doncs, no sabem què farà el poble d’en Wasse… De fet, no sabem què farà cap habitant de la selva. No he aconseguit cap informació dels infants de l’internat. Sembla que fins al darrer moment no mouran fitxa…
—Però, ben mirat, i parlant seriosament, ¿què hi pot fer un pigmeu? —es preguntà en Wasse—. ¿Què podria fer-hi tot el poble pigmeu encara que es posés d’acord per actuar conjuntament? Hi ha amenaces contra les quals el meu poble no hi pot fer res… Els ancians saben que d’una confrontació només podem sortir-ne malparats… Si ens plantem davant les màquines, nus i amb els braços alçats, ens passaran per sobre com si no ens haguessin vist. ¿No us n’adoneu? ¡Us demano que no culpeu al meu poble i que us poseu al seu lloc! Us ho demano per favor…
L’Antoine sortí ràpidament en defensa d’en Wasse.
—En Wasse té raó! No podem comptar amb l’ajuda del poble pigmeu. Els de la missió, però, no ens mourem d’aquí. La decisió ja l’hem presa. Estem disposats a que ens passin per sobre, si cal…
—Però, Antoine! —feu la Nora, incrèdula.
—Nora! La decisió està presa! —exclamà aquell home de pau amb una contundència amb la que mai l’havia vist expressar-se.
No hi havia lloc per a la rèplica.