LA MEVA VIDA SENSE RUMB

Una certa melancolia s’estava apoderant de nosaltres, i vaig sentir que era moment d’un canvi brusc de registre.

—Jane, d’aquí uns dies, si Déu ho vol, tindràs un altre convidat. En Wasse ara mateix està travessant el Camerun, direcció Europa. Ho fa a peu.

—¿En Wasse? ¿Qui és en Wasse? ¿Què vols dir que està venint a peu? —preguntà, de sobte, desassossegada.

—En Wasse és un meu amic pigmeu. Me l’estimo com un fill, Jane. Viu al campament que d’aquí pocs dies serà arrasat si no hi fem alguna cosa.

—¿Però com pot ser que li hagis permès venir? ¡No arribarà mai a tocar Espanya! ¡Morirà molt abans, Àngela!

—Jane, si us plau, prou! —vaig cridar, exaltada, com si de sobte algú m’hagués retornat a la realitat i m’hagués fet adonar de com d’il·lusa havia estat concebent alguna esperança que en Wasse pogués aconseguir arribar fins on érem nosaltres dues pel seu propi peu.

Recuperada la calma, vaig dir:

—¿Saps, Jane?… en aquests dies, la Nora m’ha parlat sovint de tu. Em va dir que tu ja mai et mouries d’aquesta casa. Que ningú seria capaç d’arrancar-te’n. Recordo que mentre m’ho deia, em sentia orgullosa de tu, i t’admirava, i encara no t’havia tingut mai al davant; perquè, saps, durant més de vint anys jo no en vaig tenir, de casa… Tothom es veia en cor de fer-me propostes de nous viatges, nous reptes. Ara penso que sovint se m’ha faltat al respecte. De fet, el meu pare fou l’únic que sempre intentà oposar-se a la meva vida sense rumb, però no aconseguí mai redreçar-la.

—Àngela, potser ell continua volent prendre el timó de la teva barca, i ajudar-te a reorientar d’una vegada la teva existència…

Vaig fer una pausa com intentant buscar les darreres paraules que ho sintetitzessin tot.

—No Jane, ara jo ja no em mouré de la Selva. Jo no sé com seran els darrers anys de la meva vida; ni la gent que tindré l’oportunitat de conèixer; ni qui passarà per allà casualment i, de sobte, esdevindrà algú important per a mi… No. No conec com serà el futur, ni com em pagarà la vida la meva determinació a posar punt i final a tantes anades i vingudes, a tantes maniobres frustrades, a l’abandonament ple de frivolitat dels meus dos grans amors…

—¿Dos grans amors, Àngela?

—Sí Jane, dos grans amors! ¡Però és ara que m’adono que foren grans! En el moment en que els abandonava, mentre els deixava tan lleugerament enrere, no n’era pas conscient… ¿Saps, Jane? M’adono que durant la vida necessitem constantment el consell, l’orientació d’algú que ens vulgui bé! Si no, tot esdevé inútil, impossible!

Amb un gairebé inapreciable moviment de les seves parpelles, vaig notar que s’adheria a la meva teoria.

Mentre m’ensenyava la resta de la casa s’anà fent fosc, i finalment em proposà sopar alguna cosa a fora el porxo. Aquella nit ja no tinguérem res més a dir-nos; havíem connectat d’una manera tan extraordinària, que amb només qüestió d’hores ambdues havíem deixat les nostres ànimes respectives, completament nues, l’una davant de l’altra…