SENSE TOCAR DE PEUS A TERRA

Amb els pas dels dies, el meu entusiasme inicial s’havia anat moderant progressivament, i amb l’esperit més calmat vaig poder reprendre la lectura on l’havia deixada.

Ja feia una setmana que havia arribat.

El dia s’havia llevat tapat, absolutament ennuvolat i gris.

«Per fi eres infermera, Àngela!, i em vas dir que marxaves només unes setmanes a l’Àsia, a fer unes pràctiques en el marc d’un programa de voluntariat, però finalment vas decidir construir-hi el teu futur, lluny de mi. És cert que em vas assegurar que tornaries si jo t’ho demanava, però jo no era ningú per obligar a la meva filla a tornar. És cert que em va costar molt acceptar que, poc després de perdre la teva mare, t’hagués de perdre també a tu. I també és veritat que m’hauria agradat que algun dia m’haguessis visitat sense presses, sense el teu bitllet de tornada a la butxaca. En el fons, Àngela, suposo que durant quaranta anys el meu orgull m’ha impedit dir-te que jo mai he merescut una filla com tu, que ho vas deixar tot per servir als altres; i en canvi m’ha faltat valentia per rebre’t sense cap ressentiment i amb els braços oberts quan has vingut, encara que només fos per unes hores. Probablement hauria d’haver estat capaç d’afrontar les meves fòbies i decidir-me d’una vegada a aixecar el vol i anar-te a veure, encara que fos arriscant la vida!… Però no! Ho sento molt Àngela, de veritat, però jo no em veig sense tocar de peus al terra si no és el d’una barqueta surant sobre l’aigua! Com m’agradaria que poguessis comprendre’m, filla meva!».