UN DIBUIX
Aquell vespre, havent sopat, al porxo hi arribava una brisa càlida. La Jane proposà el tema de conversa:
—Parlem del teu vell amor, Àngela… És bo deixar anar vells amors, quan sabem que sempre els portarem al cor; que segueixin el seu camí onsevulla que els porti… El meu fill trià marxar…
—¿Va triar marxar? ¿Què vols dir Jane? ¿No t’entenc? Sé que morí ofegat… No sé res més.
—Jo vaig pregar al teu pare que no en digués res a ningú, Àngela. I jo sé que ell sempre va respectar el meu desig. Àngela, el meu fill es va suïcidar.
—Què dius, Jane? No em facis plorar…
—Si Àngela. Aquell matí, com ja havia fet altres vegades, va escapar de casa. Va tornar a saltar per la finestra de la seva habitació; però aquesta vegada hi havia deixat enganxat un paper amb un dibuix.
—¿Un dibuix? ¿Quin dibuix hi va deixar?
—Era d’una simplicitat i eloqüència glacials, Àngela… Una línia horitzontal, i a sobre una rodona de la qual, a banda i banda s’aixecaven dues ratlles verticals… I al damunt, una V gegant! Sí, Àngela, era gegant!
—Jo, ara mateix, sóc incapaç de comprendre…
—Sí, Àngela, la línia del mar… comprens? I ell traient el cap amb les mans alçades! ¿Ho veus ara? ¿Ho visualitzes? Ens deia que se n’anava al mar, i que ja no tornaria… Havia pres la decisió de nadar endins fins morir ofegat, Àngela! ¿Ho captes?
—I la V gegant, Jane? ¿Què simbolitzava la V gegant?
—Jo i el meu marit vam comprendre que, per darrera vegada, havia volgut insistir-nos que en la seva vida hi havia una àguila gegant! Sí, l’àguila que l’havia alliberat de l’internat de Texas!
—¿I per això el teu marit, des de llavors, cada dia sortia a nadar al mar?
—Esclar que sí, Àngela… Tot i que ell volia viure, per mi, més d’una vegada m’havia dit que si mai moria a alta mar, com el nostre fill, no m’entristís, voldria dir que finalment havia aconseguit trobar-lo. De fet, el darrer dia em digué que tenia el pressentiment que, a part del meu fill, hi havia molts cossos flotant a l’aigua, encara amb vida, i que no tornaria sense haver-los tret a tots…
Vam estar parlant gairebé fins que es feu de dia. De fet, aquella nit la passarem al ras. Ens havíem acomodat sobre dues gandules les quals, des de la mort d’en Joe, havien quedat absolutament en desús.
Però, malgrat gairebé no haver dormit, la Jane, avesada a funcionar amb el sol, es despertà, com sempre, just abans que el dia comencés a llevar-se.
—Àngela, avui potser millor que reposis. Hem dormit molt poc…
—¿Segur que no et sap greu que no t’acompanyi, Jane?
—No, esclar que no…
—Potser, Jane, les ànsies de llibertat del teu fill eren d’una envergadura difícils de comprendre…
Sense dir res més, la Jane m’acaronà la galta, estirà els braços per deixondir-se, i emprengué el camí de baixada fins al poble.
Jo, de seguida vaig reprendre el son.