APADRINA’M!
Em despertà la seva veu cridant-me de lluny. La Jane tornava abans del que era habitual. El sol gairebé no s’havia després del mar, i el dia encara mandrejava.
—Àngela mira! —cridava quan encara no havia aparegut darrera corba que feia el camí que arribava fins al davant de la casa.
Vaig acostar-me a la porta que donava accés a la finca.
Se m’acostava caminant de pressa, agafada de la mà d’un nen petit.
—¿Qui és aquest petit, Jane? ¿Li ha passat alguna cosa? ¿On son els seus pares?
Continuava amb el seu pas accelerat.
En els darrers metres, veient que el nen donava mostres de cansament, se’l va carregar a coll, i el protegia com es protegeix del fred un infantó recent nascut.
Quan finalment la vaig tenir al davant, va descobrir el rostre del nen a qui em semblà ja haver vist abans. No sabia d’on, ni de què, però jo, a aquell nen l’havia vist abans! Aquell rostre em semblà inconfusible: li hauria posat qualsevol dels noms de les criatures que periòdicament venien a la meva consulta.
—Aquest nen no diu res! —digué la Jane mentre el deixava de peus a terra.
Anava descalç, i vestia uns texans gastats i una samarreta verda màniga curta. Al pit hi havia dibuixat el continent africà amb unes lletres grans que posaven «apadrina’m!».
—¿D’on has tret la samarreta, nen? —vaig demanar-li, ara amb l’expressió greu, una mica ferida per la constant aversió amb la que continuava mirant-me.
—Res, amiga. O aquest nen és mut, o és molt marrà! Haurem de portar-lo a la policia… —digué la Jane, fixant la seva mirada directament al petit.
En sentir «policia» el nen va reaccionar i s’agafà fort als genolls de la Jane.
—Bé… —digué la Jane, lleugerament reconfortada—. Almenys sabem que ens entén…
El petitó, ara tenia la cara perfectament amagada entre les cuixes de la Jane, i em vaig ajupir per poder establir contacte visual amb ell i aconseguir que m’acceptés mínimament. No estava pas demanant gran cosa: amb un somriure en tenia prou. I de seguida, el record d’en Wasse apuntant-me amb el seu arc des del marge de la carretera, fou inevitable.
—Jane! —vaig cridar, com si m’acabés d’emportar un ensurt mortal.
—Què passa Àngela! Què passa!
Fins i tot el nen es girà espantat del meu crit sobtat. Ho feu, però, amb el seu mal humor intacte.
—Jane! És com ells, Jane! És com ells! Aquest nen pertany al seu poble!
—¿A quin poble, Àngela? ¿A quin poble et refereixes?
—Al poble d’en Wasse, Jane!
Després, amb molt de tacte vaig aconseguir agafar-li les dues mans, i que deixes acostar els meus ulls als seus.
—¿Com et dius, bonic? ¿Perquè estàs enfadat amb mi? ¿D’on ha sortit un nen tan preciós? —vaig preguntar-li en Baka.
Immediatament somrigué. Sí! Tenia les dents serrades! Era un pigmeu! Sabia que era un pigmeu!
—Awi. Em dic Awi.
—Què hi fas aquí Awi? Jo sóc amiga dels teus amics! Jo també vinc de la selva. Promet-me que mai més em tindràs por.
—T’ho prometo —digué el petit en Baka.
—Parles Francès, Awi?
El petit feu que no amb el cap.
—Jane, no podràs parlar amb ell. Aquest nen fa poc que és al país. És un pigmeu.
—Però bé que m’ha entès quan l’he amenaçat de portar-lo a la policia.
Fou sentir a la Jane tornar a pronunciar «policia» que el nen tornà a agafar por. Però aquesta vegada s’abraçà a mi i no pas a la dona que l’havia trobat.
—Deu ser una de les úniques paraules que comprèn, Jane. No sembla que hagi tingut una bona experiència durant la seva arribada al país. Per cert, com l’has trobat? ¿Què estava fent?
—Estava dormint a la sorra. No m’ho podia creure, Àngela… He vist un cos petit a la sorra i m’hi he acostat amb molta por. He sentit que, per tercera vegada, aquell mar estava apunt d’obsequiar-me el meu afecte de tants anys visitant-lo a primera hora, amb un altre cos sense vida. Estava estirat de panxa a la sorra amb tots dos braços estesos endavant, amb la el cap tombat cap un costat.
—I després?
—Després m’he agenollat al seu costat i he vist que respirava. L’he despertat: «Hola petit, què hi fas aquí?». El nen de seguida m’ha somrigut amb aquestes dents punxegudes que jo, a diferència de tu, mai havia vist abans.
De sobte, el rostre de la meva amiga es transfigurà d’una excitació sobrevinguda.
—Àngela! —exclamà, com si tingués alguna altra noticia per donar-me.
No sabia què estava apunt de dir-me, però, per si de cas, jo ja m’havia posat en estat d’alerta màxima.
—És el petit d’en Wasse, Àngela! Ha de ser el petit d’en Wasse!
—Però, segons en Wasse, a aquell petit l’havien deixat surant, ben mort, sobre una fusta, oi?
—I si estava viu? I si finalment el bot de salvament aconseguí reanimar-lo? No et sembla tot massa fascinant, massa increïble, per ser cert, Àngela?
Mentre parlàvem, l’Awi va córrer fins el porxo, i es va colgar sota uns coixins posats en una butaca.
Ara sí que el dia s’havia fet espectacular! El cel era clar, blavíssim. Les cases del poble, blanquíssimes, amb el campanar sobresortint com per indicar-nos un camí. No, no era el moment per trucar a la selva informant de la nostra troballa. El que ara estàvem vivint amb una il·lusió moderada, continguda per la incertesa, podria, de sobte, tòrcer-se si, en algun moment —cosa més que probable— les forces de l’ordre es presentaven a casa reclamant-nos un nen que se’ls havia escapat.