L’AIRE REMOGUT PER UNA FLETXA
Mentrestant, l’Awi, assegut d’esquena a nosaltres, continuava reposant a l’exterior. Feia estona que, de reüll, me’l mirava. El nen no es movia, i vaig pensar que potser s’havia adormit. La Jane, que no li havia tret de mirada del damunt ni un moment, finalment s’aixecà silenciosament del sofà, sortí a fora, i s’assegué al seu costat. Com havia fet amb mi uns minuts abans, tombà el seu cap sobre l’espatlla del nen.
Jo tenia el cor dividit; i la meva mirada, que pretenia abastar-ho tot, semblava incapaç de concentrar-se en res, i es feia dispersa. Per fi, el gran bantu arribà fins al davant del petit pigmeu que li traspassaria la corretja de cuir.
—Jane, vine, entra! Ara li dóna! Ara li dóna! —vaig cridar.
Però la Jane no deia res. Ella i l’Awi contemplaven embadalides globus encesos amb torxes que pujaven de mar. Eren les festes del poble.
El dron, ara tenia posat l’ull en l’àguila, aparentment nerviosa, amb ganes evidents de volar.
—Noies, noies! Sou aquí? —va demanar la Nora.
—La Jane ha sortit un moment, Nora —vaig contestar, evitant donar cap més detall.
—Digues-li que entri, Àngela, o es perdrà el moment més esperat, quan li entregaran l’àliga al bantu i aquest la deixarà volar!
Però jo no vaig fer cas a la Nora. En silenci, jo i la Jane ens havíem repartit els papers. Més tard, ambdues tindríem coses per explicar-nos…
De sobte, es va sentir un gemec espantós de l’àguila, que va començar a aletejar com si hagués estat ferida d’un tret. Es produí un «oh!» col·lectiu amortit només pel so de fons de la caiguda de l’aigua.
Eren instants de confusió, en els que l’àguila havia trencat el guió previst. Finalment, l’au havia aconseguit desempallegar-se del guant del pigmeu i ja s’enlairava pel davant del salt d’aigua, en un aletejar feixuc que semblava que no li aconseguiria poder adquirir la verticalitat necessària per elevar-se podent esquivar alhora l’aigua i les flames de les torxes.
De sobte, com si un llamp hagués caigut al mig de la selva, una llum potentíssima il·luminà tot el salt d’aigua, i ara es veia perfectament l’animal batallar per no ser-hi engolit, desafiant la força de la gravetat que semblava imposar-se al seu aleteig desesperat.
—Nora, ¿què ha passat amb l’àliga? ¿Com s’ha pogut escapar? ¿Què ha estat aquesta resplendor?
La Nora no contestava.
Mentrestant, el seu dron continuava emetent en directe.
El bantu, amb un disgust evident, feia la cara de no saber-se explicar què havia passat. De fet, ningú estava entenent res…
—Noies, torno a tenir el control de l’aparell! —digué en Wasse, de sobte, amb un entusiasme que no es corresponia amb la gravetat del moment.
—Wasse, fill! ¿Què li ha passat a la Nora? ¿Com és que no diu res? ¿Algú ha pres mal?
—No, no, ningú…
Uns moments després, el seu dron ens oferia una imatge privilegiada:
—¿Veieu la fletxa clavada a l’arbre?
—Sí, esclar que la veiem… —vaig dir sense esma.
—He fet blanc! I no he pas disparat de prop! Aquesta és la fletxa que ha esquinçat la corretja de l’àguila, noies! Jo no penso que el bantu sigui el substitut indicat de la Nora. No. És cert que la Nora necessita algú que la rellevi, però no pot ser el bantu. És un gran home, amic de la selva; un admirador de la Nora i de tot el que l’envolta, sens dubte; ha fet un servei impagable al meu poble cooperant amb ella per evitar el saqueig del campament, és cert! Però jo crec que encara pot fer més! Jo espero molt més d’ell! Espero que treballi incansable fins que, arran de les carreteres, ja no s’hi vegi cap més pigmeu esclavitzat com si fos la pertinença d’algú. El temps dels faraons ja queda molt enrere, sabeu?
—Però Wasse… —vaig exclamar.
—Acompanyaré al bantu fins a l’arbre i li mostraré la fletxa clavada, i li explicaré les meves raons. Només el cap de la meva tribu ha sentit l’aire remoure’s prop seu. Un pigmeu com ell detecta l’aire solcat per una fletxa llançada des de l’extrem oposat de la selva!