L’INICI DEL FINAL

Uns dies després, encara a casa de la Jane, vaig rebre una carta escrita a mà adreçada a mi, de part de la Nora.

«Àngela, com estàs? Ja sé que hauria pogut esperar una altra setmana a que arribessis per explicar-t’ho, però t’he volgut avançar un petit tresor que tinc entre mans, perquè vegis com s’obrà el miracle. A continuació t’adjunto unes paraules que Mn. Georges va enviar a l’Antoine tot just després que en Wasse hagués estat amb ell a París. L’Antoine, que sabia que jo tenia pendent una visita al consolat americà, em digué de transcriure aquell missatge digital, a mà, i fer-li arribar al cònsol perquè el llegís. I així ho vaig fer. L’home em rebé assegut confortablement en una butaca. De fons sonava el rei del Country, el texà George Strait. Aquell home s’enamorà de mi gairebé a primera vista. Em contemplava com es contempla un misteri, i ara sé que mentre m’escoltava, ja anava concebent el seu pla per frenar les màquines. Segur que quan vaig haver marxat, llegí la carta que Mn. Georges havia escrit a l’Antoine. Jo crec que degué ser llavors quan el cònsol decidí sol·licitar l’arribada de l’exèrcit de drons en missió humanitària, sense dilacions, aquella mateixa nit.

»Aquí tens la carta:

»Benvolgut Antoine, no podia deixar d’escriure’t per dir-te que tot just ara, el teu estimat Wasse ha deixat Notre Dame! Sàpigues, que a hores d’ara ja és dalt de l’avió, destí Camerun! En Wasse torna a la tribu! Seguirà, doncs, el camí que emprengui el seu poble.

Hem passat, junts, dos dies fantàstics, en els que m’ha parlat de tu i de la selva amb apassionament. T’agraeixo el gest d’enviar-me aquest xicot recentment incorporat a la missió. La seva simple presència a París, després de la seva travessa durant la qual ha gaudit de la protecció de Déu d’una forma admirable, m’ha omplert de renovada esperança, ara que els meus dies s’acaben. I si la meva fe n’ha sortit enfortida amb només dos dies d’estar amb ell i poder escoltar tot el que tenia per explicar-me, em pregunto com deu ser la teva després de tants anys de contemplar i escoltar amb atenció la quitxalla que freqüenta les nostres aules. Em deia en Wasse que penses resistir pacíficament, i que tu no et mouràs del teu lloc… Em suplicava que jo —davant de la teva decisió absurda— hi fes alguna cosa urgent. Però jo, estimat Antoine, li he dit que no era ningú per aconsellar-te… Que havies de ser tu qui —havent invocat a l’Esperit Sant i esperant una resposta clara del Cel— acabessis decidint com obrar. El xicot semblà entendre’m, i de seguida m’explicà els riquíssims rituals amb els que el seu poble invoca Eyengui, l’esperit de la Selva, quan ha de prendre una decisió important. Em deia que, fins i tot alguns homes emprenen un llarg viatge per anar al seu encontre. El fum d’algunes herbes els ho fa possible! ¿Què et sembla Antoine? ¿No ens mou a tots els homes un mateix desig de saviesa? Ara que els meu dies s’esgoten, estimat Antoine, t’he de dir que veig, com mai, la bellesa del món, i com ens cal lluitar per preservar-lo. No, Antoine! Jo no puc dir-te que abandonis, tot i que em seria molt fàcil fer-ho, des d’aquesta poltrona on, cada dia, germans meus amb un esperit de servei encomiable, m’ajuden a acomodar-me, a la primera fila d’aquesta Catedral buida, silenciosa, reconstruïda amb els esforços de mig món! ¿Per què volien la catedral si no es respecta l’amor que des d’aquí es projecte en obres concretes? ¿Els enlluerna la majestuositat d’aquest temple, i en canvi aplanen els barracons fets de totxana i fang dins del qual volem que es formin els nens i nenes que han de fer possible la pau a l’Àfrica, i, per extensió, al món sencer? Em seria tant fàcil, Antoine, dir-te que posis per davant de tot la teva vida!… Però No! No ho faré… perquè jo —com li he dit a en Wasse— no tinc davant meu la missió! No puc sentir, com deus sentir tu encara, en l’aire, els cants de tants nens i nenes que hi han passat deixant-hi els seus jocs, les seves rialles, la seva simpatia… Imagino que perdre la vida intentant que els nens puguin tornar-hi, sí, en aquestes mateixes aules, i no pas en d’altres que ens deixin construir unes hectàrees més lluny! —seria, Déu no ho vulgui, un honor, una joia… Estimat Antoine, resto unit a tu en la pregària, fins que tornem a veure’ns en el Crist!

Mn. Georges».

Saps Àngela, estic convençuda que aquestes paraules que acabes de llegir ja consten en l’arxiu militar dels Estats Units.

Foren l’inici del final de les taladores!