De cor

Que saber un text de cor vulgui dir saber-lo de memòria ens indica que, d’alguna manera, en una operació memoritzadora hi ha alguna cosa que té relació amb l’afecte. I si es tracta de poemes, jo crec que encara més. D’acord que la memorització té una bona part de mecànica, que fins i tot existeixen les que en podríem dir estratègies mnemotècniques, que la poesia, sobretot l’antiga, ja porta incorporada, amb les estrofes regulars, el metre i la rima, bona part d’aquestes estratègies, és a dir, que constitutivament la poesia ja demana ser memoritzada, d’acord, però sense una bona part d’afecte, sense una implicació afectuosa, tota memorització de poemes està abocada a l’oblit. És obvi, em sembla, que no ens aprenem un poema per poder citar-lo en alguna reunió social, en la sobretaula d’un sopar d’aquells que en diuen literaris, tot i que això sempre pot fer el seu efecte. No, ens aprenem un poema perquè ens fascina, perquè ens sedueix, i perquè la seva forma ens pugui amarar el cervell i quedar-s’hi per sempre.

Ja sé que ara, en el segle dels dipòsits portàtils de la literatura universal, aprendre un poema de memòria és considerat una cosa inútil. Per què ens hem d’aprendre de memòria un poema de Carner, posem per cas, si podem portar a la butxaca tots els poemes de Carner i tots els poemes de totes les llengües del món? Però precisament aquesta facilitat de disposar a l’instant de tota la literatura universal posa en evidència el valor insubstituïble de la memorització. Eliminats els serveis utilitaris d’aquesta memorització, la podem abocar únicament als seus valors més profunds: la implicació del nostre pensament en un text i l’acció d’aquest text en la configuració de la nostra personalitat.

Som llenguatge. Som el que pensem i pensem el que podem formular. Per tant, com més llenguatge posseïm, més podem pensar, i com més calibrat sigui aquest llenguatge, amb més precisió podrem pensar i així podrem ser amb més intensa exactitud. Un text que memoritzem s’infiltra en el nostre arsenal de llenguatge, les seves formes n’enriqueixen les formes, els seus continguts fan el mateix amb els continguts de la nostra consciència. Els seus ritmes marquen, sense que ens n’adonem, els ritmes del nostre pensament.

Llegim per tenir informació, però, i la saviesa? La saviesa exigeix compenetració amb allò llegit, decantació d’allò llegit, depuració d’allò llegit, assimilació de l’essència d’allò llegit. De la suma crítica d’aquestes assimilacions neix la saviesa. Aprendre un poema de memòria vol dir donar-li un tractament especial entre tots els altres poemes. I un cop memoritzat, entra dins nostre com una reserva de saviesa. Quan ens l’hem après, encara que se’ns vagi perdent amb el temps, encara que acabi vagant pel nostre cervell en filagarses inconnexes, forma part d’allò que ens vertebra l’ànima.

Aprendre un text, un poema, de memòria, és un acte d’amor. Oferim la nostra ment, el nostre esperit, la nostra ànima, a un altre cos, un cos estrany, i això ho fem, en el fons, per amor. Un amor que dóna plaer, evidentment; un amor que ens enriqueix, també; un amor que ens fa companyia, és clar; però un amor al qual ens donem, al qual donem una part del millor que tenim. I així els textos, els poemes, apresos de memòria acaben sent sang que vivifica el nostre llenguatge i algunes de les seves formes acaben sent imperatius morals de la nostra conducta. Si jo m’he après «Preservació», de Josep Carner, per exemple, potser en alguna ocasió de la meva vida que ho reclami —de fet, n’hi haurà més d’una—, el seu últim vers s’alçarà en la meva consciència com a patró de conducta ideal: «No hi ha corona com un dol callat». Així funciona.

Si, com diu Harold Bloom, llegim per enfortir el jo i per descobrir els seus interessos autèntics, aprendre un text, un poema de memòria és reforçar l’esquelet d’aquest jo, augmentar-ne la massa muscular. Al mateix temps que els poemes que aprenem de memòria passen a formar part de nosaltres mateixos, nosaltres —i això és tan o més important— passem a formar part, gràcies a ells, d’aquest univers únic i incomparable del Sentit. Donem poc —un racó de la nostra memòria— i rebem molt: sang fèrtil de llenguatge, energia moral de significats, pertinença íntima a una comunitat de parlants. En la solitud de les nostres nits de guàrdia, la memòria, desgranant un vell poema après en la joventut, ens salva de la misantropia excessiva i de l’autopietat aïlladora, perquè ens torna el batec més íntim d’allò que ens constitueix: el llenguatge. Per això és delicat saber quins textos, quins poemes memoritzem. Per exercitar la memòria qualsevol text funciona, però per formar aquesta reserva activa de saviesa, cal triar bé. No ens casem amb qualsevol, és clar. Els poemes que ens aprenem de memòria han de ser bons. I han de tenir alguna virtut especial que els faci memorables. Com més seriosos i profunds, més ens enfortiran el jo. Com més ben fets, més se’ns posaran a la sang de l’ànima. Com més lligats a la idiosincràsia del llenguatge, més contribuiran a afaiçonar la nostra.

Molts dels textos que llegim poden ser vertaders o falsos. Recordar-los pot ser recordar falsedats. Per això parlo bàsicament de memoritzar poemes, perquè un poema mai no és fals. Un poema pertany a un altre ordre de coses: al del ser. Si és un poema, és. I no és veritat ni mentida.

Un poema és una forma feta de paraules, i aquestes paraules preparades, organitzades, alades, per dir-ho com Homer, que constitueixen el poema les acabem duent a dins com un testimoni de veritat. Viatgen sempre amb nosaltres, viuen i dormen amb nosaltres. Cremen dins nostre, els poemes apresos, amb el seu foc ocult i confortable.

Només coneixem bé allò que hem creat nosaltres mateixos —em sembla que és Vico qui ho diu—, per això la millor manera de conèixer un text escrit en una llengua estrangera és traduir-lo. Quan traduïm un poema, mentre el traduïm ens el fem nostre, li xuclem la sang, que ens vivifica, i li donem la carn del nostre llenguatge. Però en acabat, roman un objecte exterior a nosaltres mateixos. Quan aprenem un poema de memòria, en canvi, es queda amb nosaltres i, lentament, la seva sang ens vivifica l’ànima i la carn del seu llenguatge enforteix la del nostre.

«El Nen és pare de l’Home» va escriure Wordsworth en un poema famós; per això, memoritzar poemes en la infantesa o en la joventut, a part que les facultats mentals són més flexibles i la memòria més receptiva, és el més convenient, perquè aquest tresor de poemes apresos viatja amb nosaltres durant tot el nostre creixement fins a la vida adulta, i, després, ens acompanya durant tota aquesta vida adulta, fins a la vellesa i la mort. Són un salconduit de la continuïtat del jo, per tornar a fer servir una expressió de Bloom. Les formes poètiques, apreses de memòria en la joventut, el seu llenguatge i el seu sentit, uneixen el Nen amb l’Home adult i amb el Vell. Garanteixen la continuïtat del nostre jo. De fet, ens traslladen a un present verbal i emocional continu que ens assegura la supervivència de la capacitat emotiva. El vell —com ara sóc jo— que es recita un poema après de memòria en la joventut, d’alguna manera continua essent aquell jove que se’l va aprendre, i tots els parlants implícits en la llengua d’aquell poema vénen a fer-li companyia. Aquesta memorització és, doncs, també, una garantia de creació de comunitat, un instrument extraordinari de civilització i de cultura.

Quan Jaume Subirana, autor d’unes excel·lents antologies destinades a subvenir a diverses necessitats de la vida social —casaments, enterraments, celebracions familiars del Nadal— em va dir que en preparava una que recolliria cinquanta poemes, dels quals, tots, en aquest país, n’hauríem de saber algun de memòria, vaig estar content de debò, perquè sempre he estat partidari d’aprendre poemes de memòria, per tot allò que he provat d’exposar, segur que maldestrament, en els paràgrafs anteriors d’aquest paper. Si les altres antologies preparades per Jaume Subirana miraven més la societat que no pas l’individu, aquesta mira d’entrada més l’individu i la seva realització personal que no pas la creació de comunitat, que també hi és, evidentment, implícita. Per tant, està fonamentada en l’esperança d’una vida individual i, per tant, col·lectiva més plena, perquè, com he dit, les persones que aprenen poemes de memòria són més riques lingüísticament i espiritualment més sofisticades. Pensen millor i poden comportar-se millor.

Els poemes triats, evidentment, podrien ser uns altres. De tota manera, una bona part és indiscutible perquè és el resultat d’un doble consens: l’històric i el contemporani. Subirana ha consultat els amics i així ha completat allò que la història ha decidit —la història, que és qui de debò estableix el cànon— amb les aportacions que cada època hi fa i, evidentment, també hi ha afegit les seves preferències personals, cosa que és la gràcia d’una antologia. De tot plegat n’ha sortit una tria extraordinàriament rica. I si bé no tots sabrem mai tots aquests poemes de cor —em temo que és impossible—, jo em sentiria prou satisfet si els joves del nostre país n’arribessin a saber per sempre ni que fos mitja dotzena escassa.

NARCÍS COMADIRA