52 / 100

Els humans som el punt culminant de l’evolució

En realitat costa no pensar que l’espècie humana representa l’obra culminant de la llarga seqüència evolutiva. N’hi ha prou de mirar els arbres evolutius que apareixen en molts llibres per observar-hi una clara jerarquia. A la part de baix hi ha els animals unicel·lulars i els éssers vius més simples; una mica més amunt, a les branques inferiors, hi trobem organismes com els cucs o les esponges; després vénen les plantes i els insectes, i a les branques de dalt ja comencem a veure-hi animals més coneguts: primer els peixos, després els amfibis, una mica més amunt els rèptils i els ocells, i a la part superior és on hi ha els mamífers. I, a la cúspide dels mamífers, en el lloc més preeminent de tots, hi posem els humans.

La seqüència de simple a complex, d’estúpid a intel·ligent, salta a la vista. De manera que sembla evident que som la repera, el súmmum de l’evolució.

Però aquesta és una forma molt tendenciosa de pintar les coses. Al capdavall, si l’arbre evolutiu l’hagués dibuixat un altre organisme amb la mateixa pedanteria que els humans, segur que hauria trobat motius per posar-s’hi ell, al cim, i relegar la resta d’éssers vius a llocs menys importants. Les plantes podrien posar-se a dalt de tot, ja que poden viure en condicions en què cap animal pot fer-ho. Al cap i a la fi, els animals només som simples paràsits de les plantes. Sense elles no podríem alimentar-nos, i ni tan sols respirar, de manera que es considerarien indiscutiblement més importants.

Els insectes podrien dir, amb raó, que cap altre grup ha aconseguit un grau superior de diversitat i d’adaptació a diferents medis. Ells han colonitzat tota mena d’ambients i han adoptat més formes que cap altre grup vivent. En particular, els escarabats podrien reclamar ser els preferits de l’evolució. Fins i tot un gran naturalista com J.B.S. Haldane, quan li van preguntar què pensava de Déu, va respondre que, “en cas que existís, tenia una afició desmesurada pels escarabats”.

De manera que la disposició de més a menys que hi ha en els arbres evolutius, i també a l’hora d’ensenyar l’evolució de la vida a la Terra, està molt marcada per les nostres preferències, que naturalment ens fan ser els més macos i importants.

Sembla que tota la història de la Terra hagi estat una preparació per a l’arribada dels humans.

Però la realitat és que nosaltres no som la culminació de res. Encara que la nostra autoestima en surti una mica malparada, qualsevol ésser viu dels que actualment hi ha sobre la Terra és, en si mateix, un punt culminant de la seva particular branca evolutiva. I no hi ha cap branca que mereixi estar per sobre de cap altra. Fins el cuc més repugnant des del nostre punt de vista porta al darrere milions d’anys d’adaptacions i de supervivència. La planta més modesta és una filigrana metabòlica que no es pot entendre si no és per tota una acumulació de fantàstiques solucions bioquímiques i cel·lulars que han anat acumulant-se al llarg dels eons.

Per tant, en l’evolució, ningú, cap espècie, pot reclamar un lloc més important que la resta. Tots els que ara vivim som simples supervivents als quals l’atzar ha afavorit.

I, encara més, el moment actual és una foto fixa de la llarga seqüència que seguirà impertorbable quan nosaltres i totes les espècies amb les quals compartim el planeta actualment hàgim desaparegut. Perquè l’extinció és el destí inevitable de totes les espècies. Després d’ocupar un lloc en l’ecosistema durant uns quants milions d’anys, totes les espècies han acabat desapareixent, substituïdes pels seus descendents més ben adaptats, o per la simple extinció de la línia evolutiva.

L’evolució és una cursa sense fi en la qual momentàniament podem participar i gaudir de la nostra existència. En un planeta en el qual fa tres mil milions d’anys que hi ha vida, pensar que el fet d’haver sobreviscut cinc milions d’anys ens fa gaire importants és un exercici de pedanteria bastant absurd.