LA TRUJA QUE ES MENJA LES SEVES CRIES

Per a Borislav Pekič

La terra de l’eternitat

El primer acte de la tragèdia o comèdia (en el sentit escolàstic d’aquesta paraula) que té com a personatge central un tal Gould Versckoyles comença com totes les tragèdies terrenals: amb el naixement. La fórmula del positivisme de la predeterminació pel medi i per la raça està desprestigiada, però pot resultar útil tant per al cas dels éssers humans com per a la pintura flamenca. El primer acte d’aquest drama comença a Irlanda, la Thule més llunyana, a la terra més enllà del conegut, com en diu un doble de Dedalus; a Irlanda, terra de tristesa, fam, desesperació i violència, com en diu un altre investigador, menys propens als mites i més pròxim a la penosa prosa terrenal. Però fins i tot aquest segon autor mostra una certa artificialitat lírica que no concorda amb la crueltat de la regió: El graó més elevat del ponent, Irlanda, és l’últim país que veu com s’apaga el dia. La nit ja ha caigut sobre la major part d’Europa quan el sol inclinat encara banya els fiords i els deserts occidentals amb la porpra. I quan vinguin núvols tossuts, quan caigui l’estrella, l’illa es convertirà una altra vegada, com en la llegenda, en un lloc llunyà embolcallat en boires i foscors que havia marcat durant molt de temps per als navegants el límit del món conegut. A l’altra banda hi havia l’abisme; un mar fosc on el morts tenien el seu país etern. Els vaixells negres sobre platges de noms estranys parlen d’una època en la qual el viatge tenia quelcom de metafísic: ens inviten que somiem sense la terra ferma, sense el retorn.

Els excèntrics

Dublín és la ciutat que cultiva la fauna d’excèntrics més important de tot el món occidental: nobles decepcionats, bohemis agressius, professors vestits de redingot, prostitutes desvagades, borratxos famosos, profetes esparracats, revolucionaris fanàtics, nacionalistes malaltissos, anarquistes esbojarrats, viudes amb pentinats plens de clips i guarnides de joies, capellans encaputxats —aquesta cort carnavalesca desfila tot el sant dia al costat de Liffey. El quadre de Dublín de Bourniquel fa possible que si més no intuïm, a falta d’altres fonts fiables, les vivències que Gould Versckoyles s’haurà d’emportar-se necessàriament de l’illa, les vivències que es fiquen dins l’ànima de la mateixa manera com es fica dins els pulmons, les tardes xafogoses d’estiu, la fortor insuportable de la farina de peix de la fàbrica de conserves vora el port.

Amb ganes d’anticipar les coses prematurament tendim a veure aquesta cort carnavalesca com la darrera estampa que el nostre protagonista veuria si hagués de repassar ràpidament les imatges: una fauna noble d’excèntrics irlandesos (a la qual ell també va pertànyer en un temps) que passa al llarg del Liffey per acostar-se al lloc d’ancoratge i desaparèixer de sobte com si caigués a l’infern.

L’albufera negra

Gould Versckoyles va néixer en un raval de Dublín a prop del port, on sentia els xiscles dels vaixells, aquest crit estrident que a un cor jove que creu en la justícia li parla d’altres mons i pobles fora de Dubh-Linn, d’aquesta albufera negra on la pudor i la injustícia ofeguen encara més que en altres llocs. L’exemple del seu pare, que de ser un duaner corrupte es va convertir en un encara més miserable (en el sentit moral) oficial i de ser un incondicional de Parnell es va convertir en un purità i un llepaculs, va fer que Gould Versckoyles sentís fàstic de la seva pàtria, un fàstic que és només un dels aspectes del patriotisme pervertit i masoquista: «Mirallet esquerdat d’una noia que serveix per a tot, de la truja que es menja les seves cries», Versckoyles escriu a l’edat de dinou anys aquesta frase crua que ja no fa referència a Irlanda, sinó als seus pares.

Cansat de la xerrameca inútil a les tavernes fosques, on es teixeixen falses conspiracions i on els sacerdots, poetes i falsos traïdors preparen els atemptats, Gould Versckoyles escriu en el bloc de notes la frase pronunciada per un estudiant alt, miop, sense saber que aquestes paraules seves tindran per a ell unes conseqüències tràgiques: «Qui senti una mica d’amor propi, no pot suportar més quedar-se a Irlanda i escull l’exili, fuig d’una terra sobre la qual ha caigut la mà enrabiada de Júpiter».

Això va ser escrit en la data de 19 de maig de 1935.

L’agost d’aquest mateix any s’embarca en el vaixell mercantil Ringsend que navega cap al Marroc. Després de tres dies a Marsella, el Ringsend es fa a la mar amb un home menys de tripulació; per dir-ho més exactament, el lloc de radiotelegrafista de Versckoyles l’ocupa un aprenent. El febrer de 1936 trobem Gould Versckoyles a prop de Guadalajara, a la quinzena brigada angloamericana que porta el nom del llegendari Lincoln. Aleshores té vint-i-vuit anys.

Fotografies esgrogueïdes

Aquí els documents, que us hauran semblat uns palimpsests, perden durant un cert temps la seva fiabilitat. La vida de Gould Versckoyles es barreja d’una manera indestriable amb la vida i la mort de la jove república espanyola. A disposició en tenim només dues imatges: amb un combatent desconegut davant de les ruïnes d’un temple. Al darrere hi ha escrit amb la mà de Versckoyles: Alcázar. ¡Viva la República! La meitat del seu front alt està tapada amb una boina basca, als llavis li balla un somriure que es pot entendre (des de la perspectiva d’avui) com el triomf del vencedor i el desconsol dels vençuts. Són escenes contradictòries que construeixen, com les arrugues sobre el front, la imatge d’una mort tenaç. Després, la fotografia amb un grup, el 5 de novembre de 1936. La reproducció és molt borrosa. Versckoyles és a la segona fila, encara porta la boina basca esbiaixada al front. Davant de la tropa formada s’estén un tros de terreny excavat i no resulta difícil creure que es tracta d’un cementiri. És que es tracta d’una companyia d’honor que acaba de disparar trets, al cel o a la carn viva? La cara de Gould Versckoyles guarda zelosament aquest secret. Damunt dels soldats alineats, en les altituds llunyanes, blaves, hi ha sospès un avió, com si fos una creu.

Presumpcions cauteloses

Veig Versckoyles com es retira de Màlaga, a peu, amb l’abric de cuir que va sostreure a un falangista mort (sota l’abric hi havia un cos esquàlid completament nu i una creu de plata penjada d’una cinta de cuir); veig com ataca, amb la baioneta calada, amb el crit als llavis que l’eleva com si portés les ales d’un àngel exterminador; veig com la intensitat de la veu sobrepassa els anarquistes que van aixecar la seva bandera negra als pendents pelats damunt de Guadalajara, preparats per a una mort sublim i absurda; el veig com escolta, sota el cel candent al costat d’un cementiri a prop de Bilbao, els discursos en què, com si es tractés de la creació de l’univers, es distingeix entre la mort i la vida, entre el cel i la terra, entre la llibertat i la tirania; el veig com buida tota la càrrega a l’aire apuntant als avions, impotent, com cau immediatament després, cobert de foc, terra i metralla; el veig com sacseja el cos mort de l’estudiant Armand Jauffrot, que li va morir als braços a prop de Santander; el veig com jeu amb una bena bruta al cap en un hospital improvisat a tocar de Gijón, tot escoltant els deliris dels ferits entre els quals n’hi ha un que crida Déu en irlandès; el veig com parla amb una infermera jove que el posa a dormir com si fos un nadó, mentre li canta una cançó en una llengua desconeguda i veu, tot i estar mig adormit, drogat amb opi, com ella es fica al llit d’un polonès amb la mà amputada i un instant després ja sent, com en un malson, els gemecs malaltissos de l’amor; el veig com en algun lloc de Catalunya seu en l’improvisat quarter general del batalló al costat del telègraf Morse i repeteix senyals desesperats demanant socors mentre des d’un cementiri pròxim la ràdio emet les cançons alegres i suïcides dels anarquistes; el veig com pateix conjuntivitis i diarrea; i el veig com s’afaita despullat de la cintura en amunt al costat d’un pou amb les aigües emmetzinades.

Entreacte

Al final de maig de 1937 en un dels barris de Barcelona Versckoyles exigeix ser rebut pel comandant del batalló. El comandant, que ja ha passat de la quarantena, té l’aspecte d’un vell ben conservat. Està inclinat per sobre de l’escriptori posant la seva firma al peu de les condemnes a mort. El seu substitut, cordat fins al coll i amb unes botes de caça precioses, és al seu costat per passar damunt de cada firma el paper assecant. A l’habitació hi fa xafogor. El comandant s’eixuga el front amb un mocador de batista. Des de lluny se senten explosions rítmiques de granades de gran calibre. El comandant fa un senyal amb la mà a Versckoyles perquè parli. «Els missatges codificats cauen en males mans», diu Versckoyles. «De qui són?», pregunta el comandant una mica absent. L’irlandès dubta de contestar i mira amb desconfiança el substitut del comandant. Aleshores el comandant diu en el parlar de Verdun: «Digués, fill meu, de qui són?». L’irlandès calla durant un instant, després s’inclina per sobre de la cadira i li diu una cosa a cau d’orella. El comandant s’aixeca, s’acosta a Versckoyles i l’acompanya fins a la porta donant-li copets a l’esquena com es fa als reclutats i als entusiastes. Això és tot.

Invitació al viatge

La nit de malson del trenta-u de maig a l’u de juny (1937) Versckoyles la passa al costat del telègraf Morse enviant missatges severs a posicions exposades a les muntanyes d’Almeria. La nit és xafogosa i il·luminada pels coets que fan que la contrada sembli irreal. Abans de l’alba Versckoyles traspassa el telègraf a un jove basc. L’irlandès s’aparta en direcció cap al bosc, unes deu passes de l’estació de ràdio, i cau, esgotat, sobre la gespa humida amb la cara girada a terra.

El desperta el missatger de l’Estat Major. Versckoyles mira primer el cel, després el seu rellotge: no havia dormit pas més de quaranta minuts. El missatger li dóna ordres amb un to inapropiat per al grau que té: al port hi ha un vaixell amb la ràdio avariada; cal reparar-la; un cop la feina enllestida, donar informes a l’ajudant del comandant; ¡Viva la República! Versckoyles entra ràpid a la tenda, agafa la bossa de pell amb les eines i se’n va amb el missatger cap al port. A la porta de la duana algú hi ha escrit durant la nit amb pintura blanca encara tova el lema dels vencedors: VIVA LA MUERTE. A la mar oberta, lluny del moll, s’entreveu a través de les boirines matinals la silueta d’un vaixell. El missatger i els mariners del bot lligat al moll intercanvien consignes innecessàries. Versckoyles seu al bot, sense girar-se més cap a la costa.

La porta blindada

Al voltant floten fustes cremades, semblen restes d’un vaixell torpedinat durant la nit a prop de la costa. Versckoyles observa el mar de color de cendra i això probablement li recorda la Irlanda desprestigiada i digna de desprestigi. (Ens sembla impossible que en aquest menyspreu no hi hagi una mica de nostàlgia). Els seus companys de viatge callen, estan ocupats amb els rems pesants. Aviat arriben a prop del vaixell i Versckoyles s’adona que els estaven seguint des de la coberta superior: el timoner passa els prismàtics al capità.

Heus aquí algunes característiques tècniques, encara que potser no tenen importància per al desenvolupament futur de la història: es tracta d’un vaixell de vapor antic d’unes cinc-centes tones que oficialment transporta antracita amb destinació al port francès de Rouen. Les parts de coure —agafadors, cargols, mànecs, marcs de finestres— són gairebé verdes de pàtina i la bandera del vaixell, coberta de sutge, és difícil d’identificar.

Quan Versckoyles va pujar la relliscosa escala de corda, acompanyat dels dos mariners del bot (un d’ells li va prendre de la mà la bossa de pell perquè l’invitat pogués pujar més fàcilment), a la coberta ja no hi havia ningú. Els dos mariners el van portar a una cabina sota coberta. La cabina era buida i tenia la porta blindada amb aquell mateix bronze sense brillantor. Versckoyles sent com la clau gira dins el pany. Al mateix temps comprèn que el vaixell ha salpat; com també comprèn, més aviat irritat que no pas espantat, que ha caigut en una trampa d’una manera tan ingènua com un bordegàs.

El viatge va durar vuit dies. Aquests vuit dies i nits Versckoyles els va passar sota la coberta, en una cabina estreta a prop de les màquines on el soroll ensordidor li va esmicolar com un molí el corrent dels pensaments i la son. En una estranya reconciliació amb el destí (era del tot fingida, ja ho veurem) no donava cops de puny a la porta, no cridava socors. Sembla ser que fins i tot no pensava a fugir, ja que hauria estat inútil. Els matins, es rentava en una pica metàl·lica sense mirall, es mirava el menjar que li portaven tres vegades el dia per una espitllera rodona que hi havia a la porta blindada (arengades, salmó, pa negre), després, sense tastar res excepte l’aigua, s’estirava al jaç dur sense llençols. Per la finestra de la cabina observava la monòtona ondulació del mar.

El tercer dia Versckoyles es va despertar d’un malson: sobre l’estret banc al costat del seu jaç seien dos homes i l’observaven en silenci. Versckoyles es va aixecar ràpidament.

Companys de viatge

Amb els ulls blaus, les dents sanes, blanques, els companys de viatge somriuen amablement a Versckoyles. Amb una amabilitat artificial (artificial en aquest lloc i moment) s’aixequen ràpidament i diuen els seus noms, i acompanyen les paraules amb una lleugera inclinació de cap. A Versckoyles, que també es presenta, les síl·labes del seu propi nom de cop i volta li semblen completament desconegudes i estranyes.

Els pròxims cinc dies els tres homes els van passar en una cabina estreta i ardent, darrere la porta blindada, en un terrible joc d’atzar que semblava el pòquer de tres en el qual perdre significava pagar-ho amb la vida. Suspenien les discussions només per menjar ràpidament un trosset d’arengada seca (el quart dia del viatge Versckoyles va començar a menjar) o per refrescar-se la boca resseca i descansar d’escridassar els altres (i aleshores el soroll ensordidor de les màquines es convertia en un aparent silenci), els tres homes parlaven de la justícia, de la llibertat, del proletariat, dels objectius de la revolució, demostraven les seves conviccions fervorosament, com si haguessin escollit a propòsit aquest espai fosc del vaixell en aigües internacionals com l’únic possible terreny neutral per a aquest terrible joc d’arguments, passions, conviccions i fanatisme. Sense afaitar i suats, amb les mànigues apujades i encara en dejú van interrompre la discussió només una vegada: quan el cinquè dia del viatge els dos visitants (dels quals a part del nom només sabem que tenien uns vint anys i que no eren part de la tripulació del vaixell) van deixar Versckoyles unes hores sol. Durant aquest temps l’irlandès va sentir, enmig del soroll ensordidor de les màquines, com des de la coberta li arriben compassos de foxtrot que li semblaven coneguts. Abans de mitjanit la música va parar de cop i els visitants van tornar, beguts. Van comunicar a Versckoyles que al vaixell hi havia una celebració: segons el missatge rebut per la ràdio aquesta mateixa tarda, el vaixell Vitebsk havia canviat el seu nom pel d’Ordzonikidze. Li van oferir vodka. Va refusar la invitació tement que no el volguessin enverinar. Els joves ho van comprendre i es van prendre el vodka rient-se de la desconfiança de l’irlandès.

Una sobtada i inesperada absència de soroll de les màquines va interrompre de cop la conversa dins la cabina, com si aquell ritme mortal fos l’acompanyament ritual que fins a aquell moment donava forces i ales als seus pensaments i als seus arguments. Ara callaven, completament muts, i escoltaven el picoteig de les ones a les anques del vaixell, ressò dels passos sobre la coberta i un llarg rosec de cordes pesants. La mitjanit ja havia passat quan es va obrir la porta de la cabina i els tres homes van marxar del seu alberg, cobert de burilles i d’espines de peix.

Manilles

El Vitebsk-Ordzonikidze va ancorar a mar obert, nou milles lluny de Leningrad. Entre la munió de llums llunyanes de la costa aviat va començar a despuntar-ne una i a fer-se cada cop més gran, i el vent va portar com una avantguarda el soroll dels potents motors de la llanxa que s’acostava al vaixell. Tres homes uniformats, un d’ells semblava ser capità, però els altres dos no portaven cap galó del seu grau, es van acostar a Versckoyles i el van apuntar amb els revòlvers. Versckoyles va aixecar les mans. El van escorcollar i després li van lligar una soga a la cintura. Versckoyles va baixar l’escala de corda dòcilment i va ocupar un lloc a la llanxa on el van lligar amb manilles al recolzacaps de coure. Es mirava la silueta fantasmagòrica del vaixell il·luminat per un raig del focus. Va veure com també baixaven per l’escala de corda amb la soga a la cintura els dos companys de viatge. Aviat tots tres seien l’un al costat de l’altre, emmanillats al xassís del seient.

Un veredicte equànime

Segons tots els indicis sembla que els investigadors de les idees contemporànies no podran desxifrar mai on era la sortida correcta d’aquella batalla de paraules i d’arguments que durant sis dies i nits van protagonitzar l’irlandès Gould Versckoyles i els seus dos companys de viatge. De la mateixa manera quedarà com un misteri si, cosa interessant des del punt de vista psicològic i jurídic, és realment possible que un home terroritzat i desesperat sigui capaç d’esmolar la força de les seves proves i de les seves experiències fins al punt que sense cap pressió exterior, sense utilització de força o tortura, pugui fer trontollar en la consciència dels dos altres homes tot allò construït dins el seu cap durant llargs anys amb educació, lectures, costums i ensinistrament. Potser ni tan sols es pot considerar que la decisió del tribunal fos completament arbitrària en imposar segons una justícia superior el mateix càstig sever (vuit anys de presó) a tots tres participants en el llarg joc de persuasió. Ja que tot i que van acabar creient que aquells dos (Vjačeslav Ismailovič Zamoidi i Konstantin Mihailovič Šadrov, així és com es deien) van aconseguir dissipar en la difícil i esgotadora polèmica ideològica alguns dubtes que van sorgir en el cap del republicà Versckoyles (dubtes que haurien pogut tenir conseqüències fatals), existia el temor justificat que ells també van sofrir la influència nociva d’alguns contraarguments: d’una batalla cruel entre contrincants iguals, com d’una sagnant baralla de galls, ningú no en surt il·lès i poc importa qui es queda amb la glòria buida del vencedor.^[2]

Final

El rastre dels dos acompanyants de Versckoyles es perd a Murmansk, a la costa del mar de Barents on, el terrible hivern de 1942, van jeure junts durant un temps al mateix departament de l’ambulatori del camp de treball, mig cecs i esgotats d’escorbut: les dents els havien caigut i semblaven uns vells.

Gould Versckoyles va ser assassinat el novembre de 1945, a Karaganda, després d’un intent frustrat de fuga. El seu cadàver nu congelat estava lligat amb un filferro, penjat de cap per avall, davant l’entrada al camp com una advertència per a tots aquells que somniaven l’impossible.

Post scriptum

En el llibre commemoratiu que porta per títol Ireland to Spain, que va editar la Federació Irlandesa de Veterans, el nom de Gould Versckoyles figura per error entre el centenar de republicans irlandesos que van morir a la batalla de Brunete. Així Versckoyles ha obtingut la trista glòria de ser proclamat mort uns vuit anys abans de la seva mort veritable. La cèlebre batalla de Brunete, en la qual lluitava el coratjós batalló Lincoln, va tenir lloc entre el vuit i el nou de juliol de l’any 1937.