dos poemes de Cantat (2002)

Faula

Un camió rabent enorme passa

arran de la pols del fonoll,

la mata finíssima nota

de tota la massa només

la goma vulcanitzada,

la roda botida que aguanta

amb vent tancat mils de quilos

un sol instant i curtíssim

fregant el fonoll, que no

s’ho explica, com jo, que tota

la peripècia d’aquesta vida

en una altra escala de temps

transcorre en un instant

dins de l’instant de la proximitat

del fonoll i la roda,

ell immòbil per mil savis

moviments de sucs amunt i avall,

i brandant i vibrant, creixent

en suma viva i ella,

ella girant i avançant a tota

velocitat, fossilitzada en una

forma fixa, separada

per sempre o per quasi sempre

del seu arbre imaginari

d’on rajaria la goma i la goma

sintètica emmotllada i mantenint

l’asfalt, el vent i la seua juntura,

la goma del pneumàtic no s’ho explica,

com jo, que el temps de tota

ma vida cap en un fragment intern

d’una pedreta minúscula, en una

fracció del temps total que passa

sota la roda tan grossa d’un camió,

sense haver sentit mai un aire obert,

sense sentir mai que afluixi la pressió,

en una presó de goma a dalt, i a baix

de quitrà, i aquí ve la cosa curiosa,

en aquestes estretes circumstàncies

la pedreta, la roda i el fonoll

han conegut també la vida tota,

déu i sa mare, dimonis, l’amor,

felicitat i la malastrugança,

i fins i tot intuïcions estranyes

de baobabs, de caravel·les, de banyeres,

de signatures de notaris i de càntics

d’agraïment de tres o quatre coses,

càntics humans d’agraïment per l’ull,

càntics humans d’agraïment pel seny,

càntics cantats d’agraïment del cor

pel fet de ser-hi i de voler-t’hi a tu.

La manera més salvatge

La manera més salvatge,

selvàtica i salvadora

de moure el cos, la manera

més subtil i muscular,

més a prop de la Matèria

Feta Font Perquè Font És,

el moviment del cos més

insultant de tots i, sí,

si vol, el més amorós

és la paraula i parlar.