Era un vell que pescava tot sol en un gussi en el Gulf Stream i ja feia vuitanta-quatre dies que no agafava cap peix. Durant els primers quaranta dies l’acompanyava un vailet. Però, després de quaranta dies de tornar de buit, els pares del noi li van dir que el vell estava salao^[1] sense remei, que és la pitjor mena de mala astrugància, i el vailet s’embarcà per ordre dels seus pares en un altre gussi on van pescar tres peixassos la primera setmana. El vailet es posava trist en veure tornar cada dia el vell amb el gussi buit i sempre baixava a ajudar-lo a traginar les fluixes enrotllades, o la fitora, l’arpó i la vela plegada a l’entorn del pal. La vela estava apedaçada amb sacs de farina i, recollida així, semblava la bandera de l’eterna derrota.

El vell era magre i xuclat i tenia profundes arrugues al clatell. A les galtes se li veien unes fosques favasses degudes al benigne càncer de pell que encomana la refracció del sol a les mars tropicals. Aquesta mena de pigues se li escampaven galtes avall i mostrava unes fondes cicatrius a les mans degudes a llavorar amb les cordes contra els peixos grossos. Però cap d’aquestes durícies no era recent. Eren tan velles com les erosions d’un desert ressec.

Tot ell era vell, llevat dels ulls, que tenien el mateix color de la mar i brillaven vius i invictes.

—Santiago —va dir-li el vailet mentre s’enfilava pel repetjó on havia atracat el gussi—: podria tornar amb vós. Hem fet uns quants diners.

El vell li havia ensenyat de pescar i el vailet li portava voluntat.

—No —va dir el vell—, vas embarcat en un gussi amb xamba. Queda-t’hi.

—Però recordeu-vos de quan feia vuitanta-set dies que tornàvem sense peix i després en vam pescar dels grossos cada dia tres setmanes seguides.

—Me’n recordo —va dir el vell—. Prou sé que no em vas deixar perquè dubtessis.

—Va ser el pare que me’n va fer estar. Sóc un bordegàs i he d’obeir-lo.

—Ja ho sé —va dir el vell—. És natural.

—El pare no té gaire fe.

—No —va dir el vell—, però nosaltres sí, oi?

—Sí —va dir el vailet—. Us puc convidar a una cervesa al Terrassa, i després portarem els ormeigs a casa?

—Va bé —va dir el vell—. De pescador a pescador.

Es van asseure al Terrassa i molts pescadors es burlaven del vell, però ell no s’ofenia. D’altres, entre els de més edat, se’l miraven i s’entristien. Però no ho donaven a entendre i parlaven polidament dels corrents i de les fondalades marines on havien amollat les fluixes, del bon temps tan seguit i del que havien vist. Ja havien entrat els pescadors que avui havien tingut sort, amb els emperadors, els grans peixos espasa, esmocats i estesos al damunt d’uns taulons sostinguts per dos homes vacil·lants a cada cap. Els havien portat a la peixateria, on esperaven el camió de gel que els transportaria al mercat de l’Havana. Els qui havien pescat taurons els portaven a la factoria de taurons, a l’altra banda de la badia, on els hissaven amb un argue, els llevaven el fetge, els tallaven les aletes, els escorxaven i els trossejaven la carn per salar-la.

Quan el vent bufava de llevant empenyia la fortor de la factoria de taurons i l’escampava pel port. Però avui l’aire només tufejava un xic perquè el vent tombà cap a tramuntana i després va caure. Era agradable de prendre el sol al Terrassa.

—Santiago —va dir el noi.

—Digues —contestà el vell. Tenia el vas a la mà i pensava en coses velles de molts anys.

—Em deixeu anar a buscar-vos sardines per a demà?

—No. Vés a jugar a beisbol. Encara puc remar, i en Rogelio tirarà l’art.

—M’agradaria anar-hi. Ja que no puc acompanyar-vos a pescar, voldria fer-vos algun servei.

—M’has pagat una cervesa —va dir el vell—. Ja ets un home, ara.

—Quina edat tenia jo quan em vau portar per primera vegada a bord?

—Cinc anys. Gairebé hi vas deixar la pell quan hissàrem aquell peixàs massa viu encara, que si bado em fa miques la barca. Te’n recordes?

—Em recordo que ventava cops de cua i saltava i que el banc es trencava, i del soroll de les garrotades que li clavàveu. Recordo que em vau arraconar a la proa damunt les piles de les fluixes humides. I també del tremolor de la barca i del terrabastall vostre garrotejant el peix com si capoléssiu un arbre, i recordo la dolcinosa olor de la sang al meu damunt.

—De debò recordes tot això, o és que jo t’ho he contat?

—Ho recordo tot des que vam començar a embarcar-nos plegats.

El vell se’l va mirar amb els seus ulls confiats i amorosos, cremats pel sol.

—Si fossis fill meu, vindries amb mi i ens la jugaríem —va dir—, però ets del teu pare i de la teva mare i vas en una barca de bona astrugància.

—Us porto les sardines? També sé on trobar-vos quatre carnades.

—Tinc les meves, les que m’han sobrat d’avui. Les he posades a la caixa amb sal.

—Deixeu que us en porti quatre de fresques.

—Només una —va dir el vell. L’esperança i la fe mai no l’havien desemparat. Però ara s’animava, com quan s’alça un oreig fresc.

—Dues —va dir el noi.

—Dues —acceptà el vell—. No les has pas pispades?

—Les hauria pispades —va dir el vailet—, però aquestes són comprades.

—Gràcies —digué el vell. Era massa senzill per a preguntar-se quan havia assolit la humilitat. Però comprenia que l’havia assolida i sabia que no era cap vergonya ni comportava minva del veritable orgull—. Demà farà un bon dia, amb aquest vent que bufa —va dir.

—On anireu? —preguntà el noi.

—Prou endins per a tornar quan el vent giri. Vull trobar-me ben endins abans no es faci de dia.

—Miraré que el meu patró vogui mar enfora —va dir el noi—, i així, si enganxeu un peix ben gros, us podrem donar un cop de mà.

—A ell, no li vinguis amb anar gaire endins.

—No —digué el noi—, però jo puc dir que veig el que ell no pot veure, un ocell pescaire, posem per cas. D’aquesta manera ens farem mar enfora, darrere les llampugues.

—Tan malalts té els ulls?

—És gairebé cec.

—Quina cosa més estranya! —va dir el vell—. Mai no ha anat a la tortuga. Això és el que mata els ulls.

—Però vós vau anar a la tortuga anys i anys a la Costa dels Mosquits i teniu els ulls ben bons.

—Sóc un vell estrany, jo.

—Però, us sentiu prou valent encara per a plantar cara a un bon peixàs?

—Bé m’ho penso. I també que és qüestió de manetes.

—Portem els ormeigs a casa —va dir el noi—: Recolliré la xarxa i aniré a buscar les sardines.

Van recollir els ormeigs del gussi. El vell traginava el pal a l’espatlla i el vailet portava la caixa de fusta amb la fluixa de trenat dur i color castany ben enrotllada, la fitora i l’arpó amb el mànec. La caixa dels esquers, l’havien deixada al sotapopa del gussi, prop de la porra que feia servir per a aporrinar els peixos grossos un cop els atracava al bot. Ningú no hauria estat capaç d’afanar res al vell, però valia més emportar-se a casa la vela i les fluixes gruixudes perquè la rosada de la nit no els era bona, i, encara que estava segur que ningú d’aquella ribera no li rampinyaria res, el vell pensava que al capdavall un arpó i una fitora eren una temptació i que més valia no deixar-los al gussi.

Anaven plegats camí amunt cap a la barraca del vell. La porta era oberta i van entrar. El vell va deixar el pal i la vela plegada contra la paret, i el noi posà la caixa i els altres ormeigs a la vora. El pal del gussi era gairebé tan llarg com l’única habitació de la barraca. La barraca era construïda amb penques fibroses i resistents de la palmera reial que anomenen guano. Allí dins hi havia un llit, una taula, una cadira i un lloc damunt el terra sorrenc on cuinar amb carbó d’alzina. Damunt les fosques parets fetes de fortes i fibroses penques de guano, planes i superposades, hi havia una estampa de color del Sagrat Cor de Jesús i una altra de la Verge del Coure. Eren records de la seva muller. Temps enrere hi havia hagut, penjada a la paret, una fotografia il·luminada de la seva dona, però l’havia treta perquè el feia sentir massa solitari quan se la mirava, i ara la tenia al prestatge del racó, sota la camisa neta.

—Què teniu per a menjar? —preguntà el noi.

—Una cassola d’arròs groc amb peix. En vols una mica?

—No, soparé a casa. Voleu que us encengui el foc?

—No, faré foc més tard. O potser em menjaré l’arròs fred.

—Puc emportar-me l’art?

—Prou.

No tenia cap mena d’art, i el noi recordava quan l’havien venut. Però cada dia feien la mateixa comèdia. Tampoc no hi havia cap cassola d’arròs groc amb peix, i el vailet prou que ho sabia, també.

—Vuitanta-cinc és un número de sort —va dir el vell—. Quina cara faries si em veies arribar amb un peix que, esmocat, passés de la dotzena de quintars?

—Agafaré l’art i aniré a buscar les sardines. Us asseureu a l’entrada a prendre el sol?

—Sí, tinc un diari d’ahir i llegiré els partits de beisbol.

El vailet no sabia si aquell diari d’ahir era també inventat. Però el vell el va treure de sota el llit.

—En Perico me’l va dar a la bodega —explicà.

—Tornaré quan tingui les sardines. Guardaré les vostres i les meves en gel, plegades, i demà ens les podrem repartir. Quan torni parlarem de beisbol.

—Els Ianquis no poden perdre.

—Però jo no les tinc pas totes amb els Indis de Cleveland.

—Tingues fe en els Ianquis, fill meu. Pensa en el gran Di Maggio.

—Tinc por dels Tigres de Detroit i dels Indis de Cleveland.

—Per aquest camí acabaràs tement fins els Rojos de Cincinnati i els Mitjons Blancs de Chicago.

—Vós us feu ben capaç de tot, i després, quan jo tornaré, m’ho explicareu.

—Creus que hauríem de comprar un número de la rifa que acabi en vuitanta-cinc? Demà farà vuitanta-cinc dies.

—Podem provar-ho —va dir el vailet—, però, què me’n dieu, del vuitanta-set, la vostra gran diada?

—No pot passar dues vegades. Creus que podries trobar un vuitanta-cinc?

—Puc encarregar-lo.

—Un de sencer. Costarà dos dòlars i mig. Qui ens els podria deixar?

—Això és fàcil. Sempre puc trobar qui em deixi dos dòlars i mig.

—Em penso que jo també podria trobar-los, potser. Però miro de no manllevar. Primer manlleves, després captes.

—Abrigueu-vos, avi —va dir el noi—. Penseu que som al mes de setembre.

—El mes dels peixos grossos —va dir el vell—. Tothom és pescador pel maig.

—Vaig a buscar les sardines —va dir el noi.

Quan el noi va tornar, el vell s’havia adormit a la cadira i el sol era post. El noi estirà del llit la vella manta de l’exèrcit i la va estendre sobre el respatller de la cadira i damunt les espatlles del vell. Eren unes espatlles estranyes, poderoses encara, però molt velles. El coll també era fort, ben mirat, i les arrugues no s’hi veien tant quan el vell dormia amb el cap caigut endavant. La camisa havia estat apedaçada tantes vegades que semblava la vela del gussi, i els pedaços descolorits a causa del sol eren molt bigarrats. El cap del vell era, de tota manera, molt vell, i amb els ulls aclucats no hi havia vida al seu rostre. El diari li reposava damunt els genolls, i el pes dels braços el fixava allí malgrat l’oreig del capvespre. Anava descalç.

El vailet el va deixar tranquil i, en tornar, el vell encara dormia.

—Desperteu-vos, avi —va dir el noi mentre posava la mà sobre el genoll del vell.

El vell obrí els ulls i, per uns moments, semblà que tornava de molt lluny. Després va somriure:

—Què portes, aquí? —va preguntar.

—Sopar —digué el noi—. Ara soparem.

—No tinc gaire gana.

—Apa, mengeu. No es pot anar a pescar sense menjar.

—Jo sí —va dir el vell alçant-se i mentre agafava el diari i el plegava. Després començà a plegar la manta.

—No us tragueu la manta de sobre —digué el noi—. Mentre jo visqui mai no sortireu a pescar sense menjar.

—Doncs que per molts anys, i que tinguis salut —va dir el vell—. Què menjarem?

—Fesols negres i arròs, bananes fregides i una mica d’estofat.

El noi ho havia portat del Terrassa en una carmanyola de dos pisos, de metall. Els dos jocs de forquilla, ganivet i cullera, els portava a la butxaca embolicats cadascun amb tovallons de paper.

—Qui t’ha donat tot això?

—En Martín, l’amo.

—Li n’hauré de donar les gràcies.

—Ja les hi he donades jo —va dir el noi—: no cal que ho feu vós.

—Li hauré de regalar la ventresca d’un peix ben gros —digué el vell—. Ha fet això per a nosaltres més d’un cop, oi?

—Sí.

—En aquest cas li hauré de donar més que la ventresca. És molt considerat amb nosaltres.

—Ens ha donat dues cerveses.

—M’agrada més la cervesa de llauna.

—Ho sé. Però aquesta és d’ampolla, Cervesa Hatuey, i li tornaré les ampolles.

—És ben amable de part teva —va dir el vell—. Què, mengem?

—És el que us deia fa una estona —va dir-li el noi polidament—. No he volgut obrir la carmanyola fins que estiguéssiu a punt.

—Estic a punt —va dir el vell—. Necessitava uns moments per a rentar-me.

On dimoni podia rentar-se?, va pensar el noi. La font pública es trobava dues cantonades més avall. «Hauria de proporcionar-li aigua», es deia el vailet, «i sabó i una bona tovallola. Per què sóc tan deixat? Li he de procurar una altra camisa, una americana per a l’hivern, una mena o altra de calçat i una manta nova».

—El teu estofat és de primera —va dir el vell.

—Parleu-me de beisbol —va demanar-li el noi.

—A la primera divisió, ningú com els Ianquis, com et tinc dit —va fer el vell amb satisfacció.

—Però avui han perdut —li contestà el noi.

—Això no vol dir res. El gran Di Maggio torna a ser el de sempre.

—Tenen altres homes a l’equip.

—Natural. Però és ell qui compta. A l’altra divisió, entre el Brooklyn i el Filadèlfia, em quedo amb el Brooklyn. Però tampoc no deixo de banda en Dick Sisler i les seves grans escapades pel camp.

—No hi ha ningú tan bo. Engega la pilota més lluny que cap altre.

—Recordes quan venia al Terrassa? M’hauria agradat d’invitar-lo a pescar, però jo era massa tímid per a atrevir-me a fer-ho. Aleshores et vaig demanar que ho fessis per mi, però tu també eres massa tímid.

—Sí. Ens vam equivocar. Potser hauria vingut amb nosaltres. Hauria estat un record per a tota la vida.

—M’hauria agradat d’emportar-me el gran Di Maggio a pescar —va dir el vell—. Diuen que el seu pare era pescador. Potser va ser tan pobre com ho som nosaltres i se n’hauria fet càrrec.

—El pare del gran Sisler mai no va ser pobre, i ell, el pare, ja jugava en els grans equips des que tenia la meva edat.

—Quan jo tenia la teva edat anava embarcat en un gran veler que feia la ruta de l’Àfrica i veia els lleons a les platges quan queia la tarda.

—Ho sé. M’ho heu explicat.

—Parlem de l’Àfrica o de beisbol?

—Potser valdrà més parlar de beisbol —va dir el noi—. Expliqueu-me coses del gran John J. McGraw.

Pronunciava la J a la castellana.

—Abans, en el vell temps, també solia venir algunes vegades al Terrassa. Però era aspre, malparlat i rebec quan havia begut. Li agradaven tant els cavalls com el beisbol. El cert és que sempre portava llistes de noms de cavalls a les butxaques i sovint deia noms de cavalls al telèfon.

—Era un gran entrenador —va dir el noi—. El meu pare creu que era el millor.

—Perquè venia molt sovint —digué el vell—. Si en Durocher hagués continuat venint aquí, el teu pare hauria cregut que el millor era ell.

—Qui és el millor entrenador, en realitat, en Luque o en Mike González?

—Jo diria que si fa no fa.

—I el millor pescador sou vós.

—No. En conec de millors.

—¡Qué va! —digué el noi—. Hi ha força bons pescadors i alguns grans pescadors. Però vós sou únic.

—Gràcies. Em fas content. Tant de bo no es presenti un peix massa gros, que ens faci quedar malament.

—No existeix aquest peix, si vós us sentiu tan fort com m’heu dit.

—Potser no estic tan fort com em penso —va dir el vell—, però encara tinc manetes i voluntat.

—Ara us n’hauríeu d’anar al llit i així us sentiríeu descansat de bon matí. Tornaré tots aquests fòtils al Terrassa.

—En aquest cas, bona nit. Et despertaré a la matinada.

—Sou el meu despertador —va dir el noi.

—El meu és l’edat —contestà el vell—. Per què els vells es desperten tan d’hora? Potser és per poder tenir una jornada més llarga?

—No ho sé —contestà el noi—. Tot el que us puc dir és que els joves dormen fins ben tard i com socs.

—Me’n recordo —va dir el vell—. Et despertaré just a temps.

—No m’agrada que el patró em desperti. És com si jo fos menys que ell.

—Entès.

—Bona nit tingueu, avi.

El noi se’n va anar. Havien sopat sense llum a la taula, i el vell es va treure els pantalons i se n’anà al llit a les fosques. Va enrotllar els pantalons amb el diari posat enmig i en va fer un coixí. S’acotxà amb la manta i s’adormí al damunt dels vells diaris que cobrien les molles del llit.

Es va adormir tot seguit i somià l’Àfrica de quan era noi, i les dilatades platges daurades i les platges blanques, tan blanques que ferien els ulls, i els alts penya-segats, i les acimades muntanyes terroses. Era com si visqués al llarg de la costa, ara, cada nit, i en somnis sentia la fressa de la maror i veia venir amb les onades els bots dels indígenes. Olorava el quitrà i l’estopa de la coberta mentre dormia, i ensumava la flaire de l’Àfrica que el vent terral escampava a la matinada.

Gairebé sempre, quan flairejava el terral, es deixondia i es vestia per anar a despertar el minyó. Però aquesta nit l’olor de terra va venir molt de matí i ell prou sabia que era massa d’hora en el seu son i va seguir somiant per veure els blancs cims de les illes que sorgien del mar, i després somià els diferents ports i llocs d’ancoratge de les illes Canàries.

Ja no somiava tempestats, ni dones, ni esdeveniments d’anomenada, ni tampoc grans peixos, ni batusses, ni juguesques de força, ni la seva dona. Ara només somiava indrets i els lleons a la platja. Jugaven com gatons al capvespre i ell se’ls estimava, com s’estimava el vailet. Mai no somiava el noi. Simplement es despertava, es mirava la lluna a través de la porta oberta, desenrotllava els pantalons i se’ls posava. Orinava fora de la barraca i després anava camí amunt a despertar el noi. Tremolava amb el fred matinal. Però sabia que tremolar l’ajudaria a escalfar-se i que aviat es trobaria remant.

La porta de la casa on vivia el vailet no era tancada amb clau, de manera que la va obrir i caminà silenciosament a peu nu. El noi dormia en un catre a la primera habitació, i el vell el podia distingir clarament gràcies a la claror de la lluna a punt de pondre’s. Va agafar-li amb suavitat un peu i l’hi va prémer fins que el noi es despertà i es girà per mirar-se’l. El vell li féu senyal amb el cap i el vailet va agafar els pantalons de damunt la cadira prop del catre i, assegut al llit, va posar-se’ls.

El vell va tornar a passar la porta i el noi el va seguir. Estava endormiscat, i el vell li posà el braç a l’espatlla i li va dir:

—Ho sento.

—¡Qué va! —digué el noi—. Això és el que ha de fer un home.

Anaren avall, cap a la cabana del vell, i tot al llarg del camí, a les fosques, es trobaven amb homes descalços que traginaven els pals de les seves embarcacions.

En arribar a la cabana del vell, el noi va treure de la cistella les fluixes enrotllades, l’arpó i la fitora, i el vell traginava a l’espatlla l’arbre amb la vela plegada a l’entorn.

—Voleu cafè? —preguntà el noi.

—Portarem els ormeigs al gussi i aleshores en prendrem una mica.

Van beure cafè en pots de llet condensada en una parada matinera on servien als pescadors.

—Com hem dormit, avi? —va preguntar el noi.

Ara el vailet s’eixorivia, encara que li costava de despertar-se del tot.

—Molt bé, Manolín —va dir el vell—. Em sento esperançat, avui.

—Jo també —va fer el noi—. Ara haig d’anar a buscar les vostres sardines i les meves i les carnades fresques. El meu amo es tragina ell mateix els ormeigs. Mai no vol que ningú li doni un cop demà.

—Som diferents en això —va dir el vell—: jo et deixava carretejar els ormeigs quan tenies cinc anys.

—Prou que ho sé —va dir el noi—. Torno tot seguit. Preneu-vos un altre cafè. Aquí tenim crèdit.

Se’n va anar, peu nu damunt les roques de coral, cap a la fàbrica de gel, on li guardaven els esquers.

El vell es begué el cafè lentament. Era tot el que prendria en la jornada i comprenia que calia empassar-se’l. Feia temps que el mortificava menjar i mai no s’enduia ni una queixalada. Guardava una ampolla d’aigua al sotaproa del gussi, i amb això en tenia prou per a tot el dia.

El noi va tornar amb les sardines i amb les dues carnades embolicades en un diari i van baixar pel senderó cap al gussi, sentint sota els peus el mossec de la sorra granelluda. Van alçapremar el gussi i el van empènyer fins a l’aigua.

—Bona sort, avi!

—Bona sort —contestà el vell.

Va fixar l’estrop als escàlems i, inclinant-se endavant amb els rems, empenyé les pales contra l’aigua i començà de vogar port enfora enmig de la foscor. Altres embarcacions provinents d’altres platges es feien a la mar, i el vell sentia com les pales dels rems s’enfonsaven en l’aigua i empenyien els llaguts, malgrat que no els veia, ja que la lluna s’havia post darrere els tossals.

De tant en tant algú parlava en un d’aquells gussis. Però la majoria vogaven silenciosos i només se sentia la fressa dels rems. Un cop passada la boca del port s’escamparen i cadascun d’ells s’adreçà cap aquell paratge del mar on esperava trobar peix. El vell volia calar molt enfora i així deixà enrere la flaire de la terra i vogava de cara la neta olor matinal de l’oceà. Veié la fosforescència dels sargassos que flotaven en l’aigua del golf mentre remava sobre aquella part de mar que els mariners anomenen «la gran fondalada» perquè allí s’escau un sobtat baixest de set-centes braces, on fan cap tota mena de peixos a causa del remolí que provoquen els corrents contra els espadats del fons de l’oceà. Sol haver-hi una espessa munió de gambes i de peix d’escar i algunes vegades grans vols de calamarsos dins els sots més profunds. De nits pugen a flor d’aigua, on tota mena de peixos rapinyaires s’acarnissen contra d’ells.

A les fosques i tot, el vell sentia la vinguda de l’alba, i mentre remava escoltava la tremolosa fressa que feien els peixos voladors quan sorgien de l’aigua i també el xiuxiueig que les seves enravenades ales produïen mentre volaven en l’obscuritat. Li agradaven molt els peixos voladors perquè eren els seus principals amics a l’oceà. I sentia compassió per les aus, sobretot per les menudes, delicades i obscures gavines anomenades «orenetes de mar», que es passaven el temps volant i buscant i que gairebé mai no trobaven res. I va pensar: «Els ocells menen una vida més dura que nosaltres, descomptats els de presa i els més forts i poderosos. Per què deuen haver creat ocells tan delicats i gentils, com aquestes orenetes de mar, quan l’oceà algunes vegades s’hi mostra tan cruel? La mar és agradosa i bellíssima. Però tot d’una es pot tornar tan cruel i enfurismada, que aquests ocells que volen, es capbussen i percacen i deixen sentir la seva feble veu trista, semblen massa delicats per a viure a la mar».

Sempre que es referia al mar ho feia dient «la mar», que és com en diuen en castellà quan la gent se l’estima. Algunes vegades els qui se l’estimen en diuen penjaments, d’ella, però ho fan sempre com si parlessin d’una dona. Alguns dels pescadors més joves, d’aquells que fan servir boies i flotadors per a les seves fluixes i tenen embarcacions de motor comprades quan els fetges de tauró valien molta moneda, parlen del mar en masculí, «el mar». En parlen com d’un contrari, o s’hi refereixen com a un simple lloc, o fins el titllen d’enemic. Però el vell sempre tenia la mar per femenina i com si fos algú que pot fer o negar grans favors, i que si a estones es mostrava perversa o bé terrible era perquè no hi podia fer més, perquè aquest era el seu tarannà. Creia que la lluna influïa la mar, com si fos una dona.

Remava d’una manera compassada i sense gaire esforç perquè mantenia una marxa seguida i el mar era pla, fora d’algun remolí escadusser produït pels corrents. Deixava que el corrent li fes bona part de la feina, i quan començà a clarejar comprovà que es trobava més enfora que no hauria esperat a una hora semblant.

«He calat a les fondalades durant una setmana», va pensar, «i sempre he tornat de buit. Avui calaré allà on es veuen les moles de bonítols i de palomides, i si molt convé hi haurà algun peix gros entremig».

Abans que fos clar del tot havia preparat les carnades i es deixava endur pel corrent. Un dels esquers, el tenia calat a una fondària de quaranta braces. El segon a setanta-cinc, i, el tercer i el quart, els havia calats a cent i a cent vint-i-cinc braces, on l’aigua es veia molt blava.

Cada esquer penjava de cap per avall, amb el peix que feia de carnada passat per la tija de l’ham, lligat i cosit ben ferm. I, la part corbada i la punta de l’ham, les havia cobertes amb sardina fresca. Enfilades a través dels dos ulls, les sardines ressortien en una mitja garlanda tot al llarg de l’acer de l’ham. No hi havia ni el més petit bocí d’ham que no semblés una presa saborosa i de bona flaire per a un peix gros.

El vailet li havia donat dues petites tonyines fresques, que calà a les dues fluixes més profundes a tall de plomada, i, als altres esquers, hi tenia un roncador blau molt gros i un sorell que ja havien estat calats abans, però que encara es conservaven prou bé, i les excel·lents sardines donaven al conjunt de l’esquer una ferum i un atractiu escaients. Cada fluixa, d’un gruix de llapis gros, anava lligada a un bastonet encara verd i tendre, com una boia, de manera que qualsevol estrebada o picada a l’esquer feia enfonsar el bastó; i cada fluixa estava formada per dues troques de quaranta braces, que es podien empalmar a les rotllanes supletòries i d’aquesta manera donar fil, al peix que fos, per més de tres-centes braces a cada fluixa.

L’home va veure que les tres boies de les fluixes calaven prop del gussi, de manera que va remar amb suavitat per a mantenir-les altra vegada tesades i a la profunditat escaient. Era ja ben clar, i el sol estava a punt de sortir.

El sol va alçar-se tènuement del mar, i el vell podia veure els altres gussis, aplanats arran d’aigua i prop de la costa, espargits al grat del corrent. El sol brillava més, ara, i la resplendor feria l’aigua. Després, quan va guanyar altura, el mar abonançat féu rebotre dolorosament els seus raigs contra els ulls del vell. Vogava sense afrontar el sol. Mirava el fons de l’aigua i vigilava les fluixes que calaven dins l’obscura profunditat de l’aigua. Mantenia les fluixes més tesades que ningú per tal que en cada nivell de l’obscur corrent hi hagués un esquer just on ell volia que fos, a punt per a qualsevol peix que nedés per allí. D’altres pescadors deixaven les fluixes al grat del corrent i sovint les tenien a seixanta braces quan es creien que eren a un centenar de braces.

«Però jo», pensava, «les sostinc amb precisió. Només que no tinc mai sort, jo. Però qui sap, encara? Potser serà avui. Cada dia és un nou dia. Val més tenir sort. Però jo més m’estimo ser exacte. D’aquesta manera, quan la sort es presenta tot és a punt».

El sol es trobava a dues hores d’altura, ara, i no li coïen tant els ulls quan mirava a llevant. Només es veien tres gussis, molt aplanats i distants, cap a la costa.

«Tota la vida m’ha danyat els ulls el sol ixent», va pensar. «Però encara fan bondat. A l’hora baixa puc mirar-lo de fit a fit, sense que els ulls em facin pampallugues. I això que a la tarda té més força. Però al matí és dolorós».

Just aleshores va veure un mascarell endolat que amb les seves llargues ales negres planava i girava en l’aire davant seu. Va deixar-se caure en una ràpida davallada cap al mar amb les ales recollides endarrere, i després tornà a giravoltar.

—Alguna cosa ha vist —va dir el vell en veu alta—. No mira per mirar.

Va vogar a poc a poc i amb fermesa en direcció al lloc on l’ocell giravoltava. No s’apressava i mantenia les fluixes tesades i a la profunditat deguda. Però s’havia deixat endur una mica pel corrent, de manera que encara pescava com calia, però més ràpid que no hauria vogat si no hagués provat de guiar-se per l’ocell.

L’ocell es va elevar més en l’espai i tornà a planar amb les ales immòbils. Després es capbussà tot d’una i el vell va veure una mola de peixos voladors com brollaven de l’aigua i lliscaven desesperadament arran de mar.

—Hi ha llampugues —va dir el vell en veu alta—, i de les grosses.

Amollà els rems i va treure una fluixa petita del sotaproa. Tenia un filferro i un ham de mida mitjana i el va escar amb una sardina. L’amollà per la borda i després la va lligar a una anella a la popa. Va escar una altra fluixa i la va deixar enrotllada a l’ombra de la proa. Tornà a vogar i a vigilar l’ocell negre de llargues ales que ara estava a l’aguait a poca alçada sobre el mar.

Mentre es mirava l’ocell, aquest davallà novament amb les ales esbiaixades per a la capbussada i després sorgí de l’aigua mentre aletejava salvatgement i inútilment a la percaça dels peixos voladors. El vell podia veure el lleuger bombat de l’aigua que alçava la grossa llampuga que perseguia els peixos fugitius. La llampuga tallava l’aigua just dessota la mola dels peixos i es dirigia com una fletxa al lloc on els peixos voladors tornarien a caure a l’aigua. «És una gran mola de llampugues», va pensar. «Neden amplament desplegades, i els peixos voladors tenen poques esperances d’escapar. L’ocell tampoc no té sort. Els peixos voladors són massa grossos per a ell i volen massa de pressa».

Mirava com els peixos voladors sorgien una i altra vegada i els ineficaços moviments de l’ocell. «Aquesta mola se m’ha escapat», va pensar. «Se’n van massa de pressa i massa lluny. Però potser en pescaré alguna de foraviada i potser el meu peix gros hi rondejarà a l’entorn. El meu peix gros bé ha de trobar-se en un lloc o altre».

Els núvols de damunt la terra s’alçaven ara talment que muntanyes, i la costa era només una llarga línia verda amb els pujols d’un blau gris al seu darrere. L’aigua apareixia d’un blau obscur, ara, tan obscur que gairebé resultava purpuri. Quan mirava el fons de l’aigua fosca veia el polsim roig del plàncton i l’estranya resplendor que el sol feia en aquell moment. Donà un cop d’ull a les fluixes i va veure que calaven de dret aigua avall fins a perdre’s de vista i va sentir-se content de descobrir tant de plàncton perquè significava peix.

L’estranya llum que el sol feia contra l’aigua, ara que havia guanyat altura, anunciava bonança, com també l’aspecte dels núvols al damunt de la terra. Però l’ocell es trobava gairebé fora de vista ara, i al damunt de l’aigua només es distingien algunes fulles grogues de sargassos recremades pel sol i la purpúria, arrodonida, iridescent i gelatinosa bufeta d’una medusa que surava ben a prop del gussi. Es tombà a un costat i tornà a dreçar-se. Flotava alegrement com una gran bombolla amb els seus llargs i mortífers filaments purpuris arrossegats darrere seu cosa d’un metre dins l’aigua.

—Agua mala —va dir el mariner—. Mala puta.

Bransolejava suaument agafat als rems, i en mirar al fons de l’aigua veié una mola de xanguet del mateix color que els filaments de la medusa. Nedava entremig i per dessota l’ombra fugissera que projectava aquella mena de bombolla esmunyedissa. Aquell xanguet era immune al verí de la medusa. Però l’home no ho era, i cada vegada que alguns d’aquells filaments s’enroscaven al cordill d’una fluixa i s’hi envescaven, enganxadissos i morats, mentre el vell maldava per alçar un peix, produïen verdancs i favasses a les mans i als braços, com els que l’heura i el roure metzinosos poden causar. Però aquests enverinaments deguts a l’agua mala atacaven sobtosament i marcaven com una fuetada.

Les bombolles iridescents eren belles. Però eren la cosa més traïdorenca de la mar, i el vell gaudia quan veia les grosses tortugues de mar com se les menjaven. En descobrir-les, les tortugues se’ls acostaven de front, cloïen els ulls de manera que fossin totalment cuirassades i se les empassaven començant pels filaments i sense deixar-ne ni un bocí. Agradava al vell contemplar com les tortugues devoraven les meduses, i també trobava gust a passejar-s’hi pel damunt, a la platja, després d’un temporal que les havia varades, i escoltar l’esclafit que feien en rebentar-se quan els posava al damunt la planta dels peus protegida per les durícies.

Li agradaven les tortugues verdoses i les anomenades «careis», elegants i ràpides i tan ben pagades també, i sentia un amistós desdeny per les grosses i estúpides tortugues anomenades «caguames», de closca groga, estranyes en les seves copulacions, i extasiades devoradores de meduses amb els ulls clucs.

No tenia cap partit pres contra les tortugues, malgrat haver navegat molts anys en vaixells tortuguers. Li feien llàstima totes, fins les anomenades «baguls», de la grandària d’un bot lleuger i que arribaven a pesar una tona. Molta gent es mostra inhumana amb les tortugues perquè el cor els bat hores senceres després d’haver-les escorxades. Però el vell pensava: «Jo també tinc un cor igual i tinc peus i mans semblants als d’ella». I se’n menjava els ous blancs per donar-se braó. Se’ls menjava tot el mes de maig per sentir-se fort en arribar setembre i octubre i poder plantar cara als peixos veritablement grossos.

També es bevia una tassa d’oli de fetge de tauró cada dia tret del gran bidó que hi havia a la barraca on molts pescadors guardaven els ormeigs. Aquell oli era a l’abast de tots els pescadors que en volien. La majoria de pescadors no en podien sofrir el sabor. Però no era pitjor que llevar-se a l’hora que es llevaven i era molt bo contra tota mena de refredats i de cadarns, i també era bo per als ulls.

El vell va aixecar la vista i va veure que l’ocell tornava a planar.

—Ha trobat peix —digué en veu alta.

No s’albiraven peixos voladors damunt del mar ni es veien moles de peix d’escar. Però, mentre el vell guaitava, una tonyina petita va saltar a la superfície, es retorçà i es va tornar a capbussar dins l’aigua. La tonyina brillà com plata sota el sol i, després d’haver-se submergit altra vegada, en va sorgir primer una, després una altra, saltant en tots sentits, removent l’aigua i botejant en llargs salts darrere la seva presa. L’encerclaven i l’acorralaven.

«Si no fan massa via les aconseguiré», va pensar el vell, i vigilava la mola que batia l’aigua i la feia tornar blanca. Ara l’ocell davallava i es capbussava a la percaça del peix d’escar, que, empès pel pànic, pujava a la superfície.

—Un ocell és un gran ajut —va dir el vell.

En aquell mateix moment la fluixa de popa va tesar-se-li sota el peu, allà on guardava un cabdell de cordill. Amollà els rems i va temptejar el pes que tenien les tremoloses estrebades de la petita tonyina, mentre agafava amb força la fluixa i començava de cobrar el peix. El tremolor augmentava a mesura que cobrava fluixa i podia veure el llom blau del peix i el to daurat dels flancs dins l’aigua, abans d’hissar-lo fins a la borda i ficar-lo al gussi. Va quedar estès a la popa, al sol, atapeït i en forma de projectil. Mirava fixament amb els seus grans ulls estòlids mentre s’agitava i perdia la vida contra les quadernes del gussi amb les ràpides i tremoloses sacsades de la seva elegant i agitada cua. El vell va colpir-lo al cap perquè no patís i li etzibà una puntada de peu. La tonyina encara s’estremia a l’ombra de la popa.

—Aquesta tonyina —va dir en veu alta— farà una bona carnada. Deu pesar ben bé deu lliures.

No recordava quan havia començat a parlar en veu alta si es trobava sol. Temps era temps cantava, en trobar-se sol, i també cantava algunes nits si estava de guàrdia al timó d’un llagut o bé en els vaixells tortuguers. És possible que hagués començat a parlar tot sol quan el vailet se n’anà. Però no ho recordava. Mentre van pescar plegats ell i el noi, no solien parlar més que quan calia. Parlaven de nits, o bé quan els agafava la maltempsada. Es considerava una virtut no parlar per parlar, al mar, i el vell sempre ho havia cregut així, de manera que respectava el costum. Però ara sovint deia els seus pensaments en veu alta perquè no hi havia ningú a qui pogués fastiguejar.

—Si algú em sentia parlar tot sol, em prendria per boig —va dir en veu alta—; però, com que no estic tocat, me’n fumo. Els rics tenen ràdios que els parlen, a les seves embarcacions, i els posen al corrent del beisbol.

«No és hora de pensar en el beisbol, ara», va dir-se. «Ara és hora de pensar només en una cosa. En aquella cosa per a la qual vaig néixer. Podria rondar un peix gros a l’entorn d’aquesta mola», va pensar. «Només he enganxat una tonyina foraviada de les que estaven menjant. Però ara empaiten la presa lluny i fa molta via. Tot allò que avui treu el cap a la superfície neda de pressa i en direcció del gregal. Potser és l’hora. O potser és un senyal del temps que jo no conec?».

No podia veure la verdor de la costa, ara. Només el cim dels verds turons que brillaven blancs com si estiguessin coronats de neu, i els núvols que es veien al seu damunt semblaven altes muntanyes nevades. El mar era d’un to molt fosc i la llum feia prismes damunt l’aigua. I les miríades de taques de colors de plàncton eren engolides ara pel sol altíssim, i el vell només podia distingir els grans i profunds prismes dins l’aigua blava, mentre les fluixes s’enfonsaven de dret en un lloc on el mar tenia una milla de fondària.

Les tonyines —els pescadors anomenaven «tonyines» tots els peixos d’aquesta família i solament els diferenciaven amb els seus propis noms quan els portaven a vendre o bé a baratar-los per carnades— eren novament sota el gussi. El sol escalfava de valent i el vell se’l sentia al bescoll, tot remant, mentre la suor li anava esquena avall.

«Podria deixar el gussi al paire», pensava, «i fer una becaina amb el fil d’una fluixa passat pel dit gros; així em despertaria en cas que piquessin. Però avui es compleixen vuitanta-cinc dies i he de pescar tota la jornada».

Precisament aleshores, mentre vigilava les fluixes, va veure com un dels bastonets verds que suraven com boies s’enfonsava vivament.

—Va bé —féu—. Va bé.

Va desarmar els rems i els posà als corredors sense colpejar el gussi. Allargà la mà i agafà la fluixa amb suavitat entre el polze i l’índex de la mà dreta. No va sentir ni estrebada ni pes i va aguantar lleugerament la fluixa. Al cap d’una estona tornà a sentir una estirada. Aquesta vegada era una estrebada de tempteig, ni brusca ni tampoc forta, de manera que va adonar-se exactament del que passava. A un centenar de braces de profunditat un emperador, de la família del peix espasa, es menjava les sardines que envoltaven la punta i la tija del gros ham forjat a mà, just al lloc on sobresortia del cap de la petita tonyina.

El vell agafava la fluixa amb delicadesa i suavitat mentre amb la mà esquerra l’alliberava de la boia. Ara podia llavorar amb la fluixa entre els dits sense que el peix sentís cap estirada.

«A aquesta distància de la costa i al mes que som, ha de ser dels grossos», pensava el vell. «Menja-te-les, peix, menja-te-les. Menja-te-les, t’ho prego. Són d’allò més fresques. I tu, a sis-cents peus de fondària, dins l’aigua freda i a les fosques. Fes un altre tomb dins la foscor i torna a menjar-te-les».

Sentia el lleu i delicat estrebar i després una sacsada més forta quan el cap d’alguna sardina devia oferir més resistència a ser arrencada de l’ham. Després, res.

—Apa, acosta’t —va dir el vell en veu alta—. Fes un altre tomb. Ensuma-les bé. No són de bon veure? Menja-te-les d’un cop i després t’espera la tonyina: dura, fresca i agradosa. No siguis temorec: menja-te-les.

Esperava amb la fluixa entre el polze i l’índex, sotjant-la, i també vigilava les altres fluixes, a la plegada, per si el peix nedés més amunt o més avall. Després tornà a sentir el mateix toc, la mateixa suau estrebada.

—Se l’empassarà —va dir el vell en veu alta—. Déu vulgui que se l’empassi.

Però no se’l va empassar. Se n’anà, i el vell no sentia cap més estrebada.

—No se’n pot haver anat —va dir—. No se’n pot haver anat, redéu. Fa el tomb. Si molt convé, ja el van enganxar una altra vegada i ara recela alguna cosa.

Després sentí el suau toc a la fluixa i estava content.

—Només feia un tomb —digué—. Embocarà.

Se sentia feliç en percebre la suau estrebada. Tot d’una sentí un toc enèrgic i alguna cosa extremament pesada. Era el pes del peix. Deixà que la fluixa rellisqués aigua avall, avall, avall, desenroscant el primer dels dos cabdells de reserva. Mentre el cordill de la fluixa s’enfonsava, relliscant amb suavitat entre els dits del vell, encara podia sentir el pes feixuc del peix malgrat que la pressió que feia amb el polze i amb l’índex era gairebé imperceptible.

—Quin peix! —va dir—. Porta l’ham entravessat a la boca i fuig enganxat.

«Després voltarà i se l’empassarà», pensava. Però no ho va dir en veu alta perquè prou sabia que quan algú diu alguna cosa de bo, si molt convé no s’esdevé. Endevinava que se les havia amb un peix enorme i se l’imaginava fugint dins la foscor de l’aigua amb la tonyina entravessada a la boca. Aleshores s’adonà que el peix no estrebava; però, el pes, prou que el sentia encara. Després va accentuar-se la pesantor, i el vell amollà més fluixa. Va estrènyer el cordill entre el polze i l’índex un moment i aleshores augmentà el pes, mentre la fluixa s’enfonsava de dret cap avall.

—Ha embocat —va dir—. Ara el deixaré menjar a cor què vols.

Va deixar lliure la fluixa i aquesta va lliscar entre els dits del vell, mentre amb la mà esquerra lligava el cap dels dos rodets de reserva amb els rotlles d’una nova fluixa. Ara estava a punt. Tenia tres rodets de quaranta braces de cordill de reserva, sense comptar el fil de la fluixa que usava.

—Menja un xic més —va dir.

«Menja de gust. Menja fins que la punta de l’ham et vagi de dret al cor i et mati», pensava. «Puja-te’n aigües amunt, sense por, i deixa’m clavar-te l’arpó. Apa. Estàs a punt? En tens prou d’estar entaulat?».

—Va! —digué en veu alta mentre estrebava fort amb totes dues mans el cordill de la fluixa. Va cobrar cosa d’un metre de fluixa. Després estrebà una i altra vegada la corda, balancejant alternativament els braços amb tota la força, i s’estintolà enrere amb tot el pes del seu cos.

Com si res. El peix continuava fugint a poc a poc i el vell no el va poder alçar ni dos dits. La fluixa era forta i trenada contra peixos grossos i va subjectar-se-la contra l’esquena fins a tesar-la tant que en rajava aigua. Després la fluixa començà d’emetre un lent xiuxiueig damunt l’aigua, i el vell l’aguantava ferm, recolzat enrere contra el banc, i estrebava. El gussi va començar a moure’s lentament en direcció del gregal.

El peix avançava sense parar i així navegaven lentament per l’aigua encalmada. Els altres esquers continuaven encara calats, però no hi havia res a fer.

—Tant de bo el vailet fos aquí, ara, amb mi —va dir el vell en veu alta—. Vaig a remolc del peix i jo sóc el bitó del bastiment. Podria amarrar la fluixa. Però aleshores el peix la podria trencar. He d’aguantar-lo jo mateix tant com pugui i així li puc amollar cordill, si el necessita. Gràcies a Déu que neda de dret endavant i no cap ensota. No sé pas com m’ho manegaré si se li acut d’anar més a fons. Ni tampoc sé com m’ho faré si s’enfonsa i es mor. Però alguna me n’empescaré. Puc fer un grapat de coses.

Va estrènyer-se la fluixa contra l’espatlla i va vigilar l’esbiaixada que feia a l’aigua: el gussi navegava seguit amb rumb al gregal.

«Això acabarà matant-lo», va pensar el vell. «No pot arrossegar-me tota la vida». Però, quatre hores després, el peix encara estrebava i arrossegava el gussi mar enfora, i el vell continuava aferrat amb força a la fluixa encreuada a l’espatlla.

—Era migdia quan l’he enganxat —va dir—, i encara no l’he vist.

S’havia encasquetat el barret de palla abans d’enxarpar el peix, i ara li segava el front. Tenia set, també, de manera que s’agenollà amb compte per no sacsar la fluixa, s’acostà tant com va poder al sotaproa i agafà l’ampolla de l’aigua amb una mà. La va destapar i en begué uns glops. Després es recolzà contra la proa. Descansava assegut a la vela enrotllada al pal desarmat, i provava de no pensar en res que no fos aguantar.

Després va mirar enrere i es va adonar que no es veia terra. «Tant li fa», es digué. «Sempre em podré orientar pels llums de l’Havana. Encara queden dues hores abans de la posta de sol i pot ser que pugi en l’endemig. O pot ser que se’n pugi amb la lluna. I, si no, potser pujarà des del fons a la sortida del sol. No estic enrampat i em sento fort. És ell qui té l’ham a la boca. Però ha de ser tot un senyor peix, per a estirar així. Ha de tenir la boca serrada contra el ferro. M’agradaria veure’l. M’agradaria veure’l ni que fos una sola vegada, per saber amb qui me les hec».

El peix no va canviar el rumb ni la direcció en tota la nit, almenys fins on l’home ho podia comprovar guiat per les estrelles. Fresquejà després de la posta, i la suor freda se li eixugà a l’esquena, als braços i a les velles cames. De dia agafà el sac que tapava la caixa de l’esquer i l’estengué al sol perquè s’eixugués. Un cop post el sol, es passà el sac al voltant del coll i de manera que li pengés esquena avall. De mica en mica l’entaforà sota la fluixa que li creuava les espatlles. El sac feia de coixí a la fluixa i així podia inclinar-se endavant contra la proa, de manera gairebé confortable. Aquesta posició era tot just un xic menys intolerable. Però el vell la tenia per gairebé còmoda.

«No puc fer res amb ell, i ell no pot fer res amb mi», va pensar. «Almenys mentre faci el que fa».

Una vegada va alçar-se i orinà per sobre la borda. Va mirar-se les estrelles i comprovà el rumb. La fluixa brillava com un deixant fosforescent que calava de dret a l’aigua des de la seva espatlla. Ara navegaven més a poc a poc i la resplendor de l’Havana no era tan viva. Això indicava que el corrent els feia derivar cap a llevant. «Si deixo de veure la resplendor de l’Havana, això vol dir que anem cap a llevant», pensà. Perquè, si el rumb del peix s’hagués mantingut fix, hauria vist els llums de l’Havana moltes més hores. «Qui sap com deu haver anat el beisbol de primera divisió, avui», va pensar. «Seria magnífic fer el que faig, amb una ràdio». Aleshores va dir-se: «Pensa en això només. Pensa en el que fas. No has de fer cap bestiesa». Després va dir en veu alta:

—Tant de bo tingués el noi aquí. Per ajudar-me i perquè veiés això.

«Ningú no hauria de trobar-se sol a les seves velleses», pensà. «Però no hi ha remei. Cal que em recordi de menjar-me la tonyina abans no es podreixi, per mantenir-me fort. Recorda-ho: no hi fa res que no et vingui gaire de gust, te l’hauràs de menjar demà al matí. Recorda-ho», va dir-se a si mateix.

Al llarg de la nit dos marsuïns vingueren a voltar el gussi i els sentia balandrejar i esbufegar. S’adonava de la diferència entre l’esbufec del mascle i el sospirós ruflet de la femella.

—Bona xicalla —va dir—: juguen i xalen i es fan l’amor. Són germans nostres, com els peixos voladors.

Aleshores començà a fer-li llàstima el peixàs que havia enxarpat. «És meravellós i estrany i vés a saber quina edat deu tenir», pensava. «Mai no he pogut haver un peix tan valent ni que es portés d’una manera tan rara. Potser és massa assenyat per a treure el cap. De fet podria enllestir-me si saltava o bé m’envestia de bursada. Però potser l’han enganxat ja unes quantes vegades abans, i coneix que aquesta és la bona manera de presentar la lluita. Ell no pot saber que només se les heu contra un home sol, ni que aquest home és un vell. Però quin peixàs deu ser i quanta moneda me’n donaran al mercat, si té bona carn! Embocà l’ham com tot un mascle, estreba com un mascle i combat sense pànic. Qui sap si en porta alguna de cap o si està tan desesperat com jo mateix».

Es va recordar d’aquella vegada que havia enganxat la femella d’una parella d’emperadors. El mascle sempre deixa que la femella mengi primer, i el peix enganxat, la femella, es llançà a una batalla feréstega, desesperada i plena de pànic que aviat va esgotar-la. I el mascle no la desemparà mai, donant voltes a l’entorn de la fluixa i giravoltant amb la femella a flor d’aigua. Rondava tan a prop, que el vell va témer que acabaria segant la corda de la fluixa amb la cua, que era tan esmolada i gairebé tan llarga com una dalla, i de la mateixa forma. Quan el vell va poder-la enfitorar, li ventà unes bones garrotades, aferrant-li aquella boca com un espasí raspós com el paper de vidre, i li ventà patacades al cim del cap fins a canviar-li el seu color natural pel color que té el darrere dels miralls. I després, ajudat del vailet, l’havia alçada a bord, mentre el mascle s’estava prop del gussi sense fugir. Aleshores, mentre el vell cobrava les fluixes i amania l’arpó, el mascle va botar enlaire a la vora del gussi per veure on era la femella, i després s’havia capbussat buscant les profunditats amb aquella mena d’ales de color d’espígol, les seves aletes pectorals, ben obertes i mostrant les àmplies franges de color violeta. Era un bell animal, recordava l’home, i havia aguantat, allí prop, sense fugir.

Era la cosa més trista que recordava de peixos, va pensar el vell. «El vailet també es quedà tot consirós: vam demanar perdó a la femella i la vam degollar tot seguit».

—M’agradaria que el noi fos aquí —va dir en veu alta mentre reposava contra els arrodonits taulons de la proa. Sentia la força del peixàs —a través de la fluixa encreuada a les espatlles—, que avançava d’una manera seguida, endavant, cap on ell volia.

El vell va pensar que, a causa del seu parany, havia obligat el peix a prendre un determini.

I aquest determini havia estat quedar-se al fons de les obscures aigües profundes, lluny de tota mena de paranys, trampes i traïcions. «I el meu, de determini, havia consistit a anar a enxarpar-lo lluny de tot i de tothom. Lluny de tota criatura nada. I ara estem enganxats l’un a l’altre, i això des del migdia passat. I no hi ha ningú que pugui venir a ajudar-nos, ni a ell ni a mi».

«Potser jo no havia d’haver estat pescador», va pensar. «Però en realitat vaig néixer pescador. Haig de recordar de totes passades de menjar-me la tonyina així que trenqui el dia».

Un xic abans de l’alba alguna cosa embocà un dels esquers que es trobaven al seu darrere. Va sentir com es trencava el branquilló que feia de boia, i la fluixa començà a relliscar per damunt la borda del gussi. A les fosques va desembeinar el ganivet i, carregant tota la tensió del peix sobre l’espatlla esquerra, es repenjà enrere i va tallar la fluixa contra la fusta de la regala. Després tallà la fluixa que tenia més a prop i a les palpentes va nuar els dos caps lliures dels cabdells de reserva. Operava destrament amb una sola mà i aguantava els rotlles amb el peu per subjectar-los mentre feia els nusos ben estrets. Ara tenia sis cabdells de reserva per a la fluixa. En corresponien dos a cadascun dels esquers que havia tallat, i els altres dos a la fluixa on havia picat el peix, i totes les cordes en formaven així una.

«Bon punt claregi», pensà, «m’arribaré fins a l’esquer calat a quaranta braces, el tallaré i en nuaré els cabdells de reserva. Hauré perdut dues-centes braces de bon cordel català amb els seus hams i filferros. Tot això pot ser reemplaçat. Però aquest peix, qui me’l reemplaça, si enganxo altres peixos i ell se m’esmuny? Vés a saber quina mena de peix ha estat aquest que ha embocat fa un instant. Potser un peix espasa, o una tintorera, o potser un tauró. No l’he pogut sospesar. Me n’he hagut de desprendre massa aviat».

En veu alta va dir:

—M’agradaria tenir el vailet aquí.

«Però no tens el vailet», va pensar. «Només et tens a tu mateix, i el que hauries de fer és arribar-te fins al darrer esquer i, encara que sigui a les palpentes, tallar i empalmar-lo després amb els cabdells de reserva».

Així ho va fer. Va ser difícil, a les fosques, i el peix pegà una estrebada que el féu caure de bocadents i li va obrir un trau sota l’ull. La sang va anar-li un xic galta avall. Però es va coagular i s’assecà abans que li arribés a la barba. Se’n tornà a la proa i es va estintolar contra la fusta. Va endegar el sac i amb compte va procurar que la fluixa li creués l’espatlla per un altre lloc. Aferrat així, temptejà l’estrebada del peix i després comprovà la velocitat del gussi amb la mà dins l’aigua.

«No sé per què deu haver pegat aquesta nova envestida», pensà. «El filferro li deu haver relliscat pel gran gep de l’esquena. Ben cert que l’esquena no li pot fer el mal que em fa la meva. Però, per gros que sigui, no podrà pas arrossegar aquest gussi per sempre. Ara m’he desempallegat de tot el que em podria fer nosa i tinc una bona reserva de corda. Tot està a punt».

—Peix —va dir suaument en veu alta—: aquí em tindràs, amb tu, fins a la mort.

«I tu faràs igual, suposo», va pensar el vell. I esperava que claregés. Feia fred, ara, abans de l’alba, i el vell s’encastava contra la fusta per escalfar-se. «Aguantaré tant com ell aguanti», va pensar. I quan va trencar el dia la fluixa s’estenia enllà i cap avall de l’aigua.

El gussi feia via seguit, i, quan el primer raig de sol va alçar-se, il·luminà l’espatlla dreta del vell.

—Va rumb a tramuntana —va dir el vell. «El corrent ens ha desviat força cap a llevant», va pensar. «Tant de bo tombés a favor del corrent. Això voldria dir que s’està fatigant».

Quan el sol va guanyar altura, el vell va comprovar que el peix no es fatigava. Només hi havia un senyal favorable. La inclinació de la fluixa mostrava que ara nedava a una profunditat menor. Això no volia dir forçosament que volgués sorgir a la superfície. Però podia designar-ho.

—Déu faci que pugi —va dir el vell—. Tinc prou fluixa per a llavorar-lo.

«Si estrenyo una mica més la tensió i li faig mal, si molt convé puja», va pensar. «Ara que ja és de dia hauria de pujar, i així s’ompliria d’aire les bufetes de l’espinada i aleshores no podria anar a morir al fons».

Va provar d’augmentar la tensió, però la fluixa havia estat estirada fins al màxim des que havia enganxat el peix, i va sentir la forta tensió de la corda en tirar-se enrere. Va comprendre que no podia estirar més. «Caldrà que no el batzegui», pensà. «Cada batzegada eixampla la ferida que ha fet l’ham, i després, si salta a flor d’aigua, podria desfer-se’n. De tota manera em sento més animat amb el sol, i almenys aquesta vegada no l’he de mirar de front».

La fluixa era plena d’algues grogues, però el vell sabia que això hi afegia un sobrepès i n’estava content. Eren els sargassos grocs del golf que havien provocat tanta fosforescència durant la nit.

—Peix —va dir—: t’estimo i et respecto molt. Però et tindré mort abans no acabarà el dia.

«Tant de bo», va pensar.

Un moixó es va acostar al gussi per tramuntana. Era una mena de tallarol que volava ben prop de l’aigua. El vell endevinava que anava molt cansat.

El moixó es va arribar amb treball a la popa del gussi i va restar-hi. Després va voleiar a l’entorn del cap del vell i es posà a la corda de la fluixa, on estava més a gust.

—Quant temps tens? —preguntà el vell al moixó—. És el teu primer viatge, aquest?

El moixó se’l va mirar en sentir que parlava. Estava massa cansat fins per a examinar la fluixa i s’hi balancejava mentre els seus delicats peus s’hi aferraven amb més força.

—Està tibant —va dir-li el vell—; massa tibant. No hauries d’estar tan cansat després d’una nit sense vent. Què dimoni us passa, als ocells?

«Això deu ser per culpa dels esparvers, que els empaiten fins pel mar». Però no va dir res de tot això al moixó, perquè tampoc no l’hauria entès i perquè prou que li vagaria de conèixer els esparvers.

—Reposa de gust, ocellet —digué—. I després vés i prova fortuna com qualsevol home, ocell o peix. —Parlar al moixó l’encoratjava perquè l’esquena se li havia encarcarat durant la nit i ara li feia molt de mal—. Queda’t a casa meva, si vols, moixó —va dir—. Em sap greu que no pugui hissar la vela i emportar-te a favor del suau oreig que ara s’alça. Però tinc feina amb un altre amic.

Just aleshores el peix va pegar una sobtosa batzegada que va empènyer el vell i el va fer caure contra la proa. I hauria saltat per la borda si no s’hagués agafat i cedit una mica de fluixa.

El moixó s’envolà quan la fluixa va batzegar i el vell ni el va veure fugir. Palpà la fluixa amb molt de compte amb la mà dreta i es va adonar que la mà li sagnava.

—Alguna cosa ha ferit el peix —va dir en veu alta mentre llavorava la fluixa per veure si podia fer-lo virar. Però, quan tesà la fluixa fins a no poder més, aguantà ferm i es féu enrere contra el pes de la corda—. Ara te’n sents, peix —va dir—. I com hi ha Déu que jo també me’n sento.

Va mirar tot a l’entorn per veure si descobria el moixó, perquè li hauria agradat la seva companyia. Però l’ocell havia volat.

«No t’has quedat gaire estona», va pensar l’home. «Però et serà més difícil allà on vas, fins que arribis a la costa. Com m’he pogut deixar segar la mà pel peix amb l’única ràpida estrebada que ha clavat? Deu ser que em torno ruc. O potser m’estava mirant el petit moixó i pensava en ell. Ara posaré els cinc sentits a la feina i després em caldrà menjar-me la tonyina per aguantar-me ben ferm».

—M’agradaria que el noi fos aquí i tenir una mica de sal —digué en veu alta.

Es va passar la fluixa a l’espatlla esquerra i amb molt de compte s’agenollà i es rentà la mà al mar. La deixà allí, submergida una estona mentre mirava el gotejar de la sang i el seu migrat rastre que desapareixia a l’aigua. Comprovava la força de l’aigua contra la mà a mesura que avançava el gussi.

—Ha afluixat molt la marxa —va dir.

Al vell, li hauria agradat de mantenir la mà dins l’aigua salada més estona, però tenia por que el peix tornaria a sotragar-lo a la impensada. Es va alçar, es dreçà i alçà la mà a la llum del sol. Només era el refrec de la fluixa el que li havia encetat la carn. Però la ferida a la mà era a la part que necessitava per a llavorar. El vell prou sabia que necessitaria les mans per a sortir-se’n i no li feia cap gràcia haver-se tallat abans de començar.

—Ara —va dir quan tingué la mà eixuta—, haig de menjar-me la petita tonyina. Puc agafar-la amb la fitora i menjar-me-la aquí amb tota comoditat.

Va agenollar-se i amb la fitora va trobar la tonyina al sotapopa i se l’apropà procurant que no s’emboliqués amb els cabdells de fluixa. Altra vegada va aguantar la fluixa amb l’espatlla esquerra i la tesà amb la mà i el braç esquerre, arrencà després la tonyina de les pues de la fitora i tornà a deixar la fitora al seu lloc. Va posar un genoll sobre el peix i en tallà tires de carn roja longitudinalment des de darrere el cap fins a la cua. Eren tires en forma de falca i les arrencava des de prop de l’espinada fins al cantell de la ventresca. Quan en va haver tallat sis tires, les va estendre al damunt de la fusta de la popa, netejà el ganivet amb els pantalons, agafà la carcassa de la tonyina per la cua i la llençà per la borda.

—No crec que me’n pugui empassar tota una —va dir mentre passava la fulla del ganivet per una de les tires. Sentia la seguida i ferma estrebada de la fluixa i tenia la mà esquerra enrampada. La mà se li havia contret tensament al voltant de la gruixuda corda. Se la va mirar amb fàstic.

—Quina mena de mà és aquesta? —va dir—. Enrampa’t, si et dóna la gana. Converteix-te en una urpa. No et servirà de res.

«Apa», pensà mentre es mirava l’aigua fosca i la inclinació de la fluixa. «Menja-te-la ara i et reforçarà la mà. No és culpa de la mà: has aguantat moltes hores aquest peix. I les que vénen, encara. Menja’t la tonyina ara».

N’agafà un tros, se’l portà a la boca i el mastegà lentament. No resultava desagradable.

«Mastega-la bé», pensà, «i aprofita’n tots els sucs. No seria dolenta per a menjar amb una mica de llimona, o amb sal».

—Com te trobes, mà? —preguntà a la mà enrampada, tan encarcarada com si fos morta—. Menjaré un xic més per a tu.

Va menjar-se la meitat de la tira que havia tallat pel mig. La mastegà a poc a poc, i després va escopir la pell.

—Com anem, mà? O potser és massa aviat pera saber-ho?

Va agafar una altra tira sencera i la va mastegar.

«És un peix fort i vigorós», va pensar. «He tingut sort de pescar-lo, en comptes d’una llampuga. La carn de llampuga és massa dolça. La tonyina no és dolça, precisament, i conserva tota la seva força. Només té sentit una cosa: ser pràctic», va pensar. «M’agradaria tenir una mica de sal. Però no puc saber si el sol podrirà o assecarà el que em queda, de manera que el més assenyat és menjar-me-la tota, encara que no tingui gana. I el peix espasa estira seguit i amb calma. Em menjaré tota la tonyina i aleshores estaré a punt».

—Tingues paciència, mà —va dir—: tot això, ho faig per a tu.

«M’agradaria alimentar el peix, també», va pensar. «Som germans. Però em cal matar-lo i m’haig de mantenir ferm per a poder-ho fer». A poc a poc i mastegant a consciència es va empassar totes les tires de la tonyina.

Es va redreçar mentre s’eixugava la mà amb els pantalons.

—Ara —va dir— ja pots deixar anar la corda, mà, i jo l’aguantaré només amb el braç dret, mentre a tu et passa aquesta ximpleria.

Va posar el peu esquerre damunt la gruixuda fluixa que havia sostingut amb la mà esquerra i es tirà enrere per aguantar-ne l’estrebada amb l’espatlla.

—Déu faci que em passi la rampa —va dir—, perquè la veritat és que no sé què farà el peix.

«Però sembla tranquil», va pensar, «i segueix el seu pla. Però, quin deu ser, el seu pla?», pensava. «I el meu, quin és? El meu, l’hauré d’improvisar segons el que ell faci, perquè es tracta d’un peix tan feixuc. Si surt a flor d’aigua el podré matar. Però no es mou del fons. Doncs no em queda altre camí que aguantar, amb ell al fons».

Va fregar-se la mà enrampada contra els pantalons per veure si desembalbava els dits. Però no s’obrien. «Potser s’obriran amb l’escalfor del sol», pensà. «Potser s’obriran quan hauré paït la forta tonyina crua. Si necessito la mà, l’obriré, costi el que costi. Però no la vull obrir per força, ara. Que s’obri per ella mateixa, i que es retorni tota sola. Al capdavall, vaig abusar-ne molt, anit, quan havia de deixar anar i deslligar les diverses fluixes».

Es mirava l’extensió del mar i comprenia fins a quin punt estava sol. Però podia veure les coloraines dins la profunda aigua fosca, la fluixa estrebada endavant i l’estranya ondulació de la calma. Es formaven castells de núvols que anunciaven el buf dels alisis. Va mirar endavant i descobrí un esbart d’ànecs feréstecs dibuixats contra l’espai i damunt el mar, i que després s’esborraven per a tornar a destacar-se altra vegada, i va comprendre que ningú no està mai sol al mar.

Pensava que hi havia homes que tenien por de trobar-se fora de la vista de terra a bord d’una embarcació petita, i durant els mesos de sobtoses maltempsades tenien raó. Però ara eren mesos d’huracans, i, quan no hi ha huracans, el temps dels huracans és la millor temporada de l’any.

«Si s’apropa un huracà, sempre se’n poden veure els senyals al cel dies abans, si vas embarcat. De terra estant no el veuen venir perquè no saben com fer-s’ho», pensava. «Però també a terra hi ha d’haver alguna diferència, en la forma dels núvols. Però per ara no s’anuncia cap huracà».

Va mirar-se el cel i veia els blancs cúmulus com cordials munts de gelats de crema i més amunt les tènues plomes dels cirrus retallats contra l’alt cel de setembre.

—Brisa lleugera —va dir—. Més bon temps per a mi que per a tu, peix.

La mà esquerra encara estava enrampada, però a poc a poc se la desembalbava.

«Em fa ràbia la rampa», va pensar. «És una traïció del teu propi cos. És humiliant sofrir diarrea davant els altres, produïda per una intoxicació, o bé vomitar per la mateixa causa. Però una rampa», el que ell en deia un calambre, «ens humilia especialment quan estem sols.

»Si el vailet fos aquí em podria fer fregues i desembalbar-me la mà, de l’avantbraç en avall», pensava. «Però ja es desenramparà».

Després va palpar amb la mà dreta la diferència en l’estrebada de la fluixa abans que s’adonés del seu canvi d’inclinació a l’aigua. Aleshores, mentre es repenjava contra la fluixa i copejava la mà esquerra contra la cuixa repetidament i amb força, va veure que la fluixa s’esbiaixava a poc a poc cap amunt.

—Està pujant —va dir—. Apa, mà, espavila’t.

La fluixa sorgia a poc a poc d’una manera seguida i després la superfície del mar va inflar-se davant el gussi, i el peix sortí enfora. Semblava que no s’acabava mai més i escampava aigua amb els seus flancs. Brillava al sol, i el cap i l’esquena eren d’un color fosc de púrpura i, a la llum del sol, les ratlles dels costats es veien amples i de color d’espígol. Tenia l’espasa llarga com un pal de beisbol i afuada com un estoc. Va sorgir de l’aigua en tota la seva llargada i va tornar a entrar-hi amb suavitat, com un escafandrer, i el vell va veure la gran dalla de la seva cua que se submergia, i la fluixa començà a desenrotllar-se ràpidament.

—Té quatre pams més que el gussi —va dir el vell.

La fluixa es descabdellava de pressa però d’una manera seguida, i el peix no sentia pànic. El vell provava de mantenir tibant la fluixa amb totes dues mans, però vetllava que no es trenqués. Comprenia que, si no aconseguia de frenar el peix amb una pressió seguida, se li podria emportar tota la fluixa i trencar-la.

«És un peix molt gros i l’haig de convèncer», va pensar. «No haig de deixar que conegui la seva força ni el que podria fer si arrencava a córrer. Si jo fos d’ell, ara envestiria de valent i tiraria endavant fins que ho trenqués tot. Però, lloat sia Déu, els peixos no són tan intel·ligents com nosaltres que els matem, encara que són més nobles i més eficaços».

El vell havia vist molts peixos grans. N’havia vistos molts que pesaven més de cent roves i n’havia pescat dos d’aquesta grandària a la seva vida, però mai tot sol. I ara aquí, sol, i fora de la vista de terra, es trobava amarrat al peix més gros que mai hagués vist, o del qual hagués sentit mai parlar, i amb la mà esquerra més rígida que les closes urpes d’una àguila.

«Però ja es desenramparà», va pensar. «Segur que es desenramparà, per ajudar-me la mà dreta. Tres coses són germanes: el peix i les meves dues mans. Cal que es desenrampi. És una baixesa quedar-se enrampada». El peix havia alentit la marxa novament i ara anava al seu pas normal.

«Per què deu haver saltat?», va pensar el vell. «Ha sortit a flor d’aigua com si volgués mostrar-me que és un peix molt gros. De tota manera ja ho sé ara», va pensar. «I jo, tant de bo pogués mostrar-li la mena d’home que sóc, jo, també. Però aleshores s’adonaria de la mà balba. Més val deixar-lo pensar que sóc més home que no sóc. I ho seré. Tant de bo jo fos el peix», va pensar, «amb tot el que té, contra la meva voluntat i la meva intel·ligència, només».

El vell es va encabir al seu grat contra la fusta i es prenia el sofriment tal com venia, mentre el peix nedava seguit i el gussi relliscava a poc a poc damunt l’aigua obscura. Es va alçar una mica d’oneig amb el vent de llevant, i cap a migdia la mà esquerra del vell s’havia desenrampat.

—Males notícies per a tu, peix —va dir mentre canviava la fluixa de lloc damunt els sacs que li cobrien les espatlles.

Estava còmode, però sofria, encara que mai no hauria admès el seu sofriment.

—No sóc gaire devot —va dir—, però resaré deu parenostres i deu avemaries si puc pescar aquest peix, i prometo d’anar en romiatge fins a la Verge del Coure, si l’enganxo. Ho prometo.

Va començar a dir les oracions d’una manera mecànica. Sovint se sentia tan fatigat que no recordava l’oració i aleshores la deia de pressa perquè li sortís de correguda. «Les avemaries són més fàcils de dir que els parenostres», va pensar.

—Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia, el Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones i beneit és el fruit del vostre sant ventre, Jesús. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i a l’hora de la nostra mort. Amén. —I després afegí—: Verge Maria, pregueu per la mort d’aquest peix. Tot i que és tan meravellós.

Un cop dites les oracions es va trobar més bé, encara que patia tant com abans, i fins i tot un xic més. Es va recolzar contra la fusta de la proa i mecànicament va començar a moure els dits de la mà esquerra.

El sol escalfava ara, encara que s’alçava suaument l’oreig.

—Valdrà més que torni a escar la fluixa petita de la popa —va dir—. Si el peix s’entesta a aguantar una altra nit, necessitaré menjar una altra vegada, i l’aigua ha baixat molt a l’ampolla. No crec que pugui enganxar res més que una llampuga, aquí. Però si me la menjo ben fresca no serà dolenta. Tant de bo saltés a bord un peix volador aquesta nit. Però no tinc cap llum per a atreure’l. Un peix volador és molt gustós per a menjar-lo cru i no l’hauria de trossejar. He d’estalviar totes les meves forces, ara. Déu meu, no sabia que fos tan gros.

»De tota manera el mataré —va dir—, amb tota la seva grandesa i la seva glòria.

«Malgrat que és injust», pensà. «Però li demostraré el que un home pot arribar a fer i el que un home és capaç d’aguantar».

—Vaig dir al vailet que era un home estrany, jo —va dir—. Ara em cal provar-ho.

Les mil vegades que ho havia demostrat no volien dir res. Ara ho demostrava altra vegada. Cada vegada era una nova vegada i mai no pensava en el passat mentre ho portava a terme.

«Tant de bo el peix pogués dormir, així jo podria dormir també i somiar els lleons», va pensar. «Per què són els lleons la cosa més important del que em resta? No pensis, vell», es digué a si mateix. «Reposa suaument contra la fusta, ara, i no pensis en res. Ell treballa. Tu, treballa tan poc com puguis».

Era ja plena tarda i el gussi encara es movia d’una manera lenta i seguida. Però ara hi havia una nova pesantor, a causa del llevant, i el vell navegava suaument amb la mica de mar que feia, i, el fregadís de la corda contra l’espatlla, se’l sentia passador i comportívol.

Una vegada, al llarg de la tarda, la fluixa començà de pujar novament. Però el peix continuava nedant a un nivell una mica més alt. El sol tocava el braç esquerre, l’espatlla i l’esquena del vell. D’aquesta manera ell va comprendre que el peix havia variat el rumb de llevant a tramuntana.

Ara que l’havia vist una vegada, es podia imaginar el peix nedant dins l’aigua amb les purpúries aletes pectorals obertes com ales i amb la gran cua erecta tallant la fosca. «Em pregunto si hi deu veure gaire a aquesta profunditat», va pensar el vell. «Els seus ulls són enormes, i un cavall, amb els ulls molt més petits, hi pot veure a les fosques. Abans jo m’hi veia molt bé a les fosques. No del tot a les fosques. Però gairebé, com un gat».

El sol i el continu moviment dels dits li havien desenrampat del tot la mà esquerra i va començar a sentir-hi més pes, i va encongir els músculs de l’espatlla per canviar un xic el fregadís de la corda.

—Si no estàs cansat —va dir en veu alta—, deus ser un peix molt estrany.

Se sentia molt fatigat, ara, i comprenia que la nit cauria aviat, i va provar de pensar en altres coses. Va pensar en la Primera Divisió, la Gran Liga, com ell en deia, i va recordar que els Ianquis de Nova York estaven jugant amb els Tigres de Detroit.

«Aquest és el segon dia que no sé el resultat dels juegos, va pensar. Però haig de tenir confiança i mostrar-me a l’altura del gran Di Maggio, que tot ho fa bé, fins quan li fan mal l’espuela de hueso al taló. Què és un esperó d’os?», va preguntar-se. «Nosaltres no en tenim, d’això. Per ventura és tan dolorós com si algú tingués un esperó de gall de combat al taló? No crec pas que jo pogués resistir una cosa així, o perdre un ull, o tots dos, i continuar lluitant com fan els galls de combat. L’home no és gran cosa comparat amb els grans ocells i amb les feres. Tot amb tot, més m’estimaria ser aquest animal allà sota, dins la fosca de la mar».

—Si no es presenten els taurons —va dir en veu alta—; si es presenten els taurons, que Déu tingui pietat d’ell i de mi.

«Creus que el gran Di Maggio aguantaria tant amb un peix com jo aguanto amb aquest?», va pensar. «Estic segur que sí, i encara més, ja que ell és jove i fort. També el seu pare va ser pescador. Però no el faria patir massa l’esperó d’os?».

—No ho sé —va dir en veu alta—: mai no he tingut un os en forma d’esperó.

Mentre el sol anava a la posta, recordava, per donar-se més confiança, aquella vegada, en una taverna de Casablanca, quan havia fet una juguesca i provat la força del seu braç amb aquell cepat negre de Cienfuegos que era l’home més fort de moll. S’havien passat un dia i una nit amb els colzes vora una ratlla marcada amb guix damunt la taula, amb els avantbraços verticals i les mans engrapades amb força. Cadascú provava de forçar la mà de l’altre i d’abatre-la sobre la taula. Es van fer moltes apostes i la gent entrava i sortia del local sota el llum de petroli, i ell mirava el braç i la mà del negre i la cara del negre. Canviaven l’àrbitre cada quatre hores després de les vuit hores primeres, perquè els àrbitres poguessin dormir. Brollava sang de sota les ungles de tots dos, i es miraven l’un a l’altre als ulls, a les mans i als avantbraços, i els qui apostaven entraven i sortien del local i s’asseien en unes altes cadires posades contra la paret i miraven. Les parets eren pintades d’un blau esclatant i eren de fusta, i els llums llançaven les ombres dels lluitadors contra elles. L’ombra del negre era enorme i oscil·lava per la paret al grat de l’oreig que movia els llums.

Els avantatges de l’un i de l’altre pujaven i baixaven al llarg de la nit. Abocaven rom al negre i li encenien cigarrets. Aleshores el negre, després del rom, va provar de fer un tremend esforç, i una vegada havia tingut el vell, que aleshores no era vell, sinó que era Santiago el Campeón, prop de tres polzades enllà de la ratlla. Però el vell havia alçat la mà fins a posar-la novament a plom. Aleshores es va sentir segur de derrotar el negre, que era tot un homenàs i un gran atleta. I a punta de dia, quan els apostadors demanaven que es declarés empatat el joc i l’àrbitre bellugava el cap, ell havia desencadenat tot el seu coratge i forçà la mà del negre cada vegada més avall, fins a aplanar-la-hi damunt la fusta. La juguesca havia començat un diumenge al matí i acabà el matí del dilluns. Molts jugadors havien demanat un empat perquè havien d’anar a treballar als molls, a carregar sacs de sucre, o a la Companyia Havana de Carbó. D’altra manera tots haurien volgut que la juguesca durés fins a la fi. Però de tota manera ell ho havia acabat abans que els homes se n’haguessin d’anar a la feina.

Després d’això, per molt de temps, tots li deien el «Campió» i va haver-hi una altra partida de revenja a la primavera. Però no van travessar-se gaires diners i el guanyà fàcilment, perquè havia minat la confiança del negre de Cienfuegos la primera vegada. Després d’això havia jugat unes quantes vegades més, però després prou. Decidí que podia guanyar a tothom si s’ho proposava de debò, i decidí també que allò li era dolent a la mà per a pescar. Havia assajat de practicar amb la mà esquerra. Però la seva mà esquerra sempre havia estat una traïdora i no volia fer el que ell volia que fes, i no hi confiava.

«El sol la courà prou bé ara», va pensar. «No se m’ha de tornar a enrampar, a menys que faci massa fred a la nit. Em pregunto què en sortirà, d’aquesta nit».

Va passar un aeroplà pel seu damunt camí de Miami, i ell en veié l’ombra com espantava i feia volar les moles de peixos voladors.

—Amb tants peixos voladors deu haver-hi llampugues —va dir mentre es feia enrere i estrebava la fluixa per veure si era possible de guanyar una mica de corda al peix. Però no va poder, i la fluixa conservava aquell punt de duresa i l’esquitxós tremolor que precedeix la ruptura. El gussi feia via endavant a poc a poc, i el vell va mirar-se l’aeroplà fins que el va perdre de vista.

«Deu ser molt estrany d’anar en aeroplà», va pensar. «Com es deu veure la mar, des d’aquella altura? Si no volessin gaire alt, podrien veure els peixos. M’agradaria de volar ben a poc a poc, a unes dues-centes braces d’altura, per veure els peixos de dalt estant. En els vaixells tortuguers jo anava muntat a les vergues del masteler i, fins i tot en aquesta altura, en veia molts. D’allí estant, les llampugues semblen més verdes i es poden distingir les seves faixes i clapes purpúries i es pot veure tota la mola com neda. Què ho fa, que tots els peixos ràpids del corrent fosc tenen el llom purpuri i sovint faixes o clapes purpúries? La llampuga sembla verda de natural, encara que realment és daurada. Però quan s’acosta a menjar, afamada de debò, aleshores mostra unes faixes purpúries als flancs, com passa amb els emperadors. Podria ser la ràbia o la major rapidesa el que els fa sortir aquestes clapes?».

Tot just un xic abans de fer-se fosc, mentre passaven prop d’una gran illa de sargassos que pujava i baixava al grat del lleu oneig, com si l’oceà fes l’amor a algú sota una flassada groga, la fluixa petita va enganxar una llampuga. Va veure-la primer quan va saltar a l’aire, veritable or sota el darrer sol i retorcent-se i espolsant-se esparveradament a l’aire. Va botar vegades i més vegades acrobàticament a l’impuls de la por. El vell va provar de tornar-se’n a la popa ajupit i estrebant la fluixa grossa amb el braç i la mà dreta. Després, amb l’esquerra, va estirar la llampuga trepitjant amb el peu esquerre nu cada tros de fluixa que cobrava. Quan el va tenir prop de la popa del gussi, el peix es capbussava i espeternegava d’aquí d’allà, desesperat. El vell es va ajupir sobre la popa i, alçant el brunyit peix d’or tot clapejat de taques purpúries, el passà per sobre la popa. Feia anar convulsivament les barres en ràpides mossegades contra l’ham i copejava el fons del gussi amb el seu cos llarg i aplanat, amb la cua i el cap, fins que el vell li donà una patacada al refulgent cap daurat, es va estremir i quedà immòbil.

El vell va desenganxar el peix, tornà a escar la fluixa amb una altra sardina i la tornà a calar. Després se’n tornà amb penes i treballs, lentament, cap a la proa. Va rentar-se la mà esquerra i se l’eixugà contra els pantalons. Després va passar la fluixa grossa de la mà dreta a l’esquerra i es va rentar la mà dreta al mar mentre contemplava el sol que s’enfonsava a l’oceà i vigilava l’esbiaixament de la corda grossa.

—No ha canviat ni una mica —va dir. Però, en observar el moviment de l’aigua contra la mà, va notar que era bon xic més lent.

—Amarraré els dos rems plegats i els col·locaré de través a la popa, i això alentirà el peix durant la nit —va dir—. Si ell és bo per a capejar la nit, jo no em quedaré enrere.

«Valdria més esmocar la llampuga un xic més tard perquè la sang se li quedi a la carn», va pensar. «Puc fer això més tard i ajuntar els rems per fer un llast tot alhora. Val més deixar en pau el peix, ara, i no inquietar-lo en fer-se fosc. La posta de sol és una hora difícil per a tota mena de peixos».

Va deixar que la mà se li eixugués a l’aire, després engrapà la fluixa i es posà tan a lloure com va poder, i es deixà tirar endavant contra la fusta perquè el bot aguantés l’estrebada tant o més que ell mateix.

«Estic aprenent a manegar-m’ho», va pensar. «Almenys això». Després, també, recorda que el peix no ha menjat des que embocà l’esquer i que és enorme i que necessita molta vianda. «Jo m’he menjat una tonyina sencera. Demà em menjaré la llampuga». Ell en deia un «dorado». «Potser en menjaré unes mossades quan l’esmoqui. Costarà més d’empassar que la tonyina. Però al capdavall res no és fàcil».

—Com estàs, peix? —va preguntar en veu alta—. Jo estic bé, la mà esquerra em va millor, i tinc menjar per a una nit i un dia. Arrossega el gussi, peix.

No es trobava bé del tot, perquè el dolor que li feia la corda que li creuava l’espatlla anava més enllà del dolor i es convertia en una mena d’entumiment que el feia recelar. «Però de pitjors me n’he vistes», va pensar. «Tinc una mà una mica embutllofada, i la rampa m’ha fugit de l’altra. Les cames, de primera. I a més ara el guanyo en la qüestió de la vianda».

Era ben fosc, ara, ja que de seguida es fa fosc darrere la posta de sol, pel setembre. Es va ajeure contra la fusta de la proa i va reposar tant com va poder. Havien aparegut les primeres estrelles. No sabia el nom de Venus, però la va veure i sabia que aviat totes les altres sortirien i així tindria a la vista totes les seves llunyanes amigues.

—El peix també és amic meu —va dir en veu alta—. Mai no he vist un peix com aquest ni n’he sentit parlar. L’he de matar. M’agrada que no hàgim de provar de matar les estrelles.

«Imagina’t que cada dia un hagués de provar de matar la lluna», va pensar. «La lluna s’enfuig. Però imagina’t que cada dia haguéssim de provar de matar el sol. Vam néixer amb sort».

Després li sabia greu que el peixàs no tingués res per a menjar, però el seu determini de matar-lo no flaquejava malgrat la llàstima que li feia. «Quanta i quanta gent no podria alimentar!», pensava. «Però ja en seran dignes, de menjar-se’l? No, naturalment que no. No hi ha ningú que sigui digne de menjar-se’l, donat el seu comportament i la seva gran dignitat.

»No comprenc aquestes coses», va pensar. «Però és una bona cosa que no hàgim de provar de matar el sol, la lluna o les estrelles. Ja n’hi ha prou amb viure de la mar i matar els nostres veritables germans.

»Ara», va pensar, «he de rumiar la qüestió del llast. Té els seus avantatges i té els seus perills. Podria perdre tanta fluixa que el perdria a ell si s’esforça de valent i el llast que li faré amb els rems s’està al seu lloc i el gussi perd tota la seva lleugeresa. Aquesta lleugeresa del bot fa durar més el sofriment de tots dos, però és la meva seguretat, ja que el peix té una gran capacitat de rapidesa que no ha emprat encara. Passi el que passi, he d’esmocar la llampuga perquè no es podreixi i menjar-me’n un tros per a sentir-me fort.

»Ara reposaré una horeta més i comprovaré si continua ferm estrebant seguit abans de tornar a la popa per fer la feina i prendre una decisió. Mentrestant veuré per on les enfila i si fa cap canvi. Els rems són un bon truc, però ha arribat el moment d’anar sobre segur. Encara pot fer gruar molt aquest peix, i he vist que té l’ham al caire de la boca, que manté ben closa. El càstig de l’ham no representa res. El càstig de la fam i el fet de trobar-se acarat contra una cosa que no comprèn ho és tot. Reposa ara, vell, i deixa’l treballar, que ja t’arribarà el torn a tu».

Va reposar per espai d’unes dues hores, segons creia. La lluna no s’alçava ara fins tard, i ell no tenia forma de calcular el temps. Ni tampoc descansava de debò, si no era comparativament. Encara aguantava l’estrebada del peix amb les espatlles, però va posar la mà esquerra damunt la regala de proa i va confiar més i més la resistència del peix directament al gussi.

«Que senzill que seria si podia amarrar la fluixa al bot!», va pensar. «Però a la més petita sotragada podria trencar-la. Necessito esmorteir l’estrebada de la fluixa amb el cos i estar preparat en tot moment a amollar fluixa amb totes dues mans».

—Però encara no has dormit, vell —va dir en veu alta—. Tot plegat fa mig dia i una nit, i ara un altre dia, i encara no has dormit. Has d’empescar-te la manera de poder dormir una mica si el peix estira en pau i seguit. Si no dorms, et sentiràs amb el cap tèrbol.

«Tinc el cap prou clar», va pensar. «Massa clar. Em sento tan clar com les estrelles, que em són germanes. Però tanmateix em cal dormir. Elles dormen, i la lluna i el sol dormen i fins l’oceà dorm algunes vegades, en certs dies, quan no hi ha corrent i regna l’albaïna.

»Però recorda’t de dormir», va pensar. «Força’t a fer-ho i empesca’t alguna manera senzilla i segura de manegar les fluixes. Ara vés allà i prepara’t la llampuga. És massa perillós ormejar els rems a tall de remolc si vols dormir.

»Podria apanyar-me sense dormir», va dir-se a si mateix. «Però seria massa perillós».

Va començar la feina d’anar-se’n cap a la popa, de genollons i a quatre grapes, però amb compte de no batzegar el peix. «Si molt convé, està endormiscat», va pensar. «Però no vull que reposi. Ha d’estirar el gussi fins que es mori».

Un cop a la popa es va girar de manera que amb la mà esquerra sostenia l’estrebada de la fluixa passada per les espatlles i tragué el ganivet de la beina amb la mà dreta.

Ara les estrelles eren brillants i va veure ben clarament la llampuga, li enfonsà la fulla del ganivet al cap i la féu seguir des del fons del sotapopa. Va posar un dels peus damunt el peix i l’obrí amb rapidesa des de la cua fins a la punta de la mandíbula inferior. Va deixar anar el ganivet i esmocà el peix amb la mà dreta, buidant-lo i deixant-lo net i amb les ganyes ben obertes. Sentia la tripa pesant i relliscosa a les mans: l’esqueixà. Va trobar-hi dos peixos voladors al dedins. Estaven frescos i durs i els va posar de banda junts, i després va llançar la moca i les ganyes pel damunt de la popa. S’enfonsà tot mentre deixava un ròssec fosforescent a l’aigua. La llampuga estava enravenada, ara, i brillava amb un color llebrós gris blanc sota la celístia, i el vell l’escorxà d’un costat mentre aguantava el cap del peix amb el peu dret. Després la va tombar per escorxar-la de l’altra banda i va llevar la carn de cada costat, de cap fins a la cua.

Va amollar les deixalles pel damunt de la borda i va mirar si es produïa algun remolí a l’aigua. Però només es veia la llum del seu lent descens. Aleshores es va tombar per col·locar els dos peixos voladors entre els dos filets de peix, enfonsà el ganivet a la beina i va tornar-se’n lentament cap a la proa. Tenia l’espatlla doblegada pel pes de la fluixa i portava el peix a la mà dreta.

Un cop a la proa va deixar els dos filets de peix al damunt de la fusta i els peixos voladors a la seva vora. Després va disposar la fluixa, que li creuava l’espatlla en un nou lloc, i l’agafà novament amb la mà esquerra mentre es recolzava contra la regala. Aleshores es va abocar sobre la borda per rentar els peixos voladors a l’aigua, amidant la velocitat de l’aigua contra la seva mà. Tenia la mà fosforescent a causa d’haver escorxat la llampuga i va observar la força de l’aigua contra la mà. El curs de l’aigua era menys fort, i en fregar el cantell de la mà contra el folre del gussi se’n va desprendre miques de fòsfor que van flotar amb lentitud cap a la popa.

—S’està fatigant o bé reposa —va dir el vell—. Ara deixa’m envestir la feina d’empassar-me aquesta llampuga, descansar una mica i fer una becaina.

Sota les estrelles i en la nit cada vegada més freda es va menjar la meitat d’un dels filets de la llampuga i un peix volador, esmocat i sense cap.

—Excel·lent peix, la llampuga, per a menjar-la cuita —va dir—, però mala menja crua. Mai més no m’embarcaré sense sal o sense llimones.

«Si hagués tingut senderi, hauria escampat aigua per la proa tot el dia i, un cop eixuta, hauria deixat sal», va pensar. «Però el fet és que no he enganxat la llampuga fins prop de la posta del sol. De tota manera, ha estat una falta de previsió. Però l’he mastegada bé i no em sento marejat».

El cel s’ennuvolava cap a llevant, i, l’una després de l’altra, les estrelles que coneixia desapareixien. Ara semblava que s’encaminaven cap a una gran gorja de núvols, i el vent havia minvat.

—D’aquí a tres o quatre dies hi haurà mal temps —va dir—, però no pas aquesta nit ni demà. Espavila’t, avi, per dormir un xic, ara, mentre el peix fa bondat i estira seguit.

Estrenyé la fluixa amb força amb la mà dreta i després va empènyer la cuixa contra la mà dreta mentre carregava tot el seu pes contra la fusta de proa. Després passà la fluixa un xic més avall per l’espatlla i la tesà amb la mà esquerra.

«La mà dreta pot aguantar la fluixa mentre es mantingui tensa», va pensar. «Però, si quan dormo s’afluixa, la mà esquerra em despertarà bon punt la fluixa s’escorri. Serà feixuc per a la mà dreta. Però està acostumada a aguantar l’estropada. Només que arribi a dormir vint minuts o mitja horeta serà bona cosa». Es va tirar endavant apuntalant-se contra la fluixa amb tota la força del cos, recolzant tot el seu pes sobre la mà dreta, i es va adormir.

No va somiar lleons, sinó una gran mola de marsuïns que s’escampava vuit o deu milles enllà. Era l’època de l’apariament i botaven molt amunt en l’aire i entraven al mateix clot que havien obert a l’aigua en saltar.

Després va somiar que es trobava al poble, al seu llit, bufava la tramuntana, sentia molt de fred i tenia la mà enrampada perquè el cap hi reposava a sobre, en comptes de fer-ho sobre el coixí.

Després d’això va començar a somiar la llarga platja groga i va veure el primer lleó que baixava a la platja a l’hora foscant, i després van venir els altres lleons i ell va descansar el mentó contra la fusta de la proa del vaixell ancorat de cara a l’oreig terral i esperava veure si s’acostaven més lleons i se sentia feliç.

Ja feia una bona estona que la lluna havia sortit, però ell dormia i el peix estrebava de manera constant mentre el gussi entrava sota un túnel de núvols.

Es va despertar a causa de la batzegada del seu puny dret contra la cara i amb la cremor que el refrec de la fluixa li comunicava a la mà dreta. No se sentia la mà esquerra. Va frenar tant com pogué amb la dreta, però la fluixa continuava escorrent-se. Per fi la seva mà esquerra va trobar la fluixa i es féu enrere tot ell per frenar-la, i ara li coïa l’espatlla i la mà esquerra, ja que aquesta mà aguantava tota l’estrebada i s’espellava de mala manera. Va girar la vista enrere cap als cabdells de fluixa i veié que es desenrotllaven suaument. En aquest mateix moment el peix va saltar fent un gran esvoranc a l’oceà i després va caure-hi pesadament. Va botar cop i recop i el gussi anava més ràpid, i la fluixa es descabdellava encara i el vell tesava la fluixa qui-sap-lo, vegades i més vegades. El peix havia tirat el vell contra la proa, i tenia la cara enfonsada a la tallada de llampuga i no es podia moure.

«Això és el que esperàvem», va pensar. «De manera que ara és qüestió d’aguantar-lo.

»Pagarà cara la fluixa», va pensar. «La pagarà ben cara».

No podia veure els bots que pegava el peix, només sentia l’esquinçall de l’oceà i la pesada esquitxada de la seva caiguda. La rapidesa de la fluixa li espellava les mans de mala manera, però ja sabia que això havia de passar i intentava que el fregadís li passés per sobre les durícies, i no deixava que la fluixa rellisqués cap al palmell de la mà, ni tampoc que li encetés els dits.

«Si el vailet s’hagués trobat aquí, hauria pogut mullar els cabdells de fluixa», va pensar. «Sí. Si el vailet fos aquí… Si el vailet fos aquí…».

La fluixa s’escorria i s’escorria sense parar, però ara havia alentit, i el vell feia que el peix es guanyés cada polzada que n’estirava. Va poder alçar el cap de la fusta i s’apartà de la tallada de peix que havia esclafat amb la galta. Després es posà de genollons i a poc a poc s’alçà dret. Encara amollava fluixa, però cada cop més lentament. A poc a poc aconseguí de tornar on podia temptejar amb el peu els cabdells de fluixa que no podia veure. Encara tenia molta fluixa, i ara el peix havia d’arrossegar la pesantor de tota la corda que havia guanyat, a través de l’aigua.

«Sí», va pensar. «I ara ha botat enfora més d’una dotzena de vegades i s’ha omplert d’aire les bosses tot al llarg del llom i no se’n pot anar al fons a morir on jo no el pugui cobrar. Aviat començarà a giravoltar i aleshores l’hauré de llavorar. Què deu haver-lo empès a eixir tot d’una? Potser la fam l’ha portat a la desesperació, o potser alguna cosa l’ha espantat a la nit. Potser ha tingut por sobtadament. Però era un peix tan calmós i fort i semblava tan valent i confiat! Quina cosa més estranya!».

—Més val que miris per tu i que siguis valent i confiat tu mateix, avi —digué—. Ara el tornes a aguantar, però no pots cobrar fluixa. Aviat haurà de giravoltar.

Ara el vell aguantava el peix amb la mà esquerra i amb les espatlles. Es va ajupir i agafà aigua amb la mà dreta per esbandir-se la cara de la carn aixafada de la llampuga. Tenia por que no li produís nàusees i que no el fes vomitar i perdre forces. Quan tingué la cara neta es va rentar la mà dreta a l’aigua pel damunt de la borda i la va deixar a l’aigua salada mentre llucava la primera claror d’abans de la sortida del sol.

«Gairebé fa rumb cap a llevant. Això vol dir que se sent fatigat i que neda a favor del corrent. Aviat haurà de giravoltar. Aleshores començarà de debò la nostra feina».

Després, quan va creure que havia tingut prou estona la mà dreta dins l’aigua, la va treure per mirar-se-la.

—No està malament —va dir—, i no hi fa res el dolor, quan s’és home.

Va agafar la fluixa amb compte de manera que no fregués cap de les recents encetades i desplaçà el seu pes de manera que pogués posar la mà esquerra a l’aigua, a l’altra banda del gussi.

—No ho has fet pas del tot malament, atropellada com et trobes —digué a la mà esquerra—, però hi ha hagut una estona que no et trobava.

«Per què no he nascut amb dues bones mans?», va pensar. «Potser ha estat culpa meva per no haver entrenat aquesta com calia. Però com hi ha Déu que ha tingut prou avinenteses d’aprendre. No ho ha fet tan malament aquesta nit, fet i fet, i només s’ha enrampat una vegada. Si es torna a enrampar, deixaré que la fluixa l’espelli tota».

Coneixia que no tenia el cap ben clar i va creure que havia de menjar un xic més de llampuga. «Però no puc», es va dir a si mateix. «Val més tenir el cap fluix que no pas perdre la força a causa d’una basca. I sé que no podré retenir la llampuga després d’haver-me’n empastifat la cara. La guardaré per a un cas desesperat si tot plegat empitjora. Però ja és tard, ara, per a enfortir-me menjant. Ets un estúpid», va dir-se. «Menja’t l’altre peix volador».

El tenia allí, net i a punt. El va recollir amb la mà esquerra i se’l va menjar mastegant amb tota cura les espines, tot, fins la cua.

«És més alimentós que gairebé qualsevol altre peix», va pensar. «Almenys dóna la mena de força que jo necessito. Ara he fet tot el que podia fer», pensà. «Que comenci a giravoltar i que vingui el combat».

El sol començava a sortir per tercera vegada des que era en mar quan el peix va començar a giravoltar. No podia veure, per l’esbiaixament de la fluixa, si el peix giravoltava. Era massa aviat per a això. Tot just sentia un lleuger amollament de la tensió de la fluixa i va començar a cobrar-la suaument amb la mà dreta. Va tibar-se, com sempre; però, en arribar al punt que s’hauria petat, la fluixa començà a cedir. Esmunyí les espatlles i el cap de sota la fluixa i va començar a cobrar-la amb suavitat i d’una manera seguida. Féu servir totes dues mans amb un moviment de bransoleig provant de guanyar tanta fluixa com podia amb el cos i les cames. Les velles cames i espatlles eren com un eix en balancejar-se mentre la cobrava.

—Fa una volta molt oberta —va dir—, però giravolta.

Després la fluixa ja no va cedir més i l’aguantà fins que va veure que gotejava sota el sol. Després començà a fugir-li de les mans, i el vell s’agenollà i l’amollà a contracor cap a l’aigua obscura.

—Ara fa la part més allunyada de cercle —va dir.

«Haig d’aguantar tot el que pugui», pensà. «La meva estrebada escurçarà el seu cercle cada vegada més. Potser el veuré d’aquí a una hora. Ara l’he de junyir i després l’he de matar».

El peix giravoltava lentament, i dues hores després el vell estava amarat de suor i fatigat fins al moll de l’os. Però els cercles eren molt més curts i per l’esbiaixament que prenia la fluixa sabia que el peix havia pujat aigües amunt sense parar mentre nedava.

Per espai d’una hora el vell havia vist puntets negres davant els seus ulls, i la suor li salava els ulls i les ferides de sobre l’ull i del front. No li feia por que li fessin pampallugues. Era normal amb la força amb què estirava la fluixa. Amb tot, dues vegades havia sentit rodaments de cap i mareig, i això el capficava.

—No puc fallar, ara, jo, i morir-me-li, a un peix com aquest —va dir—, ara que l’estic acostant d’una manera tan engrescadora. Que Déu m’ajudi a resistir. Diré cent parenostres i cent avemaries. Però no els puc dir ara.

«Tingue’ls per dits», va pensar. «Els diré més tard».

Precisament aleshores va sentir tot d’una batzegades i cops a la fluixa, que sostenia amb totes dues mans. Unes sacsades aspres, vives i pesants.

«Colpeja el filferro de l’ham amb la boca», va pensar. «Havia de succeir. Havia de fer això. Però, si molt convé, això el farà saltar, i jo més m’estimaria que continués giravoltant, ara. Els salts li eren necessaris per a agafar aire. Però, després d’aquests tocs, cadascun d’ells pot eixamplar-li la ferida de l’ham i podria desenganxar-se’n».

—No saltis, peix —va dir—; no saltis.

El peix colpejà el filferro unes quantes vegades encara i, cada vegada que el peix sacsejava el cap, el vell li amollava una mica més de fluixa.

«He de mantenir el seu dolor sense canvi», va pensar. «El meu no compta. Jo me’l puc aguantar. Però el seu sofriment podria enfollir-lo».

Al cap d’una estona el peix parà de colpejar el filferro i començà de giravoltar lentament altra vegada. Ara el vell cobrava fluixa sense parar. Però va sentir una nova basca. Va agafar una mica d’aigua de mar amb la mà esquerra i se la tirà al cap. Després n’agafà més i s’hi fregà el clatell.

—No tinc rampa —va dir—. El peix aviat haurà pujat, i l’haig d’aguantar. L’has d’aguantar. D’això, ni parlar-ne.

Es va agenollar contra la proa i, per un moment, es va passar la fluixa altra vegada per damunt l’espatlla. «Ara reposaré, jo, mentre el peix traça la part ampla del cercle, i després, dret, el llavoraré quan s’acosti», va decidir.

Era una gran temptació descansar a la proa i deixar que el peix descrivís el cercle al seu grat i sense cobrar fluixa. Però, quan l’estrebada va mostrar que el peix havia girat i que es dirigia cap al gussi, el vell s’alçà i començà a estirar la fluixa girant i balancejant-se per cobrar tota la fluixa guanyada.

«Em sento més cansat que mai a la vida», va pensar, «i ara els alisis comencen a bufar. Però això m’ajudarà a portar-lo en terra. Ho necessito de mala manera».

—Reposaré a la propera volta, quan s’allunyi —va dir—. Em trobo millor. I, després de dues o tres voltes més, l’atuiré.

Tenia el barret de palla encasquetat al clatell i va anar contra la proa amb l’estrebada de la fluixa, en sentir que el peix feia la volta.

«Ara tu treballes, peix», va pensar. «T’hauré quan tombaràs».

Havia entrat força mar. Però era un oreig de bon temps, i prou que el necessitaria per a tornar a casa.

—Em dirigiré cap al sud i cap a ponent —va dir—. Ningú no es perd a la mar, i l’illa és llarga.

Va ser a la tercera volta quan veié el peix per primera vegada des que voltava.

El va veure d’antuvi com una ombra obscura que va tardar tant a passar sota el gussi, que el vell no podia creure en aquella llargada.

—No —va dir—, no pot ser tan regròs.

Però ho era, i en acabar aquella volta va sortir a flor d’aigua només a uns trenta metres, i l’home va veure-li la cua fora de l’aigua. Era més alta que una gran fulla de dalla i de color d’espígol molt pàl·lid contra la fosca blavor de l’aigua. S’enfonsà novament i, mentre nedava tot just dessota de la superfície, el vell va poder veure l’enorme tossa que feia i les bandes purpúries de cada flanc. Portava l’aleta dorsal aplanada i les enormes pectorals obertes a tot l’ample.

Durant aquesta volta el vell va poder veure l’ull del peix i les dues rèmores que nedaven al seu entorn. Algunes vegades se li enganxaven a la pell. D’altres vegades es disparaven lluny d’ell. A estones nedaven plàcidament a la seva ombra. Cadascuna tenia uns tres peus de llargada, i quan nedaven de pressa remenaven tot el cos com les anguiles.

El vell suava ara, però per alguna cosa més que pel sol. En cada una de les plàcides i calmoses giravoltes que feia el peix, el vell cobrava més i més fluixa i estava segur que després de dues voltes més tindria ocasió de clavar-li l’arpó.

«Però me l’haig d’acostar ben acostat», pensà. «Res d’enfitorar-li el cap: he d’anar pel cor».

—Conserva la calma i la força, avi —digué.

A la volta següent l’esquena del peix aflorava, però es trobava una mica massa lluny del gussi. A l’altra volta encara era massa lluny, però sobresortia més de l’aigua, i el vell estava segur que si hagués cobrat un xic més de fluixa l’hauria pogut apropar.

Tenia amanit l’arpó des de molt abans, i el cabdell de corda primeta reposava dins una panera rodona i havia amarrat el cap al bitó de la proa.

Ara el peix s’acostava, en aquesta volta, calmós i bell mentre movia solament la cua. El vell l’estrebava tant com podia per apropar-lo més. Tot just un instant el peix es va tombar sobre un costat. Després es va redreçar i va començar a fer una nova giravolta.

—L’he somogut —va dir el vell—. Aquesta vegada l’he somogut.

Novament va tenir basques, però va estrebar el peixàs amb tota la seva força. «L’he somogut», va pensar. «Potser aquest camí el podré tombar. Estrebeu, mans, va pensar. Cames, aguanteu ferm. Resisteix, cap meu. Resisteix. Mai no has afluixat. Aquesta vegada el tombaré de sotsobre».

Però quan s’hi posà amb totes les seves forces, començant a bona distància abans que el peix s’acostés prop del gussi, estirant qui-sap-lo, el peix es va entregirar, però després es redreçà i es va allunyar nedant.

—Peix —va dir el vell—, peix, has de morir sense remei. M’has de matar també a mi?

«D’aquesta manera no es va enlloc», va pensar. Tenia la boca massa seca per a parlar, però ara no podia abastar l’aigua. «Aquesta vegada l’he d’atansar», pensà. «No estic per gaires voltes més. Sí, que hi estàs», va dir-se. «Estàs per tot el que vingui».

A la propera volta gairebé el va haver. Però altra vegada es redreçà i va nedar calmosament enfora.

«Em mates, peix», va pensar el vell. «Però hi tens dret, tu també. Mai no he vist cosa més gran, més bella ni més serena o noble que tu, germà. Vine i mata’m. Tant li fa qui mati a qui.

»Ara se’t fa un garbuix al cap. Has de mantenir el cap clar. Tingues el cap clar i sàpigues sofrir com un home. O com un peix», va pensar.

—Aclareix-te, cap —va dir amb una veu gairebé inoïble—. Aclareix-te.

Dues vegades més va passar el mateix en les giravoltes.

«No sé», va pensar el vell. Cada vegada se sentí a punt d’esvanir-se. «No sé. Però ho provaré una altra vegada».

Ho va provar novament i va sentir que defallia quan el peix va virar. El peix es redreçà i va nedar enfora altra vegada lentament movent la cua en l’aire.

«Ho provaré un altre cop», va prometre el vell, per bé que tenia les mans espellades i només hi veia bé a llambregades.

Ho va provar altra vegada i va passar el mateix. «Sí que anem bé!», va pensar, i va sentir que s’esvania abans de començar. «Ho provaré una altra vegada».

Va fer replega de tot el seu dolor, del que li quedava de força i de l’orgull que havia perdut feia temps, i ho va posar tot contra l’agonia del peix, i el peix s’entregirà cap a una banda i va nedar suaument de costat. Tocava gairebé el folre del gussi amb l’espasa i va començar de passar: llarg, gros, ample, platejat i barrat de púrpura, interminable sota l’aigua.

El vell va deixar anar la fluixa i va posar-hi el peu al damunt. Alçà l’arpó tan alt com va poder i l’avià per avall amb tota la seva força, i encara, amb aquella nova força que acabava de crear, contra el costat del peix, just darrere la gran aleta pectoral que sortia de l’aigua, a l’altura del pit d’un home. Va sentir com el ferro s’enfonsava, s’hi va recolzar perquè ferís més endins i després s’hi repenjà amb tot el pes.

El peix es va revifar, amb la mort al seu dedins, i s’alçà enfora de l’aigua mostrant tota la seva llargada i grossor, i tot el seu poder i bellesa. Va semblar que flotava per l’aire al damunt del vell dins el gussi. Aleshores el peix va caure a l’aigua amb gran terrabastall i va esquitxar el vell i la barca.

El vell se sentia defallir i estava marejat i no hi veia bé. Però amollà la corda de l’arpó i la va deixar escórrer entre les seves mans sangonoses, i, quan va ser capaç de tornar a veure-hi, veié que el peix estava trabucat d’esquena i amb el platejat ventre enlaire. El mànec de l’arpó es projectava en angle des de l’esquena del peix, i el mar es tenyia amb el roig de la sang que li rajava del cor. Al principi era fosca com un baix de sorra sota l’aigua blava que tingués una milla de profunditat. Després es va espargir com un núvol. El peix era platejat i flotava immòbil al grat de les ones.

El vell va mirar àvidament en la llambregada de visió que tenia. Va donar dues voltes a la bita de proa amb la corda de l’arpó i es va aguantar el cap amb les mans.

—Conserva el cap clar —va dir contra la fusta de la proa—. Sóc un home vell i fatigat. Però he mort aquest peix, que és el meu germà, i ara he de fer la feina de bastaix.

«Ara em cal amanir les cordes i les amarres per a fermar-lo tot al llarg», va pensar. «Encara que fóssim dos i inundéssim el gussi per embarcar el peix i després el buidéssim d’aigua, el gussi no el podria transportar. He d’amanir-ho tot, després arrambar-lo i lligar-lo ben lligat i encaixar el pal i hissar vela cap a casa».

Va començar d’estirar el peix per tenir-lo prop d’una banda del gussi i passar-li un llibant per les ganyes, treure’l per la boca i amarrar-li el cap darrere la proa. «Vull veure’l», va pensar, «i tocar-lo i palpar-lo. És la meva fortuna», va pensar. «Però no és per això que vull palpar-lo. Crec que vaig sentir-li el cor», va pensar. «Quan empenyia el mànec de l’arpó la segona vegada. Ara acostar-lo, lligar-lo i passar-li un llaç per la cua i un altre pel ventre per amarrar-lo al gussi».

—De cara a la feina, avi —va dir. Va beure una curta tirada d’aigua—. Queda molta feina d’escarràs a fer, ara que la lluita ha acabat.

Va mirar enlaire cap a l’espai i després es va mirar el seu peix. Va observar el sol amb cura. «No és gaire més de migdia», va pensar. «I el vent alisi comença a bufar. Totes les fluixes no signifiquen res, ara. El vailet i jo les empalmarem quan serem a casa».

—Vine’m aquí, peix —va dir. Però el peix no es va moure: flotava damunt el mar, i el vell acostà el gussi fins on es trobava.

Quan va arribar prop seu i amb el cap contra la proa, no podia creure que tingués aquella mida. Però va desnuar el llibant de la bita, el va passar a través de les ganyes del peix i el va treure per les mandíbules, va dar-hi una volta a l’entorn de l’espasa i després la tornà a passar per l’altra ganya, va fer un altre nus entorn del bec, va nuar la corda doble i ho va lligar tot a la bita de proa. Aleshores va tallar el llibant i se’n va anar a la popa per lligar la cua. El peix havia canviat el seu color primitiu de púrpura i plata per un color platejat, i les barres dels flancs eren del mateix color violeta pàl·lid de la cua. Eren més amples que una mà d’home amb els dits oberts, i l’ull del peix era tan indiferent com els miralls d’un periscopi o un sant en una processó.

—Era l’única forma de matar-lo —va dir el vell. Se sentia millor des que havia begut una mica d’aigua, i ara sabia que no defalliria i se sentia el cap clar. «Passa dels cent seixanta quintars, pes brut», va pensar. «Potser més. I si quedaven dos terços nets a trenta centaus la lliura?».

—Necessitaria un llapis per a esbrinar això —va dir—: no tinc el cap prou clar. Però em penso que el gran Di Maggio s’hauria sentit orgullós de mi, avui. A mi no em molestaven els esperons d’os. Però les mans i l’esquena prou que em feien mal de debò.

«Em pregunto què deu ser això d’un esperó d’os», va pensar. «Potser els tenim sense saber-ho».

Va amarrar el peix a la proa i a la popa i al banc d’arborar. Era tan gros, que era com amarrar un gussi més; llarg a la vora del seu. Va tallar un tros de corda i va lligar la barra inferior del peix contra l’espasa perquè no se li obrís la boca i pogués navegar sense engavanys. Després va hissar el pal, i, amb el croc d’acostar l’embarcació i amb el botaló amarinat, l’apedaçada vela va inflar-se i el gussi va començar a fer via. I el vell, mig estirat a la popa, va menar-lo en direcció a garbí.

No necessitava brúixola per a saber on queia garbí. Només li calia experimentar el buf dels alisis i la inflor de la vela. «Valdrà més calar una fluixa petita amb un garfi i pescar alguna cosa per menjar i aprofitar-ne la humitat com si fos aigua». Però no va trobar cap garfi, i les sardines s’havien podrit. Aleshores va enganxar un grapat d’algues amb el croc mentre li passaven a la vora, les espolsà, i les menudes gambes que tenien al dedins van caure sobre el fustam del gussi. N’hi havia més d’una dotzena i saltaven i botaven com puces de mar. El vell va llevar-los el cap amb l’índex i el polze i se les va menjar mastegant les clofolles i les cues. Eren molt petites, però sabia que eren alimentoses, i tenien bon gust.

El vell conservava encara dues tirades d’aigua a l’ampolla i en begué la meitat d’una després de menjar-se les gambes. El gussi navegava bé malgrat els entrebancs, i el vell governava l’embarcació amb l’arjau sota el braç. Podia contemplar el peix i només s’havia de mirar les mans i sentir-se l’esquena contra la popa per a saber que tot allò havia passat realment i que no ho havia somiat. Una vegada, quan es trobava tan malament, cap al final, se li va acudir que potser tot era un somni. Més endavant, quan va veure el peix que saltava de l’aigua i que restava immòbil a l’aire abans de tornar a caure, estava segur que tot plegat era una gran estranyesa i no s’ho acabava de creure. Després no hi veia gaire bé, però ara hi veia tan bé com sempre.

Ara sabia que allí hi havia realment el peix i que el dolor de les seves mans i de la seva esquena no era un somni. «Les mans es guareixen de pressa», va pensar. «Me les he ensagnades de mala manera, però l’aigua salada me les guarirà. L’aigua obscura de mar endins del golf és la gran remeiera. Tot el que em cal és mantenir el cap clar. Les mans han fet la seva tasca i naveguem bé». Amb la boca closa i amb la cua dreta, el peix i el gussi naveguen com dos germans. Després el cap se li enterbolí un xic i pensava: «Sóc jo qui l’arrossega o m’arrossega ell a mi?». Si el remolqués darrere el gussi no hi hauria dubte. Ni tampoc n’hi hauria si el peix anés a bord del gussi, perduda tota la seva dignitat. Però naveguen plegats, amarrats costat per costat, i el vell pensava: «Deixem-lo que ell m’arrossegui a mi, si així li plau. Només sóc millor que ell per les manyes, i no m’ha volgut danyar».

Navegaven bé, i el vell es remullava les mans a l’aigua salada i s’esforçava per mantenir el cap clar. Hi havia alts cúmulus i força cirrus al seu damunt i per això el vell sabia que l’oreig bufaria tota la nit. El vell es mirava el peix sense parar, per assegurar-se que tot allò era cert. Va passar una hora abans que el primer tauró s’hi abraonés.

Aquell tauró no es trobava allí per casualitat. Havia sorgit de les profunditats de l’aigua bon punt el fosc núvol de la sang s’havia format i expandit a una milla de profunditat. Va sorgir amb tanta rapidesa i tan sense cautela que trencà la superfície de l’aigua blava i va brillar al sol. Després s’enfonsà novament al mar, ensumà el rastre i començà de nedar de cara al rumb que havien pres el gussi i el peix.

Algunes vegades perdia el rastre. Però el tornava a copsar, o en flairava tot just una mica de tuf, i aleshores nedava com una fletxa al seu darrere. Es tractava d’un tauró «mako» molt gros i fet a nedar tan ràpidament com el més veloç dels peixos de la mar, i tot en ell era formós, llevat de les mandíbules. Tenia el llom tan blau com el d’un peix espasa i la panxa platejada, amb la pell suau i bonica. Era com un peix espasa, si no hagués estat per les enormes mandíbules, que mantenia ben closes mentre nedava ràpidament tot just sota la superfície, amb l’alta aleta dorsal que tallava l’aigua sense oscil·lar. Al dedins del doble llavi clos de les mandíbules tenia vuit fileres de dents inclinades enrere. No eren com les dents de la majoria dels taurons, que són de forma piramidal. Més aviat semblaven dits d’home, crispats com urpes. Eren gairebé tan llargues com els dits del vell, i a cada cantó tenien un tall com de navalla esmolada. Era un peix fet a alimentar-se amb els peixos de mar més ràpids, forts i ben armats, aquells que no temien cap altre enemic. Ara, en ensumar una ferum fresca, s’apressava més i la blava aleta dorsal tallava l’aigua.

En veure’l venir, el vell s’adonà que es tractava d’un tauró que no temia res i que faria exactament el que voldria. Va amanir l’arpó i el lligà al llibant mentre vigilava el tauró, que s’acostava. El llibant curtejava perquè li mancava el tros que havia tallat per amarrar el peix.

El vell se sentia el cap clar i despert i estava decidit a tot malgrat que no tenia gaire esperança. «Era massa bonic perquè fos de durada, això», va pensar. Va llambregar el peixàs mentre veia venir el tauró. «Sembla que tot hagi estat un somni», va pensar. «No puc evitar que m’ataqui, però potser l’hauré. És un dentuso», va pensar. «La mare que et va parir!».

El tauró es va acostar ràpidament per la popa i, quan envestí el peix, el vell va veure-li la boca oberta i els ulls estranys i escoltà el carrisqueig sec de les dents en abalançar-se contra la carn just sobre la cua. El cap del tauró sortia fora de l’aigua i el llom aflorava també i el vell podia escoltar el soroll que feia en esqueixar la pell i la carn del peixàs. Clavà l’arpó al cap del tauró en el lloc on la línia situada entre els ulls s’encreuava amb la línia que des del nas li anava recta cap enrere. Ben entès que aquestes línies no eren reals. Només hi havia el pesant i esmolat cap blau i els grans ulls i les carrisquejants, agressives i golafres mandíbules del tauró. Però allí, en l’encreuament ideal d’aquelles línies, hi havia el cervell i allí era on havia colpit el vell. El colpí amb les seves sangonoses mans espellades, engegant-li una bona arponada amb tota la seva força. El colpí sense esperança, però amb tota decisió i amb ganes de fer mal.

El tauró es va trabucar i el vell va veure que no hi havia vida als seus ulls. El tauró va fer una volta i una altra encara i va quedar lligat en dues llaçades del llibant. El vell endevinava que era bèstia morta, però el tauró no ho volia acceptar. Després, de panxa enlaire, ventant cops de cua i carrisquejant les dents, el tauró s’arrossegà per l’aigua com si fos una llanxa ràpida. L’aigua era blanca d’escuma al lloc on la cua s’agitava, i tres quartes parts del seu cos sobresortien de l’aigua quan el llibant de l’arpó es tesà, tremolà i va petar-se. El tauró va restar uns moments quiet a la superfície, i el vell va mirar-se’l. Després s’enfonsà lentament.

—S’ha emportat uns quinze quilos —va dir el vell, en veu alta.

«S’ha endut el meu arpó, també, i tot el llibant», pensà, «i ara el meu peix torna a treure sang i vindran altres taurons».

Ja no li agradava mirar-se el peix, perquè havia estat mutilat. Quan el peix va ser atacat va sentir-ho com si ho fos ell mateix.

«Però he matat el tauró que ha atacat el meu peix», pensà. «I era el dentuso més gran que mai hagi vist. I Déu sap prou si n’he vistos de grossos».

«Era massa bonic perquè fos de durada, tot això», va pensar. «Ara voldria que tot hagués estat un somni i que mai no hagués enganxat el peix i que fos sol al llit, damunt els diaris».

—Però l’home no està fet per a la derrota —va dir—: un home pot ser destruït, però no pas derrotat.

«Però ara em sap greu d’haver matat el peix», va pensar. «Ara s’acosta el tribull i no tinc ni l’arpó. El dentuso és cruel, manyós i fort, i intel·ligent. Però jo ho he estat més, d’intel·ligent. O potser no», va pensar. «Potser tot plegat era que jo tenia millors armes».

—No pensis, vell —digué en veu alta—. Navega al teu rumb i, quan l’hora arribi, planta cara.

«Però necessito pensar», es digué. «Perquè és l’única cosa que em queda. Això i el beisbol. Què li hauria semblat, al gran Di Maggio, la manera com l’he encertat al cervell? No ha estat res de l’altre món», va pensar. «Qualsevol ho hauria pogut fer. Però, és que l’estat de les meves mans és un entrebanc tan greu com els esperons d’os? No hi ha manera de saber-ho. No he tingut cap treball amb el taló llevat d’aquella vegada que una rajada fibladora me’l va punxar en trepitjar-la mentre nedava i em va paralitzar el baix de la cama produint-me un dolor insuportable».

—Pensa en alguna cosa alegre, avi —va dir—. Cada minut que passa ets més prop de casa. Navegues més lleuger després d’haver perdut unes quaranta lliures de pes.

Sabia prou bé el que podia passar quan arribés a la part interior del corrent. Però no hi podia fer res, ara.

—Sí, que es pot fer alguna cosa —va dir en veu alta—: puc amarrar el ganivet al cap d’un dels rems.

Així ho va fer amb l’arjau del timó a l’aixella i amb l’escota de la vela sota el peu.

—Ara —va dir— no deixo de ser un vell. Però ja no estic desarmat.

L’oreig era viu i el gussi navegava bé. Vigilava només la part davantera del peix i tornà a sentir-se una mica esperançat.

«És beneit no confiar», va pensar. «Endemés, crec que és un pecat. Deixa’t de pecats», va pensar. «Ja hi ha prou maldecaps ara, sense el pecat. D’altra part, no en sé res, jo, de tot això.

»Ni ho entenc, ni tampoc estic massa segur de creure-hi, en el pecat. Potser era pecat matar el peix. Suposo que sí que ho era, malgrat que ho faig per a viure i per a atipar molta gent. Mirat així, tot seria pecat. No pensis en el pecat. Ja és massa tard per a això, i hi ha gent pagada per fer-ho. Que s’hi encaparrin ells. Tu vas néixer per a ser pescador, de la mateixa manera que el peix va néixer per a ser peix. Sant Pere era pescador, com el pare del gran Di Maggio».

Però li agradava de pensar en totes les coses en què estava ficat, i, ja que no tenia res a llegir ni tampoc una ràdio, rumiava molt i continuava pensant en el pecat. «No has matat el peix solament per a guanyar-te la vida i vendre’l per a vianda», va pensar. «L’has matat per orgull i perquè ets un pescador. Te l’estimaves quan era viu i te l’estimaves després. Si te l’estimes, no és pecat matar-lo. O bé és pitjor, encara, que pecar?».

—T’encaparres massa, avi —va dir en veu alta.

«Però has fruït en matar el dentuso», va pensar. «Viu dels peixos vivents, com tu mateix. No és un devorador de carronyes ni una fam ambulant com d’altres taurons. És bell i noble i no tem res».

—L’he matat en defensa pròpia —va dir el vell en veu alta—; i l’he matat netament.

«D’altra part», pensava, «tothom mata algú, d’una manera o altra. El pescar em mata així com em fa viure. No, és el vailet qui em manté», va pensar. «No em puc fer massa il·lusions».

S’abocà pel damunt de l’orla i va arrencar un bocí de la carn del peix on el tauró l’havia esqueixat. Va mastegar-la i s’adonà de la seva qualitat i bon gust. Era ferma i sucosa, com a carn, però no era roja. No resultava estellosa i comprenia que en pagarien el preu més alt possible al mercat.

Però no hi havia manera de mantenir-ne la ferum fora de l’aigua, i el vell endevinava que s’acostaven molt males estones.

L’oreig bufava seguit. Havia derivat un xic cap a gregal i el vell sabia que això designava que l’oreig no minvaria. El vell mirà endavant, però no va veure ni veles ni el casc o el fum de cap vaixell. Només el peixos voladors que s’alçaven a la proa i després nedaven a cada cantó del gussi, i les mates grogoses dels sargassos. Ni tan sols es veia cap ocell.

Havia navegat unes dues hores, reposant a la popa i mastegant de tant en tant un bocí de carn del peix espasa, procurant descansar i trobar-se fort, quan va descobrir el primer dels dos taurons.

—¡Ay! —va dir en veu alta.

No hi ha traducció a l’anglès per a aquesta paraula castellana i potser només és com un plany, el plany que un home faria, instintivament, en sentir com un clau li traspassa les mans i penetra a la fusta.

—Galanos —va dir en veu alta.

Havia vist la segona aleta, ara, com se’n venia darrere de la primera i havia identificat aquells taurons com a taurons de cap de pala per l’aleta de color terrós i de forma triangular i pels amplis moviments de la cua. Havien ensumat el rastre i estaven excitats, i en l’estupidesa de la seva fam voraç perdien i tornaven a copsar la ferum. Però s’acostaven cada vegada més.

El vell va amarrar l’escota de la vela i va fixar l’arjau. Després agafà el rem al qual havia lligat el ganivet. El va alçar tan suaument com va poder perquè les mans se li crispaven de dolor. Aleshores les va obrir i tancar per desembalbir-les. Després les va cloure amb fermesa perquè ara aguantessin el dolor sense afluixar, i sotjà els taurons que s’acostaven. Distingia els seus amples i aixafats caps de punta de pala i les seves aletes pectorals amples i amb la punta blanca. Es tractava d’una mena de taurons odiosos, pudents, devoradors de carronyes i assassins, que quan anaven afamats eren capaços de mossegar un rem o el timó d’un bastiment. Eren aquells taurons que tallen les potes en forma d’aleta de les tortugues quan neden abaltides a la superfície, i envesteixen un home a l’aigua, si van afamats, fins i tot si l’home no fa ferum de sang ni de mucositats de peix.

—¡Ay! —va dir el vell—. Galanos. Veniu, galanos!

Van venir. Però no es van acostar com el tauró «mako» s’havia acostat. Un d’ells va virar i es perdé de vista sota el gussi, i el vell sentia tremolar l’embarcació mentre el tauró envestia i pegava estiregassades al peix. L’altre es mirava el vell amb uns ulls enfonsats i grocs i després s’abraonà amb el mig cercle de mandíbules obertes per escometre el peix al lloc on ja havia estat mossegat. Just al lloc on el cervell s’ajuntava a l’espina dorsal, damunt el cap fosc i el llom, es veia ben nítidament una ratlla. El vell va enfonsar el ganivet amarrat al rem en aquella juntura, el va retirar i tornà a enfonsar-lo als ulls del tauró, felinament grocs. El tauró amollà el peix i s’enfonsà aigües avall, tot empassant-se el que havia rampinyat mentre moria.

El gussi encara tremolava a causa de la devastació que l’altre tauró causava al peix, i el vell desnuà l’escota perquè el gussi virés d’un costat per treure el tauró del dessota. En descobrir el tauró, el vell s’abocà a la borda i el colpí. Només ferí el tou de carn, i la pell era dura allí, de manera que amb prou feines el ganivet va penetrar. El cop li va malmetre no solament les mans, sinó també el muscle. Però el tauró tornà a envestir ràpidament amb el cap enfora de l’aigua, i el vell el colpí al mig del cap aplanat quan treia el morro a la superfície i s’agafava al peix. El vell retirà el ganivet i colpí el tauró just al mateix lloc d’abans. Va seguir enganxat al peix amb les mandíbules serrades i el vell l’acoltellà a l’ull esquerre. El tauró no es desenganxava del peix.

—No? —va dir el vell mentre guiava la fulla entre la vèrtebra i el cervell. Va ser un cop fàcil, ara, i el vell va sentir que el cartílag es trencava. El vell posà el rem al revés i amb la pala del rem li obrí les mandíbules, per desenganxar-lo. Va fer girar la pala del rem i, quan el tauró amollà, el vell va dir: Fora d’aquí, galano! Enfonsa’t una milla avall. Vés-te’n a trobar el teu amic, o qui sap si és ta mare.

El vell eixugà la fulla del ganivet i deixà el rem al seu lloc. Després agafà el cap de l’escota, i la vela s’inflà i el vell menà el gussi al seu rumb.

—Es deuen haver emportat una quarta part del peix, i de la millor carn —va dir en veu alta—. Voldria que tot plegat hagués estat un somni i que mai no l’hagués pescat. Em dol el que ha passat, peix. Tot se n’ha anat en orri.

Va callar i no es volia mirar el peix, ara. Escolat de sang i flotant a flor d’aigua tenia el color platejat del darrere dels miralls i encara se li distingien les franges.

—No m’havia d’haver fer tan enfora, mar endins, peix —va dir—. Ni per tu ni per mi. Ho sento, peix.

«Ara», es digué a si mateix, «repassa l’amarra del ganivet, a veure si s’ha desnuat. Després prepara’t la mà, perquè d’altres en passaràs encara».

—Tant de bo hagués portat una pedra per a esmolar el ganivet —va dir el vell després d’examinar el nus al cap del rem—; havia d’haver embarcat una pedra d’esmolar.

«Calia que haguessis portat moltes coses», va pensar. «Però no les has portades, avi. Ara no és hora de pensar en el que no tens. Pensa en el que pots fer amb el que tens a mà».

—Em dónes molt bons consells —va dir en veu alta—. N’estic cansat.

Va fermar l’arjau sota el braç i enfonsà totes dues mans a l’aigua mentre el gussi feia via.

—Déu sap quant s’ha emportat aquest darrer —va dir—, però ara el gussi va més lleuger.

No volia pensar en el dessota mutilat del peix. Sabia que cadascuna de les estiregassades del tauró era carn arrabassada i que el peix feia un deixant per a tots els taurons, a través del mar, ample com una calçada.

Va pensar que era un peix capaç de mantenir un home tot un hivern. «No pensis en això. Reposa, només, i procura tenir les mans preparades per a defensar el que en resta. L’olor de sang de les meves mans no representa res, ara, amb tota aquesta ferum escampada per l’aigua. D’altra part, no sagnen gaire. No hi tinc cap tall perillós. La sagnia ajudarà que l’esquerra no se m’enrampi.

»En què puc pensar, ara?», es preguntava. «En res. Cal que no pensi en res i que esperi el que vindrà. Tant de bo hagués estat un somni, tot plegat», va pensar. «Però qui sap? Hauria pogut acabar bé».

El següent tauró que es presentà era un tauró de morro de pala. Va abraonar-se com un porc que s’aboca a l’obi, cas que els porcs tinguessin una boca tan grossa que us hi cabés el cap. El vell el deixà envestir el peix i després adreçà al cervell el ganivet amarrat al cap del rem. Però el tauró es féu enrere d’una bursada i s’entregirà. Aleshores es trencà la fulla del ganivet.

El vell es col·locà prop del timó. Ni tan sols va mirar-se el gros tauró com s’enfonsava lentament a l’aigua, mostrant primer tota la seva grandària, i s’empetitia després fins a esdevenir minúscul. Això sempre fascinava el vell. Però ni tan sols va dedicar-hi-una mirada, ara.

—Em queda el ganxo, ara —va dir—, però de poca cosa servirà. Tinc els dos rems, el mànec del timó i la porra curta.

«Ara sí que m’han vençut», pensava. «Sóc massa vell per a matar taurons a bastonades. Però ho provaré mentre disposi dels rems, de la porra i de l’arjau».

Va posar novament les mans dins l’aigua per remullar-les. Queia la tarda i no veia sinó mar i cel. Bufava més vent per l’espai que abans i esperava que aviat veuria terra.

—Estàs rebentat, avi —va dir—; estàs fatigat per dins.

Els taurons no el tornaren a envestir fins una mica abans de la posta del sol.

El vell veié acostar-se les aletes de color terrós tot al llarg de l’ample deixant que el peix traçava damunt l’aigua. Ni tan sols ferumejaven el rastre. Venien de dret cap al gussi nedant costat per costat.

Va fixar el mànec del timó, amarrà l’escota i agafà la porra que tenia al sotapopa. Era un mànec de rem romput que havia serrat a una llargada d’uns cinc pams. Només el podia fer servir d’una manera eficaç amb una mà, a causa de la forma de l’empunyadura, i l’agafà amb força amb la mà dreta, engrapant-lo, mentre veia venir els taurons. Eren dos galanos.

«He de deixar que el primer s’aferri bé per aporrinar-lo a la punta del morro o al mig del cap», va pensar.

Els dos taurons s’acostaven plegats, i, en veure que el més proper obria les mandíbules i les clavava al platejat flanc del peix, alçà el garrot, i deixà caure amb força i ventà cop al damunt de l’ample cap del tauró. En va sentir l’elàstica solidesa quan el garrot hi caigué al damunt. Però també va percebre la rigidesa de l’os i novament va colpejar-lo a la punta del morro mentre el tauró s’esmunyia cap al fons i deixava el peix.

L’altre tauró anava i venia i ara s’acostava novament amb la boca oberta. El vell podia veure bocins blancs de la carn del peix que es vessaven de les vores de la boca del tauró mentre envestia el peix i cloïa les barres. Alçà el pal contra el tauró i li colpí només el cap. El tauró va mirar-se el vell i estiregassà la carn per arrencar-la. El vell descarregà novament la porra contra el tauró mentre se li esmunyia enrere per engolir, i així només va pegar contra la sòlida i forta elasticitat.

—Torna-hi, galano —va dir el vell—: acosta’t una altra vegada.

El tauró envestí amb fúria i el vell el colpí bon punt cloïa les mandíbules. El colpí amb força i des de tan alt com havia pogut alçar el garrot. Aquesta vegada va sentir l’os a la base del crani i el tornà a colpir al mateix punt mentre el tauró estiregassava la carn amb fluixesa i es decantava del peix.

El vell vigilava per si tornava a envestir, però ni l’un ni l’altre no aparegueren. Després en va veure un que nedava descrivint cercles. No va veure l’aleta de l’altre.

«No podia esperar haver-los matat», pensava. «En els meus temps prou que ho hauria fet. Sigui com sigui, els he aporrinats tots dos de mala manera, i cap d’ells no es deu sentir gaire bé. Si hagués pogut usar un bon garrot amb totes dues mans, segurament hauria pogut matar el primer. Fins i tot ara», va pensar.

No volia mirar-se el peix. Sabia que una bona meitat havia estat destruïda. El sol s’havia post mentre lluitava amb els taurons.

—Aviat serà fosc —va dir—. Aleshores podré veure la resplendor de l’Havana. Si m’he allunyat massa cap a llevant, de tota manera podré veure els llums d’una de les noves platges.

«Ara no em puc trobar massa enfora», va pensar. «Tant de bo que ningú no s’hagi alarmat. Només el vailet es podria haver neguitejat, naturalment. Però estic segur que tindrà confiança. Molts dels pescadors vells deuen estar inquiets. I molts d’altres també», va pensar. «Visc en una bona població».

No podia parlar més amb el peix perquè estava massa esbaldregat. Però després li va passar una idea pel cap.

—Mig peix —va dir—. Peix que vas ser. Em dol haver-me allunyat tant, mar endins. He perjudicat tots dos. Però tu i jo hem matat molts taurons i n’hem aporrinats molts d’altres. Quants en deus haver matat tu, vell peix? No tens pas en va una espasa al cap, tu.

Li agradava de pensar en el peix i en tot el que podria fer a un tauró, si es trobava nedant en llibertat. «Hauria d’haver-li tallat l’espasa per a combatre els taurons amb ella», va pensar. Però no disposava d’una destral, i després ni d’un ganivet tampoc.

«Però si n’hagués disposat i hagués lligat l’espasa al cap d’un rem, quina arma no hauria tingut! Aleshores hauríem lluitat plegats. Què podràs fer ara, si vénen de nit? Què podràs intentar?».

—Lluitar contra d’ells —va dir—, lluitaré contra d’ells fins que em moriré.

Però ara a les fosques i sense que es mostrés cap resplendor, sense llums, només amb el vent i la seguida tensió de la vela, va sentir que potser ja era mort. Va ajuntar les mans i sentí el palmell de cadascuna. No eren unes mans mortes i podia suscitar el dolor de la vida només que obrint-les i tancant-les. Encastà l’esquena contra la popa i va comprendre que no era mort. Els muscles li ho deien prou.

«He de dir totes aquelles oracions que vaig prometre si pescava el peix», pensava. «Però ara em sento massa fatigat per a dir-les. Valdrà més que agafi el sac i que me’l posi damunt l’espatlla».

Es va estirar a la popa mentre governava el gussi i vigilava l’aparició d’alguna resplendor al cel. «Tinc una meitat de peix», va pensar. «Potser tindré la sort de conservar-ne la meitat del davant. Hauria de tenir una mica de sort. No», va dir. «Vas violar la teva sort en fer-te tan enfora».

—No siguis enze —va dir en veu alta—. No t’adormis i vigila el timó. Encara podries tenir molta sort. M’agradaria de comprar-ne una mica, si la venien en algun lloc.

Però amb què la compraria?, es va preguntar. Que potser la podria comprar amb un arpó perdut, un ganivet romput i dues mans en mal estat?

—Podries —va dir—. Has provat de comprar-la amb vuitanta-quatre dies en mar. I gairebé te la van vendre, també.

«Cal que no pensi bestieses», va dir-se. «La sort és una cosa que es presenta de moltes formes, però qui la podria reconèixer? De tota manera, jo n’agafaria un bocí, prengués la forma que prengués, i en pagaria el preu que fos. M’agradaria de veure la resplendor dels llums», va pensar. «M’agradarien massa coses, a mi. Però aquesta és la cosa que ara desitjo». Va provar de col·locar-se amb més comoditat per a governar, i pel dolor va saber que no era mort.

Cap a les deu de la nit va veure la resplendor reflectida dels llums de la ciutat. Al principi només eren perceptibles com la claror que emet l’espai abans de sortir la lluna. Després se’ls veia distintament a través de l’oceà, que ara es mostrava picat a causa de l’oreig creixent. Va guiar el gussi cap al centre de la resplendor i va pensar que ara es trobaria de sobte a les vores del corrent.

«Ara ja està», pensava. «Segurament em tornaran a atacar. Però, què pot fer un home a les fosques i desarmat?».

Estava enravenat i adolorit i les ferides i totes les parts masegades del cos es ressentien del fred de la nit. «Tant de bo no hagi de tornar a combatre», va pensar. «M’agradaria tant no haver de tornar a lluitar!».

Però cap a mitjanit va haver de lluitar, i aquesta vegada sabia que era una lluita inútil. Els taurons van envestir a ramats, i el vell només en podia veure els solcs que feien a l’aigua les aletes i la fosforescència quan es llançaven contra el peix. Va garrotejar-los al cap mentre sentia l’esclafit de les mossades i l’estremiment del gussi quan s’aferraven per dessota. Garrotejava desesperadament a cegues contra el que només podia sentir i escoltar, i va adonar-se que li arrabassaven el garrot i que se l’hi emportaven.

Va desmuntar la canya del timó i pegà i colpí agafat amb dues mans a l’eina i deixant-la caure sense parar. Però ara se’n venien fins a la proa i envestien l’un darrere l’altre, arramadats, esquinçant bocins de carn que fulguraven sota l’aigua quan els taurons es tombaven per atacar novament.

Per fi, un envestí el mateix cap del peix, i llavors el vell va comprendre que tot estava llest. Va ventar un cop amb l’arjau contra el cap del tauró allí on les mandíbules s’havien aferrat al resistent cap del peix, que no cedia. Va ventar-li un cop i després un altre, i un altre encara. Va sentir que l’arjau es trencava i colpí el tauró amb el tros romput. Va sentir que l’eina s’enfonsava, i, com que sabia que era punxeguda, l’empenyé altra vegada. El tauró amollà, es tombà i fugí. Va ser el darrer tauró del ramat que envestí. Ja no els quedava res per a menjar.

El vell a penes podia respirar, ara, i va sentir un gust estrany a la boca. Era un tast dolç i com de coure i se’n va espantar un moment. Però no era gaire abundós.

Va escopir contra el mar i digué:

—Mengeu-vos això, galanos. I somieu que heu matat un home.

Sabia que ara estava derrotat sense remei, i se’n tornà a la popa i va comprovar que el tros d’arjau encaixava prou bé amb el forat del timó per a poder governar el gussi. Es va posar el sac damunt les espatlles i va dreçar el gussi al seu rumb. Navegava lleuger, ara, i no pensava ni tenia sentiments de cap mena. Tant se li’n donava tot, ara, i guiava el gussi per arribar al seu port tan bé i amb tanta manya com podia. A la nit els taurons ataquen les carcasses talment algú que recull engrunes d’una taula. El vell no en feia cap cas i no es fixava en res si no era menar el gussi. Només s’adonava de la lleugeresa i de la facilitat amb què navegava el gussi, ara que no portava un gran pes al seu costat.

«És un bon gussi», va pensar. «Està sencer i no gens danyat, llevat del timó. I serà fàcil de canviar-ne l’arjau».

Sentia que es trobava de ple dins el corrent i veia els llums dels poblats estiuencs a les platges, de llarg a llarg de la costa. Sabia on es trobava ara i que era joc de poques taules arribar a casa.

«El vent és el nostre amic, es miri com es miri», va pensar. Després va afegir-hi: «De vegades. I el gran mar amb els nostres amics i els nostres enemics. I el llit», va pensar. «El llit és el meu amic. Només el llit», pensava. «El llit serà una gran cosa. Quan t’han derrotat, tot es torna fàcil», va pensar. «Mai no hauria dit fins a quin punt és fàcil. I què t’ha vençut?», pensà.

—No res —va dir en veu alta—: he anat massa lluny.

En embocar el petit port, els llums del Terrassa eren apagats, i va conèixer que tothom era al llit. L’oreig s’havia alçat de manera contínua i ara bufava amb força. De tota manera el port estava en calma i va navegar cap a la petita raconada de palets, sota les roques. No hi havia ningú per a donar-li un cop de mà, de manera que va treure el gussi tan endins com va poder. Després va desembarcar i l’amarrà a una roca.

Va desarborar, plegà la vela i va lligar-la. Després es va carregar el pal al muscle i començà a pujar. Va ser aleshores quan s’adonà de la profunditat del seu cansament. Es deturà un moment i mirà enrere i va veure, al reflex del llum del carrer, la gran cua del peix que s’alçava darrere la popa del gussi. Va contemplar la blanca nuesa del dibuix de la carcanada del peix i la massa negra del cap amb l’espasa prominent i tota la nuesa d’entremig.

Tornà a ascendir altra vegada i en arribar al cim va caure i restà una estona amb el pal travessat damunt l’espatlla. Va provar d’alçar-se. Però li resultava massa difícil, i allí es va quedar, assegut amb el pal damunt el muscle i mirant el camí. Un gat que anava a la seva va passar pel cantó oposat, i el vell se’l mirà. Després només mirava el carrer.

Al capdavall deixà anar el pal i s’alçà. Tornà a recollir l’arbre i se’l carregà a l’espatlla i començà a fer via camí enllà. Es va haver d’asseure cinc vegades abans d’arribar a la barraca.

Un cop dins la barraca va deixar el pal contra la paret. A les palpentes va trobar una ampolla d’aigua i en begué una tirada. Després s’estirà al llit. Va pujar la manta fins a les espatlles i després s’hi cobrí l’esquena i les cames i es va adormir de bocaterrosa damunt els diaris, amb els braços estesos i els palmells per amunt.

Dormia quan el vailet, de matí, va treure el cap per la porta.

Bufava un vent tan fort, que les embarcacions de pesca no sortirien enfora, i el noi dormí fins més tard i després s’encaminà a la barraca del vell com havia fet cada matí. El vailet va veure que el vell respirava i després li mirà les mans i es posà a plorar. Va sortir amb infinites precaucions per anar a buscar una mica de cafè, i tot al llarg del camí plorava.

Molts pescadors s’estaven a l’entorn del gussi i es miraven el que portava amarrat a un costat, i un d’ells era a l’aigua, amb els pantalons arromangats, i mesurava l’esquelet amb un tros de fluixa.

El noi no va baixar. Ja havia estat allí abans, i un dels pescadors li vigilava el gussi.

—Com està? —va cridar un dels pescadors.

—Dorm —respongué el noi. No el preocupava que el veiessin plorar—. Que ningú no el molesti.

—Feia uns sis metres del morro fins a la cua —va dir el pescador que mesurava el peix.

—Ja ho crec —va dir el noi.

Es va arribar fins al Terrassa i va demanar una llauna de cafè.

—Ben calent i amb molta llet i sucre.

—Alguna cosa més?

—No. Després miraré què pot menjar.

—Quin peixàs! —exclamà el propietari—. No s’ha vist mai un peix així. També els que vau enganxar vosaltres ahir eren uns bons peixassos.

—Maleïts siguin els meus! —contestà el noi mentre es posava a plorar novament.

—Vols beure alguna cosa, tu? —va preguntar-li l’amo.

—No —va dir el vailet—. Digueu-los que no s’encaparrin per en Santiago. Ja torno.

—Digues-li que ho sento molt.

—Gràcies —va respondre el noi.

El noi portà la llauna de cafè calent a la barraca del vell i se li va asseure al costat fins que es va despertar. Una vegada va semblar que es despertava. Però tornà a adormir-se profundament i mentrestant el noi travessà el carrer per anar a buscar una mica de llenya i escalfar el cafè.

Finalment el vell es va despertar.

—No us alceu —va dir el noi—; beveu això. —I li abocà un xic de cafè en un vas.

El vell el va agafar i se’l begué.

—M’han derrotat, Manolín —va dir—; realment ells m’han derrotat.

—No, ell no us ha derrotat: no pas el peix.

—No. De fet, no. Va ser després.

—En Pedrico vigila el gussi i els ormeigs. Què en voleu fer, del cap?

—En Pedrico el pot tallar per usar-lo a les nanses.

—I l’espasa?

—És teva, si la vols.

—Ja ho crec, que la vull —va dir el vailet—. Ara haurem de fer plans per endegar totes les altres coses.

—M’han buscat?

—És clar que sí: amb els guardacostes i amb avions.

—L’oceà és molt gran, i un gussi, petit i de mal descobrir —va dir el vell. S’adonava de fins a quin punt resultava plaent de tenir algú amb qui parlar en comptes de parlar tot sol i al mar—. T’he trobat a faltar —va afegir—. Què heu agafat?

—Un el primer dia. Un altre el segon i dos el tercer dia.

—Molt bé.

—Ara tornarem a pescar plegats.

—No. No tinc sort. Jo ja no tinc sort.

—Al dimoni amb la sort —va dir el noi—; jo us portaré la sort amb mi.

—Què diria la teva família?

—Tant me fa. Ahir en vaig pescar dos. Però ara pescarem plegats perquè encara em queda molt a aprendre.

—Ens cal aconseguir una bona llança matadora i portar-la sempre a bord. Pots fer el tall amb una fulla de molla treta d’un Ford vell. La podrem esmolar a Guanabacoa. Ha de ser esmolada i sense trempar; si no, es trencarà. El ganivet se’m trencà.

—Tindré un altre ganivet i faré esmolar la fulla de molla. Quants dies d’oratge fort ens queden?

—Uns tres dies. O potser més.

—Ho tindré tot amanit —va dir el noi—; vós, a curar-vos les mans, avi.

—Sé com les haig de tractar. La nit passada vaig escopir una cosa estranya i vaig sentir que alguna cosa se m’havia romput al pit.

—Poseu-vos bo d’això, també —va dir el noi—. Estireu-vos, avi, i us portaré la camisa neta. I alguna cosa de menjar.

—Porta’m algun diari del temps que he estat fora —va dir el vell.

—Us heu de posar bo ben aviat, perquè tinc molt a aprendre, i vós m’ho podeu ensenyar tot. Heu patit molt?

—Déu n’hi do —va dir el vell.

—Us portaré la vianda i els diaris —va dir el noi—; que descanseu, avi. Us portaré remei de la farmàcia per a les mans.

—No t’oblidis de dir a en Pedrico que el cap és seu.

—No: me’n recordaré.

Mentre el noi passava la porta i baixava després pel gastat camí damunt la roca de coral, plorava novament.

Aquella tarda hi havia un grup de turistes al Terrassa, i en mirar cap avall, a l’aigua, entre llaunes de cervesa buides i barracudes mortes, una dona va veure una gran i llarga carcanada amb una immensa cua al capdavall, que s’alçava i es gronxava amb la marea mentre el vent de llevant provocava un mar picat més enllà de l’escullera del port.

—Què és això? —va preguntar la dona al cambrer mentre assenyalava la llarga espinada del peixàs, convertida ara en deixalles i a punt de ser emportada per la marea.

—Tauró —va dir el cambrer. I després provà de traduir a l’anglès la paraula, que sonà: «eixarc».

Volia explicar-li el que havia passat.

—No sabia que els taurons tinguessin unes cues tan boniques i tan ben formades.

—Jo tampoc —digué el seu company.

Dalt del camí, a la seva barraca, el vell encara dormia. Dormia encara de bocaterrosa, i el noi s’havia assegut vora seu i el vigilava. El vell somiava lleons.