CINQUENA PART

LA BÈSTIA DE LA TERCERA PORTA

30

—Bitrú, saps que no m’importa en absolut el mètode. Hem d’estar alerta, els hem de recordar als nostres enemics que no ens tremola el pols. Però has comès errors, errors que no podem permetre’ns —va dir Asmodeus.

Bitrú es va sentir incòmode; ell era el príncep, el destinat a succeir-lo. Però sabia que el seu cap no tolerava errors. La seva veu era cavernosa, li pujava a la gola com des del fons d’un pou.

—Errors?

—El vas deixar viu.

Aquella afirmació va deixar de pedra Bitrú, una suor freda se li va enganxar a l’espatlla, però va reaccionar:

—Això és impossible!

—Bitrú, no tolero que aixequis la veu… Has de ser humil, així t’ho hem ensenyat. Has de fer honor al teu nom. Uns altres abans que tu van portar el teu nom, i van prestar grans serveis a la germandat. Un dia ocuparàs el meu lloc i rebràs l’anell.

Bitrú va callar i va ajupir el cap.

—El capellà encara vivia quan tu vas marxar. No menyspreïs mai les teves víctimes. Saps que els nostres enemics són forts, estan entrenats per al dolor, la tortura i la mort.

Sí, Bitrú sabia tot això. Però ell estava convençut que havia fet una bona feina, impecable. Va seguir tots els passos del ritual, tal com ho havia après.

—Això és impossible. Estava mort. Mort —repetia.

—No, Bitrú; vivia. A més, el llum estava obert; algú va estar allí després de tu.

—Com sap tot això?

—Mortimer —va contestar. Bitrú odiava aquell nom; no li agradava el policia.

—Quan va arribar, el llum estava obert i va trobar indicis que algú havia estat allí després de tu. No vas veure res? T’has de concentrar. Qualsevol detall és important, recorda…

—Vaig fer bé la meva feina —va dir Bitrú.

—Això és el que m’estranya: et conec, sé com treballes, t’agrada la feina ben feta… Però el capellà es va arrossegar i va deixar un missatge amb la seva pròpia sang. El que no sabem és què va deixar escrit i si l’intrús que va entrar quan tu havies marxat va veure res, entens la gravetat de l’assumpte?

—Qui és? Qui és? —va repetir Bitrú nerviós.

—El company de la noia.

—L’arcàngel?

—Sí, encara que ell no ho sap. I possiblement tampoc sàpiga interpretar el missatge. Però hem d’ajudar-los.

—Ajudar-los?

—El mataré, juro que el mataré amb les meves pròpies mans…

—No faràs res, t’ho prohibeixo… És massa tard. Ells ara tenen una cosa que ens pertany. També tenen el missatge del capellà… Hem de deixar-los investigar, però hem de vigilar-los de molt a prop.

—Bé, amo; els vigilaré.

—No, Bitrú; has d’assossegar-te… Tinc altres encàrrecs per a tu. Primer t’hauràs de retirar a la cambra fosca, meditar, buidar la teva ànima i resar.

—Amo; ho vaig fer a les fosques. Tal com requereix el ritual.

—Segurament, fill, segurament. Però ara has de retirar-te. Mortimer s’encarregarà del matemàtic.

Bitrú va comprendre que l’entrevista amb l’amo s’havia acabat, va besar la pedra de l’anell i va sortir de la cambra.

Asmodeus es va quedar sol. Necessitava pensar. Els donaria temps. Deixaria al matemàtic i la néta del vell que investiguessin el quadern i després actuarien. Però el volia. El quadern havia de ser seu. Així tindria dos equips centrats en la investigació: els seus i també els seus enemics.

En temps passats es van cometre molts errors. Fins i tot, en un determinat moment, es va pensar que si no eren amos del secret, el millor era destruir-lo, el foc l’hauria d’eliminar. I així ho van fer.

Asmodeus era l’últim d’una llarga llista i ell seria el privilegiat que finalment aconseguiria tenir el secret a les seves mans. Ara es vivien temps convulsos, tot estava canviant massa ràpidament i els costava aconseguir noves vocacions… Ja no era com als vells temps, ara la majoria d’adeptes eren sonats, psicòpates, rics avorrits o simples assassins. El crim i el terror estaven bé, però hi havia alguna cosa més. Els homes mènsula sempre havien actuat amb una idea. No eren uns simples assassins. Asmodeus sentia que el poder del mal perdia terreny. Quan els assassins són arbitraris, quan el mal no segueix una gran idea, tot està perdut. La banalitat del mal, quins temps!, va pensar Asmodeus. No, allò era una lluita contra el poder de Déu i a favor de les ires de l’Avern. Tot la resta eren simples crims. I ell no havia lliurat la seva pròpia vida, la seva ànima per convertir-se en un vulgar assassí. Volia obtenir el gloriós rostre del mal i l’adveniment del seu imperi sobre la faç de la terra.

Va recordar el que li havien explicat els seus antecessors. Un gloriós passat. Quan van arribar els dies de Bitrú, el millor de tots. Sí, havia sigut el millor però el seu cap va acabar separat del cos, fent tombarelles per una taula d’una casa de barrets del Paral·lel…

Els convents de Barcelona cremaven. Capellans, monges, frares morien assassinats. El 19 de juliol de 1936, aprofitant els esdeveniments d’aquella salvatjada nacional que segons totes les previsions seria molt llarga, els homes mènsula havien profanat, saquejat i incendiat la cripta de la Sagrada Família. Bitrú era un expert dirigint la turba. També havien profanat la tomba del llibreter i la de Gaudí mateix. No es va trobar res. Sabien que ho amagava el nen, l’aprenent, però també volien donar un cop d’ull al taller del vell i profanar la seva tomba. Després, Bitrú va calar foc a tots els plànols, maquetes i projectes del mestre. Abans de l’alçament militar feixista es van seguir moltes pistes. Però el maleït nen, l’aprenent de Gaudí, havia desaparegut sense deixar rastre.

Els homes mènsula es van posar al costat dels militars facciosos, però el seu cop va fracassar a Barcelona. Van haver d’esperar l’entrada del general Franco a Barcelona per accedir de nou al temple. Però aquell maleït general, que duia un milió de morts a les seves esquenes, es considerava catòlic i va manar tapar el taüt de Gaudí provisionalment. Més tard va decidir tancar definitivament el sepulcre, després que el director de les obres del temple, un tal Quintana, i algunes persones que havien conegut Gaudí certifiquessin que aquell cadàver era el seu.

Llavors va aparèixer aquell nen demanant venjança. Ara era un jove entrenat pels cavallers custodis i s’havia convertit en un Morià. Va buscar Asmodeus. El va matar. I va tornar a desaparèixer durant anys. Van trobar-lo molt temps després. Els homes mènsula no descansaven mai. El van vigilar. No hauria servit de res segrestar-lo, torturar-lo per arrencar-li el secret. L’havien entrenat per resistir el dolor fins a la mort, i no hauria dit res. Van esperar. Però van esperar massa. El nen s’havia convertit en un vell amb el cap perdut, el cervell foradat per l’amnèsia. Ara, l’única esperança era la seva néta.

Ella els lliuraria el secret.

Maria, sense saber-ho, treballaria per als homes mènsula.

31

Maria caminava darrere del taüt i pensava en moltes coses alhora. Recordava quan era una nena i anava d’excursió amb l’avi; sempre era el mateix. Canviaven els llocs, els paisatges, les ciutats, però els edificis, els monuments, els llocs, sempre parlaven de la mateixa història. Ara feia l’últim passeig, amb Miquel al seu costat, dos ancians residents amics del seu avi i desconeguts per a ella, el director de la residència, dues infermeres… Taimatsu encara no havia vingut i va pensar que devia estar molt ocupada amb els preparatius d’inauguració de la Fundació.

El cotxe avançava lentament entre els carrers del cementiri de Montjuïc, mentre ella seguia pensant, recordant. Era com si en aquell últim passeig volgués evocar tots els records que la unien amb el seu avi, bons i dolents, tots s’abalançaven, desbordaven la seva consciència, centenars de milers d’anècdotes, situacions, converses, petits moments intranscendents però carregats d’emotivitat pugnaven dins la seva ment, s’amuntegaven per retre-li un últim homenatge.

Un matí de primavera van visitar Montserrat. Era un dia lluminós, amb un cel blau intens, una lleugera brisa s’obria pas entre els arbres de la Muntanya Sagrada —així era com l’anomenava l’avi. Eren a prop de la creu de Sant Miquel, a la part alta de la muntanya; hi havien pujat amb el funicular. Ella seguia el seu avi amb certa dificultat, que caminava per les senderes que envolten la part nord del monestir… Entre les esquerdes de les pedres van recollir una herba, te de roca. El seu avi aquell dia li va parlar de Gaudí, li va dir coses estranyes de fabulosos tresors ocults; alguns, segons l’avi, eren a Montserrat mateix. Sota la muntanya. Era estrany. Per què havia recordat allò aleshores? Una conversa oblidada de quan era una nena que va emergir a la seva memòria caminant darrere del cotxe fúnebre que en aquells moments s’aturava en un carrer. Maria es va sobresaltar i va veure un nínxol obert a la paret. Era l’últim d’aquella llarga filera; tots els altres estaven tapats, amb flors arrugades, marcides, retrats, creus, epitafis… Miquel li va estrènyer lleugerament el braç, havia arribat el moment de dir adéu, l’últim comiat.

Volia plorar però no podia. Era una sensació estranya, com si el seu avi des del taüt li fes arribar un influx d’energia que prenia veu i que rescatava de la seva memòria aquesta excursió a Montserrat, quan van parlar de Gaudí, dels cavallers templers i, també, de la mort. Ara recordava nítidament les paraules del seu avi. Ella havia complert nou anys i en aquell moment no va entendre res. Tenia tota la vida per davant, fins i tot creia que el seu avi i ella mateixa mai no moririen, potser per això va oblidar aquelles paraules que ara li retornaven a la memòria… «Maria, al marbre de l’última porta que es tancarà darrere meu, trobaràs el mapa del camí de les estrelles»… Sí, aquestes van ser exactament les seves paraules. Ella no va entendre res en aquell moment. El seu avi ja la tenia acostumada als enigmes, a les seves endevinalles. Però algunes vegades parlava així, de coses que ella no comprenia. Maria en aquell moment es preguntava en silenci: «Com és possible que aquest record, aquesta escena estigui ara tan viva en mi i, no obstant això, l’hagués oblidat? Què ha passat?». Volia parlar-li a Miquel, contar-li els seus records; segur que ell trobaria alguna pista, algun missatge que potser podria encaixar en aquella història que estaven vivint. Les persecucions, les morts, el secret… El secret ressonava dins del seu cap i no podia plorar, havia d’esperar que es tanqués l’última porta per a descobrir-ne el significat. Els dos operaris de la funerària, ajudats per Miquel, van entrar el taüt al nínxol. Després van agafar la làpida de marbre que estava recolzada a terra i la van col·locar. Van tapar el nínxol. Aquella operació va durar uns minuts, i després els operaris es van retirar. Maria era a uns passos, davant la tomba, va aixecar el cap i va veure Miquel amb una expressió estranya al rostre. Estava llegint la inscripció de la làpida… «El missatge de l’última porta», va pensar Maria amb una intuïció. El petit grup, tots llegien la inscripció. Maria ho va saber en aquell instant: el seu avi li enviava un últim missatge des de la tomba; sabia que potser allí hi havia una de les peces que faltaven al trencaclosques…

—Ell va triar l’epitafi —li va dir el director de la residència.

—Gràcies —va contestar Maria assentint amb el cap i va llegir atentament la inscripció, una frase d’una de les cartes als corintis de sant Pau. Miquel la va escriure en un paper. I per fi ella va plorar, les llàgrimes li corrien per les galtes. Miquel li va passar un braç pel muscle. Tots li van donar el condol i es van acomiadar educadament. La parella va estar una bona estona en silenci davant la tomba tancada. Quan es va haver calmat Maria li va murmurar a cau d’orella:

—Crec que l’avi ens envia un últim missatge des del més enllà.

—Jo també crec que és una pista.

Ella va continuar parlant-li a l’orella en veu molt baixa:

—Puc traduir-la… «Ara veiem l’enigma a través d’un mirall. Després coneixerem cara a cara el rostre de la veritat…». El rostre… El rostre de Déu…

—El mirall, Maria… Aquest símbol es va repetint… Així en la terra com en el cel. El reflex… El mar, l’aigua és un mirall immens del cel…

—I el foc…

—El foc?

—Sí, Miquel, el foc és el mirall de les estrelles…

—La dualitat… l’aigua i el foc… el mar i les estrelles. El cel i la Terra… la pedra i l’aire. Zero i u… un sistema binari. Tot el nostre món, la civilització, la lògica de la ciència, tot es basa en aquest model… Obert i tancat, zero i u… Infinites sèries, cadenes de zeros i uns. Combinatòria… Amb aquest llenguatge podem descriure el món. El llenguatge dels ordinadors…

—Portes obertes i tancades… Per al meu avi es tanca l’última porta i no obstant això ens obre la següent.

Després d’aquestes paraules hi va haver un llarg silenci. Ella pensava en la frase gravada a la tomba… «L’enigma vist a través del mirall… La cara de Déu sense cap màscara… la veritat autèntica… La màscara serveix per ocultar el rostre… El món és el reflex infinit dels miralls… Aquest és l’enigma… L’infinit és la màscara del món».

El matí avançava. Estaven sols i ell li va fer un gest, com dient-li… marxem?

—Vés al cotxe, Miquel, espera’m a la porta, vull estar sola una estona, amb ell…

—Està bé, no tardis…

Maria es va quedar sola. La remor de la densa circulació de la carretera de la costa que circulava als peus de la muntanya arribava fins allí dalt com el murmuri de moltes veus ronques. Va respirar profundament i en pronunciar la frase en veu baixa es va aixecar una lleugera brisa. Miquel feia uns minuts que se n’havia anat. Ella va mirar al seu voltant. El nínxol estava situat al final d’un dels carrers, davant hi havia una bifurcació amb altres fileres de tombes, totes semblaven iguals. No hi havia ningú.

Havia fet una promesa al seu avi però no podia complir-la. I va plorar amargament. I aquella pressió que va sentir al mig del pit quan va anar a la residència i va veure el cos sense vida del seu avi es va anar diluint, es desfeia a mesura que les llàgrimes li corrien per la cara. Es va abandonar, els records afloraven l’un rere l’altre…

—Ho sento, avi, et vaig prometre que no ploraria fins que acabés una missió… Una cosa que encara no sé què és, perdona’m —va dir mentre s’eixugava les llàgrimes.

La brisa era com el murmuri entretallat, l’alè d’un moribund. L’agonia d’un eco immens que penetrava en el silenci de les tombes. Maria palpava la calma desoladora que va sobrevenir després de l’últim alè de l’aire i en aquell mateix moment es va sentir inquieta. Al final del carrer dret de la bifurcació, al costat d’una de les tombes amb moltes flors marcides que sobresortien, va creure reconèixer algú. Potser només era un reflex, un centelleig de llum d’aquell capvespre al cementiri de la muntanya de Montjuïc, la muntanya jueva, davant del mar. El crepuscle adquiria tonalitats vellutades, amb morats, amb algun centelleig d’or antic que es reflectia als marbres, als vidres d’algunes tombes. Maria va caminar cap endavant, es va situar al centre de la travessia, on hi havia l’escultura d’un àngel amb uns petits bancs alineats al voltant. Va mirar cap als costats, altres carrers idèntics es perdien en totes direccions. Semblava un laberint de tombes, va seguir endavant per una de les avingudes, va travessar un altre carrer, i en aquell instant li va semblar veure un moviment brusc. Es va aturar, inquieta, va girar lleument el cap i la va veure allí… Era la màscara veneciana, n’estava segura; era allí, dreta contemplant-la des del fons del carrer, a l’altre cantó. Va sentir una por terrible i va començar a córrer sense direcció, es desviava a la dreta, a l’esquerra, el cor li galopava amb força dintre el pit. No sabia on dirigir-se, havia perdut el rumb, l’orientació. Sabia que Miquel era a la porta amb el cotxe, esperant-la, i va cridar:

—Miquel!

Però la seva veu es va ofegar entre els carrers amb el so dels seus passos i la brisa marina que en aquells moments s’havia aixecat altra vegada, i ara ja no era solament un alè moribund, era una veu que li murmurava a cau d’orella… «Corre, Maria! Corre, Maria!».

Es va girar i va veure la màscara darrere d’ella; es movia àgilment i semblava conèixer el secret del laberint. L’esperava en un altre encreuament de carrers, més endavant. Estava jugant amb ella. La veia a cada cantonada. Maria respirava amb dificultat, estava molt espantada, fugia sense saber on, i quan creia allunyar-se del perill aixecava la mirada i veia una altra vegada la màscara allí, impassible, recolzada al costat d’una filera de nínxols. Com el reflex infinit d’un mateix rostre pervers que la torturava, la perseguia sense donar-li treva, entre les tombes. Mentre corria pensava que aquella imatge era irreal, producte de la seva fantasia, sentia pànic. Llavors, mentre es desplaçava, mirava fugaçment les fotografies dels difunts i també creia veure-hi màscares. Havia de controlar-se o acabaria exhausta, terroritzada, perduda en aquell immens laberint de tombes. Va intentar pensar. La brisa continuava fuetejant-li el rostre, cada vegada amb més força, mentre la llum del dia començava a confondre’s amb els centelleigs de la il·luminació artificial de la ciutat, la carretera… Això la va orientar: la brisa del mar, la carretera, els llums tènues de la ciutat. No podia perdre’s. Ara corria amb un rumb, desesperada, i en girar una cantonada va ensopegar amb algú…

—Taimatsu… Ets tu?

Era ella. Després de la conversa amb el seu cosí, es va quedar desperta fins tard, i després s’havia quedat adormida.

—Maria què et passa? He arribat tard. Miquel t’està esperant a la porta, m’ha dit que encara eres aquí. Però per què estàs tan nerviosa…? Calma’t una mica, vols!

Va tancar els ulls, va respirar profundament… Va mirar al seu voltant: estava just davant de la tomba del seu avi i allí hi havia la seva amiga.

—Ho sento, Taimatsu… M’he posat molt nerviosa. Creia que algú m’estava perseguint i he començat a córrer. Sembla impossible, una bogeria, però m’he perdut. No sé el que m’ha passat; he vist l’home de la màscara veneciana. N’estic segura, era aquí i em seguia… M’he perdut.

—Calma’t, ja ha passat tot… Anem, Miquel ens està esperant al cotxe. Et trobes millor?

—Sí… —va dir mirant cap a tot arreu, desconfiada.

Les dues amigues van sortir agafades de bracet. Va sonar el clàxon d’un cotxe…

—És Miquel, deu estar impacient…

—Sí, anem.

Van abandonar el cementiri just quan els últims reflexos de la llum del dia se submergien en l’horitzó del mar. Miquel estava fora del cotxe, amb els fars encesos…

—Què ha passat?

—Res… Has vist sortir o entrar algú mentre jo era dins?

—No. Per què ho preguntes?

Taimatsu es va avançar a la resposta:

—Creu haver vist algú amb una màscara veneciana… S’ha perdut entre les tombes…

32

Miquel va portar Maria a casa seva: necessitava descansar, estar sola. Ell va decidir anar una estona a la Biblioteca de Catalunya, volia buscar una mica d’informació.

Quan va arribar, el primer que va fer va ser preguntar-se què feia allí. Quina informació desitjava? Van passar-li pel cap les endevinalles… Decididament aquella part hauria de deixar-la en mans de Maria, ella era l’experta.

Va respirar i aleshores es va dir: «Bé, potser si l’avi deia que pertanyia a un orde de cavallers molt antic, el millor seria buscar informació sobre aquest tema: qui eren? Quan es va fundar? Hauria de conèixer les seves regles i, sobretot, els mites i les llegendes que se n’explicaven». La informació sobre els ordes militars era abundant, però no va trobar ni rastre, ni una sola línia que parlés dels cavallers Morià. No va voler perdre el temps amb altres tipus de llibres sensacionalistes i amb escàs rigor històric. Ell era un matemàtic. De tot el que havia llegit, va repassar l’època de les croades.

Al cap d’una estona va tornar enrere i va revisar el seu quadern. En un dels fulls, després de la lectura del diari de l’avi, tenia apuntades tres dates: 1126, 1926 i 2006, així com la dada que la carrera havia començat a Terra Santa. Després va recordar també que l’últim dia abans de morir l’avi va dir a Maria que la carrera havia començat amb la tortuga… La tortuga? La carrera? Estava tan perdut que es va deixar endur per una idea i amb el llapis va escriure: «Zenó. Paradoxa de Zenó». Va ser com si una intuïció li guiés la mà. Llavors es va preguntar quin sentit tenia relacionar aquella successió d’anys que apareixien al quadern de l’avi amb la paradoxa de Zenó… Un altre cop va recordar les paraules de Maria: «L’avi m’ha dit que la carrera comença amb la tortuga, queden pocs dies». Això en realitat no era res, però era l’únic que tenia i s’hi va aferrar. Per al matemàtic, la carrera i la tortuga conduïen a la paradoxa més famosa de la història: la carrera on es van enfrontar l’home més veloç de la terra, Aquil·les, amb la tortuga, l’animal més lent. I tot d’una es va preguntar: i si l’avi havia donat una pista a Maria?

Tot era tan absurd que no podia rebutjar cap possibilitat, per remota que fos. No tenia cap certesa de res i simplement, per pur instint, sense saber on anava, va buscar informació sobre Zenó d’Elea, un filòsof presocràtic adscrit a l’escola de Parmènides i famós per les seves paradoxes. Amb aquestes paradoxes volia demostrar que els sentits ens enganyen i la veritat només es troba amb la raó. Miquel coneixia les paradoxes, la de la fletxa que mai no arriba a la diana, la de l’estadi o la d’Aquil·les i la tortuga, que era la més coneguda. Totes les seves paradoxes anaven a parar, donaven voltes a la mateixa idea: un mòbil mai no pot arribar a la meta, perquè a l’espai sempre es poden fer subdivisions, fins a l’infinit. Es tractava d’una sèrie geomètrica progressivament decreixent. Per resoldre aquest problema hi havia dos tipus de solucions: la matemàtica i la física. Al llarg de la historia filòsofs i matemàtics havien trobat múltiples explicacions per a aquesta paradoxa, i gairebé totes feien referència a una suma d’infinits amb un resultat finit. L’infinit, o més ben dit la sèrie infinita i la convergència, era un concepte que es desconeixia en temps antics. Però a Miquel en aquell moment li interessava molt més aplicar la solució física. La ment de Miquel es va engegar. Aleshores va fer un primer tempteig, un plantejament inicial, agafant els anys com a simples números d’una progressió: la sortida estava situada el 1126 i la meta el 2006. Un total de 880. Aquil·les, que corre deu vegades més que el seu contrincant, li dóna un avantatge. Aquil·les se situa a la sortida, és a dir el punt 1126, i la tortuga al 1926, és a dir, li dóna un avantatge de 800 punts. Comença la carrera. Els dos surten alhora. Quan la tortuga avança 80 i se situa en el punt 2006, Aquil·les és al 1926, ha avançat deu vegades més, és a dir 800. El pròxim pas de la tortuga, seguint la successió de la sèrie seria, el punt 8… En la paradoxa de Zenó les subdivisions de l’espai continuarien, és a dir, quan Aquil·les arribés al punt 8 la tortuga es troba al 0,8 i quan Aquil·les es troba al 0,8, la tortuga és al 0,08… i així decreixent fins a l’infinit. Aleshores, Aquil·les mai no enxampa la tortuga perquè sempre es pot fer una nova divisió de l’espai. Aquesta era la paradoxa.

Zenó havia aturat el temps. En l’univers de la tortuga i Aquil·les només hi havia un espai infinit. Aquest era precisament l’error. Miquel, però, continuava amb la solució empírica, és a dir, física. Perquè en el món real, quan un mòbil es desplaça interactuen dues coordenades, espai i temps, i per tant Aquil·les, que corre deu vegades més que la tortuga, sempre aconseguirà agafar-la en un punt de la cursa. Miquel imaginava els dos corredors movent-se a salts, aleshores sabia que Aquil·les enxamparia la tortuga quan aquesta fes el tercer salt, i ara ja estaven en aquest moment… Aleshores Miquel va recordar una altra dada important: l’avi de Maria li havia dit que quedaven pocs dies… I va continuar deduint: «El número de la successió és: 800, 80, 8… Per tant… tenim només vuit dies; abans d’arribar al novè dia Aquil·les ens agafarà. La nostra tortuga va començar a córrer el 7 de juny a la sis del matí, quan vam trobar la capsa amb el quadern i el medalló. Ja n’han passat tres des que la tortuga es va engegar a la Sagrada Família: el primer va ser dimecres 7, el segon dijous 8 i avui estem a divendres 9… Abans de cinc dies! Aquest és el nostre temps límit. Però per fer què?».

Era tard. Miquel va mirar al seu al voltant, quedava poca gent; tres lectors. Durant aquelles hores havia anat passant gent per la biblioteca. Entraven, s’hi estaven una estona i sortien. Aleshores es va adonar que només hi havia un home que havia entrat tot just després d’ell i no s’havia mogut. Es tractava d’un religiós, portava un hàbit, però no va saber precisar si es tractava d’un franciscà o d’alguna altra congregació. No tenia gaires coneixements sobre aquest tema, i la veritat fins aquell moment mai no li havia interessat gaire. El monjo, l’únic lector que hi havia a la sala amb ell, semblava un ancià, tampoc no va poder precisar la seva edat. Miquel es va aixecar de la cadira i va sortir al carrer. Havia decidit passejar una estona; més tard agafaria un taxi, aniria a buscar Maria. Tenia molts dubtes navegant per la ment, aquella progressió numèrica, 1126, 1926, 2006, és a dir 800, 80, 8… era només una casualitat? Tenia algun sentit? Vuit dies de temps? S’ho preguntava però no acabava d’entendre res. Curiosament, a l’avi l’havien matat un dia 8, dijous. Sabia que potser allò no tenia cap significat, però ho volia explicar tot a Maria.

Va baixar pel carrer Hospital. El carrer estava molt animat, els comerços oberts i amb força activitat, però ell ja s’havia adonat que el seguien. Era el religiós de la biblioteca. Va intentar fer un itinerari zigzaguejant, sense rumb, itinerari que el religiós també va seguir. En arribar a la plaça Sant Agustí, travessera amb Jerusalem, es va aturar a la cantonada. El carrer estava buit. Va esperar, intentava calmar-se. Si les seves suposicions eren certes i aquell individu anava armat, no tindria res a fer. Probablement havia estat un error aturar-se. El millor hauria estat continuar fins a les Rambles, agafar un taxi i allunyar-se’n. Però Miquel volia saber per què el seguien, i aquell desig va ser més fort que la por. El seu perseguidor no va tenir temps de reaccionar: quan l’home va tombar per la cantonada, Miquel es va llançar damunt d’ell amb totes les seves forces i el va clavar a terra.

—Qui és vostè? Per què em segueix?

—He vingut a ajudar-lo. Cregui’m. Per favor.

Miquel el va subjectar amb força.

—Per què l’he de creure?

—Perquè era amic del pare Jonàs. Perquè puc ajudar-lo a desxifrar el missatge i perquè corren un gran perill.

Miquel va afluixar una mica les mans, la tensió. Aquell home aparentment vell va reaccionar i amb una gran agilitat va aprofitar el moment, va agafar-lo per sorpresa i es van invertir els papers. Ara Miquel era a sota, esbufegant. No es podia alliberar.

—Així en la terra com en el cel? —va dir Miquel recordant la frase que li havia dit Maria.

—El que hi ha dalt és com el que hi ha baix —va dir l’ancià mostrant-li un medalló.

Al revers de la medalla hi havia gravada una lletra.

—És la lletra beta —va dir Miquel.

Era un medalló idèntic al que tenia Maria.

—Cadascun de nosaltres té un medalló amb una lletra. Som set…

—Ella, Maria, té la lletra alfa.

—Exacte. Ella ara és alfa… Bé, no tenim temps i he d’explicar-li moltes coses.

—Nosaltres sabíem que Joan Givell, l’avi de Maria, havia revelat una part del pla al pare Jonàs sota secret de confessió.

—Quina part del pla?

—Un missatge que només nosaltres podem desxifrar i que ella ha de saber. Lletres, símbols, tal vegada una citació evangèlica. Sabem que vostè va estar allí abans que arribés la policia.

Miquel va dubtar.

—Marmaritae, sant Cristòfol… ell et protegirà en el…

—Com pot saber això? —el va tallar Miquel, recordant la frase del quadern i la miniatura medieval del monjo amb cara de gos. Va entendre que havia de confiar en aquell home. Hi havia massa coincidències. Tots dos es van incorporar.

—Vaig anar allí. Vaig veure el que havia deixat escrit el pare Jonàs a terra, és cert. Amb la seva pròpia sang va dibuixar la lletra beta, un gran compàs i uns números: 118.22, encara que davant de la numeració hi havia un altre signe.

—N’està segur?

—Completament. La lletra beta a dalt de tot, a sota un gran compàs i dins aquesta numeració.

—Amb aquest ordre el missatge significa una cosa; però si s’inverteix, en significa una altra. —L’ancià va fer una pausa—. Em sembla que Jonàs li va revelar on és el secret.

—On? Què és? Què n’hem de fer? Quant de temps ens queda?

—Comencem per l’última pregunta. Tot ha de complir-se el dia perfecte, la paraula, el número perfecte. A les primeres pàgines del Gènesi trobarà la resposta… El mestre va coronar tots els edificis amb un número que cal saber interpretar. Em sembla que li serà fàcil trobar-lo, vostè és matemàtic. Però ha de fer-ho vostè, per si mateix jo no puc revelar-li res més… Tampoc no sabria exactament què dir-li. Només que la carrera va començar amb la tortuga…

—Coneix la paradoxa de Zenó, la d’Aquil·les i la tortuga? Crec que al quadern de l’avi…

—Sí… Al vell Joan Givell li agradaven les endevinalles, els jocs d’aquesta mena… Però no en faci gaire cas, no es capfiqui amb els números. Senzillament, ha de comprendre el missatge… la idea. Podria ser una pista falsa. Pensi que l’avantatge de la tortuga no és de temps ni tampoc d’espai…

—No ho entenc… Què vol dir exactament?

—Vull dir que Aquil·les mai no agafarà la tortuga mentre aquesta sigui prou hàbil i aconsegueixi fer una nova subdivisió de l’espai… Perdre’s en l’infinit. Ho entén? Ha de copsar la idea.

—Portar Aquil·les al terreny de la tortuga? Jugar al propi terreny… l’infinit?

—Exacte, amic meu… A això es referia Joan Givell. Els números de vegades també ens poden jugar males passades: ens podem obsessionar, ens fan perdre la raó, la perspectiva, la idea global, el sentit profund, els números es poden convertir en una trampa, la pitjor. —L’home va callar.

Els pensaments de Miquel anaven i venien a una velocitat vertiginosa. Un caos de números rondava per la seva ment. Una progressió, 800, 80, 8… Però com es pot entrar a l’infinit? Això és impossible! Totes aquestes idees martellejaven el seu cervell, eren com un cercle viciós, tancat, una presó que no el deixava sortir d’allà. Miquel, acostumat a tractar problemes de números, de límits concrets i definibles, coneixia l’infinit utilitzat en matemàtiques. Però mai no havia pogut evitar el desconcert, la inquietud que li causava el concepte en si mateix. Fins i tot alguna vegada havia pensat que era com un punt de fuga, una manera de fer trampa, el límit fins on la raó podia arribar, més enllà… què hi ha? No res. L’infinit. I què és en realitat? En aquell moment, desesperat, va pensar en Maria, va veure la seva cara somrient. S’entenien, eren una parella perfecta. Cadascú vivia la seva pròpia vida, eren lliures, no volien comprometre’s a res més. Aleshores li va passar pel cap una idea: l’estimava de veritat? I fins on era capaç d’estimar-la? Fins a l’infinit? Com es pot estimar infinitament algú? Més enllà de la vida i de la mort? Miquel mai no s’havia fet aquelles preguntes. Aquell instant d’inquietud i incertesa que sentia quan introduïa el concepte infinit als problemes matemàtics, ara, en introduir-lo als sentiments, a la vida, el feia tremolar. Se sentia a la vora d’un abisme, sabia que podia fer un pas més, anar més enllà, però això significava també trencar tots els seus esquemes. El cor li bategava amb força. Va ser aleshores, sense saber com ni per què, que fugaçment va recordar la conversa amb Ramon Conesa. Va ser com un llamp, a la pantalla de la seva ment va veure Maria i després també el número perfecte. El número de la creació. El número de la vida, quan tot va començar. Va ser només un instant.

—Escolti, escolti, torni en si… No tenim gaire temps, crec que ens estan seguint. Ara ens hem de centrar en el missatge del pare Jonàs. Beta és el lloc, i el compàs, el lloc precís on està amagat; la tercera línia verifica que es tracta de la relíquia.

Miquel no entenia res. Mirava aquell home amb els ulls oberts de bat a bat…

—Trobareu altres missatges al quadern; heu de descobrir els símbols i ordenar-los.

—Ordenar les lletres?

—Sí.

—Però no coneixem la simbologia… les endevinalles.

—Correu un gran perill. Els homes mènsula lluitaran amb totes les seves forces per impedir que tot es compleixi. El seu símbol és el pentagrama invertit.

Miquel estava molt atent però hi havia coses que no acabava de comprendre. Llavors l’ancià va revelar-li:

—La lletra beta correspon al parc Güell. Allí hauríeu de buscar el compàs i allí trobareu…

No va poder continuar.

El desconegut es va doblegar sobre si mateix i Miquel el va agafar.

—Què li passa? —va dir intentant sostenir-lo. Llavors va veure com la sang li començava a rajar del pit. Era el forat d’una bala, però ell no havia sentit cap tret. Va mirar cap a la foscor del carrer: algú havia disparat amb silenciador. No va veure ningú. Miquel va deixar l’ancià a terra, però aquest es va aferrar a la seva camisa mentre amb l’altra mà es pressionava la ferida del pit.

—No tenim… temps. Tot ha de complir-se el dia, el número perfecte —va dir amb un ronc afònic.

L’home respirava per la boca amb dificultat, cobert de sang. Aferrat a la mà de Miquel, en un últim esforç, i gairebé en un murmuri li va dir:

—Mer… ac, Mer… ac…

—Què està dient?

El desconegut no va poder dir res més. Havia mort. Miquel es va quedar uns segons sense saber què fer. Es va agenollar al costat del cos sense vida de l’ancià. No era horror el que sentia. Tenia una sensació d’irrealitat; allò no podia estar passant. Llavors va sentir el so d’uns passos, rialles. Una parella de joves, abraçats i bromejant entre ells, van entrar al carreró.

Els dos joves es van quedar quiets, paralitzats, no es podien creure el que veien. Un tipus mort, dessagnant-se, i un altre, suat i tremolant de por, agenollat al seu costat. Miquel va buscar el medalló que tenia el religiós al voltant del coll, i en escorcollar-lo va veure que sota l’hàbit, imprès a la camisa, duia el que semblava un arbre. Va agafar el medalló. Va ser una cosa maquinal el fet que creués els braços del mort sobre el pit. En fer-ho va sentir un so metàl·lic. Es va incorporar i va sortir fugint en direcció al carrer del Carme.

33

Maria havia decidit fer un llarg passeig abans de tornar a casa. Necessitava aire lliure, espais grans i amb molta gent: potser així, al mig de la multitud, ningú no gosaria fer-li res. Va caminar pel Bulevard Rosa sense rumb i després va entrar en un cafè decidida a deixar passar el temps, no volia pensar en res. Però els records no l’abandonaven i els seus ulls tornaven a ennuvolar-se. El seu avi mai no hauria fet mal a ningú. Ella ara el recordava com un home exemplar, pacífic, tranquil, amable, i a pesar de tot l’havien assassinat. Havia de tornar, Miquel devia estar a punt d’arribar a casa. No l’havia vist des del matí, durant l’enterrament. Passaria a buscar-la després de la biblioteca.

La porta estava oberta. Va entrar amb cert temor.

—Miquel? —va preguntar. Ningú no va contestar. Tot estava regirat. Algú havia estat allí i li havia escorcollat el pis: calaixos oberts, tot per terra, un desastre. Malgrat el silenci, notava una presència… «No, no és Miquel», es va dir. Es va dirigir al passadís amb passos curts i lents intentant tranquil·litzar-se i fugir d’aquella estranya sensació que començava a dominar-la. Després va sentir un lleu so, com un cruixit, a la seva esquena… «Déu meu, són aquí!». Una sensació d’ansietat creixent la va fer tremolar d’esgarrifança. Però no podia deturar-se, la seva curiositat era més forta que el temor que sentia i va continuar avançant. En aquell moment la porta de sortida va bellugar-se, s’estava tancant molt a poc a poc i… va aparèixer una figura emmascarada i vestida de negre.

—El quadern. Vull el quadern —va ordenar el desconegut allargant-li una mà enguantada. Ella va caminar cap enrere, a poc a poc, mentre l’home de la màscara se li acostava amenaçador.

—Dóna’m el quadern —va tornar a repetir. Maria estava tremolant de por, va empassar saliva i va contestar:

—És al menjador, a la taula…

L’home de la màscara va extreure del bastó una fulla fina metàl·lica. No la creia. Ja havia registrat tot el pis i no hi havia trobat res.

—Gira’t a poc a poc, i camina cap al menjador. Jo seré darrere teu, i si intentes alguna cosa no dubtaré a matar-te… Si em dónes el quadern no et passarà res.

Maria creia que moriria allí, tenia la certesa que, amb el quadern o sense, aquell assassí la mataria de totes passades. Va notar la seva respiració a l’esquena i un calfred li va recórrer l’espinada fins al clatell. Van caminar pel passadís i de sobte van sentir el pany de la porta:

—Quieta —li va murmurar.

Tot va passar molt de pressa. Miquel va obrir la porta. Maria va cridar horroritzada, alliberant la tensió. Miquel va ser molt ràpid, va reaccionar al mateix instant que s’adonava de la situació: va agafar un dels paraigua del paraigüer de l’entrada i sense pensar-ho es va enfrontar amb l’home de la màscara. Ella va saltar, va córrer i tot seguit va començar a llençar a l’intrús tot el que va trobar a la vora: llibres, un gerro… La lluita era confusa, i al final l’home de la màscara va anar reculant cap a la porta i va fugir, mentre la pluja d’objectes continuava i Miquel no abaixava la guàrdia amb les estocades de paraigua. Va baixar les escales, saltant els esglaons de dos en dos. Miquel va intentar seguir-lo, però en arribar a la porta aquella ombra es va esfumar com un ombra de veritat; havia desaparegut…

—Estàs bé? —va dir Miquel, abraçant-la, quan va tornar a entrar al pis. Maria va començar a plorar. Ell, sense deixar d’abraçar-la, la va tranquil·litzar perquè alliberés la tensió…

—Volia el quadern.

Miquel no va contestar. Pel seu cap passava la imatge de l’assassinat que acabava de presenciar al carrer. Ara no era el millor moment per explicar-l’hi… Havia de contenir-se, i així ho va fer.

—Han destrossat el joc dels enigmes —va dir assenyalant la caixa trencada juntament amb totes les seves coses llançades a terra de qualsevol manera, tot regirat. Allí també hi havia moltes de les peces del joc trencades, altres estaven desencaixades, escampades pel voltant. Algunes encara estaven enganxades al tauler. Una de les potes de fusta del joc també estava partida per la meitat. Maria llavors va recollir una de les peces, la corresponent a la tortuga, perduda enmig del caos… De petita sentia una predilecció especial per aquell símbol. El seu avi ho sabia, per això li havia donat la clau. Llavors va recordar l’endevinalla i va exclamar:

—Ja ho tinc Miquel… Hi ha dues tortugues… El meu avi m’ho va dir… Cara de serpent i potes de fusta… La primera, Cara de serpent, era a la Sagrada Família. Tu mateix vas veure la cara de la serp gravada dins del calaix de pedra de la tortuga… I aquí tenim…

—Potes de fusta?

—Sí… El tauler del joc té quatre cames de fusta… Aquesta és la segona tortuga… Potes de fusta!

Maria va examinar el petit quadrat que tenia dins del palmell de la mà mentre pensava… «És dur per damunt, és dur per davall». En aquell moment va tenir una idea i el va girar:

—Mira!… Aquí hi ha el missatge de la segona tortuga! —Era la lletra del seu avi, la va reconèixer. Va llegir en veu alta el que hi havia escrit al dors d’aquella petita fitxa: «Ets una noia llesta, Maria… Has de buscar el joc de debò a la casa encantada».

Miquel estava desconcertat. Era un joc entre Maria i el seu avi, una partida que seguia oberta més enllà de la vida i de la mort. Hi havia una altra matemàtica dins del cor, en els sentiments de les persones, que no estava subjecta a la pura raó, a cap lògica… Maria estrenyia aquell petit quadrat entre les seves mans. Havia d’organitzar els seus pensaments, tornar a ser nena, recuperar els records, els somnis, els llargs passejos amb el seu avi. Després d’un llarg silenci, va dir amb resolució:

—Crec que hauríem de fer una visita al drac.

—Sí, però abans t’he d’explicar una cosa sobre Zenó i la tortuga —va dir Miquel. Li va explicar com havia mort l’últim cavaller, li va ensenyar el medalló. La història es complicava amb aquell assassinat i les últimes revelacions. Miquel va intentar calmar-se i tranquil·litzar Maria.

—No podem perdre la calma —va dir Miquel.

Necessitava centrar-se i compartir els seus pensaments, tot el que sabia, el que sentia o el que intuïa amb Maria.

—Crec que ja sé exactament quants dies tenim per complir la profecia. El compte enrere es va iniciar a la tortuga, dimecres 7 de juny, quan es va obrir el calaix. Recorda les paraules del teu avi: la carrera començarà amb la tortuga, queden pocs dies.

—Sí, ho recordo.

—Bé, a la biblioteca realment estava ben perdut. No sabia què buscar ni on… Després, revisant les notes que havia escrit mentre llegies el quadern, he vist les dates 1126, 1926 i…

—2006?

—Exacte, això és una progressió molt senzilla: 800, 80 i la pròxima serà…

—Vuit?

—Sí.

—Llavors vols dir que tenim vuit dies?

—No, veuràs, jo m’havia capficat amb la paradoxa de Zenó. La tortuga té un avantatge i Aquil·les mai no pot agafar-la…

—Ara que ho dius… Ho recordo, el meu avi era afeccionat a totes aquests juguesques… Alguna vegada me’n va parlar, però a mi m’agradaven més les endevinalles…

—En sortir de la biblioteca el monjo, abans que l’assassinessin, m’ha donat una pista sobre això que m’ha fet pensar en tu, en la nostra relació…

Miquel es va quedar embadalit contemplant-la. Maria el va fer reaccionar:

—Una pista?

—Sí… Ell m’ha parlat del número perfecte.

—El número perfecte? Per favor, Miquel, saps que els meus coneixements de matemàtiques…

—Maria, són números perfectes aquells que són iguals a la suma dels seus divisors. Va ser Euclides qui va descobrir la fórmula per obtenir-los. En èpoques antigues només se’n coneixien quatre; actualment se’n coneixen trenta-nou. De fet aquest l’últim el va descobrir el 2001 Michael Cameron, i per escriure’l hauria necessitat un paper de més de deu mil metres. Són uns números curiosos que també s’anomenen números de Marsene, en honor al frare franciscà que va elaborar algunes teories sobre aquests números.

—Perdona que et talli, de què m’estàs parlant? No entenc res.

—Disculpa, Maria… El que vull dir-te és que el primer número perfecte és el sis! El Gènesi… el món va ser creat en sis dies, i el setè Déu va descansar. Recorda el que ens va dir Conesa. Gaudí va coronar gairebé tots els seus edificis amb una creu espacial de…

—Sis direccions —va apuntar Maria.

—Sí. Crec que el límit són sis dies, des que es va iniciar la carrera a la Sagrada Família amb la tortuga… Han passat tres dies i només ens en queden tres. Tenim fins a les sis del matí del dimarts dia 13.

—Per trobar què?

—Això és el que hem d’esbrinar. L’important, com em van ensenyar en ciència, no són les respostes, sinó la qualitat de les preguntes. Què busquem? On hem de buscar? Què hem de fer quan ho trobem? I per a què? No tenim gaire temps, però trobarem una resposta… Si estem junts…

Miquel anava a dir «si ens estimem sense límits, infinitament», però va callar. Maria el mirava amb els ulls resplendents i va intuir perfectament què volia dir el seu silenci. Però a Miquel encara li faltava fer el pas, llençar-se a l’abisme de l’infinit. Va intentar dissimular el que sentia i només va afegir:

—Crec que si estem junts… Aquil·les no aconseguirà agafar la tortuga.

—Anem al drac —va dir Maria.

34

La nit queia sobre la Pedrera. Els cavallers s’hi havien reunit. Era un edifici misteriós, una de les últimes obres civils que va fer Gaudí. El mestre arquitecte per aquell temps ja tenia una llarga experiència i un reconegut prestigi. Amb els anys havia experimentat amb noves formes i materials, la seva imaginació arquitectònica s’havia materialitzat en nombroses obres. Al seu equip va incorporar Josep Maria Jujol i altres arquitectes que deixava treballar amb llibertat, i els permetia que la seva creativitat es fongués amb la matemàtica secreta de les estructures. Alguns l’acusaven d’eclèctic, afectat d’un barroquisme natural, vegetal, excessiu, però sens dubte la seva obra, escampada per tot Barcelona, culminava amb la catedral dels pobres: la Sagrada Família. Tota una al·legoria.

Gaudí, a més d’ampliar i aprofundir en les qüestions tècniques i arquitectòniques, va depurar el seu llenguatge simbòlic. Un llenguatge que tenia un sentit, una interpretació i que no parlava d’altra cosa que de la seva secreta missió. Un missatge que només podrien desxifrar aquells homes o dones que fossin capaços de llegir el misteri de les pedres esculpides.

A la Pedrera, Gaudí es va inspirar en les Metamorfosis d’Ovidi. Les tres pintures del vestíbul estaven inspirades en aquesta obra. Però era a la façana ondulant on potser l’obra d’Ovidi, les Metamorfosis, semblava adquirir presència, materialitzar-se. Els jocs de la llum del dia convertien la seva estructura en una pell viva; la superfície del mar en plena tempesta, el món submarí, un joc de núvols elevant-se a l’horitzó… Gaudí va arribar al cim de la seva experiència quan va entendre que la llum havia d’adquirir el protagonisme essencial de la vida i de la seva multiplicació en l’incessant canvi de la naturalesa… Una revelació que després aplicaria a l’espai interior de la Sagrada Família. La vida és somni, pensava Gaudí, igual que el seu admirat Calderón, i per això va pensar que la terrassa seria l’escenari idoni per representar els actes sacramentals i altres obres dramàtiques i religioses… «Tot es transforma, el que sembla una cosa n’és una altra… la pedra és os, el mur columna, la columna està pintada… La vida és somni». Però, a més, la terrassa d’aquest edifici orgànic, on la vida és representada pel continu canvi de llum i de forma, havia de ser el centre de reunió dels set cavallers Morià, d’aquells que vetllaven perquè tot es complís segons el seu pla.

I l’obra, tal com la va dissenyar, es reproduïa ara a la terrassa de l’edifici protegida per les xemeneies, convertides en guerrers, cavallers sempre vigilants i orientats cap al temple. Ells eren la punta de llança, la fletxa que assenyalava la constel·lació del Lleó, el sol. La Llum.

Allí es van reunir els arbres de Morià. Ja només en quedaven quatre. Sabien que eren els últims i que desapareixerien per sempre, però abans haurien de lliurar la vida si calia per complir la seva obra. L’orde arribava a la fi perquè el secret estava a punt de ser revelat i hauria de complir-se la profecia… La reunió va seguir el protocol ancestral: tots eren iguals, ningú no imposava el seu criteri, es parlava i s’escoltava. En els últims dies havien perdut la vida els germans Joan, Jonàs i David. Els cavallers, en silenci, esperaven Cristòfol.

Un gegant, de barba negra i arrissada va aparèixer darrere de la immensa figura que mirava cap al passeig de Gràcia i que duia al front una creu que donava voltes sense parar, símbol de la consagració del pa i la metamorfosi sublim del vi. Mentre Cristòfol s’unia al grup, la germana Magdalena va dir:

—Crec que hauríem d’intervenir, revelar-los el pla, els passos que han de seguir… Tot seria molt més fàcil… Els homes mènsula estan a l’aguait i en saben tant com nosaltres.

—No ho podem fer —va interrompre Cristòfol—. Maria ha de descobrir el camí per si mateixa… La senda que està escrita al seu interior. Nosaltres només hem de protegir-la. Ha de descobrir la veritat sense l’ajuda de ningú. La nostra missió no és la revelació, és la custòdia.

El germà Joaquim, que estava al costat d’un dels guerrers de pedra, va parlar:

—És cert… El germà Cristòfol té raó. Crec que el germà Jonàs potser va anar massa lluny.

—Formava part del pla, era la seva missió —va dir Cristòfol.

Joaquim es va avançar uns passos, es va situar al centre. Era alt i prim, una lleugera brisa li arrapava l’hàbit fosc contra el cos…

—Germans, la unitat ha de ser la norma entre nosaltres. En temps del mestre es va demanar la intervenció de la Sapinière. Ell confiava plenament en ella. Germans, recordeu el camí de cent cinquanta esferes del Roser… El mestre el va construir al laberint. Hem de resar, esperar temps millors i que el secret es quedi com està… Amagat. Per la nostra seguretat, per la seguretat del món.

Joaquim havia tocat un tema delicat, molt controvertit entre els set cavallers custodis. Tots sabien que la Sapinière era el nom en clau d’una societat secreta: Sodalitium Pianum, una organització amb un nombre reduït de membres que va ser creada pel papa Pius X, el pontífex que va combatre amb tots els mitjans al seu abast la perillosa expansió de les lògies maçòniques i altres societats secretes a l’Europa de principi del segle passat. Va ser monsenyor Beaujeu l’encarregat pel sant pare d’organitzar la Sapinière; una complexa xarxa d’espionatge i servei d’intel·ligència a les ordres del Vaticà. Aquesta societat secreta cristiana tenia tot un sistema d’intercomunicació amb claus secretes, aquesta era la seva basa. Van actuar en missions de tota índole, infiltrant-se dintre de les lògies i de les organitzacions secretes, intoxicant, minant, generant falses informacions. El mestre arquitecte, certament, sentia veritable devoció per Pius X, i a la seva casa del parc Güell, al dormitori, tenia una imatge del sant pare.

Potser per influència o per intervenció directa de la Sapinière, el mestre va assumir el seu tràgic destí. La relíquia estava en perill, amenaçada pels homes mènsula. El secret havia de mantenir-se ocult: aquest era l’argument de la Sapinière. Una idea que al cap de vuitanta anys tornava a sotmetre’s a judici allí, a la terrassa de la Pedrera.

El germà Sebastià, bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona, va sentir una punxada freda, molt freda, al mig del pit. La història es repetia, el Vaticà, el poder de Roma lluitava, com sempre, per mantenir el seu poder. La nova Església podia significar la fi del seu mandat. La nova Ciutat de Déu acabaria amb dos mil anys d’un papat fet d’intrigues i silencis… Un poder més proper als interessos terrenals que als pròpiament espirituals. L’Església lluitaria amb totes les seves forces perquè el secret es quedés amagat per sempre. Un secret que podria posar en perill la seva continuïtat, l’estabilitat de Roma. Pel seu cervell, en breus segons, van passar ràfegues aterridores. La seva ment va fer un salt en el temps i va recordar l’operació Peix Volador, la venda de míssils Exocet a la dictadura argentina durant la guerra de les Malvines. La dictadura argentina va fer l’operació a través de la companyia Bellatrix, amb seu a Panamà i en poder de la Banca Vaticana i del seu entramat financer. Corrupció, connexions amb la màfia i blanqueig de diners. El suport a les dictadures de Somoza a Nicaragua i de Duvalier a Haití. Tot això ho coneixia bé i sabia a quin moment es remuntava. Any 1945. Organització: Passadís Vaticà. Objectiu: orquestrar l’operació Convent amb la missió d’ajudar a escapar destacats membres del partit nazi cap a països sud-americans. Entre ells hi havia Hans Fischböck, general de les SS; Adolf Eichmann, màxim responsable de la «solució final» esmentada per exterminar milions de jueus; Josef Mengele, metge d’Auschwitz.

Anys després la consigna també era clara: la mutilació de tota idea de renovació dintre de l’Església mateixa. La Santa Aliança, ajudada per la CIA, va obrir una guerra secreta, una lluita aferrissada contra la teologia de l’alliberament; no dubtant fins i tot a perseguir i difamar Leonardo Boff, amic seu i esperança de l’Església per als desheretats de la terra.

El germà Sebastià es va estremir en recordar tot allò; havia d’impedir que el Vaticà, a través de la Santa Aliança o de qualsevol altra organització secreta, intervingués en el pla traçat pel mestre. Però el pitjor de tot era l’esment explícit de la Sapinière que havia fet el germà Joaquim. «Fins a quin punt la Sapinière, l’organització més secreta del Vaticà, amb missions d’assumptes interns, està ficada en tot això?».

—No… Em nego que hi intervingui. El Vaticà no pot ficar els nassos en aquest assumpte. És més, crec que Roma ha arribat a la seva fi. S’aferraran al poder amb totes les seves forces. Impediran, costi el que costi, que neixi una nova església… L’església dels pobres… Tots sabem molt bé quina és la seva posició davant de la renovació. L’exemple el tenim amb la teologia de l’alliberament…

—Això és una heretgia… Germà Sebastià, crec que no m’has entès… A més, si realment penses així, em pregunto… què fas dintre de l’Església de Roma, ocupant un alt càrrec?

—Joaquim, escolta bé… Fora de l’Església no hi ha res… És des de dintre que renaixerà una nova esperança, una renovació…

—I si fracassa? Posarem en perill l’Església? No estic defensant totes les actuacions de Roma, s’han comès errors… és cert. Però n’hem après. El fonamental, però, és l’esperança de Crist. Si el secret cau en mans dels homes mènsula estem perduts; ho sabem bé… Per això dic que potser, el millor és que hagi de seguir amagat fins que arribin temps millors. El set cavallers Morià haurem de continuar la nostra missió, vigilant fins que arribi el moment.

—Mai no arribarà el moment… Aquesta esperança de què parles mai no es complirà. Al poder de Roma no li interessa gens ni mica. Germà Joaquim, ho saps prou bé: el Vaticà no està disposat a renovar-se, pensa que perdria el seu poder. Fa massa temps que molts cristians hem perdut la fe en el Vaticà. El poder ho corromp tot…

—Això és una heretgia, germà Sebastià! —va tornar a repetir. Sebastià va meditar uns instants i va pronunciar unes frases del mestre que tots van reconèixer:

—La salvació de la humanitat està en el naixement de Crist i la seva passió. El temple dels pobres té dues façanes, el Naixement i la Passió. Aquesta nova Església es fonamenta en l’Apocalipsi quan diu: «L’Església és un arbre frondós sota el qual corren fonts… Feliços els que renten les seves vestidures per tenir dret a participar de l’arbre de la vida i entrar per les portes de la Ciutat. Fora quedaran els gossos i els fetillers, els luxuriosos, els assassins, els idòlatres i tots aquells que estimen i practiquen la falsedat…». Creu el germà Joaquim que el Vaticà, el poder de Roma, entrarà a la nova Ciutat de Déu per agafar les regnes del poder?

—Sota els fonaments de l’Església està dipositada…

—Crist és la pedra angular, la pedra rebutjada pels constructors —el va tallar Sebastià.

La discussió entre Sebastià i Joaquim va anar pujant de to… Tots escoltaven els seus arguments atentament. En certa manera els dos tenien part de raó. Magdalena es va posar de part de Sebastià. No considerava necessària la intervenció de la Sapinière. Cristòfol estava callat, escoltant les opinions dels seus companys. Al final va dir:

—Continuarem protegint l’escollida, la protegirem i l’ajudarem. El pla ha de complir-se. No podem trair el mestre. Així està escrit.

La reunió es va dissoldre. A partir d’aquell moment cadascú sabia el que havia de fer.

35

—Nogués, què tenim?

—Un altre mort, inspector.

—Això ja ho sé —va contestar Mortimer rosegant furiós el pirulí.

—Li han engegat un tret per l’esquena. Calibre nou… possiblement amb silenciador.

Mortimer no va contestar. Nogués es va acostar al cadàver i va obrir el nus que tancava l’hàbit del mort a l’altura del coll.

—Vostè n’entén, de qüestions religioses? Vull dir si coneix els ordes de frares.

—No. Per què ho dius?

—És que aquest mort sembla una espècie de franciscà… Vés a saber, potser va de carnaval, o a un ball de disfresses… Tot això és molt estrany. Creu que pot tenir alguna relació amb el capellà assassinat a l’església de Sant Cristòfol?

Nogués va acabar d’obrir-li l’hàbit.

—No ho sé… —va contestar Mortimer una mica neguitós i de seguida es va interessar—: Porta algun document?

—Res, inspector.

La camisa de la víctima tenia impresa la imatge d’un arbre.

—És un dibuix, inspector… Com les creus que porten els templers, tot això que porten els cavallers antics. Ho sé per J. J. Benítez… De què va tot això?

—En principi només tenim algú, un psicòpata que assassina capellans i monjos.

—Els franciscans porten espasa? —va dir Nogués en descobrir l’arma que duia el monjo penjada a la cintura, sota l’hàbit.

—Interrogui la parella que va descobrir el cadàver.

—Ja he parlat amb ells, abans que arribés vostè. Pel que sembla hi havia un home al costat del mort.

—N’hi han donat la descripció?

—Estaven molt nerviosos, però la noia és bastant observadora. En principi la descripció facilitada coincideix amb la del matemàtic.

—El matemàtic?

—Sí, ja sap, el xicot de la noia… El seu avi ha mort a la residència.

Mortimer es va acostar a la víctima i va començar a explorar-la.

—Busca alguna cosa en concret, inspector?

Nogués va veure com Mortimer regirava amb les mans el coll de la víctima.

—Sí, inspector… El mort duia alguna cosa al coll. L’hi han arrencat. Havia de ser una medalla i, per les marques del coll, amb una cadena bastant gruixuda. —Mortimer no va poder dissimular una expressió de disgust que no va passar desapercebuda a Nogués—. Hauríem d’interrogar el matemàtic i la seva xicota. Potser es tracta d’una simple coincidència però…

—Sí, hem d’interrogar-los. Però encara no —va dir Mortimer, lacònic.

36

Van decidir agafar un taxi. Van pujar al vehicle i Miquel va dir:

—Als pavellons de la finca Güell, a Pedralbes…

Maria estava callada. Només entrar dins del vehicle va tenir una intuïció, potser només era una pura coincidència, però el taxista s’assemblava molt, massa, al gegant de l’autobús, aquell jove que es va interposar just a temps entre un dels homes que la van seguir a trets de pistola pel carrer Balmes. El taxista gairebé tocava el sostre amb el cap. Era molt alt i robust, la seva cara ampla, la barba negra, el pèl regirat, però la seva mirada era neta i somreia. Al retrovisor hi penjava una figureta que tant Miquel com Maria van reconèixer immediatament. Una imatge de sant Cristòfol amb el nen Jesús al muscle. El taxista se’n va adonar i va dir:

—És el nostre sant patró… Quina llàstima que el Papa i el Vaticà decidissin retirar la seva festa del santoral. De totes maneres, nosaltres, els conductors, molts taxistes el continuem venerant; fins i tot tenim una associació, una confraria.

—Què em diu, ara? —va respondre Miquel.

—Sí, i molt antiga… Es va fundar fa més de cinc-cents anys…

—Quan es construïen catedrals?

—Sí, és clar… Però en algunes catedrals han retirat la imatge del sant. A la de Sevilla encara perdura, i també al camí de Sant Jaume…

El taxista semblava tenir ganes de parlar. Ells estaven atents, els interessava el que deia i el van deixar parlar. El taxista va afegir:

—Existeix una llarga tradició… Sí senyor, a més, amb la quantitat d’accidents que hi ha no entenc com al Papa se li va acudir retirar sant Cristòfol del santoral. —El taxista va insistir—: No ho entenc… Bé, sí que ho entenc, és clar…

L’home va callar en sec, es va quedar en silenci però somrient, com si amb aquella última frase inacabada hagués deixat una porta oberta. Miquel es va contenir, però Maria va picar l’ham, volia arribar més lluny…

—Què vol dir?

—Res… Són coses meves, sap? Suposo que no els estic molestant…

—No, no per favor, continuï…

—Nosaltres, a la confraria, hi fem moltes activitats culturals, sempre aprenem coses, fem excursions, ens vénen a donar conferències. Ens interessen molt les llegendes medievals relacionades amb el nostre sant patró… L’altre dia, per exemple, un conferenciant, un professor d’història, ens va parlar del camí de Sant Jaume, perquè pel que sembla els pelegrins senten una gran devoció pel nostre sant. El conferenciant ens va dir que tot són símbols… que el viatge, la peregrinació, recórrer el camí de Sant Jaume és com un acte de renovació. Sí, això va dir… com morir i renéixer de nou… Com matar el drac… Imaginin-se! Qui ho havia de dir? Tantes vegades que veiem la imatge de sant Miquel o sant Jaume degollant el drac i resulta que tot és un símbol, tot és el mateix. És clar que aquestes històries avui interessen a poca gent. Trobar persones com vostès és un miracle, i mirin que jo visc al taxi, es pot dir… Per aquí passa de tot i a gairebé ningú no li interessen aquestes històries; es viu massa de pressa i… ningú no s’atreveix a matar el drac… Ha, ha, ha! Quines ximpleries estic dient, disculpin… No els dec estar molestant? —va insistir el taxista.

—No, no… —va dir Maria estrenyent la mà de Miquel.

—Miri, ja hem arribat… És aquí…

—Podria esperar-nos un moment?

—I tant… M’han caigut bé, avui es troba poca gent que vulgui escoltar aquestes històries… —El taxista va agafar una targeta de la guantera i va afegir—: Tinguin, si alguna vegada necessiten els meus serveis no dubtin a cridar-me. —Miquel va agafar la targeta.

Van baixar del vehicle, aparcat a la cantonada de Manel Girona, i es van acostar lentament cap al reixat de la finca Güell, que quedava uns metres enllà. Van travessar el carrer. No hi havia ningú; era molt tard. Miquel es va girar, el taxi continuava aparcat al costat de la vorera.

—En què penses, Maria?

—El taxista, és el mateix home de l’autobús.

—Què estàs dient?

—N’estic segura… És ell… Estava llegint un llibre sobre Gaudí i es va ficar al mig a propòsit, entre jo i un dels homes mènsula, per donar-me temps de saltar.

—Anem, no perdem temps; el drac ens espera —va dir Miquel.

Van contemplar durant uns minuts la impressionant forja de ferro. Allí hi havia Ladó, el drac, amb la boca oberta, en una actitud tan amenaçadora que semblava que estigués viu. Vinc a matar-te, es deia Miquel, però com? Què era el que havia de fer? Com he de matar aquest monstre de ferro? Què és el que s’espera de mi? Totes aquestes preguntes havien sorgit de forma espontània dins del seu cap. Maria no deixava d’observar-lo; endevinava tot el que es debatia al seu interior. Havia de creure; per matar el drac havia de creure. Havia de comprendre que el que realment se li estava demanant era que cregués en ella amb fe cega. Una transformació, un ritu de pas. Traspassar la seva incredulitat, renovar-se, ser un altre; mirar amb ulls nous. No hi havia res més. Després de tot el que havia passat, com podia dubtar, allò era una trampa… L’infinit, una bogeria. Miquel va alçar la vista cap a les estrelles; va contemplar el cel. Malgrat la contaminació lumínica del cel de Barcelona, veia l’estrella polar, al nord, i l’Óssa Major i l’Óssa Menor, que s’agrupaven a la constel·lació del drac. Un altre drac, va pensar Miquel: allà dalt al firmament. El que hi ha dalt és com el que hi ha baix. «Matar el drac, renéixer… Què està passant? Per què estic tremolant?». Es va girar de cara a ella i es va quedar mirant Maria, estava plorant. Per la galta li corrien les llàgrimes, silencioses.

—Què et passa?

—No ho entens? És el missatge del meu avi… És l’inici, si comencem el viatge hem de renéixer, hem de creure… Ja sé que per a tu és molt difícil, però és així, no podem seguir endavant si abans…

—El drac flanqueja la porta…

—Sí, el camí de Hansel i Gretel… La senda que es perd en el bosc… Ho entens?

—Per favor, Maria… No sé què pensar. Tot això és… no sé què he de fer. Què amaga aquest drac? El teu avi va escriure alguna cosa sobre un mapa en què hi falta un tros, un fragment que està en tu… Què he de fer?

Miquel va recórrer la figura del drac amb la mà, tocava les cadenes, la boca terrible, oberta, les boles punxegudes enganxades a les cadenes. Intentava gravar-se aquella imatge al pensament.

—És una decisió teva. Estàs davant del teu drac, no ho entens…? No hi ha res més… Cap misteri… No has de clavar-li la teva espasa.

—He d’enfonsar-la en mi, no és això?

—Jo estic decidida, continuaré endavant. Com Virgili… Et pots quedar a les portes o… creure i travessar-les…

Llavors ho va comprendre tot. L’estimava. S’estimava Maria com mai no s’havia imaginat. No podia abandonar-la, deixar-la sola. L’estimava.

—Tu creus en mi?

—Jo t’estimo.

Es va sentir molt petit i alhora també se sentia créixer, allí al costat d’ella, contemplant-la sota les estrelles davant d’aquell monstre que li estava dient: has trobat l’amor de la teva vida i ara el vols abandonar? Ell, tan racional, tan escèptic, sentia por de trencar la seva closca. Però allí estava ella. Ella. Va mirar el drac, el seu drac, va clavar-li els ulls i va dir:

—T’estimo. Estic amb tu, Maria, i hi estaré per sempre…, si tu vols.

A Maria se li va transfigurar el rostre.

Tots dos es van fondre en una llarga abraçada, en un petó interminable. El drac vigilava aquell nou jardí de les Hespèrides.

Estaven sols, com Hansel i Gretel. Però sabien que, junts, havien de trobar el camí del bosc. Ni tan sols es van adonar que el taxista arrencava i s’allunyava molt a poc a poc.

Miquel continuava abraçant-la, i al mateix temps mirava el drac. Aquella imatge es va quedar gravada a la seva memòria.