35

Un home anomenat Ove i la incompetència social

Quan Parvaneh, amb pànic als ulls, entra al vestíbul d’Ove i corre cap al seu bany sense dir ni «bon dia», Ove pensa que li preguntarà com és possible que algú es pixi d’una forma tan urgent en els segons que es tarda a anar de casa seva a casa del veí i que no es tingui ni temps de saludar, com fa la gent educada abans d’anar al lavabo. Però «l’infern no coneix més fúria que la d’una embarassada amb problemes», li havia dit en una ocasió Sonja. Així que Ove calla.

Els veïns diuen que sembla «una altra persona» aquests darrers dies. Diuen que mai no l’han vist «tan implicat», abans, però, és clar, això és perquè a ell mai no li havien motivat els problemes d’ells, els ha informat. Implicat, sempre ho ha estat, què coi!

Patrick compara la manera com camina i tanca les portes de les cases com «si fos un robot venjador del futur». Ove no entén què vol dir amb això. La qüestió és que, les darreres tardes, Ove les ha passat a casa de Parvaneh i les nenes i durant hores Patrick ha intentat que Ove entengués que no havia de clavar enfurismat les seves empremtes digitals sobre la pantalla de l’ordinador cada vegada que volia mostrar una cosa. Jimmy, Mirsad, Adrian i Anders també els han acompanyat. Jimmy els ha intentat convèncer que acceptin de batejar la cuina de Parvaneh i Patrick com «L’estrella de la mort». I que Ove passi a ser anomenat «Darth Ove». Ove no entén res, però sospita que deu ser una bajanada de l’alçada d’un campanar.

En un principi, Ove va proposar que repetissin l’ardit de Rune d’amagar marihuana al soterrani de l’home de la camisa blanca. A Parvaneh, però, no li va agradar la idea, així que ara treballaven en un pla B. La tarda anterior, Patrick va constatar que no podia portar a terme tot sol aquell pla. Que havien arribat a una espècie de cul de sac. I aleshores Ove va assentir, va demanar el telèfon a Parvaneh i se’n va anar a l’habitació del costat a fer una trucada.

No perquè li agradés gens fer aquella trucada, sinó perquè ara estaven en guerra.

Parvaneh surt del bany.

—Ja estàs? —li pregunta Ove, com si esperés que allò només fos una espècie de descans de la primera part.

Ella assenteix i quan està a punt de sortir de casa d’Ove, veu una cosa a la seva sala d’estar i es para. Ove és a la porta, esperant. Sap perfectament què està mirant.

—Això… no és res especial —diu fluixet, i mira de fer-la sortir.

Ella no es mou i Ove dóna una puntada de peu al llindar de la porta.

—Estava acumulant pols. M’he limitat a llimar-lo, a pintar-lo i a passar-hi una capa de vernís. Res més —diu amb irritació.

—Ai, Ove! —xiuxiueja Parvaneh amb un fil de veu.

Ove s’entreté clavant puntades de peu al graó de la porta.

—El podem llimar i pintar-lo de rosa. Si és una nena, vull dir —explica.

S’aclareix la gola.

—O si és un nen. Que ara els nens també poden anar de rosa.

Parvaneh està bocabadada mirant el bressol blau i es tapa la boca amb la mà.

—Si comences a plorar no te’l donaré —l’adverteix Ove.

I com que Parvaneh comença a plorar, Ove sospira «dones!», es gira i tira carrer avall.

Mitja hora més tard, l’home de la camisa blanca apaga la seva cigarreta amb la sola de la sabata i comença a trucar a la porta de casa d’Anita i Rune. Ell també sembla que va a la guerra. L’acompanyen tres joves vestits d’infermers, com si esperés una resistència feroç. Quan la petita dona obre la porta, els tres homes semblen avergonyits, però l’home de la camisa blanca fa una passa cap a ella i agita un feix de papers com si fossin una destral.

—Ha arribat l’hora —informa amb una certa impaciència, mentre intenta passar endins de la casa.

Però ella li talla el pas. En la mesura en què una persona com ella pot tallar el pas a algú.

—No! —diu sense moure’s ni un centímetre.

L’home de la camisa blanca s’atura i la mira amb sorpresa. Mou el cap amb cansament i arrufa tant el nas que sembla que li desapareix dins la cara.

—Has tingut dos anys per a fer-ho de la manera més fàcil, Anita. Ara, la decisió està presa i la resolució, dictada. No hi ha res a fer.

Intenta apartar-la però Anita no es mou ni un pam, immòbil com una roca en un precipici. Deixa anar una alenada profunda i li aguanta la mirada.

—Quin tipus d’amor és, aquest, que t’abandona quan les coses es tornen difícils? Que t’abandona quan sorgeixen impediments? Digue’m, quin tipus d’amor és?

La seva veu vibra de dolor i està a punt de trencar-se. L’home de la camisa blanca serra fort els llavis. La mandíbula li tremola de frustració.

—Rune no sap on és ni la meitat del temps… L’informe diu…

—Però JO sí que ho sé! —l’interromp Anita i assenyala els tres infermers—. JO SÍ QUE HO SÉ! —els diu a crits.

L’home de la camisa blanca torna a sospirar.

—I qui se n’ocuparà, Anita? —demana retòric, i nega amb el cap.

Després fa un pas endavant i indica als tres infermers que el segueixin cap dins.

—Jo me n’ocuparé! —diu Anita amb una mirada tan fosca com una tomba en les profunditats marines.

L’home de la camisa blanca mou el cap i l’aparta per passar. Aleshores veu l’ombra que s’amaga al seu darrere.

—I jo —diu Ove.

—I jo —diu Parvaneh.

—I jo! —exclamen Patrick, Jimmy, Anders, Adrian i Mirsad amb una sola veu i a punt de caure tots pel vestíbul.

L’home de la camisa blanca s’atura. Els seus ulls es fan petits.

Una dona d’uns quaranta-cinc anys, amb els cabells mal recollits en una cua de cavall, vestida amb uns vaquers desgastats i amb un abric verd que li va gran, compareix al seu costat.

—Sóc periodista del diari local i voldria fer-te unes preguntes —li diu mentre li acosta una gravadora.

L’home de la camisa blanca la mira uns moments en silenci. Després mira Ove. Els dos homes s’amiden amb la mirada. Quan veu que l’home de la camisa blanca no diu res, la periodista treu un feix de papers de la seva bossa. I els hi planta a la mà.

—Aquests són tots els pacients i tots els casos que tu i la teva secció heu tramitat els darrers anys. Totes les persones que, com Rune, han anat a parar a residències en contra de la seva voluntat i sense el consentiment dels seus familiars. Totes les irregularitats que s’han produït en les residències per a gent gran que vosaltres gestioneu. Tots els casos en què les decisions preses i la metodologia seguida no s’ajusten a dret —declara la periodista.

El seu to de veu és idèntic al que hauria emprat per anunciar-li que li feia lliurament de les claus d’un cotxe que havia guanyat en un concurs. Continua amb un somriure a la boca:

—Una cosa bona per a un periodista a l’hora d’investigar la burocràcia és que els primers a saltar-se-la solen ser els buròcrates.

L’home de la camisa no li dedica ni un gram d’atenció. Només es fixa en Ove. Cap dels dos diu res. L’home de la camisa blanca va serrant les dents amb força creixent.

Patrick s’escura la gola i amb un parell de bots, enfilat en les crosses, es planta al costat de l’home de la camisa blanca. Assenyala els papers que l’home té a la mà.

—Ah, i si vols saber què hi ha en el primer paper de dalt, és un resum dels extractes del teu compte corrent dels darrers set anys. Tots els bitllets d’avió i de tren que has pagat amb la targeta, i tots els hotels on t’has hostatjat. I l’historial de navegació del teu ordinador de la feina. I tota la correspondència del teu correu electrònic, privat i de la feina…

La mirada de l’home de la camisa blanca es mou vacil·lant de l’un a l’altre. Prem la mandíbula amb tanta força que la pell del voltant està blanca.

—I no volem insinuar que «amaguis» res il·legal —diu amb amabilitat la periodista.

—No! I tant que no! —assegura Patrick molt convençut mentre mou el cap per negar-ho.

—Però ja saps que… —diu la periodista gratant-se la barbeta amb un gest distret.

—… que si un comença a buscar en el passat de la gent… —completa Patrick.

—… sempre hi troba coses que s’estimaria més amagar —diu la periodista amb un somriure de superioritat.

—Alguna cosa que… s’estimaria més oblidar —aclareix Patrick, i assenyala la finestra de la sala d’estar, on sobresurt el cap de Rune d’una de les butaques.

La televisió està engegada. Fa olor de cafè acabat de fer. Patrick aixeca una de les crosses i toca el feix de papers que l’home té agafat amb la punta dels dits. Li taca de neu la camisa blanca.

—Jo, de tu, vigilaria especialment l’historial d’internet —assegura.

I allà s’estan tots, plantats. Anita, Parvaneh, la periodista, Patrick, Ove, Jimmy i Anders, l’home de la camisa blanca i els tres infermers, enmig d’un silenci molt semblant al que es fa quan, després d’haver apostat tot el que tenen, els jugadors de cartes es disposen a revelar quina mà els ha donat la fortuna.

—D’on heu tret tota aquesta merda? —escup amb les espatlles cada vegada més encongides.

—D’inter-NET —crida Ove furibund, i surt de casa d’Anita amb els punys tancats a l’alçada de la cintura.

L’home de la camisa blanca torna a aixecar la vista. La periodista s’escura la gola i assenyala el feix de papers.

—Potser no hi ha cap il·legalitat en aquests papers, però el cap de redacció pensa que, amb l’atenció suficient per part dels mitjans, el teu departament podria passar mesos, si no anys, embolicat en processos judicials.

Delicadament, posa la seva mà sobre l’espatlla de l’home de la camisa blanca.

—Per tant, em sembla que el millor que pots fer és anar-te’n —afegeix en veu baixa.

I aleshores, Ove no s’ho pot creure, l’home se’n va. Es gira i se’n va, seguit pels tres infermers. Giren la cantonada i desapareixen, com solen fer les ombres quan el sol està en el punt més alt del firmament. Com els malvats al final d’un conte.

La periodista assenteix satisfeta.

—T’ho vaig dir! Ningú té nassos de discutir amb una periodista!

Ove enfonsa les mans a les butxaques.

—I ara no t’oblidis del que m’has promès!

Ove deixa anar un grinyol que recorda el que fa una frontissa rovellada quan frega per obrir-se.

—Vas llegir la carta que et vaig enviar, per cert? —pregunta.

Ove mou el cap en senyal de negació.

—Doncs, fes-ho! —li ordena.

Ove respon amb una mena de «sí, sí» o com un panteix sonor amb expulsió d’aire pel nas. No se sap ben bé. Anders és a fora davant la porta, sense saber gaire què fer, fins que decideix fer-se petar els dits a l’alçada del seu estómac.

—Hola —diu, finalment, com si les paraules tinguessin dificultat per sortir de la seva boca.

—Hola —contesta la periodista amb un somriure.

—Jo sóc… amic d’Ove —diu Anders, com si les paraules se li escapessin de la boca sense cap ordre ni direcció.

—Jo també —respon la periodista.

I després passa el que sol passar amb aquestes coses.

Una hora més tard, Ove surt de casa de Rune després d’haver-hi parlat, en veu baixa i sols, durant una bona estona. Perquè Rune i ell necessiten parlar «sense cap distracció ni molèstia», explica Ove, de mala gana, quan acompanya Parvaneh, Anita i Patrick a la cuina.

I si no fos perquè Anita sap que no és possible, hauria dit que ha sentit Rune riure a cor què vols i ben alt, unes quantes vegades al llarg dels minuts següents.