6

Aquella nit no vaig dormir gens. Fumava i estava estirat, contemplant el sostre i pensant en tot. Vaig repassar cada detall i no veia que pogués fallar per enlloc.

Em vaig excitar tant que el meu cor començà a actuar com si anés amb roda lliure. No frenava el ritme. La meva respiració enfollí i jo no em podia quedar al llit. Vaig provar totes les posicions, però cap no funcionà. Vaig aguantar la respiració per veure si el cor s’alentia, i ho feia, però en el moment que tornava a respirar, el cor martellejava. A més de tot això, jo intentava no pensar en ella, perquè el sol pensament m’excitava tant que sabia que mai no podria dormir. Jeia tot parlant mentalment amb ella, rient sol, i una vegada em vaig trobar movent les mans mentre li explicava que tot aniria com una seda, i que tindríem els diners, i després la besava, amb les mans entortolligades al seu cabell, i ens descontrolàvem. Em vaig aixecar.

Em vaig preparar una beguda forta. Encara ho va empitjorar. Per tant, vaig deixar d’intentar dormir. Vaig agafar un bloc de paper ratllat i un llapis, i em vaig estirar al llit per veure si trobava els punts febles. Vaig fer llista de totes les coses que se m’acudien. Vaig escriure Shirley Angela. Intentava analitzar fredament tots els moviments que ella faria des del moment que Víctor tingués l’atac fins que el testament fos verificat oficialment i tinguéssim els diners, i l’espera posterior. Em veia estirat, contemplant una panoràmica de Rio de Janeiro, amb ella rient i provocant-me amb cops de malucs, o, potser, tots dos estirats en un d’aquests llits de mides descomunals en un hotel de gran luxe. Ella estaria despullada, amb el cabell roig escampat i el cap sobre un coixí.

Després vaig tornar al començament, a les unitats de l’intercomunicador. Jo soldaria el condensador d’acoblament a la terminal, i faria un bunyol.

Vaig imaginar com actuaria, com ho sentiria quan em diguessin que havia mort per culpa meva. Vaig canviar de rumb i vaig tornar a pensar en ella i en els llits grans i, en algun moment, no sé com, Shirley Angela es convertí en Mayda Lamphier. Jo empaitava Mayda Lamphier per una sala inacabable plena d’aparells de televisió. Ella es posava dreta sobre un aparell i es treia peces de roba, fins que acabà saltant d’un televisor a l’altre sense portar altra cosa que una camisa esparracada que voleiava al seu darrera. La vaig atrapar. En posar-li les mans al damunt, ella cridà i el doctor Miraglia aparegué darrera de tots els televisors. Em vaig despertar ple de suor.

Em vaig llevar i vaig cremar tots els papers que havia escrit i ho vaig tirar al vàter. Fora ja era de dia.

Sonà el timbre. Grace era a la porta.

—Només et vinc a dir adéu —digué.

—Molt bé —vaig dir—, adéu. —Vaig començar a tancar la porta.

—Maleït siguis, Jack.

Empenyé la porta i entrà. Es quedà dreta tot mirant-me. Jo no estava segur de si cridaria o si ploraria o què faria.

—T’havia dit que no vinguessis —vaig dir—. Per l’amor de Déu, fora encara és fosc.

Començà de caminar amunt i avall, tot fregant-se les mans. Jo la mirava. Tot allò no m’agradava gens. Tot el que volia fer era treure-la d’allà. Era prima i rossa i tenia un cos dur i bonic. Portava un vestit de color rosa molt fresc, i no duia res més, ni un portamonedes. Sempre havia tingut una manera de caminar pesada, quan duia talons, i jo mirava com es movien els seus pits mentre caminava per l’habitació. Intentava mostrar un aire decidit, però li costava molt.

—Què vols? —vaig dir—. Escolta, Grace, per què no fas servir el teu caparró, eh?

Es girà i durant tres segons em contemplà amb uns ulls molt freds.

—Molt bé, Jack, jo volia que això anés bé, però veig que no pot ésser. Mai no hi anirà. Me’n vaig de la ciutat. Deixaré de molestar-te. Et volia dir que ho sento.

Es dirigí vers la porta i s’aturà davant meu. Els seus llavis estaven inclinats avall.

—Però no ho sento.

—D’acord. Adéu, Grace.

Era una dona astuta. De vegades m’aterria. Jo estava dret, esperant que marxés, sense gosar dir res més per por que s’ho agafés malament. Diguessis el que diguessis, Grace s’ho prenia com un insult o com una manera d’indagar les seves defenses.

—No em tornaràs a veure —digué—, no pateixis.

Encara no vaig dir res. Em preguntava si tornaria a començar l’escena del suïcidi. No ho va fer. Em seguí mirant durant un minut, amb la boca inclinada amunt, després anà cap a la porta i sortí al replà. Tancà amb un bon cop. Vaig escoltar el soroll dels seus talons en allunyar-se.

L’endemà fou un dia dur. Vaig treballar molt i vaig instal·lar els intercomunicadors a la casa. Vaig deixar la col·locació del televisor al sostre per al final perquè volia tenir els intercomunicadors a punt, de manera que ell hi jugués i se’n cansés ben aviat.

Vam estar uns minuts a la cuina abans de començar la feina i ho vam repassar tot de bell nou. Ella m’exposà un parell de problemes, com l’aparició del doctor Miraglia just en el moment que Víctor moria, o que Víctor s’alcés del llit i sortís al carrer perquè ella no l’ajudava. Li vaig dir que aquests eren riscos que havíem de córrer i la vaig convèncer que no passaria.

—He parlat amb Mayda —digué—; li he dit que d’ara endavant Víctor necessitava repòs i calma absoluts, que no s’havia d’excitar i que, per tant, no podia venir. Li he dit que ho sento, ho ha entès perfectament.

—Té la llengua llarga —vaig dir—. Pot ser que més endavant ho comenti a Miraglia i ell dirà que mai no ho ha ordenat.

—Quan el vegi li parlaré d’ella. Li diré que l’he utilitzat com a excusa per a treure-me-la de sobre perquè és molt pesada.

—Molt bé, perfecte.

—Ha parlat de tu.

—Sí.

—Però ja ho he arreglat. Li he dit que eres un imbècil i coses així, que no veies el moment d’acabar la feina, però no hi he donat massa importància, naturalment.

—Shirley —vaig dir—, he pensat una cosa. Hauràs de fixar això al teu cervell fins que sigui una acció automàtica. Els altaveus que posaré al darrera tindran un control del volum. De seguida que ell… ens deixi, els hauràs d’engegar… i que ningú no et vegi. Ens podria destrossar. Si comença a cridar abans que l’intercomunicador s’espatlli, algú el podria sentir.

—El poden sentir des de dins?

—La seva veu és massa feble per arribar tan lluny. Si més no, la unitat no durarà massa. No pateixis per això, ho puc fer perfectament, però t’has d’assegurar que dónes el volum d’aquests altaveus, perquè diràs que eres fora quan tot passava. Estaves asseguda aquí, mirant el golf de nit. Pots dir que t’agrada molt.

—Ho recordaré. M’has d’ensenyar quin és el botó del volum.

—Sí.

—Jack, no penses que sospitaran?

—Com podrien sospitar? No pateixis, serà culpa meva, tal com he dit, i això no significarà res. Només sóc un tècnic de televisió, oi? No hi ha res entre tu i jo, ens acabem de conèixer. Aquesta és la primera cosa. Moltes persones ho poden testimoniar. Mai no sospitaran de tu. Sols pensaran que ara tindràs un descans.

Vaig dubtar, la vaig tibar cap a mi per besar-la i la vaig deixar, perquè no volia que en aquell moment passés res.

—Saps què diran? —vaig dir—; diran: «Pobre Spondell, és millor que s’hagi mort, patia molt. Sap greu dir-ho, però quan es pateix, és millor morir». Tu li has fet d’infermera tots aquests anys, l’has servit en tot. Si pensen res de dolent, quedarà compensat pel pensament que està millor mort.

—No ho tornis a dir, Jack.

—Ja ho sé. De vegades t’impressiona. Escolta, Shirley, no ens poden veure junts i no em pots trucar. Si cal, jo em posaré en contacte amb tu. Podem fer servir l’excusa que vinc a arreglar alguna cosa, però només dues o tres vegades. Vindré a soldar el condensador i ho deixarem així.

—Em tornaré boja.

—No, no t’hi tornaràs.

No era fàcil, amb la seva manera de rumiar durant la resta del dia. Portava uns pantalons curts blancs i una samarreta blanca. L’única cosa que evità que li trenqués una costura fou el pensament del que tindríem quan tot acabés.

Vaig explicar a Víctor com funcionava l’aparell de la seva habitació. Estava entusiasmat, era com un nen.

—Només cal que pitgeu el botó i parleu —li vaig dir—, molt senzill.

—Potser resultarà que no sou tan fill de puta, Ruxton —digué tot somrient. Avui tenia una mica de color vermell a les galtes i els ulls li lluïen. Mirà cap on ella era, als peus del llit, al costat d’aquells dits—. Shirley, estimada, vés a la cuina i espera que et cridi. Digues alguna cosa.

Ella ho va fer. Ell seguí així, la féu anar amunt i avall d’una habitació a l’altra, dient bestieses, fent de locutor de ràdio i imitant Jack Benny.

Era com un nen.

Era igual, moriria.

Mentre treballava, anava repassant tots els punts del programa. Vaig examinar cada punt des de totes les perspectives. Se’m va ocórrer que Víctor voldria mostrar a Miraglia com funcionaven els intercomunicadors. Shirley hauria de fingir que li feia il·lusió. Li ho vaig dir i ella hi estigué d’acord.

Quan jo era fora instal·lant els dos altaveus PA, un al cocoter i l’altre al costat de la casa, algú em cridà.

—Hola, preciós!

Era Mayda Lamphier, al seu pati, darrera la tanca. Vaig saludar amb el cap i vaig seguir amb la feina. Ella es quedà on era, volia dir alguna cosa. Ho deixà córrer i entrà a casa seva. Vaig posar els altaveus a poca alçada, per tal que Shirley arribés al botó del volum.

Vam haver de moure el llit del vell per tal que jo clavés el televisor al sostre. Jo vaig pujar a l’escala mentre ell em mirava des del llit. Vaig pujar l’aparell amb una baga i el vaig empernar a unes abraçadores que anaven lligades a les bigues a través del sostre.

Shirley deia:

—Va tot bé, senyor Ruxton? Vol que l’ajudi?

Jo grunyia.

En acabar, estava rebentat, però l’aparell no cauria. Estava tan sòlidament clavat que, si volies, t’hi podies penjar. Fins i tot sense antena, la imatge era bona. Vam tornar a posar el llit al seu lloc, de manera que ell pogués mirar un programa local. Semblava content.

Fora, ella aguantava l’escala de mà mentre jo pujava a la teulada amb l’antena.

—Tindrà dos dies per a jugar —vaig dir—. El doctor, vindrà aquests dies?

—Ve demà.

—Bé, així Víctor podrà fer una demostració amb els intercomunicadors i ens en desempallegarem. Li deixem demà i demà passat, després vindré a arreglar el condensador.

—Com ho faig perquè pensi que alguna cosa no funciona?

—Ja t’ho diré. Accionaràs l’interruptor general de la llum i tot s’aturarà.

No digué res. La vaig mirar i vaig tenir aquella sensació. Ella em contemplava amb els ulls calents, les dents premudes i els llavis una mica oberts.

Parlà suaument.

—Et vull veure, Jack.

—Sí.

—Què farem?

—No ho sé.

El que ella em feia era un infern. S’estava allà, demanant-ho, i jo la volia posseir, però no podia. S’acostà a l’escala i digué:

—Déu meu, Jack, què farem?

—Haurem d’esperar —vaig dir—. Hauràs d’estar aquí demà, quan vingui el metge. Vull saber tot el que diuen i fan.

—Molt bé, però no puc esperar. Em consumeixo.

—Hem d’esperar. Et penses que és fàcil per a mi?

Ella em mirava. La seva mirada em va colpir. Vaig pujar ràpidament l’escala, vaig instal·lar l’antena, una doble V, i vaig passar el cable. Després vaig baixar i vaig anar a veure com li anava a Víctor.

—Dorm —digué ella—. Sempre dorm a aquesta hora. Dormirà almenys un quart.

Tenia els ulls entelats.

—On és la caixa dels ploms? Tinc temps d’ensenyar-t’ho.

La vaig seguir fins a la cuina tot observant com es movia sota aquells pantalonets blancs tan cenyits. La caixa dels ploms era a l’habitació dels mals endreços, al costat de la cuina. L’habitació estava plena d’andròmines, l’escalfador, la màquina de rentar, eines del jardí, una segadora de gespa elèctrica i una cistella de vímet per a la roba. Hi havia molta roba per terra.

Li vaig ensenyar l’interruptor i li vaig dir que l’accionés al cap de tres dies, al matí, i que després em truqués a la botiga.

Vaig obrir el llum d’aquella habitació i vaig accionar l’interruptor principal per mostrar-li que tot s’apagava. Després vaig tornar a donar el corrent i vaig apagar el llum.

—Jack.

La porta estava mig tancada. Estàvem a les fosques. Quan ella parlà, em vaig girar per la seva manera de respirar. Era com ésser arrossegat a un forat. S’havia tret els pantalons curts i volia que jo me n’adonés tant si com no.

La vaig abraçar i ella es retorcia i panteixava.

—No podia esperar, Jack, no podia esperar.

Vam caure sobre el pilot de roba. En aquell moment començà a funcionar l’intercomunicador per tota la casa, a cada habitació. La veu d’ell cridava i repetia:

—Shirley, reina, Shirley. Porta’m una Coca-Cola, si et plau. Vinga, Shirley, reina… Crido a tots els cotxes, aneu a l’habitació de la cantonada. Víctor Spondell té una gran necessitat de sustentació en forma de Coca-Cola.

Ella començà d’insultar-lo. Jo no havia sentit mai res de semblant. El llenguatge que utilitzava hauria avergonyit un mariner torrat.

—Reina… Shirl?… On ets? Cridant a tots els cotxes. Oblideu els reglaments, aneu a l’habitació de…

Em vaig aixecar i la vaig posar de peu dret.

—Hi has d’anar. Corre.

Tenia la cara encesa i la boca estrebada.

—Afanya’t —vaig dir.

Saltà dintre dels pantalons.

—Espera’t aquí —digué—. Tornaré.

Entrà a la cuina. La vaig sentir parlant a través de l’intercomunicador amb veu dolça, ell respongué amb agudesa.

La porta de la nevera es tancà amb força i va somoure tota la cuina. La vaig sentir com destapava una ampolla de Coca-Cola i l’abocava en un vas. Després va travessar la casa com un llampec.

Vaig esperar. Res. Silenci.

Vaig esperar molta estona assegut al munt de roba. Finalment, vaig anar a la casa i vaig mirar a l’habitació. Ella seia en una cadira, al costat del llit i llegia.

Vaig dir:

—Perdonin la interrupció. Em sembla que ja està tot.

Ella em mirà, i per l’expressió que tenia, hom hauria dit que li havien tirat sal a la cara.

—Víctor volia que li llegís alguna cosa —digué, i el mirà amb un somriure—. Víctor, he de pagar el senyor Ruxton.

—Molt bé —digué ell. I a mi—: Gràcies per tot el que heu fet, senyor Ruxton. Us estic molt agraït. Això em facilitarà les coses, oi?

Rigué i tossí una mica.

Ella sortí, furiosa.

—Val més que em paguis —vaig dir— i et faré un rebut, per si de cas.

Ell ja havia fet un taló i l’havia canviat al banc per a cobrir les despeses de la instal·lació. Ella comptà els bitllets que treia del portamonedes.

—No vol tenir un compte conjunt?

Mogué el cap.

—Mai no li ha agradat. No vol que ningú més que jo s’ocupi d’ell. Podria pagar infermeres i viure als millors llocs. Ho vol així. Però és ell qui fa els talons. De vegades hem discutit i ell em diu que potser ara em resulta difícil, però que algun dia ja tindré els meus diners. Jo penso seriosament que té una vena mesquina. Es diverteix fent les coses d’aquesta manera.

Érem a l’habitació d’ella. Jo no la veia bé. Vaig dir:

—Recorda que després de soldar el condensador no serà fàcil. Segurament s’espatllaran les unitats i hauràs d’estar sempre a prop de la seva habitació per tal que sembli que funcionen. No podràs contestar perquè ell no sentiria res. Shirley, aquesta part és escabrosa, si se n’adona abans que passi res, truca’m i ho tornarem a revisar tot.

—No ho podria resistir.

—Bé, només ho pensava. Si el poguessis excitar d’alguna manera, provocar-li l’atac… Et sembla que podries?

—Sí, ja has vist com funciona.

La vaig agafar per l’espatlla.

—Això és el que hauràs de fer. Hem de treballar ràpid després de fer el soldatge.

—M’agradaria que fos mort. Déu, com ho desitjo!

—Ho estarà.

Al món no hi havia res més que nosaltres. La vaig sentir a prop i tot tornà a començar. Mai no havia desitjat cap dona com desitjava Shirley Angela.

—Shirley? —La veu d’ell ressonà per l’altaveu del costat del llit d’ella—. Cotxe 77 truca a la central…