GALLUS GALLUS

L’Alan Perkin era un home baix i amb una calbesa incipient que tenia una habilitat especial per aconseguir que la gent fes coses per ell. Per exemple, no havia après mai a cordar-se les sabates. Quan era petit, la seva mare s’ajupia cada matí al costat dels peus de l’Alan Perkin mentre ell esmorzava, li enfilava els cordills pels ullets de l’empenya, els estrenyia i els lligava amb un llaç. Quan l’Alan Perkin es va casar, la seva dona va assumir aquesta responsabilitat i l’acomplia d’una manera submisa cada matí després d’esmorzar. Si per casualitat se li descordava una sabata durant el dia, l’Alan Perkin demanava amablement a algú que tingués a prop que l’hi cordés. Quan va haver complert els trenta, gairebé tots els habitants de la localitat havien cordat alguna vegada les sabates de l’Alan Perkin.

L’Alan Perkin era l’amo de Perkin’s Candy, un establiment conegut per un tipus concret de caramels: els toffees. Va ser el seu pare qui el va introduir en el negoci i qui li va ensenyar a contractar noies boniques acabades de sortir de l’institut perquè s’estiguessin a l’aparador de la botiga i estiressin. Aquestes noies havien de ser destres i, per tant, estaven sotmeses a un rigorós període d’aprenentatge que tenia lloc a la rebotiga abans de passar al davant. La gent sovint s’arribava a Perkin’s expressament només per admirar des de fora de l’aparador com aquelles belleses amb el seu ret al cap estiraven, unien i cargolaven la substància lluent i enganxifosa. Com que el negoci rutllava, el senyor Perkin podia oferir a la seva dona una casa àmplia, uns quants criats i mitjans per sufragar la seva afició: criar gallines.

A la senyora Perkin li agradava seguir una rutina cada matí, i hi havia alguna cosa en el cloqueig de les gallines i en l’escampada del pinso que la feia sentir-se útil. La cuinera, la Mary, cada matí ajudava la senyora Perkin a posar-se el davantal, una peça que li protegia l’anvers del vestit perquè no se li embrutés. Tot seguit, la senyora Perkin obria la porta del pati del darrere, agafava el cistell amb les llavors que el jardiner li havia deixat a punt feia una estona, obria la boca i començava a fer coc-coc.

Abans de casar-se, la senyora Perkin va estudiar durant una època per ser infermera veterinària. Un dia, la senyora Perkin (el nom de soltera de la qual era Diana Walmut) va girar un full del seu manual de zoologia i va trobar un dibuix de l’esquelet del Gallus gallus, el gall vermell i salvatge del sud-oest asiàtic. Li va agradar especialment la corba del bec de l’animal, el crani exigu i els ossos prims que es distribuïen en forma de ventall i formaven la base de les ales. «Sembla un ésser petit i estrany», va pensar. «Un ésser petit i estrany amb unes mans molt grosses». La Diana, que al cap de poc es convertiria en la senyora Perkin, es va posar a plorar i des d’aquell moment va estar enamorada de les aus de corral.

La senyora Perkin va enfonsar la mà en el cistell ple de llavors. Que fresques i seques que les sentia! Movia els dits amunt i avall entre els còdols, entre la sorra, entre la claror dels estels. Es va començar a sentir una remor dins del cobert mentre les gallines baixaven per la rampa. Giraven i bellugaven el cap totes alhora, amb moviments curts i ràpids, com si haguessin de destinar tota l’energia del seu petit cervell a decidir que, efectivament, se sentia soroll i que, efectivament, aquest soroll equivalia a menjar i que, efectivament, havien d’avançar cap al soroll per obtenir el menjar.

La senyora Perkin va cloquejar més alt. Buscava en Romeo, el seu gall. En Romeo havia estat campió de galls de baralla. Li havien substituït els esperons naturals per uns d’acer, que utilitzava per esquinçar el coll dels adversaris. Les seves plomes eren d’un negre blavós i lluent, i la cresta, d’un groc brillant. El contrast de la cresta amb la brillantor del plomatge negre el feia semblar un rei.

La senyora Perkin havia salvat en Romeo d’un grup de nanos rebels que apostaven per ell en combats que s’organitzaven arreu de la regió. Un dia, tornant a casa després de dur el dinar al senyor Perkin, va veure com en Romeo es barallava amb en Tootsie, el preferit del poble. L’aire era ple de pols, sang i plomes. La senyora Perkin va presenciar l’enfrontament i va sentir una gran alegria. Quan en Romeo va agitar les plomes en senyal de triomf, va saber que l’havia de tenir. Va trigar gairebé sis mesos a tornar a ensinistrar-lo, i va envoltar el seu control i la seva presència en la vida del gall d’un sentit de la possessió semblant al de la maternitat.

El cistell del gra ja era buit. En Romeo s’havia quedat sense esmorzar. La senyora Perkin va donar dos cops de peu: un i dos. Llavors va demanar al jardiner que el busqués i va entrar a casa a telefonar als veïns.

La senyora Kowalski no havia vist en Romeo. La senyora Bronston tampoc. La senyora Dewipple tampoc, però havia notat que algunes de les seves gallines es comportaven d’una manera estranya. La senyora Perkin va donar les gràcies a les veïnes, va penjar i es va asseure al seu lloc de la taula per esmorzar. I va començar a amoïnar-se.

En aquell moment el senyor Alan Perkin va baixar les escales amb les sabates descordades. Es va asseure al seu lloc, va posar-se el tovalló a la falda, va agafar una cullereta de plata de la taula i la va fer servir per donar uns quants copets a l’ou bullit que hi havia a l’ouera de porcellana del mig del plat. La seva rutina matinal seguia un programa precís que elaborava la nit abans amb el majordom.

—Bon dia, reina —va dir el senyor Perkin. La seva dona no va contestar. Mirava per la finestra mentre pensava on podia haver anat en Romeo. El senyor Perkin es va molestar. Quan s’entaulava per esmorzar, anunciava la seva arribada saludant la dona i esperava una resposta cordial.

—Hola —va fer el senyor Perkin.

La seva dona li havia pertorbat l’harmonia de la jornada i volia que en fos conscient.

La senyora Perkin es va adonar del canvi de to en la veu del seu marit i allò la va irritar. Se li va enrigidir la mandíbula i va separar lleugerament la cadira de la taula.

Aquest moviment va capficar el seu marit. Va fer una repassada ràpida del seu comportament al llarg de l’última setmana (Algun aniversari? El de la seva dona?) i no se li va acudir res. Es va menjar l’ou bullit ben desconcertat i en silenci. La seva dona no va menjar res i va continuar mirant per la finestra. Al cap de poc, es va fer l’hora de marxar del senyor Perkin. Va ullar el rellotge, va deixar la cullera a la taula i va esperar que la dona li cordés les sabates.

La senyora Perkin tenia els ulls clavats en el jardí. Recordava com passava els dits pel coll d’en Romeo i com el gall feia que sí amb el cap quan el tocava, com si coincidís totalment amb alguna afirmació seva.

El senyor Perkin es va escurar la gola. Tenia molta traça a l’hora d’aconseguir que algun desconegut li cordés les sabates, però no estava acostumat a fer servir els seus dots persuasius amb la dona.

—Són dos quarts de deu —va dir—. Me n’haig d’anar a treballar.

—Vés-hi, doncs —va fer la senyora Perkin.

—No me’n puc anar sense les sabates!

La senyora Perkin va fer un bot a la cadira. No estava acostumada que se li adrecessin a crits, sobretot a primera hora, i encara menys a l’hora d’esmorzar.

—Em sap greu, rei, me n’havia oblidat.

Es va posar dreta i es va encaminar cap a ell. Es va ajupir al costat dels peus del marit, li va agafar els cordons, els hi va tibar tant com va poder i hi va fer un nus impossible. En acabat es va aixecar i va sortir de la cuina.

El senyor Perkin es va acabar el cafè i es va posar dempeus. Va notar que les sabates li estrenyien bastant els peus i, quan va sortir de casa i va començar la seva excursió cap a la feina, es va adonar que els hi estrenyien tant que el molestava, i en arribar a la botiga de llaminadures, els peus ja li bullien i començava a coixejar. Va demanar secament a un dels caixers que li afluixés els nusos, però la seva dona els hi havia fet tan forts que no hi va haver manera de desfer-los. El caixer li va suggerir de tallar-li els nusos, però el senyor Perkin no era només un home extraordinàriament persuasiu, sinó també auster i, a més, per ell fer malbé un parell de cordons perfectament vàlids era com un delicte.

—Deixa-ho córrer —va replicar eixutament, i es va començar a esprémer el cervell per trobar la manera de venjar-se de la dona. Va obrir la porta del despatx d’una puntada, es va abalançar sobre una cadira i va repenjar els peus damunt l’escriptori per mitigar la pressió. No va ser fins aleshores que el senyor Perkin es va adonar de l’esquitx blanc i gris que tenia al costat del taló. El va fregar amb el dit, se’l va acostar al nas i va reconèixer el tuf del galliner.

El caixer que no havia pogut deslligar els cordons del senyor Perkin es deia Michael Sheehy. Era un home de pell morena, de constitució fràgil i amb un ull mort que li anava rondant per la conca mentre enraonava. Feia cinc anys que treballava allà de caixer i, durant aquest temps, havia cordat sovint les sabates al senyor Perkin. A en Michael no li agradava gaire ajupir-se per cordar les lluents sabates italianes de pell de l’amo, però sí que li agradava ser l’únic treballador masculí de la botiga de llaminadures del senyor Perkin.

En Michael Sheehy solia portar un pegat a l’ull. Quan va començar a la botiga de llaminadures Perkin’s, va posar una història com a excusa pel pegat. Va explicar a tothom que s’havia malmès la vista en un combat: una lluita a mort amb un soldat alemany als afores de Marsella. Repetia el relat sovint, sempre que intuïa que podia perdre la feina o sempre que veia algun client que li mirava fixament l’ull esguerrat.

La veritat és que en Michael Sheehy no havia anat mai a la guerra. El van rebutjar perquè tenia la vista malmesa i els peus plans. Amb tot, les noies de l’institut que treballaven a la botiga de llaminadures trobaven que l’ull d’en Michael era repulsiu i romàntic alhora. Es posaven nervioses quan les observava i s’estremien d’emoció i de por quan els posava la mà càlida a les espatlles o a la zona lumbar.

Quan el senyor Perkin va tancar d’un cop la porta del seu despatx, en Michael va sentir que dins seu alguna cosa es despertava i es tornava agra. Va mirar les noies amb la ret al cap al costat de l’aparador. Cargolaven el toffee fins a convertir-lo en un espiral de sucre, i somreien dolçament a la multitud que s’havia aplegat per admirar-les. Eren totes molt polides i molt atractives.

En Michael va fixar l’ull bo en l’Emeline Dougherty, la cap de les estiradores de toffee de Perkin’s. Tenia les galtes vermelles, duia els cabells llargs i castanys recollits al ret i movia els braços amb suavitat, com una màquina.

En Michael va obrir la porta del darrere del taulell i va agafar un tros de toffee de mantega de cacauet. El va tenir a la mà fins que va notar que el caramel es tornava tou i començava a deformar-se. Després va treure l’embolcall de paper de cera, va afinar la punteria i va llançar-lo a través de la botiga cap a l’Emeline.

El caramel se li va estampar al clatell. L’Emeline va fer un crit i, de l’estrebada, un tros de caramel va lliscar i es va decantar massa. L’Emeline i la seva companya van intentar cargolar la massa enganxosa amb diversos moviments bruscos i frenètics perquè recuperés la rigidesa adequada, però van fer tard: el toffee s’havia perdut i ara hi havia a terra un bassal tou que tenia el gust del fruit de l’auró.

L’Emeline Dougherty era una noia que no cometia errors. Quan era petita, el seu pare havia mort tràgicament (un diumenge, al passeig marítim, ofegat accidentalment sota un munt de tonyines d’aletes blaves). Una grua defectuosa que descarregava al moll les xarxes d’una barca de pesca es va espatllar i el va enterrar. Per això l’Emeline tenia molta por de tot el que fos inesperat. La seva vida es va convertir en un pla que, amb l’ajut de la seva mare, havia elaborat quan era molt petita. Ella veia el seu futur en graus de longitud i latitud, amb projeccions de falles normals, falles inverses i eixos anticlinals. El seu càrrec a Perkin’s Candy com a cap de les estiradores de toffee era una corba important en la seva existència topogràfica: tres anys de sou per estalviar amb vista als estudis i per arribar a ser higienista dental. Quan l’Emeline va veure que el caramel se li esmunyia entre els dits, la va envair una sensació familiar de pèrdua.

L’Emeline va córrer cap al despatx del senyor Perkin. No va trucar. Amb una veu tensa i aguda, el va informar del que havia passat i, tot seguit, va esclatar a plorar i li va implorar que no la despatxés. Es va girar i li va ensenyar la prova: un tros de caramel ben enganxat en una massa de cabells i ret. El senyor Perkin li va demanar que es tranquil·litzés i li va oferir un toffee amb gust de menta: un gest defensiu que utilitzava quan volia fer callar algú. Li va proposar sense alterar-se gens ni mica que s’agafés el dia lliure per recuperar-se de l’incident. En acabat, li va dir que fes venir en Michael al despatx i es va doblegar cap endavant per reprendre la feina amb els nusos que la dona li havia fet aquell matí.

La senyora Perkin buscava en Romeo. Els avenços del jardiner la impacientaven, de manera que va cridar la Mary perquè li portés «el xal», una peça llarga i feixuga de ganxet que l’àvia de la senyora Perkin havia portat des d’Irlanda. La senyora Perkin el duia com una cuirassa. Se l’encreuava al pit i se’l tirava enrere sobre les espatlles. Va enfilar la vorera que duia al centre, va aturar vianants, va estirar picaportes i va cridar rere els closos.

Estava a punt de travessar Main Street quan va sentir un soroll. Una mena d’escataineig profund que li va inundar el cor d’alegria. Es va aguantar la respiració i va tornar a parar l’orella. El va tornar a sentir i va córrer en aquella direcció. Quan es va aturar, es va trobar davant d’un gran monocle de fusta. Va estrènyer una mica els ulls i va desxifrar les paraules que el travessaven: Optometria Dewey.

La senyora Perkin sabia per sobre qui era en Thomas Dewey i havia passat diverses vegades vora l’immens monocle que formava el rètol del seu negoci. Però abans d’aquell dia, no s’havia plantejat mai què era l’optometria ni què devia fer en Thomas Dewey allà dins.

No sabia que en Thomas Dewey vivia en dues habitacions petites a la rebotiga, ni que disfrutava llegint i rellegint les novel·les de James Fenimore Cooper mentre consumia grans quantitats de formatge. Tampoc no sabia que el pare d’en Thomas Dewey havia estat el propietari de l’establiment i que l’havia portat abans que ell, ni que l’avi d’en Thomas Dewey també n’havia estat el propietari i que també l’havia portat abans que el seu pare. No sabia que l’avi d’en Thomas Dewey havia començat sent ferrer ni que havia heretat l’edifici quan els cavalls d’un carruatge havien atropellat el seu oncle, ni tampoc que la seva enclusa grossa, negra i imponent fos ara la tauleta de nit d’en Thomas.

La senyora Perkin va entrar a la botiga i va fer dringar la campaneta de la porta. En Thomas Dewey era a la rebotiga, ben arrepapat amb un exemplar de The Deerslayer i un tros de gorgonzola. En sentir el so de la campaneta, va deixar el llibre a contracor, es va espolsar unes quantes engrunes de formatge de la bata blanca i va obrir la porta que limitava les seves estances.

—Mani’m —va dir en veu baixa, perquè encara tenia el cap al llindar del campament Huron, on s’obria camí a través del bosc amb el mateix Deerslayer i en Chingachgook mentre esperaven el moment oportú per alliberar la Wahta-Wah.

—Ha vist un gall negre? —va preguntar la senyora Perkin.

Com la majoria de persones que passen molt de temps aïllades, en Thomas Dewey sovint parlava sol en veu alta, fins al punt que alguns ho podrien arribar a considerar enutjós. La pregunta de la senyora Perkin li va traspassar la ment i es va endinsar al bosc. En Deerslayer la va entomar, la va examinar i li va oferir una resposta:

—L’ós blanc segueix la seva ombra per trobar el camí en un bosc estrany.

—Què? —va fer la senyora Perkin. Va tenir l’estranya sensació que li acabaven de proposar alguna cosa obscena. Es va estrènyer el mantó al cos.

—Em sap greu —va dir en Thomas Dewey, i es va ruboritzar—. Aquí no hi ha aus. —Va mirar primer a l’esquerra i després a la dreta, com si no acabés de confiar en el seu judici.

La senyora Perkin li va seguir la mirada cap a les fileres de làmines amb lletres impreses, les capses de les muntures, les de les lents que s’arrengleraven al mostrador, i li van fer pensar en el laboratori de quan estudiava veterinària. Va afluixar la pressió sobre el mantó i es va fixar en altres coses: estrips en les persianes de damunt dels vidres per on s’escolava la claror, tels grisos i fins de pols i marques a les finestres que semblaven fantasmes.

—L’he sentit —va dir la senyora Perkin—. Fa poc.

—Quin soroll fa?

—Té una veu especial —va contestar ella.

—Com aquesta? —El senyor Dewey es va aclarir la gola i va estrafer un quiquiriquic de trenc d’alba.

—Ho fa prou bé —va dir la senyora Perkin—. Però ell té un to més agut, amb més vibrato al quiriquic del final.

—Mmm… —En Thomas va tancar els ulls, va inspirar fondo i va deixar anar un altre crit gallinaci, força semblant al d’en Romeo.

—Caram! —va fer la senyora Perkin.

—És una mena de passatemps que tinc. —Inspirat per James Fenimore Cooper, en Thomas Dewey havia dedicat els últims dotze anys de la seva vida a memoritzar crits d’ocells nord-americans—. En vol sentir un altre?

—Hauria d’anar tirant, si no és aquí.

—Té raó, suposo —va dir en Thomas.

—Però potser el podria cridar des de la finestra.

—Oi tant! —En Thomas va donar la volta al mostrador i va obrir el marc de la finestra. Va fer cassoleta amb les mans davant de la boca i va emetre tres crits diferents—: Els dos últims eren femelles.

—L’hi agraeixo molt.

—Si vol es pot quedar una estona, a veure si ve. —En Thomas va tancar la finestra.

—Vaig començar la universitat —va dir la senyora Perkin—. Volia ser infermera.

—Segur que hauria sigut bona —va dir en Thomas.

I ella va precisar:

—D’animals.

—Ah —va fer ell.

A la paret que en Thomas tenia al darrere hi havia penjades diverses lupes. Van fer pensar a la senyora Perkin en un experiment que havia fet a classe d’embriologia: ous fecundats en diferents fases d’incubació, trencats sobre una placa de Petri i estudiats sota el microscopi. Havia vist la mitosi, la meiosi i l’evolució del cos: la boleta del caparró, la corba de l’espinada, el parell de puntets que apareixien com dos ulls. Quan els alumnes van haver acabat, van llençar totes les mostres a la mateixa galleda. La senyora Perkin havia agafat el seu ou trencat i, quan va mirar amb atenció l’enorme massa groguenca, es va quedar aturada. Hi havia trossets minúsculs de color vermell que esquitxaven els rovells on encara bategaven els cors de les aus. Més tard, quan ho va explicar al senyor Perkin, ell va somriure i va dir:

—Mmm, ous remenats.

La senyora Perkin va donar un cop d’ull a les capses de muntures del taulell. N’hi havia de totes les formes i dimensions: quadrades, rodones i ovalades, d’or i de plata.

—Potser necessito unes ulleres —va dir ella.

—Vol que l’examini?

—No, només vull la muntura.

La senyora Perkin en va agafar una de plata que tenia unes fulles de parra gravades al pont i al llarg de les barnilles. Se les va posar i es va mirar al mirall. Hi va veure una dona més gran que ella.

Al quarto de bany, l’Emeline va provar de treure’s el caramel dels cabells. Les noies de l’institut li van dedicar paraules de consol, però l’Emeline va declinar les seves ofertes de greix, sabó i aigua tònica. Sentia que la pell li picava de ràbia, una ràbia que s’estenia d’una manera exasperada. Es va deslliurar del grup, va agafar l’abric de l’armari i se’n va anar sense dir adéu.

Quan l’Emeline era petita, el seu pare li va dir que anés amb compte amb les emocions. La mare de l’Emeline sempre havia estat propensa a la histèria, cosa que propiciava que el seu pare hagués de sortir sovint de casa i fer llargues passejades pel moll. Moltes vegades s’emportava l’Emeline. Avançaven en silenci i ella havia de fer tres passos per cada pas d’ell. També s’esforçava per mantenir una aparença de preocupació al front perquè el seu pare no sentís la necessitat d’haver-la d’entretenir.

Tornant cap a casa, el pare de l’Emeline s’aturava i pronunciava alguna conclusió a què havia arribat durant la caminada. A vegades feien referència a la seva dona, a vegades eren sobre ell mateix i altres cops eren per a l’Emeline: «No siguis com la teva mare», li deia. «Allunya’t de les sensibleries».

L’Emeline va valorar aquelles paraules mentre baixava per Main Street amb els cabells empastifats de caramel. Va pensar en els últims moments del seu pare sota la pila de tonyines. Es va imaginar el pes, la fredor, la viscositat, els esbatecs lents de les cues que buscaven l’aigua. Es va plantejar si, sota aquella pila, el seu pare s’havia enfadat, o si havia tingut temps de sentir alguna cosa.

Quan va passar pel davant de la botiga d’en Thomas Dewey, l’Emeline va veure en Michael Sheehy, escarxofat a la vorera sota el gran monocle de fusta, amb una ampolla de whisky sota el braç i dues plomes llargues, negres i lluents als cabells.

—Hola —va dir en Michael—. M’han fet fora.

—Mira, t’ho mereixies —va dir l’Emeline.

—I tu et mereixes una puntada al cul.

—Estàs borratxo.

—Sí.

—Què hi fas, aquí?

En Michael va assenyalar el rètol.

—Vull que m’arreglin l’ull.

L’Emeline es va posar vermella. Va pensar en les noies de l’institut imitant-lo, girant els ulls en blanc i caminant a les palpentes pels lavabos.

—No està tan malament.

—Sí que ho està —va dir en Michael—. Tu no hi has de viure, o sigui que no em diguis què haig de fer.

—No t’estic dient pas res!

—Em sap greu. Perdona. —En Michael Sheehy es va posar a plorar. Va allargar el braç i li va agafar la faldilla. L’Emeline es va quedar quieta i va procurar controlar les emocions. La roba li estirava el maluc. En Michael en va alçar la vora i s’hi va fregar la cara. Una brisa va tocar les cames de l’Emeline. Si el seu pare fos allà, l’hi recriminaria. N’estava segura.

Dins la botiga d’optometria, en Thomas Dewey oferia una mostra dels seus crits a la senyora Perkin. Era la primera vegada que tenia públic. Va arronsar els llavis i va fer la seva millor imitació de la cançó de l’enganyapastors cridaner d’en Deerslayer. Llavors va provar el senyal secret que en Chingachgook feia per a la seva enamorada, la Wah-ta-Wah, és a dir, el crit de l’esquirol nord-americà. La senyora Perkin el va escoltar educadament mentre vigilava per la finestra. Va espiar a través del vidre i va veure això: la noia que estirava el toffee a la botiga del seu marit, el caixer de l’ull mort que el cobrava i, sortint dels matolls, en Romeo.

Semblava que s’hagués barallat. Tenia les plomes estarrufades, un tros de cresta arrencat i arrossegava una ala. Avançava tot cautelós, amb molta prudència, traçant cercles al voltant de l’Emeline i l’home que plorava als seus peus.

«No ha menjat res per esmorzar», va pensar la senyora Perkin. «Deu tenir gana i fred». Va observar l’ala d’en Romeo pentinant el terra i va recordar el Gallus gallus mentre provava de determinar quins ossos s’havia trencat. La senyora Perkin va pensar en els metacarpians, els dits llargs, prims i delicats, i es va preguntar si els podria redreçar.

En Romeo es va enlairar una mica i es va posar a l’espatlla de l’Emeline. Ella va intentar treure-se’l de sobre, però els dies de brega havien ensenyat en Romeo a aguantar-se amb força. Li va clavar les urpes d’una pota a la clavícula i les de l’altra al costat del coll i es va abraonar amb desfici sobre el caramel.

L’Emeline va xisclar.

En Michael Sheehy li va deixar anar la faldilla i es va posar dret a la vorera. A ell, els ocells sempre li havien fet por. Va agafar l’ampolla de whisky amb les dues mans i, sense tenir-les totes, la va fer servir per empentar el gall que l’Emeline tenia a l’espatlla.

—Fora —feia—. Fora. —Mentre envestia en Romeo amb el broc, l’ampolla li va relliscar de les mans i es va estavellar contra la vorera.

El senyor Perkin va sentir la trencadissa quan entrava a Main Street. Aquell dia la dona no li havia portat el dinar i, amb l’ajut d’un bastó, tornava irritat cap a casa per menjar un entrepà. El senyor Perkin va alçar els ulls de les sabates i va veure que la seva cap d’estiradores de toffee estava sent atacada. També va reconèixer la cresta groga del gall preferit de la seva dona.

El senyor Perkin era un home de negocis. No solia deixar passar les oportunitats. Les esperava i, quan arribaven, les agafava. El senyor Perkin va ranquejar fins al costat de l’Emeline. Va alçar el bastó per damunt de l’espatlla, va agafar impuls i el va estampar al cap d’en Romeo. L’ocell es va desplomar a terra. Aleshores el senyor Perkin es va atansar al gall i el va matar a garrotades.

El senyor Perkin pensava que hi havia raons per fer les coses. Creia en el fet d’aconseguir el que s’ambiciona. Creia en els toffees. Eren els seus fonaments, sobre els quals havia bastit una vida que el satisfeia. «Ja està», va pensar quan va trencar el coll del gall. Aquest negoci, aquesta estiradora de toffees, aquest entrepà que falta. Vet aquí el que ell era. La sang brollava per la boca de l’ocell i desembocava en un bassal al terra sec i dur. El senyor Perkin va apartar els peus i va veure que tenia els cordons deslligats.

Es va adonar que no era adequat demanar a la noia que acabava de salvar o a l’home que acabava d’acomiadar que li cordessin les sabates. Va donar un cop d’ull carrer avall i llavors va mirar la botiga d’en Thomas Dewey. Hi havia una dona dreta a la finestra amb una muntura de plata a la cara i un mantó negre a les espatlles. Tenia els tous dels dits enganxats al vidre, cinc punts que s’estenien com una boca sorpresa. L’Alan Perkin es va dreçar i, arrossegant els cordons, va esperar. Sens dubte, va pensar, podia confiar que la dona s’hi acabaria acostant.