CAPÍTOL 36

(Atenes, any 410 a. C.)

La taula estava parada al saló principal del palauet de Sòcrates, amb unes estovalles de fil de color blanc trencat i adornada amb una generosa plàtera de les primeres fruites de l’estació, un gerro de vi i quatre vasos de vidre tallat. L’envoltaven quatre cadires de cànem i un canelobre de peu de sis braços. El jove Plató havia preparat la trobada segons les indicacions del seu mestre, sense afegir res, sense descuidar-se res.

Críties va ser el primer d’arribar i va abraçar el seu nebot amb especial afecte. Plató li va agrair el gest però no va poder evitar ruboritzar-se.

—T’has fet tot un home, Plató. Aquesta abraçada és meva i de part dels teus pares, que t’envien salutacions des de l’Àtica.

—Com estan, ells?

—Molt contents —va respondre alegrement—. Feliços dels teus progressos aquí, sota el mestratge del savi.

En aquell moment va aparèixer per la porta la figura de Sòcrates, vestit amb una elegant túnica blanca enrivetada per la vora amb una sanefa daurada. Va allargar els braços en adonar-se de la presència del seu vell amic.

—Críties, t’agraeixo la gentilesa d’haver acudit a la tertúlia. Saps que la teva saviesa i la teva mà esquerra em resulten imprescindibles. Que fa gaire que ets a Atenes?

—He arribat aquest matí de l’Àtica, desitjós de conversar amb tu, mestre. Per cert, a què es deu la nostra reunió?

Sòcrates va convidar el seu hoste a asseure’s al costat de la taula i va fer un gest a Plató perquè omplís dues copes de vi.

—Aquesta tarda ens vindrà a veure un estranger. Anhelava parlar amb mi i hi he accedit, tot i que m’ha semblat oportú que també hi fos present Timeu i algú tan il·lustrat com tu.

—Un estranger… De qui es tracta?

—T’adverteixo, i sé que comprendràs la meva postura, que l’home que ens ve a veure és un general espartà anomenat Hermòcrates —va dir Sòcrates amb un deix de misteri.

Críties no va poder evitar fer un gest de sorpresa. Recentment, les tropes ateneses havien recuperat l’Hel·lespont després de derrotar l’exèrcit espartà de Míndar a la batalla de Cízic; així doncs, la visita d’un alt comandament d’Esparta era del tot estranya.

—Hermòcrates ha arribat a Atenes en qualitat d’emissari —va aclarir Sòcrates—. Esparta pretén pactar una treva amb nosaltres, tot i que m’ensumo que aquest pobre desgraciat tornarà a la polis amb les mans buides, si és que li permeten tornar.

—Per què ho dius, això?

—Esparta ha carregat sobre les espatlles d’Hermòcrates la responsabilitat de la derrota i, si no torna a casa amb un tractat de pau, estic convençut que serà desterrat.

Tots dos il·lustrats van departir sobre política i sobre la guerra mentre esperaven que arribessin els altres dos convidats, que ho van fer més tard, gairebé al mateix temps. Com que eren savis i homes de pau, van rebre amb exquisidesa l’estranger i el van tractar com un d’ells.

Sòcrates va encetar la tertúlia amb un preàmbul en què va enaltir l’amistat i el respecte a les opinions i les creences religioses dels diferents pobles. I també va parlar de les guerres, i ho va fer en termes absoluts, amb el convenciment que l’ànsia de poder és la pitjor herència que els déus ens van llegar.

Després va prendre la paraula Timeu, que va teoritzar sense complexos sobre les ànimes dels homes durant una hora. Va concloure el seu torn de paraula elevant la seva teoria a categoria.

—I sí que van ser ells qui ens van fer a imatge i semblança seva, i l’ànima és la llavor que germina en el cos de l’home perquè és superior a les altres espècies que protegeix la deessa Àrtemis.

En acabar el discurs, va rebre felicitacions dels contertulians, que li van agrair la gosadia d’haver donat a conèixer el seu pensament sense por de contravenir les doctrines establertes. Després van alçar les copes i van brindar per la llibertat de pensament i per la llum que la filosofia proporciona. I Sòcrates va voler —i els en va sol·licitar permís als seus convidats— que Plató estigués present a la sala i que prengués notes per deixar testimoni escrit del pensament de l’home. Un cop hi van estar tots d’acord, va demanar a un criat que Plató es reunís amb ells.

El jove es va asseure a terra amb les cames encreuades i va disposar les tauletes d’escriptura en un faristol, per deixar constància de tot el que es digués. Amb tot a punt per immortalitzar el pensament d’aquells homes il·lustrats, Sòcrates va cedir la paraula a Críties, que sempre havia manifestat que la religió era una invenció dels legisladors per governar els homes segons la seva voluntat.

—Si la memòria no em falla i si us puc explicar fidelment les antigues històries dels sacerdots egipcis importades a aquests llocs per Soló, estic convençut que m’agraireu la meva aportació.

Críties va fer un xarrup a la seva copa i es va escurar la gola abans de continuar.

—Convé fer notar que han transcorregut nou mil anys des de la guerra que, segons diuen, va enfrontar els pobles que viuen a la nostra regió i els de més enllà de les columnes d’Hèracles. I aclareixo que d’una banda hi havia aquesta ciutat —va dir, referint-se a Atenes— i de l’altra hi havia els reis de l’illa Atlàntida. Ja hem dit que aquesta illa era més gran que Líbia —va puntualitzar, referint-se a l’Àfrica— i l’Àsia, però que avui dia, submergida pels tremolors de terra, no és més que un escull que impedeix la navegació en aquesta part dels mars. En el transcurs de la meva història parlaré dels pobles grecs i bàrbars que existien llavors, però començaré pels atenesos i els seus enemics.

El filòsof va fer un gest al seu nebot perquè prengués nota de les seves paraules, i el jove va inaugurar la segona tauleta de cera.

—En un altre temps, els déus van dividir la Terra en diverses comarques, sense que aquest fet ocasionés cap mena de conflicte entre ells —va començar a explicar Críties—. Cada comarca posseïa allò que en part la sort en part la justícia havien decidit. I aquestes terres van veure néixer països que procuraven aliment i educació als homes, que eren alhora els seus fills i propietat seva. No obstant això, no van emprar la violència com els pastors que castiguen el bestiar per conduir-lo. Sabien que l’home és un animal dòcil, i es van servir del seu poder de persuasió per governar la raça dels mortals. Els noms d’aquests déus perduren en la nostra memòria, però no pas les seves accions, que amb el pas del temps han anat caient en l’oblit.

Sòcrates somreia, amb la satisfacció que li sortia per les orelles. Gaudia organitzant tertúlies en què intervenien no només personalitats amb un pensament molt cultivat, ja que al voltant de la seva petita taula s’havien assegut polítics, ambaixadors i religiosos, i de la saviesa de tots ells n’havia tret rèdits filosòfics. Però aquesta tertúlia que ara Críties portava al màxim grau d’excel·lència era una de les més reveladores que havia celebrat.

Després d’humitejar-se els llavis amb un altre glop de vi, Críties va reprendre el discurs:

—El que m’autoritza a parlar així és que els noms de Cècrops, d’Erecteu, d’Erictoni i de molts altres, que són molt anteriors a l’època de Teseu, són precisament aquells de què, segons informa Soló, se servien els sacerdots egipcis quan aquells emissaris estrangers li van explicar aquesta guerra. Però jo em pregunto…, i els fets? Què en sabem, dels fets? Tampoc no sabem gaire res de la guerra, només el relat que Soló en va heretar dels savis egipcis. Soló esmenta en els seus textos que només va confiar els detalls d’aquesta gran guerra a un jove estranger que es deia Anacarsis perquè mai més en la seva vida, que va ser llarga, va conèixer ningú mereixedor del seu coneixement. Però està escrit, i ara nosaltres som els escollits per preservar els fets que l’home va oblidar.

Ara el jove Plató encetava la tercera tauleta amb el pols tremolós, conscient que el que aquell suport recollís seria un testimoni escrit dels fets dels déus i de la guerra que van lliurar entre ells. Críties va prosseguir el relat.

—Entre els déus no hi va haver disputes després del repartiment de terres, perquè eren fèrtils, i la bonança dotava totes les comarques de prou riquesa perquè tothom estigués satisfet. Però l’infortuni va arruïnar les terres i els que hi vivien en aquella època van perdre tot el que els servia per satisfer les seves necessitats. Què ens empeny a ambicionar el que no és nostre? La necessitat. I els déus es van enfrontar en guerres cruentes, i els atenesos ens vam enfrontar amb el rival més poderós, el reducte de Posidó: l’Atlàntida.

—Així doncs, sí que va existir l’illa Atlàntida —el va interrompre Timeu.

—No solament va existir, amic Timeu. Potser encara existeix. En els seus textos Soló es fa ressò de la idea que era un regne fabulós. Posidó va repartir les terres entre els seus deu fills, però després de la desventura i la guerra se’n van extingir vuit. Emperò, la Gadària i Atlantis van perdurar. Precisament en aquesta, a la terra d’Atles, es diu que hi havia murs i fossats amb terra i aigua de mar, uns de més petits i d’altres de més grans, que formaven tres cinturons murallats construïts de manera simètrica al voltant del palau de Posidó. A les seves muntanyes hi havia les fonts de dos grans rius, l’un d’aigua freda i l’altre d’aigua calenta, i la terra produïa aliments variats i abundants. Aquesta terra oferia els productes necessaris per a la vida, com també metalls en abundància. Hi vivien homes i animals que gaudien de pastures abundants, de llacs i de rius. Era tanta la seva opulència que van construir temples per als seus déus, palaus per als reis, ports i dàrsenes.

Críties va continuar explicant amb tots els ets i uts com era aquella illa, sense descuidar-se cap de les seves magnificències. Va lloar-ne l’exèrcit, va parlar dels anells i de la distància que els separava. També va esmentar els seus canals i els seus ports, els temples i les diverses construccions, la indústria metal·lúrgica, els seus boscos i els fruits que donaven. Després es va esplaiar parlant de la seva gent:

—Els habitants de l’Atlàntida obeïen les lleis i respectaven els principis divins, principis comuns a tothom. Els seus pensaments eren conformes a la veritat i els seus actes, generosos; tots aquests veïns convivien sense maldat, guiats per la moderació i la saviesa. Però amb el temps es van començar a oblidar dels fets dels déus, i els homes atlants es van convertir en necis i egoistes, van desobeir les lleis i van creure que era seu el que de fet no ho era. I això es va esdevenir a l’Atlàntida i a les altres terres dels altres déus. Llavors va ser quan el déu dels déus, Zeus, que governa segons les lleis de la justícia i la mirada del qual distingeix arreu el bé del mal, adonant-se de la depravació d’aquests pobles que abans havien estat generosos i respectuosos amb les lleis, va decidir que havia arribat el moment.

Plató va retirar del seu punxó d’escriure la cera que sobrava, abans d’encetar l’última tauleta amb l’esperança que l’al·legat del seu oncle no s’allargués gaire més. Críties va beure tot el que li quedava a la copa fins a buidar-la, i es va escurar la gola sonorament per acabar el discurs.

—Llavors Zeus va reunir tots els déus a la part més brillant de les estances celestials, al centre de l’univers, des d’on es contempla tot i, tenint-los així reunits, els va parlar en aquests termes:

El nostre pas pel paradís està a punt d’acabar-se, és l’hora que marxem i abandonem aquests homes indignes de ser imatge de la nostra obra aquí. Han gosat qüestionar el nostre poder i la nostra saviesa, i per això hauran de ser condemnats i castigats.

Timeu va besar les mans de Críties, i Sòcrates va alçar la copa en senyal d’aprovació. Tot el que s’havia dit aquella tarda no havia de sortir d’allà, com va advertir Soló en els seus escrits, perquè la saviesa que contempla els orígens dels homes contravé l’ordre que està escrit, el dels déus, els creadors de tot. L’oblit farà de la veritat un misteri i del misteri la doctrina de l’home.

I Plató es va acostar a la taula, sostenint les tauletes sota l’aixella, i va aixecar l’altre braç per demanar la paraula. Sòcrates va assentir amb un lleu gest de cap i el noi es va dirigir al seu oncle.

—Hi ha una cosa que no he entès, i no sóc precisament la mena d’escrivent que estalviï paraules, a les meves anotacions. Per contestar la pregunta de Timeu has dit que l’illa d’Atlàntida encara existeix, però jo no sé de cap mapa on estigui representada, ni de cap navegant que n’hagi vist les costes. Que potser és una faula, tot això de què heu parlat avui?

Llavors Críties va dibuixar un somriure, es va acostar al deixeble de Sòcrates i, agafant-lo per les espatlles, li va murmurar a cau d’orella:

—Tartessos…

FI