LA CASA CHIC

Quan la Ventureta, una minyona cepada, lletja, escarràs, renegaire com un oriol, meravellosa cuinera i filla ardida d’un dels indrets de Catalunya on encara hi ha federals —no em recordo si l’Empordà o el Camp de Tarragona— va rompre amb les cinc senyoretes Miseracs, en plena torreta de Canet, on la família Miseracs estiuejava, ja va comprendre que no era probable que l’agència barcelonina li ensopegués una casa ideal per a servir; l’estiu és una mala tongada; mestresses i minyones han d’arreplegar la primera insegura proporció que els ve a tomb, i esperar les pluges de la Mercè.

Amb prou meravella seva, els de l’agència —dos joves lluents, sense rasurar, sense americana, sense colls, sense punys, i ventant-se, per més sarcasme, amb uns ventalls anunciadors d’una camiseria elegant— li digueren que li sabien una casa on estaria a tot plaer, una casa que era una veritable joia: un piset del carrer de Clarís, amb un marit i muller joves a servir, quatre adroguers a tocar, bon sou, roba rentada i planxada fora de casa i innombrables pianos de maneta amb les últimes novetats.

La Ventureta se n’hi va anar, segura que tindria la pega de trobar el lloc ocupat. Res d’això. Sortí a obrir la senyora mateixa. Una senyora jove, rossa, d’un cosset prim, vincladís, amb una immaculada bata blanca i un gran davantal blanc. Parlava amb un accent estranger: era, de fet, franceseta. La senyora, en lloc de sotmetre la minyona a un llarg interrogatori sobre les seves apteses, va dir-li molt poques coses, molt tècniques i molt precises. Es van entendre, i la senyora mostrà a la Ventureta la casa, i, finalment, la cambra que li correspondria. La Ventureta es quedà tota astorada en veure que tindria un llitet de Viena, blanc i amb un somier, unes cortinetes blanques, un lavabo gran i una BANYERA. Vella i de llauna, comprada, segurament, Venturera; però, al capdavall, estre fantàstic, opulent i…, per què no dir-ho?, impúdic. La Ventureta, ella que prorrompia a cada dos minuts en un renec, es va tornar tota vermella.

La Ventureta s’instal·là aquell dia mateix. Buidà a la banyera una part del contingut del seu bagul; cantà a mitja veu —ja se sap, el primer dia és només que a mitja veu— una cobleta de la Meller; es va treure la cotilla, es va posar un vestidet de teixit, i començà l’endegament i neteja de la casa. Al cap d’una hora, vingué una cosidora tota gentil —tot eren requisits en aquella casa— i, sota la inspecció de la senyora, prengué les mesures de la Ventureta per dos vestits negres, en els quals la senyora exigí certs detalls plens de coqueteria. Després la senyora proposà a la Ventureta de dur una còfia blanca per estar a la casa, i CAPELL per sortir!

Vingué el senyor, a sopar. Era català, però havia estat molt de temps a l’estranger, i professava idees socialistes. Així com abans la senyora, creient-la susceptible d’algun esperit mundà i algun temperament higiènic, havia astorat a la Ventureta, el senyor l’astorà per les consideracions incomprensibles que li tingué. De vegades, quan ella li feia un servei, li deia «gràcies». Li demanà si sabia llegir i escriure, i un poc de comptabilitat, i com que ella va dir que sí, declarà que li donaria alguns llibres fàcils, per llegir en hores vagatives; i, incidentalment, li féu saber que a partir del dia següent tindria cada dia una hora i mitja lliures, per passejar-se, veure els seus parents, i seguir, si li plaïa, algun curset d’instrucció popular.

L’endemà al matí, la Ventureta es llevà tota ullerosa, amb el color trencat. No havia pogut dormir en tota la nit. No havia fet sinó recargolar interjeccions. Estava ofegada, oprimida. L’empipaven aquell marit i muller tan bufons, aquella caseta polida, haver-se de posar guants blancs per servir a taula, haver de fer goig, trobar-se atesa, poder passejar. Comprenia que aquella casa era una llaminadura trencadissa, on no podria eixordar al celobert, ni fer tabola amb l’escombriaire, ni rebre les confidències de la senyora, perquè les senyores es confien amb les criades quan encara no s’han pentinat, i aquella senyora es devia pentinar abans d’obrir els ulls. I en lloc de tots aquells esplais li encolomaven destrucció i postures i flocs.

A les vuit en punt, hora en la qual l’agència obria les seves portes, la Ventureta va entrar-hi primera que totes, dient, per començar, un petit rosari d’abruptes energies.

—Què li passa? —féu un dels dos joves, ja lluent, i tot traient-se una sabata—. Que ja està presa la col·locació?

—Ai, bona nina! Ja se la poden confitar. L’ase em fum si torno a posar-hi els peus, en aquella claveguera!

—I ara, pubilla! Què em conta? Vejam, vejam, què ha passat, que ve amb aquesta embranzida?

—Res, que ja em pot cercar un altre jaç; primer aniré a l’hospital, que tornar a raure amb aquella gent.

—Però, quin mal tenen? Desboti, dona!

—Ves! —digué la Ventureta furiosa, bracejant com un molí—, que és una estafada que no té perdó de Déu això de fer anar una noia que, mal m’està el dir-ho, però és complidora, i porta l’esterreig i la cuina com un tirabuquet, a una casa on es veu que mai no han tingut servei!