EPÍLEG

De com l’autor d’aquest llibre interroga Guiamon sobre el destí d’Arís i de Blanca; de les respostes del poeta i de la fi de les visions de l’oliverar de Sa Coma que són l’inici d’una nova història.

I mentre el temps penjava, immòbil, com un fil de plata de la branca negrellosa d’una olivera, jo, quiet, febrós, temorenc i exaltat, bevia les paraules del poeta Guiamon d’Adià:

—I així va acabar la Guerra de Migjorn que mai no havia començat.

El silenci que es va fer aleshores en l’oliverar em va ressonar al cap, com el batec de la sang a les venes. Vaig mirar aquella figura rodanxona que havia parlat i havia parlat durant tota la nit. Fumava la seva pipa de bruc i semblava meditar.

—I què va passar més, Guiamon? —li vaig preguntar, assedegat de coneixements.

—El que va passar ho saps bé prou —em va contestar, enigmàtic. I va espolsar la pipa.

—No, que no ho sé.

—Mira-ho tu mateix —va dir aleshores, amb un punt d’ironia i va assenyalar l’Oliverar de Sa Coma.

Vaig mirar la lleu boira que cobria el camp d’oliveres i desdibuixava els troncs turmentats pel pas del temps. Una llum que no era encara la del nou dia es filtrava enmig de les fulles platejades dels arbres i s’escampava per les parets seques. I cada bri d’herba, cada tofa, cada nus de l’escorça, cada terròs de terra humida, cada bassiot esdevenia brillant i es fonia en una composició diferent, nova de trinca que m’arrossegava enllà de la nit i del fred. I un vent carregat de perfums antics i de sentors renovellades m’acaronava les galtes amb bonança d’estiu. I una música suau, com de llaüts i dolçaines sorgia de la claror i m’empenyia cap a un Món Desconegut.

Vaig mirar. Potser si que…, però no podia ser.

Era.

Entre les oliveres vaig veure el jove Arís i Blanca, la Sàvia, que seguien una carreta endolada, arrossegada per dos bous. Eren talment com me’ls havia descrit Guiamon: si Arís era ben plantat, Blanca era garrida i si en els ulls del minyó hi brillava l’amor, en els ulls de la donzella, l’amor hi lluïa.

I damunt la carreta endolada hi havia un taüt de pi blanc, sense envernissar, com correspon a un heroi. I dins el taüt, un cavaller vestit amb armadura pavonada, amb un elm coronat per un aligot damunt del pit i al cinyell una espasa de fulla ampla, tall esmolat i mànec senzill, que vaig saber de seguida que era Eina de Pau.

Em vaig abocar damunt el taüt i vaig veure el rostre de Roger d’Adià. I el Portador somreia perquè anava a l’encontre d’Estel d’Or i ja mai més no els separaria cap Profecia, ni cap Dita Antiga, ni cap Destí de Llegenda.

Darrere dels dos jovençans avançava un exèrcit de fantasmes que, a mesura que la llum creixia, prenien cos i color i dimensió humana. Hi havia el poeta Guiamon, vestit amb hàbit ratat i amb els estris de l’ofici penjats al cinyell, el criat Poncet, amb uniforme de capità de l’exèrcit, Arim, Senyor del Palmerar, amb robes d’hortolà i posat de noblesa, la majordoma Xila, xamosa i garlaire, el monjo Guiós, amb el gaiato de muntanyenc, el prior Das, amb l’hàbit negre, i Jacó i Maic que duien el blasó de les Tres Taronges al pit.

I darrere seu, soldats i hortolans que es confonien amb els troncs de les oliveres, amb les pedres de les marjades, amb les mates de llentiscle i les herbes boscanes i que avançaven com les filagarses de boira, sense fer cap remor, solemnials i fugaços.

I enmig d’aquella llum, vaig distingir l’horta ufanosa, amb les alqueries blanques de calç, amb palmeres i fassers i aljubs i pous. I els perfums dels llessamins, dels roserars i de les tarongines esbandien el fred de la nit d’hivern i creaven la màgia d’una terra inexistent però tan real i palpable com la ratlla blava de la Mar Gran que s’afinava cap a la banda de Llevant.

I entre de la boirina vaig encalçar el seguici fins a les platges desertes del Jardí de les Palmeres. I allí, Arís i Blanca van fer que carreguessin el taüt de Roger en una barca i els dos joves van pujar-hi també i a força de rems la van dur fins a un vaixell de dos pals, ancorat a la roda.

I em vaig enfilar amb ells al vaixell, i els vaig ajudar a pujar-hi el taüt amb l’arga. I tots tres el vam instal·lar al balou, al costat de l’altre taüt de fusta de sàndal, amb incrustacions d’or i de plata que representaven les Tres Taronges de la casa de Montcarrà, on reposava Garidaina. I el rostre de la Princesa resplendia i era tan bell i tan noble com m’havia contat Guiamon.

I vaig tornar amb Blanca i Arís a la riba, després de llevar l’àncora del vaixell, sense més tripulació que els dos cossos que s’havien retrobat ja per sempre i que havien vençut la mort per amor.

I entre les marjades i les oliveres i la boira lleu, vaig veure com l’Endavant fendia les ones, i vaig sentir la brisa i el sol i el glopeig de les ones i els xiscles de les gavines que escortaven el vaixell que es perdia enllà de la Mar Gran, camí dels grans somnis.

Guiamon, al meu costat, va dir:

—Ho veus? Tu també hi eres.

—Què va passar amb el Secret de l’Aigua? —vaig tornar a preguntar, adelerat i insatisfet.

—Que Blanca va complir la promesa que havia fet a Garidaina i va fer pous al terrer del Consell de Batllies en cerca de les aigües profundes i va construir sínies amb catúfols de fang per treure-la’n i aljubs per estotjar-la i sèquies per a menar-la fins als camps de conreu. I ben aviat la contrada va tornar a verdejar i llavors va ploure de nou i a les cases hi havia teules, canals, canonades i cisternes per guardar l’aigua de primavera per a l’eixut de l’estiu. D’aquesta manera es va acabar la Sequera i no hi va haver més Fam i la Pesta va desaparèixer.

—I després?, què va passar després?

—I, després, Arís i Blanca van fer construir una barrera que aturés el cabal del Riu Bregós i amb l’aigua van fer conrear el Desert Blanc i les palmeres van créixer en l’arena erma i així es va unir la Terra Ferma i el País dels Hortolans.

—I què més, Guiamon? Conta’m —vaig insistir.

—I Blanca va infantar una filla que va dur per nom Garidaina i a la mare li va brostar un Estel d’Or al front.

—I tu? Què vas fer tu?

—Jo? —va fer el poeta—. Ho saps prou bé, que jo sóc tu.

I va riure. Va riure tant que la seva rialla va fer desaparèixer la claror, l’olor d’estiu i els colors del somni i va fer tornar el fred de la nit, la boira i l’hivern. La rialla de Guiamon era com el martelleig de la sang als polsos, com el brogit del silenci, com l’esgarip de la solitud que em marejava i em feia perdre els sentits. I vaig caure rodó a terra.

Al matí, els de casa em van trobar a l’oliverar de Sa Coma sense sentits. Segons que em van contar, jeia a la soca d’una olivera i somreia, com un infant de bolquers que ha tingut un somni agradós. Al meu costat hi havia una pipa de bruc, amb uns brins de tabac a la cassoleta, i la van recollir, pensant que era meva.

L’endemà, quan, refet del tot, vaig voler anar a veure don Tomeu, em van dir que s’havia mort la nit de Sant Antoni, mentre jo vetllava a Sa Coma.

Després de l’enterrament, vaig demanar permís a la família per visitar la seva biblioteca, en nom de l’amistat que teníem. La neboda me’l va donar i em va acompanyar a la sala on havíem passat bones vetllades, a l’escalf de la fogaina, tot parlant de llibres, de llegendes i, potser, de somnis.

A la llar de foc hi havia una rabassa d’olivera mig carbonitzada, al cendrer una punta de cigarreta, cargolada a mà i per tot la seva presència, aquells gestos artrítics i el ressò de la veu rogallosa que s’havia enganxat als mobles, als quadres i als papers.

Quan em vaig quedar sol, vaig córrer a la llibreria, vaig buscar al lloc on don Tomeu, aquell capvespre, havia deixat el lligall polsegós que m’havia empès a l’Oliverar de Sa Coma: «Ai de s’homo que s’estiga a s’oliverar de Sa Coma sa mitja nit més llarga de s’hivern. Qui hi estiga hi vorà, que tot lo que se’n va torna i tot lo que torna se’n va».

Però no vaig ser capaç de trobar-lo.

I ara escric aquesta història, amb la pipa de bruc als llavis i la veu del poeta Guiamon que em ressona a les orelles i només voldria que la força del sol, l’enginy de l’aigua i la sonoritat del vent ajudin aquest vell trobador per tal d’explicar a la humanitat sencera la història del jove Arís, fill de Roger i Garidaina, al Jardí de les Palmeres, en cerca del Secret de l’Aigua.

Ger de Cerdanya, Barcelona, Biniali, 1986-1993.