Encara, sí!

Encara, sí! Com correspon i augmenta

el temps per dins de mi! Com es canvien

les sobres de l’amor en amor nova!

Encara queden dies, dies súbits,

que amb casos d’aliança m’indueixen

cap a la sort, cap als extrems feliços:

aliances buscades entre uns llavis

iguals als teus i el meu festeig de duna,

entre un mirall i el cos on t’arreplegue.

Dies de tu després de tu, insondable!

Llavis iguals als teus, cossos de dubte:

pretextos de mentida, voluntaris,

amb què intente desprendre’t de l’absència.

Ells s’hi van succeint. Tu me’ls socorres

acostant-te’ls, cobrint-los de prodigi,

i t’ocultes darrere llur bellesa:

tu d’amagat, sencera mar contínua.

Quan dic un «jo t’estime», m’assabente

de mi d’una manera enlluernada:

de mi com t’estimava, de mi càndid.

Si dic «sempre», es despleguen oronelles

i se t’assembla l’eco sobre l’alba:

si dic «sempre» que és dir allò que dèiem.

Oh llarga identitat! Oh fugitiva

fàbrica de penombra i esposori!

Dic «sempre», dic «t’estime», i les paraules

habituades a la teua vida,

pugen morosament, s’espesseeixen.

Per un instant, tot cessa de ser pòstum,

i torna, com abans, a reclinar-se

en ta certesa. Encara, sí! Com peses!