QUATRE

Al dispensari de Xixona em van descobrir una luxació al pit i em van posar una pomada als testicles. L’ATS que em va atendre va dir que em calia fer llit dos dies, que el metge passaria a mig matí i que ell confirmaria el diagnòstic. A la petita oficina, adjunta a la sala de primeres atencions, vaig sentir que l’Anna trucava als de tràfec per comunicar l’accident: va donar només la matrícula de Renault 14 i no va precisar els fets. L’ATS em va deixar que em vestís, mentre omplia el paperam per ingressar-me a la clínica.

Els calmants que m’havia donat i la pomada als testicles m’havien deixat nou. I ara la situació em queia a sobre. Ni podia fer llit, ni havia d’esperar el metge ni, sobretot, havia de donar noms. Havia recuperat les joies i m’havia desfet dels homes del Ferrandis. Una luxació i uns quants cops no em podien deixar fora de joc. M’havia de moure amb rapidesa. I ho vaig fer.

Embenat i amb mercromina als talls de la cara, vaig sortir de la sala. L’Anna seia inquieta davant una taula de despatx i es mirava amb expressió de dubte l’ATS que intentava omplir uns fulls impresos.

Sense dir res, em vaig posar al costat de la noia, vaig agafar-li la senalla que duia, en vaig treure la pistola del Moro i vaig encanonar l’ATS. Les armes no m’han fet mai cap goig. Només una vegada en la meva vida, quan l’assassinat d’en Rodergues i de la meva germana Júlia, hi vaig tenir tractes. La sensació que us produeix engrapar una arma és estranya: d’una banda, una certa basarda, de l’altra, una gran seguretat, com si fóssiu l’amo del món.

—Tranquil, noi. Res de papers, ni de gestos bruscs… Tens cotxe?

L’ATS es va posar blanc com la bata que duia. Va començar a suar i les mans li tremolaven. Va assentir.

—Anna, pren-li les claus.

Vaig agafar les bosses i, d’esquena, sense deixar d’encanonar-lo, vaig retrocedir cap a la porta. L’Anna agafà les claus del cotxe que li oferia l’home i d’un parell de gambades va sortir del dispensari.

Vaig pensar que no me’n podia anar així, que el xicot usaria el telèfon només que sentís el motor del seu cotxe i que tindria tota la policia de la contrada estalonant-me. Vaig avançar cap a ell.

—No, per favor, no dispare! —em va dir amb la veu trencada.

—Passa els braços rere la cadira i no tinguis por. Només vull guanyar temps.

Em va obeir. Vaig agafar un rotlle d’esparadrap que hi havia sobre la taula i li vaig lligar els canells. Després em vaig ajupir i li vaig lligar els turmells a les potes de la cadira. Vaig agafar unes gasses que hi havia, una mica de cotó-fluix i vaig preparar una mordassa. La hi vaig subjectar amb una mica d’esparadrap. Abans de sortir, vaig arrabassar el fil del telèfon.

—Pots respirar bé? —vaig preguntar-li.

Va fer que sí amb el cap.

Vaig sortir del dispensari i vaig tancar la porta amb clau. El cotxe de l’ATS era un dos-cavalls tronadet, amb matrícula d’Alacant. L’Anna ja s’hi havia instal·lat. Vaig pujar al lloc del conductor i vaig posar-lo en marxa. Hi havia poca benzina, segons l’indicador.

—Cap a on anem? —va preguntar la noia, mentre circulàvem amb prudència pels carrers encara buits del poble.

—Cap a Dénia directament… La policia ens buscarà d’aquí a una estona. Hem de canviar de cotxe i arribar a Dénia avui mateix. Demà podrem embarcar-nos… Saps el camí?

—Pel Coll de Rates. És una carretera de muntanya però em sembla més segur que no pas tornar a Alcoi pel port de la Carrasqueta… Allò estarà ple de guàrdies civils.

A la mateixa benzinera de l’entrada de Xixona, on ens havia deixat el cotxe belga, després de l’accident, vaig fer benzina. L’encarregat de les bombes havia canviat i no ens identificà, ni a nosaltres, ni el cotxe de l’ATS.

Anàrem en direcció a Alcoi uns quants quilòmetres, com si tornéssim al coll on s’havia produït l’accident. Ara podia mirar el paisatge: una mica d’horta escarransida, recremada pel sol, i molts ametllers i garrofers. Xixona em suggeria llepolies nadalenques, festes il·lusionades, anys de certeses i de tranquil·litat, molt abans de la Universitat, de conèixer l’Ofèlia, el meu primer gran amor, l’Ofèlia que vaig trair per una bona picossada, i, sobretot, abans de conèixer en Rodergues i en Romagosa, l’home que havia canviat la meva vida.

Vaig esbandir els records que m’estovaven i vaig fer atenció a la carretera.

—Estàs bé? —em va preguntar l’Anna.

—Sí… Per què m’ho preguntes?

—No sé… Fas una cara…

—I quina cara vols que faci…? Estic cansat, fa quaranta-vuit hores que no dormo, he robat les joies de la verge més venerada d’aquest país, he engalipat els meus companys, m’empaita la bòfia, m’han estomacat de valent i no sé com sortir-me’n… T’estranya que faci mala cara?

Després d’aquest reguitzell de greuges, l’Anna va callar. També se la veia cansada, com si les emocions i l’anar amunt i avall li haguessin esborrat aquella mena d’inconsciència que l’empenyia a ficar-se en tot i amb tothom.

Pocs quilòmetres després, haguérem de canviar de carretera. Més mal asfaltada, més estreta, però —i això era una sort— molt més tranquil·la. A La Torre de les Maçanes, un poblet de vuit-cents habitants, ens vam aturar i vam esmorzar. A l’hostal de la carretera hi havia uns quants pagesos, un parell de camioners i la mestressa. Parlaven del robatori de les joies d’Elx i dels controls de carreteres. L’Anna i jo vam parar l’orella. Un dels camioners explicava que la guàrdia civil havia trobat l’Austin blanc dels lladres, abandonat a prop d’Ibi. Segons la bòfia, els lladres havien estat un home i una noia jove. L’altre camioner explicava als pagesos que hi havia un control al Coll d’Ares i que no només demanaven la documentació, sinó que escorcollaven els vehicles de dalt a baix.

Vam pagar i vam sortir.

—Què fem? —em preguntà l’Anna abans de pujar al cotxe.

—És molt lluny aquest Coll d’Ares?

—Sí. És passat Benifallim.

—Podem estalviar-nos-el?

—Potser.

—Bé, quan trobin l’ATS de Xixona lligat, sabran que som per aquests verals… Calculo que trigaran un parell d’hores a trobar-lo. Abans hem d’haver canviat de cotxe…

Vam pujar al dos-cavalls i vam sortir rabents de La Torre de les Maçanes.

—Hi ha algun poble més, entre nosaltres i Benifallim? —vaig preguntar a la noia, mentre ens enfilàvem pels primers pendissos del coll de Benifallim.

—No.

Em preocupava apropar-nos a Ares, al control que havíem sentit que els civils hi havien muntat, en una tartana com aquell dos-cavalls. Per pujar als mil metres del coll de Benifallim, vaig haver d’usar la segona. En cas que m’empaitessin, aquell cargol em faria una mala passada. El canvi de cotxe es feia imprescindible. Però per poder triar-ne un que em fos realment útil, havia de trobar una ciutat amb una benzinera. A punta de pistola és fàcil trobar el cotxe que necessites.

Un cop a Benifallim, vaig decidir que continuaríem en la tartana. Era un poble massa petit i massa aïllat. I en plena serra, amb unes muntanyes alteroses que, en cas de topada amb els de tràfec, sempre ens servirien de refugi. Els cingles, els penyals, els barrancs i les esllavissades oferien la possibilitat de mil amagatalls segurs. Els caldria un helicòpter i un centenar de guàrdies per trobar-nos, si abandonàvem el cotxe.

Arribàrem a Penàguila sense entrebancs. El sol ja era alt i feia calor. No tanta, però, com al desert de Monòver i Villena. L’aire que rodolava dels cims de la serra era més aviat fresc i feia suportable el viatge.

A Penàguila vam parlar amb un transportista. L’Anna, que hi té la mà trencada amb la gent del país, va menar la conversa cap al robatori «sacríleg», va dir, i cap al control del Coll d’Ares. Efectivament, el transportista ens va dir que hi era i que era molt fort. Vam comprar un mapa de carreteres —no n’hi havia cap al cotxe de l’ATS— i vam descobrir que podíem desviar-nos. De Penàguila a Alcoleja i d’allí, pel coll dels Tudons, cap a Sella. Tenia un inconvenient, que tornàvem cap al sud. Però podíem estalviar-nos l’autopista i la carretera de la costa i arribar a Callosa d’En Sarrià per carreteres secundàries.

—Farem tanta volta que els podrem despistar…

—I podrem canviar de cotxe?

—Les poblacions són molt petites. Ho dubto.

—A hores d’ara ja deuen haver trobat l’ATS de Xixona i sabran que anem armats i que viatgem en aquesta carretoina… Les patrulles de tràfec duran la matrícula i ens empaitaran… I ja em diràs tu!

—És l’única possibilitat d’estalviar-nos el control d’Ares…

—Bé… Ja veurem.

Vam comprar, també, una mica de menjar: pa, embotit i unes llaunes de tonyina. Vam comprar, a més, un obre-llaunes, un ganivet d’excursionista i tovallons de paper. Havia estat idea de l’Anna.

—Així podrem fer una berena a muntanya, no et sembla? —ho deia amb ironia, però amb un convenciment real, com si el malson de la nit i l’accident de la matinada no fos real o no li hagués succeït a ella.

A les dues tocades, passat el coll dels Tudons, vam ficar-nos per un camí de cabres i vam aturar-nos al costat d’un alzinar. El paisatge era d’una grandiositat, d’una bellesa, només comparable al Pirineu. Amb una diferència, però. El verd d’allí s’havia convertit en penya eixuta, en pedres i mates arranades a terra. Vam deixar la carretoina sota una alzina i ens vam instal·lar per dinar.

L’efecte dels calmants que m’havien donat a Xixona ja feia estona que s’havia esvaït i les costelles em feien molt de mal. Vaig estirar-me a terra, mentre l’Anna duia el menjar, i vaig mirar el cel sense núvols. Em costava respirar i els ulls em coïen de no dormir. Era una situació galdosa, a fe! Però encara tenia un parell de trumfos a les mans. D’un costat, les joies. De l’altre, la cita a Dénia amb la llanxa. Només havia de resistir un dia. Un sol dia. I passar els controls, és clar, per tal d’arribar al port, agafar la Falaguera i oblidar-me de la guàrdia civil, dels homes del Ferrandis i de l’Anna. Bé, de l’Anna, no. M’havia ajudat molt, aquella noia i ara no la podia deixar plantada. A més, li n’havia parlat, de la Falaguera. No era qüestió d’abandonar-la a Dénia. La duria amb mi a Eivissa. L’important eren les joies, no que hi arribés acompanyat.

Vaig tancar els ulls. Se sentia la bonior dels insectes, les olors del romaní, d’espígol i la fressa que feia l’Anna que obria les llaunes, llescava el pa i tallava l’embotit.

Em vaig adormir. No somiava, però no era un son agradable. Semblava com si m’estiressin els músculs o m’hi clavessin agulles molt fines que no em deixaven descansar.

L’Anna em va sacsejar.

—Enric.

Vaig obrir els ulls. La seva cara, retallada pel cel blavíssim i pels cabells rossos, reflectia una tendresa que em va commoure.

—Hola.

Vaig estirar els braços, la vaig agafar per l’espatlla i la vaig atreure cap a mi. Els seus llavis eren càlids. Però es va separar.

—Primer mengem.

Em vaig incorporar. Tenia gana. Per precaució, però, abans de menjar em vaig prendre un antrenyl, no fos cosa que l’úlcera em tornés a fer la guitza.

Vam menjar l’un recolzat en l’altra, com si tinguéssim tot el temps i tota la seguretat del món.

—Digues, Enric… Qui és en Ferrandis?

—Ja t’ho havia explicat… L’amo del cotxe. I el patró del Mike, del Moro i meu… Té un xalet a Santa Pola i negocis pertot arreu.

—És el famós pied-noir que em vas dir que t’havia llogat perquè li conduïssis el cotxe?

—Sí. I per altres coses. De fet, les joies són seves. Ell va tenir la idea i va planejar el cop.

—I tu?

—Jo havia de conduir. El Mike i el Moro eren els que van entrar a l’església i la van buidar.

—I la cita a Dénia…, la llanxa, Falaguera, oi?, i el mariner?

—És molt llarg d’explicar i ara no és el moment, Anna.

—Te’n pots refiar?

—Sí, és clar. Demà a les dotze, al port de Dénia. Si hi arribem s’haurà acabat aquest malson.

—Hi arribarem, Enric… Però has de descansar. Dorm una estona.

—I tu?

—Jo vetllaré.

Devia fer cara de dubte, perquè l’Anna es va aixecar d’una revolada, va anar al cotxe, va tancar-lo amb clau i va tornar al meu costat, brandant-la.

—Té, home de poca fe! Posa’t la clau a la butxaca i així tindràs la seguretat que no fugiré amb les joies…

Semblava empipada. Tant m’era. M’havia fet una mala passada un cop i hi podia tornar. Vaig agafar la clau i me la vaig posar al butxacó de la camisa.

Era perfectament conscient que dormir, en aquella situació, era perdre un temps preciós. La meva única defensa contra els homes del Ferrandis que encara quedaven —i en quedaven molts!—, i contra la bòfia, era la mobilitat constant, l’anar amunt i avall, sense aturar-me, en una mena de cursa boja.

Però em calia dormir. Dues hores, només. Dues hores amb els ulls tancats, el cos relaxat i el cervell buit. Dues horetes…

Quan em vaig despertar, el primer que vaig fer va ser consultar el rellotge. Eren les set. Les dues hores s’havien convertit en quatre. El sol declinava, ja, i l’aire era fresc. Tenia tot el cos enravenat, els testicles inflats i les costelles em tornaven a fer molt de mal.

Em vaig incorporar. L’Anna jeia al meu costat. Dormia com si fos al llit de casa seva —si és que tenia casa, i llit— i se la veia relaxada. Somreia lleument.

Em vaig aixecar, em vaig desentumir i m’hi vaig atansar. Ens caldria córrer, ara.

—Anna! —va obrir els ulls, encara tèrbols pel son—. Au, amunt! —es va incorporar—. Hem dormit més del compte. Són les set.

—Les set! —va dir, posant-se dreta d’un bot.

—Les set, reina. Hem clapat com unes marmotes.

—Com te trobes?

—Adolorit. Em fa mal tot el cos. Però una mica més descansat. Una dutxa m’aniria molt bé.

—Ho sento, Enric. Per aquests paratges serà molt difícil trobar-ne una.

—Au, no perdem més temps i anem… Encara hem de canviar de cotxe.

L’Anna va recollir l’estesa de coses que hi havia per terra —restes de menjar, ampolles buides, llaunes—, ho va ficar tot en el porta-equipatges del dos-cavalls i, deu minuts després, empreníem el retorn a la carretera.

Sella era un poble massa petit, per intentar el canvi de vehicle. Hi havia una mica de verd d’horta, un castell o un santuari, i gent que prenia la fresca als portals de les cases de la carretera.

Una mica més avall de Sella, l’Anna em va obligar a agafar una trenca a l’esquerra.

—Anirem a Finestrat i així ens estalviarem de sortir a la nacional.

—És un poble gran?

—No. Però és a prop de Benidorm.

—Doncs anirem a Benidorm.

—Però, Enric, la policia ens deu estar buscant i les poblacions grans…

—Necessitem un cotxe nou.

—És molt perillós.

—Tinc una idea… Mira, un cop arribem a…, com dius que es diu, aquest poble?

—Finestrat.

—… Finestrat, deixarem aquesta carrossa i farem auto-estop fins a Benidorm. Hi entrarem de nit, agafarem un vehicle bo i tornarem a les carreterones fins a Dénia. Què et sembla?

—No ho acabo de veure clar…

—Si agafem un cotxe a Benidorm, no sospitaran que hàgim estat nosaltres. Hi deuen haver molts robatoris, en ple mes d’agost, en un lloc de tant turisme. Quan els propietaris presentin la denúncia, la policia farà el tràmit normal: un altre cotxe robat. No el relacionaran amb la parella que estan buscant.

—Bé, tu manes.

Vam entrar a Benidorm a les deu tocades. Després de dos dies per carreteres secundàries, per poblets de muntanya o pel desert, els llums, el personal i els sorolls de Benidorm em van semblar un excés, com si haguéssim arribat en un altre món.

Tots els pobles de la costa Mediterrània són iguals: xalets, hotels, apartaments, bars, boîtes i botigues. I una gentada multiforme, internacional. Sóc home de ciutat i aquella cafarnaüm estiuenca era d’allò més semblant a una ciutat que teníem a mà. Havíem deixat la carretoina de l’ATS de Xixona a dos quilòmetres de Finestrat. Ens havia costat molt trobar un vehicle que ens agafés fins a Benidorm. Finalment, havíem aturat un Renault 18 d’una parella barcelonina que no pararen de meravellar-se que fóssim, també, de Barcelona i que haguéssim tingut una pana per aquelles carreteres de segon ordre.

L’Anna els havia explicat una guatlla. Que si jo era escriptor i preparava un llibre sobre cuina i havíem voltat pels pobles de les serres de Mariola i d’Aitana tastant les especialitats culinàries de la contrada, que si a Benidorm teníem reserva a l’hotel Bellamar, que si prosseguiríem viatge cap a Alacant i Elx, que si sabien res del robatori de les joies d’Elx. La parella no en sabia res. Eren de vacances i no els interessava gaire la notícia.

Ens van deixar prop del Bellamar. Els vam donar les gràcies, van preguntar-me en quina editorial apareixeria el meu llibre, l’Anna els va dir un nom que els va deixar satisfets i ens vam acomiadar amb molta cordialitat.

Tornava a fer calor. L’aire, carregat d’olor de mar, era humit i pesat. I jo no em trobava gaire bé. Vam buscar una farmàcia de torn i vam comprar calmants i pomada.

—I ara què? —em va preguntar l’Anna.

Hi havia massa gent pel carrer, per intentar, encara, robar un cotxe.

—Hem d’esperar una mica.

—Per què?

—L’especialista sóc jo, no?

—Sí, és clar. Però volies un poble gran per poder triar un cotxe. Aquí en tens tants com vulguis…

—Hi ha massa gent.

—Doncs què fem?

—Menjar alguna cosa. Necessito un lavabo per posar-me la pomada.

—Menjar?

No vaig contestar. La vaig agafar per l’espatlla i la vaig obligar a entrar en un restaurant que anunciava en anglès i francès les especialitats de la casa.

Els calmants, la pomada i el sopar m’havien produït una certa eufòria. Era un risc, ja ho sabia, però havia valgut la pena. A més, qui em buscaria en un restaurant de la vila més turística d’aquell bocí de la costa?

Eren les dotze quan sortíem de sopar. La gernació dels carrers havia minvat una mica. Ara la gent s’arraïmava a les discoteques i als bars.

Rere els hotels i els edificis d’apartaments de primera línia de la platja, hi havia alguns carrers tranquils, amb cotxes aparcats a banda i banda.

Vaig donar les bosses a l’Anna i vaig començar a provar les portes dels vehicles. Gairebé tots les tenien tancades amb pany i clau. Després de mitja hora de provar panys, quan ja començava a desesperar-me de trobar un cotxe obert, vaig provar la porta d’un Ford amb matrícula de Madrid. El propietari s’havia oblidat de posar el pestell de seguretat de la porta de darrere. M’hi vaig ficar, vaig passar al seient del davant, vaig obrir la porta del costat del conductor i vaig cridar l’Anna.

La segona part de l’operació de robar un vehicle és la més difícil: fer un pont per posar-lo en marxa.

Quan més enfeinat estava, pelant els fils per tal de fer el pont, van aparèixer, per la cantonada, un grup de nois i noies. L’Anna em va avisar a temps: em vaig incorporar i la vaig abraçar.

—Què fas? —em va preguntar la noia, en veu baixa.

—No es fixaran en una parella que festegen en un cotxe.

I ens vam besar fins que els vam perdre de vista. Vaig continuar les meves manipulacions amb els fils, fins que el cotxe es posà en marxa.

Deu minuts després, sortíem de Benidorm.

—Cap a on? —vaig preguntar a l’Anna.

—Cap a l’interior. Agafa la carretera de Callosa d’En Sarrià.

Un cop abandonats els encontorns de Benidorm, la circulació es féu escassa i la carretera, altre cop, dolenta. Les tres hores que havíem passat a la vila turística em semblaven una eternitat llunyana en el temps. Era com si ho hagués viscut en una altra existència, com si no haguéssim estat ben bé nosaltres. Em trobava bé, no em feia mal el cos, ni l’estómac i tenia una sensació de benestar, com si el viatge fos de plaer i ens esperés la calma d’unes vacances. Al cap i a la fi, érem en època i en terra de vacances.

L’Anna callava. De tant en tant, quan els accidents de la carretera m’ho permetien, la mirava. Aquella noia se m’havia ficat a la pell i no podia estar-me de pensar en ella com si fos una part —i la més essencial— de mi mateix. Una sensació que no havia experimentat de feia gairebé vint anys, aquell estiu que l’Ofèlia i jo vam viure plegats a Barcelona i que va acabar malament, un dia, a les envistes de Puigcerdà. Les altres dones de la meva vida, la Bebel Dupin, per exemple, o la Roser, no havien significat res. Feia només dos dies que coneixia l’Anna, si és que allò era conèixer-la, i m’hi sentia estretament vinculat, com si fes molt més temps.

La carretera seguia el curs d’una mena de vall, entre les serres d’Aitana i Bèrnia. L’asfalt era dolent, i els revolts, a l’entrada de Polop, s’accentuaren. Hi havia estat una vegada amb l’amo, per aquella zona, camí de Guadalest. Les circumstàncies, però, havien canviat. En Ferrandis volia visitar els poblets de la serra i m’havia fet anar a poc a poc i aturar-me a cada revolt que oferia una nova perspectiva de les muntanyes. Jo li havia maleït els ossos perquè no m’agrada gaire conduir per carreteres de muntanya.

—Un cop arribem a Callosa, agafarem la carretera de Tàrbena. Sabies que allí parlen mallorquí? —va fer l’Anna, per trencar la monotonia i el silenci.

—No. I tu? Com és que ho saps?

—Ho sé tot, jo.

—Sembles un diccionari.

—Voldràs dir una enciclopèdia.

—Doncs això… I digues, per què parlen mallorquí a…, com has dit que es diu?

—Tàrbena.

—… a Tàrbena?

—Va ser repoblat per mallorquins al segle XVII…, i com que és un lloc aïllat, han conservat la seva variant dialectal…

—Hauries de fer classes, tu.

—Ja m’agradaria.

Però no havíem d’arribar a Tàrbena. Perquè una mica abans de Callosa d’En Sarrià, just al costat del rètol que assenyalava el poble, hi havia un control de la guàrdia civil.

Estaven instal·lats a la sortida d’un revolt. És a dir, que no els havia vist. Era impossible que fes marxa enrere o que donés la volta. Tampoc no hi havia cap trenca, ni a dreta, ni a esquerra.

Després de tot, m’havien caçat com a un animal salvatge.

Vaig fer l’única cosa que podia fer.

—Ajup-te, Anna!

Vaig posar tercera per tenir més força al motor i vaig clavar l’accelerador a fons. El cotxe va fer un salt endavant.

Hi havia un jeep, dues motos, i havien posat barreres metàl·liques.

Vaig esquivar les barreres, vaig picar de morro contra una de les motos, vaig fer girar el volant cap a la dreta i amb el cul vaig clavar un cop al jeep.

Els havia agafat per sorpresa. Suposo que per a ells era un control rutinari. Per a mi, en canvi, era una topada decisiva: m’hi jugava uns quants anys de garjola.

El cotxe va passar entre les barreres, el jeep i les motos. Vaig veure el camí lliure al meu davant, vaig pitjar a fons l’embragatge, vaig posar la directa i vaig donar tot el gas. Els pneumàtics van grinyolar.

I es van començar a sentir trets.

De pistola. I de metralleta.