7
El primer tros de caminada va durar un parell d’hores, tal com ho havia anunciat el tinent Renoir; un parell d’hores per arrancar-nos la pell dels peus… No és pas igual caminar dret i segur com un senyor i avançar sense saber què tens sota les espardenyes, no hi ha camí amic quan no hi veus, ja pots creure’m, perquè t’ho dic. La mula no era pas indòcil però em feien por les seves guitzes, i en tot cas no m’ajudava gens saber si hi havia algun forat o alguna roca a esquivar.
Els soldats xerraven sense manies, no s’ho passaven pas malament, crec que tant els fotia si érem tractats com homes i com ho manen no sé quins pactes que prohibeixen les tortures. Beneiteries dictades per homes savis, suposo, que mai no han vist un home mort de guerra… Tampoc no et podria dir si fruïen amb la nostra mort donada pel teu diputat, si els feia trempar o no. Escriu-ho, això, si em trobés ara davant d’un dels soldats aquells, que mai de la vida no sabria reconèixer, no podria dir si volien veure’ns morir d’aquella manera o si amb un cop de pistola n’haguessin tingut prou. Només puc testimoniar que en cap moment no vaig sentir un d’entre ells repotegar que no era pas feina d’home honest el que feien i cantar les veritats al tinent. O provar d’ajudar-nos d’alguna manera. Avançaven i somniaven de tornar a França… els soldats són mainatges, ja ho has entès, no? Ells, a més, duien uniformes fets a mida, amb taques de color de sorra perquè no els veiéssim i motxilles estudiades per a la guerra, podien estar ben cofois d’estar junts i tan bonics. Jo també, potser n’era un, de mainatge, si en aquell temps, al capdavall, tots volíem jugar a ser els més forts. Qui sap si me n’he guarit, de l’edat de la infància, jo que necessito els altres per sobreviure. Prou que hi penso quan les infermeres es mofen de mi, i de tots els altres vells d’aquí. Ens escridassen quan hem deixat un iogurt sense menjar, però és només per riure de la por que tenim, «au, va, acaba-te’l, si és de vainilla, que no t’agrada?…». Semblem joguines que tenen a disposició, les sento que s’expliquen històries, quan descansen, «aquell s’ha equivocat de porta i ha entrat dins la bugaderia per dormir, s’estava allà dret sense saber què fer perquè no trobava el seu llit…». «A la Rose-Marie li he preguntat quants anys feia que no havia fet l’amor i ella m’ha dit no ho sé, des que el meu marit es va morir», «quaranta anys fa que no cardes?, i no ho trobes a faltar?… però què et feia el teu marit?». «Em pujava al damunt, deia, em pujava al damunt», «i després què passava?, però ella només sabia dir em pujava al damunt, em pujava al damunt…».
En sento cada dia, de coses d’aquestes i si t’interessessin per al teu diari ja te’n contaria; si mai vols saber si els vells vivim aquí com a persones o com a cans que ningú no vol… Potser creus que m’agrada d’estar-me en aquest hospital per esperar la fi, però ho has malentès, fill, sóc aquí només perquè el nebot ja no em vol mantenir, o no pot, amb les criatures que van creixent. Ja me’n faig càrrec, necessiten espai i a la fi sense ell m’hauria mort de gana a casa meva, sense poder treballar. Es ell qui em va fer venir aquí a Le Havre, on hi ha la seguretat social dels francesos, i la passava magra abans de trobar feina al moll, creu-me.
I ara què deia, jo? Estàvem caminant encara, o ja teníem el segon mort amb nosaltres?…
Ens va deixar beure abans de començar a matar de valent. Estàvem deturats en un sender de muntanya, amb els peus esmicolats pels cops que donàvem a les pedres. Havíem desfet la nostra cadena d’homes, saps? Allò de la mà d’un sobre l’espatlla de l’altre.
Sense els seus ulls blaus, que no li podíem veure més, és clar, el tinent perdia el seu encant, amb la veu ja no en tenia prou per ser com un contaire de rondalles. Pot garlar qui vulguis que tingui la veu més encisadora del món, comptarà poc al costat de la teva mà dreta lligada a l’esquena i del que vas patint tot fent cap a la mort…
Ens va repetir que volia saber on eren els nostres caps, els que ens manaven directament, però en aquell moment es va equivocar, escolta bé. Va tornar altre cop a la seva història de sempre, que seríem duts a la ciutat, sense ser lligats ni embenats, i tractats per ell com a presoners de guerra, però dient això ens deixava tal com estàvem, com xais, lligats i embenats. Si ens hagués fet desfermar i treure els pellots que teníem sobre els ulls, no hauria pogut suportar les mirades dels altres i de l’Aït. L’un o l’altre, jo el primer, li hauria contestat, després ens afusellava allà mateix i prou maldecaps per a ells, tots set ben morts, sense tortures i sense humiliacions… «Per què no m’ho dieu? Teniu la meva paraula de soldat que faré el que he promès», i no s’adonava que era ell mateix que ens mantenia en el silenci, estàvem muts perquè estàvem sols, cada un… Va continuar un bon moment les seves passejades fregant-nos l’espinada i «vinga digueu-m’ho, sigueu bons minyonets…».
Al final vaig parlar, podia trencar-ho tot si algun de nosaltres estava a l’aguait d’una veu per deixar-se anar i buidar el pap d’una puta vegada, o podia fer que tots aguantéssim, perquè nosaltres també la volíem guanyar, la guerra. Ben fort vaig dir «calleu, quan ho sabrà ens matarà a tots, si no parlem ens deixarà vius, ara ens necessita…». Era exactament el que havia de fer, era el meu grau de sergent que m’hi obligava, encara avui penso que vaig tenir raó, jo, el sergent dels meus homes, que érem set, encara, i en Lahcen era mort.
Feia la bona calorassa dels bons abrils, però no era pas per això que suava, bé pots creure’m, esperava la seva reacció. Ell no deia res, continuava anant i venint darrera nostra, i els gossos esbufegaven. No ho havia entès tot, ja que havia parlat en àrab, es va fer traduir la resta i després em va contestar, molt calma, que no era veritat i que un oficial té el sentit de l’honor i de la paraula donada. Fins i tot a una colla de moros a qui hauria hagut d’adreçar-se només perquè li rentessin els mitjons… vaja, això ho dic jo. Va ser molt simple, va demanar als seus homes d’apartar-se i va dir «ara en mataré un; als altres aviat els farà falta parlar, parlar del que jo vull… Que no senti res més, el primer que faci el més petit soroll, li arrenco el cap d’un tret», i ho va fer traduir. Tots callàvem, t’ho imagines. Era massa tard, per això afirmo que va trair el seu camp, si un de nosaltres hagués tingut massa por per no explicar-li tot, li hauria fet petar el cervell al primer mot… Era injust, ell ja havia deixat el seu mester de soldat lleial i havia passat de la banda dels seus desigs. Què podíem fer, primer ens havia dit de parlar per no morir i ara de no parlar, no hi havia solució. Jo, allà dret, esperava que digués «tu, vine cap aquí», per saber que n’havia triat un.
Va parlar, però només després d’haver disparat. El tret em va fer saltar dos pams en l’aire, tota la meva suor es va eixugar d’un cop. No hi havia hagut cap crit, escolta bé, solament la fressa d’un que queia i ja era mort… El tinent Philippe Renoir va ser l’únic a obrir la boca, «ens quedarem aquí encara una estona, us prohibeixo de parlar, és clar. El que ha passat és culpa vostra, si haguéssiu col·laborat ell seria viu i tots nosaltres més tranquils… Heu begut, ja no beureu més en tot el dia, estalvieu la vostra saliva. Per passar el temps podeu provar d’endevinar qui hem executat, crec que us farà rumiar prou i potser sereu més conciliadors. Hauria pogut ser qualsevol de vosaltres i aquest estaria dret encara i amb un xic de seny pensaria que el seu interès és de parlar. D’aquí a un moment ja us tornaré a preguntar si us estimeu més ajudar-me o continuar deixant vídues les vostres dones…». Veus, fill, qui podia pensar realment que tenia l’esperit clar?… Mai no ha estat el meu ofici d’interrogar presos, poc m’hauria agradat d’arrencar ungles o cremar collons, crec que per als que ho feien haurà estat més difícil de trobar la via del cel. Però penso que si no aprofites de tots els segons per escoltar els que s’han decidit a parlar, és que ets un mal bandoler i no un soldat. No hi havia cap milhomes entre nosaltres, saps? En lloc de treure profit de la nostra caguera que devia ser evident, ens obligava a quedar muts tant com li anava bé. Ens deixava en remull amb la nostra por, és veritat, però també ens deixava el temps de refer-nos, de sentir-nos més forts, a poc a poc, més enemic seu i dels seus gossos del fotut infern, pensa-t’ho bé.
No em diguis que no ho sabia, això que t’explico. El que realment li interessava no eren pas les nostres confessions, era de tenir-nos amb ell, que pogués combinar tot el que li passava pel cap. La resta era una màscara que es posava i feia comèdia amb nosaltres, amb els seus homes, potser amb ell mateix, per estalviar-se les preguntes que s’hauria pogut fer i continuar variejant, tot amb l’excusa del seu deure i de les medalles que l’esperaven, a França. Aquesta és la veritat… Ell també podia ser un soldat mainatge però s’havia trobat joguines de carn d’home i tota una muntanya per fer-hi tombs.
Aquell dia pràcticament no va passar res més. Ens vam quedar allà quasi fins a la nit i no tornaré pas a explicar-te allò d’estar drets amb el sol que pitja i les cames que volen enfonsar-se dins les pedres. Feia el que havia proposat el tinent, provava de saber qui havia mort. Tenia por, sobretot, que no fos l’Aït, ell era amb nosaltres perquè l’havíem acceptat i perquè jo l’havia volgut i m’agradaven les seves contalles. Em rondaven pel cap totes les cares dels meus homes, i em preguntava «si és aquest, què?…». Hi havia les mosques ja, que li llepaven la sang; de tant en tant se m’acostaven i em corrien per la boca, portaven amb elles petits bocins del mort. Sabien qui era, coneixien el seu gust, vaig pensar que en sabien molt més que no pas jo, perquè li havien tastat la sang i jo, com a molt, només hauria pogut conèixer el seu nom i quatre cosetes més, que no fan el pes, segons com t’ho miris.
Cap al tard, un dels nostres va caure, vaig sentir un gemec, massa curt per semblar una veu coneguda. Els francesos van bramar, de seguida, i provaven de despertar-lo a cops de peu; aquest, pensava, el mataran sense haver de gastar cap bala. Finalment el tinent Renoir va dir que no feia res, que podíem descansar, i tots ja érem pel sòl, al costat del cadàver, sempre sense poder parlar. Ens van donar alguna cosa per menjar i un glopet d’aigua a cadascun però no ens van pas proposar d’anar a cagar, i què ets quan algú que no coneixes decideix per tu si pots o no abaixar-te les calces i anar de ventre? Vol dir que ja no et queda res, o només el que tens dins el magí, i no és pas gran cosa. Amb el cansament, la por i tota la resta, queda poc lloc sota la closca per rumiar el que has de fer per no morir… Espero per a tu que mai no ho puguis comprovar, i que no et fiquis en cap guerra que si et mors no pots saber si l’has guanyada o no… Jo sí que ho sé però de què em serveix, en aquesta casa de jubilats on m’estic per esperar que els medicaments i les injeccions ja no facin cap efecte i me’n vagi d’una punyetera vegada… Aquest país no m’agrada, és un país de fred i de pluja, plena d’homes que ens havien robat la terra perquè la nostra era calenta com cal… Això t’ensenya de quin costat està Déu, de donar als francesos una terra fangosa com aquesta, però ells contents i vinga cantar «j’irai revoir ma Normandie, c’est le pays qui m’a donné le jour…». La saps aquesta cançó? A cada berenar de festa cal que surti, «cantem-la tots», per donar-se alegria… Ja la coneixia de quan era jovenet, jo, la sentia a can Monsieur Berger, quan li venien amics i prenien l’aperitiu. Sembla que tots els francesos siguin de Normandia, oi? Tu també la cantes, potser, quan estàs content amb els teus amics.
L’endemà d’aquella nit va ser el dia de la mort de molts, i el darrer de la meva vida d’home fet per ser amb els homes.
Els francesos esmorzaven i es preparaven per fer-nos tot el mal que sabien, mentre el tinent tornava a ser amb nosaltres i ens parlava, altre cop. Abans però, ens va fer treure les benes, sense deslligar-nos les mans, i vaig veure que m’havia matat el caporal, l’Habib, aquell que sempre escopia per maleir-te i es gratava els ous i volia ser més que caporal per poder inflar-se d’orgull al mig del seu poblet… Els altres ja tenien cares pastades de mort, bruts i espantats… Al moment de mirar-los em va arribar un tuf de suor i de pixat. Devia semblar tan miserable com ells, quines ordres els hauria pogut donar, sense fer-los arronsar les espatlles…
El tinent ens mirava per assegurar-se que tots anéssim bé, gairebé ens hauria allargat un somriure, dels de compassió, que fas davant del teu germà quan sofreix de malaltia i li vols dir que no s’amoïni. Com si ens hagués fet llepar les mans pels seus gossos. «A partir d’ara ja no haureu de restar drets, tot anirà millor», i ho deia per fer-nos riure, en deu saber, de fer fruir els seus amics amb històries divertides i records de les bromes que ens va fer, abans de perdre la guerra. «Menjareu una mica i beureu, ja veig que ho necessiteu, us calen forces per complir la vostra feina de soldat». També ens va anunciar que ens quedaríem sense benes durant un moment i que teníem permís per parlar entre nosaltres. «Us vigilem de lluny, ningú no escoltarà, d’aquesta manera podreu decidir si ens fem amics o si les coses continuen anant de gairell». «Aquest, deia, bo i fregant el cos de l’Habib amb el peu, us el deixem, crec que us donarà el cop de mà que us falta perquè sigueu raonables…». Feia volar coloms, per fer-nos veure les coses amb més confiança, per això ja era un gran fill de puta de francès, un mentider d’aquells que es tiren la teva somera i t’expliquen que li curen un mal de ventre.