EL SOMNI I LA ROSADA

La carn fa carn

La carn fa carn

el vi fa sang—

com és segura

l’ombra d’islam!

A l’ombra mate dels meus pruners

l’amiga em renta i em besa els peus.

Oli d’ametlles

oli d’arrels—

naixien ales als meus turmells.

—M’estreny l’amada contra els seus béns.

Àmfora plena

del vi més clar,

del vi més negre

que ha fermentat.

Cap llavi crema com els vermells

de l’amor meva quan dóna el bes.

Tan fina és Ella que em dicta el vers.

—Prenc els seus musles i el seu coll tens

com una pruna que ara caigués.

S’ou la musica

de cent llaüts,

clara i divina

sota els seus rulls.

Terra l’Aràbia, terra corcer

d’alta crinera, bridall desfet.

El sol l’encalça, l’amor molt més:

amiga, amiga, no reposem

—un floc ma vida en el teu cabell.

La lluna és bella

si feia ple:

a ta vorera

no ho fora gens.

Copa vessada, beire roent

com la pregària de Mohammed

la meva amada, si el goig la pren

sota les tendes dels meus pruners.

—I el seu somriure, tremir d’estel.

Voltes de marbre

dels seus dos pits,

mesquita blanca

del meu delit.