PRÒLEG

—On t’havies ficat? —va dir la vella del llit—. Havia de fer pipí i no ha vingut ningú.

Sense desanimar-se pel to brusc de la dona, el jove li va somriure des dels peus del llit.

—Havia de fer pipí —va repetir ella, ara més vagament, com si ja no estigués segura de què volien dir aquelles paraules.

—Tinc bones notícies, mare —va dir l’home—. Aviat s’arreglarà tot. Estarà tot solucionat.

—On vas quan em deixes sola? —La veu de la dona tornava a ser brusca i queixosa.

—No gaire lluny, mare. Saps perfectament que no vaig mai gaire lluny.

—No m’agrada estar sola.

El somriure de l’home es va intensificar, es va tornar gairebé beatífic.

—Aviat s’arreglarà tot. Tot serà com havia de ser. Confia en mi, mare. He trobat la manera de solucionar-ho tot. Tornarà el que va agafar, quan rebi el que va donar.

—Escrius uns poemes tan bonics.

A l’habitació no hi havia finestres. La claror obliqua del llum de la tauleta, l’única font d’il·luminació, ressaltava la gruixuda cicatriu al coll de la dona i les ulleres sota els ulls del fill.

—Anirem a ballar? —va preguntar ella, mirant més enllà del seu fill i més enllà de la paret fosca de darrere d’ell, cap a una visió més lluminosa.

—I tant que sí, mare. Tot serà perfecte.

—On és el meu Aneguet?

—Aquí, mare.

—L’Aneguet es fica al llit?

—A fer non-non, a fer non-non, a fer non-non.

—He de fer pipí —va dir ella, gairebé amb coqueteria.