VIII

a

Tota la gent que habita aquesta gran escampadissa de possessions i llogarets, pels voltants de S’Almonia, ara sembla viure encastellada dins ca seva i les distàncies d’una família a l’altra han augmentat considerablement, com si la guerra hagués estiregassat el paisatge. Però al mateix temps succeeix el contrari, i el fet de tenir tots una preocupació idèntica i del mateix grau —potser per primera vegada a la vida— ha establert un nou lligam entre les cases, de manera que, així com durant la nit els cans mantenen d’una o l’altra el seu diàleg fogós, ara, durant el dia, tota la pagesia d’aquesta contrada queda entreteixida pel mateix temor. Saber tot això no fa companyia, sinó que més aviat accentua la punyida fe-resta de la soledat. Aquest sentiment es fa encara més viu quan hom s’atura a considerar la manca absoluta de braços joves: els qui ho són, de ver, o estan mobilitzats o encara ho són massa, com els meus mateixos. El resultat és que la gent que resta a ca seva, sentint-se, a l’hora de mesurar possibilitats per a una pròpia defensa, una mena de rotam humà gairebé inservible, viu damunt calius. Jo, que sí una cosa faig és pensar, he arribat a la conclusió que S’Almonia és a la pitjor distància de la vorera de mar: massa propera del front, per a poder viure tranquils, i massa llunyana com perquè no fos una covardia escandalosa el fet d’haver ja partit cercant majors seguretats cap a uns altres paratges. Així, vivim solitaris i amb un peu enlaire, i romanem com les òlibes amb un ull obert. La meitat dels renous casolans que hem sentit mil vegades amb tota la complaença de saber que fan família amb nosaltres ara ens semblen sospitosos i estranys, i qualsevol és prou per a fer aixecar algú de taula o del llit i fer-lo anar a pegar una ullada pels voltants. La història d’aquella genteta que passà pel sequer, que resultà de pau quan molt bé podia no haver-ho estat, ens féu a tots, quan la comentàvem, una sensació tan viva de despullament, d’anar totalment mancats de protecció contra un perill que se’ns podia tirar a damunt arribant senzillament a peu, que la proximitat de la mar, que sempre havíem considerat i alabat com una de les virtuts de la finca, ara ens fa sentir neguitosos com si tenguéssim la casa dins el cau sec d’una torrentera i sabéssim que pot tornar córrer a qualsevol instant.

Mumare, que no troba racó on estar aturada, enmig de l’ordre que per tranc de naixença imposa entre tot quant toca, ens mena tota la casa capgirada, fent i desfent la munió de fardells que de cada dia augmenten per les raconades. D’avui a demà, he trobat esburbades i re-compostes totes les coses de la meva cambra, de manera que, adesiara, d’una mena de rerafons secret del meu canterano en surten robes i objectes dels quals jo ja no tenia memòria, i, l’endemà, deuen ser altra volta engolits dins aquella recambra fosca del moble, i els perd de vista per uns quants dies més.

I així tota la casa. Mon pare, que sempre li dóna pitja amb allò de tenir aparellats tots els documents, o, com ell en diu, «es nostros papers», ha aconseguit, amb tanta insistència, que ella faci un desvari obsessiu del seu arreplegar escriptures, rebuts, retrats i cartes antigues, de tal manera que el paperam va i ve de les calaixeres a sobre la taula del menjador, oferint-me ara la sorpresa d’algun parent d’Amèrica que sols no sabia que existís, suara la partida de baptisme d’algú que ja fa un grapat d’anys que deu saber, des de l’altre món, si les aigües del document li han servit per a res o no. Com que a ca nostra els papers són sagrats, per allò d’haver-n’hi pocs, i no se’n llença cap ni un sense revoltar-lo set vegades, hi ha hagut dies que aquella espècie d’onada que ve i se’n va semblava haver calat fondo i en deixava un caramull sobre la taula, que mumare, no tenint a l’abast un petjapapers, subjectava posant-hi a damunt un cossiolet d’alfabeguera. Sense cercar ni furgar res, que poc o gens m’interessava tot allò, me va cridar l’atenció una carta, de coberta groguenca, una mica envellida. Unes lletres, en tinta que havia estat blava, posaven: «A la tia Andreua». La vaig agafar. Al tombant del sobre no hi havia el nom de qui l’havia enviada. De sobte, un esfereïment me va recórrer tot el cos. Aquells papers començaren a fer-me rampa, a dins la mà. Era just un pressentiment, però jo ja tenia la voluntat compromesa, i dins el ventre de la camisa, hi vaig escolar aquells papers. No ho hauria fet si m’hagués sospitat que aquella aventura, aparentment tenyida d’insignificança, m’allunyaria encara més de mumare, davant la qual jo ja començava a perdre l’emmurriament. Però els fets són fets, i tot quant succeeix té la virtut terrible de fer impossible que no hagi succeït. Sense dir res, me’n vaig anar cap a les cases velles, cercant soledat segura i lleures per a llegir aquella carta. Però anava errat, i a darrere meu comparegué el sen Gil, el qual, amb un fasset, començà a arrabassar herba, enfront del portal rodó, just a l’arrancada del camí de la pleta. I, fent un poc la torniola per aquells indrets, me vaig anar allunyant cap al pinaró. Mentre hi anava, empès pel pressentiment botava parets, dreçant camí, amb una facilitat més pròpia de qui duu ales i no pensaments feixucs. Aquelles paraules no deixaven marge de dubte. Ho deien ben clar: «A la tia Andreua». També ho era, clara, la meva consideració, i, voltàs per on voltàs, sempre arribava en aquest punt. De tia, mumare, allò que es diu tia bona, just ho havia estat mai d’una sola persona. No en gosava dir el nom, com tampoc pensar-lo. La carta me glatia a dins el faldar, com mitja dotzena de cries de perdiu. Aquell nom que no me volia dir, ni pensar, me repercutia a cada instant dins el cap. El pinaró no m’havia semblat mai tan lluny. Però mai no hi havia arribat tan aviat. Me vaig ajaçar dins la clapa de fenàs i, amb un polset de parsimònia i solemnitat, vaig desplegar el paper. Eren diversos fulls. I, efectivament: era una carta d’ell. A l’acabament, sense cap mena de rúbrica però amb el traç enèrgic de qui ha vessat a damunt el paper tota la resta d’energia a l’instant de firmar per darrera vegada, estava escrit aquell nom: Andreu Milà. Ensopegant la lectura, tanta frisor em feia, me vaig deixar engolir dins aquells fulls.

«Tia Andreua,

»Aquest matí, l’agutzil en persona m’ha vengut a veure a dins la cel·la i me n’ha assabentat: serà demà, a les set del capvespre. Jo havia sentit a dir que les execucions sempre es fan a la matinada, i, un instant, he pensat que ho havia entès malament. Però no, serà a les set del capvespre. Es curiós: semblen haver endevinat que sempre ha estat l’hora que més m’agrada de tota la jornada. Serà molt ràpid, no haurà passat res. A cinquanta passes lluny, enllà dels murs d’aquest casalot, no hi haurà cap indici del que acaba de succeir, que serà igual que no res. Pel Pedregar, a la mateixa hora, els coloms salvatges, per darrera vegada al dia, entraran pel finestró del porxo on jo, com sabeu, dormia. Succeirà, pens, si les parets resten dretes, cosa que no sé: vaig calar foc a la casa, provant de desarrelar-me’n. Aquest passar al capvespre el que solen fer al matí me fa pensar que tal volta me donen mig dia més de vida pel meu bon comportament. Si és així, estic content d’ells per haver-ho sabut valorar i de mi mateix per haver-ho observat: així tendré més temps per a contar-vos coses. Fa vuit dies que me tenen més atencions: m’han duit entrepans a mitjan horabaixa i m’he pogut dutxar sempre que he volgut. Es una manera de fer-me comprendre que manca poc. Tot just d’assabentar-me’n, hauria volgut abreujar el temps que em restava, fos el que fos. Però ara, quan ja compt les hores, no pens igual. Necessit desar moltes coses i, sobretot, m’agrada pensar en vós, i no fris. No tenc res, res no necessit. Però voldria poder creure que la companyia que el vostre nom em fa ha de ser molt llarga. Ben mirat, ho serà. Tant com el món, tant com la meva vida. De tot quant vengui després, me’n podria riure.

»Però no me’n ric, i per això ara us escric. Quan rebreu aquesta carta (la rebreu en mà), jo ja no hi seré. I ja us ho hauran dit, oficialment, perquè sou el parent de més prop que tenc: perdonau que us ho recordi, però jo tampoc no tenc culpa que sia així. Rebre carta d’un mort us pot donar un trasbals, ho sé. Me sap greu, però no ho puc evitar. De cap manera no puc deixar d’escriure, com tampoc de morir. No tenc un cèntim, ni una muda de roba, ni un paquet de tabac. Just em resten paraules, i me’n vull anar de buit.

»No me venguéreu a veure, quan em feren judici. No sabreu mai fins a on desitjava veure la vostra cara, encara que fos d’enfora, entre l’altra gent. Mentre allò durava, em vaig passar aquelles hores terribles mirant la gent de coa d’ull. Els diaris parlaren d’un gest cínic meu de desafiament. Poc me coneixien: vos cercava. Després tampoc no m’heu vengut a veure. Entre una cosa i l’altra, ha passat quasi un any, des de la sentència. Una, dues, fins a tres vegades us ho vaig demanar. Jo sé que els meus recaptes vos arribaren tots: si hi ha algú ben atès, en aquestes coses, és un condemnat a mort. Bé vos ho assegur. Sé bé tots els detalls de cada vegada que us combinaven de venir-me a veure. Hauria estat ben senzill, per la vostra part: una capsa de tabac, dues llagrimetes i cinc minuts de patir. Per a mi, hauria estat fer entrar el sol dins la humitat de la cel·la. Però no vos guard rancúnia, no en tengueu gens de por. Vós, almenys, féreu possible l’espera. I això m’ha permès anar fins i tot xalest, durant aquest temps: us ho agrairé fins demà, a les set del capvespre.

»Però no vos penseu que he romàs tot sol. Vos deveu recordar de fra Anselm, aquell frare llec que m’acompanyava quan morí mon pare. Encara me sembla veure amb quina encantadora torpesa li besàreu la mà, a ell, a qui no la besa ningú. Doncs bé: ell sí, que m’ha vengut a veure, tan sovint com l’hi han permès. No m’ha parlat mai de la mort, ans bé, després de cada visita seva, m’he quedat amb la sensació de ser un home alliberat que es reclou on vol, tot just perquè així ho vol. Per ell, he conegut la pastisseria més exquisida mai sortida de maneta de monja. Però, sobretot, L’he conegut a ell. Ara ja sé cert que existeixen àngels.

»No sé si vos recordau d’un home que servia missa a la capelleta on els diumenges me dúieu mon pare i vós. En tenia una quarantena i era cepat. Potser vos ne recordau per la cara més de fadrí que mai he vista, per aquell ordre un poc femení que imposava a Ics coses amb el vostre mateix tranc. Mirau com vénen les coses: l’he trobat d’escolà a l’esglesieta d’aquesta presó. Tots el coneixem, a ell, i ell ens coneix a tots. Potser, essent jo llavors infant, no es recorda de mi, jo sí que em record d’ell. Però no li he dit res. Vull que servi sense ombres el record d’un temps que, per a ell, també degué ser bell. Si us ho he contat és perquè a vegades us sentia dir que el món eren quatre cap-de-cantons i per donar-vos, una mica tard, tota la raó.

»De llibres, no me n’han mancat, i n’he llegits a voler. Dies hi va haver que en vaig esclovellar dos. Ara fa vuit dies que em vaig adonar que per a poca cosa tot m’ha servit, i ja no llegesc.

»No patiu per mi: aquí, només hi ha gent bona. No ho hauria dit mai, però si hi ha un lloc on he trobat transparència en el tracte amb la gent, és a dins la presó. Ningú no té res a amagar: tots tenim un nombre que ho publica tot. I la gent és bona, us ho dic jo. Demà vespre, ningú no soparà. Serà una manera d’estar amb mi, mentre el meu cos refreda. Tampoc no vaig dinar jo, ni ningú, el dia d’En Manolo. Era un andalús esplèndid, amb una alegria dins el cos que crollava els murs d’aquest vell casal. En un mal moment, cosí a ganivetades la seva bagassa. N’hi comptaren catorze. Degueren considerar-les massa, per a una dona petitona de cos, com ho era d’honra. El traspassaren a la matinada. Quan travessava el pati, tots el sentírem cridar: “¡Zalú, compañero! ¡O dejo en herensia mi desayuno y mi zuerte!” Era ver: dins la seva cel·la, hi quedà el cafè amb llet, que no havia tastat. De la seva sort, ningú no en trobà rastre. Si jo hagués estat jutge, l’hauria posat de semental, per millorar la raça.

»He esperat, com a pagès, a dir-ho al darrer. Cal ja no esperar gens, i em tir a l’esquena l’empegueïment. Ja veis, fins i tot escrivint he retardat de dir-ho, parlant-vos de coses que us deuen interessar ben poc. Primer us dic que estic sa, que me sent condret i fins i tot tranquil, a la meva manera. Us dic això perquè les paraules no us sonin amb cap tufet malaltís. Me sent un home, i ara mateix us abraonaria. Tia Andreua, us estim. Però perdonau-m’ho i continuau llegint. Just he dit: tieta Andreua, ma-dona de S’Almonia, us estim.

»Ara, ja està. Mirau si morir valia la pena. Si no fos per això que em passa, no us ho hauria dit mai. Però ja està, i me sent millor. Fins i tot s’ha alleugerat aquesta solitud terrible que me deixàreu clavada per l’esperit des del dia que me judicaren en absència vostra. Havíeu d’haver vengut.

»Com no us he d’estimar, si em deixondíreu la carn! No us heu d’empegueir pel que us conta un mort, de quan era viu: us vaig veure nua. Dir-ho així es molt curt, sobretot quan en foren tan llargues les conseqüències. Era un dia d’estiu, quan ja no és migdia i encara no és l’horabaixa. Jo anava endormissat, ran del finestró del sostre, el que dóna a la banda de darrere de les cases del Pedregar. La calor me feia una múrria feresta i me sentia bé, tot sol i sense pensar res. De sobte me va desensopir una remor refrescant d’aigua, un gluc-gluc que m’arribava, des de fora, pel finestró. Hi vaig treure el cap. Mai no hauria pensat que totes les meravelles del món es poguessin donar així, de cop i sense merèixer-les. Vós estàveu nua, dreta dins un cossi, fent-vos córrer aigua per tot el cos avall. Jo sols no coneixia el meu propi, fins en aquell instant. Us vaig mirar llargament: els pits, el coll de la cintura, la foscor de l’entrecuix, les cames esveltes, tot m’ho sé de memòria. Tot de mirar-vos, la sang se m’aixecà i vaig ser home per primera vegada. Com no us he d’estimar? Encara em recorda, amb precisió infinita, aquella olor de garrofes, aquella flaire enganxosa de civada nova que trescava pel porxo, en aquella hora. Mai no n’havia fet tanta: és la mateixa que, des d’aquell dia, heu fet vós tota la vida, quan me veniu al record. Ara mateix, a dins la cel·la, és tot olor de garrofes, tot olor de civada. És una llibertat bella que vós me donau.

»Tia Andreua: ¿encara teniu aquells ulls com de paper de plata?

»Mirau si és veritat que us estim, que us diré una cosa que no la sap ni el jutge: som innocent. Us ho tomaré dir, perquè sé ben segur que no ho haveu entès com cal: tia Andreua, som innocent. Demà em donaran garrot. Me varen declarar culpable de dues morts. Jo mateix ho vaig dir. Doncs bé: de tot això, per tercera vegada ho vull tornar dir, en som innocent. Us ho jur per cada un dels minuts que em resten de vida, us ho jur per aquesta olor de garrofes que m’ha d’acompanyar fins al darrer instant. Escoltau això que us dic: si us hagués vist entre la gent, jo no m’hauria sentit tot sol. Tal volta hauria trobat que em restaven motius per a continuar vivint: quan a la vida ja no hi ha res a fer, encara resta morir. Però, tia Andreua, vós no venguéreu i em vaig voler salvar. Supòs que no m’enteneu, però poc m’hi va: vull dir que només me podia salvar salvant, a dins les seves famílies, el bon nom i el record dels meus dos companys. I no eren més que dos gats mesquers, just a vós ho puc dir: eren ells, i no jo, els qui havien matat. Però ja eren morts ells, i tota la possibilitat que tenien de ser maleïts o ben recordats depenia d’això que jo volgués. I jo vaig voler. Vaig arreplegar damunt meu les culpes de tots tres. Ara, ells, on sien, van acompanyats per la recordança dels seus familiars. I jo…

»Ara, quan ja està fet, me ve la sospita d’haver fet un sacrifici inútil. I jo, que sempre he fuit, que sempre he estat un llop de planura solitària, sent que m’ha arribat l’hora de les proximitats, la de nuar-me definitivament amb qualcú. I acut a vós, perquè sou l’única persona del món que podeu donar sentit al meu sacrifici. Necessit salvar el meu nom, i això just pot esser des de vós. Tia Andreua, guardau-me bon record. Entre les vostres veritats més sagrades, teniu-hi aquesta que us don de la meva vida, i feis-la córrer als vostres: just som culpable de la meva mort.

»Jo sé que teniu un fill. No l’he arribat a conèixer, però, si és fill vostre, ja compta per a mi. Per la sang meva que ell porta i que jo duc d’ell, per aquella escopeta amb què a mon pare li esbucaren la fesomia, per l’amor tot de Déu: parlau de mi al vostre fill, parlau-n’hi des del mateix instant que aprengui a bescanviar paraules amb vós, quan encara no sàpiga el nom de les coses que tengui més a l’abast, passau-me al davant, tia Andreua: parlau-li de mi. I vós, acostumau-vos amb ell a no empegueir-vos de dur el meu llinatge. Deixau-me moure per dins ca vostra, deixau-me sobreviure per les cadires de boga de la vostra cuina, deixau-me fer família amb tots vosaltres. Sols no m’haureu de fer plat, i no vos vull fer nosa.

»Mirau: ara mateix, la porta de la meva cella s’ha mig obert i una veu m’ha demanat si necessitava res. He dit que no, ja ho veis, a l’hora en punt de necessitar tant de vós. Són les atencions darreres que ells me tenen. Teniu-me’n una vós, que duri tota la vida. Quan us deman la paraula, sé que us deman, en aquest punt que som, molt més que si aquell dia hagués gosat demanar-vos el cos. Massa ho sé jo, que tot quant visc és com és per mor d’un joc meu de paraules. Allò que ningú no podia fer, ni Déu, tornar els fets enrere, ho vaig assolir jo just amb paraules. I, d’aquesta manera, el qui havia assassinat, mercè a una paraula meva, va deixar d’haver-ho fet. I el qui tenia el nom que produïa el vòmit dels seus parents els va baixar fins al cor. I jo, pobre beneitet que just me deixava dur, vaig fer meves totes les malifetes dels altres, just amb paraules. I de sobte, just per les paraules, resultà que som un monstre que mereix la mort.

»Ja està bé així. No me’n pened, d’aquest joc de mans, d’aquest joc d’idees. Però amb la condició que no sia en va, tot això que he fet. Me podríeu parlar de la bellesa del sacrifici ocult: ja sé que no ho fareu i que això és lluny del vostre món. Però no és gens lluny del meu i, perquè sé que hi entenc una mica, vos puc dir —amb el cop de lliure que me dóna el començar a veure les coses des de la part que no mostren, des de l’altre món— que sacrifici ocult és sacrifici inútil. Digau-ho, tia Andreua, de part meva al vostre fill. Tota la vida he pugnat per surar, i ara, quan ja ni dubtes no puc tenir del meu fracàs, veig com la cosa més clara que és necessari que cada gest, cada passa nostra, tengui un sentit pràctic, i que, quan no en tenen, el gest i la passa són un pecat. Us ho dic jo, precisament jo, que ara som més vell que vós perquè la vida només es pot mesurar des de la mort i jo la tenc arran. Qui no se salva ell afona els altres. I és per això, perquè ara ho sé cert, que acut a vós, en aquesta hora de ja no perdre temps. Vós, que un dia em contàveu que us agrada contemplar la mar, heu vist que les ones, en trobar tenassa, s’hi ajacen damunt i, sense gens de renou, hi llisquen inacabablement, mentre hi ha tenassa. Es la seva manera d’entrar dins l’infinit. Vós m’entendreu, tia Andreua, si us deman que volgueu ser per a mi com una tenassa.

»Si anau pel Pedregar, cercau la clau dins l’aljub. Jo la hi vaig tirar, perquè encara creia que podem fugir dels llocs. No hi he tomat mai més, però no n’he pogut fugir mai. Que tot allò sia vostre: ho vull així i així ho escric, de lletra i puny, com a testament. No consent que us pugui pertànyer per una llei i raó de parentiu: rebeu-ho de la meva mà. Es tot quant us puc donar, en canvi d’aquesta olor de garrofes i de civada que eixereix la meva existència fins al darrer moment. Ja manca poc. He d’acabar. Vaig fer allò que em calia fer.

»El que més greu me sap és que vós no hi sereu.

»Us bes la mà, ben devotament: també la sé de memòria. Adéu, cosa que més he estimat.

»Andreu Milà»^[1]

b

(La mare)

Pensar, Déu meu, que a la vila ho vaig fer tot, diumenge al matí, excepte comanar les misses. I no és que me mancàs temps. La cosa greu és que no hi vaig pensar. Voldria que no fos pecat, tenir un descuit així amb les coses sagrades, i que el que de bon de veres compti sien les intencions, que, en el meu cas, són millors que bones. Però sé que vaig pensar en tota la resta, fins i tot a dur el rodet de fil blau per a brodar les lletres a les coixineres noves del nin. Tampoc em vaig oblidar de passar per l’apotecaria, a dur el remei de les meves cames, que, si no el prenc, se’m posen feixugues. Això de recordar-me just, just de les meves coses deu ser supèrbia. Estaré tres dies bevent-me la llet sense gens de sucre.

EL sen ens toma vell, s’esbuca de pertot. Fa dos dies que va orinar dins el llit. Jo vaig fer com de no haver-ho vist, pobre homenet, i no vaig dir res, però mentre ell era fora vaig assolellar el matalàs, fins a entrada de fosca, a darrere les cases. I aquest matí m’ha demanat quina hora era més de quatre vegades, ell que mai no ho demanava i sempre li havia bastat treure el cap a la carrera, fes sol o no, per assabentar-se’n sense dir res. Que em demanàs l’hora m’ha sorprès talment com si l’hagués vist entrar duent corbata. Deu ser que ara ja pensa qualque vegada en la mort i comença a aprendre de mesurar el temps d’una manera més primfilada.

Ara que em recorda, no m’agradava gens així com mirava la més magreta de les figueraleres. No la voldré pus mai. No és que la feina li retés poc, però m’inquietava la manera travessada com es mirava el meu home. No vull pensar malament, però les dones trapasseres són una mena de bestiar que, per ca nostra, no en vull ni sentir el remuc. Val més reblanir les buranyes abans que no sia massa tard, i jo ja m’entenc. Els homes, davant les dones, tenen el cap consentit, i del meu, encara que ara per ara me’n fiï, encara en duc mitja nafra de quan les dues Copets l’engaliparen. Va mancar prim que no hi hagués un sarau, perquè ni ell ni elles semblaven massa disposats a guardar respecte, de la mica de parentiu que es tenen. Si no me n’arrib a assabentar abans que fos massa tard, no sé si aleshores seria jo la qui aniria d’una finca a l’altra, de figueralera.

Ara ja fa dies que el cocouer havia d’haver passat. Si n’està un grapat més, hi haurà dos o tres paners d’ous dels quals jo no voldria respondre. Ja se n’avendrà. Jo els hi donaré per bons, perquè bons ho són, ara per ara, i si ho deixen de ser, culpa seva serà.

No hi ha nit que no sien ben prop de les onze, quan me puc adormir, tantes són les coses que me preocupen. I si no fos perquè vaig cansada, crec que, un dia sí i l’altre ja ho crec, sentiria cantar les dotze pel rellotge de baix, que, per cert, demà li hauria de pensar a donar corda i avançar els deus minuts de cada setmana, ja que diumenge no hi vaig pensar. I, ara que ho dic, això em dóna consol pel descuit de les misses. Havent-ne fets d’altres, així, segur, no és pecat, ni dels venials. Per paga, no hi ha qui dormi, sentint de tant en tant aquest tirs espaiats que es disparen a lluny, sobretot si hom hi té família embolicada, com ens passa a nosaltres. I quan no en sonen de bon de veres, per dins el cap me retronen els que he anat sentint durant tot el dia. Quan pens que, just per un any, ens hem escapat que no ens mobilitzin el nin, n’estic contenta, d’haver festejat tant de temps. Si hagués tengut la frisor que tenen altres, qui sap si ara el tendria més gran i vestit de soldat i cada tir que sona me semblaria que l’ha d’haver ferit a ell, irremeiablement. Sols no hi vull pensar, tornaria boja. I ara més que mai, quan ja no en puc tenir més, de fills.

I la regada a migdia, als cossiols de la porxada, qui la donarà, si ens en hem d’anar?

Voldria que la Mare de Déu del Puig fes un miracle: ella que ho tendria tan bo de fer!

Avui o demà, naixeran anneretes.

c

Les llandes de ferro ja no sonaven sec i, en lloc de la veu de les ploradores, se sentia un remoreig inquiet de gent que amb prou feines assolia de mantenir el respecte.

Després de les primeres gotes, que, aquí i allà, adesiara, esclataven rodones, grosses, sucoses, senceres, com estranyes fruites transparents retudes de madurament, havia encetat la brusca, primfilada, eixerida, gairebé alegradora. Havia durat ben poc. Encara semblava un xic tombada cap a tramuntana aquella moradura del cel que, així com pujava, s’ennegria per moments, i l’aiguat ja deixava sentir la seva presència.

En un breu instant, tot l’enginy pagès va oferir, consumat, el bell espectacle del tranc. Malgrat la imprevisió, del fons dels carruatges anaren emergint les respostes més inversemblants i variades a aquella manera de diluviar. Tot i que les solucions no abastaven per a tots, ningú no es va desviar de l’acompanyament cap a cercar sopluig.