EL PALAU DE LES PARAULES

Des del principi dels temps, al Palau de les Paraules hi anaven els poetes per buscar els mots que els ajudarien amb els seus versos. La gent caminava durant molts dies per arribar-hi, i un cop allà quedaven fascinants per aquell palau tan gran, tan blanc, tan lluent… Aleshores hi entraven amb molta cura perquè les paraules eren fràgils com les bombolles, i descansaven. Si queia una paraula a terra podia esmicolar-se en mil bocins.

Tothom hi era benvingut: els científics, els periodistes, els actors, els estudiosos… Sovint al palau s’hi feien festes plenes de rimes i les paraules més noves es barrejaven amb les paraules més velles, i les lletres, si se sentien prou inspirades, ballaven juntes llargues estones al ritme de la música, i formaven paraules inventades divertidíssimes.

Però a uns quants quilòmetres de distància, enllà del Bosc de les Faltes d’Ortografia, els barbarismes estaven cada cop més enfurismats. Havien proclamat com a líder el monstre que no tenia nom, perquè cap paraula no gosava anomenar-lo, no fos cas que acabés devorada. I ben endins del Bosc de les Faltes d’Ortografia, els barbarismes havien perpetrat un pla malèfic per acabar amb l’idioma.

Va ser llavors quan els apòstrofs, diminuts però imprescindibles, es van encarregar de tenir cura dels mots i van ser els primers a alertar les paraules més velles que el () tornaria.

Aquell parèntesi no duraria per sempre i necessitaven, urgentment, ajuda. Per aquest motiu, van escollir la Noa, pel que significava el seu nom. Ella havia d’aconseguir vèncer el maleït monstre i, per fi, les lletres podrien tornar a ballar i les paraules a rimar-se.

Potser els apòstrofs van arribar massa tard, perquè mentre la corda de la Noa es trencava i queia precipitant-se cap al fons marí, el monstre havia destruït el parèntesi. Així que ara rondava lliure per tot l’idioma. Si volia guanyar-lo, l’havia d’anar a buscar al seu refugi. Al bell mig del Bosc de les Faltes d’Ortografia, on sempre és de nit.

Potser li serviria d’ajuda per agafar forces, arribar al Palau de les Paraules. Però com s’ho faria? Com podria arribar-hi si la corda s’havia trencat? I si la W surava cap a la superfície del llac, però ella s’hi enfonsava…?

Res de tot el que va passar a continuació hauria estat possible sense un poeta. Sense ell, la nostra història s’hauria acabat en aquest punt, que per art de màgia seria un punt final.

El Poeta, fugint també dels barbarismes, i perseguint la inspiració, havia acabat al Llac de les Lletres per prendre una mica el sol i posar-se ben morè. Va ser llavors quan va sentir les exclamacions de l’Home Superlatiu i les frases inacabades de la Dona dels Punts suspensius… Què passava? S’hi va acostar i va veure una colla que mirava l’aigua del Llac amb cara de pànic i una corda trencada a les mans. El Poeta no s’ho va pensar dues vegades. Ell tenia un poder especial, sabia ajuntar dues paraules i que d’aquell misteri aparegués alguna cosa nova. No es va treure ni la roba, va capbussar-se a l’aigua i ningú no sap què va passar.

Tampoc ho va saber la Noa, que va perdre el coneixement i quan el va recuperar ja era a les escales de l’immens Palau de les Paraules. La llum de les parets altes, amb les portes transparents perquè ningú no pogués amagar-se de ningú i les primeres clarors del dia la van despertar.

—On sóc? —va preguntar sense entendre res.

—Al Palau de les Paraules —va respondre el Poeta que la mirava assegut al seu costat amb un somriure.

—Però si era al Llac de les Lletres…

Amb la seva inspiració i les rimes, el Poeta havia aconseguit trobar la nena pèl-roja dins del Llac de les Lletres i havia descobert una drecera, perquè les paraules sempre salten d’un lloc a un altre, sempre tenen un sortida secreta. Ell sabia d’un túnel secret que duia directe des del llac fins al palau…

La Noa estava embadalida mirant el reflex de la llum als vidres.

—Ets un rimaire? —va voler saber.

—Poeta —va aclarir ell.

I ajudant-la a aixecar-se, varen començar a passejar pel palau.

La nena feia estona que havia deixat d’escoltar els versos del Poeta. I mirava al seu voltant, mirava com les paraules reposaven en pots i vitrines. Algunes semblaven pansides, d’altres encara podien brillar. Això és el que passava amb les paraules quan ningú no les feia servir, que deixaven de brillar. La Noa va sentir una tristesa ferotge per tots aquells mots.

De sobte, es va aturar per contemplar la vista des d’allà dalt. L’horitzó es cruspia el sol. I se li va escapar un petit somriure davant de tanta bellesa.

—I què me’n dius?

Per què somrius?

—Què? —L’última rima del Poeta l’havia tornat a la realitat.

El Poeta la va mirar amb el rostre seriós, era la primera vegada que ho feia:

La va abraçar molt fort i va girar cua, com si hagués acabat de pronunciar l’última paraula. El poeta se’n va tornar cap a la seva habitació per escriure els versos del dia i la Noa va veure com a la porta principal l’esperaven els apòstrofs, tan menuts i amb aquell riure tan escandalós. Va fer un salt d’alegria i va començar a córrer. Per fi, algú conegut en aquell món tan boig! Per fi hi havien arribat! Feien cara de cansats, però estaven molt feliços de veure la pèl-roja.

—Ja se’n va el Poeta? —va dir un apòstrof brandant el cap.

—Sí —va respondre la Noa, feliç de veure els seus amics—. Pot rimar molt, però és difícil de seguir…

—A alguns poetes els agrada complicar-se la vida, no ho poden evitar.

Després de les abraçades, els apòstrofs la van acompanyar fins a un dels passadissos. El segon Apòstrof —la nena els anomenava així perquè era molt difícil diferenciar-los—, li va recomanar que agafés un parell de paraules, que li anirien molt bé i podrien ajudar-la… La Noa va dubtar uns segons, era important triar-les bones. Els apòstrofs van observar pels vidres com el sol començava a desaparèixer en l’horitzó. I la nit començava a escampar-se per tot el palau.

La nena pèl-roja, ja havia triat:

—«Sorpresa» i «resistir». Uau, un verb!

—Hem vingut a buscar-te Noa. Ens encantaria que poguessis quedar-te més temps aquí.

—Sí, ens encantaria. Però…

—Però no podrà ser…

—Estàs preparada? —li va demanar el primer Apòstrof.

—Ja?

—Sí… —van respondre tots dos alhora amb la veu trista.

—Però si encara no he trobat la meva paraula preferida…

—Tant se val. No hi ha més temps. El parèntesi s’ha esberlat. I el mons… i el… ja fa de les seves.

A la Noa li hauria agradat molt quedar-se més temps en aquell palau. Poder jugar amb les paraules, que la majoria són molt divertides, llegir-les, rellegir-les, recitar-les en veu alta i, qui sap, fins i tot fer-se amiga d’algun poeta. Però els barbarismes, tal com li havia rimat el poeta, farien tots els possibles per atrapar-la. Ja havien saquejat els grans magatzems, havien entrat a les cases dels verbs, destrossat pobles sencers d’adjectius i fins i tot torturat a tothom que creien que podia ser sospitós.

—És terrible! —va exclamar la nena, esgarrifada.

—No et refiïs de ningú… —li va aconsellar el segon Apòstrof.

—Vés-hi tota sola! —va afegir l’altre.

—Ara hauràs de travessar el Bosc de les Faltes d’Ortografia… I com més a prop hi siguis més de nit serà. On viu el monstre sempre és de nit.

Quan un acabava una frase, l’altre en començava una de nova.

—Nosaltres portarem unes quantes paraules cap a un refugi que no et podem dir…

—Ah, i sobretot: sempre amb el llibre blanc i la imaginació. No pateixis per la teva paraula preferida, ella et vindrà a buscar.

Tenien raó. No podia perdre més temps. Ja era de nit, potser faria fred i passaria gana, però no podia quedar-se allà esperant que el temps passés amb els barbarismes encalçant-la, els tenia molt a prop. Es va acomiadar dels apòstrofs, abraçant-los amb cura de no esclafar-los. Després va mirar cap a l’horitzó tot negre i va prometre’s que faria el que calgués per vèncer el monstre.

Havia d’estar preparada per a tot, perquè aquella nit començaria la lluita final.