EPÍLEG

EMOCIONS A FLOR DE LLAVI

Tornant de Brussel·les el dia 5 de desembre del 2012

Si puc seguir amb els símils, podria dir que ens trobem en ple vol. Volem cap a la llibertat, i acabo recordant les emocions d’un viatge per l’aire.

Perquè realment el nostre país està en una situació de tensió emocional que podem comparar amb les que es viuen en moments de canvis importants. Ens sentim una mica com ens passa a la vida personal quan apareix o desapareix del nostre entorn immediat una persona, o quan es produeix una circumstància que trasbalsa el nostre equilibri sentimental. Quan ens enamorem o quan decidim trencar una relació, quan iniciem una nova feina o quan canviem de lloc de residència; fets que poden ser positius o que poden ser problemàtics, però que ens fan sentir que estem canviant, uns fets que ens transformen i després dels quals ja no serem els mateixos que érem abans.

Quan ens passa això, totes les sensacions es fan més vives del que és habitual, les emocions són més fortes, i no tan sols les que estan directament relacionades amb el fet concret que ens trasbalsa. Veiem els amics, anem a la feina, vivim la ciutat d’una manera diferent; ens relacionem amb l’entorn amb una intensitat més elevada. També reaccionem de manera més exagerada davant d’una obra d’art o ens emocionem més fortament sentint una determinada música. Estem més sensibles, som més receptius.

Aquest estat emocional d’una excitabilitat més fàcil el podem observar avui en la nostra vida col·lectiva. Veiem com persones desconegudes se saluden i es desitgen que «tot» vagi bé, ens preguntem els uns als altres si aquesta vegada «ens en sortirem» o remarquem que mai no ho hem «tingut tan a prop». No calen explicacions, és ben clar a què ens referim: a la independència de Catalunya. Tenim la impressió que qualsevol ocasió és un pretext per recordar i compartir el que ens està passant, el que desitgem que ens passi.

Al final d’una conferència sobre el tema més allunyat, no és estrany que algú pregunti en quin punt som del camí cap a la independència i ja no diguem quan ens trobem en alguna de les múltiples xerrades que, en tot el territori del nostre país, es fan sobre «el tema». Les aproximacions són moltes i molt variades, i també ho són els innumerables conferenciants; som molts els que ens hem posat a debatre sobre el futur immediat del nostre país.

M’agrada explicar un exemple concret i certament exagerat del que estic comentant. A l’avió en un vol de Charleroi a Barcelona, ens hi trobem la petita delegació d’Òmnium que hem passat dos dies a Brussel·les i un grup de jubilats que tornen d’estar-ne cinc a Bruges. En el seu viatge, els amics jubilats hi havien inclòs una sorpresa, que consistia en un concert amb què els havia obsequiat un quartet de corda, de manera que els joves músics i una soprano tornaven amb el grup.

Durant el viatge, parlo amb els veïns de seient, que em reconeixen com una cara visible d’Òmnium Cultural, ens expliquem què hi hem vingut a fer i què fem en la vida quotidiana. Ràpidament la conversa se situa a analitzar com avancem. És clar que no hi ha cap dubte del que volem dir quan parlem d’avançar! Quan valorem els resultats de les eleccions del 25 de novembre passat, per exemple, també és ben clar que el que ens interessa als uns i als altres és comptar els escons i constatar que hi ha una àmplia majoria sobiranista al Parlament. Volem assegurar-nos de quina és la disposició dels diputats que ara ens representaran.

I vet aquí que una intrèpida jubilada expressa una idea: «I si cantem Els segadors?». «Ara, en ple vol?», li pregunto. Aleshores és quan em diu que porten amb el grup una soprano molt bona i davant d’aquest argument contundent ja ens teniu a bona part del passatge entonant l’himne nacional sota el somriure d’un assistent de vol. Com que som en un avió de Ryanair, i és conegut que els irlandesos canten en tota mena de situacions i circumstàncies, la cosa no els va semblar especialment exòtica.

Em va semblar clar que érem davant d’unes emocions que surten com pel sobreeixidor d’un dipòsit que és ple a vessar. Emocions compartides que ens fan sentir més i més propers els uns als altres.