Ens n’hem allunyat un moment per tal de veure’l més bé, d’abraçar amb un sol cop d’ull les fites més o menys importants de la seva vida durant aquests nou anys llargs de la seva ascensió lenta, de la culminació aparent d’un aprenentatge que no s’acaba mai tot i que les trampes sempre són les mateixes. Ja no cal que ens preguntem si existeix, si ha existit, si és una entitat independent o una criatura amb la qual m’identifico, narrador doncs i protagonista alhora d’una història inventada que té les seves arrels en la realitat. Ara s’alça del llibre amb un contorn propi, immergit en la nostra circumstància i compromès com tots nosaltres en un seguit de combats que l’han anat fent allò que és, l’home de trenta-cinc anys assegut en la seva habitació de la plaça de Letamendi, amant pretèrit d’unes dones que se li han escapat dels dits, autor d’un seguit de llibres on encara no ho ha dit tot i complicat en tot d’activitats que li han valgut haver-se d’encarar repetidament amb la policia i, una vegada, amb el jutge, que el va absoldre per falta de proves decisives.

S’instal·la doncs en la vida de cada dia i, al seu entorn, hi ha un ambient, un clima en el qual participa, al qual contribueix amb la seva existència i el seu fer d’home que ens permet de tenir-lo per amic o enemic, de definir-nos en relació a ell —com ell es defineix en relació a nosaltres, els seus veïns, els seus conciutadans, els seus còmplices i ara espectadors d’una intimitat que també és la nostra—. L’entenem en la mesura que ens entenem i té exactament, en el llibre, les dimensions i la densitat humana que li donarem en jutjar la seva vida privada o la seva actuació pública. Tal com fem amb el vivent, i potser amb més coneixement de causa, car ací el despullem, es despulla; ell mateix ens ha arrossegat, m’arrossega, cap a les profunditats on, encara que em calgui interpretar-lo, m’obliga a fer-ho d’acord amb una imatge coherent, amb un context conegut. En són testimoni els atestats policials, les cartes que conserva d’algunes dones que ha estimat, els llibres, tots els rastres que vulguis o no deixa darrera seu l’home que té una activitat, exerceix una professió o ofici, es relaciona amb els altres, viu simplement entre els seus semblants en lloc de refugiar-se en un desert on d’altra banda també restaria, més fugisser, més deleble, el senyal del seu pas en la sorra, de la seva mà en la pedra on gravaria potser el seu nom o el del seu país, qui sap si el del seu Déu.

Els rastres abunden, de vegades gairebé són excessius, i ens guien, ens orienten pels meandres i giragonses de la personalitat projectada contra un fons ciutadà, d’homes i de dones que es mouen parcialment al marge i, de tant en tant, surten de l’anonimat, de la boira confusa, de l’abundància de cares i de gestos, per enriquir-se o enriquir-lo i, en el pitjor dels casos, per establir un contacte que, un moment, uneix dues soledats, com s’esdevingué amb la Magda, la qual, una tarda, va haver-lo d’esperar prop de mitja hora abans que ell pogués desfer-se d’en Cirera gran, que li havia dut un paper a signar i es va entretenir a recapitular tots els moviments reivindicatius de l’any, des de les protestes obreres de Madrid i la detenció de més d’un centenar de membres de les Comissions Obreres de Catalunya, fins a l’actitud dels estudiants que només reconeixien els representants elegits democràticament per llurs companys i la marxa de l’abat Escarré, pràcticament foragitat pel govern a conseqüència d’unes declaracions a «Le Monde». En Cirera havia anat a acomiadar-lo amb el seu germà, un professor que l’any següent seria expulsat de la Universitat de Barcelona amb seixanta-set companys més i autor de centenars d’octavilles clandestines que ell, en Ramon, identificava fàcilment pel seu estil pintoresc i saberut, falsament espontani, car ell mateix una vegada li havia dit:

—Em costa molt, d’escriure aquestes coses. Cada cop que n’he de fer una, suo sang.

Ell se’n va riure:

—Ja no us en quedaria. Estic segur que sou el pamfletaire més prolífic de la clandestinitat.

—Què he de fer? M’ho demanen i no m’hi sé negar… —i semblava que s’excusés.

—Quan això acabi, n’haurem de fer un volum —va comentar en Ramon, lluny de sospitar que l’altre Cirera tenia projectes més ambiciosos—. Seran peces històriques.

—Sí, però d’on les traurem? Jo no les conservo pas.

—Jo, sí.

De primer les feia circular o les esquinçava, però després se li acudí que valia la pena de recollir-les de cara a una futura història dels moviments de resistència tot i el perill a què s’exposava si el seu dipòsit queia en mans de la policia. L’havia canviat més d’una vegada de lloc i en aquell moment la maleta era a casa d’un familiar d’en Sensada que mai no s’havia ficat en res, d’on passaria aviat a casa de la Magda, la desconeguda que aquella tarda, en deixar-lo en Cirera, ell va identificar pel llibre que duia a les mans, o, més bé, que era sobre la taula, d’on el va agafar somrient mentre la mirava: molt discretament pintada, amb un toc als llavis i un altre a les celles, un xic angulosa de cara, però atractiva per la forma del nas, pels ulls d’un negre blau, per l’elegància del cos assegut i projectat endavant, darrera les sines puixants però sense èmfasi, sobre les cames encreuades, fines i de turmell potser excessivament delicat que contrastava amb el volum aparent de les cuixes.

—Clara, oi? —va dir, i s’assegué a l’altra cadira.

—L’he conegut de seguida —féu ella—. S’assembla molt a les fotos d’alguns dels seus llibres —afegí puerilment, i ell va adonar-se que estava nerviosa.

—No volia fer-te esperar —la tutejà—, però m’han entretingut. En general, sóc puntual a les cites.

—No hi fa res. Estava segura que vindria.

—Em costa de tractar la gent de vostè, sobretot quan són joves —va dir-li—. Però hi ha d’haver reciprocitat. Sempre que no et molesti, és clar.

—No, jo també els hi tracto, però vostè, tu… Vull dir que com que ets un autor i tot això…

En Ramon va fitar-la amb més atenció mentre es treia un paquet de cigarrets.

—Saps que no t’hi assembles gens, a la Clara? S’entén, a la Clara que jo m’imaginava en escriure el llibre.

—No? Com és, ella?

—Rossa, ja ho saps, i té els ulls més negres i la cara més aviat rodona, plena. Tampoc no és gaire alta, i tu em sembla que sí que ho ets.

—Faig un metre seixanta-vuit —va riure la noia.

—Com jo, doncs. Ja veig que no portes talons.

I tots dos desviaren els ulls cap a les sabates blanques i còmodes, senzilles, d’on ell els tornà a alçar fins a la seva cara.

—En canvi potser us assembleu moralment, si la vostra història és la mateixa.

—Gairebé la mateixa. Ja et vaig dir que el final era diferent.

—Però vas tenir un fill com ella? —La noia va desviar els ulls i la cara va canviar-li lleugerament de color; immediatament, en Ramon va afegir—: Si no me’n vols parlar, no me’n parlis. Encara que ens hàgim trobat per això, no hi tens cap obligació.

La Magda mormolà:

—Em semblava que seria més fàcil…

—No et preocupis, me’n faig càrrec. Al capdavall sóc un desconegut.

—No és això. No sé per què vaig telefonar-te, si vols que t’ho digui. Acabava de llegir la novella i estava tan impressionada que, sense reflexionar en el que feia… I després m’he anat comprometent. De vegades sóc massa impulsiva.

—No sempre és una mala qualitat. En aquest moment, jo diria que és bona. M’agrada haver-te conegut.

—No ho sé…

—Ets casada?

—No.

Dues taules més enllà s’havien assegut ell i la Roser el darrer dia que es van veure, però ara s’adonà que hi podia pensar sense sentir-se ferit, més comprensivament que aleshores, quan estava tan encadenat a la seva carn, a les delícies d’aquell cos, que li semblava que l’estimava. El temps, un any, havia anat demostrant que no. Gairebé imperceptiblement, se li va escapar un sospir i va girar-se de nou cap a la seva companya d’avui, que deia:

—Tu tampoc, oi? Ho sé per la biografia que solen posar a les cobertes dels llibres. Vols que et digui una cosa? Jo, quan era joveneta, també volia escriure. I en algun lloc de casa encara hi deu haver algun conte que vaig fer. Però de seguida em vaig adonar que no servia. Es necessita molta força de voluntat i molt talent.

—No —va contradir-la ell—. No és qüestió de talent.

—Jo trobo que sí. I s’ha de tenir molt despert el sentit de l’observació. Jo sóc distreta, com la teva Clara.

—La meva Clara! —va somriure en Ramon—. És distreta? Ja no me’n recordo.

—Sí. O potser una mica atabalada. És clar que s’explica, perquè només veu una cosa, el seu padrastre. Després canvia una mica.

—I tu, has canviat, després?

—No ho sé —i va envermellir lleugerament—. Si vols dir si encara hi penso, en ell, la resposta és que no. A més, és mort.

—És mort?

—Sí, ell i la mare van morir en un accident de cotxe. I el nen també.

—En el mateix accident? —s’estranyà en Ramon.

—No; el nen, en néixer. No ho ha sabut mai ningú, que el vaig tenir. A casa ho van amagar tot discretament i, al capdavall, només vam estar plegats vuit mesos, encara no.

—Hi vas tornar, a casa teva?

—No. Fins que es van morir, ara fa prop de tres anys.

—I quants en tenies, quan et vas escapar amb ell?

—Era més jove que la Clara: vint-i-dos. Ella en té vint-i-cinc, oi?

—No, també vint-i-dos, si no ho recordo malament.

—Em semblava haver llegit que era més gran…

—I el teu padrastre?

—Trenta-sis, trenta-set… Una cosa així. Però no ho aparentava. Era un home molt atractiu, però una mica poca-vergonya, com l’altre.

—És veritat que m’havies dit que vas viure amb un altre.

—No, no! Viure, no! —va protestar la noia—. Es volia casar amb mi. Però anava pels diners.

—Ets rica, doncs?

Es va arronsar d’espatlles, entre desinteressada i insegura, i digué:

—Segons el que entenguis per ser ric. La meva mare era d’una casa de propietaris i després va invertir diners en unes indústries metal·lúrgiques, suposo que per consell del pare, que era enginyer. Dic jo, perquè ordinàriament no li’n feia gaire cas; vull dir en coses de diners. Ell sempre vivia una mica als núvols, preocupat pels problemes de la seva feina. Es va morir encara jove, quan jo tenia disset anys. Vaig tenir un disgust quan ella es tornà a casar, i em penso que va ser per això que li volia prendre en Ricard.

—No l’estimaves, doncs?

—M’atreia, sí, però tant com estimar-lo… Sé que no hauria estat feliç, amb ell.

—Perquè era un poca-vergonya?

—Per tot plegat. O potser és que no he nascut per ser-ho. De vegades m’il·lusiono, com qualsevol noia, però després… Mai no ho he estat, de feliç; ni de petita. En mi es diria que pesen més les desgràcies que les alegries.

—A mi em sembla —va dir en Ramon— que s’ha de tenir molta capacitat d’il·lusió per escapar-se amb un home que té quinze anys més i avenir-se a ser la seva amant. Eres verge, aleshores? —preguntà amb tota naturalitat.

La noia va encongir-se amb un gest gairebé poruc, com si volgués desaparèixer, i va parpellejar, sense saber on reposar la vista, tot d’una desconcertada, a punt d’ofendre’s, i ell, que se n’adonà, va continuar contemplant-la sense excusar-se, encuriosit, amb la barbeta damunt els artells de les mans encreuades al seu davant.

—Jo… —va glopejar una mica de saliva, com si les glàndules n’haguessin vessat massa i li fos difícil d’empassar-se-la. Amb una mica de retard, la pell de les galtes se li acolorí lleugerament, potser no ruboritzada del tot, únicament enfosquida com sota un canvi de claror—. Bé…

—He estat impertinent —féu aleshores ell—. De vegades sóc una mica brutal.

Ella intentà de somriure i, ingènuament, contestà:

—És que no hi estic acostumada. Mai no m’ho havia preguntat ningú, això. —Va respirar a fons i digué—: Sí, ho era.

—No hi ha cap motiu per avergonyir-se’n. Als vint-i-dos anys ho són encara moltes noies, si no s’han casat.

I casades i tot, podria haver afegit en pensar en la Roser, que havia començat per mentir-li sobre les causes de la seva separació del marit sense que a ell se li acudís mai que seria el primer de fer-la sentir-se dona i després, en saber-ho i presenciar els seus transports, convençut que seria la seva amant definitiva, amb la qual compartir-ho tot llevat d’una comunitat física d’existència que ella no acceptaria si li ho proposava.

Només en això no s’havia enganyat. Prou podia haver-li escrit una lectora que comprenia les dones, certa mena de dones; les que l’atzar li havia fet conèixer i estimar devien ser de l’altra classe. O potser cada dona era una classe per ella mateixa, un món inèdit que calia descobrir, colonitzar, i al capdavall per sentir-se’n sempre una mica defraudat.

Com el defraudarà la Magda, que ara, en aquest moment, al bar on van partir peres amb la Roser, comença la seva relació amb un engany. Ho sabem, però ell ignora que la noia no ha tingut mai cap fill, que no s’ha escapat amb cap padrastre, que de fet la seva mare no s’havia tornat a casar mai. Ara el seu desconcert, aquell enfosquiment de les galtes que no arriba a rubor i el parpelleig nerviós tenen un altre sentit, el sentit que ell sabrà donar-hi al moment degut, al cap d’unes setmanes, quan la noia el rep a casa per primera vegada.

Va ser un dia de finals de novembre, quan ja fresquejava, i al pis no hi era sola, sinó amb la criada que va servir-los el te en un menjador amb tribuna, massa ple de mobles, i massa grossos, de cortinatges i de bibelots que criaven pols pels racons, a la vitrina, damunt el bufet majestuós dreçat en un pany de paret entre dues teles que semblaven d’en Nonell i no ho eren; quadres tan anònims, malgrat la firma, com els que ornaven els altres murs tant del menjador com de les estances de la casa que ella li féu visitar. Les catifes eren gruixudes però ja una mica esfilagarsades, els llums nobles i feixucs, les portes gruixudes i lentes.

Va tenir immediatament un gest de defensa i, sense pensar-s’hi, es va descordar el botó del coll i s’afluixà la corbata davant el seu esguard desaprovador de noia acostumada als convencionalismes, a un ritual que ell no respectava, que trencava amb cada paraula, amb cada gest, i que esmicolà del tot quan canvià de seient i va besar-la.

Molt de temps després s’havia de confessar que, a la insabuda, tenia ganes de sobtar-la, de dur-la cap als verals de la inseguretat, perquè aquell dia encara no se li havia acudit que, en el fons, ella no hi vivia gens, de segura. Seguia una norma, una trajectòria, un costum que havia vist i que respectava per inèrcia, però en algun lloc les coses s’havien torçat, o no havien acabat de completar-se. Faltava un marit i, per tant, ella havia hagut de durar en un viure provisional que li creava tensions i problemes ben allunyats dels que en Ramon podia imaginar-se.

Ell pensava en el sexe, i no era això, o no era solament això. Sempre havia vist l’home com un marit, mai com un amant, i ho digué a la seva manera amb el temps, més enllà de la tarda sense sol del menjador on va besar-la i ella, quan intentà de separar-se, es va trobar amb un braç que la retenia perquè els llavis poguessin insistir sobre la boca freda, que, un cop alliberada, es va queixar:

—Per què, això?

—No ho volies? —digué ell.

—És clar que no!

En Ramon la llambregà, pensarós, amb dos dits entorn de la barbeta, encara assegut quan ella ja s’havia aixecat com per evitar-li la temptació de repetir el gest. No sabia si somriure.

—Però no ets una criatura —ponderà.

—No hi té res a veure.

—Seu —va dir ell, i allargà les mans cap a les seves.

La noia obeí com amb desgana i s’instal·là a la punta de la cadira entapissada amb el cos inclinat enrera, d’una manera poc natural. Ell continuava ullant-la i somrigué de nou.

—Em contestaràs sincerament una pregunta?

—Quina?

—No t’espantis. M’has contat tota la teva vida, i això no és pas pitjor. Digues, t’ha sorprès molt?

—Sí.

—No ho esperaves?

—No, t’ho asseguro.

—No vull dir ara, sinó quan fos, potser un altre dia, en un altre moment…

—No ho sé…

—Sigues franca —insistí ell—. Per què acceptes la meva companyia, per què me la proposes tu mateixa? Recorda que no sempre hem sortit plegats per iniciativa meva… Deus tenir alguna intenció.

Ella s’allisà una mica la faldilla i féu un gest amb els llavis abans de contestar:

—M’agrada que siguem amics, ves.

—I res més? —Va agafar-li altra vegada les mans i li acaricià el canell sense que ella s’hi oposés—. Res més, Magda?

—No ho sé —repetí ella.

—Sí que ho saps. Tots dos tenim trenta anys fets… —començà, i aleshores, tot d’una, va adonar-se que aquella escena era ridícula, que ella la feia estúpida amb les seves reticències, amb les seves reserves de noieta verge, i enretirà les mans, disposat a anar-se’n.

La Magda va llambregar-lo breument, desvià de nou la vista, i amb una veu curta digué:

—Ja m’ho temia que un dia em demanaries que fos la teva amant.

—Si no t’he demanat res! —protestà el noi, però ella prosseguí, com si no l’hagués sentit:

—M’ho vaig témer des del primer dia, quan et vaig contar el que m’havia passat.

—Però has continuat sortint amb mi…

—Sí. Jo et vull… d’una altra manera —acalà el cap.

Ell s’havia immobilitzat, esbalaït.

—D’una altra manera? —repetí.

La noia, però, ja renunciava a aclarir-ho, a expressar-se, si és que mai n’havia tingut la intenció, i al cap d’una hora, quan se separaren, en Ramon encara continuava una mica desconcertat per un silenci que ella pretenia que no ho era, per una actitud que li féu dir:

—No sé si ets especialment complicada o si he caigut en un món on desentono. —Uns mots que ella devia reflexionar a soles i que després, a la nit, van obligar-la a trucar-li a la dispesa per preguntar-li si encara estava enfadat.

Deixant de banda les dues o tres converses de temps enrera, quan ella s’havia identificat com la Clara de la seva novel·la, aquesta fou la primera de tota una sèrie que completava els encontres, les passejades, les hores perdudes en bars i cafeteries o, més rarament, en algun espectacle. De què li parlava? En penjar de nou l’auricular, no ho hauria sabut dir. Era una xerrameca una mica insubstancial d’on de tant en tant brollava una confidència, o un crit d’angoixa, com quan va exclamar:

—Em fa tanta companyia parlar amb tu!

I ell la veia sola en el seu llit, d’on li telefonava, de segur que ben arraulida sota els llençols on li hauria agradat de ficar-se ni que només fos per canviar de les noies que havien substituït la Narcisa, xicotes venals que comprava a tant la nit pels carrers baixos, prop de la dispesa mateix, en els locals remorosos de la dreta de la Rambla, sovint plens de mariners i de turistes. Hi acudia tard, passada la mitjanit, de vegades amb en Codina, que volia escriure una novel·la centrada en la prostitució.

A altes hores de la matinada, quan la clientela es fonia, es passaven llargues estones entaulats amb putes velles que els servien els tòpics de l’ofici o, si tenien més sort, amb un parell de mosses més joves a les quals pagaven religiosament una informació mentidera que després, un cop analitzada, el seu company, desolat, descobria que no li servia de res. Ell ho trobava natural, i li ho deia:

—Si en vols treure algun profit, has de viure en aquest ambient, convertir-te fins i tot en el macarró d’una d’aquestes xicotes, si cal…

Però en Codina no podia; tan capaç que era de bromejar-hi d’acceptar-les entorn d’una taula, com a companyes d’un espectacle o de ball, a l’hora de la veritat li feien una mena de respecte barrejat de repugnància i, com en Sensada, si bé per motius diferents, no havia anat mai amb cap. Preferia casades burgeses i avorrides de les que, més o menys dissimuladament, persegueixen artistes i literats, i corria la brama que hi tenia força èxit.

—No puc sofrir les presses, ni la idea que per a elles sóc un tros de carn, un john, com diuen els americans, que es vessa en una claveguera. No sé com tu tens estómac.

Perquè ell, moltes nits, el deixava per pujar a qualsevol cambra mal il·luminada on es quedaria fins l’endemà al matí, quan la dona, breument purificada per la dormida, encara càlida d’una falsa innocència recuperada amb els ulls closos, tenia un altre gest, una altra manera de fer l’amor, més cordial, alguns cops fins i tot participant-hi de debò i prou amansida per contar-li les seves preocupacions, si no amb la mateixa franquesa que havia fet la Carmina, amb prou de veracitat perquè en Codina, al qual transferia les confidències, les pogués aprofitar.

Només una matinada va convèncer-lo de fer tronc amb una noia que havia conegut al New York i, amb la seva parella, van agafar un taxi fins al Pes de la Palla, on es tancaren en habitacions contigües després d’haver fet tracte per tota la nit. Al cap d’una hora, però, una mà trucava a la porta de la seva cambra i, en obrir, va trobar-se amb la xicota, una rosseta jove i aparentment encara poc bregada, que exclamà:

—Se n’ha anat!

—Com, que se n’ha anat? Vols dir que no heu fet res?

No. El seu amic s’havia posat molt nerviós i, després de provar-ho dues o tres vegades, s’havia alçat i es vestí.

—T’ha pagat, però… —va preguntar-li en Ramon.

—Sí, això sí.

—No t’amoïnis, doncs.

—És que m’ha deixat amb les ganes! —confessà ella, i en Ramon va girar-se cap a la seva companya, que reia mentre li explicava:

—Aquesta no sap dormir sola.

Ell tornà a mirar-se-la, i la noia digué:

—No em puc quedar amb vosaltres?

—Que ho decideixi ella.

La xicota es va arronsar d’espatlles.

—Per mi… Dormiré.

Però no va dormir, entretinguda per les contalles de la seva amiga, que els explicà el capteniment d’en Codina:

—Per començar, ja no volia que em despullés i m’ha fet asseure a la seva falda per tocar-me les cuixes potser deu minuts seguits…

—I què té de particular, això? —va estranyar-se en Ramon.

—Res, si li hagués servit d’alguna cosa. N’hi ha d’altres, de capritxosos…

Però en Codina no ho era; si més no així ho deia i ho va repetir quan van parlar d’aquella experiència, l’endemà passat, a la dispesa on va anar a cercar-lo.

—No sé què em passa, amb aquestes noies. Hi ha homes que no ho poden fer amb cap més dona, cal que paguin per sentir-se engrescats, però a mi em passa a l’inrevés. Potser no és gaire normal, però…

—No em negaràs que la mossa que et vas endur s’ho valia —objectà ell.

—No dic que no. Per això m’hi vaig avenir. L’aparença no hi té res a veure, és la idea que me’n faig.

—La veritat —reflexionà en Ramon—, no entenc que, si ets d’aquesta manera, se t’hagi acudit d’escriure una novel·la sobre la prostitució.

Li ho havia dit altres vegades, des de bon començament, quan va veure com es captenia, la ingenuïtat amb què confiava que tindria prou amb quatre converses per ambientar-se, per comprendre aquella mena de vida, i l’amic li contestava:

—Pretenc fer un retrat com més exhaustiu millor de la nostra societat en aquest moment, ja ho saps. No puc, doncs, deixar de banda aquest món.

—I no t’adones que en donaràs una imatge falsa?

—No ho sé —es turmentava l’altre—. O, més que falsa, superficial. És clar que no cal viure una cosa per parlar-ne, per descriure-la… Potser n’hi ha prou amb tenir-ne un cert coneixement. Això em preocupa. Em sabria greu haver-hi de renunciar. Al capdavall les putes i el seu món juguen un gran paper en la vida de molts homes. Més que això: hi ha una forma d’amor característica de la nostra societat que s’expressa a través de la venalitat i que respon a d’altres renúncies que fa l’home modern —va encadenar aquell dia—. Vivim en una organització de compra i venda, com una mena de magatzems on res no queda fora de l’abast dels diners. O més ben dit, és com una fira, on es gitaneja amb els sentiments, amb les sensacions, amb la intel·ligència. De vegades els diners no seran diners, vull dir que hi ha altres monedes que circulen, però són això, monedes, i per tant en definitiva es compra i es ven d’una manera innoble. Dignitat, poder, glòria, prestigi, tot això és mercaderia de bordell que adquirim a canvi de concessions que ens empobreixen com a criatures humanes, que ens degraden com una noia a la qual paguem una nit d’amor… el que anomenem una nit d’amor i que només és una nit de sexe. Cal haver caigut molt baix per dir-ne amor. I hi hem caigut. Mira al nostre entorn…

Però en Ramon no hi estava conforme. Al costat de la societat que venia i comprava favors, de la mena que fossin, n’hi havia una altra que aspirava a una certa puresa i que estava disposada a no estalviar sacrificis per imposar una organització social on la venalitat ja no fos necessària.

—I tu ho saps perfectament, al capdavall formes part d’aquesta minoria. Ara parles perquè et sents molestat per aquesta experiència de l’altra nit, sobretot perquè s’ha fet pública.

—Com, pública?

—No ha quedat entre tu i la noia; me n’he assabentat jo.

—No hi té res a veure. Tu ja ho saps, com sóc.

—Potser sí. Però n’estàs totalment segur, tu?

L’altre concedí de mala gana:

—Aquestes coses sempre són desagradables, és clar…

No va voler tornar a repetir l’experiència i, al cap d’una mesada, quan va interrompre momentàniament el seu estudi d’aquell món alhora lamentable i pintoresc perquè se n’anava a passar tres setmanes a Londres, en Ramon va continuar en solitari les seves escapades nocturnes per uns barris que hauria pogut recórrer a les palpentes. Des dels temps de la Carmina, al capdavall no tan reculats, tot havia canviat una mica, hi havia més locals de diversió, les dones eren més cares, els mariners americans semblava que s’havien instal·lat en permanència a Barcelona, la moral convencional, ja prou malparada, es relaxava encara en els espectacles de cabaret, als night-clubs, a les boites, àdhuc al carrer, on nois i noies indígenes es besaven lliurement, si bé no amb la mateixa liberalitat que havia observat a París.

Menava una vida desordenada, doncs. No ens hi enganyem, en Ramon no és un purità, no ho ha estat mai, ni li agrada de fer-se l’hipòcrita, virtut burgesa per excel·lència, o de mutilar-se perquè ho exigeix el bon costum. El seu tarannà, naturalment, li ha valgut més d’una ensopegada; podríem recordar que, en més d’una ocasió, ha perdut deixebles quan uns pares espantadissos i puntals d’un món de frustracions han empal·lidit en assabentar-se que el novel·lista opinava amb una tranquil·litat esfereïdora que els impulsos bàsics de l’home, allò que encara el mou, són el sexe i la fam. Homes propietaris d’un niu d’amor on una noia engabiada i horitzontal converteix en vestits i joiells unes carícies balbes i dones marcides per una vida de continència obligada que acuden setmanalment al confessionari amb un grapat de somnis eròtics corrien a allunyar llurs tendres plançons de la influència perniciosa, amoral, del mestre que feia burla d’un amor sense abraçades i de les fidelitats en conserva dels benpensants que respecten la institució i menyspreen l’home. Ells li retreien mudament la indiscreció, i elles l’escàndol d’admirar-les en una versió lliure, desbocada i innocent: amants i no esposes. La seva vida, les seves idees eren un atemptat permanent a la família, a l’ordre establert pels antecessors.

Ni calia que ho digués. La seva actitud, els seus llibres, l’ànim desmistificador amb què s’adreçava als alumnes eren prou eloqüents; la revelació sense reserves, o amb molt poques, d’una mentalitat poc disposada a acceptar sense crítica, obedientment, el treball d’una societat construïda sobre la repressió i que, per tal de crear un ordre contínuament desmentit, afeixugava l’home amb normes que el congelaven entorn de les seves disponibilitats. Prou que ho veien els joves, aquesta multitud de nois i noies entre els quals, als trenta-cinc anys, ja no pot comptar-se perquè el refusarien.

Ha acollit doncs amb una expectació esperançada les jornades de Nanterre i de París, l’alçament de la joventut que des dels països socialistes fins al gos d’atura en què s’ha constituït l’Amèrica del Nord rebutja categòricament les regles d’un joc vell i desnodridor i provoca una civilització caduca amb el seu programa: una senyera blanca, un llenç verge on s’aniran inscrivint els mots d’una altra aventura de la sang i de l’esperit. Conserva en la memòria les frases més belles que han omplert unes parets de sapiència: «L’agresseur n’est pas celui qui se révolte, mais celui qui affirme», «Interdit d’interdire», «La forêt precede l’homme, le désert le suit», «Ne changeons pas d’employeurs, changeons l’emploi de la vie», «Nous sommes tous des juifs allemands», «Soyez realistes, demandez l’impossible»…

És cert que ara, quan seu a la seva cambra de la pensió de la plaça de Letamendi, en aquest setembre suau que prolonga un estiu inexhaurible, les inscripcions ja deuen haver estat esborrades i que l’impuls generós ha estat frenat per la força dels uniformes, més pertinaços que l’estiu que, ben mirat, no aspira a ésser immortal. Moltes derrotes acumulades faran una victòria i, com diu una altra de les inscripcions dels murs, encara no s’ha passat de la insurrecció de la revolució, d’una insurrecció que aquí, modestament, va anar fent bola de neu a partir d’unes accions aïllades, va prendre embranzida amb els fets del convent de caputxins de Sarrià, assetjat per la força pública quan es constituïa el Sindicat Democràtic d’Estudiants, i ja no s’ha aturat. Els cascos d’acer patrullen pels carrers, han vigilat els edificis universitaris fins a les vacances i es preparen a reprendre les armes a la tardor. Ell sap que, en el fons, combaten l’amor. L’amor que ha cercat, que cerca encara, desconcertat i anàrquic; l’amor que, com tots els amors, comença amb una destrucció sense la qual no pot haver-hi una nova naixença a la llibertat.

Durant anys el gest de protesta ha tingut sentit en el desordre i en la renúncia, en el refús d’instal·lar-se en la vida amb disposicions definitives, en la marginalitat de la seva existència sense família, solitària, amb un mínim de contactes amb l’única llar eixida, sense prolongar la vella, de la llar que es desféu en morir els pares: la d’en Joan, el germà que, prop de tres anys després de la seva desaparició en la jungla ciutadana, el recobrà per atzar i va endur-se’l al carrer de Xifré, on la Mariàngela li preguntava:

—Per què ho ets, així, Ramon?

La pregunta acostumada, la pregunta que ha sentit en boca de les mares reprimides, dels pares cellajunts, d’alguns dels seus col·legues entossudits a integrar-lo a un sistema de compromisos al qual va negar-se una mica instintivament anys enrera, fins que començaren a sorgir, conscientment, totes les raons vàlides, confessades però no prou reconegudes pels instal·lats que encara acceptaven la medalla, la condecoració, el títol, la distinció, les falagueries del sistema i a ell, com de passada, li deien potser:

—Us admiro molt.

Sabia que era mentida. A la seva esquena no s’estaven pas de declarar:

—Llàstima de xicot!

Com si s’hagués perdut, com si al llarg del camí hagués emprès una marrada mentre els altres seguien la via recta que mena a les realitzacions positives. La drecera d’un Bellavista, per exemple, que havia acabat per contaminar-se del costum del doble joc, de les cartes marcades, i atacava allò que el feia triomfar i pretenia combatre la classe en la qual s’havia inserit, sense voler-ho reconèixer, víctima de l’esquizofrènia pròpia de l’intel·lectual massa àvid per ser fidel a l’honestedat que porta dintre, oculta, emmudida, potser enterrada sota paletades de copets a l’espatlla, d’èxtasis de burgesos esquerrans i d’estímuls monetaris. O el camí sobtadament ascendent d’en Boada, segons ell menystingut durant anys a despit dels seus contactes, de les seves relacions, i tot d’una llançat a un bilingüisme que justificava la castellanització de Catalunya i li permetia de veure’s situat, sense excepció, en la nòmina dels grans poetes no reconeguda per les antologies exigents del país; a tornajornals, exaltava les forces de reserva, l’humus que s’espesseix sota els arbres, o els trànsfugues vergonyants que, tot i llur indiscreció, ara s’aprofitaven del treball dels silenciats. Aquest era el món que deia «llàstima de xicot!» com si el perdés per a una empresa indefinida i provisional, desnortada, a cavall d’un progressisme postconciliar que s’aplicava a l’Església i a la vida civil, a l’Estat i a les idiosincràsies del país imaginari on vivien tots, i ell també, car el país real s’havia fet fonedís darrera els discursos i la lletra impresa, darrera l’apatia d’una vida pública i manifesta que, quan s’expressava, ho feia minoritàriament i, per paradoxa, si era pública, en la fosca de la clandestinitat.

Paradoxes vives conciliades en un terme final: la llum que sorgeix en l’obscuritat, l’amor que es manifesta en l’odi, l’obra que es realitza en la seva destrucció, la plenitud nada de la pobresa, la passió configurada en la promiscuïtat dels bordells, en el moviment en les pregoneses de l’immobilisme, la llengua enterrada que floreix com una llavor en lloc de podrir-se com un cadàver… Una història de decepcions i d’impulsos, de follies on es prefigurava aquell demà que, a ell, el sorprendria al costat de la Mara, viatger i amant, o a les barricades simbòliques o físicament palpables, de paper o de llambordes, del país desunit com els membres que encara coordinen malament d’una persona malalta que ha arribat al llindar de la mort, d’on ressuscita.

La carta era sobre la taula, al seu davant, temptadora. I les paraules d’en Pous martellejaven amb urgència el seu cervell amb un prec, amb una ordre, amb un crit:

—Et necessitem!

En un determinat moment, tant en Saludes com ell s’enduriren i gairebé es van fer insultants:

—No ens podem pas deixar perdre el país per una qüestió d’amor propi —deia el periodista—. Jo et respecto molt, Planells, et respectava ja abans de conèixer-nos, fins i tot et confessaré que la teva actitud m’ha impressionat, però toquem de peus a terra. Vivim en un país que passa per unes circumstàncies adverses i ens hem de saber adaptar al terreny de lluita que ens possibiliten. No se t’ha acudit mai que el teu procedir podria ésser definit en termes d’evasió? Espera, no m’interrompis; em cal insistir que més val que cadascú de nosaltres deixi un fragment de la seva dignitat en la lluita que no pas que, per culpa d’un purisme que jo considero mal entès, ens trobem que un dia ja no tenim res per què lluitar, que ens ho han pres tot de les mans. M’entens, oi?

Sí, l’entenia, i no es va ofendre pas del seu atac, que era una prova de la seva bona fe, de la seva sinceritat. Cap captador de voluntats a sou de l’opressió no hauria tingut aquest llenguatge. Però es va defensar:

—Tu em proposes una dimissió, una mena de rendició sense condicions. Perquè sempre les faran ells, unilateralment. També ho hem dit, això. Però et vull fer observar una cosa: tu parles, insisteixes en la necessitat de defensar les nostres valors, el nostre esperit, a través del vehicle expressiu d’una altra cultura. Es pot fer catalanisme en castellà, m’assegures. Bé, però el meu argument és aquest: una cultura pot ésser defensada, descrita, examinada, analitzada, en qualsevol llengua, partint d’actituds i de possibilitats molt diferents. S’historien uns fets, unes gestes, una manera d’existència, una actitud davant la vida, i es pot fer amb simpatia, amb aprovació. Però això es refereix a una cultura morta, immobilitzada, a un ésser cosificat, no a un existir, si em permets aquesta expressió. Si entre els meus objectius hi hagués el d’explicar amb respecte, perquè sigui compresa, una cultura, em podria avenir a les teves raons. Però jo formo part d’aquesta cultura, que és encara una cultura en marxa, i no es tracta tant d’explicar-la com de viure-la. Nosaltres, els qui vivim avui, la prolonguem, encara que no acceptem moltes coses del passat que hi pertanyen, encara que algunes d’elles ens facin nosa i ens interessi d’eliminar-les en la seva manifestació actual. Parlo doncs d’un esperit que s’està manifestant ara, en aquest moment, d’una obra viva que no necessita explicacions perquè és, i només té una manera de ser, la seva, la que li imposa el seu moviment. Pot fer-se una defensa de l’esperit català en castellà o en l’idioma que sigui, i això és el que fas tu, el que feu molts. No ho puc pas recriminar. Només assenyalo que l’esperit aquest no s’expressa abandonant el vehicle de la seva expressió, perquè no n’hi ha cap més; el dia que ho faci, no existirà una cultura catalana. Dies enrera em vas citar una sèrie de noms de gent que diuen creuen que mostren el mateix esperit català escrivint en altres llengües. Com pot ser, si abandonen una de les característiques d’aquest esperit, potser la més important? Un home, abandonat a la degradació, al vici, pot fer l’apologia de la virtut, però no ajuda pas a la preservació d’aquesta virtut, que nega amb els seus fets. I ja comprens que no equiparo cap cultura amb el vici o la virtut. És perquè m’entenguis. Mai no defensaré que som més bons i millors que ningú, perquè no es tracta d’això. Ja ho saps. Hi ha fins tot una Catalunya que em fa mal de debò, que repudio, i és la Catalunya complaguda en ella mateixa que es creu superior a tothom i observa una actitud imperialista a la mesura de les seves dimensions; la Catalunya que podríem anomenar racista. Però això no és una peculiaritat privativa nostra, sinó que la comparteixen tots els pobles en un estadi capitalista de la seva existència; un estadi passatger que no té res a veure amb la manera de ser d’una comunitat; tots, o gairebé tots, hi han passat. Aquest és un problema que la humanitat ha de resoldre i que va solucionant a poc a poc… Però no ens allunyem del que dèiem. La situació és aquesta: jo sóc una manifestació de l’esperit català, com ho són la majoria de catalans. Manifestar-se és captenir-se de determinada manera, fer acte de presència a favor d’una manera d’ésser, segons unes normes d’aquest ésser que expressen la seva naturalesa. Si abandono doncs les normes que ens expressen per adoptar-ne unes altres, expresso una altra manera…

En Saludes es gratava el cap amb una cara desconcertada, una mica còmica, com enfonsat, submergit per aquesta allau de paraules que reiteraven el mateix concepte i, fins a cert punt, en precisar-lo massa, l’enfosquien una mica, com sempre que es desconfia de la capacitat de comprensió dels interlocutors.

—Bé —va dir, i deixà escapar una alenada continguda, un esbufec panteixant, com si el discurs l’hagués fet ell—. Però la llengua no ho és tot. Es pot defensar…

En Ramon el va interrompre precipitadament:

—No hi tornem, Saludes. Parlo del ser d’aquest esperit, no de defensar-lo.

—Sí, sí, ja volia dir això. Tenim un concepte del món determinat, ja ho sé, potser no gaire diferent del dels altres pobles veïns, de la nostra mateixa àrea cultural, i això forma el nostre esperit…

—I no se t’ha acudit que aquest concepte, aquesta visió del món i de les coses, és condicionat per la nostra forma d’expressió? Una parla és una manera de veure la realitat, d’interpretar-la. Ja sé que mai no convenceré cap d’aquells que s’obstinen en la forma morta d’una cultura, en el fet i no en el fer-se, però tu creus que és un accident que cada poble hagi bastit la seva llengua d’acord amb un geni particular? I, si és un atzar, no creus que això l’ha anat afaiçonant lentament fins a donar-li uns caràcters particulars?

—D’acord, tot el que tu vulguis. Però observa que jo, com molts d’altres, només em serveixo del vehicle interpretatiu d’una altra cultura, com dius tu, d’una manera provisional, fins que aquesta cultura pugui expressar-se totalment segons el seu geni.

En Ramon va fer un gest escèptic.

—No crec en aquestes provisionalitats que es van instal·lant en l’esperit. Observa tu una altra cosa: cap dels qui escriviu en castellà, per defensar la cultura catalana, no creieu en la personalitat de Catalunya. Vull dir en una personalitat plena, no subordinada. Què defenseu, doncs? El dret que té un braç de moure’s amb independència, amb una certa independència, del cos del qual forma part?

—No podem pas reduir el món a la nostra existència —protestà en Saludes—. Formem part d’un context més ample.

—Exacte; no ho nega ningú, això. Els membres d’una família formen part del clos familiar, però són personalitats plenes, amb sentiments i amb interessos propis, compartits o no pels altres membres. Hi ha un parentiu i una voluntat d’acceptar-lo, però no perquè aquest sentiment ens ofegui, ens negui, sinó perquè ens completi. Cada home forma part de la humanitat i, els pobles, d’un tipus de civilització, però això no autoritza cap home a prevaler sobre el seu semblant ni cap poble a imposar-se al seu veí. Som lliures dintre unes normes de convivència, i la llibertat s’expressa a partir de la nostra manera peculiar de ser. I com vols que l’expressi, aquesta manera de ser, si no és conforme al meu caràcter?

—No ho sé —reflexionà en Saludes—. A mi, això, em sembla lligar-se de peus i mans.

—No, tu, t’hi lligues. —Va sospirar—. Hem arribat a una situació paradoxal. Tu, un escriptor, un periodista classista…

—Ep! —va protestar en Saludes—. No correm. Jo no jugo el joc de cap oligarquia.

—I què?

—No sóc un marxista com tu, però això no vol dir que accepti la nostra societat injusta.

—Paraules, Saludes, no ens enganyem. Avui dia, tot aquell que no és marxista és classista, fins i tot els socialistes d’altres adscripcions. Accepten, accepteu, la societat tradicional amb unes quantes reformes que treuen de les mans dels particulars determinats serveis i indústries, però res més… Deia doncs que tu, un escriptor classista, ets partidari de les integracions culturals, mentre jo, marxista, per bé que heterodox, defenso les cultures nacionals. Però et faré remarcar una cosa: que la teva integració és de caràcter imperialista, o sia que subordina el feble al fort, mentre jo estic al costat dels humils que no volen apoderar-se de res, sinó simplement ser i col·laborar amb tots aquells que els respectin o combatre tots els que els neguen.

En Saludes, que havia empal·lidit una mica, es queixà:

—Ho fas molt fort, Ramon. Jo no em sento imperialista, però crec que les divisions no menen enlloc. Per què hi ha guerres, si no per culpa de les nacionalitats?

—No parlo de nacionalitats en aquests termes. No m’interessen els nacionalismes estrets i orgullosos, no propugno separacions d’interessos entre els homes. Vull un món socialista unificat, on sigui possible viure en pau perquè han desaparegut les competències de prestigi, les ànsies de domini. Que et creus que sóc dels de «nosaltres sols»? No, em refuso simplement a ser l’apèndix d’algú altre, d’una nació forta i poderosa. No vull imposar el català com a llengua d’entesa universal, com imposarien la seva llengua els pobles d’una demografia expansiva. No hi ha d’haver poderosos. Si els acceptava, per què no havia d’acceptar igualment el dret de les classes dominants? Si no hi ha d’haver privilegis de persones, tampoc no n’hi ha d’haver de pobles. Les condicions han de ser d’igualtat. Sóc partidari, doncs, de la preservació de la meva personalitat individual i de la preservació de la personalitat del poble al qual pertanyo en una comunitat on tots ens sentim lliures i col·laborem en una tasca comuna a benefici de tots. Però, per aconseguir això, no puc pas començar per dimitir.

—Ningú no t’ho demana.

—No em demanes res més, Saludes, creu-me. No ho veus? No dimiteixes cada dia una mica quan acceptes de parlar el llenguatge d’aquell que et priva d’expressar-te en el teu? Tu trobaries lògic que jo, per exemple, com a marxista, col·laborés en un diari burgès que m’autoritzaria a defensar el marxisme en termes burgesos? Com ho podria fer? Si el llenguatge burgès és la contradicció del llenguatge marxista, la seva negació! És natural. És allò que et deia: un llenguatge reflecteix una manera de veure, de comprendre el món.

—He de creure, doncs, que ara jo sóc infidel al meu pensament, a la meva visió de la realitat, pel sol fet d’emprar una altra llengua? Em sembla que me n’adonaria.

—No dic que tu ho siguis, però sí que contribueixes a fer que aquest sentit de la realitat que ens és més o menys privatiu, desaparegui. Per què et penses que ells hi donen tanta importància, al llenguatge? Per caprici? Instintivament, saben que és un dels elements essencials de la personalitat, la columna vertebral d’un poble, i per això els espanta. Aquests dies, gràcies a les nostres converses, hi he pensat molt en tot això, més que no havia fet fins ara. I se m’ha acudit de fer-me aquesta reflexió: en un combat se cerca el cap, en una rebel·lió el dirigent, o sigui allò que, a més de tenir un valor de símbol, congria les voluntats, les defineix, les encarna. Se l’empresona, doncs, o se’l decapita, però no es toca, o es toca poc, el seguidor; tot sol no té cap força, no constitueix cap amenaça, sobretot si no se’l perd de vista durant els primers temps. Això explica que després de la guerra es respectessin un seguit de costums i que d’altres, com la sardana, per exemple, visquessin en llibertat vigilada. El capdavanter era la llengua. Ella és l’instrument d’expressió, de comunicació, l’aglutinant de la consciència d’un poble. Com hi podem renunciar, doncs? Si hi renunciem podrem continuar defensant tots aquests altres costums, idiosincràsies i manifestacions del nostre geni, però és possible que un bon matí ens despertem per comprovar que només existeix la defensa i no allò que és defensat; un gest en el buit. Com podem sentir les nostres institucions quan s’han d’expressar en termes que no els pertanyen? —Va fer una pausa i, amb un altre to de veu, resumí en pocs mots la seva actitud—. Si no puc acceptar imperialismes econòmics, per què n’he d’acceptar de culturals? Estic contra el colonialisme en totes les seves formes.

—Però no creus —oposà en Saludes, i ell va adonar-se que el front li transpirava— que aquesta intransigència és més perillosa que la… diguem la conllevància que denuncies?

—Et faré una pregunta, Saludes. Per què, quan es parla d’intransigència, només se’ns veu a nosaltres? —Va allargar impulsivament la mà en un gest que es frenà sobtadament al seu davant—. Fixa-t’hi. Sense adonar-te’n, amb les teves paraules t’has col·locat al seu costat. T’has referit a la meva intransigència, a la nostra, no pas a la d’ells… Per què? No existíem amb els mateixos drets abans que vinguessin a imposar-nos la seva voluntat? Qui és més intransigent: l’assaltant d’una llar o l’habitant que la defensa? Em diràs que ho plantejo en termes massa simples…

—Sí, em sembla que sí.

—Cal simplificar les coses perquè es vegin clares. Podem discursejar durant hores, i n’hi ha que ho fan. Una paraula amaga l’altra i un concepte engendra el que el contradiu. La discussió, però, és impossible quan s’arriba als fets nus, elementals. Perquè aquí no s’hi val que em diguis que l’assaltat es pot defensar amb l’astúcia si no té la força. Quan pot emprar aquesta astúcia ja s’ha quedat sense allò que l’altre cobejava. Aleshores es tracta d’una operació de restitució. Només que en el terreny que discutim no hi ha res a restituir; allò que es perd, es perd per sempre, substituït per una altra cosa.

—No ens trobem pas en aquest cas —va dir en Saludes—. Ara estem forcejant a veure qui resistirà més.

—Ells, ben peixats, o nosaltres amb tants dels nostres que ens ajuden a caure, oi? —va replicar sarcàsticament, gairebé amb violència—. De fet, ens hem deixat integrar en un sistema dintre el qual ens acontentem amb gaudir d’unes engrunes de llibertat amb l’esperança que aniran augmentant. I potser sí, que aniran augmentant. Però sempre dintre uns límits que no assenyalarem nosaltres.

En Saludes es va gratar de nou el cap.

—En el fons, ets més pessimista que jo.

—Potser sí. Però ja saps què diuen: els cansats fan la feina. I és ben veritat, perquè els que no en fan no es cansen mai.

—I quina relació té, això? —es va sorprendre el seu interlocutor.

—Vull dir que els pessimistes són els qui no es desanimen. No t’ofenguis, Saludes, però tu estàs desanimat. Per això creus que es pot aconseguir alguna cosa amb poc esforç… Però no —es va repensar—. Perdona. Això és fals. Les nostres diferències no m’han de fer injust. Estic segur que, encara que hagis provat de convèncer-me, et costa un veritable esforç haver de fer el que fas; probablement cada dia has de decidir de nou. No m’ho diguis, si no vols. Aquestes confessions són difícils, penoses. Si m’ho diguessis, revelaries la teva inseguretat i et faries massa vulnerable.

—No ho sé —va dir l’altre evasivament—. Mai no m’he plantejat les coses com tu, en aquests termes de puresa.

—Puresa? —féu en Ramon, sorprès—. Quina puresa?

—La teva.

—No fotis! Si cada dia faig una dotzena de concessions, si estic tan envescat com qualsevol!

Hi havia, per exemple, l’afer de la censura. No s’hi sotmetia?,-No acceptava, ni que fos de mala gana, de publicar llibres expurgats, mutilats, reconstruïts amb pedaços i culcosits que, poc o molt, els desnaturalitzaven? Era un problema de consciència que es plantejava amb certa regularitat, cada cop que havia d’encarar-se amb un text ple de ratlles vermelles que assenyalaven un límit: fins aquí i prou. Això l’obligava a la deshonestedat d’oferir al públic una obra provisional quan la definitiva ja era escrita i es quedava al calaix, en un dels calaixos de l’armari, equipatge transhumant com ell que el seguia de pensió en pensió i criava pols a l’espera d’un dia que no arribava.

Amb el temps, havia anat trobant justificacions que pal·liaven, o que s’imaginava que pal·liaven, la seva mala consciència; en el fons, no les acceptava. Era veritat, sí, que les xarxes dels mentors espirituals del poble sempre deixaven escapar prou contingut perquè l’obra fos encara un testimoniatge, un acte de presència acusador o, si més no, inconformista, però això no feia menys greu el gest d’acceptar un control que ofenia la dignitat. La humiliació, doncs, era permanent, si bé no sempre sentida amb la mateixa acuïtat, i pesava al seu damunt a l’hora d’escriure, quan entre dues escenes possibles escollia automàticament la més feble, la més ineficaç, la menys ofensiva a les orelles o als ulls susceptiblement malaltissos dels funcionaris-sacerdots que vetllaven el dogma a les portes de l’arca sagrada on ell, irreverent, escopia una saliva blanca en lloc del gargall que li omplia la boca.

Puresa?, es preguntava. I reia amb una rialla tèrbola i desencisada, cruel amb ell mateix que no sabia fer un acte d’home, l’acte que podria fer ara si acceptava les proposicions de la Mara, però de cap de les maneres sense moure’s del país, on al capdavall ajupia el cap com els seus col·legues més menyspreats, més aduladors, més consentidors. Car tot era una qüestió de grau, no de naturalesa. Se sentia sollat per la pressió no prou enèrgicament rebutjada d’un altre pensament en el seu pensament, d’una altra voluntat en la seva voluntat.

La Narcisa ho havia entès, precisament ella que semblava tan compromesa amb la circumstància per la seva filiació burgesa, pels seus interessos de classe, àdhuc per la mena d’home amb qui s’havia casat, perquè ara en Ramon ja no podia fer-se cap il·lusió sobre alguns d’aquells amb els quals es veia tan sovint de més jove. En definir les seves posicions s’havia trobat que també definia les d’ells, i ara els veia com li semblava que eren fonamentalment: gent contemporitzadora, adscrits a un catalanisme regionalista i patriarcal que feia el joc del sistema sense que, per sort, aquest fos capaç d’adonar-se’n. Els tenia per enemics quan amb molt poc d’esforç n’hauria pogut fer aliats, col·laboradors: n’hi hauria hagut prou que els concedís l’usdefruit d’una joguina. Joguina essencial, ben cert, però no pas des de totes les posicions.

Ella se n’havia fet totalment càrrec a partir de llur segon encontre, a distància del primer, quan ell ja havia renyit amb la Roser. Aleshores, aquell dia de les confidències al bar, sota el sostre de música que els ofegava i després cessà abruptament, havia accedit quan ella li preguntà:

—I t’hi conformes?

Responia a les seves paraules quan assegurà que podia imaginar-se-la a través d’aquella mica de realitat que tocava amb la conversa, i comprengué que tenia raó. Ella ignorava que la temptació era mínima, que en aquell moment el seu cos no l’atreia i que en definitiva acceptà perquè era curiós de mena i no podia defugir les experiències que se li oferien encara que hagués de trair un amor i embrutar una llar, com acabava de retreure-li. Puresa? Sabia perfectament que no la defensava amb l’excusa que el mal ja estava fet.

Ho condicionà, però, a una sola vegada, a uns minuts no repetibles d’intimitat. N’hi havia d’haver prou per copsar-li el gest que tenia en l’amor, la naturalesa del seu desfici, les seves possibilitats de dona lliure, emancipada dels tabús inculcats a les monges i que ella enderrocava amb ràbia, com si algú l’hagués aclaparat amb raons mortals que algú altre, l’obrer de la seva adolescència, li demostrà que eren falses. Perquè, com descobrí, duia a la passió una intensitat que inesperadament la feia cobejable, la hi hauria feta encara que hagués mentit en assegurar que vestida enganyava. El seu cos llarg, nu, es disparava en una forma esvelta i graciosa que ja no tenia res d’esprimatxada; no ho podia ser amb aquell ventre compacte que s’inflava lleugerament cap al pubis d’una nocturnitat sorprenent i espessa, amb les seves cuixes projectades carnalment fins a la corba evasiva de les anques, amb els seus pits que es recollien en la pròpia densitat, sense el més petit desmai d’una línia caiguda o aspirant al repòs. La bellesa, però, no procedia d’una realitat física descriptible, sinó d’una oculta voluntat de celebració que revelaven els ulls i que ell copsà immediatament quan va dir-li:

—Sacerdotessa…

La Narcisa va somriure, continguda i gairebé burleta, abans d’ofrenar-li els llavis en una besada que inicià el joc, lent perquè ell pretenia encara que era únic i el vespre de sobte es disparava amb una velocitat irrecuperable que no li donaria temps d’estimar-la prou, com ella volia i ell desitjava, abocat sobre una anonimitat femenina que ara arrencaria de les tenebres, que arrencà amb un crit d’ella quan la mort i la vida s’alçaven plegades amb el flanc arrodonit i immens que l’atreia fins a una profunditat compartida. No pas la darrera, puix que en tornar del bany la va escometre novament i ella rigué orgiàstica i consentidora, clavada als seus llavis, xiuxiuejant:

—Em sento bella…

Precisament aleshores que no ho era, quan la bellesa no tenia sentit. Però parlava d’ella, del seu món interior erupcionat sota la mirada i el tacte que, religiosament, la revelaven. Era la bellesa del seu sentiment, de la sensació de puixança amb què s’obria, com una alba que emergeix de la mar. I s’enlairà per una superfície aprofundida, paradoxal, que ell suscitava, creava o descobria amb una ànsia desesperançada d’exhaurir-la sense limitar-la.

Després la Narcisa va tornar a somriure i el besà llargament.

—T’hi conformes? —repetí, com si no s’haguessin mogut del bar del carrer de Ganduixer, com si l’aventura encara no hagués començat, però ell la va entendre molt bé i vacil·là un moment abans de dir:

—Sí.

Hi havia la Roser. No podia embolicar-se amb una altra dona que al capdavall no estimava, i era casada. Ara la coneixia, havia obtingut allò que ella l’obligà a cercar i que ell no podia haver pressentit a través de les paraules: la revelació d’una altra modalitat de la carn, de l’adúltera sense consciència de pecat. De fet, acabava de comprendre que era innocent.

—Sí —digué de nou.

I ho va sostenir fins prop de dos anys després, quan, decebut per la Roser, va recordar la tarda aquella i, impulsivament, va telefonar a casa de l’Arnau. Ella mateixa es va posar a l’aparell, i la conversa fou simple:

—Digui?

—Narcisa?

—Sí.

—Sóc en Ramon.

—Ah!

—Vols…

Sense deixar-lo acabar, la noia digué:

—No.

L’endemà passat, però, era ella qui el trucava:

—Ramon?

—Sí.

—Sóc la Narcisa.

—T’he conegut. Vols…

La noia el va tornar a interrompre a mitja frase:

—Sí.

Es van trobar a les quatre de la tarda i, a soles, ella li martellejà el pit amb els seus punys, enrabiada.

—Ara penses en mi, oi? ara que no tens la Roser…

Sí, se n’havia assabentat, i va assegurar-li que ningú no ignorava llur embolic; els havien vist massa sovint junts, en bars, en festes, pel carrer, al cotxe d’ella.

—Per això em vas dir que no.

—Per això et vaig dir que no.

—Però ara has dit que sí…

—No m’ho recordis —féu ella inconseqüentment, i tornà a copejar-li el pit—. No tinc vergonya…

S’havia engreixat una mica, des d’aleshores, però substancialment era la mateixa noia d’anques fines i de sines recollides en llur pesantor misteriosa. Més diferent era la boca, on s’insinuava un plec desencisat, com ja havia tingut ocasió de veure les tres o quatre vegades que en el transcurs d’aquell temps coincidiren a diferents llocs, ella sempre acompanyada del seu marit; com va poder precisar de més a prop ara, mentre la noia alçava els llavis i ell, abans de besar-la, digué:

—No ets feliç…

—Ho és algú?

—No ho sé.

—Ho eres, amb la Roser?

Es va arronsar d’espatlles, tan poc desitjós de discutir-ho com de parlar dels homes que mentrestant hi havia hagut en la vida d’ella. S’hi referirien més endavant, al cap d’uns dies o d’unes setmanes, quan sadolls reposaven l’un al costat de l’altre i en Ramon, insensiblement, es deixà anar a comentaris que menaven a les confessions. Fou llavors que va tenir la sorpresa, que hauria pogut evitar-se si hagués pensat més en ella, de descobrir que la Narcisa era una rebel nada i, per tant, que el podia entendre.

—Jo m’he deixat esclafar més que tu, però —li deia—. Potser perquè sóc més poruga, potser per allò que vaig dir-te, per temor de perdre uns avantatges. Sé, doncs, que estic desqualificada. I això m’humilia i me’n venjo així, fent el que faig, caçant homes.

—No és ben bé la versió que em vas donar dos anys enrera…

—En el fons, potser sí; potser tot és el mateix. Què sé jo! Em van domesticar tan d’hora que ja no sé ni pensar. No tothom pot veure les coses tan clares com tu, tenir tanta decisió…

—Decisió? No em facis riure.

—Has patit gana —li recordava ella—, i ara mateix només fas la viu-viu quan podries acceptar càrrecs ben pagats… Quant guanyes cada mes?

Ell no ho amagava:

—Entre les classes i el que em van donant els drets d’autor, unes vuit mil pessetes.

—Veus?

—Podrien ser més, si no fos tan gandul. Podria dedicar més temps a l’ensenyança.

—Aleshores no en tindries per escriure.

—No ho sé; en perdo molt.

—Amb les noies —recalcava ella.

—Amb les noies. Ara, amb tu. S’entén, perdre des d’un punt de vista d’ingressos monetaris. Ben mirat, més aviat em sembla que l’aprofito. No sóc un novel·lista d’aquests que viuen la seva vida des de darrera una taula.

—T’agrada més viure-la des del llit.

—Des d’on sigui. L’empipador és que, en conjunt, sigui tan insatisfactòria. Sempre tens la sensació de no poder-te moure més enllà del que allarguen les teves cadenes.

—La policia, els benpensants o els braços d’una dona… —reflexionava ella—. De tota manera, és curiós, als teus llibres no s’hi veuen reixes, presons. Vull dir que encara que n’hi surtin i els homes i les dones en siguin víctimes, de la seva actitud se’n desprèn una impressió de llibertat, de confiança. En tu hi ha més d’una persona. Ben bé dues o tres.

—Quines?

—L’autor de les teves novel·les, l’home una mica amargat perquè no ha pogut resoldre totes les seves contradiccions i l’amant… El meu amant, el meu primer amant —feia tot acariciant-li el pit amb una mà tendra que s’entretenia en els mugrons breus i pàl·lids.

—El teu primer amant… És cert que mai no has repetit amb cap home?

—Sí.

—Per què? La veritat.

—Perquè dec ser una noia promíscua.

—No n’hi ha prou.

Ella sacsejà el cap mentre esmunyia les mans cap al flanc, pensarosa.

—Mai no he volgut comprometre els meus sentiments en aquest joc. Vull ser lliure. És la meva manera autèntica de revoltar-me; no permetre que la sentimentalitat de la dona intervingui en les meves experiències sexuals. Potser és que voldria ser un home.

—I amb mi, què?

—Res.

—Com, res?

—Amb tu ja he perdut. Vaig perdre aquell dia, ara fa prop de dos anys.

—Vols dir que m’estimes?

—No ho sé. Tu ho voldries?

Ell va aturar-li la mà a frec del membre que creixia i s’escrutà breument, sense veritable concentració, impossibilitada pel desig físic.

—No se m’ha acudit de pensar-hi mai. Si m’estimaves, potser em defraudaries. M’he fet una altra idea de tu.

—Una noia amb qui ho pots passar bé sense maldecaps, oi?

—No. Més aviat diria una mena de terra mare entre indiferent i àvida que acull la pluja vingui d’on vingui, la llavor que s’hi vessa, la mort dels homes… Em puc enterrar en tu com en el sot on em posaran un dia.

—No sé si és afalagador…

—Jo crec que sí. Ets el complement del déu fàl·lic que sembra sense discriminació.

Ella va empunyar-lo amb força i s’inclinà, ombrívola i tensa.

—Sembra, doncs.

Va acollir-lo amb els ulls oberts i atents, com si no l’hagués vist mai, com si fos la primera vegada que un home la penetrava, però el cos que s’estremia li féu traïció mentre repetia:

—Sembra…

En el seu darrer llibre, precedit de poc pel de la noia, l’escena és descrita des del punt de vista femení, i s’hi insisteix dues vegades, a nivell anatòmico-fisiològic la primera i intel·lectiu la segona, en una conversa exhaustiva que reconstrueix el contingut sencer de set setmanes i connecta directament amb l’encontre amb en Pous, un encontre simbòlic en una casa fosca d’innúmeres habitacions laberíntiques per on el dirigent polític i l’heroi s’arrosseguen llargament abans d’establir una relació per mitjà de cops a les parets que els permeten d’anar orientant-se l’un cap a l’altre, fins que coincideixen en la sala plena de mobles isabelins amuntegats sota les fundes blanques i polsoses entre les quals passen la nit mentre la policia els cerca per fora.

Els fets autèntics, però, els contava així: algú va llançar un petard (aleshores es digué que era un còctel Molotov: un drap xop d’essència, sabó en pols, terra i un ble) i hi va haver una desbandada general davant la càrrega dels grisos sobtadament enferotgits. Ell, que acabava de reconèixer un inspector entre les persones properes, va córrer amunt amb una colla més i, com els altres, tombà pel passatge abans d’adonar-se que per l’extrem oposat desembocava un segon grup, amb el qual van barrejar-se desordenadament, cridant i eludint tan bé com podien les porres dels agents, tot d’una desbordats pel nombre de manifestants. Va evitar una vergassada que li fregà el braç i, en retrocedir, va trobar-se al llindar d’una porta on s’iniciava un corredor fosc. Sorprenentment, no s’hi havia refugiat ningú i ell anà avançant a les palpentes, amb una mà a la paret, fins que alguna cosa cedí sota els seus dits. No sabia què era, però s’hi endinsà per trobar-se en un espai encara més fosc que feia olor de resclosit i d’olis minerals. Sempre a les palpentes, ensopegà amb una clau i, dut per un impuls protector, la féu girar en el pany. Seguidament, però, s’hi repensà i obrí altra vegada mentre fora continuaven els crits i les patacades.

Va deixar-la ajustada, tal com l’havia trobat, i va moure’s cap a l’esquerra, en direcció d’un obstacle que tot d’una li barrà el pas. Era una màquina que no va saber identificar i que anà contornejant fins a un altre espai buit que va menar-lo a una segona màquina, a una tercera, a una quarta. Tot el magatzem semblava ple de màquines les formes de les quals ara entreveia vagament com una tossa indescriptible sota la llum d’un fanal distant que inesperadament s’havia encès més enllà de l’obertura de l’altre extrem del local, una finestra. Després, en atansar-s’hi, va veure que donava en un pati i que el pretès fanal era de fet el llum de l’eixida d’un dels pisos que el dominaven, on parlaven unes veus invisibles però força clares:

—Ho has de fer ara, no un altre dia. No hi estàs posada?

—Però avui no ho necessito, i des de les cinc que les hi dono…

—I jo què, que m’hi estic sis o set hores?

—Però és la seva feina, mare.

—Ah, sí?

Es va distreure en sentir una remor darrera seu, però en girar-se no va saber veure ningú. El local, aparentment un magatzem, continuava en la mateixa penombra densa, una mica més aclarida en aquest costat, on la llum indirecta de fora siluetejava unes antenes monstruoses damunt una negror arrodonida i punxeguda, com de dents.

—És clar, tu amb això ja estàs servida —prosseguien les veus de l’eixida, aparentment de mare i filla enredades en una discussió domèstica.

—No ho deia en aquest sentit, dona.

—Només n’hi veig un, jo. La qüestió és fer-me enrabiar…

—Perquè s’ho vol prendre malament.

—Si jo ho hagués hagut de fer així, a casa…

—Qualsevol diria que no l’ajudo gens…

—Sí, a caure. Au, vés, vés, que em faries perdre la paciència.

La llum oscil·là, va enfosquir-se com darrera un cos opac, tornà a resplendir i, a la fi, va apagar-se mentre les veus callaven definitivament. En el silenci espesseït, va sentir-se novament una remor, diferent de la primera, com d’uns peus que es movien vacil·lants, arrossegant-se per les lloses, i cridà:

—Hi ha algú?

El soroll va cessar abruptament, però no del tot, car fins aleshores havia ocultat una respiració sacsejada que l’altre no podia contenir. Insistí:

—Hi ha algú?

Una veu d’home des de la distància, digué:

—Què hi feu, aquí?

—I vós? —contestà ell.

—Jo sóc l’amo.

La notícia no va trasbalsar-lo gens, potser perquè no s’ho acabava de creure, però preguntà:

—Què són, totes aquestes màquines?

—Maquinària panificadora —replicà la veu del desconegut.

—Ah! Per què no enceneu el llum?

L’home no va contestar ni es va moure, i en Ramon escoltà més enllà d’ell, cap al carrer on ara tot semblava haver-se aquietat.

—Acabeu d’entrar o ja éreu aquí?

—He entrat ara.

—Ja no hi ha ningú, al passatge?

—Sí.

I com un ressò de la seva afirmació, a l’altra banda de les portes es van tornar a sentir unes corregudes apagades i, més distint, un aüc, com de persona ferida. Tots dos van escoltar en silenci mentre el soroll creixia, s’inflava passatgerament i tornava a cedir. Aleshores l’home digué:

—Hi éreu?

Ell no va vacil·lar.

—Sí. I vós també, oi?

L’altre, però, féu:

—Com sabíeu que hi havia aquest magatzem obert?

—No ho sabia. Ha estat per atzar… Sou verament l’amo?

—No —denegà el desconegut.

—Però vós sí que sabíeu que era obert…

—Sí.

—Obert a posta?

L’home ara es va moure i, sobtadament, quedà siluetejat per la llum de fora que s’encenia de nou, aquest cop sense acompanyament de veus. La silueta va fer un gest brusc i es refugià entre les ombres de la maquinària, des d’on parlà en veu més baixa:

—L’hi he deixat en sortir un moment —digué en resposta a la seva pregunta—. Treballo aquí.

—En aquestes hores?

—Per què no?

—I sense llum?

L’altre va callar uns segons i després exposà:

—Cal reconèixer que ens trobem en una situació una mica incòmoda. Qualsevol de nosaltres dos podria ser un policia.

—Vós, que m’heu seguit.

—O vós, que m’esperàveu.

—I per què us havia d’esperar? Si com dieu treballeu aquí, la vostra presència queda suficientment explicada. Ningú no pot venir a moure-us raons. És a dir, potser sou una persona assenyalada… De tota manera —decidí—, tot això és perfectament ridícul. Si fos un policia, ja us hauria detingut.

—A les fosques?

—A les fosques. No us hauria pas esperat aquí, al costat de la finestra, sinó prop de la porta. Trobo que sou massa desconfiat.

—I vós ho sou massa poc perquè vegi les coses clares.

Ell va riure:

—No puc imaginar-me que m’apunteu amb una pistola, o que teniu la porra a punt. Potser vós sou més imaginatiu que jo.

—Potser sí. I potser tinc motius per ser-ho.

—En tot cas —li va replicar ell— no sou tan prudent com us penseu. Aquestes paraules són una admissió de culpabilitat, tant si treballeu com si no treballeu al local. Que no hi treballeu, és clar.

—Com sabia, doncs, que la porta era oberta?

—Potser tampoc no ho sabíeu. Voleu que fem una cosa?

—Què?

—Raonem una mica la situació.

—No he fet res més en tota l’estona.

—I els vostres raonaments us menen a la conclusió que puc ser un policia?

—No s’hi oposen —contestà l’home.

—Si és així —reflexionà ell—, cal admetre que altres cops us heu refugiat en aquest magatzem. Vós o d’altres persones com vós. No tindria res d’estrany. Les manifestacions sempre se celebren en aquesta zona i, pels motius que sigui, us pot haver semblat convenient de disposar d’un lloc on fer-vos escàpol.

—Pels motius que sigui… —repetí l’altre—. Voleu dir si fos algú conegut?

—O, si no conegut, responsable. És una idea, oi?

—És una idea —va reconèixer l’home, i ara en la seva veu hi havia una tonalitat gairebé enjogassada—. En teniu més?

—No cal. Em penso que ho he encertat. També a mi se m’havia acudit, una cosa d’aquestes. Un indret amb dues portes… Aquí hi són. En un moment de perill, us escapeu, tanqueu la primera porta darrera vostre i us feu fonedís per l’altra. Oi que té sortida, la del pati?

—Potser sí.

—No juguem al gat i a la rata —va dir ell.

L’home no va replicar, probablement perquè escoltava cap a fora, ja que al cap d’un moment s’hi referí:

—Ara us en podreu anar; això ja s’ha acabat.

Ell no es va moure.

—Si sóc un policia, no té cap importància. —Féu una pausa—. Ho creieu de debò?

La veu va contestar-li en forma de pregunta:

—Estudiant? Obrer?

—Ni una cosa ni l’altra.

—Us perseguien? És per això que heu entrat a l’escala?

—Ens perseguien a tots; si hi éreu, ja ho heu vist. Diguem que potser volia evitar un inspector que em coneix una mica —va mentir, per estirar-li la llengua.

—Heu passat per la comissaria, doncs?

—Alguna vegada.

—Qui coneixeu, allí?

Va citar uns quants noms, però l’altre encara no devia haver-se tranquil·litzat del tot, car reflexionà:

—Ben mirat, això no vol dir res. Si fóssiu un d’ells, també els coneixeríeu. Encara més.

—Què voleu, doncs? Que m’identifiqui?

L’home va riure breument.

—No seria una mala idea. Estava a punt de demanar-vos-ho.

—I jo a vós. No acabo de reconèixer la vostra veu, i això és estrany.

—Tampoc jo no identifico la vostra.

Ell va somriure en la fosca.

—Sabeu que ens hi podem passar tota la nit, en aquest joc?

—No tinc cap pressa —va respondre el desconegut, més aviat sorprenentment.

En Ramon es decidí i mormolà:

—Planells.

—Planells? —repetí l’home—. Heu dit Planells?

—Sí.

—El novel·lista?

—Exacte.

—Què heu publicat, fins ara?

Com havia fet una estona abans amb els noms dels policies, ara enumerà els títols de les seves obres. L’altre va callar un moment, sense acceptar ni refusar la seva identificació, i després, en un to neutre, va dir:

—Ja ho sabeu que tenen uns quants homes que s’especialitzen en qüestions catalanes, tan capaços de ballar impecablement una sardana com de fer un curs de literatura catalana?

—No —va contestar francament—. És la primera vegada que en sento parlar.

—Potser només és un rumor —concedí el desconegut—. Planells… Deveu conèixer molta gent. En Cirera, per exemple?

—Són dos germans.

—Sí. I en Pous…

—No.

—No? Em creia que era un element significat.

—No hem coincidit mai.

L’home tornà a riure.

—Ara sí.

—Ara? Ah!

I es féu ressò de la seva rialla abans d’avançar en la fosca amb la mà allargada, tan desorientat a despit de la llarga conversa que després va haver de retrocedir en sentir la veu de l’altre, que també el cercava a les palpentes.

—On sou?

Amb el temps, ho havia contat a diverses persones, totes xiroies i més o menys escèptiques, però només una va dir:

—No m’ho crec; t’ho inventes.

Era la Magda, aleshores que ja li havia confiat la maleta amb impresos de la clandestinitat, una càrrega acceptada sense entusiasme i, alhora, sense reserves excessives, potser per ser-li agradable. Ella no s’havia preocupat mai de qüestions polítiques o socials, si bé comprenia que ell ho fes. Per això era un home, opinava.

—És una cosa inversemblant —afegí.

—Cony! —va replicar-li en Ramon—. Precisament això demostra que és autèntica, real. No m’inventaria una cosa inversemblant, jo.

—No ho sé; ets capaç de tot. I no m’agrada que diguis aquestes paraulotes —va recordar-li.

—Quines paraulotes? —s’estranyà ell, que ja s’havia oblidat de la seva exclamació.

—De vegades sembles un carreter —afegí la noia sense il·luminar-lo.

—Si no en queden!

—Ja m’entens, tu.

—Per què ets tan convencional, Magda? —li va retreure—. Descoratges la gent.

Li ho havia repetit sovint des d’un parell de setmanes enrera, quan, en resistir-se a les seves carícies, com acostumava a fer, en Ramon li va recordar per tercera vegada:

—No som unes criatures, Magda… —sinó que ara amb aquest afegitó desimbolt—: M’estranya que fossis capaç d’escapar-te amb el teu padrastre, amb les idees conservadores que tens!

Se’n va penedir a l’acte. Sobtadament, trobava indigne de servir-se d’aquell argument per fer-la cedir i no l’hauria sorprès gens que la noia, ferida, hagués respost amb un acte decidit: bufetejar-lo o deixar-lo plantat. En lloc d’això, va veure que els ulls se li enlloraven mentre mormolava:

—M’està bé, m’està bé… Aquell dia devia estar boja.

—Perdona —féu ell, i li passà tímidament el braç per l’espatlla—. No et volia ofendre. No sóc ningú per tirar-t’ho en cara.

Ella va dir alguna cosa inintel·ligible, un embolic de paraules entre les quals en Ramon només en copsà clarament dues:

—… per tu…

—Què dius? —preguntà.

—Ho vaig fer per tu —resumí la Magda, empassant-se les llàgrimes—. Em va semblar que…

Però ell va interrompre-la:

—Per mi? Si no em coneixies, aleshores!

—Precisament; com que…

—Calma’t —va interrompre-la de nou en adonar-se que els mots es precipitaven—. A veure si ho entenc. Et vas escapar amb ell per…

Ara fou la noia qui el tallà:

—No, no! Ho vaig dir.

—Com que ho vas dir?

—No m’hi vaig escapar. T’ho vaig dir a tu.

En Ramon badà una boca de pam i li va subjectar els braços gairebé amb violència.

—T’ho vas inventar?

Ella assentí amb el cap i desvià els ulls, com avergonyida.

—Et volia conèixer i no sabia com fer-ho. Em va semblar que si inventava una història interessant…

—Però per què aquesta?

—No ho sé. Després ja em vaig adonar que no tenia cap ni peus.

—No és això —va contradir-la ell—. No veies que et podia perjudicar?

—No se’m va acudir res més —confessà la Magda amb un gest apesarat—. Ni jo mateixa no ho entenc.

Ell brandà el cap, encara esbalaït.

—Ja ho pots ben dir. Una noia com tu, que gairebé es molesta si la volen besar… Ni n’has tingut, de padrastre, oi?

—No; tot és mentida.

—Em dec fer vell —sospirà en Ramon—. Ho havia d’haver vist fa temps. No sé on tenia els ulls. De segur que encara ets verge.

La Magda no contestà i, en mirar-la, va descobrir que havia envermellit. Amb la boca pastosa, plena d’un regust estrany, insistí:

—Oi que sí? —i ja s’imaginava un altre cas patològic, com el de la Roser, potser pitjor, inguarible, però ella mormolà:

—No…

—Ah, bé! —va escapar-se-li amb una espontaneïtat tan clara que fins i tot ella s’adonà que es treia un pes de sobre. Tímidament, va preguntar-li:

—Te n’alegres?

—Tu diràs! M’agraden les noies normals, a mi! —Va esclafir la rialla, gairebé content—. Però mira que ets collonuda! —digué sense preocupar-se del seu llenguatge—. Inventar-te una cosa així, tota una novel·la… I per què, aquest interès de conèixer-me?

Ella va contestar una mica al marge:

—Sempre he viscut tan sola… I a casa no els agradava que tingués amigues, em van fer estudiar amb professors particulars, sempre volien que sortís amb ells… Per això dec ser tan estranya, tan bleda…

En Ramon allargà la mà i va fregar-li la barbeta amb un gest tendre i preocupat.

—No cal que sigui jo, Magda, però t’asseguro que et convé tornar a dormir amb un home, i com més aviat millor.

Inesperadament, ella es redreçà amb una mena d’orgull arcaic i desagradable i, amb una altra veu que no recordava gens la de la noia que acabava de plorar, digué:

—No sóc una perduda. No saps pensar en res més, tu?

I va aixecar-se. Eren al parc Güell, en un banc de pedra sota el camí que s’enfilava amb aparences d’aqüeducte, i ell, desconcertat, es va quedar contemplant-la uns segons, amb els ulls fits en les natges encotillades, abans d’alçar-se al seu torn i seguir-la arbres avall, cap a la carretera per on baixava un taxi lliure que la noia féu aturar amb un gest del braç.

Es va sentir tan molestat que es negà a reconèixer que podia haver-la insultada amb la seva observació i quan ella el mirà des de l’interior del vehicle, distant però disposada a acceptar la seva companyia, digué grollerament:

—Gràcies. Jo baixo a peu.

I tancà la porta.

La psicologia de les persones normals té un interès merament teòric, de caràcter estadístic, i en Ramon sempre l’ha considerat com una abstracció per l’estil de la que ens fa assenyalar que la renda per capita dels habitants d’una determinada nacionalitat és, per exemple, de 209.323,15 pessetes anuals, quan de fet, probablement, no hi ha cap d’aquests ciutadans que disposi exactament de la quantitat esmentada, amb cèntims i tot. Allò que és vàlid en parlar dels conjunts és fals si ho referim a l’individu. La persona normal, estadística, no existeix, i ho ha comprovat centenars de vegades. La prova és que les reaccions dels altres sempre el sorprenen una mica. Observa un capteniment que sembla obeir una norma determinada a través de la qual es manifesta un caràcter, i durant un cert temps ni actes ni paraules no ho desmenteixen; pot fiar-se de les seves impressions, confiar en una resposta solidària amb la imatge que s’ha traçat i ajustar-hi la seva conducta. Aleshores, però, sobtadament, arriba un dia en què la regla és trencada i, de fil en agulla, s’adona que ha estat estudiant algú que no existia, que hi ha un error. Un fet nou l’obliga a reconsiderar totes les seves impressions i, inevitablement, descobreix que s’havia deixat enredar, que no havia valorat degudament d’altres fets anteriors, la novella apreciació dels quals mostra ara una contradicció que li passava per alt, que havia volgut menystenir, potser perquè si l’hagués tinguda present ja no hauria pogut entendre aquella persona des de l’inici. I hi ha una repugnància instintiva a quedar-se al marge, incomprensiu, ja que això ofèn la nostra intel·ligència i la nostra sensibilitat.

Partim d’una normalitat que no té existència i, des d’ella, considerem com a simples variacions, com a sortides sense importància, els actes i els mots que s’hi oposen, ni que siguin inicials com en el cas de la Magda. Res no podia estar tan en desacord amb la noia que havia anat freqüentant com la seva fuga amb el padrastre, però encara s’hi avenia menys la invenció d’aquests fets. La fuga, autèntica, hauria pogut justificar-se en termes d’una Magda més juvenil, més lliure i espontània, aquietada, encarcarada ara pel temps, que, des de la distància, la feia penedir-se d’aquell cop de cap. La dona que s’havia inventat la història, però, era la Magda d’ara, la dona de trenta anys tocats, exactament aquella mateixa que no es deixava besar i acariciar, o hi consentia amb desgana, amb protestes. No acceptava la relativa innocència del contacte de dues boques i, en canvi, no veia inconvenient a presentar-se als seus ulls sota l’aspecte d’una joveneta dissoluta que furta el marit a la seva mare i es deixa fer un fill. I això amb l’objecte exclusiu d’atreure’l a ell, en Ramon, del qual cal sospitar, per tant, que s’havia fet també una imatge ben singular a través dels seus llibres. Una imatge inconscient que, inconscientment, va obligar-la a desmentir-se.

Aquest desmentiment, però, es prolongava tot seguit en una confessió plena aleshores que a la fi es van trobar, i en totes les converses que es veia obligada a acceptar sobre uns fets que mai no havien tingut lloc. La contradicció, doncs, va anar concloent en Ramon en reflexionar-hi, era constant: insistia que era una dona tarada i s’hi referia sense excés de reserves, o sigui amb una actitud actual d’acceptació, quan d’altra banda es mostrava tan cauta, tan previnguda, tan primmirada en relació a ell. La possible normalitat quedava anorreada per aquell parell de fils conductors manifestats en capteniments simultanis i desavinguts que pertanyien a la mateixa noia, a la Magda actual. Això feia que poguessin parlar lliurement sense que calgués traduir aquesta llibertat, aquest poder que ella li donava sobre seu, en actes que la comprometrien als seus ulls.

És probable que no se n’acabés d’adonar, o que se n’adonés prou per sentir-se interessat per aquella singularitat sense que el problema fos suficientment clar, o subratllat, perquè li calgués revisar un concepte poc exigent que va enrunar-se d’una manera definitiva al parc Güell, quan ella s’ofengué precisament d’unes paraules. Potser la va entendre per primera vegada o, si no entendre, diguem que va saber amb certa seguretat que entre ells hi havia massa pocs punts de contacte perquè la comprensió tingués lloc. Exactament com li havia esdevingut amb la Roser temps enrera, en un engany de bona fe més prolongat que, un cop més, es basava en el pretès coneixement d’unes coordenades psicològiques a què ella l’havia habituat i que eren falses, a la insabuda de la mateixa Roser.

Passat el desencís, no ha dubtat mai que la noia fou tan sincera, tan equivocadament sincera, potser, quan es deixà arrossegar al món d’una entesa eròtica que li era inèdita, i per això enlluernadora, com quan la seva naturalesa de dona la dugué a voler completar-la amb un fill mentre un fons avial de tabús, mai no destruïts totalment, l’empenyia cap a les rengleres de l’ordre reconegut que es personificava en la figura d’un espòs acceptat, davant l’altar i al registre civil, sancionat per la societat que no admetia cap més solució legítima.

Aquella tarda, quan es veien per darrera vegada, quan vivien llur darrera intimitat, ella ja no era la noia que havia consentit sense vacil·lacions la tendra violació del seu cos si aquell era el pas obligat a una satisfacció sexual corrent, normal, com la que va proporcionar-li en Ramon a la Florida, amb tant d’escreix que ella es marejà. A través d’aquella normalitat no aconseguida prop del marit la seva carn s’obria a novelles possibilitats, a la realització d’una finalitat que justificaria totes les disbauxes. El cos, obert, es tancava com un secret a benefici d’un futur hipotètic i la ment, igualment closa, renegava d’aquelles tardes de deliri, de l’exaltació voluptuosa que els feia més ells mateixos, més profunds, més autèntics que no foren en cap altre moment de llur vida. En Ramon ho intuí com en un llampec, però volgué lluitar contra allò que li semblava una voluntat de destrucció.

—Un fill també te’l puc donar jo. Ens en podem anar a viure junts. Sempre n’he tingut ganes.

—Amistançats, és clar.

—No queda més remei. No et pots pas tornar a casar.

—No m’hi sé veure, així —digué ella—. Si només pensés en mi, potser encara… O tampoc. No és el mateix.

—No és el mateix, què?

—Vull dir com tenir un amant. Això són coses de joventut, que passen…

Ell estava tan desencisat que la llengua se li enganxava al paladar.

—Ara veig que sempre ho has considerat un caprici —va dir dificultosament.

—No m’entens —va protestar ella—. Et creus que et podré oblidar mai? Però digues-me amb el cor a la mà: quin futur tenim?

—Exactament el que vulguem nosaltres.

—No és veritat. No vivim sols, hi ha tots els altres, la societat, que ens ho faria pagar.

—Paguem en la mesura que ens sentim culpables —va contradir-la ell—. Jo no m’hi sento. Per què m’hi hauria de sentir? —se li deslligà una mica la llengua—. T’he estimat, t’estimo, vull continuar estimant-te. Per tant, sóc sincer, vull una cosa noble i bella encara que de vegades es manifesti d’una manera que no ho sembla, a través de la luxúria…

—Si ja ho sé, Ramon, ho sé. I jo també t’estimo. Mai no tornaré a ser tan feliç com ho he estat amb tu. Sempre ens hem entès bé i… i et desitjo sempre tant! Però no hem de pensar en nosaltres sols, ja t’ho dic.

—Molt bonic —va queixar-se ell—. Les paraules semblen molt desinteressades, però de fet ets més egoista que jo. Per començar, hi ha hagut mai cap dona que hagi volgut un fill pel benefici d’ell? No, el vol per obtenir una satisfacció, per realitzar-se…

—Tu mateix has dit sempre que ens hem de realitzar —el va interrompre la Roser.

—I ho sostinc. Però això no és desinteressat, i mai no he dit que ho fos. Busques doncs una satisfacció d’un caràcter essencial per a una dona, però el que et priva de tenir-lo amb mi no és cap exigència natural, cap acompliment de tu mateixa, sinó unes raons de conveniència que et rebaixen. No n’hem parlat més d’una vegada, de tot això? No vas emancipar-te quan un home que no era el teu marit t’ensenyà com s’estima, i t’ho va ensenyar de més d’una manera, acceptant-te com eres, amb totes les teves inhibicions i… —Es va tallar en sec—. No ho havia de dir, això —va reconèixer, apesarat—. No és un factor que hagi de comptar, perquè aleshores potser acabaries per confondre l’amor amb l’agraïment. Escolta, Roser… Al món hi ha milers de parelles que viuen amistançades sense tenir tants motius com nosaltres, sense que els lligui tot el que ens lliga, tot el que fins ara m’he pensat que ens lligava…

—Ja ho sé, Ramon, ja ho sé! —es lamentava ella—. Digues-me el que vulguis, tens tota la raó, però ell s’avé a tornar amb mi, sap que nosaltres ens hem entès i m’ho perdona, se’n fa càrrec…

—T’ho perdona! Se’n fa càrrec! Ell que et va deixar perquè no et podia ficar la cigala al trau! Què cony t’ha de perdonar, digues? —Però no volia reprendre la discussió que havien tingut abans, quan ella li parlà de l’encontre amb el marit, d’un encontre que s’anà repetint d’amagat d’ell, sense que la noia fos prou franca per parlar-li dels progressos que feien del canvi que anava tenint lloc en ella des que, també calladament, desitjava aquell fill que ara l’espòs li oferia en safata—. Deixem-ho —decidí—. És massa repugnant, massa… —no trobava les paraules i es va quedar mirant-la, gairebé enfurit—. Tot deu haver estat una mentida, oi? Va començar com un joc i per a tu potser mai no ha estat res més —l’acusà—; naturalment, els jocs cansen.

—T’asseguro que no, Ramon, t’ho juro! —se li abraçà ella—. Tu et creus que jo podia fer tot el que he fet sense estimar-te?

Ell fou brutal:

—Per què no? Jo ho he fet amb altres dones que ja no sé ni quina cara tenien, amb putes…

—Ramon!

—No temis —va dir, sarcàstic—. No t’hi confonc. Si t’hi confongués no discutiria amb tu, ja hauria fet petar la porta al meu darrera i seria a l’altre cap de ciutat. Però si jo ho he fet sense amor, per què no podries fer-ho tu, i amb més motiu? Que ets millor, potser? —va sacsejar-la amb barroeria.

La noia es féu humil.

—No, ja ho sé. No sóc millor. No ho he estat mai, ni ho he pretès encara que abans et digués que eres un cregut. Perdona’m… I no et pensis que renego de res de tot el que hem viscut, això no. Jo… —va emocionar-se i les paraules li mancaren momentàniament—. Sempre seré més teva que de ningú.

—Ja es veu. Què vols que en faci, de les bones paraules? No hi puc dormir, no hi puc fer res. Et necessito a tu, et vull a tu…

—Jo… —tornà ella, i s’embarbussà mentre afegia una continuació que repetí a l’acte mateix, sense que ell li ho demanés—. Ens podem veure alguna vegada…

—Amb el permís del teu marit?

Ella acusà el cop, el sarcasme de l’expressió, el menyspreu que s’hi barrejava, però no va protestar, ho devia acceptar com un càstig, a tall d’expiació, i es limità a mormolar:

—Ramon…

—T’ofenc, oi? —bordà ell—. És que en tinc ganes. Què vols que pensi de tu digues? —i la sacsejà de nou, amb els dits clavats en la carn on empal·lidien tot de senyals—. Què vols que pensi? —repetí—. No ets capaç de viure obertament, lleialment, amb mi, però un adulteri elegant no et repugna. Vindries aquí amb el ventre ple d’un altre home —s’exaltà— perquè et fes passar la calor, perquè t’has avesat a passar-te les tardes al llit, cardant com una desesperada…

—Ramon! —tornà ella, ara blanca i vermella alhora, i els ulls li brillaren amb un retorn d’aquella vibració que en els millors moments se li escampava pel cos i l’enfollia.

Ell es va passar una mà pel front, per la cara, i sospirà.

—Està bé. Em fas molt de mal, Roser, més que no et penses, però no te’l vull fer pagar —i va girar-se cap a l’altra banda de llit.

Perquè la renyina no havia tingut lloc al bar on després es trobà amb la Magda i que ell associa amb aquella tarda només perquè allí va començar tot, una hora abans, quan la Roser es referí al seu marit i ell, després d’una discussió breu, li va dir:

—Vine; aquí no podem parlar.

Hi havia gent, d’altres parelles, grups d’homes, alguna dona solitària, mentre al meublé. només els feien companyia el llit, les parets i el mirall on tantes vegades havien repetit el gest que els alterava sobre els llençols i que aquella tarda no es renovà. No ho va voler ell. La Roser se li atansava i en un moment determinat fins i tot pidolà:

—I s’ha d’acabar així, Ramon, d’aquesta manera?

—No em diguis que et dol.

—Doncs, sí; em dol.

Ell va encendre un cigarret per calmar-se una mica els nervis i reflexionà:

—A pesar de totes les paraules, ara ja ets d’ell. Potser fins i tot heu dormit plegats, ja.

—No —contestà ella, però no semblava una negativa gaire convençuda i en Ramon alçà els ulls, sobtat.

—No?

—T’ho juro. Ho volia, però m’hi he negat. Li vaig dir que fins que tornéssim a viure plegats.

—I per què no ho heu fet de seguida?

—Volia parlar amb tu, abans. Li ho vaig posar com a condició.

—Una delicadesa que li devia agradar, suposo.

—No cal que siguis tan irònic.

—No? T’estimes més que et doni una allisada que et baldi? Creu-me que em costaria ben poc.

Inesperadament, la noia va somriure.

—Fes-ho, doncs.

—Perquè després els cops es converteixin en abraçades, oi? No ens tornarem a abraçar mai més, Roser, no… —i la veu se li ennuegà.

Ella se li va refregar, provocativa, amb una mena d’inconsciència feridora que obligà en Ramon a rebutjar-la amb un gest brusc.

—Ja no em desitges, oi?

Ell, sense contestar-li, se li va encarar.

—Tu ho voldries tot, l’home, l’amant i el fill. Però has d’escollir. És a dir, ja has escollit, i jo m’he quedat de racó.

—No ho diguis, això!

—Com en dius, doncs, tu? Que et sembla que m’he d’acontentar amb les engrunes que cauen d’una altra taula? No, dona, no! Si t’ho creus és que no em coneixes prou. Gens, no em coneixes! Ni jo a tu, ben mirat. Però quina mena de moral tens? Jo, l’iconoclasta, l’escriptor procaç i amb fama de faldiller, no la faria mai, una cosa així. Però tu t’adones —s’exaltà de nou— fins a on has caigut de baixa? Amistançament? Oh, no, quin horror! Imagina’t, un fill natural, reconegut, sí, però natural, fora del matrimoni… Impossible! Però l’adulteri a les cinc de la tarda… Ah, això sí, això és respectable, gairebé dóna categoria! —Començà a passejar-se amunt i avall de l’estança, tan abstret que la primera vegada ensopegà amb la butaca; bracejava—. Les amigues no tan afortunades t’envegen, els homes et miren amb un esguard picardiós i afalagador, i tu passes com una reina somrient que no dirà mai, però no la molesta que se suposin, totes les delícies que viu entre els braços del criat…

—Prou, Ramon, prou! —cridà ella—. No ho entenia així, jo.

—Doncs ho has d’entendre! —cridà ell, però aleshores, com desvetllat pel seu propi crit, es tornà a passar una mà per la cara i, las, mormolà—: Ens repetim… D’aquí a uns moments potser ens agradarà i tot; serà el substitut de l’orgasme que no hem tingut…

Va entrar al bany, on es rentà la cara i va passar-se els dits pels cabells abans d’eixugar-se. Quan es va girar, la noia era a la porta.

—Ho acabem així, doncs? —va repetir gairebé exactament les paraules que havia dit moments enrera.

—Ja s’ha acabat.

Tot d’una, dintre seu sentia una mena de duresa desesperada, la mateixa que sovint el glaçava a la comissaria, davant els inspectors, i que havia de retrobar l’any següent, aleshores que durant la instrucció de la seva causa fou convocat encara per fer-li tot de preguntes molt precises que volien situar-lo una vegada per totes:

—Vostè és un activista?

S’hi va pensar molt poc i es definí ràpidament:

—Si per activista cal entendre l’individu que surt a col·locar bombes i a fer actes de terrorisme, no ho sóc. Ara, si vostès qualifiquen d’activista aquell que sempre i en tot moment, fins i tot aquí, està disposat a defensar la seva llengua, la seva cultura i els drets de l’home a una vida justa i suficient, confesso que sí; ho sóc.

L’altre no va fer cap comentari, va limitar-se a assentir amb un gest neutre i prosseguí:

—Vostè és addicte al règim?

No havia esperat la pregunta, potser ni tenien dret a fer-la-hi, però ni així no vacil·là, sinó que va dir:

—No.

—Per què?

No eren sols a l’habitació, hi havia altres individus, entre ells un escrivent que anotava les preguntes i respostes, i tots s’havien immobilitzat, sorpresos i a l’expectativa. Ell va mirar-los fugaçment i tot d’una s’adonà que cap d’aquelles cares no era hostil.

—No em sembla un règim just. Ofèn la dignitat dels ciutadans i és discriminatori.

—No respecta les lleis, doncs?

—Respecto totes les lleis que són vàlides en una societat civilitzada —fou la seva resposta—, no les que asseguren el monopoli del poder.

—Pertany al partit comunista?

—No.

—Tenim testimonis que afirmen el contrari…

Ell va inclinar-se endavant.

—Perdoni, ja li he dit per què no era afecte al règim. Vostè m’està justificant.

El magistrat va envermellir lleugerament i aleshores ell va tenir la certesa que des d’allí el menarien directament a la presó, però s’equivocava. Deu minuts després ja havia abandonat el despatx i, fora, un dels auditors, que l’havia seguit, va estrènyer-li la mà en silenci. No va saber què pensar-ne fins hores abans del judici, quan tingué ocasió de parlar-hi uns breus moments, sense la presència de l’advocat.

—Molt digne —va dir-li l’home—. Hem de respectar la gent sincera, els adversaris lleials.

—No deu pas ser de la mateixa opinió el ministeri fiscal —oposà ell.

—Qui sap, qui sap… —somrigué l’altre.

Mai no ha acabat de comprendre aquesta actitud inesperada ni acceptà sense reserves l’argument que li exposà poc després mossèn Jaume a la porta del bisbat, on van trobar-se casualment quan ell se n’anava a consultar uns diaris a l’hemeroteca municipal.

—Hi ha una crítica del sistema que s’exerceix des de dins, pels seus propis partidaris, els quals, sense abandonar doncs el règim, no se solidaritzen amb les seves arbitrarietats. Potser són els més perillosos, si ho pensem bé, perquè a través d’ells podria instaurar-se un veritable Estat de dret feixistoide; els interessa que hi hagi una oposició, i la domestiquen ja des d’ara.

Ell no ho veia pas així. D’antuvi, l’episodi que havia viscut era massa insignificant per bastir-hi teories i, després, aquells mots eren plens de contradiccions. Per això va contestar-li:

—Em sembla que toques al temps. Què vol dir, per començar, un Estat de dret feixistoide? No n’hi ha hagut mai cap enlloc, que jo sàpiga. En alguns indrets, com a Alemanya, a partir d’un moment determinat la gent poden haver-se deixat hipnotitzar, però no oblidis que un Estat de dret s’ha de constituir des de fora del poder, o sigui quan el poder està en mans del poble, ni que sigui amb limitacions. D’altra banda, quina mena de crítica és una crítica que només combat les arbitrarietats de detall? Jo no l’anomenaria pas així. Els abusos i les injustícies abunden en tots els sistemes i precisament ha d’interessar els seus partidaris d’eliminar-los. Però quan l’arbitrarietat, la injustícia, radica en la llei, quin sentit té preocupar-se de la seva aplicació justa? Incideix precisament en la injustícia.

—És clar —va reconèixer mossèn Jaume—. Però per als seus partidaris, per definició, la llei no és mai injusta. Només hi ha una manera equivocada d’interpretar-la.

—No s’aplica al meu cas, això —va ponderar ell—. Sóc un pertorbador de l’ordre que té activitats subversives. No podrien doncs cometre cap arbitrarietat si em condemnaven. No sóc un adversari lleial, com deia aquest senyor. Cap de nosaltres no ho és. Que t’hi tens, tu?

—No, és impossible; no ens ho deixen ser. Però això no vol dir que a alguns d’ells no els cogui. La prova és que el moviment està dividit en tot de tendències, des dels quasi-liberals fins als ultres, disposats a ocupar novament el país militarment al més petit senyal de perill.

—Jo diria que encara ho està —va riure ell—. De vegades tens ingenuïtats, Jaume.

—El que tinc és un mal de cap que no m’hi veig. M’han tornat a cridar a l’ordre, saps? Per què et penses que hi vinc, aquí? —i feia un gest cap al palau episcopal.

—Per culpa del llibre, potser?

—Sí.

L’havia publicat una mesada enrera, un text relativament breu, d’unes cent cinquanta pàgines, que, sota el títol de Dialèctica evangèlica, contraposava l’Església dels pobres a l’Església dels poderosos de la terra, afeixugada sota els compromisos temporals i els oripells.

—Estic fastiguejat —va afegir el mossèn—. Ja deus haver vist algunes crítiques… Se m’acusa d’errors doctrinals i, segons alguns, frego i tot els dogmàtics. El pitjor, però —va afegir—, no és això, sinó les amenaces.

—Amenaces?

—Sí, he començat a rebre anònims que em prometen una allisada o fins i tot un passeig en cotxe cap a l’Arrabassada. La meitat d’aquestes comunicacions em recorden els milers de sacerdots assassinats per les «hordes marxistes i separatistes». No acabarem mai.

Era evident que la guerra civil encara no s’havia liquidat, que hi havia tot de grups interessats a perllongar-la. Algunes persones havien estat víctimes d’actes de força, vandàlics, i tots dos haurien pogut enumerar tot un seguit de conferències interrompudes per ramats d’integristes i uns quants atemptats amb cadenes contra personalitats sense altre pecat que un liberalisme tou i gairebé decimonònic. Ell mateix, no feia gaire, havia rebut un full on algú que no donava la cara li deia «No oblidis que et vigilem», i, sota, uns quants eslògans envellits de prop de trenta anys.

—I ara què et vol, el bisbe? —va preguntar-li—. Potser té la intenció de suspendre’t a divinis?

—Em penso que no serà tant!

Al capdavall, ho va saber set o vuit mesos després, s’havia limitat a amonestar-lo per la seva imprudència, per haver negligit, sobretot, el nihil obstat, que, en un llibre d’un capellà, semblava de rigor. Dels errors doctrinals, o àdhuc dogmàtics, no li n’havia dit res. Això, pel que sembla, quedava reservat als seglars més o menys intrusistes que es mostraven més papistes que el papa. Res no va impedir, però, que del llibre se’n fessin quatre edicions de dos mil cinc-cents exemplars en dos anys.

En Ramon, ateu convençut, va quedar una mica confús per aquestes xifres, que convertien mossèn Jaume en un autor de moda i el seu llibre en un best seller. Deu mil exemplars, ell no els havia venuts mai.

En Ramon ha somniat més d’un cop en una empresa descoratjadora i alhora interessant, a la qual s’ha atansat sense realitzar-la del tot per timidesa, per falta d’audàcia, perquè és conscient de treballar en un país on la novetat només és admesa a petites dosis i rarament reconeguda si no pot avalar-se amb precedents de fora, els mateixos que després et tiren per la cara; una obra en la qual l’escriptor, el novel·lista, tindria el valor d’anar renunciant als seus personatges a mesura que li són innecessaris. Ha observat com en moltes obres la gent, homes i dones, adults i vells, criatures, s’arrosseguen pàgina darrera pàgina quan ja han esdevingut totalment inútils a l’economia de la narració, i s’ha preguntat què priva llurs autors d’arraconar-los en un tombant de full sense que calgui matar-los perquè fan nosa. De segur que podria descobrir-se en aquest procedir un respecte a les regles establertes, una mena d’inèrcia a la qual no són immunes ni els més grans, l’anhel d’aconseguir un món coherent i una necessitat d’ordre que contribueix a fer de la creació allò que s’ha convingut a anomenar una obra d’art. Però això estableix una limitació que a ell no sempre li va bé i a la qual, malgrat la seva perspicàcia, s’aferra per un plec mental que l’ha condicionat i que només les figures d’excepció poden trencar. Ell sap que no ho és, té plena consciència que no sobrepassa una talla corrent i ordinària, i els seus petits èxits no el convenceran pas que és un geni. Ni tan sols un geni frustrat per les circumstàncies de la seva vida o del seu país. L’ambició, doncs, topa amb un límit que no li permet de fer taula rasa, sense impedir-li, en canvi, les pràctiques d’una certa enginyositat i un poder moderat de renovació.

Una narració implacable, com a ell li sembla veure-la, seria forçosament diferent de tot allò que espera el lector, una lectura en el ver centre d’intersecció de les coordenades de l’existència, en l’eix entorn del qual tot gira. S’hi podria aproximar, en un context com el de la seva vida, si el prenia per punt d’origen de la creació, expulsant centrífugament tots aquells elements, per exemple en Valls, l’Arnau, en Boada, el seu germà, el mateix mossèn Jaume, que han deixat d’operar sobre seu encara que circumstancialment els vegi, hi parli, hi discuteixi, els tingui per amics o per enemics; que de fet no l’han influït mai ni han format part del seu autèntic món tot i haver-s’hi fregat en una època de la seva existència, amb alguns quan iniciava la seva activitat d’escriptor i li semblava que no podia segregar-se d’uns contactes, d’unes reunions, que, fet i debatut, l’han deixat amb les mans buides.

També hauria calgut comptar amb l’expulsió més cruel d’altres figures menors que ha deixat totalment de freqüentar però envers les quals es veu obligat a servar l’agraïment que reservem per a aquells que amb una ignorància total, i sense proposar-s’ho, han contribuït a modificar la nostra visió de la realitat, els Quevedo, els Millán, els Sànchez i els Ortega, nois d’història alienada que li han estalviat una alienació i el prepararen a ser l’home que ha esdevingut, a entendre perfectament les lliçons d’un Blanquer, d’un Sensada, escàpols també, a llur torn, de l’àmbit que s’altera a mesura que els dies corren, que l’atzar, la policia o d’altres circumstàncies els separen i a ell, més madur, l’enfronten amb altres personalitats, sorgides abruptament, abans conegudes de referència, de nom, potser gràcies a una presentació distreta i fortuïta com la Narcisa, tan poc destinada, en principi, a esdevenir una part, ni que sigui curta, de la seva vida, la qual pròpiament no té existència abans d’aquell encontre al meublé que tots dos visitaven separadament, cadascú amb la seva parella.

Sap que si ho fes, si tingués la gosadia de treure impensadament de les ombres algú que es justifica només en termes de present, una consciència culpable de novel·lador convencional l’obligaria a remuntar el pendent, a explicar-se, a establir la relació anterior que dóna plausibilitat a la seva inserció en el món novel·lístic, i que això ho enrunaria tot. La Narcisa no es pot jutjar en termes de les seves esposalles amb l’Arnau, i tant és així que ni cal que sigui la seva dona. Això només estableix una relació dins d’una relació, contribueix doncs a un confort que un llibre com el que imagina combatria paràgraf darrera paràgraf, paraula darrera paraula. Els dos amants són un món clos en la marginalitat de tot allò que constitueix la seva vida normal, sobre la qual incideixen únicament com a record, en forma de pensament més o menys delectable, d’alguna excitació inesperada en evocar un instant de la tarda, al llit, però sense que això tingui força ni alteri cap projecte vital, cap línia de conducta, cap activitat paral·lela i més fonamental.

Potser caldria construir, doncs, més d’una vida que expressés la mateixa vida, un cercle dintre un cercle, o cercles que es freguen i es comuniquen en un punt infinitesimal, per on l’heroi passa de l’un a l’altre i cada cop s’espolsa la pols de les sabates, un gest simbòlic amb el qual esdevé un altre sense renegar-se. Hi ha d’haver mil maneres d’aconseguir-ho, d’expressar-ho, de sortir de la sínia, però totes reclamen la decisió de posar-nos cara a cara amb el desconegut o la desconeguda que trobem pel carrer, o al metro, i cau en la nostra òrbita sense cap mena de passat i amb un futur provisional.

El novel·lista no s’hi avé, sap que la credulitat del lector no accepta la realitat nua, i pren precaucions per vestir-la amb la mentida d’unes explicacions o d’una alteració cronològica que ens posa en contacte amb el personatge en una etapa posterior de la seva aparició i la prepara com a conseqüència d’uns antecedents que, de fet, desenvolupen una relació ja vella i per tant no en són la causa. El mateix Ramon podria assenyalar un exemple d’aquesta trampa en el meu text, quan s’al·ludeix a un Pous amical les esperances del qual reposen en esdeveniments reportats molt després, però forçosament anteriors, com és aquella coincidència, un dia de manifestació, en un magatzem aparentment tancat i en realitat obert a tall de precaució; el magatzem on durant una bona estona, prudents i desconfiats, no gosen descobrir-se a un possible però molt hipotètic adversari i quan a la fi s’hi decideixen, és per esclafir una rialla i cercar-se a les palpentes amb la mà allargada que van encaixar jovialment en la fosca, en un ambient llord d’olis minerals i de màquines de formes extravagants entre les quals van instal·lar-se a xerrar fins a les dotze tocades, o sigui més de tres hores.

Ni a l’un ni a l’altre no se’ls devia acudir que haurien estat més còmodes en un bar, o al despatx d’en Pous, per fer-se totes aquelles confidències que van anar desgranant entre cigarrets i interrupcions cada cop que s’obria un llum a les eixides veïnes, darrera l’envà on van repenjar l’esquena, entre la finestra i la porta que donava al pati interior i que ell no ha tingut mai ocasió de travessar perquè sortiren per davant, però ara junts, reconciliats del recel per tota aquella franquesa iniciada, després d’uns quants mots superficials, amb l’observació d’en Pous, que digué:

—La veritat, Planells, jo no us acabo d’entendre. Sé que se us veu a totes les manifestacions, que formeu a tots els actes de protesta, que no heu refusat mai de signar una carta que denuncia arbitrarietats o injustícies… No us estranyi —va afegir entre parèntesis—. La meva posició m’obliga a estar al corrent per saber amb qui podem comptar el dia de demà. Vós, d’altra banda, sou ja prou conegut. Us heu significat de mil maneres i això us ha valgut més d’una detenció… Però per què, em pregunto, per què no sou de cap organització? És a dir, potser m’avanço massa; potser ho sou i no ho sé. Al capdavall, hi ha petits grups més o menys misteriosos…

—No, ja ho dieu bé —va interrompre ell—. No sóc de cap partit.

—I per què, això? Quan ho són gent incapaç de fer res… A d’altres els lliga la família, pares, dona, fills… Vós sou solter, un home sol que no ha de donar explicacions a ningú. Per què, aquesta por de comprometre’s?

En Ramon va fer petar un llumí i encengué un cigarret.

—En aquest moment sembla que hi ha més de vint partits, grups o organitzacions. Potser més i tot… Tots tenen una finalitat, enderrocar el règim, però es passen molt de temps combatent-se, insultant-se, fent-se la traveta. Més enllà d’aquest objectiu n’hi ha un altre, de caràcter constructiu, però aquí l’acord ja no és tan perfecte i, en alguns casos, ni tan sols existeix. Per això hi ha totes aquestes rivalitats, és clar. I jo m’he dit que no hi vull prendre part, cosa que obligadament hauria de fer si decidia allistar-me en un grup. Si em quedo al marge, tinc l’avantatge de poder col·laborar amb tots sense ofendre ningú, sense que ningú m’hagi de cridar a l’ordre. I puc escollir, a més, aquells actes o ocasions que no contradiuen les meves idees. Perquè cal que us confessi que són, potser, una mica especials.

Va callar, com si no tingués la intenció d’explicar-les detalladament, però l’altre digué:

—Continueu; m’interessa.

—Especials, potser no és la paraula justa —ponderà ell—. Diguem que actualment no hi ha cap partit que les encarni. Els nacionalistes solen ser gent de mentalitat burgesa poc disposats a transformar o a tolerar que es transformin per obra d’altri les estructures d’aquest país; fins i tot els esquerrans com vós s’insereixen en una problemàtica que accepta un ordre diguem-ne liberal; una legislació social avançada, potser la socialització d’alguns serveis, bancs, etc. Poca cosa més. Fonamentalment, doncs, accepteu una societat injusta en la qual no s’alteren les relacions de producció i, en canvi, s’afinen uns instruments de domini capitalista. En això, hi heu de convenir.

En Pous, però, no va contestar directament, sinó que preguntà:

—Sou marxista, doncs?

—Sí —sospirà ell—. Sóc marxista. És això, precisament, que m’ho complica tot. El partit comunista defensa avui unes posicions imperialistes disfressades d’internacionalisme.

Tots plegats han oblidat que Marx, i Engels també, no menystenien, ben a l’inrevés, la necessitat d’emancipar els pobles, paral·lels a la d’emancipar la classe obrera. Accepto les tendències internacionalistes del pensament marxista, però no tinc per internacionalisme una posició que col·loca els febles, ara en termes de pobles, en poder dels forts, o sigui que tendeix a l’establiment d’un domini universal per part d’una o d’unes nacions que automàticament, per aquest fet, es converteixen en colonialistes. He discutit el problema amb gent del partit —va afegint, recordant en Blanquer—, i és satisfactori de comprovar que no es tanquen a la realitat d’uns fets prou evidents, però el partit tendeix a anul·lar l’individu, hi ha un hàbit de disciplina que és més fort que la convicció personal, i el partit no evoluciona convenientment, o ho fa quan li ho aconsellen tàctiques oportunistes que ells, naturalment, neguen. Reconec el perill que assenyalen: la separació en nacionalitats divideix el món obrer, però em penso que això passa perquè els obrers de les nacions poderoses no respecten prou els dels pobles petits. Ells, a la seva cultura, no hi volen renunciar pas. Exigeixen doncs un sacrifici que no estan disposats a fer, i l’exigeixen des d’una posició de força, privilegiada i, per tant, antimarxista.

—Però això està canviant —va fer-li observar suaument en Pous, sense aprovar ni desaprovar.

—Sí, està canviant. Cuba, Txecoslovàquia, Albània, Iugoslàvia, Xina… Això és esperançador i confio que en el futur hi haurà més nacions que escolliran el camí d’un socialisme nacional. Però ara, per tornar al que us interessa, o sia per contestar la vostra pregunta, aquí no hi ha un partit marxista català, específicament català; els nostres comunistes van a remolc dels comunistes castellans, els quals en això comparteixen el criteri de tots els règims de dreta: només hi ha una nació espanyola i la resta són diferències de caràcter regional. Parlen dels fets nacionals com d’una cosa envellida, passada de moda, sense voler-se adonar que arreu del món, començant pel camp del socialisme, es torna a la idea de les ètnies, no pas entesa en el sentit de raça, certament, sinó de comunitat de costums, de llengua, de cultura. Dificulten, aleshores, per pura inconsciència, una integració de pobles socialistes que es respectaran sense contradir-se, al contrari, amb un esperit de col·laboració possibilitat per l’absència d’impulsos imperialistes i per la instauració d’una societat sense classes. Vos veieu —va preguntar gairebé sense fer cap pausa— el partit actual en el qual podria afiliar-me?

—No, ben cert; no pas en aquests termes —va concedir en Pous—. Digueu-me, i sempre heu pensat així?

Ell va somriure en la fosca.

—No —sacsejà el cap que l’altre no podia veure—. Ara em sembla que hi havia un temps en què no pensava de cap manera. Tenia uns ideals vagues, de caire catalanista, potser perquè a casa meva ho eren, encara que això tampoc no hi vol dir res; el meu germà és ben diferent. Tot i que era un modest assalariat, no em plantejava amb rigor els problemes de caràcter social; hi vaig anar arribant després, quan ja no era un llogat. Ha estat doncs un procés d’una certa lentitud, al qual han contribuït una sèrie de contactes amb treballadors, emigrants…

—Marxistes?

—No. El poble no és marxista. El poble, ara per ara, em penso que no és res. Però no calia que ho fossin, o potser ha valgut més que no ho fossin, perquè jo arribés a les conclusions que he arribat. Deixeu que ampliï una mica més la meva diguem-ne diferència amb els nacionalistes. No accepten l’immigrant. Voldrien que s’integrés, com és lògic, però en unes certes condicions d’inferioritat, si m’enteneu. Es parla molt que els immigrants troben aquí una promoció humana que no existia a l’indret d’on procedeixen, i això és fals. Se’ls vol com a peons, com a escarrassos, com a gent de pena, i s’estableix una discriminació que, en termes diferents, potser és una mica com la que l’Estat espanyol estableix amb els catalans. Tots coneixem, i vós també, n’estic segur, més d’un empresari, més d’un fabricant, que beneeix la vinguda de tota aquesta gent que ens ha proporcionat riquesa, però que, alhora, no els vol veure abandonar la seva condició. Hi ha doncs una mena de refús que no es mereixen, perquè ells no han vingut a tall d’invasors, d’ocupants. El rebuig, si de cas, l’hauria de merèixer un sistema que els ha obligat a cercar un indret on podrien menjar. El burgès català, tan antirègim, tan nacionalista, s’identifica amb l’estructura actual que defensa uns privilegis, i el govern sempre el trobarà al seu costat en qüestions de caràcter social: contra les vagues, contra els augments de sou, contra… Però no dieu res? —preguntà aleshores, en adonar-se que l’altre el deixava xerrar tan llargament sense ficar-hi cullerada.

—Què voleu que us digui? —es queixà en Pous amb una veu gairebé planyívola—. No puc estar d’acord amb vós, però tampoc no hi estic del tot en desacord. Evidentment, sóc allò que heu dit, un home d’esquerra, no un marxista. No ho podria ser, us ho confesso. Mai no he pogut creure que la dictadura del proletariat fos una cosa transitòria, un pas, una etapa cap a l’autèntic comunisme. L’home no és naturalment comunista, perquè no és prou desinteressat, no té prou instint de solidaritat humana, i dubto que la hi pugui donar un Estat burocràtic i policial que el converteix en una cosa. Però, en fi, no discutim tot això. És l’aspecte que no puc acceptar de les vostres idees. Però sí que us segueixo, i en això sense reserves, quan abomineu un nacionalisme curt d’ales i discriminatori. També quan negueu la validesa de les estructures actuals. Perquè no sóc tan burgès com us penseu, no m’agraden els privilegis ni les societats coactives a què donen lloc. Em podríeu preguntar, naturalment, si tenim un programa.

—Sí. En teniu?

—Sí i no. La nostra gent procedeixen de camps molt diversos i, encara que en termes generals tots ells es podrien definir com a socialistes, en aquest socialisme hi ha molts graus. Cap d’extremista, això no. Som gent catalana, moderada. Prou desperts per haver-nos adonat que el món s’encamina a una etapa precisament socialista, prou oportunistes per no anar contra corrent i prou idealistes per creure que cal fer un esforç per a la dignificació de l’home.

—Tot això és molt vague —es va queixar ell.

—La vaguetat forma part de la majoria de concepcions humanes que defugen el tot o no res, Planells. Això és particularment veritat dels partits en aquest país i en aquest moment. Més que res, ingenus com som, potser confiem que entre tots podrem trobar una forma de convivència que no perjudiqui ningú, que aconsegueixi un consens general. Res de nou. Liberals, com heu dit. Ara, jo, particularment, sóc un home que ha procurat d’estudiar el país i la gent que, en determinades etapes, l’ha dirigit. I, independentment que ja no sigui moda, no podré consentir mai, no podré donar mai el meu assentiment, vull dir, a un govern de dretes; sé que repetiria els mateixos errors del passat. Sóc ferotgement antidretes, doncs, com ja deveu saber. El meu tipus de societat aspira a escurçar la distància entre les classes i, a la llarga, potser fins i tot a suprimir-les. A una igualtat real d’oportunitats i a una promoció, per tant, del poble, dels humils. No m’agrada que hi hagi humils. Jo, potser no ho sabíeu, vinc de família pagesa, és a dir, els meus pares eren propietaris que es menaven les terres encara que no les treballaven personalment; això ho havien fet els meus besavis. Des de petit, doncs, que he vist la terra i l’he petjada; i m’ha interessat. És natural, així, que hagi pensat, més que en d’altres, en unes reformes profundes que alterin totalment el dret de propietat actual. No us entretindré amb detalls avorridors, però en aquest moment ja us puc avançar que estic treballant, suposo que molt prematurament, en un projecte de reforma agrària que, inspirat per la cèlebre Llei de Contractes de Conreu que ens va valer tants maldecaps, va força més enllà i toca aspectes que en aquella hora van ser deixats de banda. En aquest projecte desapareix totalment el propietari absentista, no cal dir-ho, però també el propietari que lloga personal, i només resten la família pagesa propietària de la terra i les comunitats de famílies que conrearan propietats més grans, procedents d’expropiacions, sobre les quals no tenen cap dret de successió. Us ho dic amb l’esperança que això us orientarà una mica per veure quin és el meu programa, el nostre programa, car una bona part dels nostres col·laboren en aquest projecte. Anem a realitzar doncs una aspiració de tipus comunista: la terra per a qui la treballa. Ja sé que el crit és anarquista, per tant d’un comunisme llibertari que em sembla més conforme amb el tarannà de la nostra gent. De moment, ja tenim doncs una estructura avial que salta en l’aire. Em concediu més bel·ligerància, ara?

—No es tracta d’això —protestà ell—. En concedeixo a tothom que té un esperit renovador, sense que li calgui combregar exactament amb les meves idees. L’únic que exigeixo, potser, és una gran bona fe, una sinceritat absoluta; que no quedi tot reduït a un doble joc com és molt sovint el cas. I no parlo per vós, ara; també jo estic informat i sé que feu bona feina. Tampoc no us falta, em penso, una certa duresa.

—De vegades em pregunto si tot plegat no es redueix a un moviment reflex de defensa. Ja sabeu, tot allò de l’organisme, etc.

—No ho crec. No ens hem atrinxerat darrera una negativa, un non sequitur buit de contingut. La prova la tenim en aquesta proliferació de partits, que, d’altra banda, té l’inconvenient de dificultar les coses. Més complicades encara per l’existència d’organitzacions de dreta que volen repetir la jugada paternalista amb la nostra col·laboració. Crec que caldria diferenciar entre dues oposicions, la que es limita a creure que hi ha abús perquè no ocupa el poder i la que no acceptaria aquest poder sense procedir a un canvi radical d’estructures; l’oposició tolerada, pública, encara que mal vista pel govern, i l’oposició verament clandestina que sempre té la meitat dels seus membres a la presó. I no parlem ja de l’oposició dels antics «santons» que fan jocs de mans per rejovenir-se i rejovenir els seus partits… No hem d’avenir-nos, en el futur, a la situació resignada de l’oposició d’una oposició.

—Ens entendríem, Planells —va dir en Pous—. És a dir, ens entenem. No sóc partidari de desfer-nos, un dia, dels nostres aliats circumstancials; més m’estimo no tenir-los. Però no sempre podem escollir. Si algú s’ofereix a fer la meitat de camí amb nosaltres, com podem negar-nos-hi? Entre tots encara som pocs.

—De petit —va contestar en Ramon— la meva mare m’explicava un conte en el qual uns lladregots es feien passar per viatgers amb la intenció d’assaltar els seus companys pel camí. Eren uns desconeguts, però els altres els acceptaven amb aquest criteri que heu exposat: la contrada era infectada de bandolers i, entre tots, els viatgers sempre eren pocs. Ara, hi ha una diferència: ells no podien saber que tractaven amb lladres de camí ral; nosaltres, en canvi, els hem identificat. Això no vol dir que siguem capaços de dominar-los si els deixem portar armes.

—I sense, no vindran —va mig riure en Pous.

—Exacte. Us proposo que hi reflexioneu.

I es va aixecar per estirar les cames, que se li havien adormit. En Pous, silenciós, va encendre una pipa mentre fora, en una eixida fosca, algú, una dona jove, reia. Aleshores digué:

—Estic content, molt content d’haver-vos conegut. De debò, Planells.

En Ramon es va tornar a asseure.

També a casa de la Magda, prop de dos anys enrera, s’havia d’asseure i aixecar repetidament en el curs de l’estona que precedí llur entrada al dormitori de la noia, al cap de quaranta hores i escaig d’haver-se separat a les portes del parc Güell. Va tornar a casa seva, simplement, perquè sempre li havia estat difícil de suportar la idea que tots plegats estem tan a mercès d’un gest, d’una paraula, d’un moment de mal humor. I, al capdavall, potser sí que havia estat massa brutal en assegurar-li tan de sobte que li convenia dormir amb un home. Era evident que no estava feta a aquest llenguatge, a aquestes abrupteses que ell considerava naturals, i prou que devia haver sofert de veure’s obligada a suportar la mena de llicències a què, semblava, l’autoritzava un passat que ara es revelava fictici. No pretenia entendre-la, no hi reflexionaria a fons fins després, i mai fins a l’extrem de treure’n l’aigua clara del tot. Aleshores era només conscient d’una falta i, alhora, d’una mena de misteri que la feia més atractiva.

Va trucar doncs a la porta del seu pis a quarts de vuit del vespre del tercer dia que seguí la seva confessió i va somriure-li quan la veié al seu davant, vestida amb un quimono d’anar per casa d’un estil que anava passant a la història, però ella, una mica sorpresa, digué ràpidament:

—No pots entrar; estic sola.

—I què? Vols que m’esperi aquí, al replà, fins que torni la criada?

—No tornarà, avui. Ahir em va demanar permís per passar dos dies amb els seus pares; ja saps que és de Pallejà.

Ell hi va trobar immediatament la solució:

—Estarem sols, doncs —i va empènyer una mica la porta que ella no havia acabat d’obrir. La noia, però, es queixà:

—Vols que malparlin de mi, potser?

—Qui n’ha de malparlar? —va admirar-se en Ramon—. No m’ha vist ningú.

—La portera…

—No hi era. La llotja és fosca. Ara, si em tens massa estona aquí, potser sí que tothom sabrà que reps homes a casa…

Ho va dir sense adonar-se’n, irreflexivament, i es mossegà la llengua en veure la cara que ella hi posava. Per això va quedar tan estranyat quan li sentí dir:

—Entra, doncs.

Dins, però, se li encarà:

—Ho has fet expressament, oi? Com l’altre dia… Què t’he fet, que sempre em vulguis ofendre?

—Sempre? Que jo sàpiga només ha estat ara, darrerament. I encara perquè tu hi has volgut veure una intenció que jo no tenia. Però no he vingut perquè ens barallem. Què ha passat que tot d’una ets tan susceptible? Abans parlàvem amb llibertat, com dos bons amics…

Ella es va subjectar una mà amb l’altra, se les va estrènyer.

—Perdona —va dir—. Estic molt nerviosa. No és culpa teva. No havia d’haver inventat aquella història. Ara no sé què fer…

—No has de fer res —va intentar de tranquil·litzar-la en Ramon—. Tots dos som els mateixos, ara una mica més autèntics, perquè no hi ha cap mentida entre nosaltres. És a dir, mentida… estic tan acostumat a la idea que et vas escapar amb el padrastre i que vas tenir un fill… Això et feia interessant, però és clar, també t’hi fa que t’ho inventessis. Poques noies en serien capaces.

La Magda va sospirar i es deixà caure en una butaqueta.

—Devia estar cansada de ser jo mateixa —digué amb un fil de veu, com si no tingués la seguretat de voler que ell la sentís—. Devia tenir ganes de ser una altra, més despreocupada, més… moderna. Però no he pogut. Ja veus que no he pogut —repetí amb els ulls alçats.

—Ho feies força bé —la consolà en Ramon—. Recordes aquella primera tarda, quan t’ho vaig fer contar tot?…

—Em moria de vergonya —tornà a abaixar la veu—. Me’n moro ara en pensar que tu… que tu…

Ell va inclinar-se al seu damunt, li emmarcà la cara amb les mans i va besar-la. La Magda féu un petit gest de refús, però immediatament semblà que s’hi repensava i ploriquejà:

—No sóc una qualsevol, Ramon…

Aleshores ell es va asseure i li afermà les mans sobre els genolls.

—Escolta, Magda. Vull que aclarim una cosa. Una dona que es deixa besar no és una qualsevol.

—No ho deia per això —aclarí ella.

—Ni és una qualsevol la dona que dorm o s’escapa amb l’home que estima o li agrada. L’altre dia em vas dir que no eres verge… Et vas tenir per una qualsevol, quan eres al llit amb ell?

La noia evità de mirar-lo.

—No ho sé… Només ho vam fer una vegada.

—Mira’m —digué en Ramon, i li redreçà la cara—. Per què no m’ho contes com em vas contar allò del padrastre? Vine —va afegir, i la mig arrossegà cap al divan que hi havia a l’altra banda de sala—. Conta-m’ho —repetí mentre l’abraçava—. No sóc un jutge, sóc el teu amic, Magda, i ja vaig dir-te que m’agradava que fossis normal.

—Era molt jove, jo…

—No t’excusis —protestà ell—. Eres una dona i en tenies ganes. És natural tenir-ne ganes. —Canvià de veu—. Els teus pares t’han fet molt de mal, Magda. El que em vas dir l’altre dia…

—Sí —confessà la noia—. Ja ho sé. A casa, d’aquestes coses no se’n podia parlar, era com si no existissin, i un cop… —va callar en sec, i forcejà amb ell—. Deixa’m —digué—. No puc.

En Ramon la subjectà més fort.

—Ho diré per tu, ja que no t’atreveixes. El teu pare o la teva mare et van sorprendre quan et masturbaves, oi?

—Com ho saps? —preguntà ella, vermella.

—Ho han fet tots els nens i totes les nenes del món.

—Em van castigar i em van fer molta por, no t’ho pots imaginar. Que agafaria una malaltia lletja, que em moriria…

—No hi has tornat? —féu en Ramon amb naturalitat.

A ella se li escapà una bleixada lleu, continguda i gairebé inoïble:

—Sí…

—Veus? Veus, Magda, com es pot dir? I jo t’estimo perquè t’has masturbat, perquè has tingut un amant…

—Per això? —preguntà ella amb uns ulls molt oberts.

—Sí, per això. I perquè ara m’ho dius i d’aquí a una estona ja no te’n donaràs vergonya. Oi que no?

—No t’entenc, Ramon —digué la noia—. Tu trobes bé tot allò que jo trobo malament, tot allò que em van ensenyar que estava mal fet, que no s’havia de fer, que deshonrava una noia… Tu t’hi casaries, amb mi? —li preguntà tot d’una.

Ell, agafat com qui diu de traïdor, va riure.

—Ets massa rica —explicà breument.

—Només per això?

—Només per això.

—I no t’importaria que… que hagués fet més coses que no t’he dit?

—No, gens.

—No t’entenc —repetia la noia.

I ell, l’entenia? En tot cas, ara havien quedat aclarits uns mots que pronuncià temps enrera, quan li va dir que el volia d’una altra manera i, de moment, no s’avingué a explicar-li-ho. Era això, doncs: pensava en el matrimoni; potser hi havia pensat sempre, des de llurs primers encontres, qui sap si des d’abans i tot… Però no; sense ella saber-ho, devia haver sortit a cercar una aventura que després no es va veure capaç de dur a terme per culpa de tota aquella sèrie d’inhibicions que ara els permetien de parlar, potser una mica ridículament, com si la Magda fos molt més jove que no era, una noia, diguem, de divuit o dinou anys. En Ramon, però, es refusava a descoratjar-se tot i que de sobte se sentia una mica neguitós i s’aixecà per iniciar una de les tres o quatre passejades a què es lliuraria en el transcurs de la mitja hora, dels tres quarts, de l’hora següent, no ho sabia, car no consultà mai el rellotge ni n’hi havia cap a l’abast dels ulls perquè hi pogués clavar una llambregada més o menys distreta.

—No és complicat —va dir-li en un altre moment, quan ella reiterava la seva incomprensió—. En el fons, ets més complicada tu que jo. Tots vivim entre contradiccions —va ponderar—, però les teves són a un nivell tan elemental que això mateix els dóna complicació. Ets una persona adulta, Magda —afegí—, que deu haver tingut temps de veure que vivim en un món molt diferent d’aquell que et proposava la teva família. Si l’has conservat, si has conservat aquella visió que te’n donaven, senyal que no has madurat prou. Però com a contrapartida hi ha aquesta facècia, aquest impuls que un dia et va fer telefonar-me per dir-me que eres la Clara. Amb una mentida, potser introduïes una mica de veritat en la teva vida.

—Si vols dir que puc haver desitjat escapar-me amb el meu padrastre, ja saps que no és possible…

—No, perquè no n’has tingut. Vas envejar simplement la Clara, que és lliure i… Sí, potser és això! —exclamà, i va atansar-se-li de nou—. Et vas fixar en mi perquè era capaç de crear-la, de treure’m de la mànega una dona com tu voldries ser… Com voldries i no pots, o et sembla que no pots… La noia esfereïda que hi ha dintre teu t’obliga a preguntar-te si em casaria amb tu quan, de fet, vols un amant.

—No és veritat —va protestar ella—. No hauria tingui cap necessitat d’esperar-te, si ho fos. D’altres m’han fet proposicions.

—Jo no te’n faig —va precisar en Ramon—. No t’adones que sempre me les has fet tu?

—Jo? —va estranyar-se la Magda sincerament—. Jo que t’aturo sempre els peus?

—Després de provocar-me. La teva falta confessió volia dir això: mira, sóc una dona moderna, sense prejudicis, amb un passat que autoritza totes les esperances… No t’enfadis! —afegí ràpidament en copsar la seva ganyota de protesta, el seu gest de malestar—. Em vas donar la imatge d’una noia que ha viscut quan, de fet, ets una petita burgeseta que conserva el record pecaminós d’un amor de joventut. I n’estàs cansada. No és veritat, Magda? —va preguntar-li en veure que no contestava-te la vida?

—No ho sé —va dir ella—. Em desconcertes. Fas suposicions i suposicions… Jo no penso tant.

—No et demano que pensis, sinó que siguis prou franca per reconèixer quan encerto.

—Si tampoc no ho sé! —es va queixar, i ara fou ella qui s’aixecà, si bé únicament per quedar-se dreta prop del divan, amb les mans novament enllaçades—. No se t’ha acudit que potser estàs fent una noia tal com voldries que fos?

—Sí, també —va admetre en Ramon—. Em costa de comprendre que siguis una noia virtuosa, penedida d’una relliscada… Perquè tu deus pensar que va ser una relliscada, oi, allò de dormir amb un noi?

—No… He tingut tan poca cosa! —va exclamar patèticament, i ell va sentir-se una mica entendrit. Les seves paraules, però, foren més aviat dures, car assegurà:

—Perquè has volgut. M’has dit que d’altres t’han fet proposicions, i suposo que algunes devien ser de matrimoni. Per què no les has acceptades?

Ella sospirà.

—Sóc desconfiada, Ramon. Em van ensenyar a ser-ho. Mentre van viure els meus pares, l’única pregunta que es feien quan se m’atansava un noi era aquesta: és acceptable? I saps què volien dir? Si era del nostre braç, si era d’una família benestant, si…

—I cap no ho era?

—No. O no prou. Eren molt exigents.

—I després?

—Com, després? —s’estranyà ella.

—Quan es van morir.

—Ja només n’hi ha hagut un altre. I es veu que ells em protegien des de la tomba —va riure sobtadament—. Te n’adones? Sempre m’han protegit —i la rialla s’eixamplà, entre tallada, amb un panteix histèric—. M’estimaven tant! No t’ho pots imaginar! La nena, la filla única, la flor immaculada, digna d’un rei i de ningú més… I jo havia dormit amb un dependent de Vilanova, on anàvem a passar l’estiu; un xicot que era casat i jo no ho sabia…

Ell va garfir-la, la sacsejà breument.

—Calma’t, Magda. Deu haver estat l’única cosa sensata que has fet en tota la vida.

—D’amagat d’ells!

—Sí, d’amagat d’ells.

—Però era casat, et dic, i per força m’havia de sentir culpable. Culpable i bruta, Ramon! I així i tot ho accepto; és un record, un record… Oi que sóc fastigosa?

En Ramon va besar-la.

—Pobra Magda!

No va ser fins al cap de deu minuts, quan ja s’havien separat altre cop i ell havia reprès la seva passejada errant per l’habitació, que va tenir ocasió de retornar a unes paraules anteriors, submergides momentàniament pel riu de la conversa que els anava arrossegant. Es referien a aquella actitud de desconfiança que confessava espontàniament i que, al seu entendre, contradeien els fets.

—Amb mi no ho ets pas —va dir-li—. No se t’ha acudit que podria ser un pretendent més hàbil que els altres a la teva fortuna? I al teu braç, com dius tu, o deien els teus pares, és prou clar que no hi pertanyo. Un escriptor que no té on caure mort, una mena de pària que la gent toleren quan els diverteix i rebutgen quan pretén de fer-los pensar!

—No és veritat. Tothom et respecta.

—Suposem-ho —va concedir ell—. Això no m’enlaira un pam més sobre la meva condició.

—Tant me fa! Però tu no et vols casar amb mi perquè sóc rica.

Va atansar-se de nou al divan, on es va asseure, i li acaricià un genoll que s’escapava del quimono una mica obert. Ella va quedar-se mirant el joc de la mà i digué:

—Què tens, contra els rics?

En Ramon pinçà un dit sobre la ròtula fina, que mai no havia anat per terra, darrera una baieta, i va replicar de biaix:

—No vull ser ric, Magda.

—Però per què?

—No hi tinc dret. Ningú no hi té dret mentre altres criatures passen gana. —Enfilà una mica la mà, cap a l’inici de la cuixa, però tot seguit va aturar-se, potser una mica estranyat que la noia no protestés—. M’ho vaig prometre, que no en seria mai, quan de vegades havia de dormir en dormitoris on s’amuntegaven unes quantes dotzenes de xicots, en unes condicions vexants… Molt sovint només tenia els diners suficients per pagar-me aquell jaç i no havia menjat en tot el dia. Ni ells, alguns d’ells… A la nit només se sentien roncaments de budells buits, i els qui tenien alguna cosa se l’havien d’amagar entre les cuixes o posar-se-la sota el cap, a tall de coixí, perquè els altres no els la prenguessin… Va ser llavors —repetí.

Però l’afirmació no era ben exacta, i ho sabia perfectament en fer-la. En aquell temps estava massa afamat per pensar en quelcom que no fos com procurar-se un mos de pa, uns diners, i de tota manera, aquella decisió mai no va prendre-la fredament, conscientment. Un bon dia se la va trobar instal·lada dintre seu, sense saber ben bé com s’hi havia insinuat. Hi havia aquell passat de misèria, sí, però també hi havia les paraules d’uns homes que respectava, com en Blanquer, el comunista en companyia del qual recitava i discutia Marx i Engels en aquella cuina tan repetidament recordada de la Reginalda, que escoltava llurs lletanies:

«Un poble que en redueix un altre a l’esclavatge forja les seves pròpies cadenes», o bé: «El proletariat victoriós no pot imposar a una nació estrangera cap benefici de cap mena sense comprometre la seva pròpia victòria», o encara: «Totes les nacions esdevindran socialistes, això és inevitable, però no ho seran d’una manera absolutament idèntica; cada una d’elles hi aportarà allò que té d’original en aquesta o en aquella forma de la democràcia, una o altra varietat de la dictadura del proletariat, segons un ritme particular de transformació socialista dels diferents aspectes de la seva vida social…».

Era quan tota la riquesa d’un marxisme humanista es vessava damunt d’ell, pouada a les fonts, i l’anava templant en el convenciment que l’alba s’alçava per aquella banda, que aquell era el llevant de la humanitat, repetidament ajornat però cada dia més proper, i escampava la seva bona nova de neòfit sense excés de prudència, en orelles amigues i en orelles enemigues, com quan una diada de Cap d’Any discursejà de sobretaula davant l’audiència reduïda d’en Joan i la seva dona, el primer una mica begut i violent quan es queixà:

—N’hi ha que no aprendran mai. Ja no te’n recordes, de totes les barbaritats que van fer els teus marxistes? I, si eres massa petit, ho deus haver llegit després, oi? Aquests assassins són els defensors de la humanitat?

No era la primera vegada que ho deia, ni seria la darrera, i cada cop tots dos esgrimien xifres, es prenien la paraula de la boca, alçaven tant la veu que la Mariàngela els havia de dir:

—No crideu tant, que us senten des del carrer.

Ell se’n tornava sempre amb una admiració, amb la sorpresa renovada de constatar que sí, que la família era una mena d’unitat a despit de les divergències, de les baralles, de les incomprensions. Només amb en Joan es podia insultar més o menys impunement sense acabar de trencar-hi una relació que sempre fou fràgil i, interrompuda una vegada per la seva desídia, pel seu desinterès, per la fuga cap a un món que potser mai no hauria conegut sense passar pel sexe ardent i negat de la seva tia, fou represa quan el germà el tornà al carrer de Xifré, al pis de damunt la botiga, i, en entrar, digué a la Mariàngela:

—Mira, mira qui porto!

—Si és en Ramon!

—El mateix.

I es junyí altra vegada al ritual de les diades significatives però indiferents, la celebració de les quals perllongava un univers infantil, de quan vivien els pares i ells dos encara ignoraven que d’un mateix tronc en poden sortir branques tan dissemblants: l’home integrat al seu ordre, acceptant i acceptat, brot que es transforma en vara recta, i l’home que planta cara al consens del rusc, amb la seva reina, els seus abellots, els seus obrers i els seus soldats, tots guardadors d’una pretesa perennitat que l’expulsa, d’on s’expulsa voluntàriament, lluc torçat que trenca una harmonia de silenci, que no accepta cap convenció i àdhuc acaba per negar-se al gest superficial d’una inserció a través del matrimoni, esperança dels seus, que li han dit en alguna avinentesa:

—Per què no et cases? Encara no n’estàs cansat, de fer aquesta vida de bohemi?

Ho va dir en Joan, amb una oportunitat que podia semblar sospitosa però no ho era, car ell no sabia res de l’existència de la Magda, com la ignorava la Mariàngela, que també insistí:

—Et comences a fer gran, Ramon. Quants anys tens, ara?

—Trenta-tres.

—Per això. És una bona edat per fer un pensament. Prou jove per tenir encara alguna il·lusió i prou gran per no fer un disbarat. Després ja és diferent.

El seu germà remugava:

—És picar en ferro fred. —I afegia—: Algun dia te’n penediràs.

Per afany de provocació, ell va dir:

—Potser m’amistançaré…

—Això, home! La qüestió és dur la contrària!

—No veus que ho diu per fer-te enrabiar? —va somriure la Mariàngela.

Probablement. Aleshores encara no havia fet la seva reaparició la Mara i més de dos anys el separaven d’aquesta carta que hi ha sobre la taula, al seu davant, i de totes les cartes que l’han precedida. La darrera temptació havia estat la Roser, quan vivia enlluernat per la seva gràcia fresca i magnètica, però no tant que s’avingués, en el darrer encontre, a acceptar-la quan ja es convertia en una noia diferent, la senyora que al cap d’un any i mig, un matí que travessava la Diagonal, no gaire lluny de la cambra emmirallada on solien tancar-se, va veure asseguda en un banc, prop d’un cotxet que bressolava amb el peu mentre els dits s’entretenien amb la típica «labor» apresa a les monges. S’havia engreixat, els pits, sota el vestit, eren dos globus inflats de llet i, sota la barbeta, se li insinuava una arruga prematura.

No sabia si aturar-se, si saludar-la, però ella, que alçà el cap de la feina, com cridada pel seu esguard, somrigué i va fer un gest; després fins i tot es va aixecar, i en Ramon va adonar-se que anava encotillada. Va mostrar-li el nen que dormia en un embolcall de color de rosa i digué:

—Té cinc mesos.

—Trobo que té una retirada amb tu —va comentar en Ramon, convencional.

—Oi que sí? —s’alegrà ella—. Tothom ho diu. És clar que els nens es veu que sovint s’hi assemblen, a les mares… I tu, què fas?

—Com sempre.

—Ja vaig saber que havies publicat un altre llibre, La cita és a les set…

—Sí. I ara aviat en sortirà un altre.

—Estàs content?

Es va arronsar d’espatlles, amb ganes de preguntar-li: i tu? Però no calia, ja se li veia.

—Encara vius a dispesa?

—I doncs!

—Se’t veu bé, a tu —féu, però aleshores s’inclinà cap al cotxet, on l’infant es movia en la seva dormida.

No va retornar-li el compliment i, quan ella s’incorporà de nou, va acomiadar-se gairebé precipitadament, una mica sorprès de constatar que estava parlant amb una estranya. Era com si mai no haguessin viscut aquella hora tan plena de la Florida, aquelles tardes indòcils i joves a les quals ni l’un ni l’altra no van fer cap al·lusió. Ja no compartien res, ni aquell passat, ni el dolor d’una separació.

Des de dalt del tramvia, que agafà a l’altra banda de passeig, va mirar-la per darrera vegada, fins que l’atzar d’un altre encontre els obligués a bescanviar unes quantes paraules convencionals més, i va veure que ella havia reprès la «labor», tranquil·la i plàcida sota el raig de sol que li fregava les cames i més distant del seu món, més aliena a la seva experiència, que si no hagués existit mai. Sempre hem estimat algú altre, va dir-se, i s’assegué.

Només es pot parlar d’ell en els seus termes, o en uns termes relativament aproximats als que empra per transcriure la seva experiència i endinsar-se en la de les criatures que els seus llibres han posat en circulació. Això obliga a contenir-se, a deixar en una penombra només ocasionalment, fugaçment, il·luminada per un gest, per una expressió, potser àdhuc pel to de les paraules, bona part de l’aparença física dels homes i de les dones que s’han relacionat amb ell. Al capdavall sempre ha cregut, com André Gide, que el novel·lista més aviat perjudica que no ajuda la imaginació del lector en descriure en detall els seus personatges. Com ell, opina que se li ha de fer un marge de confiança i permetre que vegi al seu grat la bellesa o la lletjor d’una cara, la migradesa o el desbordament esponerós d’una entitat corporal que vol contemplar amb els seus ulls. De fet, cal que sigui així perquè el lector substitueixi l’autor, amb el qual no té cap obligació de compartir uns cànons de beutat.

Si volem saber quelcom, doncs, de l’autèntica Magda, de l’autèntica Roser o de l’autèntica Mara en una accepció aparencial, cal que ens fiem més que res dels sentiments que elles li despertaren o li desperten encara; són aquests sentiments, i els seus ulls, que les fan de certa manera, que les construeixen, que els donen personalitat i les incorporen al nostre món, a una acceptació que va ser o és la seva. Les limitacions del gust, si procedim amb aquesta cautela, deixen d’ésser un obstacle que ens segregaria totalment, fins a convertir la distància en refús. I el perill de l’esborrament queda anul·lat per la projecció d’uns actes que ens obliguen a reaccionar-hi i els donen vida, entesa, ben cert, d’una manera personal, que ara ja no cal que sigui necessàriament com l’entén ell, que potser val més que no sigui com l’entén ell si ens interessa de conservar la nostra facultat crítica i jutjar-lo.

Perquè proposo un judici, el mateix a què s’obren els seus llibres, on res no és definitiu sense la nostra mirada, sense el nostre vist-i-plau o la protesta que provoquen. També es tracta, així, d’una exploració en les possibilitats del lector i, alhora, d’un esquer amb què se l’invita a aprofundir en la seva experiència sense que s’hi deixi enlluernar pels miratges del goig o de la tristesa i, pitjor encara, del record que el fa nostàlgic o li treu un pes de sobre.

L’única aproximació permesa s’ha d’aconseguir a través d’una generalitat humana que no ens pot fer estranys ni al germà ni a l’enemic. Tot allò que és possible és nostre, ho podria haver estat en unes altres circumstàncies, o s’hi fa, delegadament, amb els altres que ens obren el cor i, sense demanar-nos una identificació indesitjable, que obnubilaria el judici, ens posen en relació amb les profunditats que no hem atès, o no d’aquella manera, però que resten al nostre abast. I darrera, aleshores, hi ha tota una perspectiva que es dilatava fins a l’horitzó més reculat d’un ara i aquí que ens arreplega com a criatures socials i escampa, sobtadament, la nostra soledat.

Ell ho explicava a la Narcisa, ara autora d’un llibre ja anunciat anticipadament, Cada dia a la mateixa hora, en el qual recrea les seves vivències i les seves converses en termes aproximadament novel·lístics i, en certs moments, més continguts que quan es parlaven amb una franquesa total, i crua, en la penombra de la cambra que acollia llurs amors passatgers; quan li deia, per exemple:

—M’agrades perquè ets conscient del poder destructiu del meu cos i en fas un motiu de renovament. I perquè em permets de confessar-me, de ser terrible com em sento per dintre. I, encara, per aquesta mena de fervor dels teus ulls que continua posseint-me quan ja no ets dintre meu. Que te’n vaig dir, oi, de mentides, aquell primer dia, aquella primera tarda…

—I per què no ara? —li contestava ell—. Ets una noia que en té prou amb poc per escorcollar la gent, una noia perspicaç, amb una mena d’instint que et porta de dret a les rels, al punt flac. Ser terrible com em sento per dins, dius. I darrera sento una altra veu, més fina, més prima, gairebé irònica, que fa: Sé que em vols així. Potser no ho ets, doncs, potser menteixes un cop més.

—Oh, no! Podria ser moltes coses, en sóc d’altres, de segur, però també sóc així, i això és el millor que hi ha en mi. I, com tot allò que és el millor, és amagat, es podreix en algun lloc, o s’anava podrint fins que ens hem trobat.

—Què els deies, als altres, a tots aquests homes que s’han passejat per la teva vida?

—No s’hi ha passejat ningú. Han entrat i sortit.

—Què els deies?

—Ho vols saber de debò?

—No dius que ets terrible? —se li’n burlava ell.

—Els donava les gràcies.

—Ah!

—Perquè comprenguessin que em feien un servei. Com un criat. I a tots els agradava.

—A mi no m’ho has dit mai, ni aquell primer dia.

—No.

—Hi ha algun motiu especial?

—Sí. Tu ho hauries entès i te n’hauries rigut. Després, vaig pensar que estava bé que alguna vegada algú em fes mal.

—Mal?

—És clar. El teu escepticisme, aquella inflexibilitat… Tot d’una vaig sentir que m’anul·laves.

—I ho has volgut repetir.

—A tu et sembla que és això?

En Ramon va sacsejar el cap.

—No. Et servia un triomf en safata.

—Ah, sí? Vols que t’esgarrapi?

—No pots. Et mossegues les ungles.

—Si creus això, és que no has entès res.

—Naturalment que ho he entès. En aquells moments, no, és veritat. Em calia una dona i vaig pensar simplement en tu.

—Afalagador com sempre.

—Ja saps que sí. Una dona, la dona… La ciutat n’és plena, però no les recordava, només servava memòria de tu. Ja t’ho he dit alguna altra vegada: una mena de mare terra.

—Una tomba.

—La tomba i la font nodridora. M’agradaria que tinguessis llet als pits. Que fossis la meva mare i la meva amant. Enyorança d’un incest primordial? —reflexionava aleshores—. De quan els germans copulaven amb les germanes, les filles es lliuraven als pares i els fills posseïen les mares… Potser conservem una memòria d’aquell temps, un record afeblit que satisfan les criatures febles quan es casen amb dones que repeteixen la progenitora odiada i adorada, la femella d’on han sortit i on volen tornar a entrar en un intent de renúncia, de reconquerir una seguretat absoluta de possessió inconscient i total que s’avé amb l’anhel de la mare en el ventre de la qual va créixer el membre que s’endurí a la vagina i ara, derrotat, prolonga un coit de nou mesos… Si mai quedes prenyada, m’has de dir tot el que sents, tot el que penses, com aculls la maduració de l’home. Seria interessant de comparar-la, també, amb aquesta altra possessió d’una forma traduïda després en termes artístics, una idea, una situació, una criatura que t’arrela dins, i no tan sols al cervell, per tal de completar-se fins a l’espasme que l’expulsa… Imagino ara una mena d’experiència total, i no te’n riguis.

Però ella va dir, seriosa:

—Ja ho sé: una dona prenyada que escriu un llibre, o pinta un quadre, o esculpeix una estàtua.

—Tan bé m’entens, Narcisa?

—No ho sé. Entenc. M’agrada entendre. Potser per això sóc una bona amant.

—Ah! —va estranyar-se en Ramon—. No és contradictori?

—Per què? T’acullo sencer, amb el teu desig, les teves idees, els teus somnis i els teus projectes. Mai no estaràs tan a prop d’una altra dona, Ramon; de la teva adúltera… Veus? —es va interrompre, i allargà la mà perquè l’enduriment es completés entre els seus dits mentre es tombava per acollir-lo—. Parla… M’agrada que parlis…

—No ho podia preveure —va dir ell, i aclarí—: El contacte de dues epidermis que s’han trobat per atzar. I és veritat, sí, però després tu ets com ets i jo sóc com sóc i comença un altre contacte… Ja et vaig dir el primer dia que un novel·lista no respecta res… o potser ho vaig dir a una altra dona?

—No n’hi ha cap més.

—Gelosa?

—No. Voldria que haguessis tingut totes les dones del món.

—Per què, Narcisa?

—Perquè series més ric encara, i jo amb tu.

—Sí… I no respectaré ni això. Potser un dia escriuré el llibre dels amants i faré de tu un símbol creador de lascívia, el femer fosc i càlid on germina l’home i es fa poderós mentre es va consumint…

—O jo, Ramon. Que resti alguna quan ja no hi hagi res, i que sigui com la sento. El punt de vista de la femta…

—Tu? —preguntà—. Des de quan?

—Des d’ara. Tu i jo sols, en una cambra com ara, i el món con una simple referència que ens ajuda a comprendre’ns més bé, a despullar-nos. Tots dos, totalment sincers, convivint… perquè no serà una cambra d’hotel, sinó un món perenne de quatre metres quadrats on no ens podrem amagar res, ni els excrements.

—Delires —va panteixar ell.

—És clar —va reconèixer ella, i el mirà enfebrosida—. Delirem… El llibre, el lli… —la cara se li va desdibuixar per recompondre’s distinta, terrible i translúcida, i els flancs pujaren cap a ell amb un moviment incontenible, com el que va tenir anys enrera la Gràcia, sinó que ara es va repetir tres vegades, espasmòdicament, en un silenci sobtat d’ulls closos. Al cap d’un moment els va tornar a obrir i somrigué—. Diré això, també —féu—. Com em fas sentir immensa, arrencada…

—Ja ho va dir Lawrence —ponderà ell—. No l’has llegit?

—No. Ni el vull llegir, doncs. Després, sí.

—Però ho dius seriosament?

—Ja tinc el títol i tot!

—Ah!

—Cada dia a la mateixa hora. Establiré un ritual d’estacions, com la primavera, l’estiu, la tardor, l’hivern. Una conjunció d’astres, fases lunars de vint-i-vuit hores que recordin el cicle menstrual, i…

—I l’Arnau et matarà! —va riure ell, tot separant-se.

—I l’Arnau em matarà.

Va saltar del llit per anar-se’n cap al bany i, des d’allí, després d’un silenci, amb l’aixeta oberta, cridà:

—Vols que et digui una cosa?

—Sí.

Però va esperar fins que ja tornava a ser al seu costat. Aleshores, dreta als peus del llit, féu:

—Estic molt contenta de no haver-te conegut abans, quan era soltera.

—Per què?

—Imagina que ens haguéssim casat… A les novel·les, a les pel·lícules, sempre que dos amants s’entenen bé, un d’ells, o tots dos, diuen que és una llàstima haver-se trobat tan tard… Jo em penso que, si són veritables amants, això no és veritat.

—Sí —va dir ell—. Ara ens estalviem tot allò que no pertany al món que ens interessa i, sempre que ens veiem, és per fecundar-nos. No hi ha moments neutres, racons… És un acte de canibalisme ininterromput.

—Canibalisme… fecundar… —reflexionà ella—. Destrucció i creació, oi?

—Es compagina perfectament. Hom devora per incorporar-se les virtuts del mort, el seu valor, la seva destresa en la caça o en la pesca. És doncs un acte fecundador. En el nostre cas té l’avantatge que ens obsequiem mútuament amb aquestes virtuts sense quedar-ne desposseïts. —Va tocar-li el ventre i afegí—: Ets carnal, però no ho és allò que em dónes, mare profunda.

Ella s’inclinà al seu damunt:

—Ets carnal i tens la medul·la blanca, pare príap.

En Ramon la va estirar fins que la féu caure al seu costat, i besà els pits tendres.

—És curiós —va dir. Tot d’una se li acudí que hi havia més d’un punt de contacte entre la noia i la Roser, però seguidament va veure que tot s’ho feia ell, que amb el seu capteniment provocava una mena de resposta molt semblant en les seves companyes, per poc intel·ligents, per poc sensuals que fossin.

—Què? —preguntà ella.

Vacil·là un moment entre dir-li-ho i callar-ho, però llavors va encuriosir-lo la reacció que podia tenir la noia i confessà:

—Pensava que tens punts de contacte amb la Roser.

Però ella l’havia endevinat i va somriure:

—Ho fas expressament. —Va tocar-li el pit—. Aquí dins hi ha algú molt malèvol, un homenet que s’ho mira tot des de la distància, i fa experiments. Amb mi no t’han de sortir bé. Si un dia escric aquest llibre, t’asseguro que faré un retrat ferotge de tu.

No va complir la paraula. El text diu: «Endevinava en la seva curiositat àvida un afany de conèixer que només ens podia atansar, la mena d’interès que no s’esgota amb el contacte sexual, que aprofundeix en l’ésser de l’estimada per incorporar-se-la més, per ser més d’ella. No sé si ho sabíem, però més d’un cop ho devíem sospitar: el coit era només una aproximació a una possessió més íntima, i ara recordo els espasmes amb què ens realitzàvem sense tocar-nos, l’orgasme total d’una penetració desencarnada quan ens turmentàvem amb els cops de sonda de la introspecció compartida. La paraula secret havia deixat de tenir sentit, i només ocultàvem allò que desconeixíem. I encara no sempre: l’altre furgava fins a trobar-ho, i ho treia de les pregoneses de la inconsciència per tal de fer-ne una mena d’ofrena. Era una relació totalment romàntica. Ens vèiem com els primers, com els darrers, com els únics amants. Perquè ja no hi havia innocència, tots dos l’havíem escampada en encontres precedents, en la insatisfacció dels amors preparatoris que ens van sensibilitzar i ara ens permetien de ser com érem: lliures, flexibles, desordenadament ordenats en la persecució d’una finalitat que mai no vam qualificar amb el nom d’amor; la paraula estava corrompuda i la cedíem alegrement a les parelles que en sortir de l’habitació vèiem pels parcs, de bracet o amb les mans unides, als casats que compartien el pa i el vi de la consuetud, als amants furtius que es tancaven a omplir-se les mans de carn balba i lassa abans de l’abraçada fugaç. Ells l’havien acaparada des de temps immemorials i nosaltres no teníem temps d’inventar-ne una altra que ens descrivís, que ens definís, que donés el nostre nom autèntic als sentiments d’un futur».

«Érem un mascle i una femella d’apetits vigorosos, aliens al concepte de pecat, però si una norma transgredíem no era al llit, ni amb la carn. No podíem inventar res, les limitacions del cos ens lligaven a un protocol d’actes enumerats pels clàssics de l’erotisme, inventariats en els manuals de preparació conjugal moderns. Però hi havia la intenció de violar aquelles barreres, i en alguns moments em penso que ho vam aconseguir. Era quan ens miràvem en silenci i, després, cadascú deia les paraules que corresponien a l’altre, o potser ens insultàvem en veu baixa, amb una dolcesa que hauria correspost als mots tendres que rarament ens adreçàvem. Sempre evitàvem allò que ell anomenava “el domini públic de l’amor”. El llit, de vegades, era com una taula verda on avançàvem les jugades o les reteníem amb el propòsit de preveure-les, de comprovar el grau de maduresa que havíem assolit. I la sonda s’apregonava sense pudor, amb el desvergonyiment perfecte i magnífic d’un instrument de precisió…».

Ell, naturalment, en llegir-ho es va posar les mans al cap i cercà, sense trobar-les sempre, les memòries reals, les intencions certes, els actes a què s’havia lliurat un jo pàl·lid davant aquell amant que la noia, sense inventar-lo, havia anat conjuminant amb embastes que unien els moments excepcionals, els quals, aplegats, constituïts en regla en lloc d’excepció, retrataven l’ésser imaginari que només es feia corpori, substancial, quan els dos còmplices de l’empresa impossible i més novel·lesca que ell no hauria gosat bastir es lliuraven al diàleg, a la mentida d’una veritat provisional i, en el fons, ara trista, perquè en publicar-se Cada dia a la mateixa hora ja no en quedava res.

A mossèn Jaume el van estovar a darrers d’hivern del 1967, cap a les onze quarts de dotze d’una nit freda i plujosa, quan venia de visitar un familiar, i el deixaren abandonat en un carreró del Poble Sec, on el descobrí cap a la matinada una meuca que vivia al barri; encara continuava inconscient.

Ell se n’assabentà el dia següent per en Codina, el qual ho havia sabut hores abans per en Bellavista, però fins l’endemà no va poder acudir al Clínic, on el tenien en observació després d’haver-li fet tres punts a la closca i una enguixada sobre les costelles. En aquell moment ja s’havia recuperat prou per poder parlar una estona.

—Em pensava que no ho contaria —va dir-li amb un somrís pàl·lid—. Em van passejar mitja hora pels afores i deien que buscaven un indret tranquil on fer-me la pell.

—Els vas poder veure bé? Quants eren? —preguntà ell.

—Quatre, a jutjar per les veus. El xofer i el qui anava al seu costat i dos més que seien amb mi, darrera. Però no els vaig poder veure.

—Ni quan et van agafar?

—No, tampoc. Jo caminava tranquil·lament i gairebé ni em vaig fixar en el cotxe que s’aturava a la cantonada, més avall. Em van deixar passar i, aleshores, un d’ells em va empresonar el cap i els braços amb un sac. Va ser una cosa molt ràpida, com si hi tinguessin la mà trencada… A cops de puny i puntades de peu em van fer entrar al cotxe i engegaren. Sé que vam sortir fora ciutat perquè ells ho van dir… En un lloc em van fer baixar, com si anessin a afusellar-me de debò, però només em van pegar. Aleshores ja m’havien lligat de mans i, ni que hagués volgut, no m’hauria pogut defensar. A més, d’armes en portaven. Pistoles o revòlvers, i porres. Vaig perdre el sentit quan em van ferir al cap, però al cotxe vaig tornar a recobrar-lo. Més m’hauria valgut fer el mort, perquè em van pegar de nou. Cops i insults…

—Què et deien?

—Ja t’ho pots pensar. Em van tractar de renegat, de fill de mala mare, d’invertit, de tot el que els va passar pel cap. Es van referir a uns articles que he publicat darrerament, no sé si els has vist…

—No.

—Sí. I al llibre, encara. Segons ells, estic a sou dels comunistes, m’he venut a la internacional atea… Tot de coses d’aquestes.

—Suposo que deuen ser els de sempre…

—És clar, la brigada auxiliar de la porra, que en dic jo. Ara se les han agafades amb nosaltres, els capellans.

Poc abans hi havia hagut l’assumpte del sacerdot que intentaren comprometre amb una noia, que alguns encara no consideraven totalment aclarit, bo i que pel que sembla la noia, que havia agafat por, a la fi declarà que van pagar-la per atreure’l a la seva habitació amb l’excusa que volia confessar i estava massa malalta per acudir al temple. Va rebre’l al llit, on estava nua, i quan ell va inclinar-se després d’ésser introduït per un xicot, presumiblement el seu germà, va desabrigar-se i el féu caure al seu damunt abans de capgirar-lo perquè se li veiés bé la cara. Les fotografies, que en Ramon desconeixia, diu que mostraven una barreja de membres poc edificant que autoritzava les pitjors sospites. De l’afer fins i tot se n’havia fet ressò algun diari, discretament.

—Ho deus haver denunciat —digué ell.

Mossèn Jaume assentí, i sospirà.

—Sí. Però no servirà de res, ja ho veuràs.

Aquell matí, la premsa publicava un requadre amb uns mots contra la violència, cridant l’atenció de les autoritats sobre uns esdeveniments que es repetien ja massa sovint i sempre quedaven impunes. S’hi al·ludia a un trencament de vidres del seu propi edifici arran d’un altre comentari del mateix to, però l’articulet era massa tímid per assenyalar concretament algú, persones o grups. Això no evitaria al periòdic que, abans de les vint-i-quatre hores, tornessin a volar els vidres d’una de les seves vitrines. Els ultres mostraven un nerviosisme potser parcialment provocat per l’agitació ininterrompuda d’estudiants i obrers que, al País Basc, a Catalunya i a Madrid sobretot, no paraven de manifestar-se i de fer-se detenir. A primers d’any, a la capital hi havia hagut topades violentes i cap a finals de gener mil miners asturians s’havien declarat en vaga per la detenció d’uns companys seus. El dia tretze de febrer era detingut el president de la UNEF i tres setmanes després, feia doncs pocs dies, la gent d’ETA havien sabotejat l’estació televisora d’Olarizu.

En Sensada feia uns quants dies que estava amagat per tal d’evitar una nova detenció. Havien caigut companys seus, com en Folch i en Múrcia, i la policia acudí a casa seva. Vivia a Horta, d’on li telefonà un vespre o, per dir-ho més bé, féu telefonar la dona de la casa com si fos la seva amigueta. Ho va entendre a l’acte i s’hi presentà l’endemà al matí després d’haver-se assegurat que ningú no el seguia. Els seus germans no sabien on era, li havia semblat més prudent no dir-los res per evitar-los compromisos amb les autoritats si es veien forçats per alguna pressió policíaca.

—Saps que us van fer un escorcoll?

—Sí, però no van trobar res. El que passa és que aquesta gent —digué referint-se als seus amfitrions— comencen a tenir por; la vella, sobretot. No m’han dit res, però me n’he adonat.

—Vols que et busqui un altre indret?

—Per això et volia parlar. Tots els companys estan compromesos, i a casa dels qui no ho estan no hi puc anar per les dones; sempre és la mateixa qüestió. No sé què fer. He pensat que potser a tu se t’acudiria alguna cosa.

—Per què no véns a la pensió? Hi ha una habitació buida; bé, un llit, vull dir.

L’altre objectà:

—Però aquests establiments han de presentar una relació dels hostes a la policia, oi?

—Sí, és un inconvenient… Sense carnet d’identitat la mestressa no admet ningú.

—Per això…

—Ara, que també podríem fer una altra cosa. Si algú te’n deixava un, podríem sortir del pas.

—I la fotografia?

—Per això no et preocupis. Ja faríem per manera que no s’hi fixés. És una mica miop i no li agrada de portar ulleres. Es podria fer —insistí—. Més difícil és aconseguir el carnet.

—No t’ho creguis; la Joana em podria deixar el del seu marit. Sé que el conserva.

—I no deu haver caducat?

—No ho sé, això. Probablement —digué en Sensada, descoratjat—. Fa uns quatre anys que es va morir, em sembla.

—Si vols, passo per casa seva —s’oferí—. Ara, que pensa-t’hi bé… Si per atzar t’enxampessin, hauries de respondre al càrrec d’usurpació de personalitat o una cosa d’aquestes.

El noi es va arronsar d’espatlles.

—Una mica més, una mica menys…

—Molt bé; hi aniré, doncs.

Així fou com va presentar-se a casa de la vídua aquell mateix vespre, a quarts de vuit, i l’endemà a la mateixa hora quan no va trobar-la. O potser tenia algú amb ella, car abans de trucar havia sentit remor dins del pis. Aquest segon cop va topar-se-la a les escales, en la penombra de les quals de primer no el reconeixia.

—Que em buscaves a mi, potser? —va somriure en veure que era ell.

—Et duc un encàrrec d’en Rossend.

—Ah, molt bé. Entra —digué, i després, quan ja eren al menjador—: Fa dies que no l’he vist. Suposo que deu tornar a estar amagat… Amb la ràtzia que hi ha hagut!

—D’això es tracta —replicà en Ramon, i va exposar-li el motiu de la seva visita, ben poc preparat a la seva negativa, car la noia no s’hi pensà gens ni mica.

—No —va dir—. Ja sap ell que no em vull comprometre en res. No sé què penseu, tots plegats! —exclamà—. Sou uns caps de trons!

—No el podem pas abandonar! —va protestar en Ramon—. Què vols, que l’agafi la policia?

—No vull res, jo, però aquests embolics no m’agraden. Fa anys que viu amb l’ai al cor i, total, per què? Què n’ha tret, digues?

—Si vols dir si personalment se n’ha beneficiat, ja saps que no. Però les coses canvien, i canvien gràcies al treball d’homes com en Rossend. No has pensat mai que si tothom fos com ell, si tothom fes com ell, ara tot seria diferent?

—Però no ho fan.

—Això no és una excusa per abstenir-se. Oi que als guanys, el dia que n’hi hagi, no hi renunciaràs? —va repetir una pregunta que en altres ocasions ja havia fet a d’altres persones—. No et sents mai culpable de no fer res, d’esperar que et treguin les castanyes del foc? Al capdavall, tampoc no estàs conforme amb la situació, i ets una obrera…

Ella reflexionà breument.

—Mira, Ramon —digué a la fi—. Tot això també ho he pensat més d’una vegada. No et creguis que no veig com va tot. Però no puc, és més fort que jo. Si pogués, ja ho hauria fet, amb en Rossend n’hem parlat prou…

—Tampoc als altres no els agrada d’anar a la presó, Joana.

—Ja ho sé, ja ho sé! Però deuen ser d’una altra pasta, més valents. Jo… —i callà.

—Tu, què? —va burxar-la ell.

—Si em pegaven, si em turmentaven, no ho podria resistir, xerraria a l’acte. I aleshores —afegí amb la veu fosca—, m’odiaria per sempre.

—Potser resistiries més bé que altres…

Però la noia va denegar:

—Em conec, sé que no suporto el dolor… Et penses que no m’agradaria, també, de fer coses? Però sóc covarda i, per justificar-me, em dic que tot això és perdre el temps, que són massa forts per a nosaltres… És veritat que em sento culpable, i potser també una mica per això miro d’atordir-me amb els homes. Si et contava…

—No m’has de contar res, Joana. Hi ha persones com tu, i sé que cap paraula no les pot fer canviar, que és inútil discutir-hi. Però entre aquesta abstenció i el refús d’ajudar un dels nostres, que a més és el teu amant, hi ha una diferència. Has parlat de compromís, però a què et compromets, si deixes el carnet d’identitat del teu marit a en Rossend? No el podries haver perdut, no el podries haver llençat a les escombraries amb d’altres papers, quan es va morir? Mai ningú no podria provar que ens l’has deixat.

—Però si ho descobrien, vull dir si el trobaven amb el carnet, em vindrien a fer preguntes, m’interrogarien a la comissaria… I no els costaria gens de saber que som amics, que ens entenem. No ho veus, això?

—Més bé, encara. En aquest cas, ell ha tingut ocasió d’apoderar-se’n d’amagat teu. Què et sembla, aquesta explicació?

—No ho sé… No m’agrada.

—Tots fem coses que no ens agraden. Jo mateix, ara. Et penses que insisteixo per gust? Si fos per mi ja hi hauria renunciat, mira què et dic. Però és per en Rossend. Sempre hauríem d’estar disposats a fer més per als altres que per a nosaltres mateixos.

Ella va aprofitar aquella diversió que li oferia la conversa i se’l mirà, bransolejant el cap amb una expressió entre contrariada i especulativa.

—Ets un home estrany, tu. Si ets capaç de fer el que has dit, és que deus ser un sant.

—No diguis bestieses, Joana! Gairebé tothom, en un moment o altre, ho fa. El que et dic és que hauria de ser sempre, i no solament pels amics, per la família. Per tothom. I no defraudar mai la confiança de ningú. Ara mateix, en Rossend en tenia en tu, i com hi correspons?

—No hi tinc cap obligació —va molestar-se la noia.

—Ni ell d’ajudar-te si, diguem, un dia et posaves malalta o et quedaves sense feina. Ni l’un ni l’altre no heu firmat cap contracte d’ajuda mútua. Però tu creus que t’abandonaria?

—No ho sé. I no és el mateix.

—Mai res no és el mateix, Joana. Però hi ha una mena de norma que sempre és vàlida entre gent de bona voluntat. Tu no la tens —afegí, i féu un pas cap a la porta, sense haver d’abandonar cap cadira, ja que en cap moment no s’havia assegut—. Tu et serveixes d’ell fredament.

—Tots dos ens servim l’un de l’altre —argüí ella.

—He dit fredament —corregí en Ramon sense aturar-se.

La noia es va quedar on era, sense seguir-lo, però després, quan ell ja era al menut vestíbul que precedia el menjador, va cridar:

—Espera!

Va esperar a frec de porta mentre la Joana desapareixia cap al dormitori, on la va sentir obrir un calaix abans de tornar amb el carnet a les mans.

—Té —va dir, despectiva—. I que bon profit us faci.

En Ramon va haver de fer un esforç per acceptar-lo, però aconseguí de dominar la seva ira sobtada, de sobreposar-se a la humiliació de la frase ofensiva, del gest hostil, i fins i tot digué:

—Gràcies.

Les mateixes gràcies que repetí l’endemà, en tornar-l’hi, car mentrestant en Sensada ja havia solucionat el seu afer. Uns cosins de la família amb qui vivia es disposaven a acollir-lo, i aquest cop sense reserves; era un matrimoni gran, sense fills, i rosegat per la consciència culpable d’haver-se passat un quart de segle en el silenci de l’assentiment. Abans, tots dos havien estat del partit socialista.

—Aquí el tens —va dir a la Joana—. No ha estat necessari. Ara podràs tornar a dormir tranquil·la.

L’actitud de la noia, però, durant aquelles vint-i-quatre hores ja havia canviat, i s’excusà:

—Perdona. Ja sé que no hauria d’haver dit el que vaig dir. Però em vas fer una ràbia! Perquè tenies raó, és clar. Què li has contat, a ell? —va inquietar-se aleshores.

—No res. Li duia el carnet, oi? Amb això n’hi havia prou. Mai no ha dubtat que l’hi deixaries. I ho has fet.

—Sí —ponderà ell—. Com si m’arrenquessin un queixal. No té gaire mèrit.

—Qui sap? Potser són les coses fàcils que no en tenen. Només ens posa a prova allò que ens costa.

—Ja et vaig dir que eres un home estrany —li recordà la noia—. Potser per això escrius.

No es movia pròpiament en un món literari. A diferència dels seus col·legues, novel·listes, poetes, dramaturgs, no havia tingut mai cap premi ni havia tornat a presentar-s’hi després del seu fracàs. La sort, que molts li envejaven, amb motiu, d’haver trobat des de bon començament un editor que creia en ell, li estalvià també una sèrie de maniobres que no poden dur-se a terme sense disposar de certes relacions i el seu diguem-ne radicalisme creixent contribuïa encara a allunyar-lo d’un ambient dominat pel conservadorisme més impecable, en el qual, com és lògic, se sentia incòmode, a repèl. D’altra banda, s’adonava que la generació més vella, que el precedia, l’acceptava amb moltes reserves, potser perquè el trobava poc en la tradició del país, mentre que ara, als seus trenta-cinc anys, ja hi ha algú dels joves que recela d’ell per la raó contrària; patriota dubtós als ulls d’una burgesia que acapara un catalanisme racista i pensa en europeismes de via estreta i marxista massa adherit a essències nacionals al veure dels servidors d’un novell imperialisme messiànic que afirma una llibertat retallada, se’l respecta pel seu desinterès, per la rectitud de la seva vida pública, pel seu talent de narrador, pel lloc de privilegi que ha conquerit amb els seus llibres, però això mateix contribueix a fer-ne un solitari que ara pot entrar lliurement on li plagui amb la seguretat de ser ben rebut, però conscient que no pertany al grup, a la cleda, que té molts coneguts però pocs amics.

La vida literària, amb els seus servilismes de capella, li repugna i, per això, evita tant com pot captenir-se en «literat», les discussions de cafè, les actituds de pontífex, les reunions, que cada dia sovinteja menys sense eliminar-les totalment del seu programa, ja que de tant en tant també és bo, li sembla, comprovar la temperatura del cos al qual, vulguis o no, ha lligat els seus destins en escollir una professió. Però aleshores s’hi mou una mica absent, una mica al marge, com el peix fora de l’aigua, i és que només es retroba ell mateix davant el paper blanc que li exigeix un sacrifici no sospitat, a soles amb una dona o en companyia de les rares persones prop de les quals, per un motiu o altre, pot manifestar-se amb una sinceritat total, amb el convenciment que les seves raons, sempre una confessió, seran acollides com allò que ell creu que són: una expressió vàlida que pot ésser discutida, que cal que sigui discutida per no encarcarar-se, però que mereix respecte i no pot ésser ignorada. Això l’ha fet estimar persones com en Blanquer, o en Pous, o en Sensada, però el separa d’altres com en Bellavista, per exemple, que cada dia té un somriure més suficient i és capaç de dir com va dir-li un dia:

—Jo encara sóc massa jove perquè m’esclafi aquesta mena de por de la gent de cinquanta anys, o més, que comencen a témer que no arribaran a lloc, però això no vol dir que badi.

Pensava en termes de «carrera literària» i, implícitament, manifestava una disposició a fer cada dia més concessions de determinat ordre per no perdre el tren. Ell va callar, com calla sempre davant d’aquestes confessions inconscients que donen tota la mesura d’un home. Després això es cobreix amb tota mena de raons, perquè no és fàcil viure sense justificar-se, però caldrien moltes carretades de terra per amagar l’egoisme personal, l’afany de notorietat que no respecta res mentre aquesta inconsideració sigui productiva i meni al capdamunt de tot. Al capdamunt d’una glòria, d’una fama o d’una popularitat humanes que fan els mateixos homes menyspreats pel grimpador, aleshores enfrontat amb el buit, ja que no pot donar valor a allò que acaba de reconèixer que no en té. No deia el mateix Bellavista que l’opinió dels altres no l’importava? Un cop, davant seu, en Codina va tractar de fer-li veure la inconsistència de la seva posició:

—Si no en té, per què busques el seu assentiment?

—No el busco. D’on ho has tret, això? Jo no llegeixo mai cap crítica dels meus llibres, no m’interessa el que puguin dir de mi.

—Per què escrius, doncs?

—Per expressar-me, com tothom.

—Per expressar-te davant els altres, deus voler dir. Si no hi hagués ningú, suposo que no ho faries.

—És clar, no n’hi hauria cap necessitat.

—En aquest cas, jo suposaria que si escrius per expressar-te davant els altres, o sigui perquè et llegeixen i sàpiguen com ets, no et deuen ser pas tan indiferents…

—No em són indiferents. No m’interessen les seves opinions, i prou.

—No és gens de clar, però deixem-ho, si vols. No se t’ha acudit, de tota manera, que potser als altres tampoc no els interessen les teves?

En Bellavista va riure.

—Si no els interessessin, no em pagarien com em paguen! Saps què em donen, per un article? —I començà a dir xifres, totes respectables, això sí, mentre s’inflava una mica sota el seu deseiximent aparent—. I no m’ho donen perquè sí, dic jo!

—Evidentment, ets un home ben pagat.

L’altre, que no es mamava el dit, va copsar tot seguit el dring que feien aquelles paraules i es va molestar.

—Tu, escolta, que jo no em venc!

—Ni les prostitutes —digué en Codina—. Sempre els queda el mateix que han cedit, que han arrendat o llogat durant una estona. En la mesura que vendre implica un acte de cessió permanent, no et podries vendre ni que volguessis.

En Bellavista no sabia com prendre-s’ho.

—Em foteu gràcia, els individus com tu! Sempre passejant-se per la vida amb un vestit blanc, de primera comunió, i ben arromangat perquè no s’embruti.

—Potser això, si és veritat, vol dir que és a mi a qui no interessa tant l’opinió dels altres. I m’estranyaria. Carall —va exclamar—, si a tu no t’interessa, digues que jo visc als llimbs, on no hi ha ni la possibilitat que m’interessi! I, amb tot i això, permeto que retallin els meus llibres, que els potinegi la censura, que hi digui la seva l’editor… I què, ho faig per mi sol, per expressar-me? L’expressió em sembla que l’he aconseguida en escriure’ls. Publicar és un pas més, la persecució de l’assentiment que es traduirà en prestigi, en influència. I a tu bé et deu agradar d’influir, oi?

—Ja sabem que és una satisfacció, sí —va reconèixer en Bellavista.

—Influir aquells que menysprees… És fabulós!

Es van anar hostilitzant durant un parell d’hores, i encara no havien acabat quan en Ramon els deixà, però ja suposava que en Codina no s’havia endut la victòria; a en Bellavista no li venia d’una contradicció, com a tants altres que encenien ciris a Déu i al diable, fidels a un pragmatisme que tenia una arrelada tradició al país, on tanta gent es carreguen de glòria i de diners per haver estat llestos. Tots els altres llestos els corejaven com un exemple vivent que eren d’un «deixa’t de manies!» que paga. Tots els homes de l’«acordió i la bicicleta» tancaven files en un escapisme afeixugat d’honors i les editorials es disputaven llurs obres sense vergonya.

No podia avenir-se amb aquell món ni al preu d’una reconeixença pública, que, al capdavall, anhelava com qualsevol altre. L’expressió «carrera literària» li desagradava per totes les implicacions malsonants que tenia, però no li faltava la vanitat pròpia de l’escriptor, una certa manera de «ser cregut», segons va dir-li una vegada la Roser, i l’obscuritat relativa per força l’havia de fer sofrir. Aleshores era simplement qüestió d’esbrinar si el feia sofrir més aquesta penombra o la poca estima en què s’hauria tingut en el cas de cedir a allò que, fet i fet, era una imposició.

—Potser sóc immensament orgullós —va dir un dia al mateix Codina que atacava en Bellavista—. D’un orgull desmesurat, satànic. I d’això en dic estima de mi mateix. No ho sé. Tots ens movem per mòbils foscos, que no ens atrevim a aclarir, que potser no podríem aclarir perquè les defenses són massa fortes. Algú et dispara en una direcció i hi perseveres, t’hi acostumes, t’hi compromets, i llavors t’hi obstines, segur que no pots haver-te equivocat. Haver-se equivocat equivaldria a una mena d’anorreament, com sempre que et desmenteixes. Fixa’t si és gran! Et dic tot això i no ho crec, no ho puc creure. Ho dic per afirmar-me encara una mica més en la meva posició, per tenir la satisfacció de veure que ni amb el meu escepticisme no em puc derrotar. Faig una mena de prova del foc i en surto victoriós.

—No ho crec pas. Vull dir que t’agrada turmentar-te i ho fas amb les armes que pots.

—Només es turmenten els indecisos, Codina.

—Qui ho ha dit? Et vols fer pagar una mena de superioritat que no pots eludir. De segur que te la fas pagar molt sovint, però només ocasionalment davant d’algú altre.

—Quina mena de superioritat? Tu creus que em sento superior als altres? Per què?

—Sí. La superioritat moral d’aquell que actua d’acord amb una regla de conducta noble.

—El fidel d’un temple, el devot d’una religió… Quantes coses no es poden treure de dins si comences a mirar-t’ho de massa prop, si deixes que els altres hi donin un cop d’ull! No m’ajudis tant, Codina!

Tots dos es van posar a riure i la conversa no va madurar degudament. Potser a ell li feia una mica d’angúnia la incapacitat en què es trobava de convèncer-lo que no experimentava aquella mena de superioritat; fet i debatut, havia hagut d’enfrontar-se amb la mateixa temptació de comoditat que tants no havien resistit, però ara se sentia còmode, relativament còmode, en aquelles posicions establertes. I això no deixava d’inquietar-lo, li semblava un mal senyal, potser l’inici d’una caducitat prematura.

El tranquil·litzava comprovar que els seus llibres, fos com fos, no ho palesaven. Servava, íntegra, la seva capacitat de renovació, cosa que d’altra banda no el podia admirar gaire. Mai no havia abusat d’ell; ni les presses de l’editor ni la necessitat de diners no l’obligaren en cap moment a precipitar la feina, a lliurar un treball immadur que no l’hagués satisfet. Evitava, doncs, el desgast, i àdhuc la corrupció, que acompanya l’obra abundant. Sabia resistir les sol·licitacions del seu cervell creador sempre enderiat en fermentacions que no li mereixien confiança fins que començaven a solidificar-se i podia examinar-les, analitzar-les, amb una certa fredor, amb un distanciament crític. Això no vol dir que, un cop l’obra al carrer, no se li acudissin mil maneres de millorar-la. Descobria aleshores ingenuïtats, fragments maldestres, situacions a les quals hauria pogut donar una altra sortida, potser encara més d’acord amb el caràcter dels seus personatges, caigudes d’estil, repeticions innecessàries que apuntalaven conflictes prou evidents i ara sobtadament una mica falsos per aquella insistència.

En els seus inicis, i un cop superada una certa complaença de novici, això el descoratjava força, el feia dubtar dels seus dots d’escriptor, el mig convencia que, fes el que fes, es quedaria en algun racó poc gloriós de la història, i li va caldre decidir-se a no rellegir els seus textos impresos per bandejar la sensació d’impotència que amarga la vida dels creadors. Ara accepta com a bona la darrera reacció davant el manuscrit que ha anat creixent a poc a poc en la soledat de la seva cambra, en hores de treball normal, car la seva vida a dispesa no sempre li ha permès la llibertat d’escriure a la nit, a la matinada, quan els altres descansen, o si la pruïja era massa forta, ho ha hagut de fer a mà per passar-ho després a màquina i, sovint, transformar-ho tot quan el cop d’ull global de l’escriptura neta l’ha convençut que la drecera era una marrada, o un parany.

Ja fa anys que s’ha avesat a allò que en Codina anomena «unes condicions poc favorables», a les remors de les mestresses que netegen el pis, als cants de les criades que renten la roba, a la provisionalitat d’una instal·lació, a les taules que coixegen, als llums no sempre prou apropiats, a la curiositat dels companys de dispesa, i res no afecta la seva capacitat creadora, que sap aïllar-lo, quan convé, amb la mateixa eficàcia que l’isolava en aquella cambra del pis de la Teresa, on escrivia a darreres hores de la tarda, o a les primeres de la nit, envoltat pel silenci religiós d’algú que creia en ell i el protegia contra les interferències de l’exterior; d’algú que potser encara ho faria si un coit no l’hagués expulsat del paradís.

I somriu en pensar que aquest deu ésser el seu destí, entrar en jardins d’on sempre serà foragitat a les intempèries d’una altra aventura; un destí comú, d’altra banda. Eva sempre és un ésser cruel o feble i per ella parla i es manifesta el déu de les satisfaccions que no poden ésser acomplertes fins al final. La seva obra ho diu sense emprar aquestes paraules, i ho diu la seva vida lligada successivament a la Teresa, que va entreobrir les portes per tancar-les tot seguit, a la Roser, que l’esperava per realitzar la seva missió de dona, a la Narcisa, que li fou arrabassada quan construïa un castell de cartes, a la Magda, que va oferir-li la incomoditat d’una esperança que ell no compartia, i a la Mara, que ara, en aquest moment, quan seu a la seva cambra de la pensió de la plaça de Letamendi, encara podria ser un futur…

Aquell vespre, a casa la Magda, va tenir la sensació que, per primera vegada, violaria algú. No havia violat la Teresa, aleshores, tants anys enrera, preparada a un acte que secretament havia volgut encara que seguidament el renegués; ni a la Gràcia, verge però vagament conscient que la vida l’esperava més enllà d’una decisió que ell va tenir l’encert de precipitar. La Magda era diferent. Ara i adés s’avenia a la confessió alliberadora, catàrtica, però o no hi trobava prou consol o les resistències eren encara massa fortes; sempre, en un moment o altre, es replegava de nou, feia marxa enrera, es reservava davant l’home mancat de respecte, avesat a encarar-se amb les dones sense pudor. Somiquejava, s’ofenia, i acte seguit acceptava els cops de sonda, les provocacions, s’acusava, encesa per una mena d’humilitat que l’atansava, la feia abastable, abans que una altra reticència, vinguda qui sap d’on, la fes dreçar-se amb un mot de protesta que després, paradoxalment, l’ablania fins a l’extrem de tolerar els seus llavis, el contacte de les seves mans. Es contradeia, va renegar aquell record que deu minuts abans acceptava perquè no tenia res més, i el dependent casat de Vilanova i ella mateixa van quedar coberts d’immundícia; va insultar els seus pares severs i equivocats i, penedida, els exalçà gairebé amb extravagància; lamentà amargament l’instant aquell en què se li acudí d’atreure en Ramon a la seva vida i, al cap de dos segons, li demanava un perdó innecessari i, espontàniament, se li abraçava… En aquells moments tots dos estaven exhausts, però ell vibrava amb una secreta exaltació que l’empenyia a apurar l’escena, a aprofundir en l’experiència, encara que això signifiqués el seu anorreament o el de la noia.

Va engrapar-la doncs quan ella se li abraçà i va besar-li els ulls, les galtes i els llavis amb una insistència confusa que el projectà damunt d’ella sobre el sofà fins que la Magda, en sentir la boca que avançava pel coll, cap a l’inici de les sines, protestà:

—Ramon!

Ell va mirar-la, embriagat i lúcid alhora, i aleshores va tenir la sensació que, d’una manera o altra, anava a violar-la.

—Mai no serem res l’un per a l’altre, Magda, si no ho som tot —li va dir—. O potser és que m’odies?

—Jo?

—M’has abocat tota la teva misèria, t’he vist com una dona que no tolera que la vegi un home si no l’estima o l’odia. Però tu no ets meva, Magda, ni ho vols ser. T’espanten les meves mans, la meva boca, et negues a ser dona amb mi. Et rabeges en la porqueria de la teva vida i m’hi arrossegues sense que en tu hi hagi prou amor per acceptar-me. Què he de creure, digues?

—No puc més, Ramon, no puc més! —es va queixar ella—. Sí…

Però ell la va interrompre:

—I com et penses que em sento, jo? He sofert amb tu durant una hora, durant dies. No m’has estalviat res, i ho he acceptat —afegí amb la impressió sobtada que repetia un altre moment de la seva vida. Va aïrar-se i, amb un gest impremeditat, s’aixecà. La impressió de viscut va accentuar-se fins a marejar-lo, i alçà les mans al cap, per prémer-se els polsos amb ferotgia.

—Ramon, Ramon… —piulà la Magda—. Què et passa?

—No ho sé… —i sanglotà convulsivament.

Ella va precipitar-se, però el noi la rebutjà fins que va veure que li tornaven a rajar les llàgrimes galtes avall mentre s’aclofava a terra, als seus peus. Aleshores va agenollar-se també i, amb una veu dolça, va dir:

—Ens fem mal, Magda. Més val que me’n vagi.

La noia li tocà la cara, sense deixar de plorar.

—Vols dormir amb mi, oi?

Esmunyí la mà cap a darrera el seu coll, com per abraçar-se-li, i ell, sense dir res, la va fer aixecar, li passà un braç per sota els genolls i, lentament, se l’endugué cap al dormitori, on la diposità sobre el llit. En aquell moment ella ja tenia els ulls secs, però també ho eren els llavis quan els hi besà, culivat al seu damunt.

—Ja veus que no t’odio —digué la noia.

—No.

Va obrir-li el quimono i la féu incorporar-se per tal de despullar-la. Sota anava vestida, amb viso, calces i sostenidors. No va demanar-li que apagués el llum i, un cop nua, restà quieta al seu davant, asseguda al caire del llit, extraordinàriament blanca i fràgil tot i la robustesa del cos. Estranyament, va dir:

—No me’n dono vergonya. No, gens…

Però aleshores les galtes se li emporpraren i el va abraçar mentre ell palpava aquella rotunditat sense altre defecte que el dels pits, llargs i adreçats cap a l’estómac, com els d’una cabra, molt diferents de com els havia imaginat. Va deixar-la per desfer-se de la seva roba, i tornà al llit, des d’on ella el mirava amb una cama una mica plegada sobre el ventre, com per amagar el triangle del pubis. Tenia una expressió humida i vagament especuladora que l’inquietà, sense acabar de comprendre per què fins al cap de cinc minuts, quan li separava els genolls amb els seus. La veu, una mica ronca, va dir:

—Ens casarem, oi, Ramon?

Ell va immobilitzar-se i, quan reaccionà, va deixar-se relliscar cap a un costat.

—Per això t’has deixat portar al llit? —li preguntà.

—No —va respondre la noia amb una veu insincera—. Però vull casar-me amb tu. Digues que sí.

—I si dic que no?

Ella va agafar-li la mà per acompanyar-la fins al ventre, amb un gest tan impropi que en Ramon l’enretirà i va redreçar-se per mirar-se-la més bé.

—Quan fas comèdia, Magda? —li etzibà.

Ara estava totalment desconcertat. Tot d’una tenia el convenciment que havia caigut en un parany, que la noia no s’havia limitat a mentir sobre unes relacions amb el padrastre inexistent, sinó que la mentida fou constant i afectava tot el que li havia dit sobre la seva família, la seva formació, els seus tabús… Actituds, expressions, paraules i gestos havien estat una simulació. Però va replicar plàcidament:

—Mai, Ramon —i repetí—: Vull que ens casem. Si em respectes, no em pots dir que no.

—Et respectava fins ara fa un moment —mormolà ell, però la noia no devia escoltar les seves paraules, ja que prosseguí:

—Jo t’estimo; t’ho he demostrat…

—N’estàs segura?

—No sóc teva? —argüí ella.

Ho va preguntar amb tanta avidesa i, alhora, amb tanta innocència, que en Ramon per força va haver de tornar a creure que era sincera. Sí, no li jugava cap comèdia, era simplement una noia maldestra que no entenia res, que potser ni s’entenia ella mateixa. D’on devia haver tret aquella idea de seduir-lo amb el seu cos, quan ningú no l’havia preparat a fer-ho amb gràcia, amb convenciment? Va sentir-se apesarat i, amb dolcesa, va dir:

—No, Magda, no ets meva. No n’hi ha prou que et despullis al meu davant, no n’hi hauria prou encara que et penetrés… I el casament tampoc no fa que un home i una dona siguin més l’un de l’altre. Res no pot fer que siguin l’un de l’altre quan no són lliures de donar-se.

—Però jo ho sóc, Ramon.

—No. Un instint estrany, el record d’una lectura o un consell pretesament ben intencionat t’han dictat un gest que tu no podies fer, que jo no podia acceptar. M’has fet dubtar de la teva sinceritat —confessà—. Però no és això. A la teva manera, potser sí que m’estimes. És a dir, t’ho penses. Per un motiu o altre he despertat la teva imaginació i tu confons una cosa amb l’altra.

—No t’entenc —es lamentà ella—. Jo només sé el que sento.

—Però què sents, Magda? Quan una dona estima de debò un home, hi ha un impuls que la porta cap a ell, a compartir-ho tot, a intentar aquesta aproximació dels cossos on veiem una totalitat… Escolta —afegí en adonar-se de la seva expressió incomprensiva—, tu no m’has desitjat mai…

—No és veritat, no és veritat! —protestà ella immediatament—. Sempre, des del primer dia, he tingut ganes de tu. Però no t’ho podia dir. Què hauries pensat de mi?

—Res del que tu t’imagines.

—No? Ara mateix, què deus pensar?…

—Que ets una perduda? No, Magda, no. No hi ha res més deliciós que una dona que s’ofereix perquè estima. No vull dir que tots els homes siguin dignes d’aquest oferiment. Però cal córrer el risc, cal exposar-se, Magda.

—Ja ho he fet. Quan t’he vist sanglotar, quan…

—Sí —la va tallar ell—, però t’has hagut de forçar; en el fons no em volies. Ni em vols ara —digué, i amb un gest sobtat que va provocar una exclamació sorpresa de la noia avançà la mà per assegurar-se’n—. Veus? —preguntà seguidament, contrariat d’haver tingut raó.

Ella sanglotava, ferida i avergonyida, però va tenir prou energia per protestar:

—Què vols que senti, si només discuteixes i m’humilies?

En Ramon, pacientment, sense conhortar-la, repetí:

—No, Magda. Recorda que havíem entrat al dormitori a estimar-nos, no a parlar de matrimoni. No m’acusis si reacciono així. No em puc casar amb tu, i t’ho he dit prou clar. I també vull afegir que no m’he aprofitat mai de ningú amb mentides o falsos pretextos.

—Però jo et vull, Ramon, et vull…

Ell acabava de saltar del llit i començava a vestir-se.

—Potser sí, però jo no et puc creure, Magda. Perdona si m’equivoco.

—No te’n vagis —demanà ella.

—Més val que sí. Ara tot seria una mica fals, sense espontaneïtat. Però no ho interpretis com un refús. Interpreta-ho com el que és, com això que a tu et sembla que no et tinc: respecte. Puc ajudar-te a aclarir les coses, però no ara, sinó quan tu hi estiguis preparada.

La violació, doncs, no va ser física, sinó que quedà limitada a forçar unes reserves d’intimitat que, com va dir-li després ella mateixa, la deixaren desfeta, amb la sensació que algú li havia enretirat la terra de sota els peus o la percaçava lluny del seu refugi, del cau on conreava estranyeses tan arrelades que la nodrien encara quan, al cap de cinc o sis dies de soledat, d’introspecció i, sempre segons ella, que ho confessà desafiadorament, de desig anhelant, va demanar-li si es podien veure. Va ser prou honesta per dir-li:

—No he renunciat a res, ja m’entens, però no en tornaré a parlar, si no vols. No és una condició, doncs. És una esperança, Ramon.

Això va ser per telèfon, i el llenguatge, en la seva boca, era prou inhabitual perquè en Ramon pensés que fet i fet la noia havia sofert una certa metamorfosi durant aquells dies de silenci. També semblava assenyalar en aquest sentit la decisió amb què formulà el seu pla. Al pis no volia rebre’l; la criada, naturalment, ja havia tornat, i sempre hi havia l’assumpte preocupador dels veïns. Li va proposar doncs d’acudir a un hotel, però no a un meublé, sinó a un hotel corrent de viatgers, al qual s’inscriurien cadascú pel seu compte. Ella hi aniria primer, li telefonaria el número de la cambra que li donarien i ell se li reuniria més tard, dissimuladament.

Ho va trobar una mica novel·lesc, però una combinació d’aquestes era més aviat natural que seduís la seva imaginació en introduir un cert element nou; per començar, ell no havia ficat mai els peus en cap hotel de la ciutat.

Va rebre la trucada a tres quarts de vuit i, al cap d’una hora, ja era davant el taulell de recepció, sense maleta ni equipatge de cap mena i gairebé amb els diners justos per pagar l’habitació a l’avançada; era a finals de mes i fins l’endemà passat no havia de cobrar unes classes. En el fons, li feia gràcia embolicar-se en aquella aventura amb cinquanta-vuit pessetes a la butxaca, les que li restaren en pujar a la cambra que li era destinada.

Va sortir a sopar al bar on ara estava abonat, al carrer d’en Roca, i a les deu, tal com convingueren, empenyia la porta sense tancar darrera la qual l’esperava la Magda. La noia estava asseguda al llit, fumant, una cosa que mai no li havia vist fer. Estava nerviosíssima i, en veure’l, gairebé botà.

—Calma’t, Magda —li va dir ell.

—No sé si he fet bé —ponderà ella—. Ara que hi sóc… M’ho imaginava d’una altra manera.

Era un inici poc prometedor i en Ramon repetí:

—Tranquil·litza’t, Magda.

Va donar un cop d’ull a l’habitació, mirà per la finestra, obrí les aixetes del lavabo i, per fer una cosa o altra, es rentà les mans. Ella el mirava des del llit, greu, però quan a la fi va atansar-s’hi de nou, amb un somrís, aconseguí també de somriure-li. Tenia una volva de tabac als llavis i ell la hi va treure delicadament, amb els dits, abans de besar-la.

—Estàs molt bonica, Magda —li va dir—. Sempre hauries de dur els cabells així.

Se’ls havia deixat caure i li emmarcaven una cara pàl·lida que semblava més jove, però ella ben just si es fixà en la falagueria, car s’inquietava:

—Has tancat la porta?

—Sí, no t’amoïnis.

Li caldrien prodigis de paciència si volia deslligar-la una mica, fer que se sentís natural en un indret i en una situació que ella mateixa havia escollit, i va abstenir-se de tocar-la, disposat a parlar-li del que fos per anar creant un mínim de clima familiar. Però aleshores, a l’habitació del costat, algú va engegar un transistor o un tocadiscos i les notes d’un ballable alegre i animat es filtraren discretament, una mica somortes, a través de l’envà. En Ramon allargà els braços:

—Vols?

Van dansar, potser no ben bé al ritme de la música, que exigia més moviment, més trepidació, una disposició d’ànim més desfermada, i el cos de la noia s’anà relaxant entre els seus braços que la cenyien amb mesura, discrets, i la feren evolucionar entre el llit i la paret potser cinc, potser sis minuts, quan es van sentir uns trucs en una porta, unes veus, i la música cessà tan abruptament com havia començat. En mirar el rellotge, en Ramon va veure que era exactament un quart d’onze i dos minuts.

Restaren abraçats, en la posició en què els havia sorprès la darrera nota, i es miraren. Ell li allunyà els cabells cap a la nuca, va tocar-li el rostre i esperà que ella prengués la iniciativa de besar-lo. Esmunyí aleshores els dits cap a la seva esquena, on hi havia cinc botons fins a la cintura, i els descordà. Un moment després l’estava despullant francament, sense deixar de besar-la, però ella s’havia tornat a enrigidir una mica i fins digué:

—Em sembla que no podré, Ramon…

—No et preocupis —contestà ell—. Esperaré tot el que calgui.

—Em sento tan, tan desplaçada…

—No et preocupis —repetí en Ramon.

Al llit s’abstingué novament d’acariciar-la i va limitar-se a jeure al seu costat amb els dits entrellaçats als seus, desitjós d’establir una confiança, un costum. Després s’adonà que ella plorava.

—Magda! —exclamà.

—Et juro que ho volia, Ramon, t’ho juro! No sé què em passa…

—No ploris, Magda; no és tan greu com això. Ja ho veuràs… Podem tancar el llum —va dir, i allargà la mà cap a la pera que hi havia prop del capçal, mig confiat en les virtuts de la fosca, ajudada per ell, que va envoltar la noia amb els braços i li féu reposar el cap contra l’espatlla—. Estàs bé, així?

—Sí…

Va eixugar-se les llàgrimes i tots dos van quedar-se quiets en el silenci precari de l’hotel, ara i adés interromput per una remor de passes al corredor, pel cop més o menys discret d’una porta, per una veu no prou continguda i, més en segon terme, pel ronc dels motors o l’espetec inconsiderat d’una moto que encenia la nit amb un llampec sonor. No parlaven, recollits en aquella soledat, entre els llençols que els abrigaven, creant una zona càlida i confortable que apaivagava la inquietud i el recel. La nuesa de la noia, a tocar seu, abraçada, era la promesa d’una realització més o menys llunyana però ara inevitable, i el seu desig ara ja gairebé no se sentia contrariat per l’espera, perdurava tranquil i segur, sense minva ni creixença, amb una profunditat nocturna que es nodria no tan sols de contactes, sinó d’imatges ara precises i tot seguit més vagues, confuses, i de nou afilades abans de barrejar-se altre cop contra un fons sonor de paraules que s’allunyaven o cessaven per augmentar el silenci, una quietud més densa, boirosa, infinitament agradable i aleshores pertorbadora amb la pruïja, li semblava, d’orinar.

Es va despertar amb un sobresalt mentre acabava de vessar-se contra la cuixa de la noia que havia canviat de posició i esperà, amb el cor descompassat, sense atrevir-se a moure’s. Ella dormia, el seu bleix regular i monòton li ho assegurava, i ara ja no tenia objecte despertar-la, exigir res. Amb precaució, va separar-se’n una mica i s’eixugà amb un cap de llençol que després rebutjà tot girant-se d’esquena a la Magda. Va cloure els ulls, amb ganes de dormir novament, d’oblidar aquell fracàs, de recobrar-se per quan, a la matinada o a primeres hores del matí, es despertarien tots dos i ella se li obriria amb la calidesa mandrosa i perllongada del cos reposat, en perfecte acord amb l’esperança que desvetlla el dia a punt d’estrenar, amb l’anhel difús d’acomplir els somnis perennes de la carn aleshores més elemental i més dolça…

Quan va despertar-se per segon cop, però, ella ja era fora.

S’ha despertat en altres cambres compartides de banda de nit i solitàries a l’alba, o ha estat ell qui se n’ha anat quan la seva companya ocasional encara dormia, el darrer cop una noia anònima amb la qual compartí rialles i silencis mentre els russos entraven a Txecoslovàquia. Fou doncs el dia vint d’agost, fa molt poc. En sortir al carrer els titulars gegants dels diaris li saltaren a la cara per informar-lo que s’havia acabat allò que s’ha convingut d’anomenar la «primavera democràtica» del poble on poc abans uns intel·lectuals publicaren el text de «les dues mil paraules», del qual recorda bé alguns paràgrafs:

«Renunciem a l’exigència impossible que cadascú de nosaltres, col·locat al capdamunt, ens doni sempre la interpretació exacta de les coses i la conclusió que en cal treure. Cadascun de nosaltres ha de treure les seves conclusions sota la seva pròpia responsabilitat. No es pot arribar a un acord mutu sense discussió, cosa que implica la llibertat d’expressió, que és, de fet, la nostra única realització democràtica d’aquest any».

«En els dies que s’atansen, haurem de donar proves de la nostra iniciativa i de la nostra decisió. En primer lloc, ens oposarem a l’opinió —si es manifesta— que un renaixement democràtic es pot fer sense els comunistes, o fins i tot contra seu. No tan sols seria injust, sinó forassenyat».

«Els comunistes tenen organitzacions ben establertes; cal, dintre d’aquestes organitzacions, que donem suport a les tendències del progrés. Tenen funcionaris amb experiència i tenen les palanques del comandament a les mans. Han preparat un programa d’acció que ha estat proposat al poble. És un programa que tendeix a la reparació de les pitjors injustícies, i resulta que són els únics que es troben en possessió d’un programa tan concret. Cal que nosaltres reclamem l’establiment d’un programa local d’acció a cada districte i a cada comuna…».

En el curs dels dies següents va veure moltes actituds jubilants sota una expressió hipòcrita i més d’una cara llarga que amagava satisfaccions inconfessables. Els russos s’instal·laven a Praga, i això desemmascarava el «mite» d’un comunisme pretesament progressista, democràtic. A en Valls, amb el qual tingué una petita discussió una tarda que es bevia un cafè a la barra del Terminus quan el cridaren d’una taula on també hi havia en Bellavista i en Gordo, li va dir:

—Per què no t’ho mires com si els autèntics comunistes fossin els txecs i no els russos?

—Perquè no ho són.

—Què s’hi oposa? Raons històriques d’aquestes que voldrien que fossin més cristians els catòlics que les diferents sectes protestants? O sigui un criteri cronològic…

—També té la seva importància, no et creguis. Les branques que es transplanten de l’arbre original ja no són el mateix arbre —va suggerir en Gordo.

—No diguis bestieses. Això equivaldria a assegurar que un presseguer és més presseguer que un altre! —saltà inesperadament en Bellavista.

Tots van riure, llevat d’en Valls, que feia:

—Quan una facció d’un grup se separa d’aquest grup, sol adoptar un altre nom; no seria legítim que volgués apropiar-se del primitiu.

En Ramon va fer tot el possible perquè el to de la seva veu no fos tan pedant com les paraules que, li semblava, es veia obligat a dir:

—M’estranya que parlis amb aquesta lleugeresa, Valls; tu no ho sols fer. D’on et creus que surt el nom de comunisme, dels russos? T’asseguro que és una mica més vell que la revolució d’octubre.

—És clar, és d’en Marx… «El manifest comunista» —va comentar en Gordo.

Però ell el va contradir i recordà el que havia llegit en un dels llibres que li deixava en Blanquer:

—És de poc després de la revolució francesa del 1830, i designava algunes societats secretes revolucionàries i les idees o teories de Cabet.

—Tot això és arqueologia —va protestar en Bellavista.

—D’acord. Per tant, deixem-ho, si us sembla. De fet el problema no és pas aquest. Els russos, no ho oblidem, mai no han pretès que havien establert el comunisme a casa seva, sinó que vivien en una etapa preparatòria a la instauració d’aquest comunisme. Segueixen, per tant, una via, i ningú no ens garanteix que no n’hi pot haver d’altres sense per això abandonar el marxisme. Per què hem de negar que la txeca ho és amb els mateixos drets, i potser amb més i tot? D’una banda, els txecs no han tingut tanta ocasió de corrompre el seu marxisme. I no vull dir per una qüestió de temps, sinó en termes d’idiosincràsies nacionals; a Rússia hi ha una tradició autocràtica que els comunistes han heretat, i això ho sabem tots. De cara a fora, aquesta actitud sempre es manifesta en forma d’imperialisme. Em direu que ells tenen dret a defensar el seu món, i això és cert, però ningú no l’amenaçava, ara. Txecoslovàquia no havia abandonat el socialisme; es limitava a desenvolupar-lo, a fer allò mateix que els dirigents russos prometen per al futur, per a un futur en el qual ja no serà necessària la dictadura del proletariat. Fixeu-vos en un detall —va afegir, després d’una breu pausa, i fent tancar la boca a en Gordo, que l’havia oberta per fer alguna observació—. Per tot el que sabem, a Txecoslovàquia s’ha donat per primera vegada en una societat socialista la circumstància que tot el poble, o la majoria, està al costat dels seus dirigents i que cap de les llibertats concedides darrerament no ha estat aprofitada per enderrocar el règim marxista; tot s’ha limitat a una crítica de les institucions socialistes dins les coordenades del socialisme. Ningú, que jo sàpiga, no ha parlat de tornar al règim de propietat privada.

—Tot això està molt bé —concedí en Valls—, no t’ho nego. I és natural que parlis així. Potser sí que els txecs havien aconseguit d’instaurar un paradís…

—No crec haver-ho dit —el va tallar en Ramon—. De segur que és una societat terriblement imperfecta, però no tant com d’altres quan és capaç de veure els seus defectes i de renovar-se. Les exageracions són destructives, Valls. Puc procedir a fer totes les que vulguis sobre el catolicisme.

—No en dubto gens. Però no et serviria. I ja que t’obstines a treure el catolicisme, et recordaré una cosa. Sense parlar de la importància que dóna als valors espirituals, una societat catòlica sempre tindrà sobre la societat comunista l’avantatge de permetre que en ella visquin lliurement, al descobert, persones no catòliques com tu.

—La tornes a fallar, Valls. Una observació: no hi ha societats políticament catòliques. Tu et refereixes a societats on els adeptes a la doctrina catòlica són majoria. La societat no ho és, i la seva legislació ho demostra prou. Una altra observació: al·ludeixes al tema de la violència. El catolicisme ha estat carnisser i intransigent i, si ara no ho és fins a la violència física, cal atribuir-ho al fet que s’ha afeblit. Tercera observació: als països socialistes, si més no en alguns d’ells, l’Església és tolerada. No dic encoratjada, Valls, simplement tolerada. La gent de tarannà religiós, doncs, poden viure entre els ateus sense que se’ls molesti per les seves creences mentre no atemptin a la seguretat de l’Estat. Això, és norma a tot arreu.

—No em negaràs que existeix una discriminació!

—I on no? Em pots citar un sol país on no hi hagi una mena o altra de discriminació? Religiosa, ètnica, lingüística… Si no oberta, declarada, encoberta. I fixa’t també que no la defenso, que no dic que estigui bé, ni als països socialistes ni als altres. El que sí que diré, en canvi, és que el socialisme ha de ser prou just, prou clarivident, i capaç de donar les respostes adequades en cada moment, perquè ja no calgui ser catòlic.

En Gordo va alçar la mà per demanar la paraula.

—M’agradaria de fer-te una pregunta. Com és que tots els comunistes… i ho dic perquè en conec d’altres… són d’una fecunditat verbal tan esclafadora? Quan us dispareu ja no hi ha qui us aturi.

—No sóc comunista, Gordo —li va puntualitzar ell, com ja havia hagut de fer altres cops—. Només tenen dret a servir-se del nom de comunista els que pertanyen al partit. Diries més bé marxista. D’altra banda, si vols donar a entendre que no deixo parlar els altres, no és veritat. Ara, si calleu… He fet tres observacions sobre el pretès avantatge d’una societat catòlica sobre una societat socialista. Per què no les discutiu, començant per la primera, que no hi ha societats catòliques? —acabà en un to una mica agressiu—. O que s’encaminin al catolicisme.

—S’ha d’entendre —precisà en Valls— una societat on predominin els valors catòlics de tolerància, d’amor al proïsme, de caritat…

—Jesús no era un home caritatiu, sinó un home dur que volia ser just.

—Veus? —esclafí en Gordo—. Vosaltres ho sabeu tot!

En Bellavista, inesperadament, va dir:

—Em penso que té raó. Perdonar la Magdalena no és un acte de caritat, sinó de justícia. I no mostra pas cap mena de caritat ni d’amor envers els seus. De vegades em sembla que en això és com qualsevol home jove en el qual es manifesta un problema generacional…

—Però quines barbaritats! —digué en Valls, i es posà simbòlicament les mans al cap—. D’on ho treus, això?

—De l’Evangeli —replicà en Bellavista—. La lectura dels evangelis autoritza aquesta interpretació.

—Deu ser la dels evangelis dels protestants! —puntualitzà en Gordo.

—I la dels altres també, si tapes les notes. Jesús, ni més ni menys que qualsevol xicot o noia dels nostres dies, no s’entenia amb la família. No sé de què us estranyeu, ni hi veig cap motiu d’escàndol. Si hagués estat conforme amb els seus, avui no hi hauria cristianisme.

—I si en Marx i l’Engels haguessin seguit la tradició dels seus pares burgesos, avui no hi hauria comunisme, no és això? —féu en Valls, i es girà a en Ramon—: Què et sembla, a tu?

—Ja veus que ara callo i escolto —replicà ell—. No perdo mai l’esperança d’aprendre alguna cosa.

Ho deia amb ironia, però en el fons era veritat, i fins i tot es quedava curt. Perquè no hi havia dubte que aprenia, que l’espectacle dels homes, ell inclòs, era alliçonador. I ell el feia reviure en una realitat paral·lela i, segons alguns dels seus crítics, distorsionada, un mot, potser, amb el qual li feien un elogi no volgut. Però en Ramon creia que es limitava a perllongar gestos esbossats, a dur a les seves darreres conseqüències les paraules tímidament proferides i els anhels que no es realitzaven per falta de pit. No era doncs la seva una realitat contradictòria, sinó complementadora, perseguida amb impaciència durant les hores que li deixaven lliures les dones i les seves obligacions de professor, al capdavall poc abassegadores. Mai no es volia comprometre més enllà del que li exigien les seves necessitats modestes, els seus vicis menuts; de fet, només un: el tabac. A poc a poc se li havia anat tornant gairebé indispensable tenir el cigarret a la boca o al seu davant, sobre el cendrer, mentre escrivia. Es feia la il·lusió que el fum l’ajudava en el seu treball, que contribuïa a congriar les imatges que se li escapaven, a precisar-les, com si les retallés físicament i, amb les seves espirals mandroses, entrellacés situacions i personatges. Tenia doncs una missió contrària a la seva naturalesa i esdevenia un element clarificador tant més puixant com més s’enraria l’atmosfera de l’habitació. En canvi bevia rarament, i mai a soles; entre els seus records només figuren dues o tres borratxeres antigues, d’aleshores que sortia amb la Carmina, ara de segur una dona grossa i amb dos o tres fills, i una altra amb en Codina i un noi misteriós que se’ls ajuntà en el curs de la nit, quan celebraven el Sant Jordi que l’amic obtingué per un vot de diferència, colze a colze amb en Mayà, amb una novel·la inexpressivament titulada Llargmetratge.

Aquella matinada devien passar coses estranyes que l’endemà havia oblidat, ja que aparentment no hi havia relació entre el local de la carretera de Sarrià on feren cap amb el desconegut i el llit on va despertar-se molt tard al costat d’una noia que no devia tenir ni setze anys i per boca de la qual va assabentar-se que ho tenia tot pagat. Era una casa de menors i en Codina, quan s’hi va posar en contacte, abans de dinar, no va saber aclarir-li res; aparentment, ell no hi havia estat, o en tornà a sortir sense adonar-se’n. El fet indiscutible, però, era que algú, d’una manera o altra, l’havia netejat de les deu mil pessetes que duia en començar la nit.

—Però tu on t’has despertat?

—Al meu llit, com sempre.

La noia, abans d’abandonar el bordell clandestí, va dir-li que l’acompanyava un altre xicot, però la descripció no corresponia a la persona d’en Codina; es devia tractar del desconegut.

—I tu i jo… —féu ell.

Ella va riure.

—Res; t’has adormit a l’acte, com un tronc.

No va tocar-la, escrupolosament respectuós amb la seva joventut, ni ha tornat més a la casa, un xalet tranquil en un carrer tranquil dirigit per una dona encara jove i tranquil·la que quan se n’anà ja estava llevada i va preguntar-li si havia quedat content.

—Sí, molt —mentí, i somrigué—. Ja no recordo quant m’ha costat —féu, encuriosit.

—Cinc mil —va dir-li la dona—. És la millor casa de la ciutat —afegí, enorgullida.

Potser sí. Les habitacions eren grans, espaioses, amb ràdio, televisió i telèfon, cambra de bany completa, catifes i cortinatges de color blau, miralls, calefacció, un moble bar ben proveït i un jaç ample i baix on haurien pogut dormir quatre persones. A la porta de fora un rètol discret deia: Pensió Lux. La noia, potser per fer-se la interessant, mentre es vestien va contar-li que era filla d’un coronel i que estudiava. Curiosament, més endavant la va veure en una manifestació, de manera que això darrer potser era veritat.

Mai no ha esbrinat per què el desconegut es va desfer, a benefici d’ell, de cinc mil pessetes del feix d’en Codina. I aquest tampoc. En comentar-ho, digué:

—Home, em fa gràcia que fos tan generós amb la meva butxaca. Jo no te l’hauria pagada, aquesta noia, en pots estar segur.

—És que tu no saps celebrar degudament les coses —va riure ell.

—Deu ser això —remugà el seu amic—. Ara fot-te’n. —Es va treure un sobre de la butxaca—. Em prendré una aspirina; tinc un mal de cap que no m’hi veig. En vols?

—No, jo ja estic bé.

El van portar a l’hospital un vespre, quan el metge diagnosticà una apendicitis aguda. Fins aleshores mai no havia estat pròpiament malalt. Refredats, algun desordre gàstric, malures corrents i sense importància que no reclamaven la intervenció de cap facultatiu. Vivia imprevisorament, al marge de tota assegurança, mútua o aconductament, com si la salut hagués de durar sempre, com si el seu cos no envellís, com si el temps l’hagués d’estalviar perquè era ell, en Ramon Planells. I dels dolors que l’assaltaven darrerament, quan menys s’ho esperava, un cop quan era amb la Narcisa, no en feia cas. Ni de la lleu temperatura que li revelà un vespre el termòmetre de la senyora Margarida, la mestressa. Molèsties que passarien, que a tot estirar li aconsellaven, creia, mostrar-se una mica més sobri amb el menjar, ell que ja ho era per necessitat. L’atac, doncs, va agafar-lo de sorpresa.

Com que de moment no sabia a qui acudir, va assistir-lo el mateix doctor que tenia aconductat la senyora Margarida, un xicot relativament jove que acabava d’heretar els pacients del seu pare i, com va manifestar-li, era un gran lector seu.

—Planells? —va repetir en dir-li ell el nom—. El novel·lista?

—Sí.

—Ai, carai! —exclamà—. No em deixo perdre mai cap llibre vostre.

Semblava estupefacte de veure’l allí, en aquella modesta pensió d’obrers, però més admirada estava la senyora Margarida de saber que tenia un hoste tan il·lustre a casa. Mai no se li havia acudit que allò d’escriure fos una cosa tan important que fins i tot el «senyor metge», com deia ella, es llevés metafòricament el barret.

El doctor Gallida va organitzar ràpidament les coses; ell mateix formava part del personal del Clínic i alertà el doctor Canal, el cirurgià, el qual l’operava a primeres hores del matí següent, després d’una sèrie d’anàlisis i d’exàmens i d’una nit relativament tranquil·la. Se sentia, però, estrany i desvalgut quan el portaven cap al quiròfan pel corredor que tardaria tot just mitja hora a recórrer de nou, en sentit contrari i aquesta vegada encara inconscient, car per una raó o altra li van aplicar una anestèsia general.

Obrí els ulls a un món desconegut de formes alterades, a un silenci ple d’opacitats que li tremolaven per dins com un corrent de mercuri. De primer se sentia bé a despit d’aquestes singularitats, però seguidament va aclaparar-lo un mareig pregon que no acabava de precisar-se en autèntica nàusea i, quan intentà de parlar, va adonar-se que tenia la llengua enganxada al paladar. La frisança interior va anar augmentant amb tot de cops d’hèlix que li batien la carn i, lleu, va despertar-se un doloret somort al baix ventre, on l’endemà havia de veure la ferida protegida per la gasa i l’esparadrap.

Van visitar-lo el doctor Canal i un altre metge que devia ser el seu ajudant, però gairebé no li feren preguntes, ni li van prendre la temperatura; tots dos semblaven contents i riallers i fins i tot van dir que tenia, que havia tingut, precisà l’ajudant, un magnífic apèndix vermiforme. La intervenció havia anat com una seda. Ara, l’únic que havia de fer era reposar. No, menjar no; fins l’endemà. La monja, darrera d’ells, assentia mecànicament, sense somriure.

A la tarda, en despertar-se d’una dormida intermitent, a estones superficial, a estones profunda, l’Alibau era assegut al costat del llit. Feia una hora que, en telefonar-li a la dispesa, li havien dit que era a l’hospital.

—Per què no em fèieu avisar? Us hauríem dut en una clínica particular.

—Aquí s’està molt bé —contestà ell.

—He sabut per la vostra dispesera que no teníeu metge ni res… Això no pot continuar. No entenc com podeu viure d’aquesta manera, tan despreocupadament, a tall gairebé de bohemi. Aquests dies han passat per sempre, Planells… Ja en parlarem —es va interrompre—. Ja en parlarem quan sortiu d’aquí.

Devia escampar la notícia de la seva estada al Clínic, o potser també hi va contribuir el doctor Gallida; el fet és que l’endemà començava a rebre visites de tothom. Li portaven llibres, revistes, llepolies… Mai no s’havia imaginat que estar malalt fos una cosa tan agradable. El menjar era bo i el tracte competent i amable, si bé dos dies després, diumenge, va donar un disgust a les monges quan declarà que no tenia la intenció de confessar i combregar. A partir d’aleshores, durant els cinc o sis dies que encara restà a l’hospital, potser es mostraren una mica més reservades, més fredes. No n’estava segur; potser s’ho imaginava ell.

Per telèfon, parlà amb la Narcisa, que no s’havia atrevit a visitar-lo, i convingueren ja la propera cita, la qual, sense saber-ho ell, seria una de les darreres. Ella sí, ella ja ho sabia, però no li’n va voler dir res fins que es trobaren de nou cara a cara en un jardí de la ciutat.

—Ens n’anem a viure a Madrid —li declarà.

Ell es pensava que era una broma, i va preguntar-li:

—A Madrid? I què hi heu de fer, allí?

—No sé si t’havia dit que hi inaugurem una fàbrica…

—No me’n recordo.

Era més que probable que no li n’hagués parlat. Rarament es referien als negocis de la família de l’Arnau, un assumpte de regeneració de cautxús sobre el qual en Ramon mai no havia tingut cap idea precisa.

—I el seu oncle vol que s’encarregui de la direcció —afegí la noia.

—I no et podria deixar aquí, a tu?

—És que instal·lem casa. De fet, ja la tenim llogada des de fa una setmana.

—I tu què hi dius?

—No ho sé, Ramon. Tu què faries?

—No sóc jo qui ho ha de decidir, Narcisa.

Ella escurçà el pas, preocupada, sense mirar-lo.

—Fa dies que no penso en res més.

—Quan us n’hauríeu d’anar?

—D’aquí a dues setmanes, tres a tot estirar.

—És molt aviat, això.

—Sí, massa aviat… És clar que jo vindré sovint… tan sovint com pugui.

—No serà el mateix.

—No… Si fos més valenta… Però si aleshores, quan era més jove i soltera, no vaig ser capaç de casar-me amb el meu obrer… Em conec, Ramon —va dir, decidida—. Si em quedava aquí, hauria de ser per viure amb tu, i tu tampoc no em pots donar allò que necessito, aquesta seguretat econòmica, aquest… Ja sé que no és el mateix —afegí ràpidament en veure que ell l’anava a interrompre—. Jo m’enorgulliria de viure amb tu, i durant un quant temps potser seria molt feliç, però… —vacil·là, ara mirant-lo, i va agafar-li la mà—. Tu no canviaràs per mi, ja ho sé.

—No.

—I faràs bé. El que et vull dir és que això nostre… és molt bell, Ramon, i sé que he tingut molta sort, més que no em mereixo…, però no durarà tota la vida, tu ja ho saps.

—Mai no ho hem pretès —va observar ell.

—No. Sabem que un dia s’ha d’acabar, perquè no som pas millors que els altres, oi?

—No —va repetir ell.

—En canvi, això altre, aquesta seguretat que et deia al costat de l’Arnau…

En Ramon assentí.

—Amb ell no et faltarà mai res. Hi hauria d’haver trasbalsos molt grossos… —Va moure el cap i, amb una altra veu, acabà—: Amb ell sempre seràs una senyora.

La Narcisa se li arrapà al braç.

—Em menysprees, veritat, Ramon?

—Per què? No és culpa teva que siguis com ets.

I va recordar la Roser, a la qual potser havia dit, o hauria pogut dir, unes paraules semblants. Però amb la Narcisa no se sentia adolorit de la mateixa manera, la relació que establí amb ella no el comprometia tant; sense adonar-se’n, l’experiència li havia ensenyat a ser caut.

—Però em menysprees una mica —insistí ella—. I ho comprenc. He parlat sovint de la meva rebel·lia, de la meva independència, i en el fons sóc molt poca cosa… Perdona’m, Ramon.

—No t’he de perdonar res, Narcisa. Mai no m’he fet il·lusions —va contestar-li ell sense mentir—. Des de bon començament he sabut que, posada entre l’espasa i la paret, no series capaç de sacrificar res. N’hi hauria hagut prou que el teu marit descobrís la nostra relació i t’exigís d’interrompre-la. Un amant sempre hauria d’estar preparat.

Ella va callar un moment i, després, digué:

—Et vindré a veure un cop cada mes, passaré temporades aquí… Tinc una bona excusa, els meus pares.

Ell sacsejà el cap.

—N’hi haurà d’altres, Narcisa.

Però la noia no es va immutar, sinó que féu, baixet:

—Ja ho sé, Ramon. No hi fa res; m’hi acostumaré. De tota manera, encara tenim dues o tres setmanes… si vols.

Ho va voler, una mica encuriosit per la idea de comprovar a quines degradacions els arrossegaria la consciència d’una separació imminent, però s’enganyava, ella acudí encara cinc vegades al seu costat i l’únic canvi que observà fou l’aparició d’una mena de tendresa intensa que dominava la sexualitat i la refinava sense embrutar-la ni destruir-la. Dos dies abans de la marxa, li preguntà:

—T’agradaria passar tota una nit amb mi?

—Ho podries fer?

—Sí, demà passat, el darrer dia. M’he negat a acompanyar-lo en cotxe i agafaré el tren.

—I no s’ha estranyat, l’Arnau?

—No; li he dit que el viatge era massa llarg. Com que se’n va a quarts de quatre, ens podríem trobar a mitja tarda i sopar plegats, no et sembla? Em fa molta il·lusió, Ramon. Mai no hem dormit tota una nit junts…

Ni hi dormirien. A darrera hora l’Arnau va repensar-s’hi i ella es passà tot el matí trucant a la dispesa, on no aconseguí d’arreplegar-lo fins més tard de la una, poc abans de dinar.

—Però on eres, Ramon?

—Ja saps que tinc classes…

—Ha decidit venir amb el tren —panteixà ella—. I com que aquesta tarda serà a casa, no sé si podré escapar-me. On seràs, tu?

—No em mouré d’aquí.

—Ja et tornaré a trucar, doncs. Ara no puc parlar més.

Va fer-ho a les set, quan ja no ho esperava, però les condicions no devien haver millorat, perquè la seva veu sonava molt nerviosa i va limitar-se a fer:

—Ramon… Ho sento, ho sento, ho sento! T’escriuré de seguida…

—No ens podem veure, doncs?

—No; és… Adéu, Ramon.

I va penjar.

Des de Madrid li va escriure set cartes durant els tres primers mesos, però després la correspondència cessà abruptament i ja no en va tornar a tenir cap notícia fins que va rebre un exemplar de Cada dia a la mateixa hora, amb una dedicatòria que deia: «A un amic que vaig perdre perquè no me’l mereixia». El final del text li donava una explicació: l’Arnau, al llibre Mateu, ho havia descobert tot i dictà les seves condicions. A ell no podia estranyar-li que la noia les acceptés.

A la mort del Che Guevara va clavar per primer cop una imatge a les parets del seu dormitori. Mai no havia tingut l’afecció d’embrutar-les amb postals o fotografies de noies seductores com veia fer a alguns dels seus companys de pensió. Per al Che sentia una admiració cada dia creixent des que abandonà el seu lloc de ministre del Govern Revolucionari de Cuba, i, com tants altres, va passar per les inquietuds de preguntar-se sovint si era realment mort, com deien, o continuava vivint, lliurat a la seva tasca revolucionària en un indret ignorat de Sud-amèrica. Ara, però, ja no hi havia dubte: el mateix Fidel Castro confirmava les notícies de Bolívia i el dia 18 d’octubre se celebrava una vetllada en memòria seva. L’atreia, en ell, darrer condottiere del nostre temps, la puresa d’un ideal que li feia rebutjar honors i dignitats per assumir la responsabilitat d’una empresa de subversió a escala de tot un continent i, inspirat en la seva gesta, inicià aleshores, i completà en dos mesos, la seva única obra «subterrània» de creació, un text de dos-cents vint holandesos que el seu editor, l’Alibau, no ha vist mai. De fet, la novel·la ha estat publicada tot just fa uns mesos, a França, i no figura en la llista «oficial» de les seves obres. Signada amb el pseudònim de Joan Soler, vulgar i inofensiu, només tres persones saben que n’és l’autor, dues d’elles els desconeguts editors que ara preparen la traducció francesa, i l’altra en Cirera gran, la visita del qual, a continuació d’un cop de telèfon, va rebre amb tanta oportunitat, dotze o tretze dies després d’haver-la enllestida, que no pogué estar-se de dir-li:

—Teniu molt bon nas. Com ho heu endevinat, que us podria donar alguna cosa?

Però en Cirera no havia endevinat res i la seva intenció era de demanar-li que escrivís una narració curta per a la col·lecció que estava a punt d’inaugurar-se amb la inevitable antologia de poesia revolucionària i un recull, que podia ésser força curiós, de tots els tracs, octavilles, butlletins i altres papers de consigna escampats per la clandestinitat en el curs dels darrers vint-i-cinc anys.

—Fa molt de temps que hi anem darrera —va dir-li sense especificar concretament a qui al·ludia el plural—, però fins ara no hem pogut reunir els diners que asseguraran la continuació de l’empresa. S’ha constituït una societat, amb un fons considerable, i tenim carta blanca per tirar endavant. No hi ha problemes econòmics, doncs. Els autors cobraran com és degut, i d’una sola vegada, per endavant. Ara, l’única dificultat és que costa de trobar textos que s’avinguin amb la finalitat de la col·lecció. No existeix una autèntica literatura subterrània digna d’aquest nom, únicament obres que no han pogut passar la barrera de la censura o hi han deixat fragments de carn. No és prou. D’altra banda, la literatura de creació hi ha d’ocupar un lloc relativament petit, com correspon a una col·lecció que vol ésser documental. Entre els deu primers títols, que són el programa d’un any, hem previst únicament una novel·la, la qual, per anar bé, hauria de mostrar la lenta represa de consciència del nostre poble després de l’ensulsiada i la transformació d’un catalanisme folklòric i sentimental en un catalanisme revolucionari que revisa totes les posicions i actituds dels antics dirigents, partits, etc. Us sembla interessant?

—Força —va dir ell.

—Hi confiava —va somriure en Cirera—. En plantejar-se’ns el problema de trobar un autor, tots —emprà de nou el plural misteriós— hem pensat que vós éreu la persona més indicada.

Fou aleshores quan li preguntà quin instint l’havia orientat tan bé, i afegí:

—Precisament ara he acabat una novel·la que us podria convenir…

—Ah! Això és magnífic. No em creia pas que tinguéssim tanta sort. Estàvem disposats a esperar quatre o cinc mesos, si calia. Vam pensar en vós no tan sols pel lloc que ocupeu en les nostres lletres, sinó, sobretot, perquè sou el novel·lista amb més inquietud renovadora i més políticament definit. Que jo digui això, ja us deu permetre de veure cap a on s’inclinen les simpaties dels editors.

—Evidentment. Mai no he fet un secret de les meves idees. Ara, hi ha una cosa: la novel·la a què em refereixo no respon exactament a això que voleu. És la història d’una subversió menada a terme per un professional estranger que, accidentalment, entra en contacte amb el nostre poble i té ocasió de conèixer un grup revolucionari reduït a la impotència per les seves contradiccions. Ell les ordena dialècticament i alhora els impulsa a actuar. Ve a ser una mena de catalitzador i, simbòlicament, cal interpretar-ho en el sentit que una aportació diguem-ne exògena és saludable; significa un moviment d’obertura, una autèntica renovació del passat en termes que, tot i prolongar-lo, el superen fins a convertir-lo en instrument d’una revolució social que jo em faig la il·lusió que alguns, pocs, és clar, van preveure més o menys tímidament.

L’altre ponderà:

—Personalment, la idea d’un estranger no em plau gaire, però potser té els seus avantatges. Perquè s’imposi de les nostres aspiracions, bé deu haver-hi algú que historia la situació del país, ni que sigui sumàriament…

—Sí, i en aquest aspecte la novel·la fins i tot va més enllà de la idea que m’heu exposat. S’hi analitza, una mica de correguda, naturalment, l’actitud catalana progressista a partir de darrers del segle passat. I tampoc no hi falten referències a períodes anteriors. Tot plegat es condensa en unes trenta-cinc pàgines de les dues-centes vint del llibre.

—Ui, tan llarg és? —es va queixar en Cirera—. Nosaltres pensàvem en textos més breus, de cent a cent cinquanta planes a tot estirar. No vull dir que no es puguin fer algunes excepcions, com la del recull de tracs que us he dit…

—No podria reduir-la —s’avançà en Ramon a un possible suggeriment de l’home—. Em concedireu que cent vuitanta-cinc pàgines per narrar un moviment insurreccional que cal preparar partint pràcticament del no res, fins a galvanitzar una bona proporció del país, no són gaires pàgines.

—Potser no. Mai no he escrit cap novel·la i en llegeixo poques —va confessar amb tota franquesa—. N’haurem de parlar amb els companys. Per què no me la deixeu?

En Ramon va treure-la de l’armari, del calaix on conservava únicament una còpia dels passatges suprimits de les seves novel·les, els originals de les quals eren en poder de l’Alibau, i en asseure’s de nou preguntà:

—Quantes persones l’han de llegir?

—No gaires. Jo i dos més.

—Us ho pregunto per tenir una idea de quanta gent sabrà que en sóc l’autor, si es publica.

—Cap més. I els altres dos viuen fora. Ara, no us feu gaires il·lusions de conservar l’anonimat. El vostre estil és inconfusible.

—A això ja m’hi resigno —bromejà ell.

En Cirera fullejà la còpia mecanografiada i digué:

—Us tornaré la resposta molt aviat. La setmana entrant me’n vaig a França, on potser m’estaré una mesada. Tot plegat, us entretindré l’original sis setmanes. Us va bé?

Va tardar una mica més, un parell de mesos, i aquest cop es van trobar en un cafè. D’entrada, ja va veure que en Cirera no duia cap cartera ni paquet, un senyal encoratjador que fou immediatament confirmat per les seves paraules:

—Us la publiquem. Tots tres hem convingut que, si bé és força diferent de la mena de text que imaginàvem, compleix la nostra finalitat. En certs aspectes, fins i tot supera les nostres esperances. I aquest revolucionari professional i romàntic que de seguida fa pensar en el Che… Oi que no m’equivoco? —va somriure.

—No. El llibre, en part, és un homenatge a la seva memòria, encara que potser no hauria aprovat tot el que fa el seu alter ego.

En Cirera assentí, i digué:

—Heu aconseguit de crear una personalitat molt simpàtica, potser la més simpàtica que ha sortit de la vostra ploma. Per força ha de parlar a la joventut, i això és molt convenient.

—Celebro que us agradi. Per a quan heu previst la publicació?

—Per a molt aviat. La novel·la havia de ser el setè volum de la col·lecció, però l’hem avançada; ara serà el tercer, a continuació del recull. —Va butxaquejar i es va treure la cartera—. Ja us puc pagar i tot, si esteu conforme amb les condicions. Tirarem, em sembla que ja us ho vaig dir, dos mil exemplars. El preu de venda serà de catorze francs o de cent vuitanta pessetes. Us correspon un deu per cent; si no m’equivoco, trenta-sis mil pessetes —i el mirava.

—Mai no he cobrat tants diners plegats —va reconèixer ell amb tota ingenuïtat.

—Potser encara en cobrareu més —digué en Cirera—. Estem estudiant la possibilitat de traduir-la, i això seria objecte d’un altre contracte, naturalment.

Ja tenia el talonari a les mans i enretirà una mica la tassa de cafè amb el seu platet per estendre un xec mentre deia:

—Esteu una mica estranyat, oi? Un editor que paga religiosament a la bestreta…

—I per uns llibres que encara no deveu saber com introduir…

—No, no, en això us equivoqueu. Els introduirem i els vendrem. Tenim una idea molt clara de com hem de fer les coses i sabem a quina mena de públic adreçar-nos. D’altra banda, no és una empresa de caràcter lucratiu. Els senyors que hi comprometen el capital, ho fan per descarregar-se d’altres compromisos més incòmodes. Per una vegada, gairebé és veritat allò que la dreta, o una certa dreta, paga la feina de l’esquerra. Teniu —i li allargà el taló—. És al portador. Trenta-sis mil.

En Ramon va contemplar-lo consirosament.

—Gairebé no sabré què fer-ne… —mormolà.

Però no va ser cap problema. Es va permetre el luxe de comprar-se una màquina d’escriure per substituir la Underwood vella, adquirida de segona o tercera mà sis anys enrera i, al cap de quinze dies, quan mig pensava en la possibilitat de fer una sortida a l’estranger si li retornaven el passaport, hi renuncià impulsivament en saber per en Sensada que calia reunir uns milers de pessetes a favor de les famílies d’uns detinguts i per assegurar degudament la defensa dels inculpats, gairebé tots del partit trotskista; li’n donà dotze mil. L’altre es va quedar de pedra.

—Tu! Que potser has heretat?

—Quasi quasi —va riure ell, però del llibre no li’n va dir res. No ho ha dit mai a ningú.

Fins ben tard no se li ha acudit que sempre hi ha un moment en què la iniciativa se li escapa de les mans per passar a les dels altres. I, sovint, ja ni tan sols ha partit d’ell. Amb la Narcisa, per exemple. O amb la Magda. Totes dues, cadascuna a la seva manera i d’acord amb procediments propis, van fer el primer pas i aconseguiren d’atreure’l a llur òrbita, d’incorporar-lo a llur vida en els termes que els interessaven. I totes dues van decidir, ni que sigui forçades per les circumstàncies, l’instant de separar-se’n, d’allunyar-se’n o d’allunyar-lo. És una peculiaritat que comparteixen amb la Teresa i amb la Roser, prop de les quals fou ell qui inicià les hostilitats, i fins a cert punt àdhuc amb la Carmina, la relació amb la qual, de tota manera, cal confessar que era diferent. També hi ha, potser, uns certs elements de diferència en el cas de la Teresa, ja que el seu assentiment, aquella nit del premi, contenia un mínim de voluntat pròpia a desgrat de compartir amb ell, com en Ramon va creure veure, una avidesa semblant a la seva i una capacitat d’amor que l’endemà negaria en refusar-se a cedir a l’espontaneïtat del desig que va sobtar-la a altes hores de la nit i que fou satisfet en una mena de parèntesi definitivament tancat a les sis quarts de set de la tarda, quan el noi abandonà el pis.

D’una manera o altra, però, totes han escollit de fugir de la seva vida i han preferit altres valors a l’exaltació dels sentits que els proposava. Això contradiu una certa convicció arrelada sense fonament i que li fa difícil de convenir que la dona no és la criatura centrada sobre l’amor, com li han fet creure tantes lectures, sinó en la convenció de les coordenades d’una societat en la qual viu i que accepta a desgrat dels actes marginals que s’hi rebel·len. Però també li cal convenir que, llevat de la Teresa, cap de les altres no era una noia corrent, més o menys sana. En totes tres, la Roser, la Narcisa i la Magda, es revelava una malura, una tara, que les singularitzava sobre el ramat. Què en pot deduir, doncs? Què pot deduir sobretot de la Magda, que abandonà l’habitació de l’hotel repel·lida per un acte imaginari que ell no ha repetit des dels disset o divuit anys, quan se la pelava en honor de la Teresa?

Va trucar-li en sortir de l’hotel, però o la Magda no era a casa o endevinà que era ell i no volgué contestar. Ja eren les set de la tarda quan hi parlava, esbalaït en sentir-li dir:

—I encara tens el valor de preguntar-me per què me n’he anat? Després del que m’has fet!

—Què t’he fet?

—Prou que ho saps.

—Precisament no t’he fet res. Et refereixes a això? Recorda que vas ser tu mateixa…

Però ella el va tallar:

—No, no em refereixo a això. Ja ho saps, tu —va repetir.

—Si no parles més clar…

—Et devies pensar que no m’adonaria de res… O potser ho has fet a posta, per disgustar-me. Si és així, t’asseguro que ho has aconseguit del tot.

—T’he demanat que parlessis clar. No em puc defensar d’unes acusacions que ignoro. Què és això tan horrible que t’he fet?

La noia va callar un moment, com si estudiés una manera elegant o poc comprometedora de dir-ho, i a la fi mormolà:

—Quan m’he despertat encara en tenia la cuixa plena. La cuixa i… el darrera. Ja et pots imaginar l’efecte que m’ha fet…

—Plena? —Però aleshores hi va caure, perquè no es podia tractar de res més—. Ah, això!

—I et sembla poc? Damunt meu, com… com… com si fos el wàter —quequejà.

—Un moment, Magda! —cridà ell.

—Quin fàstic!

En Ramon no sabia si riure o plorar.

—Però Magda, no siguis criatura! Tu t’imagines que jo…

—No m’ho imagino, no! Si encara era tot enganxós…

—Doncs no és veritat!

—T’atreveixes a negar-ho?

—Escolta —va dir ell, i premé l’auricular amb més força. Per sort era en una cabina pública, on ningú no el podia sentir—. Escolta, Magda, i deixa’m parlar. Tu ja vas veure com em vaig posar al llit…

—No és cap excusa. Un home que fa això…

—Que em deixis parlar, et dic!

—No em cridis —l’advertí ella amb una duresa desacostumada.

—Si calles, no caldrà. Escolta —va repetir—. No vaig fer res del que et penses. Estava excitat, ja ho saps, i em vaig adormir. Tu creus que puc controlar els meus somnis? Va ser dormint…

—Ho dius ara…

Ell va fer un esforç i es carregà de paciència. En aquell moment ja estava convençut que allò era el final, però l’interessava de restablir la veritat, de convèncer-la del seu error.

—Tu no n’has tingut mai, de somnis eròtics? —li preguntà.

—No, mai —va replicar-li la noia sense dubtar.

—No deus ser normal, doncs. Tothom en té.

—Això, home, tracta’m de ximple, ara…

En Ramon s’exaltà una mica a despit de la seva bona voluntat.

—De mentidera, et tracto! N’has tingut i no ho vols confessar perquè això et permet de negar-te a creure’m. No et cal fer-ho tan complicat, si vols renyir. Ho dius francament, i tan amics com abans. Que et penses que me n’amagaria, si fos com t’imagines? Doncs no, no seria res d’avergonyidor ni de deshonrós. Tu, t’hauries d’avergonyir…

—Jo?

—Sí, tu. Dels teus pensaments, de la teva conducta, de les teves limitacions… Què pretenies, castrar-me?

—No saps el que et dius!

—És clar que ho sé. Però deixem-ho, encara acabaria per ofendre les teves castes orelles. I pleguem.

Però hi havia la maleta amb tots els papers i bé li calia recuperar-la. Se’n va recordar ja massa tard per trucar-li de nou i ho ajornà fins l’endemà al matí. Aleshores l’enrabiada ja li havia passat prou per no ofendre-la amb la sospita que podia denunciar-lo per la possessió d’aquella literatura il·legal. Va limitar-se a dir-li:

—La vindré a recollir aquesta tarda. No cal que ens veiem, si no vols. La deixes a la porteria.

—Això, per comprometre’m!

—Molt bé; pujaré al pis, doncs. A les vuit, quarts de nou?

—No, més val que te la porti jo on tu vulguis.

Va somriure sense ganes, recordant que també havien hagut de fer tot de combinacions per entrar-la, no fos cas que algú tingués mals pensaments en veure que es ficava al pis un home amb l’equipatge a la mà, com si es disposés a instal·lar-s’hi.

—D’acord. A les vuit a l’estació de Catalunya, al costat de la Ronda?

—Sí.

A posta, perversament, no hi acudí fins passats tres quarts de nou, quan ella ja es devia començar a impacientar, tot i que no li féu cap recriminació. S’havia assegut al bar, amb la maleta a tocar de la cama. Per l’andana es passejaven dos policies i això, tot d’una, el féu adonar-se de la seva imprudència. Al capdavall, encara que no hi hagués fullets repetits, el contingut era prou explosiu perquè els empresonessin. Per cap més motiu no la tenia a la pensió.

—Perdona, m’he entretingut —va excusar-se.

Com que no podia pas recollir la maleta i anar-se’n, ja que ella continuava asseguda, s’assegué també, una mica indecís, curt de paraules. No s’ho havien dit tot? Què esperava, la Magda?

—Fa estrany, oi —va dir a la fi—, que ara, sobtadament, siguem dos estranys…

Però ho havien estat sempre, se li acudí immediatament. Amb ella no compartia res, ni gustos ni afeccions; de llur relació, en el futur només restaria el record d’una noia més turmentada que no volia confessar, la remembrança d’un vespre de llàgrimes i l’evocació del seu cos blanc i ple, amb aquells pits de cabra que, un moment, havia tingut a les mans.

—Potser he estat injusta —mormolà ella.

Què volia? Fer les paus, recomençar un joc que no menava enlloc? Però no, car tot seguit digué:

—De tota manera, potser més val així… Vull dir que ens separem. A tu et cal una altra mena de dona. Tot això m’haurà servit per adonar-me que jo ja he fet tard. Ja havia fet tard quan ens vam conèixer —afegí.

Ell va inclinar-se una mica endavant i, distretament, traçà un dibuix imaginari sobre el marbre de la taula.

—Em sap greu, Magda; me’n sap de debò.

—No és culpa teva.

—Ja ho sé, però així i tot me’n sap. I no sé si t’ho mereixes —va somriure per treure gravetat a les seves paraules—. Al capdavall, em posaves una trampa. No hi podies fer res, naturalment —va mig excusar-la—. Però no vas pensar mai en la mena de vida que ens esperava, si jo hagués accedit a casar-me?

—Potser tot hauria estat diferent —va replicar la Magda.

—La benedicció del sacerdot? —ironitzà ell sense voler.

—Doncs sí; em penso que sí.

Però ell brandà el cap.

—No t’enganyis. Cal alguna cosa perquè una dona desitgi un home.

—No tothom és igual, Ramon. No oblidis com vaig ser pujada, i el desengany aquell…

—Així i tot. Moltes dones han tingut experiències com la teva, o han estat criades en ambients rígids.

—Ja ho sé; per això et dic que no tothom és igual. Et creus que no m’agradaria ser deseixida, tirar-me les coses a l’esquena com fan d’altres? Però no puc, Ramon, no puc; se’m fa una mena de nus aquí —i va assenyalar l’indret del pit—, que no em deixa respirar. És com si tingués por, sense saber de què.

—Pobra Magda —féu ell, i li acaricià la mà, que reposava sobre el genoll.

—L’altra nit mateix… Estava decidida, t’ho juro, i mentre t’esperava… Però després ja ho vas veure.

—Potser hauria hagut de tirar endavant —reflexionà ell, i la noia, sorprenentment, assenti.

—Potser sí.

Però en Ramon ja brandava el cap per desmentir-se.

—No. Probablement ara m’odiaries. I, en tot cas, ja no serveix de res parlar-ne. —Va inclinar-se cap a la maleta i l’arrossegà una mica, atansant-se-la—. Més val que ens n’anem. És perillós quedar-se aquí amb tot això.

Es van alçar i en Ramon butxaquejà per pagar la consumació de la noia; ell no n’havia fet, ningú no li havia demanat res. Travessaren el vestíbul de l’estació, per on la parella de grisos continuava passejant-se, i sortiren a la cantonada de la Rambla de Catalunya, on s’aturaren breument, altre cop sense saber què dir-se, com quan s’havien trobat.

—Bé… —féu ell.

La Magda s’humitejà una mica els llavis, amb un gest inconscient que semblava preocupat. Després digué, més llunyana:

—Continuaré llegint els teus llibres, és clar.

—Per què no? Som amics, oi?

—Sí, som amics —però el somrís se li ofegava als llavis.

En Ramon es va girar per no veure’l i, en distingir un taxi amb el llumet encès, alçà el braç.

—T’acompanyaré a casa teva…

—No, no!… Més m’estimo caminar una mica.

—Com vulguis.

Va obrir la portella del cotxe que s’aturava i es tombà de nou a donar-li la mà. Ella va moure el cap endavant, com si anés a besar-lo, però seguidament aturà el gest, es féu enrera i encaixà ràpidament.

—Adéu, Ramon.

I va allunyar-se cap a la plaça de la Universitat. Un minut després, temps de carregar la maleta i d’engegar, en Ramon la saludava des de darrera el vidre del vehicle, però la noia no contestà. Ni el devia veure; caminava arran de botigues, amb la vista fita al seu davant.

Els veïns ja devia fer estona que havien tancat la porta de l’entrada i els va caldre sortir per la que donava directament al passatge, tranquil i solitari després de l’agitació del capvespre. A l’altra banda hi havia tres cotxes aparcats, però en Pous tenia el seu dues cantonades més amunt.

—Veniu —va dir-li—. Anirem a menjar alguna cosa.

Ni l’un ni l’altre no havia sopat, tancats com restaren en aquell magatzem de maquinària des de les nou de la nit, però en Ramon no tenia gana. Havia fumat molt i, d’altra banda, ja estava acostumat a passar algun àpat per alt. Sovint, per sopar, s’acontentava amb un parell d’entrepans i una cervesa.

—No, és massa tard —va dir—. Mai no dormo bé, si menjo abans de ficar-me al llit.

Però no era això. Sabia que, de moment, s’ho havien dit tot i que ara les escorrialles inevitables serien una repetició de la conversa. Tot d’una, tenia ganes d’estar sol, de retrobar l’altra dimensió del seu món, de caminar pels carrers i de comprovar que la gent, l’escassa gent d’aquella hora tardana, continuaven existint més enllà de les seves preocupacions, de l’òrbita en què es movia.

Se li acudí de nou, mentre avançava pel carrer, que s’anava tancant cada dia més en un ambient de persones perseguides, vigilades, subjectes a detencions, a escorcolls, a processos. Sense formar part de cap grup, pertanyia a un univers conspiracional fet de reunions no autoritzades, de projectes clandestins, de paperam il·legal, de contactes furtius, de manifestacions subversives. S’inseria doncs en una vida marginal, ignorada pels ciutadans corrents, als quals els n’arribaven ressons deformats i insuficients, com tenia contínuament ocasió de comprovar en les seves converses a la dispesa, ara al carrer de la Canuda, on fins i tot en Saludes, periodista com era i preocupat per l’esdevenidor del país, ignorava moltes coses. No cal dir que els altres, dos escrivents i una empleada de la Telefònica ja madureta, estaven totalment a mercè de la ràdio i dels diaris, les informacions dels quals acollien pràcticament sense reserves. No comprenien algunes sortides d’en Ramon quan, revoltat per alguna notícia escandalosament tergiversada, deia per exemple:

—Com podran justificar-se, demà? —I afegia—: Com podrem justificar-nos tots?

Sempre hi havia algú o altre que saltava:

—Per què? Què passa?

Els semblava que vivien en una societat normal, sense altres molèsties que la desorganització o insuficiència dels transports públics, l’encariment progressiu de la vida, la migradesa dels sous, l’obligació en alguns casos de les declaracions de renda o el desinterès evident amb què alguns metges de l’assegurança examinaven els pacients. Tot plegat devia ser un mal universal.

No els ho discutia pas. Aleshores ja feia temps que havia arribat a la conclusió que era inútil enrabiar-se amb les persones de quaranta anys per amunt que només pensaven en la seva petita digestió; la meitat d’elles et repetien els tòpics del diari i l’altra meitat, que potser no el llegia, concedia a tot estirar:

—Sí, sí, ja teniu raó… Però què hi podem fer?

També n’hi havia que deien:

—No sé de què ens queixem. Mai no havíem viscut tan bé.

El cotxe, la televisió, la rentadora, el frigorífic… Potser no tots ho tenien, però ho veien en mans dels altres i confiaven que aviat hi arribarien. De moment, eren com l’home que s’alegra que els altres es tirin les dones maques. La frase era d’en Codina, el qual, en els seus llibres, de vegades tenia imatges que escandalitzaven o feien les delícies dels seus lectors, en llur majoria incapaços de veure-hi una crítica constant i enginyosa de la societat de consum. A la pensió tenia una entusiasta en la senyoreta Rosa, l’empleada de telèfons, una dona d’Olot o d’un poble d’aquells encontorns que, en canvi, es negava a llegir-lo a ell.

—Vostè sempre em fa sentir incòmoda —li retreia.

—Això és bo, dona! —protestava ell.

—Ah, no, no!

Un altre dia li va dir:

—Vostè sembla que sempre esperi el lector en un tombant de pàgina per insultar-lo o retreure-li alguna cosa. Deu haver estat molt desgraciat… Ja sé que a les seves novel·les la gent també s’estimen, que sempre hi ha alguna d’aquestes noies que totes hauríem volgut ser… Però no ho veu que sempre acaben malament o, encara pitjor, de cap manera?

—La vida sempre acaba pitjor, o de cap manera —argüia en Ramon.

—No ho sé. No tinc pas aquesta impressió, jo —reflexionava la senyoreta Rosa, fadrina i sola, sense amistats i amb poques relacions, potser verge, comptant i recomptant cada cap de mes el seu sou per tal d’estirar-lo trenta dies sencers. Què esperava? No res, la repetició d’allò que havia tingut, un altre no res fet d’hores iguals, monòtones…

L’aclaparaven una mica les vides sense intencionalitat, tancades en llur petitesa, però al capdavall no sabia mai si s’hi resignaven; li costava de creure sinceres les persones que, en la mesura que fos, es declaraven satisfetes. Ara, sabia també que jutjava des d’un partit pres d’home que vol comprometre’s amb el seu temps, que té pretensions redemptoristes i que es troba estret en la seva existència personal feta d’egoismes, de limitacions constants, d’assentiments subordinats a allò que la gent benpensant anomenen la tranquil·litat. Quin instint el duia a rebel·lar-s’hi, a refusar el confort de la butaca vora el foc a l’hivern, de la gandula al jardí a l’estiu?

Tots els seus coneguts, les persones amb les quals s’havia relacionat anys enrera, quan feia les seves primeres temptatives literàries, eren ara definitivament instal·lats, mullerats, enfillats i tot. Amb l’excepció d’en Codina, s’havien anat inserint en l’ordre raonable de les coses, com una roda dentada en les dents còmplices d’una altra roda, i l’abdicació era visible en llurs obres, si encara produïen, o es manifestava en forma d’esterilitat. Insensiblement, s’havien anat arrecerant contra les inclemències del temps i, des de les trinxeres protectores d’un negoci, d’una família, d’una direcció responsable, predicaven la cautela, els peus de plom, la necessitat d’una jugada repetida en uns termes semblants als que proposava el passat i que iniciarien una novella derrota, ridícula i potser mortal.

Amb en Pous hi havien convingut durant les darreres hores d’aquella nit, però potser l’havia hagut de forçar una mica per fer-li admetre que el compromís no acceptava limitacions, que la definició havia de ser clara i sense pal·liatius; la majoria de gent tendien a defugir una actitud que qualificaven d’extremista i que, sense motiu, confonien amb un tot o no res, quan ell, si bé a repèl, es conformava amb un possibilisme una mica abrupte, sí, però prou polític per fer de cada concessió el trampolí de novelles exigències. Reclamava únicament una consciència neta que no s’extraviés per les xarxes temptadores d’un petit amor propi satisfet. Perquè no es tractava d’això, mai no s’havia tractat d’això. Un poble esperava i no se’l podia defraudar, encara que ell, el poble, ignorés que esperava.

Hi reflexionà aquella nit, en sortir del magatzem de maquinària panificadora, mentre recorria solitàriament els carrers nocturns de la ciutat i davallava per la Rambla, on unes quantes peripatètiques lamentables li proposaren sense paraules, amb un gest o una mirada, els serveis distrets d’un cos cansat a canvi d’un òbol miserable. Del carrer de l’Hospital desembocaven tot de persones entre les quals va reconèixer en Rossell i la que devia ser la seva dona, car darrerament s’havia casat. Van bescanviar una salutació relativament expressiva, sense aturar-se, però després la dona es girà, potser perquè el marit li acabava de dir qui era ell, i li somrigué. Era alta, més alta que en Rossell, i caminava una mica feixuga; se li va acudir que potser estava prenyada.

Va tombar i, lentament, per no imposar-li la seva presència, pujà de nou, ara fins al carrer de la Canuda, on va distingir en Saludes que venia per l’altra banda.

—Has vist la manifestació d’aquesta vespre? O potser hi eres?

—Sí.

—Crec que hi ha hagut soroll i detencions. Ara vinc del diari.

Obriren la porta del carrer i van encendre un llumí; a l’escala no hi havia llum automàtic.

—Quants calcules que éreu?

—És difícil de dir. La policia ha intervingut immediatament i he hagut de córrer. Uns centenars, com sempre.

Uns centenars de fidels. Al temple n’hi acudien més, encara que els capellans es queixessin. És a dir, mossèn Jaume havia dit darrerament:

—Per què volem que vinguin, si som incapaços de guiar-los, de donar-los una resposta?

En Saludes, escala amunt, reflexionava:

—Sí, amb manifestacions no farem mai res.

Però anys enrera, quan ell era un adolescent, no n’hi havia, i les primeres tenien una timidesa que ara s’anava perdent. Va sentir-se irat i li va retreure:

—Tu parles des del cau.

L’altre es va mig aturar, sorprès, potser culpable, però seguidament va reprendre la marxa fins a la porta de la dispesa, al vestíbul de la qual es van dir bona nit abans de retirar-se a les habitacions respectives, ell a la del fons del corredor, prop de la cuina. Sobre la taula hi havia les darreres pàgines de La cita és a les set, però va limitar-se a donar-los una mirada indiferent, gairebé hostil, abans de despullar-se i encendre un cigarret que apagà immediatament.

—Des del cau —digué en veu alta, i es gità amb un llibre a les mans.

A l’altra banda d’envà, la senyoreta Rosa tossia. Tenia la dormida fluixa i devien haver-la despertada en entrar.

Les normes espontànies de repetició. Pot haver pensat, per exemple, en tres trucades telefòniques: la de la Roser després d’haver-la deixat nua a casa seva, la de la Narcisa quan s’hi repensà en proposar-li de reprendre una relació voluntàriament interrompuda temps enrera, la de la Magda a continuació d’una escena insatisfactòria. Un cercle sobre un altre cercle: el de les separacions. Hi ha reflexionat amb un somrís irònic i desvalgut davant les petites fatalitats de l’existència que empresonen l’home en la sínia de les reiteracions. Els atzars es lliguen en un feix i els imposa una regla o la imposen. La mateixa regla, amb unes altres característiques, que descobreix en el camp dels seus contactes polítics; cap dels quatre homes que d’una manera o altra l’han interessat particularment, un d’ells per combatre els seus punts de vista, no li ha estat presentat per un amic, per un conegut; l’encontre sempre ha tingut lloc en circumstàncies fortuïtes, si bé no totalment fora de context: amb en Blanquer i en Saludes en una dispesa, amb en Pous i en Sensada arran d’un acte públic, d’una manifestació. Hom diria que l’atzar es preocupa de cercar un equilibri que s’harmonitza encara amb unes proporcions de bellesa clàssica: tres a un; en Saludes en una banda i els altres tres al seu davant, arrenglerats en un ordre encara no del tot decidit però que sempre presidirà en Blanquer. Només en Pous i en Sensada no han trobat el lloc definitiu.

A l’obrer va conèixer-lo quan el noi va caure al seu costat, colpit per una pedra que el company responsable d’haver-la llançada destinava als grisos. Es va redreçar immediatament, això sí, però tenia sang a la nuca i ell, que potser era l’únic que se n’havia adonat, va dur-lo a la farmàcia. La dona, una farmacèutica que contemplava els esdeveniments des del llindar de l’establiment, els va fer passar de pressa a l’interior, a una mena de rebotiga plena de flascons, de tubs, de provetes i de pots antics amb rètols llatins.

—Un cop de porra? —va preguntar, però immediatament s’adonà que la ferida no autoritzava aquesta suposició: era massa profunda i s’hi veien senyals d’un objecte tallant.

La hi va desinfectar i en Sensada, que era poc sofert quan veia sang, tenia el front pic de suor i posava uns ulls estranys que feren dir a la noia:

—No es desmaiarà pas?

No, no es va desmaiar, però estava tan blanc que ella va deixar-lo quedar una estona a la rebotiga i després va dir a en Ramon:

—Més val que l’acompanyi.

En aquell moment la manifestació ja s’havia escampat per reunir-se uns blocs de cases més enllà, però a l’altra banda de carrer, gairebé davant la botiga, s’havien aturat dos jeeps de la policia i, prop d’ells, hi havia tres grisos i un home vestit de paisà que devia ser un inspector. Va sortir doncs ell tot sol a cercar un taxi i en Sensada travessà veloçment la vorera estreta per entaforar-s’hi. Els altres no van adonar-se de res.

En arribar al Poble nou el va voler fer pujar a casa i tots dos es van beure una copa doble de conyac. El noi ja s’havia anat refent i fins i tot estava força animat per l’actitud de la farmacèutica.

—Veus? —va dir-li—. Tenim més partidaris o simpatitzants que no ens pensem. No ens ha preguntat res, no m’ha denunciat tot i que només li calia sortir a la porta… I no deu pas ser perquè ella tingui reivindicacions laborals a fer! Els farmacèutics es guanyen estupendament la vida!

—Potser era la dependenta —bromejà ell.

—Vols dir?

—No, probablement no. Però no ens enganyem. Hi ha molta gent que simpatitzen per instint amb els desvalguts… i ara els desvalguts som nosaltres. I la policia tampoc no fa gràcia a ningú. Però això no ens assegura que, si convingués, ens farien costat. No és el mateix fer de bon samarità que posar-se obertament al costat de la subversió. Si no fos així, la gent no es quedarien tranquil·lament al pas de les portes a veure què passa; sortirien a prendre-hi part. Què ets, tu, comunista?

—Més aviat trotskista —digué en Sensada—. Però no treballo per al partit; més que el nom de la cosa, m’interessa la instauració d’un ordre socialista, encara que no sigui exactament com el veig jo. Potser m’equivoco, però no crec que ens serveixi de res insistir en qüestions de matís.

—Parles bé, tu —va reflexionar en Ramon—. Vull dir que sembla que dónes a les paraules el sentit que tenen.

L’altre somrigué una mica tristament.

—He procurat instruir-me tant com he pogut, i els companys m’han ajudat, perquè a escola poc hi vaig anar. Però sóc un ignorant! Ara mateix, m’han deixat el llibre d’un historiador que diuen que és molt bo… No és marxista, però és interessant de conèixer-lo. Hi ha una colla de volums, es veu, però jo llegeixo el resum…

—Toynbee?

—Sí, això! El coneixes, potser?

—He llegit els quatre primers volums, només —va contestar en Ramon, una mica sorprès que, en el seu ambient, algú li hagués recomanat l’historiador britànic, però en Sensada el va distreure amb la seva pregunta:

—Tu no ho ets, oi, d’obrer?

—No. No pas com tu ho entens. Escric.

—Ah! Planells, m’has dit, oi?

—Sí.

—Doncs no em sona, noi!

—Perquè no deus llegir novel·les.

—No, això no.

—I escric en català.

En Sensada estava cada cop més estranyat.

—I t’hi guanyes la vida?

—No. Faig altres coses. Classes, per exemple. Abans treballava d’escrivent, però es veu que era massa indisciplinat i em van fotre fora de l’empresa.

L’altre ponderà:

—No havia conegut mai cap escriptor, però ja sé que alguns també es posen en política i qüestions socials, i que n’hi ha que han rebut de valent. No t’han detingut mai?

—Tinc un procés pendent, encara. De fet, estic en llibertat provisional.

—I encara vas a les manifestacions?

—No hi aniries, tu?

—Sí, és veritat. Deus ser un tipus ferm.

Simpatitzaven, havien simpatitzat ja, i potser per això s’havien mostrat una mica imprudents des de bon començament, abans d’identificar-se com calia.

—M’agradaria llegir alguna cosa teva.

—Et portaré un parell de llibres.

—Home, gràcies! És veritat que sempre vaig curt de diners… Bé —va rectificar—, ara entre tots ens anem defensant. Tinc un germà i una germana. Ella ja hauria de ser aquí… Però si em sobra alguna cosa, la destino a les Comissions. Hi ha un veritable problema econòmic, entre altres.

Es va sentir la porta del pis i seguidament entrà un vell, que va aturar-se en veure una persona desconeguda.

—És el pare —el presentà en Sensada—. Un amic, pare —afegí.

No va dir res del cop de pedra i el vell, aparentment, no es fixà en la nuca coberta per unes tires de gasa subjectes amb esparadrap. Va rondinar alguna cosa inintel·ligible i travessà cap a una de les portes que s’obrien al menjador. El fill el disculpà i, en veu baixa, va informar-lo:

—No és gaire sociable, ja ho veus. Quan es dispara, però —va somriure—, fa cada discurs que et deixa baldat.

—Sap que ets de les Comissions?

—Sí. Tota la família calça si fa no fa el mateix número.

En Ramon va aixecar-se.

—Bé, me n’aniré. Confio que això del clatell no sigui res. T’ho ha ben desinfectat, però potser hauria calgut que et donés una injecció antitetànica. La ferida és fonda… Per cert —va riure aleshores—; les gràcies les hi hem donades, a la farmacèutica, però ni tu ni jo no li hem preguntat si li devíem alguna cosa. Ens deu haver pres per un parell de tranquils.

—Ja hi passaré —va dir en Sensada—. On era, al carrer de Consell de Cent?

—No, Diputació. Ja hi passaré jo; a tu et queda molt lluny.

—La ferida me l’han feta a mi, no a tu. Gràcies per haver-me acompanyat, encara. Només faltaria que haguessis de pagar!

—No voldrà res; no les cobren mai, aquestes coses. Sobretot es tracta de quedar bé. Qui sap quantes vegades ens haurà de curar! —va bromejar—. Les manifestacions sempre se celebren per allí.

—No cridis el mal temps!

Va passar-hi l’endemà a la tarda i la noia, com ja havia previst, va dir-li que no tenia importància.

—Però l’hem molestat —argüí ell—. I s’ha exposat.

—Més s’exposen vostès, oi?

En una altra hora potser hi hauria prolongat la conversa, sempre li havien agradat els contactes imprevistos, saber coses de la gent, ni que en general tot plegat fos una mica descoratjador quan s’hi endinsava, però a la botiga hi havia dues clientes i un noi, un aprenent, que no havia vist el dia anterior.

Diumenge següent, tal com havia promès, va portar un parell de llibres a en Sensada, la ferida del qual no havia sofert cap complicació, i va poder sentir el primer discurset del pare, assegut a la taula i amb el diari entre les mans. Un bisbe o altre, en algun indret, del país, havia beneït uns gossos policies de la guàrdia civil.

—Eh? Què dic sempre? Confieu-hi, confieu-hi, vosaltres, en tots aquests barbamecs ensotanats! El que compta són els bisbes, les jerarquies, i mireu, fins els gossos beneeixen. Si són de la bòfia, és clar! Ja m’agradaria veure’ls beneir el petanell de la senyora Moreno! Sempre al costat dels uniformats, què carall! Si m’escoltaven a mi, de tota aquesta llopada… Naturalment —s’interrompia—, per això cobren del govern!

Després el fill va dir-li:

—Un dia, amb aquestes enrabiades, se’ns ferirà. Però qui el priva de llegir el diari?

—Deixant de banda aquest perill —ponderà en Ramon— trobo que està bé conservar la capacitat d’indignar-se. No és tan corrent com sembla.

De vegades, ell mateix es feia retret d’anar-la perdent, d’avenir-se a una mena d’acceptació hostil, a tot estirar irònica, d’actes i de fets que al capdavall havia observat des de sempre i que, per tant, no el podien sorprendre. Res no és tan terrible com el costum, que et torna mesell i et va insensibilitzant a mesura que llima les arestes de la injustícia, tan ofensiva com sempre, però tolerable quan les defenses ens abandonen i hi cedim. Hi havia dies que gairebé li calia fer un esforç per veure la naturalesa del món on vivia. Sortosament, la mateixa continuïtat de l’ordre establert, el seu immobilisme, topava amb l’ànsia nova i sense espera de les generacions joves, que no podien respectar l’obra pretesament definitiva dels pares i ara formaven en l’avançada del combat. En Sensada, amb qui en parlà, digué:

—Confio que ens desbordin.

Als vint-i-vuit anys, estava a punt de sentir-se cremat.

La carta ha arribat amb el correu de la tarda i, en tornar a la dispesa, se l’ha trobada damunt la taula, amb dos impresos editorials, la invitació a un acte literari, el cartell de premis d’una entitat comarcal i dues revistes; una carta amb el segell d’Itàlia, exteriorment semblant a totes les altres que ha anat rebent de la Mara, però avui més llarga que de costum i escrita amb aquesta mena de coratge una mica confiat, una mica desemparat, de la noia que arriba en un tombant volgut, escollit, no inevitable, però decisiu.

Ha anat llegint les pàgines a una velocitat irregular, sovint entrebancada per una cal·ligrafia lleugerament barroera, maldestra, de persona més feta a la màquina d’escriure que a la ploma; alentida en aquells paràgrafs on ella concentra les seves esperances, els seus anhels, la seva voluntat, i li ho diu amb un verb que en Ramon ha après a identificar amb ella, com si fos el seu llenguatge secret d’amant, d’amiga, i ara potser d’enamorada:

«Què pensaries si et deia que a París em vaig separar de tu amb el convenciment que anys a venir, un dia, com avui, tu llegiries aquesta carta o escoltaries, de viva veu, unes paraules que encara havien de madurar? Ja sé que no és veritat, que no ho pot ser, que si ho fos hauria estat una insensata d’esperar tant, però aquesta impressió no em deixa i, doncs, ara, no pot ser tampoc mentidera del tot; si més no revela que en mi ja devia haver-hi una disposició, tan inconscient com vulguis, a tornar al teu costat. Em dic que no pot estranyar-te després de la meva estada a Barcelona —que llunyana i que pròxima que sembla!— i la confessió que et vaig fer.

»T’importen molt, Ramon, tots els homes que he conegut i a través dels quals, inevitablement, he arribat a ser la dona que sóc ara? Jo diria que no, si et conec bé. Tu no tenies motius per adonar-te’n, i fins ara no te n’he parlat mai, però una de les coses que més em va impressionar en veure’t de nou —i les teves cartes han anat confirmant aquesta impressió— és la teva actitud davant la vida. No em puc privar de sentir que tu, un home que viu en un país empresonat, com ho va ser el meu, i més i tot, atesa la teva condició de català, ets una de les persones més lliures que he conegut. Ja saps què vull dir, oi? Amb aquella mena de llibertat íntima que ens fa respectar els altres sense necessitat d’acudir a crosses convencionals segons l’expressió que vas emprar un dia al meu davant, aleshores que sopàvem amb tots els teus amics.

»Tot això està molt mal dit, ja ho sé, però potser no hi ha cap més manera de dir-ho. No he de raonar pas per què et veig així, per què sé que ets així —exactament com tampoc no he de justificar amb cap paraula que això em plagui i m’atansi a tu tant o més que aquella experiència de París, quan vaig espantar-me i s’inicià una mena de revelació que no es completaria fins després. Tu no trobaràs estrany que hi doni tanta importància; ets una persona sensual, com jo. Em faig la il·lusió que ens entenem, que ens entendríem encara que no compartissis totalment la intensitat d’aquells sentiments.

»Aleshores era una noia de vint-i-un anys, i ara sóc una dona de vint-i-vuit; una dona feta, madura, que ja ha tingut temps d’entendre’s una mica —en la mesura que ens podem entendre— i de saber què vol. I et vull a tu, Ramon. Sense vergonya, sense inhibicions, amb la mateixa franquesa que un dia ens en vam anar al llit plegats, quan pràcticament no ens coneixíem, però ara amb la deliberació de qui escull i vol ésser escollit definitivament.

»Bé, definitivament no és la paraula justa, no tradueix amb exactitud el meu pensament. Voldria compartir amb tu els anys que ens queden de jovenesa, però no se m’acudiria de lligar-te ja des d’ara a la dona vella que seré un dia. Si de cas, el temps ja ho diria i, sigui com sigui, em sembla saber que els vells sempre estan sols. Parlo d’ara, doncs, d’un Ramon i d’una Mara que no són encara, com seran forçosament en el futur, un simple passat. Tu i jo vivents i disposats a compartir-ho tot.

»He preparat aquesta carta llargament, l’he escrita més d’una vegada, i ni ara no estic satisfeta de com et dic les coses, de com et proposo una vida en comú, però ja no la repetiré. Al capdavall només hi ha això que es pot dir amb molt poques paraules: una antiga amant teva que vol continuar essent la teva amant perquè s’ha adonat que t’estimava, i t’ho diu francament, convençuda que entendràs per què ha tardat tant de temps quan el sentiment és més vell. Fins ara no sóc com tu em podries acceptar d’aquella manera provisionalment definitiva de què parlava.

»Què em contestaràs, Ramon? Sé que cap dona no et reté al teu país, tens una professió lliure, que pots exercir a tot arreu, i res no t’ha de privar, a Itàlia, de continuar escrivint en el teu idioma. Vine, doncs. Provem-ho. Aquí trobaràs amics i tots dos en farem de nous. Correrem una mica de món i ens enriquirem encara de la manera que ens plau a tots dos, no amb diners, sinó amb sentiments i amb experiències, amb contactes humans; l’un amb l’altre. I no et creguis que et proposo, dissimuladament, de viure del meu treball; sempre has viscut del teu i és natural que no hi renunciïs. Però jo, dona que sóc, ho he previst tot i en aquest moment t’esperen dos contractes. Era una sorpresa que et reservava. Enaudi és l’editor i, com que els agrada el que escrius, per poc que venguin aquests dos llibres et publicaran altres obres. Vine, Ramon.

»I si dius que no? Podries dir que no… Escolta, Ramon: jo sempre seré la teva amiga. Vull ser la teva amant, com abans, més que abans; la teva dona, en el sentit d’algú amb qui compartir una vida sencera i no tan sols un llit, però seré la teva amiga si no em pots donar més que amistat, i potser ocasionalment la companya d’algunes nits teves si torno a Barcelona i tu em vols.

»Potser hauria hagut de venir en lloc d’escriure’t. Hi he pensat, hi he pensat sovint, no t’ho amago. Ha estat, és encara en aquest moment, una temptació. De paraula tot seria més senzill, et podria dir més coses que se m’acudirien en el curs de la nostra conversa, podria discutir amb tu si em fessis objeccions, hi hauria la meva presència física i em podria aprofitar d’un d’aquests instants de feblesa, quan jauríem l’un al costat de l’altre, després d’haver-nos fet l’amor… perquè ens el faríem, oi? Però precisament això me’n priva. Només pot valer això que sents ara, en llegir-me; la teva espontaneïtat davant la meva proposició. No podria coaccionar-te ni valer-me de l’esquer del meu cos, perquè no parlo d’un caprici ni vaig a la cacera d’un marit, ja ho saps. Sento una necessitat que només tu pots satisfer, però únicament si la teva necessitat és idèntica —i no ho podries saber si fos aquí, al teu davant, exposant-te a confondre un desig passatger, que qualsevol dona podria alleujar, amb un sentiment més segur o amb una esperança com la que jo tinc d’acabar de madurar junts a través de dies i nits…».

Al marge del darrer full, aprofitat fins a baix de tot, la noia havia escrit dues vegades «Ramon, Ramon», com si no hagués pogut contenir la pruïja de repetir encara el seu nom.

Deu anys enrera, la Teresa va escollir un camí, com després l’han escollit la Roser, la Narcisa i la Magda; totes, immancablement, en un sentit conservador que mostra fins a quin punt havia de ser relativa la seva influència. Elles i no ell, doncs, s’enfrontaven amb una possibilitat de decisió que en Ramon acceptava —no sempre de bon grat—. Ara, però, la jugada és seva i, en la immobilitat, hi ha un gest proper, immediat, que ha de resoldre d’acord amb una vida potser contradictòria, però coherent; el gest que, en aquest instant, encara pertany al futur.

Ha arribat a una cruïlla inevitable. Un principi i un final. Contradicció i coherència es complementen i, ombra l’una de l’altra, fan que en Ramon sigui una criatura vivent, o hi contribueixen. A través d’elles l’hem perseguit, l’he perseguit jo, narrador, cap a una tercera dimensió que el projecta o el dreça al nostre davant i ens permet d’interpretar-lo en uns termes familiars, lícits, però sense assegurança. Mai no n’hi ha cap. És un Ramon possible, sí, en les actituds del qual hem reconegut les nostres, les que hauríem pogut adoptar en la seva circumstància vital, però els gestos més clars, i no tots ho són, posseeixen encara llur pròpia ambigüitat i, des d’ella, en construïm d’altres que potser no foren ni esbossats i es confinen en la intenció, o els ordenem, si van tenir lloc, conforme a unes regles personals perfectament fal·libles. Ell mateix ho fa, ho ha fet, i falseja doncs contínuament la realitat que ha viscut, que li sembla haver viscut, i que en d’altres moments, davant d’un company, d’un amic, d’un interlocutor, interpretaria potser diferentment.

Cal preguntar-se, d’altra banda, què ha comprès, per exemple, de la Roser, de la Magda, de la Narcisa, si no les deforma més enllà d’uns límits tolerables, indefugibles, o si és prou fidel a llur personalitat perquè elles poguessin acceptar la imatge que els proposa. Que sigui un novel·lista, un home presumiblement apte a les anotacions d’una realitat exterior, ja sabem que no ofereix cap garantia; potser és encara un motiu més de desconfiança. El món pot ésser recreat, ho és contínuament, i ell viu sota les lleis, amples, és cert, però inexorables, d’una necessitat de composició que ara jo, autor, observo amb el mateix rigor a despit de les aparences.

L’ordre és una temptació. Com ho és la fretura d’aconseguir una intel·ligibilitat que els actes humans no sempre posseeixen, que posseeixen rarament per a l’observador, per a l’intèrpret. Els seus i els de les persones que d’una manera o altra formen part de la seva vida, d’una xarxa de relacions que es fa la il·lusió de centrar, no tenen una lògica immediatament abastable; sempre hi ha aquesta mena de residu irreductible del caprici, de l’humor passatger i extemporani que trenca la regularitat d’una conducta, esberla una personalitat i ens obliga a replantejar-nos, en termes monòtons i simples, el problema perenne de qui som, com som.

Hi ha la consistència impossible que només tenen alguns éssers de ficció, els més toscament aconseguits, els més falsos, totalment explicats, sense ombres que promoguin contrastos, sense marges que dilatin las vivències, però tots hi tendim quan embastem la ficció de la nostra vida, la qual s’arrodoneix com un producte manufacturat, únic i alhora de sèrie, net de misteri, sense zones explorables, perquè ja ho hem descobert tot. Perquè hi hagi una realitat autèntica, reduïble amb esforç, cal avançar cap als altres a través de la fosca, escoltar les veus invisibles, no pas per transcriure-les exactament, sinó per copsar-ne la tonalitat i, des d’ella, el plor i la rialla que res més no ens autoritza a imaginar —sempre sense garantia d’encert.

Hi ha la nostra aventura, doncs, i l’aventura de l’altre, identificada i sempre insuficient. Ara, la que intento de dur a terme en la vida d’en Ramon Planells i la que tingué lloc en uns indrets precisos, en uns dies determinats, amb unes persones concretes, des d’en Joan, el germà, fins a la Carmina, la prostituta. Ell i tots els altres existeixen en la mesura que existeixo, i fins i tot poden tenir una vida més llarga i, enllà de les pàgines d’aquest llibre, eternament disponible. Com ho és encara la seva, però només actualment, durant uns instants.

O potser ja ha estat decidida i res no ho revela. Potser ja ens trobem més enllà de la cruïlla, en aquell segon de decisió, quan encara hem d’alçar el peu per endinsar-lo en el camí que automàticament anul·la l’altre, però dintre nostre el pas ja està fet i el compromís assumit. Aleshores el passat ja té un sentit tant si li som fidels com si el traïm. Però és un passat conjecturable, insistim-hi encara, escollit, potser involuntàriament, d’entre altres passats que també li pertanyen o que li podrien pertànyer si els actualitzàvem a partir de les dades essencials que el situen.

Hem acceptat aquest perquè és possible, perquè és probable, i l’elecció s’imposava. Una elecció o altra, la que fos. Si ni fets ni encontres no són una revelació suficient, constitueixen, això no obstant, una indicació que ens orienta aproximadament. Els perills de marrada abunden, però al capdavall totes les senderes del bosc dels seus trenta-cinc anys havien de menar aquí, a aquest dia de darrers de setembre, a la carta de la Mara i a les paraules, una mica anteriors, d’en Pous.

Tots dos al·ludeixen al futur, com és propi dels actes dels homes i de llurs projectes, i volen empresonar-lo abans d’ésser, quan encara no ha tingut ocasió de manifestar-se; forçar-lo cap a un present que un dia serà passat i ens permetrà, de nou, desembullar fils que ja comencen a enredar-se mentre ell, en Ramon, pensa potser, o ens pensem que pensa, que només un d’aquests futurs existirà, que en Pous o la Mara han construït sense fonaments, o amb uns fonaments insuficients: l’home des del seu anhel d’atreure l’outsider als rengs d’una formació política i la noia des del pretèrit personal d’una experiència amorosa que ha anat rebrotant amb els anys, des del temps de París, quan jeien en una cambra plena de xinxes i va cobrir-la sense la més remota consciència que en aquell instant preparava l’avui, aquest capvespre tardoral en què es troba en el punt de convergència de dues línies, fins ara aparentment unides, paral·leles, o confoses i tot en un fer que respectava les seves contradiccions humanes sense obligar-lo a enfrontar-s’hi.

Ara, sí.

Barcelona, maig-juliol de 1969